divendres, 29 de setembre de 2023

EL SOL DEL FUTURO

El 1993, l'italià Nanni Moretti presentava un film diferent i divertit. "Caro diario" parlava d'ell, de les seves fílies (voltar en Vespa pels barris de Roma, la música ballable, Jennifer Beals) i fòbies (la violència al cinema, representada per "Henry, retrato de un asesino"), d'un viatge a l'illa de Lipari, o del càncer que va patir; i, fins i tot en aquest darrer fragment, preval el sarcasme: parla no tant de la malaltia sinó de la dificultat per aconseguir un diagnòstic; visita desenes de facultatius durant gairebé un any que li recepten medicines per obrir una farmàcia sense cap resultat, i quan, finalment, un metge s'hi juga un colló ("no els dos, però un sí") que es tracta d'un tipus de limfoma, ell busca el nom en un diccionari i allà troba detallats fil per randa els símptomes que ningú no havia sabut identificar. 

Trenta anys més tard, Moretti torna a parlar en clau autobiogràfica a "El sol del futuro". És un director de cinema que filma una pel·lícula ambientada el 1956 i que narra el desconcert dels membres d'una secció local del Partit Comunista Italià quan els soviètics envien els seus tancs a Hongria. Una lliçó d'història per a un temps -el nostre- en què la gent no sap que a Itàlia hi havia hagut comunistes, el cinema explota la violència (el mateix discurs de "Caro diario") i Netflix valora la viabilitat comercial d'un projecte basant-se en algoritmes. 

Moretti ja no entén el món que l'envolta i el món ja no l'entén a ell; ni entén la seva família: per què la seva filla festeja amb un home d'edat avançada? Per què la seva dona el vol deixar? 

És una mica tossut i tal vegada egoista. Però, enmig de la crisi professional i personal, s'adona que hauria pogut fer millor algunes coses (impagables les escenes en què dirigeix uns hipotètics actors que són ell i la seva companya, de joves); i que, tot i el pessimisme que desprèn un títol allunyat de l'alegria de "Caro diario", que vol semblar una comèdia i és quasi una tragèdia, sempre quedarà espai per a un final feliç, que recorda moments de la precedent "Tres pisos", però també la passejada circense de "8 y 1/2", corregint el final més mancat d'esperança de l'altre títol de Fellini homenatjat ("La dolce vita").

dimarts, 26 de setembre de 2023

CARGA MALDITA

Després de l'èxit de "The french Connection" (1971) i "El exorcista" (1973), William Friedkin va abordar un projecte molt ambiciós que va derivar en un fracàs majúscul de públic i de crítica i va ensorrar una carrera prometedora. No obstant això, "Carga maldita" (del 1977; a les desgràcies patides durant un rodatge extenuant a la República Dominicana s'hi va afegir la mala sort de coincidir amb l'estrena de "La guerra de las galaxias") ha esdevingut de culte, com passa en molts casos similars. Friedkin el considerava, malgrat tot, el film favorit de la seva carrera, i ara, en l'any de la seva mort, parlar-ne li servirà d'homenatge. 

Resumidament, es tracta d'un remake d'"El salario del miedo", de Clouzot, en clau hiperbòlica. D'entrada, afegeix a l'original un pròleg molt viatger que ens conduirà de Veracruz a Nova York passant per Jerusalem i per París, en què explica els motius pels quals els quatre protagonistes han d'acabar malvivint en un llogarret de Centreamèrica. 

Aquest pròleg enllaça amb altres pròlegs viatgers que el mateix Friedkin havia patentat a "The French Connection" i "El exorcista" i que van resultar habituals en títols nord-americans dels setanta amb vocació de rebentar les taquilles (per exemple, "Encuentros en la tercera fase", de Spielberg). Però, en aquest cas, només afegeixen molt metratge i espatllen un misteri que, al film d'en Clouzot, afegia un to oníric, molt adequat per encarar el malson del trajecte amb camions carregats de nitroglicerina. Que sapiguem què han fet tots els personatges per acabar tan malament, a part de contribuir a inflar el pressupost d'un film que, com hem dit, va resultar un desastre financer, i d'explicar un final potser innecessari, no fa que ens caiguin més simpàtics. Tot i que, com va observar un bon amic meu, el relat de les seves malifetes pot implicar que el lloc on es troben no és sinó l'infern. I no es pot negar que Friedkin retrata el poble on malviuen sota la humitat i la calor i enmig de la misèria com si de l'infern es tractés. I el penós viatge enmig de la selva serà la seva penitència.

Tampoc assoleix el suspens de l'original, però cal reconèixer que les escenes en què travessen un pont en condicions lamentables (tres setmanes de rodatge sota la pluja tropical) són espectaculars sense haver de recórrer als efectes especials que s'apoderarien del cinema comercial nord-americà des d'aquell mateix any, enterrant no únicament la carrera d'en Friedkin sinó tota una manera d'entendre el gènere d'aventures.

diumenge, 24 de setembre de 2023

20.000 ESPECIES DE ABEJAS

També del descobriment de la sexualitat parla "20.000 especies de abejas" (Estibaliz Urresola Solaguren, 2023); i, més concretament, dels transgèneres, a partir del cas de la petita Lucía (no Aitor). 

El film aborda la necessitat d'afrontar els canvis i de ser conseqüent, sobretot a través del personatge de la mare (excel·lent Patricia López Arnaiz). L'àvia, una tieta comprensiva i un pare absent completen un entorn propens als estira-i-arronses. 

La pel·lícula està ben formulada, tot i que un pèl llarga; i el final, quan busquen el nen-nena al bosc, previsible. En realitat, el problema més greu que se'm planteja davant d'aquest títol que podria haver estat seleccionat per als Òscars és que sembla obeir a una fórmula patentada ara fa un any per un altre film que també va concórrer a la tria: o no explica el mateix que "Cinco lobitos"? Transgèneres a part, també tenim una dona en plena crisi professional i matrimonial que es refugia a casa dels pares (la mare, en aquest cas), també al País Basc, també per constatar que les diverses generacions d'una família estan condemnades a repetir els errors i a entendre's finalment.

dissabte, 23 de setembre de 2023

CREATURA

La directora i protagonista de "Júlia ist", Elena Martín, ens parla a "Creatura" (2023) de la sexualitat femenina, representada en tres etapes de la vida: infantesa, adolescència i edat adulta. 

I no sabem si són experiències pròpies, però els problemes de la Mila resulten alhora complexos, incomprensibles per als mascles que volten per allà, i reals com la vida mateixa. Que una dona tingui un trauma que la bloquegi davant del sexe amb la seva parella i s'exciti amb la possibilitat d'un estrany, o que una nena es masturbi o s'enamori del seu pare, són qüestions que ens poden pertorbar als mascles de l'espècie, i no obstant així, més habituals del que pot semblar. 

Elena Martín ho trasllada molt bé en imatges, en un discurs que no pretén ser un discurs, i a través d'una estructura narrativa alambinada només en aparença i que facilita amb els enquadraments l'anàlisi d'alguns dels problemes exposats (com quan s'excita veient el seu company en una actitud idèntica a la del pare enyorat).

divendres, 22 de setembre de 2023

LA MISTERIOSA DAMA DE NEGRO

Jack Lemmon està perfecte en el seu paper dramàtic a "Desaparecido", però continua sent un imprescindible actor de comèdia. 

Després de "Me enamoré de una bruja", va repetir amb Richard Quine a "La indómita y el millonario" (1959) i també amb Kim Novak a "La misteriosa dama de negro" (1962), ara ja com a protagonista masculí. 

Com el títol anuncia, ella repeteix el paper de dona presumptament perillosa, i el film es mou entre el thriller i la comèdia romàntica, situant l'acció a un Londres en blanc i negre i molta boira, com és procedent, tot i que els personatges són quasi tots nord-americans: ella, vídua d'un britànic (a qui potser va assassinar) i ell, funcionari de l'ambaixada dels Estats Units, a les ordes d'un ambaixador amb els trets de Fred Astaire. 

