dijous, 31 de desembre del 2015

EL MUNDO SIGUE


Fernando Fernán Gómez (fa poc parlàvem d'una altra de les seves millors pel·lícules, "El viaje a ninguna parte") va dirigir el 1963 "El mundo sigue", pel·lícula maleïda que ha gaudit no fa gaire d'una restauració a càrrec del fill del productor i una reposició en sales que ha permès el seu descobriment (no dic redescobriment perquè en la seva fugaç estrena en un cinema de Bilbao, dos anys després de la seva realització, no la va poder veure ningú).

No és d'estranyar que fos una pel·lícula maleïda. Adaptació de la novel·la de l'escriptor falangista Juan Antonio Zunzunegui, contravenia totes les pautes del cinema espanyol de l'època. Filmada al barri madrileny de Maravillas amb cert aire documental, presenta una família gens exemplar: un pare guàrdia urbà autoritari i conservador que acabarà, però, tolerant que la seva filla Luisita es prostitueixi en veure la rendibilitat econòmica de la qüestió; un fill beat que fa més nosa que servei, i dues germanes (la Luisita i l'Eloísa, interpretades respectivament per Gemma Cuervo i Lina Canalejas) que s'odien a mort. A més de la prostitució, el film aborda més temàtiques que devien ser tabú en aquella època: el masclisme i la violència de gènere, la ludopatia, l'avortament.

Un rètol sobreimpressionat a l'inici del film reprodueix unes paraules extretes de la "Guía de Pecadores" de Fray Luis de Granada: "Verás maltratados a los inocentes, perdonados los culpados, menospreciados los buenos, honrados y sublimados los malos; verás los pobres y humildes abatidos, y poder más en todos los negocios el favor que la virtud". Paraules que ens preparen per a una representació ferotge de la misèria moral i econòmica d'uns personatges incapaços d'estimar, atrapats en les seves obsessions patètiques; com en Faustino (Fernando Fernán Gómez), el marit de l'Eloísa, que fa travesses a veure si treu una de catorze mentre la seva família passa gana i ella, que va ser reina de la bellesa quan era jove, veu com se li escapen la vida i la joventut.

Fernando Fernán Gómez acabava d'obtenir un gran èxit amb "La venganza de Don Mendo" (1962) i volia consagrar-se com a director apel·lant a la tradició del melodrama neorealista (tot i que "El mundo sigue" recull també algunes influències de la Nouvelle Vague, com els flash-backs de la infància d'Eloísa). Però el neorealisme ja quedava una mica lluny i, paradoxalment, la pel·lícula (realitzada el mateix any de l'èxit de "La gran familia") es va avançar al seu temps.



dimarts, 29 de desembre del 2015

STAR WARS: EL DESPERTAR DE LA FUERZA


La totpoderosa Disney aparta George Lucas amb el mètode expeditiu de comprar-li el negoci per la mòdica suma de 4.000 milions de dòlars i encara l'anunciada tercera trilogia de la nissaga Star Wars com si es tractés d'un remake de la ja llunyana en el temps "La guerra de las galaxias".

Un remake i una refundació en què compareixen els mítics Han Solo, Leia, Luke Skywalker (interpretats pels mateixos actors de l'any 1977!), Chewbacca, C3PO i R2D2, i coincideixen, en una aventura -com dic- idèntica a la de la primera pel·lícula, amb el relleu generacional compost per: una parella interracial, ell (John Boyega) un soldat de l'Imperi (perdó, ara se'n diu la Primera Ordre) renegat, ella (Daisy Ridley) una noia òrfena que viu de recullir ferralla en un planeta desert i té alguna cosa a veure amb la mítica Força (tot això, no us resulta familiar?); un robot, tan simpàtic com R2D2, batejat com BB8, que (també) amaga un missatge secret; el millor pilot de la Resistència (Oscar Isaac); i un senyor molt dolent que es vesteix de negre com en Darth Vader, tot i que ara li diuen Kylo Ren (Adam Driver).

No es tracta, doncs, d'un guió gaire original i no hi ha gaire marge per a les sorpreses, tot i la insistència de la publicitat a fer-nos creure el contrari, i malgrat la col·laboració de Lawrence Kasdan, qui ja va guionitzar "El imperio contraataca" i "El retorno del Jedi" i a qui han rescatat de l'atur després del fracàs de la seva última pel·lícula, "El cazador de sueños" (del 2003!).

Quins són, doncs, els al·licients de "Star Wars: El despertar de la fuerza", més enllà de la recuperació nostàlgica dels orígens de la nissaga? Doncs, jo diria que Daisy Ridley, en segon lloc Daisy Ridley, i en tercer lloc la direcció de J.J. Abrams, expert en aquestes operacions de reciclatge, elegant i dinàmica, trepidant fins i tot en les seqüències menys espectaculars.

dijous, 24 de desembre del 2015

EL PUENTE DE LOS ESPÍAS


Després d'abordar la guerra civil del seu país a "Lincoln" (2012) i les guerres mundials a "War Horse" (2011), "Salvar al soldado Ryan" (1998), "La lista de Schindler" (1993) o "El imperio del sol" (1987), Spielberg ens parla a "El puente de los espías" (2015) de l'anomenada Guerra Freda, que va enfrontar la Unió Soviètica amb els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del mur. No va ser una guerra oberta ni es van lliurar batalles en sentit estricte però les dues super-potències competien per la seva hegemonia i s'amenaçaven respectivament amb un arsenal d'armes nuclears que hauria posat punt i final a la humanitat sencera en cas que el conflicte s'hagués escalfat més del compte.

La por al conflicte nuclear ja va ser exorcitzada en l'àmbit cinematogràfic a començaments dels anys seixanta, amb títols com "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", de Kubrick, o "Punto límite", de Lumet. Spielberg només s'hi refereix explícitament en una escena a l'escola on estudia el fill del protagonista, però és una escena molt important ja que, a més de fixar el rerefons històric, expressa de manera prou eloqüent que la por està en l'origen de l'odi.

Al film, basat en fets reals, James Donovan (Tom Hanks), un advocat de Brooklyn especialitzat en assegurances -tot i que se'ns informa que va intervenir en els judicis de Nuremberg- rep l'encàrrec de defensar un presumpte espia soviètic (Mark Rylance). Com ben aviat averiguarà Donovan, la seva tasca es pretén purament ornamental ja que tothom vol veure l'espia mort; però ell és un home íntegre i lluitarà pel seu client amb tots els seus arguments.

"El puente de los espías" té un guió brillant, en el qual han intervingut els germans Coen (la qual cosa es nota sobretot en la part de les negociacions a Berlín, una mica surrealistes i plenes de detalls irònics), però és, sobretot, una pel·lícula de Steven Spielberg; i el director ofereix una lliçó de com transmetre missatges i conceptes a través de les imatges i del muntatge. Així, doncs, per explicar que el judici de l'espia es veurà condicionat per les circumstàncies de la Guerra Freda i per la por, fa el següent: el judici, el resultat del qual està cantat, no el veiem; el director talla després de mostrar els actors -fiscal, defensa, jutge, jurat- saludant la bandera dels Estats Units amb la mà al cor i, immediatament, ens mostra una imatge idèntica a l'escola del fill de l'advocat, on els nens també juren la bandera abans que els projectin un documental sobre els efectes de la bomba atòmica. És l'escena que abans hem esmentat, i el fet de relacionar-la mitjançant el muntatge amb un pla idèntic al jutjat serveix per suggerir que aquells homes que han de jutjar l'espia han estat educats des de petits en la por i els prejudicis i encara hi conviuen.

L'advocat recorre la sentència al Tribunal Suprem i el director relaciona, novament a través del muntatge consecutiu de plans idèntics (el travelling amb Donovan caminant cap a la seu del tribunal i el travelling dels pilots apropant-se a l'avió-espia), la seva lluita amb la lluita dels militars, en un cas amb l'arma de les paraules com a únic argument i, en l'altre, utilitzant ginys fruit d'una tecnologia avançada.

Aquests arguments narratius remeten a l'altra gran tema sobre el qual gira la història mostrada a "El puente de los espías": la dualitat. Tot té dues cares: la bandera al jutjat o a l'escola pot representar la justícia però també el seu revers; els espies són a les dues bandes i es tractarà, finalment, d'intercanviar-los, en un indret que separa dos móns, en una ciutat -Berlín- dividida per un mur la construcció del qual es mostra al film en imatges impactants. I l'escena en què Donovan contempla el mur mentre viatja en un tren elevat i veu el destí tràgic de tres figures que proven de saltar-lo enllaça amb l'escena final, a Brooklyn, en què també viatja en un tren elevat i veu uns nens que salten una valla, però només per passar al pati del veí.

