dissabte, 28 de maig del 2016

LOS NIBELUNGOS


L'any 1924, gràcies a l'èxit obtingut amb "El doctor Mabuse", Fritz Lang aborda un projecte molt ambiciós: traslladar al cinema les llegendes germàniques recullides en el poema èpic medieval La Cançó dels Nibelungs, en una producció que duraria unes cinc hores dividida en dues parts: "La muerte de Sigfrido" i "La venganza de Krimilda".

Sigfrid és un paio molt ros i molt ari que marxa del llogarret on viu, amb el seu cavall i la seva espasa, i pel camí mata un pobre drac que no emprenyava ningú. Després, descobreix el tresor d'uns nans molt lletjos que hom anomena els nibelungs i els hi pren. Malgrat tantes injustícies, el noi se'ns presenta com un heroi.

Arriba al regne dels burgundis i es casa amb la bella ària Krimilda. I després, quan per fi es decideix a fer una bona acció i ajuda el rei Gunther a resoldre els seus problemes conjugals amb la valquíria Brunilda, un embolic de gelos propicia el seu assassinat. A la segona part, Krimilda es venja sense pietat; el seu pla inclou casar-se amb l'Etzel, rei dels huns, que és lleig amb avarícia com els passa als qui no tenen la sort d'haver nascut aris (però molt bon pare, això sí que ho té).

Veient com les gastaven aquests germànics, no és estrany que els nazis seguissin llur exemple i ataquessin els països veïns, apropiant-se de les seves riqueses i carregant-se qualsevol que no compartís la bellesa de la raça escollida dels déus.

Més enllà d'aquestes consideracions ideològiques, el film de Lang és notable per la seva bellesa plàstica i l'elegant composició dels plans. Retrata de manera pictòrica uns exteriors de boscos frondosos. Els decorats són monumentals però els interiors (alguns amb sostre) són austers i la fantasia es concentra en els vestits d'uns personatges situats de manera simètrica en el pla.


dijous, 26 de maig del 2016

MA MA


Estem d'acord que el cinema de Julio Medem ha perdut, potser definitivament, la màgia dels seus primers títols. Que els seus intents de repetir la poesia de "Tierra" o "La Ardilla Roja" poden resultar patètics. De tota manera, "ma ma" (2015) potser no es mereix l'acarnissament de bona part de la crítica. Si més no, resulta coherent amb l'univers del director aquesta història sobre una professora en atur malalta de càncer i embarassada en què vida i mort conflueixen com si fossin els palíndroms i els cercles de "Los amantes del Círculo Polar". La segona meitat de la pel·lícula és volàtil i gratuïta, fins i tot cursi, però la història d'amor entre dos éssers que ho han perdut gairebé tot està narrada amb una sobrietat i concisió notables. En qualsevol cas, les mancances del film les compensa una interpretació memorable de Penélope Cruz, ben acompanyada per Luis Tosar i per Asier Etxeandia, qui aconsegueix fer creïble el personatge d'un ginecòleg que canta a cappella temes de Camilo Sesto.

dilluns, 23 de maig del 2016

B


"B" (David Ilundain, 2015) adapta al cinema l'obra de teatre "Ruz-Bárcenas" i, com aquesta, és una reproducció potser abreujada però fidel de la declaració de l'ex-tresorer del PP Luis Bárcenas a l'Audiència Nacional, el juliol del 2013, feta a partir de les transcripcions de l'interrogatori a càrrec del jutge Ruz. En la seva declaració, explica amb tota mena de detalls el funcionament de la caixa B del Partit Popular des dels anys vuitanta com a mínim, l'entrada de diner negre gràcies a donatius "desinteressats" d'empresaris de la construcció i altres simpatitzants i la seva sortida en forma de sobres amb bitllets de 500 euros que s'entregaven (s'entreguen?) a membres de la formació, entre ells un tal Mariano Rajoy i una tal María Dolores de Cospedal.

Grans interpretacions de Pedro Casablanc i Manolo Solo i una conclusió clara i contundent: mantenim en el poder uns corruptes mesquins i mentiders.

Si més no, avui han demanat al Partit Popular una fiança de 1.200.000 € per aquest afer. Si prenem en consideració les xifres que es desprenen de la declaració del senyor Bárcenas, això és xavalla i no hi hauria problema a aconseguir els diners si no fos perquè els seus beneficiaris ja se'ls deuen haver gastat en vestits, putes i tiberis.

dissabte, 21 de maig del 2016

HIGH-RISE


El britànic Ben Wheatley, director de la divertida i salvatge "Turistas" (2012), s'atreveix amb l'adaptació de la novel·la "Rascacielos" (1975), de J.G. Ballard ("El imperio del sol", "Crash"), una distopia igualment violenta protagonitzada pels habitants d'un gratacels concebut com una representació en miniatura de l'ordre capitalista.