Les escenes de seducció són esplèndides gràcies al carisma dels actors i a l'elegància dels diàlegs (Blake Edwards va participar com a guionista) i la posada en escena. Llàstima que la trama policíaca resulti confusa i allargada en excés cap a una resolució en clau de slapstick no gaire afortunada.

dissabte, 16 de setembre de 2023

DESAPARECIDO

Ara que es compleixen cinquanta anys del cop d'estat a Xile, sembla oportú recuperar aquest esplèndid títol de Costa-Gavras. 

"Desaparecido" (1982) es basa en un cas real. Entre els molts desapareguts arran de la brutal repressió que segueix al cop, es troba un jove nord-americà idealista d'esquerres, que, amb la seva parella, havia anat a viure en la primera democràcia autènticament socialista. El pare del noi, un senyor conservador que viatja amb la bíblia a la maleta, i que considera que el seu nano i la seva jove són uns hippies desconsiderats, arriba dels Estats Units per participar en la recerca, cercant l'ajuda de l'Ambaixada. Allò que ell no sap, però descobrirà amb gran dolor, és que els americans són còmplices dels militars colpistes, que la seva jove no és tan mala persona, que el seu fill no és tan diferent d'ell mateix i, en definitiva, que les coses no són tan senzilles i que, de vegades, prevalen l'horror i la violència. 

Un incommensurable Jack Lemmon encarna a la perfecció aquest prototípic home de dretes a qui un cínic ambaixador dels Estats Units li ha d'explicar que, si l'assumpte de Xile no l'hagués afectat tan directament, ho veuria tot d'una altra manera des de la tranquil·litat de la distància i la comoditat de l'American Way of Life que els senyors de la CIA només aspiren a protegir (sic).

divendres, 15 de setembre de 2023

PASSAGES

He de confessar que m'ha ajudat a fer el comentari de "Passages" (Ira Sachs, 2023) la lectura de la ressenya que signa Ignacio Navarro al bloc El antepenúltimo mohicano. Ha estat molt lúcid quan ha destacat la importància d'una primera escena, a priori sense gaire connexió amb la resta de la història, en què el protagonista exerceix de director de cinema tirànic. De manera que, en la relació triangular que manté amb el seu marit i una noia (la primera amb qui fa l'amor, però és que l'Adèle Exarchopoulos és capaç d'enamorar el gai més recalcitrant), es comportarà com si les seves parelles només fossin actors a les seves ordres, obligats a acceptar la seva confusió sentimental, com si ells no en tinguessin, de sentiments.

El nord-americà Ira Sachs filma a París com ho faria un realitzador francès hereu de la Nouvelle Vague, amb la mateixa llum, els mateixos enquadraments, captant les emocions sense subratllats innecessaris, atorgant el seu espai al sexe més o menys explícit.

dimarts, 12 de setembre de 2023

ULRICH SEIDL: EL DÍPTIC

"Rimini" i "Sparta", ambdues del 2022, formen un díptic centrat en dos germans que tenen el pare ingressat en una residència i que, per raons diverses, viuen (llargues temporades o sempre) fora d'Àustria, el seu país natal. 

El protagonista de la primera és un cantant del gènere Schlager (una música lleugera que només poden aguantar els alemanys), ja maduret, separat, addicte al joc i la beguda, que es guanya les garrofes viatjant a Rímini (Itàlia), els mesos d'hivern, per entretenir els turistes de la tercera edat. Es treu un sobresou oferint serveis sexuals a senyores d'edat avançada. 

Un bon dia apareix la seva filla, en companyia d'una colla de turcs, per reclamar-li diners. El protagonista veurà amenaçat el seu precari reialme. 

Seidl aplica el seu particular humor negre a una història tragicòmica que transcorre en l'ambient tristíssim de les platges de Rímini, sempre cobertes de boira. No hi aneu si feu vacances fora de temporada, si us plau! 

L'altre germà, protagonista de "Sparta", viu a Romania amb la seva nòvia, però té algun problema sexual, relacionat amb l'atracció que sent pels nens dels voltants. Per superar la seva crisi, té la curiosa idea de muntar una escola de judo per als fills de les famílies desestructurades d'un poble miserable de la regió de Transsilvània. Tampoc no sembla un lloc idoni per anar-hi de visita. 

Tal com la història està plantejada, aquest pederasta acaba per resultar entranyable, ni que sigui per comparació amb els pares dels nens, veritables energúmens.

diumenge, 10 de setembre de 2023

ULRICH SEIDL: ELS DOCUMENTALS

Gràcies a Filmin, ens posem al dia del cinema del responsable de la trilogia "Paraíso", l'austríac Ulrich Seidl. 

El 2014 i 2016, respectivament, dirigeix dos presumptes documentals (probablement, ho són, però fan certa la dita segons la qual la realitat supera la ficció).
"En el sótano", títol que es pot interpretar tant en sentit estricte com metafòric, diversos individus, grups d'individus o parelles, tots burgesos avorrits en aparença, mostren els seus hobbies o manies que practiquen al recer de mirades alienes, tot i que, paradoxalment, apareixen orgullosos davant la càmera de Seidl, posant en actituds hieràtiques en enquadraments perfectament simètrics que caracteritzen aquests treballs del realitzador.
El recull és un calaix de sastre on caben aficionats al tir preocupats per l'augment de població estrangera (en particular, els turcs, que "fan pudor"), músics que exhibeixen al soterrani de casa seva tota mena de simbologia nazi, retrat de Hitler inclòs, parelles sadomasoquistes, fins i tot un puter estrafet convençut que a les professionals els agrada perquè expulsa el semen amb molta força i elles noten com els colpeja l'úter (literal). 

La decoració de les cases i dels soterranis on tot és permès exhibeix un mal gust gairebé tan ofensiu com les opinions dels personatges. Sovintegen els caps dissecats de trofeus de cacera que, casualment o no, enllacen amb el contingut del següent treball, "Safari".
Aquí, la família protagonista i altres secundaris pertanyen clarament a una burgesia de classe alta, que es pot permetre viatjar a les reserves africanes i caçar a la carta (com als restaurants, uns catàlegs mostren el preu de cada espècie) animals endèmics del continent, des d'antílops fins a girafes, no menys indefenses davant dels rifles de gran precisió amb mira telescòpica amb què van armats els turistes, que posen orgullosos davant les preses abatudes (recordeu l'Emèrit?). 

El film mostra el procés amb detall: un jeep condueix els caçadors cap a on campen les pobres bèsties; el guia els ajuda a seguir-ne el rastre fins que els tenen a una distància prudent però suficient per a les seves armes, que disparen després de muntar-les sobre un trípode per no fallar. Quan encerten, s'abracen satisfets, es feliciten i petonegen i, finalment, es fotografien davant l'animal mort, a qui, sovint, han de falcar amb alguna pedra perquè quedi bé a la foto. No content amb això, Seidel mostrarà amb detall el procés d'especejament dels cadàvers. 
Com els personatges d'"En el sótano", els caçadors expliquen davant la càmera els seus sentiments i els seus motius, si és que n'hi ha algun més enllà de la genuïna emoció que el fet de matar els proporciona. Opinen que la cacera és beneficiosa per a les poblacions d'aquests animals, per estrany que sembli. En cap cas mostren penediment, tot i que alguns argumenten que els costaria caçar determinades espècies.

Si ens informem sobre l'assumpte, hi ha qui defensa que la cacera controlada ajuda a mantenir les reserves i, per tant, paradoxalment, a la supervivència de les espècies africanes, amenaçades pels furtius i per la pèrdua dels seus hàbitats. Però Seidl no vol entrar en aquest debat. El documental obvia qualsevol comentari aliè als dels mateixos caçadors, però la cruesa de les imatges i el seu muntatge evidencien quina és la seva posició al respecte. I, com a espectadors, només podem sentir fàstic i estupefacció. En una entrevista, el director afirmava que allò que el film mostra és que l'ésser humà, si té una excusa i garantia d'impunitat, és feliç matant. Està en la nostra naturalesa.

divendres, 8 de setembre de 2023

DOS CABALGAN JUNTOS

Hom podria infravalorar "Dos cabalgan juntos" (John Ford, 1961) argumentant que es tracta d'un remake en to menor de la monumental "Centauros del desierto" (1956). També tracta de dos personatges que han de rescatar (més aviat comprar, en aquest cas) blancs que van ser segrestats pels indis i que ara viuen amb ells i com ells. Alterna tragèdia amb majúscules i comèdia quan cal. I l'actor que fa d'indi és el mateix. 