I, més enllà d'aquesta eficàcia narrativa, el to del film remet als clàssics del cinema nord-americà i preserva la capacitat d'emocionar l'espectador dels seus referents, de "Matar a un ruiseñor" als films de Frank Capra.

dimecres, 23 de desembre del 2015

HABLAR


Entre 1993 i 1996, Joaquín Oristrell va escriure el guió d'algunes comèdies molt ben resoltes dirigides pel llavors força inspirat Manuel Gómez Pereira: "Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca", "El amor perjudica seriamente la salud". A partir de llavors, va iniciar ell mateix una carrera com a director, amb resultats incerts. Va col·laborar encara amb Manuel Gómez Pereira però, a partir del desastre de "Desafinado" (2001) -un títol massa premonitori-, l'un i l'altre van veure com la seva fama i el seu talent s'esvaïen i van acabar dirigint sèries televisives tan dubtoses com "Cheers" -la versió espanyola, aclareixo- o "Gran Reserva" (Pereira), i "Majoria absoluta" o "A la romana" (Oristrell).

Veient "Hablar" (2015), hom pensa que Oristrell volia reinventar-se. Si havia perdut la inspiració com a guionista, potser li calia un tour de force com a realitzador. I es treu de la màniga una tragicomèdia ambientada al madrileny barri de Lavapiés, filmada en un únic pla-seqüència.

Tot i que sóc amic dels plans-seqüència, ho admeto, i que cal valorar-ne la dificultat intrínseca, no puc pas dir que m'hagi agradat el darrer film escrit i dirigit per Joaquín Oristrell. Aquesta trama de petites històries que pretenen reflectir la complicada situació social derivada de la crisi econòmica m'ha semblat escassament inspirada i maniquea fins a uns extrems difícils de pair. Sembla un pamflet electoral a major glòria de Pablo Iglesias i Podemos (esmentats al film explícitament); fins i tot hostien un paio només perquè duu corbata (jo he voltat pel centre de Madrid amb corbata i us asseguro que ningú no m'ha dit res). "Hablar" és el film perroflauta per antonomàsia i només el puc recomanar als perroflautes, que l'aplaudiran segur. Però no sé si Oristrell en tindrà prou amb aquest públic per rellançar la seva carrera.

diumenge, 20 de desembre del 2015

FELICES 140


"15 años y un día", el treball anterior de Gracia Querejeta, ja no era res de l'altre món. Però, després de veure "Felices 140", costa pensar que la directora va ser al seu dia considerada un nom important del nostre cinema, gràcies a títols com "Siete mesas de billar francés" (2007) o "El último viaje de Robert Rylands" (1996).

"Felices 140" té un greu problema de credibilitat. No em refereixo a la circumstància que la protagonista hagi guanyat 140 milions d'euros a la rifa -a algú li deu tocar de tant en tant- sinó a que convidi amb motiu del seu aniversari a una colla d'energúmens que ningú no podria voler per amics. Que la noia (Maribel Verdú, novament) estigui grillada no em sembla una excusa.

I si els amics i parents fan fàstic des de la primera escena en què apareixen, que el seu comportament posterior sigui moralment reprobable no pot constituir una sorpresa, de manera que no sé quin sentit té fer-ne un llargmetratge de tot plegat. Potser a la directora li passa com als seus personatges: s'ha de menjar calent.

dissabte, 19 de desembre del 2015

OCHO APELLIDOS CATALANES


La pluja de males crítiques no ha afectat la taquilla de la continuació d'"Ocho apellidos vascos", de la qual cosa em congratulo ja que, com vaig manifestar en el post corresponent, els responsables em cauen força simpàtics.

Les escenes a Sevilla d'"Ocho apellidos catalanes" són divertidíssimes i és veritat que el ritme decau quan els protagonistes viatgen a terres gironines per impedir el casament entre Amaia (Clara Lago) i Pau (Berto Romero), però el guió de Cobeaga i San José no reposa tant en els tòpics com en les situacions i ridiculitza els hipsters tant o més que els catalans; la qual cosa no és en sí cap mèrit però demostra que -tot i l'evident oportunisme i certa precipitació que llasten el projecte- no han optat pel camí més còmode i han volgut fer una comèdia clàssica a l'estil de la precedent.

dimarts, 15 de desembre del 2015

STAR WARS: EPISODIS I, II i III


Si el western i els films de samurais van ser la inspiració més evident en la trilogia fundacional de Star Wars, la preqüela que George Lucas abordava setze anys després d'"El retorno del Jedi"-assumint la direcció dels tres episodis-, semblava inspirar-se en un altre gènere molt codificat: el peplum.

Així, doncs, "Star Wars Episodio I: La amenaza fantasma", presenta una cursa en uns ginys voladors anomenats al film beines que recorda la cursa de quàdrigues de "Ben-Hur". I a "Star Wars Episodio II: El ataque de los clones", els protagonistes cauen presoners en un planeta anomenat Geonosis i quasi moren sacrificats en un ritual sobre l'arena en una seqüència que recorda els sacrificis de cristians i les lluites de gladiadors al circ de Roma.


Temàticament, la segona trilogia, que se situa cronològicament trenta anys abans de la primera, narra en paral·lel la conspiració dels Sith per enfonsar la República Galàctica i convertir-la en l'Imperi que apareixeria als episodis quart, cinquè i sisè (un procés en el qual caldrà desencadenar una guerra, atiada per un exèrcit de guerrers clons, i en darrera instància, eliminar els cavallers Jedi), la infància d'Annakin Skywalker i el descobriment de la Força, la seva relació amorosa amb Padmé Amidala (Natalie Portman), i la seva transformació en Darth Vader.

Les possibilitats que ofereixen els efectes digitals les aprofita George Lucas per crear uns universos més sofisticats que el planeta desèrtic Tatooine: sobretot Naboo, el món idíl·lic que governa Amidala -inspirat en el llac Como i els palaus que l'envolten-, i Coruscant, capital de la galàxia, un planeta que és tot ell una ciutat. En el disseny, es fa evident la influència dels clàssics del gènere, des de "Metrópolis" fins a Flash Gordon.

Tot i així, la nova trilogia no va ser gaire ben rebuda pels fans de la nissaga. El primer episodi, protagonitzat per Annakin Skywalker nen (Jake Lloyd), i que serveix per presentar la majoria de personatges i conflictes, resulta excessivament complex; l'explicació sobre la Força i els midiclorians, que intenta racionalitzar un concepte que era fonamentalment místic en la trilogia anterior, no és gaire afortunada; i si el Jedi Yoda guardava certa semblança amb Jordi Pujol, la política del PP català Alicia Sánchez-Camacho podria haver estat el model de Jar Jar Binks, la patètica aportació còmica de la nova trilogia, un ésser amfibi que camina com els personatges dels còmics dels anys setanta de Robert Crumb.


La intensitat del tercer capítol, "Star Wars Episodio III: La venganza de los Sith", centrat en el conflicte emocional d'Annakin Skywalker (Hayden Christensen), temptat pel Cantó Fosc de la Força, i el final èpic que enllaça molt hàbilment amb l'episodi de 1977, redimeixen la trilogia.

"El despertar de la fuerza", primer títol de la tercera trilogia, que constituiria l'episodi VII de la sèrie, s'anuncia com un retorn a l'esperit mes aventurer i no tan solemne dels títols protagonitzats per Mark Hamill, Harrison Ford i Carrie Fisher (que tornen, una mica més iaions).

Oi que tenen una retirada?

divendres, 11 de desembre del 2015

STAR WARS: EPISODIS IV, V i VI


La imminent estrena d'"El despertar de la fuerza", setè lliurament de la nissaga Star Wars, o la iniciativa de Movistar + de dedicar un canal sencer a la sèrie al llarg de tot aquest mes de desembre, semblen motius suficients per parlar d'una de les franquícies cinematogràfiques més populars de la història, si no la que més.

Tot va començar l'any 1977, amb l'estrena de "La guerra de las galaxias", que va significar tota una revolució. Els efectes especials, encara artesanals, eren excel·lents, només comparables -i superiors en determinats aspectes- als de la mítica "2001: Una odisea del espacio". Però, en certa manera, el film ideat i dirigit per George Lucas era antagònic del de Kubrick: si aquest havia conduït el gènere de la ciència-ficció a un estatus similar al del cinema d'autor més elitista, "La guerra de las galaxias" era un retorn a les clàssiques space operas, pel·lícules amb vocació popular i sense cap rigor científic, que no eren sinó una variant del cinema d'aventures, amb pistoles que disparaven raigs làser i naus viatjant a la velocitat de la llum (*).