Aquestes són les similituds, però també hi ha diferències i matisos importants. Per exemple, el protagonista (James Stewart) no és un racista com l'Ethan interpretat per en John Wayne en l'altra pel·lícula, sinó un cínic. O potser no tant? 

En fi, tot aixó no té gaire importància, perquè, en qualsevol cas, "Dos cabalgan juntos" és un títol magnífic, que conté el millor del mític realitzador. Ja la primera escena és absolutament magistral: el despertar d'un poble i d'una ressaca en un indret perdut a la frontera mexicana on el marshall Guthrie McCabe, interpretat per Stewart, viu molt còmodament gràcies a la seva fama; amb els peus repenjats a la barana del saloon (on sembla haver passat la nit) i una cervesa a la mà, foragita uns jugadors buscabregues amb la menció del seu nom ("podeu anar aquí al costat a prendre un whisky abans de tornar a agafar la diligència"; "és bo?"; "no") i rep una colla de militars polsegosos que capitaneja un noble i simpàtic tinent interpretat per en Richard Widmark; regategen sobre les cerveses que els soldats beuran a la salut del civil ("heu de tornar cavalcant, no flotant!") i continuen una conversa impagable en companyia de la mestressa del local, que sembla entestada a caçar algun dels escassos mascles que l'envolten, fins i tot si, per fer-ho, ha de brandar la navalla que amaga al portalligacames. McCabe té tots els números i accepta la invitació dels militars sense preguntar per què el volen. 

Viatjarà amb ells fins al fort on un grup de colons s'ha reunit per trobar familiars en mans d'uns comanxes a qui l'Exèrcit no pot incomodar a causa dels tractats. La solució és viatjar al campament indi i intercanviar-los per mercaderies. McCabe sap que la missió és no només perillosa sinó absurda, ja que els blancs segrestats de petits s'hauran convertit en indis amb totes les conseqüències, però accepta fer-ho a canvi dels estalvis dels pobres colons. 

No ens enganyem. Després sabrem que no és tan mala persona. I, com no podia ser d'altra manera, el film conclou amb un ball que reunirà tots els personatges en un clímax igualment magistral que conté moments de comèdia, una lliçó sobre el racisme i la hipocresia i, en una pirueta narrativa només a l'abast d'un mestre com en Ford, una conclusió tràgica al costat mateix d'un final feliç amb declaració d'amor inclosa (dues, en realitat).

dimecres, 6 de setembre de 2023

CAMPEONEX

Javier Fesser recupera tema i personatges de "Campeones" a "Campeonex", canviant Javier Gutiérrez per la menys coneguda Elisa Hipólito, entrenadora amb complex de malastruga que, per error, els apunta a atletisme en comptes del bàsquet, i incorporant dos membres nous a l'equip, Sergio Olmo en el paper de fill pròdig i l'streamer Brianeitor, qui els conduirà a una final trepidant en què l'esport es barreja amb la informàtica (i garanteix l'èxit entre el públic més jove). 

La primera meitat de la pel·lícula no aporta grans novetats i cau massa sovint en l'acudit fàcil i alguns excessos melodramàtics, tot i que recupera el pols en l'esprint final (mai millor dit) i, amb ritme i convicció, pot encara arrencar alguna rialla i alguna llagrimeta si tenim el dia tonto.

dimarts, 5 de setembre de 2023

LA NOCHE DE WALPURGIS

Els primers setanta van ser els anys daurats del cinema de terror produït a Espanya, i l'argentí León Klimovsky un dels seus realitzadors de referència, tot i que, quan va dirigir "La noche de Walpurgis" (1971), no tenia cap experiència en el (sub)gènere; havia dirigit comèdies de folklòriques i algun chorizo western, però mai cap títol fantàstic. 

Qui sí que en tenia, d'experiència, era el protagonista: Jacinto Molina, de nom artístic Paul Nashy, antic culturista, especialitzat, des de "La marca del hombre lobo" (Enrique López Eguiluz, 1968), a fer d'home-llop i, més concretament, del pobre Waldemar Daninsky, perseguit per una maledicció que fa que, a les nits de lluna plena, se li ompli la cara de pèls i surti a esgarrapar pobres incauts i incautes (l'escena de la transformació, a pesar d'uns efectes molt rudimentaris, constituïa el punt àlgid de les pel·lícules). 

Aquí, la trama es complica amb l'aparició d'unes vampires que, en la millor tradició de la Hammer britànica, manifesten unes inquietants tendències lèsbiques. La barreja es completa amb la breu aparició d'un monjo esquelet que preludia la posterior "La noche del terror ciego" (Amando de Ossorio, 1972).

L'ús del ralentí i els desenfocaments potencien l'aire oníric de les aparicions i és un dels signes d'identitat del Fantaterror, combinant perfectament amb el to surrealista de tot plegat. 

Més enllà de la seva discutible qualitat, "La noche de Walpurgis" és un exemple excel·lent tant d'un subgènere adorat per en Quentin Tarantino com d'algunes coproduccions que, durant el franquisme, van patentar el curiós fenomen de la "doble versió". En aquest cas, es tracta d'una coproducció amb Alemanya, en què apareixen dues guapes actrius oriündes (Barbara Capell i Gaby Fuchs), a més de la nord-americana Patty Shepard, una especialista d'aquests subproductes que aquí fa de ressuscitada i, per tant, no parla gaire. 

En l'emissió televisiva (Movistar) vam poder gaudir dels nus que podien veure els alemanys, però no els espanyols en el moment de l'estrena, ja sigui perquè les escenes estaven tallades, o directament re-filmades amb més roba (va ser divertit perquè la versió emesa conservava els dos fragments i l'escena es podia veure repetida). 

El títol fa referència a una nit que és, per als alemanys, el seu Halloween particular. No obstant això, i més aviat incomprensiblement, el guió ens situa a França; però, com que tots els exteriors es van rodar als afores de Madrid, veurem un poble de cases blanques en què se celebra un funeral amb assistència de pagesos amb boina i dones de negre amb mocadors al cap. Això no vol dir que els productors no estiguessin al cas: en una de les primeres escenes, que presenta a la protagonista i el seu xicot policia -de nom Pierre- en un local nocturn, unes postals en primer pla ens fan saber que som a París. I al bar del poble on hem vist l'enterrament, serveixen vi negre i està ple de cartells de Ricard, aquell licor infecte que els encanta als francesos, tot i que el fet que hi posi "Aquí (en castellà) Ricard", malmet l'efecte.

Com és habitual en aquestes produccions, les interpretacions són nefastes i alguns despropòsits farien les delícies dels espectadors de Sitges. Em limitaré a destacar-ne un parell (el segon, no sé si és ben bé un despropòsit, però el seu interès sociològic em sembla innegable): 

- Les aventureres protagonistes es queden sense benzina enmig del camp. La conductora diu que anirà a una casa propera que sembla habitada. Pregunta: si es tracta d'un corral tancat i barrat i mig en ruïnes, per què pressuposa que hi haurà algú? Tot i aixó, hi ha algú, efectivament: l'inefable Paul Nashy, que passava per allà i que viu en un casalot immens no gaire lluny. 

- Tot i que el guió es podria interpretar en clau feminista, ja que és la protagonista qui resol tota sola l'embolic (el nòvio policia reapareix al final però no ajuda gens ni mica), un dels diàlegs reflecteix la mentalitat heteropatriarcal que regnava a Espanya el 1971: el sopar que l'home-llop ofereix a les dues noies és inquietant en general, però allò que les fa sospitar que ell potser no està sol a la mansió és que "la taula estava molt ben parada"; "es notava una mà femenina"; "sí, però -replica l'amiga-, el menjar era a base d'embotits". O sigui: tot i viure sol com afirma, les noies donen per fet que el senyor de la casa, per ser home, no ha de saber cuinar ni parar una taula.

diumenge, 3 de setembre de 2023

ME ENAMORÉ DE UNA BRUJA

Després de "Vértigo", el mateix any 1958, James Stewart i Kim Novak es tornaven a reunir, ara en una comèdia: "Me enamoré de una bruja", dirigida per Richard Quine. 

Adapta una obra de teatre de John Van Druten i, com anuncia el seu títol, va d'un editor que s'enamora d'una bruixa prou simpàtica. Un argument sense complicacions que Quine aborda amb la seva proverbial elegància, ajudat per un elenc excepcional que completen Jack Lemmon, Ernie Kovacs i Elsa Lanchester. El film és, amb matisos, el germen d'una sèrie de televisió molt famosa dels anys seixanta, tot i que Elisabeth Montgomery no posseïa la bellesa de Kim Novak i Dick York tampoc no tenia el carisma de James Stewart (a més, en la temporada final va patir greus problemes de salut i el van substituir per en Dick Sargent, d'un dia per l'altre, confiant que els espectadors ho assimilarien sense problemes atesa la semblança física; en va resultar una situació estranya que posteriorment es repetiria en altres sèries televisives i que hom anomenaria la síndrome Darrin -pel nom del personatge a "Embrujada"-).

diumenge, 27 d’agost de 2023

LLUVIA NEGRA

No és un mal moment per recuperar aquest títol del gran realitzador japonès Shôhei Imamura, que pot ser vist com el revers del film de Nolan sobre l'inventor de la bomba atòmica. 

"Lluvia negra" (1989) s'apropa a la tragèdia d'Hiroshima des del punt de vista de les víctimes. Molts van morir instantàniament o quasi a causa de l'explosió; però els sobrevivents que van estar a prop de la zona zero van haver de patir un calvari els anys següents, començant per la discriminació dels seus compatriotes (a la jove protagonista no li troben marit perquè va estar exposada a la radiació, la tristament coneguda com pluja negra a què fa referència el títol) i continuant per la por a l'aparició d'uns símptomes que preludien una mort prematura, sovint molt dolorosa. 

El film d'Imamura és -no podia ser d'altra manera- un al·legat antibèl·lic i un drama tristíssim, fotografiat en blanc i negre i estructurat amb pudorosa senzillesa a través de la preocupació del matrimoni protagonista per la neboda que conviu amb ells i de la relació de la noia amb un veí trasbalsat emocionalment pels records del conflicte.

dimecres, 23 d’agost de 2023

IL CASANOVA

El 1976, Donald Sutherland interpreta el personatge del venecià Giacomo Casanova a les ordres de Federico Fellini, qui afegeix el seu nom al títol original, per fer palès que aquesta biografia està filtrada per la imaginació desbordant del director italià. 

No és difícil establir una analogia entre "Il Casanova" i el "Satyricon". El venecià literat, seductor i ensarronador professional seria una versió més cultivada de l'Encolpi al text de Petroni; tampoc no seria gaire diferent d'altres personatges fellinians com el Marcello de "La dolce vita". En definitiva, un individu que ens guia per un món en decadència, ara l'Europa del segle XVIII i la seva fauna aristocràtica, que Fellini, com no podia ser d'altra manera, presenta com un circ en què sovintegen estranyes representacions teatrals i monstres tant humans com animals, amb predilecció novament pels monstres marins, com la balena que troba en la seva visita a Londres. 

Tot i que va excloure del muntatge la trobada del nostre heroi amb una dona de pits inabastables (l'exuberant Chesty Morgan), no falten les gegantes ni les nimfòmanes de tota condició, inclosa una de geperuda amb qui protagonitza una orgia delirant en una posada. Casanova, esclau del seu prestigi, folla amb qualsevol dona que se li posi al davant. No obstant això, la seva vida no és tan fàcil. Denunciat per heretge, ha de fugir de la seva estimada Venècia, i quan troba una dona que realment li agrada, de seguida la perd. 

Casanova fa l'amor mecànicament; una idea que el film reitera tant amb l'escenificació dels seus coits com en la presència d'un autòmat en forma d'ocell que sempre l'acompanya. Que la seva darrera parella sexual -en la vida i en somnis- sigui també un autòmat, és una trista paradoxa que servirà per tancar el cercle. Casanova ha dilapidat una vida errant i envelleix sol i humiliat pels més joves al castell de Bohèmia on treballa de bibliotecari. La tristesa d'aquest final resulta conseqüent en una pel·lícula especialment melancòlica a pesar de l'abundància d'escenes més o menys eròtiques, en què la idea de la mort és sempre present, fins i tot en els discursos del seductor poeta, com li retreu alguna de les seves amants.

dilluns, 21 d’agost de 2023

HA LLEGADO EL ÁGUILA

Donald Sutherland va estar molt actiu el 1976. A més de treballar amb Bertolucci ("Novecento") i Fellini ("Il Casanova"), també va fer-ho a les ordres de John Sturges en un drama de guerra que portava per títol "Ha llegado el águila". 

Narra la improbable missió de segrestar Churchill a càrrec d'uns alemanys tan heroics com mal vistos pel règim nazi (amb Michael Caine al capdavant). Com a film d'acció i aventures no és gaire espectacular, tot i que reuneix un bon nombre de cares conegudes (als ja esmentats, caldria afegir Robert Duvall, Anthony Quayle, Treat Williams, Larry Hagman i un Donald Pleasance molt creïble fent de Himmler), però es preocupa de remarcar que no tots els alemanys eren mala gent (el protagonista rep un càstig per intentar salvar una presonera jueva) i que fins i tot els espies tenen motivacions més o menys nobles: el personatge que interpreta Jean Marsh és una antiga afrikàner que no pot veure els anglesos, i Davlin-Sutherland és un irlandès que lluita per la seva pàtria. En contrapartida, el general nord-americà interpretat per en Hagman és un imbècil que no dubta a arriscar la vida dels seus homes per poder presumir d'haver entrat en combat. 

El personatge interpretat per en Sutherland, un senyor que pot semblar simpàtic i pervers indistintament, té al seu càrrec la part romàntica i manté una relació breu però complicada amb una britànica (Jenny Agutter). 

Curiosament, Donald Sutherland repetiria el paper d'espia al servei dels alemanys que manté una relació amorosa amb una anglesa (Kate Nelligan) en la posterior "El ojo de la aguja", primera adaptació d'una novel·la de Ken Follet dirigida el 1981 per Richard Marquand. En aquesta ocasió, el seu personatge és molt més dolent però també més interessant.

diumenge, 20 d’agost de 2023

LOLA

També esmenten Kubrick a "LOLA" (Andrew Legge, 2022), curiós treball amb estètica de found footage que especula sobre la possibilitat d'una màquina que rep transmissions de ràdio i televisió del futur i que ha d'ajudar els britànics a lluitar contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Però ja se sap que preveure el futur i voler canviar-lo condueix a la paradoxa. 

El film és enginyós i visualment atractiu tot i l'evident manca de pressupost, però, com sol passar en el gènere mockumentary, un muntatge dispers acaba contagiant la narració. Si més no, serveix per descobrir-nos dues actrius tan simpàtiques com Emma Appleton i Stefanie Martini i constatar que l'ombra de Kubrick és tan allargada com perquè li copiïn el final d'"El resplandor".

dissabte, 19 d’agost de 2023

VIVAMENTE EL DOMINGO

Després de "La mujer de al lado", François Truffaut torna a filmar a províncies; i una trama de cinema negre que -novament- inclou la Fanny Ardant amb gavardina (amb l'excusa que amaga la seva disfressa per a una obra de teatre d'aficionats). Potser vol assemblar-se a Chabrol, tot i que resulta més evident l'homenatge a un director que tots dos admiraven i copiaven. 