El triomf d'aquesta fórmula tan poc original va ser conseqüència de la convicció amb què la van abordar els seus creadors i de la perícia en la seva execució. I val a dir que no li falten referents de qualitat a la space opera reinventada per George Lucas, des del western clàssic al cinema d'Akira Kurosawa. Però, sobretot, "Flash Gordon", tant els serials dels anys quaranta com el còmic del gran Alex Raymond: d'aquí prové en darrera instància la barreja d'uns escenaris futuristes -androides que exerceixen de metges o mecànics, cotxes que volen, gratacels en forma de consolador-, amb trets que remeten a una Edat Mitjana idealitzada.

A "La guerra de las galaxias", trobem un jove paladí (Mark Hamill-Luke Skywalker) que ha d'alliberar una princesa (Carrie Fisher-Leia). Tots dos van vestits de blanc i són força eixerits malgrat que la noia es pentina amb dues ensaïmades. Ella està presonera d'un dolent que va vestit totalment de negre (Darth Vader). En l'assalt al castell del dolent (l'Estrella de la Mort), ajudaran el jove protagonista un murri que prefereix els diners als ideals (Harrison Ford-Han Solo), un gegant pelut (Chewbacca) i dos robots que exerceixen de contrapunt humorístic (C3PO, R2D2). Luke Skywalker viurà un procés iniciàtic de la mà del mestre Jedi Obi-Wan Kenobi (Alec Guinness) i Han Solo rebaixarà el seu cinisme i demostrarà el seu valor a mesura que l'acció avança. Les referències medievals i orientals també es concreten en les espases de llum amb què lluiten els cavallers Jedi, dotats d'unes condiciones físiques i mentals extraordinàries gràcies a la seva connexió amb "La Força", un teixit metafísic que abasta tot l'univers i que també té un "cantó fosc" que ha temptat alguns Jedi, com el poderós Darth Vader, presumpte assassí del pare de Luke Skywalker.

De manera que la història narrada a "La guerra de las galaxias" es mou entre l'esperit més pur del cinema d'aventures de tota la vida i uns conceptes més elaborats, d'índole gairebé religiosa.

Gran part de l'èxit obtingut per la pel·lícula es deu a l'enginy i a la força visual del disseny de les naus i de les indumentàries, amb menció especial per al Falcó Mil·lenari conduït per Han Solo, els uniformes i cascs de les tropes d'assalt imperials i el vestit negre i la màscara del tètric Darth Vader. Avui, a gairebé quaranta anys de l'estrena, romanen com a icones de la nostra cultura. Recordem que Lucas, que va suar tinta per obtenir finançament per a un projecte en el qual no confiaven els productors, va renunciar al seu sou a canvi d'un percentatge en la taquilla i tots els drets del marxandatge (llavors, ningú no sabia què cony era, això). Els productors van acceptar, convençuts d'estar fent un gran negoci.

Tampoc podem oblidar l'extraordinària banda sonora de John Williams, recomanat per Spielberg. Williams va recuperar la música simfònica aplicada al cinema, a la manera dels grans clàssics, i va fer un ús genial del concepte operístic del leitmotiv associat a determinats moments i personatges.

L'èxit va permetre completar la trilogia que Lucas tenia en ment i que, en el seu conjunt, només era la segona part d'un projecte molt més ambiciós. Així, doncs, "La guerra de las galaxias" era l'episodi IV ("Una nueva esperanza") d'una nissaga que calia completar encara amb dues trilogies més: una preqüela i una continuació.


Amb més pressupost, amb un altre director -Irvin Kershner- i la col·laboració d'un guionista de talent -Lawrence Kasdan-, la sèrie continuava el 1980 amb "El imperio contraataca".

Els efectes especials eren millors: l'escena inicial de la batalla a la neu era prodigiosa en el moment de l'estrena del film. Però també va contribuir a fer d'"El imperio contraataca" el millor títol de la sèrie un llibret més orientat al públic adult, segons el qual, mentre Luke Skywalker continua el seu entrenament per fer de Jedi, Leia es decideix per Han Solo; i, quan li confessa que se l'estima, ell respon amb un lacònic "Ho sé". És clar que la relació entre la princesa i el cavaller de blanc no tenia futur atès el seu parentiu, que els guionistes van conèixer abans que els espectadors, en qualsevol cas molt sorpresos davant de la revelació final de Darth Vader en un moment mític de la història del cinema i que propiciava un to més ombrívol a la nissaga i tot el fil argumental que havia de sustentar la preqüela que el mateix Lucas dirigiria anys després.

La solvència del llibret de Kasdan i de la direcció del veterà Irvin Kershner fan fins i tot possible que no esclafim a riure en veure l'instructor del jove Luke, el Jedi Yoda, un titella dissenyat per Frank Oz no gaire diferent dels seus "Teleñecos". Afegiré que el personatge és més entranyable i proper -també més vell, és clar- que la seva versió digital en la preqüela.


El 1983, Richard Marquand dirigia "El retorno del Jedi", títol notablement inferior als precedents i un nou gir cap a la infantil·lització, sobretot per culpa dels ewoks, una mena de ninos de peluix que habiten un planeta selvàtic i ajuden els protagonistes en la seva lluita contra l'Imperi Galàctic. Això sí: la persecució en motos voladores entre els arbres constitueix una nova cimera dels efectes especials cinematogràfics. I Leia, presonera de Jabba el Hutt, apareix notablement més sexi que en els títols anteriors.

La cara:


La creu:


(*) Vaig veure la pel·lícula l'any de la seva estrena amb els companys d'Institut. El professor de francès, que -com tots els professors d'aquella època- portava barba, jersei de coll alt, bufanda, i votava el PSUC, ens va advertir literalment: "La Guerra de las Galaxias no es la verdadera ciencia-ficción; la verdadera ciencia-ficción es El Año 2001". Per estrany que pugui semblar avui dia, la pel·lícula no va agradar ningú i les noies de la classe van dir que "l'únic que val la pena són els tios" (Harrison Ford va guanyar per majoria).




dimarts, 8 de desembre del 2015

MERLÍ


Ahir dilluns va acabar la sèrie de TV3 "Merlí", després d'haver obtingut un èxit incontestable, i ja s'anuncia el making off per a dilluns vinent i tot fa pensar en una segona temporada.

Com pertoca en una sèrie de producció pròpia, la realització és rutinària i els guions són plens de tòpics, tot i que eficaços. I no podem evitar la sensació de trobar-nos davant d'una versió pobra d'"El club de los poetas muertos". Però si li hem de reconèixer una virtut a "Merlí" és la importància atorgada en els arguments a la filosofia, assignatura menyspreada en els nous plans d'estudi, la desaparició de la qual convertiria ja d'una vegada per totes als nostres joves en ignorants i robots al servei del capitalisme, que deu ser exactament allò que volen els nostres governants. Benvingut sigui, doncs, aquest professor de filosofia que ens ha explicat que cal ser crítics amb el sistema i, a més, ho ha corroborat amb els seus actes.

Francesc Orella fa una gran creació del personatge però no podem passar per alt la bona disposició i simpatia dels joves que fan d'alumnes. Simpatia que preserven en el cos a cos, com vam tenir ocasió de comprovar amb motiu de la seva presència al Festival Zoom de ficció per a televisió celebrat fa uns dies a Igualada. El Gerard, el meu fill, va poder conversar amb alguns dels intèrprets i el que fa de Gerard li va confessar que en la vida real lliga tan poc com a la sèrie, la qual cosa devia significar un consol per al primer.

dilluns, 7 de desembre del 2015

EL VIAJE DE ARLO


"El viaje de Arlo" (Peter Sohn, 2015) recorda molts clàssics de la Disney, com "Bambi" o "El Rey León". També aquí, un animal desvalgut -tot i tractar-se d'un dinosaure- perd un dels seus progenitors i emprèn un llarg viatge en el decurs del qual coneixerà el valor de l'amistat.

Disney-Pixar produeixen, per primera vegada en la seva història, dues pel·lícules en un mateix any, les dues signades per la mateixa guionista, Meg LeFauve. Però qui esperi un exercici tan original com ho fou "Del revés" es veurà forçosament decebut, ja que LeFauve, potser esgotada després del devesall d'enginy, recorre, com ja hem dit, a tots els clixés marca de la casa. Però la manca d'originalitat del llibret no implica que no contingui bones idees, com la de convertir l'amic humà en una mascota similar a un gos domèstic. I, en qualsevol cas, "El viaje de Arlo" resulta una pel·lícula d'aventures ben estructurada i ben explicada i, sobretot, realitzada amb una tècnica absolutament aclaparadora. Mai abans, en un film d'animació, haureu vist aquests boscos i aquests rius, aquesta naturalesa esplèndida i terrible que sembla més real que en la realitat.