"Vivamente el domingo" (1983), fotografiada en blanc i negre, presenta el cas d'un fals culpable (o presumpte fals culpable) i conté molts plans de detall com li agradaven a Alfred Hitchcock, i altres de la protagonista conduint sota la pluja que recorden plans idèntics a "Psicosis". Tot i això, és Kubrick a qui esmenta més explícitament: el seu film "Senderos de gloria", prohibit a França fins al 1980, es projecta en un cinema en què transcorre part de l'acció d'un drama criminal camuflat sota l'aspecte de comèdia lleugera. O és a l'inrevés? 

Desconec l'obra de Charles Williams en què el film de Truffaut es basa, però la trama de "Vivamente el domingo" resulta més aviat delirant; potser traeix l'original literari des del títol (la novel·la es titula "The Long Saturday Night") i allò que el director francès intenta fer en el que seria el seu darrer treball és una nova aproximació a la screwball comedy, a través dels personatges de l'agent immobiliari acusat d'assassinat (Jean-Louis Trintignant) i la seva secretària (Ardant), que intentarà provar-ne la innocència. Sempre s'escridassen i, no obstant això, s'estimen. 

A part de Chabrol, Hitchcock i Kubrick, Truffaut també s'homenatja a si mateix: inclou una agència de detectius tan maldestres com els que apareixien a "Besos robados"; la Fanny Ardant regalant al protagonista l'espectacle de les seves cames ("compassos que recorren el món") remet a "El amante del amor"; i els nens de l'escena final són com els de "La piel dura".

dimarts, 15 d’agost de 2023

LA MUJER DE AL LADO

Com dèiem, François Truffaut va comptar amb Gèrard Depardieu per a "La mujer de al lado" (1981), emparellant-lo amb la que seria darrera musa i companya del realitzador, la morena Fanny Ardant.

Bernard i Mathilde van ser parella fa vuit anys, però la cosa no va acabar de funcionar. Ell era molt jove i ella, potser, massa temperamental. Ara han refet les seves vides però el destí els tornarà a enfrontar en sentit gairebé literal, quan ella i el seu marit lloguen, sense saber-ho, la casa que hi ha al davant de l'ocupada per Bernard, la seva dona i un fill; ja és pega i casualitat, puix viuen en un poblet de quatre cases, prop de Grenoble. 

La vida a províncies sembla més aviat rutinària i gairebé idíl·lica. Però la passió dels antics amants s'imposarà fins i tot a la lògica, comptant amb l'exemple de la narradora, mestressa del club esportiu, que ja va intentar suïcidar-se per amor. 

Truffaut aconsegueix una de les seves millors pel·lícules, introduint, sense que grinyolin en un context realista, els sentiments més exacerbats, la definició de l'amor més romàntica possible, que tant pot resumir-se en el gest més senzill (una carícia al rostre; Bernard arreglant-se el serrell quan ella li ho demana) com en la reacció més extrema; i no diré més, però cal recordar que les morenes amb gavardina són un mal averany, com sabran els espectadors que hagin vist "La piel suave", un altre film total sobre l'amor.

dissabte, 12 d’agost de 2023

EL ÚLTIMO METRO

Després dels fracassos de "La chambre verte" i "El amor en fuga", Truffaut volia anar a cop segur. Va contractar Gérard Depardieu i Catherine Deneuve (amb qui ja havia treballat a "La sirena del Mississippi") per a una trama ambientada durant els dies de l'ocupació alemanya, en un teatre el director del qual, jueu, roman ocult al soterrani mentre la seva esposa i primera actriu (Deneuve) fa anar endavant la producció a pesar de les dificultats. 

"El último metro" (1980) és en bona mesura una versió de "La noche americana" canviant el món del cinema pel del teatre. Menys alegre, atès el context històric, i molt subtil quan aborda una relació triangular entre els protagonistes de l'obra i el director a l'ombra. Deneuve broda el seu paper de dona aparentment freda, tota passió en el fons, i Depardieu es devia entendre bé amb Truffaut, qui va comptar amb ell per al seu següent film.

dijous, 10 d’agost de 2023

HOLMES X 3 (Holmes està trist)

Han estat moltes les adaptacions al cinema de les aventures del famós detectiu britànic Sherlock Holmes, nascut de la ploma d'Arthur Conan Doyle; i molts els actors que han encarnat el personatge: de Basil Rathbone a Benedict Cumberbatch o Robert Downey Jr., passant per més d'una vintena de noms, alguns prou coneguts. 

Però no parlarem de Rathbone i les seves catorze pel·lícules dels anys quaranta, ni de Cumberbatch o Robert Downey Jr. en la recent resurrecció del clàssic detectiu, i ens conformarem a parlar de tres títols (i els corresponents actors) que pertanyen a una etapa intermèdia i que ofereixen una mirada peculiar sobre el mític personatge.
El gran Billy Wilder va fer la seva aportació amb "La vida privada de Sherlock Holmes" (1970), amb Robert Stephens en el paper de Holmes i Colin Blakely en el de l'inseparable doctor Watson. 

Aquest film, mutilat pels productors, va resultar un fracàs de crítica i públic. Una obra incompresa que s'allunyava de l'esperit d'anteriors adaptacions i, també en certa manera, d'allò que s'esperava del director. 

És cert que conté un primer segment que fa conya amb la convivència entre Holmes i Watson i que la comunitat LGTBI consideraria avui dia ofensiu (tot i que Wilder i el seu guionista I.A.L. Diamond el desenvolupen amb la seva elegància habitual, i l'escena del doctor i les ballarines i ballarins russos és prou enginyosa); però la resta del film sembla dirigida a defensar la tesi contrària: Holmes és misogin però no homosexual, i la investigació que els ha de dur a Escòcia, on descobriran, entre altres misteris, el del famós monstre del llac Ness, l'aproparà a una dona atractiva (Geneviève Page) que, com acostuma a passar en les pel·lícules del director, no serà qui diu ser, i que causarà en el detectiu una profunda commoció. Ella ha aconseguit enganyar-lo (el germà de Holmes, interpretat per Christopher Lee, li farà veure la veritat) i potser enamorar-lo; i l'escena en què ella s'acomiada amb un missatge en morse de la seva ombrel·la és de les més romàntiques vistes en pantalla. 

Sens dubte, el fracàs de "La vida privada de Sherlock Holmes" és immerescut. Els diàlegs són brillants, alguns moments de comèdia senzillament genials (vegeu la ronda del bobby interrompuda pel camió de la neteja) i funciona bé com a títol d'aventures. Allò que devia despistar el públic i els crítics és la malenconia que es despren d'una història que presenta Holmes com un individu fal·lible i solitari, addicte a la morfina com a remei a la seva pèrdua. Les dones sempre li havien fallat perquè eren de poc fiar, com una que se li va morir de la grip un mes abans de casar-s'hi (sic).
El 1979, Christopher Plummer encarnava el personatge (per segona vegada) a "Asesinato por decreto". El director, Bob Clark, no tenia ni de bon tros la categoria de Billy Wilder. El seu títol més famós és la comèdia juvenil "Porky's", i amb això queda tot dit. La seva aportació al detectiu de Baker Street és gairebé rutinària, usant i abusant dels decorats imitant els racons sinistres i emboirats del barri de Whitechapel, on Jack l'Esbudellador fa de les seves. La trama és més interessant i juga amb la llegenda segons la qual el misteriós assassí seria un membre de la noblesa britànica. De la mateixa manera que, al film d'en Wilder, apareixia una organització governamental una mica secreta i emparada en un dels famosos i exclusius clubs del Londres victorià, aquí tenim una colla de francmaçons, amb John Gielgud al capdavant exercint de primer ministre. I, tot i que el film d'en Clark no especula sobre la sexualitat del detectiu, sí que el mostra -com el Holmes de Wilder- vulnerable i procliu a ser manipulat, i molt preocupat pel destí d'una altra Geneviève (Bujold, en aquest cas). Donald Sutherland és el tercer canadenc al repartiment i el veterà James Mason ocupa el lloc del doctor Watson.
Per acabar, ens referirem a un altre títol de la sèrie, l'únic que ens mostra l'adolescència del personatge. "El secreto de la pirámide" (Barry Levinson, 1985), protagonitzada pel jove Nicholas Rowe, porta el segell del seu productor Steven Spielberg; hi ha molts efectes especials i una aventura molt entretinguda que acaba, però, derivant, com els altres títols que hem esmentat, en una tragèdia, que explicaria perquè Holmes va romandre solter i perquè tenia un arxienemic anomenat Moriarty.

dilluns, 7 d’agost de 2023

GUERRA Y PAZ

Quan encara falten dies per a l'estrena del "Napoleón" de Ridley Scott, recuperem aquest clàssic de King Vidor del 1956 en què adapta la magistral i vasta novel·la de Tolstoi. 

"Guerra y paz" pel·lícula ens mostra la còmoda existència de l'aristocràcia russa en el període que va de la batalla d'Austerlitz a la fallida invasió napoleònica. Cap al final, la guerra imposa la seva llei i succeeixen algunes desgràcies; però, en l'interval, predominen les visites a l'òpera i els valsos -i algun duel a la matinada-. Audrey Hepburn, en el paper de la jove Natasha, és la reina de la funció; il·lumina tots els plans en què apareix, fins i tot quan Jack Cardiff recorre a les tenebres. I no és que la resta del repartiment escatimi esforços, tot i que Henry Fonda es veu una mica veterà per al personatge de Pierre; una llarga llista de noms il·lustres (Mel Ferrer, John Mills, Vittorio Gasssman, Anita Ekberg, Herbert Lom fent de Napoleó) per a una superproducció eficaç i elegant que no va gaudir, però, de l'èxit esperat.

diumenge, 6 d’agost de 2023

OPERACIÓN DRAGÓN

Wong Kar-wai representa l'originalitat d'un cinema oriental que, dels anys noranta als inicis del nou segle, ha esdevingut un far i una esperança per a un art necessitat d'una renovació després d'haver vist temps molt millors. 

Si retrocedim als anys setanta, els títols que ens arribaven des de Hong Kong pertanyien, sobretot, al gènere d'arts marcials, prou homenatjat per Quentin Tarantino. 

A Bruce Lee no li calia ser bon actor i l'essència de les seves pel·lícules eren les lluites d'acord amb el seu estil (més sofisticat, però, que les plantofades als westerns spaghetti protagonitzats per Terence Hill i Bud Spencer). 

Tot i tractar-se d'una producció nord-americana dirigida per Robert Clouse, "Operación Dragón" (1973) és un títol prou representatiu, i d'altra banda mític, ja que es va estrenar després de la misteriosa i prematura mort de Lee. Incorpora actors americans com John Saxon i fusiona els elements característics dels films de kungfu (una venjança familiar, una escola d'arts marcials que té més cura de la força que de l'ètica) amb una trama jamesbondiana que inclou unes instal·lacions secretes a l'illa del dolent. 

Un exploitation en tota regla, que inclou seqüències més o menys eròtiques i que pot ser contemplat avui amb la distància que atorga el temps, no sense nostàlgia.

dijous, 3 d’agost de 2023

HAPPY TOGETHER

Hauré de parlar algun dia de "Deseando amar", pel·lícula de Wong Kar-wai del 2000 que apareix al cinquè lloc de la llista vigent de millors títols segons Sight and Sound. Però també l'hauria de revisar primer, de manera que em conformaré, de moment, amb comentar el títol que la va precedir en la filmografia d'un director xinès que potser ha estat una mica sobrevalorat. 

Com sigui, "Happy Together" (1997), crònica d'amor i desamor entre una parella de gais que han viatjat de Hong Kong fins a Buenos Aires i que volen visitar junts les cascades de l'Iguaçú però romanen a la capital en pensions infectes i es guanyen la vida com poden, un d'ells freqüentant males companyies, mostra una audàcia visual molt notable: combina blanc i negre (la fotografia és excel·lent) amb colors saturats, profunditat de camp, moviments de càmera agressius i una estètica urbana d'arrel oriental que també val a La Boca. No és l'únic mèrit d'un títol que sap com mostrar el complex univers dels sentiments, en què els escenaris i els objectes quotidians tenen tanta importància com si es tractés d'una pel·lícula de Billy Wilder, tot i que estem comparant cinema als antípodes en tots els sentits. 

Més enllà de l'apartat visual, la banda sonora està molt cuidada. No endebades, un dels personatges afirma que l'oïda pot ser més important que la vista. Trobarem hits com la cançó que dóna títol al film, però també molta música llatina, tendència que es desfermarà en la posterior i molt mítica "Deseando amar" (en parlarem, sí, més tard o més d'hora).

dilluns, 31 de juliol de 2023

BARBIE

Un film sobre les aventures de la Barbie i el Ken en una visita al món real? Una proposta decididament arriscada que Greta Gerwig resol amb perícia dosificant convenientment els diversos elements que la componen. 

L'escena inicial és una òbvia aclucada d'ull cinèfila que aplaudiran els fans de Stanley Kubrick; però el deute més evident és amb els videoclips dels vuitanta, fonament dels números musicals i l'estètica kitsch. I aviat ens adonem que "Barbie" vol ser més que una diversió estiuenca que apel·la a la nostàlgia, i que conté una reflexió sobre els rols de gènere sens dubte més eficaç que les dissertacions de Marc Giró i els seus contertulians/contertulianes en el programa de RAC1 que diàriament arremet contra l'heteropatriarcat. 

"Barbie" no pot evitar ser una pallassada més o menys estrafolària, però està elaborada amb enginy i sentit de l'humor. Un sentit de l'humor que comparteixen els seus intèrprets, Margot Robbie i Ryan Gosling parodiant sense complexos la seva imatge de sex-symbols.

divendres, 28 de juliol de 2023

PEARL

La preqüela de "X", "Pearl" (Ti West, 2022), ni tan sols sembla un slasher, tot i que conté els acarnissaments característics del subgènere. 

Ens transporta a la joventut del personatge que li dóna títol i acaba sent un drama més aviat previsible que, això sí, aprofita a fons les prestacions interpretatives de l'enigmàtica Mia Goth ("Please, I'm a Star!").

diumenge, 23 de juliol de 2023

OPPENHEIMER

El darrer film de Christopher Nolan aborda un gènere nou en la seva filmografia; el biopic; en aquest cas, de l'inventor de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, senyor d'enorme talent a qui van posar al capdavant del Projecte Manhattan a pesar de les seves simpaties d'esquerres (que, després d'Hiroshima i Nagasaki, servirien d'excusa per a un procés vergonyant a la seva figura). 

Tan complex i alambinat com acostumen a ser els treballs del realitzador, el film alterna a través d'un muntatge força hàbil moments i arguments diversos, que formen un puzzle que Nolan completa en la darrera seqüència. Parla, òbviament, de Los Alamos i de la bomba, i aquesta és la part més espectacular; perquè, si el director va demostrar a "Dunkerque" que no li calen paraules per desenvolupar una història, "Oppenheimer", més enllà d'algunes metàfores visuals, és un film molt dialogat, sobretot quan es refereix a la persecució política a l'inventor i la seva relació amb l'enigmàtic Lewis Strauss, igualment enfrontat a una comissió, que Robert Downey Jr. incorpora admirablement. No falten les referències a la joventut del personatge i les seves investigacions en el camp de la física quàntica, les seves relacions amb les dones, amb els companys, amb el poder. 

Nolan s'enfronta a un repte difícil. Perquè "Oppenheimer" és un film dens que apunta en moltes direccions i, tret del moment de l'explosió al desert, no conté gaires concessions al gran públic. Adopta un to grandiloqüent, igualment comú en molts dels seus treballs, omple la banda sonora de soroll (nova col·laboració amb Ludwig Göransson), però triomfa en termes generals gràcies a -com hem dit- la precisió en el muntatge, que tampoc no tindria sentit sense un guió més calibrat que els càlculs dels científics que surten al film, puntuat per frases i diàlegs intel·ligents, i les actuacions memorables de gairebé tothom (Cillian Murphy, transmutat en el personatge, Emily Blunt, Florence Pugh, el ja esmentat Robert Downey Jr., Matt Damon, Gary Oldman fent de Harry Truman en una de les millors escenes, i tota una llarga llista de secundaris il·lustres). Per damunt de tot, el gran dilema que recorre transversalment la història -la que explica el film i la que tots coneixem-: quin és el preu de l'èxit del Projecte Manhattan? Quin és el preu que Oppenheimer ha de pagar (*) i quin és el preu que ha de pagar la Humanitat? 