I si els grans us emocioneu i els petits s'espanten en algunes seqüències, no un sàpiga greu. És la màgia de Disney.

dissabte, 5 de desembre del 2015

TOTS VOLEM EL MILLOR PER A ELLA


Com passava a "El camí més llarg per tornar a casa", "Tots volem el millor per a ella" (Mar Coll, 2013) parla de les conseqüències d'un accident de cotxe. La protagonista, abans una advocada d'èxit, ha esdevingut un ésser fràgil a qui tothom plany però ningú no ajuda. L'argument recorda "A propósito de Henry", però la història és més realista i inclou una visió molt àcida de la institució familiar, que acaba constituint per a la Geni una presó més cruel que el seu cos malmenat.

El film de la Mar Coll no seria el que és sense la interpretació precisa i emotiva de Nora Navas; brilla amb llum pròpia, ben acompanyada per un repartiment força adequat, tot i que el senyor que fa de pare podria optar al premi a la pitjor actuació de la història en un paper secundari.

dijous, 3 de desembre del 2015

LES BORRATXERES MÉS JUSTIFICADES DE LA HISTÒRIA DEL CINEMA


Quan a "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942) el coronel Strasser li pregunta, de manera no oficial, a Rick (Humphrey Bogart) sobre la seva nacionalitat, ell respon: "borratxo". I assistirem a una patètica borratxera del personatge, que necessita beure per pair la reaparició d'Ilsa (Ingrid Bergman), el gran amor de la seva vida, que el va deixar plantat en una estació de tren a París mentre els nazis bombardejaven la ciutat i que ara és a Casablanca, del braç d'un heroi de la Resistència, a la recerca d'un passaport. És quan li diu al negre que toca el piano allò de "toca-la, Sam"; no "toca-la una altra vegada, Sam", que això és el títol de l'obra de teatre de Woody Allen.

Rick ha de prendre una de les decisions més difícils que un home pot haver de prendre: renunciar a l'amor de la seva vida per ser honest i conseqüent. Probablement una borratxera més gran seguís al mític comiat a l'aeroport de Casablanca. Almenys, però, li haurà quedat a Rick l'amistat del capità Renault (Claude Rains); però aquest tampoc no és un gran amic de l'aigua, si més no de l'aigua de Vichy.


L'any 1962, John Ford va dirigir un dels seus millors films, "El hombre que mató a Liberty Valance".

Aquest western parla de dos homes que pretenen imposar la justícia de dues maneres diferents: Tom Doniphon (John Wayne) confia en la seva habilitat amb el revòlver; Ransom Stoddard (James Stewart) va armat amb llibres de lleis i confia en el poder de la paraula, tot i que això no sempre és més útil a la pràctica. Enmig d'aquests dos homes, hi ha una dona, la Hallie (Vera Miles). Doniphon se l'estima però el seu valor a l'hora d'enfrontar-se als malvats és tan gran com la seva timidesa i malaptesa a l'hora de festejar.

Doniphon salva el seu rival i renuncia a la glòria i a la noia. Acte seguit, es beu tot el whisky del saloon i crema la casa que té a mig construir. Sobre les seves cendres s'edificarà el progrés d'un país que no tolera més facinerosos com Liberty Valance però tampoc herois passats de moda com el pobre Tom Doniphon.

dilluns, 30 de novembre del 2015

AGUAS TRANQUILAS


"Aguas tranquilas", film japonès del 2014 dirigit per Naomi Kawase, parla de la necessitat de viure segons les pròpies conviccions i en harmonia amb la naturalesa. Seguir les tradicions o fugir de la llar, ser fidel o no ser-ne, fer l'amor o morir-se, tot és inherent a la vida i tot està ben vist pels déus que viuen en cada arbre i en cada pedra i que guien les ànimes vers el més enllà després del seu trànsit fugaç però tal vegada intens a través d'aquest món salvatge i bellíssim.

dissabte, 28 de novembre del 2015

TRUMAN


La dificultat dels homes per comunicar-se ja era un tema central en el film precedent de Cesc Gay, "Una pistola en cada mano". A "Truman", els dos personatges protagonistes tenen moltes coses a dir-se; i almenys un d'ells és força locuaç. Però les reflexions filosòfiques sobren davant la proximitat de la mort i cal ser pràctic. Julián i Tomás s'enfronten a les circumstàncies amb un valor i amb una humilitat que s'imposen a la tragèdia. El film s'encomana de la humanitat dels protagonistes (brillantment interpretats per Ricardo Darín i Javier Cámara) i ens arrenca més d'un somriure, fins i tot una sensació de benestar, malgrat que també ens pugui fer plorar una mica. Es fa curt, com el temps que Tomás passa amb el seu amic.

dimecres, 25 de novembre del 2015

LA LEY DEL DESEO

La setmana passada, el cicle de cinema espanyol de la 2 va versar sobre l'homosexualitat. Vam poder veure "Cambio de sexo" (1977) -en vam parlar en el post que vam dedicar a Vicente Aranda en ocasió de la seva mort- i un títol de culte de 1961, "Diferente", dirigida per Luis María Delgado, tot i que seria just atribuir-ne la paternitat al ballarí argentí Alfredo Alaria.


Bàsicament, es tracta d'un musical que pretén ser modern, amb referències a l'estil marcat per la coetània "West Side Story", però escandalosament kitsch en la seva plasmació, i al qual s'afegeixen escenes fins perfilar un argument melodramàtic sobre el fill artista i noctàmbul -l'ovella negra, vaja- d'una família benestant, que malda per obtenir el reconeixement i l'amor del seu pare. Així doncs, la "diferència" del personatge (interpretat pel mateix Alaria) radica aparentament en què prefereix el teatre i la nit als dinars familiars i l'empresa de promoció immobiliària que dirigeixen el pare i el germà. Potser això va despistar els censors franquistes, que no van saber veure el manifest gai explícit en almenys dues seqüències: la panoràmica inicial al pis de l'Alfredo que defineix el personatge a través dels objectes (com l'escena inicial de "La ventana indiscreta"), entre els quals descobrim llibres d'Oscar Wilde i de Federico García Lorca, una llibreta on hi ha escrit "¿por qué?" i unes peses; o la visita a un edifici en construcció en què el protagonista queda embadalit observant un obrer en samarreta que llueix uns bíceps considerables i que fa anar una perforadora. Tot això per si no n'hi hagués prou amb la pinta que gasta l'Alfredo Alaria, homosexual també a la vida real i bon ballarí però lamentable en les facetes de cantant i d'actor.

Cal dir que el film, tot i que molt irregular, s'esmerça en resultar impactant en l'aspecte visual i té un muntatge atrevit en què abunden els plans de detall, els picats i contrapicats i alguns moments arravatats que recorden -salvant les distàncies- el cinema de Douglas Sirk, per no parlar de la ja esmentada influència de "West Side Story" i tota una iconografia del cinema nord-americà que inclou el descapotable conduït pel protagonista.

I la setmana gai del cinema espanyol ens va permetre també tornar a gaudir de la que és, al meu parer, la millor pel·lícula de Pedro Almodóvar: "La ley del deseo" (1986).


Com "Matador", el títol que la precedeix en la filmografia del manxec, narra una història d'amor al límit, de signe tràgic, la qual cosa no impedeix la causticitat, sentit de l'humor i surrealisme habituals en la primera etapa de la seva filmografia, aquí dosificats amb saviesa. Ja siguin còmics o tràgics, "La ley del deseo" és pròdiga en moments memorables: l'entrevista televisiva amb Rossy de Palma en la seva primera aparició cinematogràfica; el crim a la costa andalusa i Antonio Banderas cremant al vàter la camisa que l'incrimina; Carmen Maura regada en una calorosa nit madrilenya.


He dit una història d'amor però, en realitat, n'hi ha moltes: l'amor fraternal entre Pablo Quintero (Eusebio Poncela) i Tina, la seva germana -o germà- transsexual (Carmen Maura, tan convincent en el paper que molts espectadors, sobretot a l'estranger, van creure que era realment un home); els amors prohibits de Tina, disculpats pel germà en una demostració de generositat; l'amor entre Tina i la seva filla (Manuela Velasco) -la Tina és el pare i la mare la Bibí Andersen, un transsexual autèntic (*)-; l'amor a distància entre Pablo i Juan (Miguel Molina); i finalment, l'amor impossible però inevitable entre Pablo i el seu admirador Antonio Benítez (Antonio Banderas, insuperable), un pijo de manual que embogeix literalment ("¡que estoy muy loco, hostias!") pel seu estimat i que renuncia a tot per abraçar-lo en un final tan dramàtic com apoteòsic entre flames que devoren al mateix temps una figura de la verge i un contenidor d'escombraries. Aquest final, amb els amics i els policies incapaços de reaccionar davant d'una passió tan extrema i que només quan s'ha extingit comencen a enfilar-se per la bastida que encercla la casa de la Tina, escenari de la tragèdia, és un exemple de la brillant i imaginativa posada en escena d'Almodóvar; com també ho és la seqüència de l'accident de cotxe, quan els ulls de Pablo negats de llàgrimes es confonen amb les rodes del cotxe que avança sense rumb.


A més de les històries d'amor, també trobem dues parelles prou pintoresques: uns policies que són pare i fill però molt diferents (Fernando Guillén i Fernando Guillén Cuervo), que anticipen uns personatges similars a "Mujeres al borde de un ataque de nervios", i una parella de guardiacivils protagonistes d'un gag antològic: l'escena, filmada en pla general, en què caminen per la platja mentre un d'ells llegeix una de les cartes d'amor que han precipitat els esdeveniments.

(*) Bibí Andersen també apareixia a "Cambio de sexo" però amb un aspecte força diferent. I, com a curiositat, Victoria Abril, futura noia Almodóvar, té un cameo a "La ley...".




diumenge, 22 de novembre del 2015

SPECTRE


Daniel Craig (acompanyat per dues noies -o no tant- d'autèntic luxe: Monica Bellucci i Léa Seydoux) i Sam Mendes (director), repeteixen a "Spectre", un Bond ansiós de compendiar i recapitular els elements més característics de la sèrie, començant pel seu dolent més emblemàtic, el Blofeld que inspirava el Doctor Maligne enemic d'Austin Powers i present en almenys altres quatre títols (*).

El protagonista, doncs, enfrontat als seus fantasmes, com se suggereix des de l'espectacular pròleg a Ciutat de Mèxic, un escenari que és novetat, com passa amb Roma, però que conviu amb d'altres més familiars: una clínica molt moderna al cim d'una muntanya dels Alps -com la que apareixia a "007 al servicio secreto de su Majestad"- o un quarter secret encara més modern ocult en el cràter d'un volcà extint. També hi ha una seqüència de seducció en un tren, a l'estil de "007 Casino Royale" i múltiples referències a "Skyfall". I un sicari tan ferm com indestructible que ens recorda el Tiburón de l'etapa Roger Moore, tot i que tinc els meus dubtes que anticipi una nova infantil·lització d'una nissaga que cada vegada gira més sobre si mateixa i els seus mites a la recerca d'una catarsi definitiva que serveixi per tancar el cercle inaugurat fa més de cinquanta anys; si és que això no ha passat ja a "Spectre" (però no us vull aixafar el final).

(*) Així doncs, cinc han estat els Blofeld cinematogràfics (amb o sense cicatriu): Donald Pleasance ("Sólo se vive dos veces", 1967), Telly Savalas ("007 al servicio secreto de su Majestad", 1969), Charles Gray ("Diamantes para la eternidad", 1971), Max von Sydow ("Nunca digas nunca jamás", 1983) i Christoph Waltz ("Spectre", 2015). A "Desde Rusia con amor" (1963), "Operación Trueno" (1965) i "Sólo para tus ojos" (1981) només li sentim la veu.

divendres, 20 de novembre del 2015

VIAJE A SILS MARIA


"Viaje a Sils Maria" (Olivier Assayas, 2014) parla del viatge de Maria Enders, una actriu madura al llindar de la decadència física i professional (excel·lent Juliette Binoche), a unes muntanyes de Suïssa i al seu jo més íntim, acompanyada per la seva jove assistent personal (Kristen Stewart). L'oportunitat de tornar a protagonitzar l'obra que la va fer fer famosa, un drama lèsbic entre dues dones d'edats diverses, però fent ara el paper del personatge més adult i alhora més feble de la relació, li suposarà haver d'enfrontar-se a les seves pors i també al pas del temps (un tema habitual en el cinema del francès). Maria Enders s'emmiralla en l'ambiciosa estrella de Hollywood (impressionant Chloë Grace Moretz) que li donarà la rèplica al teatre, però també en la seva assistent, amb qui assaja l'obra mentre totes dues contemplen els núvols serpentejar sobre les valls.

dilluns, 16 de novembre del 2015

EL VIAJE A NINGUNA PARTE


Aquesta setmana, el cicle de cinema espanyol de la 2 (magnífic, no em canso de repetir-ho) ens ha parlat dels artistes de varietats, com també dels anomenats cómicos de la legua, que eren actors i actrius de tercera fila que viatjaven pels pobles i representaven peces còmiques d'escassa volada en cafès i casinos.

Bé, el film que aborda concretament aquesta figura dels cómicos de la legua és "El viaje a ninguna parte", dirigida el 1986 per Fernando Fernán Gómez, i es tracta d'un títol extraordinari, un dels millors en tota la història del cinema espanyol.

Els artistes són rodamons, malviuen i passen gana. Fins i tot en l'Espanya subdesenvolupada de la postguerra, són personatges d'una altra època, i el seu món acabarà destruït pel progrés que representa el cinema. Almenys, viuen una certa llibertat, que els portarà alguns problemes amb les forces vives més reaccionàries dels pobles que visiten i que, al cap i a la fi, tampoc no els servirà per ser més feliços.

"El viaje a ninguna parte", a més de retratar un món miserable, tracta d'això, de la recerca de la felicitat. I el títol és prou explícit al respecte. Carlos Galván (José Sacristán, senzillament esplèndid), el protagonista d'aquesta aventura, viu alguns moments de felicitat, però sempre és una felicitat trista, incompleta que, a més, dura poc. Sempre tornen la gana, el fred, la solitud, la sensació permanent de fracàs. Aquests moments de presumpta felicitat acaben sent com miratges, nits de borratxera, somnis que difuminen la realitat. La vida de Carlos Galván es perd en records fragmentaris, que potser ni tan sols no li pertanyen, imatges destil·lades per la nostàlgia, a ritme de bolero ("Camino verde").

Carlos Galván menteix tal vegada però ja li diu el seu amic ex-divisionari Juan Conejo, Sergio Maldonado de nom artístic (Juan Diego): que potser no és la mentida l'ofici del còmic?

Realitat i ficció es confonen, però això no impedeix que la lucidesa plani sobre totes i cadascuna de les imatges i les escenes d'aquest film incomparable, ple de grans moments, com el discurs revolucionari de Carlos Galván al cafè del poble o la fallida incursió del seu pare (el mateix Fernando Fernán Gómez) en el món del cinema. L'oratòria dels còmics i la tendència a la sobreactuació funcionen sempre con a contrapunt d'una posada en escena d'un rigor i d'una concisió admirables. Fernan Gómez, cineasta irregular però molt brillant quan vol, compleix amb la regla no escrita segons la qual menys és més. Posarem com a exemple dues seqüències tan breus com intenses, que coincideixen amb les dues vegades en què el protagonista és abandonat per les seves amants (primer la Juanita -Laura del Sol-, després la seva cosina Rosita del Valle -Nuria Gallardo-):

Carlos Galván ofega en vi les seves penes mentre el jovent del poble balla al ritme del bolero omnipresent. La cosina li retreu que es recreï en l'amargor i li confessa que un del poble li ha fet proposicions. Galván, qui també havia conegut la Juanita en un ball de poble, per tota resposta s'alça, es dirigeix cap on seu el vilatà i li etziba un cop de puny; una panoràmica segueix l'acció i continua fins enfocar l'orquestra que toca "Camino verde".

La mestressa de la pensió lliura a Carlos Galván la carta de comiat de la Rosita i li serveix una copa d'anís, però no permetrà que begui sol. Seurà amb ell al mateix llit en què l'actor i la seva cosina van fer l'amor per primera vegada i li explicarà que mai la seva relació no va ser un secret per a ningú. No es pot mentir, la veritat s'acaba imposant.

divendres, 13 de novembre del 2015

EL VENTALL DE LADY WINDERMERE


Ernst Lubitsch, director alemany que molt aviat va anar a viure i treballar als Estats Units, va realitzar en aquest país, l'any 1925, "El ventall de Lady Windermere", adaptació de l'obra homònima d'Oscar Wilde que parla del joc de les aparences i de la hipocresia en l'ambient aristocràtic londinenc que tan bé va saber retratar l'autor britànic.

Lubitsch es desempallega ràpidament del caràcter teatral de l'original i, tot i que inclou els intertítols que calen, narra en termes estrictament cinematogràfics, confiat en què el primer pla d'un cigar en un cendrer serà més eloqüent que mil paraules. I, en les escenes de l'hipòdrom i la festa, ofereix tota una lliçó de de planificació i muntatge al servei de la història i els personatges.

dimarts, 10 de novembre del 2015

MI GRAN NOCHE


Àlex de la Iglesia reuneix novament quasi tot el repartiment de "Las brujas de Zugarramurdi" (Hugo Silva i Carolina Bang convertits ja en parella estable) per oferir un altre divertiment en un escenari familiar en la seva filmografia: un plató televisiu (de la cadena Mediafrost) on s'hi roda, setmanes abans de la seva emissió, una gala de cap d'any.