(*) La qüestió de la culpa i els intents de redempció potser ha propiciat l'admiració que Paul Schrader ha expressat envers el film de Nolan. El guionista de "Taxi Driver" fa un cinema molt diferent en la seva forma al del britànic, però en aquest cas la coincidència temàtica és clara i evident.

divendres, 21 de juliol de 2023

EL SEÑOR DE LA GUERRA

Abans d'"El planeta de los simios", Charlton Heston i Frankin J. Schaffner havien col·laborat a "El señor de la guerra" (1965), un film ambientat en l'Edat Mitjana. Narra la història d'un cavaller vingut a menys que, en companyia del seu germà (Guy Stockwell), del seu company d'aventures (Richard Boone en un paper a la seva mida), un capellà i uns quant soldats, es fa càrrec d'una torre i de quatre vilatans per defensar-los de les incursions dels homes del Nord. 

Curiosament, "El señor de la guerra" esdevindrà una història d'amor entre el senyor feudal i una guapa vilatana, molt romàntica tot i que discutible en la seva gènesi, quan el cavaller fa ús de l'ius primae noctis, també conegut com dret de cuixa, davant el desconsol del pobre nuvi i la lògica animadversió de la gent a qui diu defensar. Un punt de partida curiós per a una història de sentiments profunds, no sempre nobles, molt entretinguda, molt ben fotografiada per Russell Metty, i que recorda en molts aspectes la mítica "Los vikingos", de Richard Fleischer: un protagonista de caràcter contradictori, un germà no del tot ben avingut, certa voluntat de realisme que també beu del tapís de Bayeux (amb el tall de cabell característic dels normands), la presència d'uns vikings -lògicament-, i l'assalt a una fortalesa, amb escales, fletxes, oli bullent i tota la parafernàlia que hi escau.

diumenge, 16 de juliol de 2023

LA BARRERA INVISIBLE

També va de racisme un film força curiós dirigit el 1947 per Elia Kazan. 

"La barrera invisible" es refereix a l'antisemitisme als Estats Units, i resulta molt hàbil quan, a través de l'experiència d'un periodista (Gregory Peck) que es fa passar per jueu per fer un reportatge sobre la qüestió, mostra unes actituds que, sense ser obertament violentes, posen de manifest uns prejudicis profundament arrelats, i ens interpel·la com a espectadors fent-nos desitjar, com l'angoixada nòvia del protagonista, que ell acabi amb la impostura, sentint-nos afortunats de ser part de la majoria cristiana (*).

 (*) A Catalunya, gairebé no existeix el judaisme en sentit religiós, però l'herència genètica dels conversos (aquí sempre hem estat molt pragmàtics) és prou evident; i no estic segur que no generi cert rebuig atàvic en part de la població. Si més no, encara recordo que els meus avis (probablement amb avantpassats jueus) deien que "escopir és de jueus" o jugaven a "matar jueus" mentre feien sonar unes carraques.

dissabte, 15 de juliol de 2023

LA BATALLA DE ARGEL

"La batalla de Argel", dirigida el 1966 per l'italià Gillo Pontecorvo, és un clàssic incontestable.
Amb un to proper al gènere documental i unes imatges de gran impacte i immediatesa, narra la lluita sense quarter entre el Front d'Alliberament Nacional Algerià i els colons francesos. La intervenció de militars de mètodes obertament feixistes sembla posar fi a la rebel·lió, però, com tots ja sabem, no era tan fàcil mantenir una situació anòmala i anacrònica en què els pieds-noirs relegaven de manera sistemàtica la majoria musulmana. La separació física entre la ciutat europea i la casbah, destacada des de l'inici del film, resulta prou eloqüent.

"La batalla de Argel" lamenta les víctimes d'ambdós bàndols, eminentment població civil; però no oculta la simpatia cap als oprimits en el que també és un al·legat contra el racisme i un crit a favor de les llibertats.

divendres, 14 de juliol de 2023

ALGUNES DECEPCIONS (qualsevol temps passat va ser millor?)

No és que "Nunca llueve en California" (Jamie Dack, 2022) sigui exactament una mala pel·lícula. Es nota que va justa de pressupost però la planificació és correcta i l'actriu protagonista ho fa molt bé. No obstant això, m'inquieta que li hagin donat el premi a la millor direcció a Sundance. No hi havia propostes més valentes? 

Les noies de Califòrnia s'avorreixen, les seves mares passen d'elles, i són víctimes propiciatòries d'energúmens com el protagonista masculí. Calien quasi dues hores per explicar-ho? 

És el problema de la major part del cinema indie actual: senzillament, és avorrit. O potser tenim mitificada la independència dels noranta, la que va adquirir carta de noblesa amb "Sexo, mentiras y cintas de vídeo". 

També m'ha sorprès l'excel·lent acollida crítica que ha rebut l'espanyola "Una vida no tan simple" (2023). 

No em va desagradar l'anterior pel·lícula de Félix Viscarret, "No mires a los ojos". Però les presumptes virtuts de la seva darrera producció, sens dubte més ambiciosa, són defectes als meus ulls. O potser estic perdent la perspectiva? 

La relacionen amb la comèdia romàntica que, els anys vuitanta i noranta, van popularitzar gent com Fernando Trueba o Emilio Martínez-Lázaro. Però, si donem per bona la comparació, només serveix, al meu entendre, per constatar la distància que la separa dels seus models. 

Té moments divertits, els secundaris estan ben trobats (tots els competidors dels arquitectes sense feina interpretats per Miki Esparbé i Álex García)... Però, en la meva molt modesta opinió, li falta una progressió dramàtica adequada. Si és una comèdia, no té ritme; si és un drama, li falta intensitat. La història és previsible, es fa llarga, i, quan el director no sap com omplir els minuts que encara li sobren (perquè no hi ha res més per explicar), endolla la imatge ralentitzada d'unes patinadores que recorren la ciutat del Nord on transcorre la tènue acció; algun crític ho ha trobat original i metafòric, però a mi m'ha recordat els plans dels carrers de Barcelona que omplen les transicions de la sèrie "Cites" (per cert, la idea de doblar-la en català l'he trobada infame, i no serà que jo no defensi el meu idioma, com n'és la prova el bloc que esteu llegint).

dilluns, 10 de juliol de 2023

LA TUMBA DE LAS LUCIÉRNAGAS

A "Cuentos de Tokio", el trauma de la guerra i els seus efectes devastadors és implícit. 

Sens dubte, trobaríem molts més títols realitzats al Japó que comparteixen aquest sentiment; fins i tot els de monstres com Godzilla no s'entenen sense l'experiència de la bomba atòmica. En qualsevol cas, ens detindrem en un anime del 1988, "La tumba de las luciérnagas", tercer llargmetratge del reputat Studio Ghibli i dirigida per Isao Takahata, que ens situa al darrer any del conflicte bèl·lic per mostrar els bombardejos americans sobre Kobe i la tràgica experiència de dos germans que queden orfes i que malden per sobreviure. 

Es tracta d'un film venerat per la crítica que és capaç d'oferir màgia i poesia a partir del drama més absolut.

diumenge, 9 de juliol de 2023

CUENTOS DE TOKIO

"Cuentos de Tokio" (1953), obra mestra de Yasujiro Ozu, també parla de la vida i de la mort, a través de l'anècdota d'una parella d'ancians que viatgen a Tòquio per visitar dos dels seus fills i la nora vídua d'un tercer, i de la posada en escena característica del realitzador: la càmera enfoca des del terra, enquadrant els personatges des d'una distància prudent que permet apreciar les dimensions dels seus petits però aparentment confortables habitatges; la posició de la càmera té també l'avantatge de mantenir-la a l'alçada dels protagonistes quan seuen o dormen a terra, com és el seu costum. 