En ocasió del film precedent, ja vam dir que ens semblava molt bé que el director fes una pel·lícula divertida sense segones lectures. El problema de "Mi gran noche" és que no és especialment brillant. En l'espai claustrofòbic del plató assetjat per uns manifestants, es barregen diverses subtrames, destinades a convergir en un final que homenatja "El guateque" de Blake Edwards; però ni De la Iglesia és Edwards ni cap de les històries resulta especialment interessant. És un film correcte però superflu, almenys per a l'espectador. En el cas del director, es fa palès que ansiava fer una paròdia-homenatge a Raphael (recordeu "Balada triste de trompeta"?) i no ha pogut o volgut esperar a tenir un guió en condicions.

dissabte, 7 de novembre del 2015

PASOLINI


M'ha semblat idoni tancar el monogràfic sobre Pasolini parlant de la pel·lícula que li va dedicar Abel Ferrara.

"Pasolini" (2014) es limita a narrar les darreres vint-i-quatre hores en la vida del director. La seva millor virtut és la modèstia del seu plantejament: no pretén cap revelació insòlita sobre les circumstàncies del seu assassinat però resulta un homenatge senzill i, en bona mesura didàctic, a un home extraordinàriament intel·ligent i sensible, un poeta i un idealista compromès que arremet contra la societat corrupta de la Itàlia dels setanta; un home pessimista i lúcid però, tanmateix, algú que estima profundament la vida, que estima la seva mare i els seus amics i els chaperos que acompanyen les seves nits de caçador solitari. El film de Ferrara ens parla de la novel·la que escrivia el dia que va morir i del film que preparava, amb el seu estimat Ninetto Davoli -a qui també s'homenatja amb la seva presència en el repartiment-, i que sembla un retorn als plantejaments dels seus films amb Totó, una faula poètica que podria ser la revisió literal de "La Tierra vista desde la Luna", ja que els protagonistes viatgen fins als estels per poder contemplar des d'allà el nostre planeta. La visualització en pantalla d'aquestes obres mai no realitzades emfatitza gratuïtament les referències eròtiques, la qual cosa sembla un error clar de perspectiva. En canvi, les seqüències de la vida quotidiana de Pasolini, interpretades per un Willem Dafoe sobri, magnífic, són admirables en la seva puresa i contenció.

dijous, 5 de novembre del 2015

SALÓ


Si el cinema de Pasolini ja era propens a la radicalitat i l'afany de provocació, sembla conseqüent que la pel·lícula -pòstuma- que va dedicar al feixisme esdevingués per mèrits propis l'obra més incòmoda i més impactant de la seva filmografia i, possiblement, de tota la història del setè art.

"Saló, o los 120 días de Sodoma" (1975) s'inspira, com anuncia el subtítol, en l'obra del Marquès de Sade i, com aquesta, s'estructura a la manera de La Divina Comèdia de Dante, en quatre cercles que aniran apropant els protagonistes al més profund de l'avern: l'Avantsala, el Cercle de les Manies, el Cercle de la Merda i el Cercle de la Sang.

Però l'acció no transcorre al segle XVIII sinó que se situa temporalment i geogràfica a la República de Saló, que fou una mena de reialme que els nazis li van muntar a Mussolini, al nord d'Itàlia, quan els aliats ja havíen conquerit Roma cap al final de la Segona Guerra Mundial.

Allà trobarem quatre personatges particularment fastigosos que representen quatre estaments del Poder: el President (el polític), el Jutge, el Bisbe i el Duc. Amb l'única intenció de divertir-se o senzillament perquè PODEN fer-ho, segresten una colla de nois i noies adolescents, tots ells agraciats físicament, i els tanquen en una mansió.


El número 4 i els seus múltiples són omnipresents en la narració: quatre cercles, quatre botxins, vuit ajudants, quatre narradores (tres i la pianista, per ser exactes), quatre filles, setze víctimes (significativament, al principi són divuit però un noi mor quan prova d'escapar i una noia se suïcida, la qual cosa permet arrodonir la xifra a vuit més vuit; al mateix temps, les dues morts propicien sengles acudits que explica un dels "senyors"). Confesso la meva ignorància sobre la importància simbòlica d'aquest número (*), però les matemàtiques van acompanyades al film d'una posada en escena fonamentada en els enquadraments simètrics, quasi sempre mitjançant plans generals que representen la situació dels personatges en aquesta estructura piramidal. La qual cosa genera certa fredor que compleix una doble finalitat: d'una banda, reforça la idea de ritual que té l'experiment dut a terme a la mansió, reglamentat fins a l'últim detall; d'una altra banda, l'exposició freda i metòdica d'uns fets abominables contribueix, paradoxalment, a augmentar el rebuig de l'espectador i a emfatitzar la manca de pietat i de passió dels botxins; quan dic manca de passió, però, no em refereixo als seus instints més primaris i a la fixació obsessiva pel sexe anal i la coprofàgia.

Els botxins no són sospitosos de simpatitzar amb el comunisme però manifesten en un dels nombrosos discursos que amenitzen les vetllades al castell que el feixisme és la forma més perfecta d'anarquia ja que ELLS poden fer allò que els doni la gana. I es comporten com a autèntics llibertins, violentant totes les convencions burgeses i apel·lant (el bisbe, el primer) a ritus pagans i mig satànics.



Mentre les narradores que han contractat expliquen relats eròtics d'arrel sadiana, els quatre senyors fan servir els adolescents com a esclaus sexuals; alhora, anul·len llurs esperits vexant-los de totes les maneres imaginables i els incorporen a uns jocs que només als poderosos complauen (per exemple, el famós banquet de merda); finalment, els torturen fins a la mort en una escena d'una crueltat extrema que està plantejada cinematogràficament d'una manera molt hàbil: les tortures es practiquen al pati de la mansió mentre els senyors fan torns per contemplar l'escena des de la casa amb l'ajuda uns prismàtics; adoptarem el punt de vista de cada un dels observadors i veurem com criden els botxins i com xisclen les víctimes però no els sentirem; el fons sonor serà un fragment del Carmina Burana que acabarà sent substituït per la música melòdica d'Ennio Morricone, que ja sonava en els títols de crèdit inicials sense prevenir-nos de l'horror que havia de venir. El final, amb els guardians ballant amigablement, arrodoneix aquest discurs sobre la banalitat del mal que és, en darrera instància, "Saló"; no pas un film pornogràfic com han dit alguns sinó una obra complexa i rotunda, la millor dissecció del cantó fosc de l'ànima humana, que Pasolini ja havia explorat en pel·lícules anteriors però mai amb tanta lucidesa.


Ara fa quaranta anys d'aquest film i de la mort del seu director, assassinat en circumstàncies mai del tot aclarides; algú ha atribuït la seva mort a una conxorxa entre la màfia i alguns industrials corruptes que temien ser desemmascarats per l'escriptor i cineasta.

"Saló" va estar prohibida a molts països i, a Espanya, es va estrenar amb cinc anys de retard, amb la qualificació X de les pel·lícules pornogràfiques.

Vaig assistir a una sessió al Cine Bosque, ple a vessar. A l'escena del banquet de merda van passar dues coses: primer, molta gent va fugir tot rondinant; segon, unes mosques es van falcar sobre l'objectiu del projector i la seva ombra tapava les imatges del film. És ben sabut que les mosques van a la merda però allò resultava ben estrany. La gent va començar a cridar: "¡Paren la proyección y maten a las moscas!" Resultava patètic i alhora divertit. El projeccionista no devia tenir cap flit i, tot d'una, veiem l'ombra de la seva mà provant d'espantar les mosques.

Ja sé que sembla un acudit fàcil però us asseguro que va ser ben bé així.



(*) El completíssim post sobre el film d'El Antepenúltimo Mohicano planteja una teoria al respecte prou interessant.

diumenge, 1 de novembre del 2015

NEGOCIADOR


Sabíem que Borja Cobeaga és un competent escriptor i realitzador. Forjat a la televisió, ha dirigit l'excel·lent comèdia "Pagafantas" i la fallida però molt digna "No controles" i ha col·laborat en els guions de l'exitosa "Ocho apellidos vascos" i la seva continuació -pendent d'estrena- "Ocho apellidos catalanes".

Però, francament, no sabia què podíem esperar de "Negociador" (2014), que s'anunciava com una reconstrucció de les negociacions entre el socialista basc Jesús Eguiguren i representants de l'ETA entre 2005 i 2006. El tema de partida semblava una mica àrid i planava sobre el dit argument el perill del maniqueisme.

Doncs bé, la pel·lícula eludeix els riscos esmentats i esdevé un títol sorprenent i memorable.

Borja Cobeaga prescindeix de tota grandiloqüència i, fins i tot, obvia qualsevol especulació política sobre una qüestió ja prou debatuda. "Negociador" no parla del conflicte basc; o, si ho fa, és molt indirectament. Parla sobretot dels conflictes quotidians entre uns homes solitaris en un hotel solitari d'algun lloc de França. Parla d'un home madur (el negociador) que necessita desesperadament que algú l'estimi, tant fa que sigui el seu oponent polític o la traductora que intervé en les reunions, moderades per un representant internacional que no parla espanyol. Els problemes de la traducció (com explicar a un estranger la diferència entre Euskadi i Euskalerria?) són una hàbil metàfora de la dificultat per entendre's dels protagonistes d'aquesta tragèdia explicada en clau de comèdia. La impotència del protagonista quan contracta una prostituta (una impotència que no es redueix al fet amorós sinó a la impossibilitat d'explicar-li la rellevància de la seva missió), és una altra bona metàfora. Però la intel·ligència del guió de Cobeaga no s'acaba aquí; cada situació obté la seva rèplica en una situació posterior, i l'escena de la prostituta anticipa un altre moment memorable (quan l'etarra interpretat per Carlos Areces la contracta al seu torn i el negociador els veu entrar a l'hotel tot contents). No és que passi gran cosa en aquest film minimalista i no gaire llarg, però tot allò que passa està narrat amb una saviesa i un sentit del detall que revelen Borja Cobeaga com una persona d'un talent enorme. Cal afegir que els actors estan esplèndids: Ramón Barea per descomptat, però també els secundaris Raúl Arévalo, Óscar Ladoire o Secun de la Rosa; i, sobretot, Carlos Areces en el paper d'un etarra clarament inspirat en Francisco Javier López Peña "Thierry"; el còmic de "Muchachada Nui" ja ha donat moltes mostres del seu talent en treballs per a Álex de la Iglesia, Almodóvar o Santiago Segura, i ja té experiència fent de dolent gràcies a "Anacleto: Agente secreto", però aquí es transforma literalment en un personatge monstruós i, alhora, estranyament proper, la personificació de l'arrogància més xulesca i de la intolerància més terrorífica.

divendres, 30 d’octubre del 2015

MARTE


Després d'"Alien", "Blade Runner" i "Prometheus", Ridley Scott aborda novament el gènere de la ciència-ficció, tot i que "Marte" és també -i sobretot- una pel·lícula d'aventures en què el protagonista, abandonat a Mart, lluita per sobreviure en un escenari que recorda el Monument Valley (en realitat, és Jordània); de manera que, si vam afirmar arran d'"Exodus: Dioses y reyes", que Scott s'havia convertit en Cecil B. DeMille, aquí sembla més a prop de John Ford.

I tot és molt americà: l'esponsorització de la NASA -que té el projecte d'enviar exploradors al planeta vermell i deu necessitar diners-, el tarannà optimista i resolutiu de l'astronauta Mark Watney (Matt Damon, molt còmode en el paper), la intervenció d'un setè de cavalleria integrat per funcionaris i científics i pels heròics companys d'aquest Robinson Crusoe del futur, fins i tot els hits musicals dels setanta que amenitzen la funció i distreuen les solitàries tardes marcianes. També el sentit de l'espectacle, la facilitat narrativa d'aquest film emocionant però tan lleuger com l'atmosfera d'allà dalt.

dilluns, 26 d’octubre del 2015

LA COLMENA


Mario Camus va dirigir el 1982 "La colmena", adaptació de l'obra homònima de Camilo José Cela que retrata les misèries del Madrid de la postguerra.

El cafè de Doña Rosa -que diu "nos ha merengao"- reuneix els patètics personatges d'aquesta obra coral amb esbossos de comèdia i rerefons de tragèdia individual i col·lectiva, una cort dels miracles que conviu amb la por i amb la gana, formada per poetes i putes, proxenetes i estraperlistes. Tots ells miren de sobreviure -amb o sense dignitat- enmig d'una societat dividida.

Camus serveix una pel·lícula digna i entretinguda ajudat per uns diàlegs incisius i les actuacions d'un repartiment en estat de gràcia que acull molts noms del cinema espanyol de sempre: Victoria Abril i Ana Belén (totes dues ensenyen els pits, és clar), José Sacristán, Concha Velasco, Francisco Rabal, Mario Pardo, Fiorella Faltoyano, José Sazatornil, José Luis López Vázquez, Mary Carrillo, José Bódalo, Emilio Gutiérrez Caba, Charo López, Marta Fernández Muro, Elvira Quintillá, Luis Ciges, Francisco Algora, Agustín González, Imanol Arias, Rafael Alonso, Antonio Resines, Queta Claver o María Luisa Ponte. El gran Luis Escobar fa una intervenció memorable en el paper d'un jurista cregut però entranyable que recita incansablement un discurs propi sobre la usucapió als poetes del cafè, que aplaudeixen la seva prosa mentre beuen amb delectació els cafès amb llet que els ha pagat. I el mateix Camilo José Cela també compareix a la taula dels literats en el paper d'inventor de paraules (sic); i n'hi regala una al jurista: "Bizcotur: dícese del que sobre ser bisojo y mal encarado, mira con aviesa intención. Puede usarse también como sustantivo."

Però el millor diàleg és força més prosaic. Al final, quan un dels guàrdies de la comissaria li pregunta a l'altre qui són els qui marxen l'endemà al matí del seu arrest, respon: "Nadie. Dos maricas y uno que escribe". Frase memorable per la manera com resumeix el pensament únic i l'escassa consideració envers els intel·lectuals en l'Espanya trista i mesquina sorgida de la Guerra Civil.

dissabte, 24 d’octubre del 2015

WOODY ALLEN EN NEGRE


En el darrer film de Woody Allen, "Irrational Man", unes notes manuscrites en un exemplar del "Crim i càstig" dostoievskià resultaran determinants per resoldre el conflicte plantejat.

La novel·la de l'escriptor rus ha estat motiu d'inspiració en moltes de les incursions del director en el gènere negre o, per ser més precisos i ja que les adscripcions genèriques poden ser enganyoses en el cas d'Allen, en aquelles de les seves pel·lícules que giren al voltant d'un assassinat o més d'un.

"La última noche de Boris Grushenko" (1975), probablement la millor pel·lícula de la seva primera etapa i un títol que tot allenòfil hauria de conèixer, està ambientada a Rússia, la qual cosa potser no és casual, i ja planteja un dilema semblant al de Raskòlnikov, el personatge de Dostoievski, o del professor de filosofia interpretat per Joaquin Phoenix a "Irrational Man": Boris (Allen) és un pacifista convençut; però se li presenta l'ocasió de matar Napoleó i salvar Europa de la guerra. Seria aquest un assassinat just?

"Delitos y faltas" (1989) també s'inspira en l'obra de Dostoievski, però el crim perpetrat per Judah (Martin Landau) té una motivació molt més egoista i el sentiment de culpa que segueix a l'acció criminal cedeix ben aviat davant l'evidència que no es farà justícia i que s'ha aconseguit la fi perseguida: mantenir l'assassí en el seu estatus social i la seva còmoda vida burgesa. Déu, si és que existeix, ha tancat els ulls, fet que Allen reflecteix metafòricament en el cas del rabí (Sam Waterston) que s'està quedant cec.

"Match Point" (2005) és una reedició del mateix argument que incorpora la idea de l'atzar. I, per extensió, la idea que, sense Déu, només el caos regeix el nostre univers. Aquest atzar i la preeminència del caos també apareixen a "Irrational Man" (2015), desmentint les teories del protagonista sobre la possibilitat de canviar l'ordre de les coses. Abe (Phoenix) pretén realitzar un crim que sigui alhora perfecte i moralment justificat i el cert és que els seus arguments resulten perversament convincents; tot i que, finalment, ens adonarem -com Raskòlnikov s'adonava al final del llibre- que la idea del súper-home és una falàcia.

Sense ser obertament una comèdia, "Irrational Man" conjuga la sordidesa de la seva proposta amb la lleugeresa narrativa del seu tractament (d'altra banda, habitual en els darrers treballs de Woody Allen). No és la primera vegada que combina comèdia i cinema negre, sent els exemples més clars "Misterioso asesinato en Manhattan" (1993) i "Balas sobre Broadway" (1994), un altre cas de crim amb motivació intel·lectual (artística, per ser més exactes). Finalment, la història de la noia enamorada del criminal remet a "Scoop" (2006), una altra comèdia.