Tot i que els avis fan més aviat nosa a uns fills que treballen molt per aixecar un país ferit per la recent Segona Guerra Mundial, sempre mostren agraïment. Cal tirar sempre endavant, fins i tot assumint el risc de mostrar-se egoistes. I els avis insisteixen a la seva jove, que sembla estimar-los més que els fills biològics, que oblidi el marit mort a la guerra, que ja no s'hi pot fer més, i es torni a casar. I quan mor la iaia, tornant del viatge, també el pare recorda als seus fills que la vida continua. I una mica de sake de tant en tant ho fa tot més suportable.

divendres, 7 de juliol de 2023

PECHOS ETERNOS

El fet que aquesta pel·lícula japonesa del 1955 l'hagués dirigida una dona ja li atorga certa singularitat, tot i que no és l'únic film de Kinuyo Tanaka (n'hi ha cinc més, entre 1953 i 1962). Però el guió també és d'una dona (Sumie Tanaka) i, a més, es basa en la vida d'una poetessa. 

"Pechos eternos" ens parla d'una dona que intenta alliberar-se d'una societat eminentment masclista i ho aconsegueix a través de l'art: Fumiko Nakajo (1922-1954) va tenir una existència tràgica, ja que va haver de patir un matrimoni desgraciat i, un cop divorciada, va haver d'enfrontar-se a la mort, primer d'un amor de joventut i, més endavant, de la seva pròpia, quan li detecten un càncer de pit; tot i que, de manera inesperada, la felicitat arriba mentre és a l'hospital i escriu els seus millors versos. 

Kinuyo Tanaka combina un to realista relativament lleuger, influenciat per Ozu, amb qui havia col·laborat com a actriu, amb moments més dramàtics i visualment atrevits, des d'alguns travellings de seguiment fins al pla impossible des de l'esquena de la protagonista, ajaguda al llit mentre la besa el seu amant i amic.

dimarts, 4 de juliol de 2023

¡CORTEN!

Coneixedors de la cinefília i del caràcter metalingüístic dels treballs de Michel Hazanavicius, no ens sorprèn excessivament aquesta pel·lícula de zombis particularment descurada en què l'apocalipsi coincideix amb el rodatge d'un exploit sobre el tema. En el moment en què som conscients que la broma no donarà per a un llargmetratge, l'acció fa un salt enrere i ens trobem davant d'una versió de "Pel davant i pel darrere" traslladada al món del cinema, amb l'excusa que la pel·lícula, produïda per una japonesa que riu de manera estranya i rodada per francesos, és un migmetratge en pla-seqüència i en directe. 

Comèdia sobre el món del cinema, "¡Corten!" (2022) no té l'enginy i encara menys la poesia de "La noche americana", però sí moments i personatges divertits.

dissabte, 1 de juliol de 2023

INDIANA JONES Y EL DIAL DEL DESTINO

A "Indiana Jones y el dial del destino" (2023), James Mangold pren el relleu de Steven Spielberg per oferir un episodi calcat de l'anterior. 

Després d'un pròleg amb Indiana Jones-Harrison Ford rejovenit digitalment i, com quasi sempre, enfrontat a una colla de nazis, el retrobem envellit però encara carismàtic en un moment crucial de la Història. L'home acaba d'arribar a la Lluna i, gràcies als efectes digitals, ens desplacem al bell mig de la desfilada dels tres astronautes a la Cinquena Avinguda de Nova York l'estiu del 1969. En tot aquest segment, el guió es mostra prou hàbil presentant els personatges i preparant-nos per a una darrera aventura: el doctor Jones es jubila i es troba sol i desemparat (té això a veure amb la Guerra del Vietnam?); el seu antagonista, un antic nazi que ha col·laborat decisivament en la missió Apollo, interroga un cambrer negre sobre els seus orígens i qüestiona la intervenció americana en la Segona Guerra Mundial per, tot seguit, contestar a un periodista que l'espai ja no és la darrera frontera. Deixa la frase en suspens però ben aviat sabrem que tot té a veure amb un instrument enigmàtic inventat per Arquimedes i separat per peces que caldrà buscar arreu del món. 

Espectaculars escenes d'acció, una part central en què el ritme decau una mica (no diré que Antonio Banderas en tingui la culpa, però el seu personatge és més aviat irrellevant), Jones-Ford demostrant que està en forma tot i l'edat, ajudat, però, per una heroïna hawksiana (com la Marion del primer lliurament) i un nen (com el Tapón de la segona pel·lícula), i un final apoteòsic sobre el qual estalvio comentaris per no fer espòilers. 

Mangold no és Spielberg però compleix amb l'eficiència que ja havia demostrat a la notable "Le Mans '66". I probablement "Indiana Jones y el dial del destino" no sigui el millor títol de la nissaga, però juga bé la carta de la nostàlgia; la prova: quan vaig guardar entrades al cine del meu poble per a una sessió en dia laborable, em va sorprendre que estigués la sala gairebé plena; vaig pensar que estaria ple de canalla, però resulta que no; la majoria dels assistents eren vells com jo i aplaudien amb entusiasme les aparicions d'un senyor que demostra amb fets que ja no hi ha edats. Harrison Ford ja en té vuitanta i ell i el seu personatge són el millor regal per als boomers.

dimecres, 28 de juny de 2023

JOHN WICK

John Wick (Keanu Reeves) és un personatge que constitueix un gènere en si mateix: un individu lacònic que, per amor, vol deixar enrere el seu passat d'assassí a sou; afegirem que és un assassí implacable i indestructible, un ésser gairebé mitològic ensinistrat per una associació de malfactors contra la qual es revoltarà després que el fill d'un mafiós rus tingui la mala idea de robar-li el cotxe i matar-li el gos. Com anirem veient, matar no és un problema, però les coses es poden fer seguint unes normes o saltant-se-les en el cas dels personatges més dolents, com el marquès que apareix al quart i sembla que darrer (o no?) episodi de la nissaga. 

Nissaga que va començar com una sèrie B caracteritzada per una violència expeditiva (atenció al tret al cap en què culminen tots els enfrontaments entre Wick i els adversaris, que es poden comptar per milers) i que, gràcies a l'èxit de taquilla i a la injecció de diners en les seqüeles, ha guanyat en sofisticació fins a convertir-se en un espectacle de primer ordre coreografiat amb audàcia per Chad Stahelski, un especialista en escenes d'acció que ha anat agafant confiança (excepte el primer, en col·laboració amb David Leitch, signa en solitari la resta d'episodis) i que, a la magnífica "John Wick 4", es permet homenatges cinèfils que van de "Lawrence de Arabia" a -per descomptat- tot el cinema oriental d'acció i arts marcials (incorpora Donnie Yen en el repartiment, lluitador cec en la tradició del "Zatoichi" de Kitano). Tots els episodis, però sobretot el darrer, són un plaer culpable que celebra la violència i ofereix, com si es tractés d'un videojoc però amb bon pols cinematogràfic, diverses set-pieces en què John Wick mata i remata en escenaris luxosos, exòtics o bé insòlits: centrant-nos novament en la quarta i definitivament millor entrega, trobem una escena brillant des d'un inici que millora les apostes de Sergio Leone i Tarantino en un enfrontament a quatre bandes i que transcorre en una discoteca de Berlín entre cascades d'aigua, i més moments memorables, com la lluita a París enmig del tràfic de la Place de l'Étoile, una cacera en una casa de Montmartre filmada en pla zenital, el difícil ascens pels esglaons que condueixen al Sacré-Coeur i, ja al davant de l'esmentat monument i sota la llum rogenca de l'albada, un duel a pistola que res no té a envejar al que cloïa "Barry Lyndon". Mentrestant, una disc-jockey anima des de la Tour Eiffel amb música dels Rolling Stones els caça-recompenses que volen matar Wick mentre augmenta el preu pel seu cap (*). 

(*) Com podreu observar, pel preu d'una pel·lícula d'acció teniu una visita panoràmica a París, que no oblida una breu escena al Louvre amb parada als quadres El rai de la Medusa (Géricault) i La Llibertat guiant el poble (Delacroix).