No és el cas d'"El sueño de Casandra" (2007), una tragèdia en tota regla en què l'acte criminal només origina més maldat. Bé, això també passa a "Match Point" i a "Irrational Man", en què aprendrem que els crims sempre vénen de dos en dos i que la sort no fa distincions entre els assassins i les seves víctimes.

dijous, 22 d’octubre del 2015

EL CAMÍ MÉS LLARG PER TORNAR A CASA


Mentrestant, el cinema català continua buscant un nou guru i sembla que ja l'ha trobat i que es diu Sergi Pérez. "El camí més llarg per tornar a casa" (2014), el seu debut finançat per Verkami, ha estat saludat amb crítiques ditiràmbiques.

I, no obstant això, no em convenç una història narrada imitant l'estil dels germans Dardenne sobre un senyor que ha perdut la seva dona i la seva autoestima i que es passeja amunt i avall traginant un pobre gos a punt de morir de set, que no pot tornar a casa perquè s'ha deixat les claus a dins i perquè els manyans del seu barri resulten ser uns incompetents. La metàfora i el misteri s'esgoten ben aviat i els 85 minuts que dura el film es fan eterns sense que les gratuïtes escenes de sexe -amb una cambrera molt predisposada- i violència -amb el pobre gos- ajudin a mantenir l'interès de l'espectador no masoquista.

Puc estar equivocat i no veure la presumpta obra mestra que tinc al meu davant. Ja m'ha passat alguna cosa semblant amb pel·lícules d'Albert Serra i de Ventura Pons (ah, perdó, que aquest últim ja no està de moda entre els crítics).

diumenge, 18 d’octubre del 2015

APRENDIENDO A CONDUCIR


"Aprendiendo a conducir" (2014) és una faula modesta sobre dos personatges que viuen a Nova York però en dos móns diferents: Wendy és una escriptora i crítica que viu còmodament a Manhattan; Darwan és un hindú de la secta sikh que treballa de professor d'autoescola i de taxista i que viu a Queens en un pis pastera. Ambdós tenen en comú que ja no són de la primera volada i que es troben en la necessitat d'aprendre, no només a conduir sinó a viure sense parella o a conviure en parella, respectivament. Tot és prou complicat.

Els actors madurs d'"Elegy" (2008), Ben Kingsley i Patricia Clarkson, es retroben amb la seva directora, Isabel Coixet, en un nou encàrrec per a aquesta, que factura un film sense pretensions però digne i simpàtic, infinitament superior a les seves últimes relliscades.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

MAPS TO THE STARS


A "Maps to the Stars" (2014), David Cronenberg viatja a Hollywood per retratar les misèries que s'amaguen rere les piscines i les mansions luxoses. La bogeria plana sobre uns personatges malvats i egocèntrics, obligats a enfrontar-se a si mateixos i als seus fantasmes arran de l'aparició d'una noia amb l'aspecte de Mia Wasikowska que té cremades a la cara, als braços i les cames. Robert Pattinson condueix una limusina però el seu personatge està molt allunyat del protagonista de "Cosmopolis". Julianne Moore ens ofereix una altra de les seves interpretacions extremes que no exclou l'escatologia. John Cusack i Olivia Williams són els pares d'un nen prodigi (Evan Bird) que es comporta com un dictador després d'haver fet una pel·lícula que ha recaptat 700 milions de dòlars. Però els diners no fan la felicitat i la merda és merda encara que es vengui a preu d'or per internet.

dijous, 15 d’octubre del 2015

LA TRILOGIA DE LA VIDA


Després de tantes tragèdies i mirades pessimistes sobre la gent i la seva història, Pasolini es mostra més positiu a la "Trilogia de la Vida", que és com s'anomena el conjunt de tres pel·lícules que adapten reculls de contes medievals més o menys eròtics, contes divertits que festegen la vida i l'amor carnal.

O potser no volia fer tres pel·lícules i el va obligar el productor -Alberto Grimaldi- en vista de l'èxit comercial sense precedents de l'adaptació dels contes de Boccaccio a "El Decamerón" (1971).

Segons l'obra original, cent són els contes que set noies i tres nois s'expliquen per distreure la seva estada en una villa on romanen tancats fugint de la pesta que assola Florència.

El film de Pasolini redueix el nombre de relats a nou, els quals preserven, però, l'esperit lúdic i humanístic de l'obra de Boccaccio. Els herois són lladregots i joves que només pensen en follar i les víctimes de llurs astúcies són els marits enganyats i monges i capellans que representen una autoritat que tant l'autor renaixentista com Pasolini rebutgen i ridiculitzen. Vegem dues de les històries: un noi entra en un convent per treballar de jardiner i es fa passar per sord-mut; el jove és ben plantat i les monges se'l repassen l'una rere l'altra, confiades que ell no ho dirà a ningú; fins que li arriba el torn a la mare superiora i el noi decideix parlar per queixar-se de l'excés de feina; llavors, les germanes celebren el fet com un miracle. Una altra: un jove li fa prometre al seu amic que el primer que mori dels dos tornarà a la vida per aclarir-li al sobrevivent si realment follar és pecat o poden fer-ho sense por d'anar a l'infern; dit i fet: un d'ells mor i ressucita només per informar el seu company que no és pecat; el viu corre a celebrar-ho amb la seva amant.

Entre el cel i l'infern.




Els personatges són homes del poble, molt guapos els joves i lletjos i esdentegats la resta. Tots ells serviran de models per a un fresc que ha de pintar el gran Giotto, interpretat pel mateix Pasolini. Novament, l'interès per la pintura i el discurs sobre la representació; i el director que es presenta com un artista del Renaixement que troba la inspiració en els somnis però també en l'observació de la realitat que l'envolta.


El 1972, Pasolini viatja a Anglaterra amb el mateix equip (el músic Ennio Morricone, el fotògraf Tonino Delli Colli, l'escenògraf Dante Ferretti i l'encarregat de vestuari Danilo Donati) i alguns dels seus actors habituals (Ninetto Davoli, Franco Citti), i realitza "Los cuentos de Canterbury", adaptació del conjunt de relats escrits per Geoffrey Chaucer (interpretat pel mateix Pasolini) i que, teòricament, recullen els contes narrats pels pelegrins que viatgen a Canterbury, per tal de distreure el seu viatge.


Retrata una Anglaterra del segle XIV força plausible, bruta i humida, habitada per putes i lladres, estudiants lascius i esposes nimfòmanes que se les empesquen per fer l'amor a pesar dels seus marits. No tots els contes són eròtics, alguns inclouen una lliçó moral. En l'episodi en què Franco Citti fa de dimoni (paper que repetiria a "Las mil y una noches") i en un altre en què veiem un infern en què els dimonis expulsen frares pel cul (sic), observem una paradoxa que devia ser habitual a l'època contemplada: d'una banda, se'ns presenten els monjos i altres religiosos com uns rapinyaires sense escrúpols; però aquesta visió lúcida i presumptament laïcista del món sembla conviure sense problemes amb el temor al Més Enllà i la por al càstig diví.


La dualitat, un tema profundament pasolinià, s'expressa clarament en el penúltim episodi, que comença mostrant una colla de joves follant amb unes prostitutes (celebrant la vida), per mostrar, acte seguit, com la Mort se'ls endú, malgrat llur joventut i servint-se de la seva cobdícia.

Afegirem que Pasolini aprofita un dels episodis, interpretat per Ninetto Davoli, per fer un homenatge explícit a un cinema mut que sempre va ser referent de la seva filmografia. L'actor és un doble de Charlot a qui persegueixen uns policies medievals que recorden els de la Keystone.


El 1974, Pasolini dirigeix "Las mil y una noches". És el film més llarg de la trilogia i potser el menys divertit, però també el més sofisticat en forma i contingut. Si "El Decamerón" i "Los cuentos de Canterbury" es limitaven a empalmar una història rere una altra, només amb el lleu nexe d'unió de Giotto pintant un fresc o Chaucer escrivint el seu llibre entre migdiada i migdiada, "Las mil y una noches" prescindeix de tota referència a la Xahrazad i adopta una estructura circular i de caixes xineses; comença i acaba presentant la història de l'esclava Zumurrud i el seu amant Nourredine i, enmig, enllaça contes que inclouen personatges que expliquen altres contes, alguns dels quals molt extensos i extraordinàriament delicats, com la història del triangle amorós al voltant del personatge interpretat per Ninetto Davoli (història potser dolorosament propera al director, qui acabava de trencar la seva relació amb l'actor quan aquest va descobrir que també li agradaven les dones). D'altra banda, el film permet al director, com en les seves adaptacions de tragèdies gregues, viatjar a terres llunyanes per cercar escenaris que recordin un Orient que es perd en la nit dels temps, i situa les seves històries en indrets tan diversos com el Iemen o Nepal.

Els àrabs eren més sofisticats que els europeus:


I les noies, quines belleses!