Opta per la fidelitat al text literari, fins i tot situant l'acció en l'època en què va ser escrit. I potser ho fa per dissimular la seva incapacitat per aportar coherència a un relat que narra la prevalença del caos sobre un ordre tal vegada irracional. "High-Rise" podria haver estat dirigida per David Cronenberg, qui ja havia adaptat a Ballard i autor que comparteix algunes obsessions de l'escriptor britànic, i Wheatley sembla copiar l'estil del canadenc -no pas malament-, sobretot en la primera meitat del film. Però quan tot se'n va en orris trobem a faltar una mirada que il·lumini una història tan suggerent com ambígua, que ens guïi a través dels foscos racons d'un monstre de ciment en què la civilització és només una aparença i les apagades de llum contínues faciliten la victòria dels salvatges.

dilluns, 16 de maig del 2016

TRIBUNAL


Si de vegades ens sembla que el sistema judicial al nostre país té algunes mancances, només cal que vegem aquesta pel·lícula del 2014 de l'indi Chaitanya Tamhane, sobre l'insòlit procés en què un cantautor incòmode és acusat d'induir al suïcidi, amb la lletra d'una de les seves cançons, a un empleat municipal encarregat de netejar el clavegueram de Bombai (feina que presumim poc agradable).

El cineasta retrata una justícia surrealista en què el sentit comú és enterrat sota el pes d'unes lleis antigues i uns prejudicis eterns, tot plegat amanit amb grans dosi de corrupció i de burocràcia. Però allà on la denúncia del film de Tamhane es revela més intel·ligent i més subtil és en la presentació de la vida diària i l'entorn dels protagonistes de la història: un advocat solitari progressista, una fiscal conservadora i un jutge encantat d'haver-se conegut.

dissabte, 7 de maig del 2016

JULIETA


El darrer film d'Almodóvar sembla redimir-lo del desastre aeri de "Los amantes pasajeros", tot i que potser certifica, al mateix temps, la pèrdua definitiva del seu instint per a la comèdia i el surrealisme. Doncs "Julieta" és una bona pel·lícula i també un drama sobri exempt de les típiques digressions narratives del seu director, tot i que s'estructura en diversos flash-backs que recorren tota la vida de la seva desgraciada protagonista (interpretada per dues actrius: Adriana Ugarte i Emma Suárez).

En qualsevol cas, una anàlisi de les moltes suggerències d'un film al voltant del sentiment de culpa revela algunes constants del cinema del director, que no sempre han estat tan evidents.

Fa molts anys, el manxec va abandonar el seu poble per viatjar al cor del Madrid de la movida. Aquesta fugida podria haver estat acompanyada d'un cert sentiment de rancúnia i d'enyor cap a les seves arrels. La fugida com a resposta a la pèrdua era l'eix argumental de "Todo sobre mi madre" (1999). I el retorn a les arrels rústiques centrava "Volver" (2006). El motiu del viatge és present a "Julieta" quan la protagonista explica als seus alumnes la història d'Ulisses a L'Odissea i també en la seqüència del viatge en tren a través d'un paratge inhòspit. La naturalesa violenta i primigènia apareix en aquesta seqüència vista desde la finestra del compartiment: una tempesta i la imatge d'un cèrvol que corre perillosament al costat del vagó. La història del tren condueix a un altre viatge, a Galícia, on Julieta conviu amb un pescador en una casa des d'on podem veure el mar, meravellós o terrible en funció de la meteorologia.

Hi ha uns homes a la vida de Julieta que viuen enmig de la natura i que són infidels (per naturalesa): el seu pare, intel·lectual que exerceix de pagès, i el pescador. I un altre home, fidel per convicció, intel·lectual que exerceix d'intel·lectual (Darío Grandinetti), que coneix a Madrid, el refugi urbà de Julieta que l'empresona però la salva dels records.

Almodóvar va deixar casa seva i la filla de la protagonista també deixa casa seva. Però no viatja a cap ciutat sinó als Pirineus i, finalment, a les muntanyes del Nord d'Itàlia, on la història acaba després d'un nou viatge, amb un pla general que omple de verd un film en què els colors (com en tota la filmografia del director) tenen una importància vital.

divendres, 6 de maig del 2016

SIDNEY


"Sidney" (1996) és el primer llargmetratge dirigit per Paul Thomas Anderson.

Es tracta d'un thriller ambientat en el món dels casinos a l'Estat de Nevada, senzill però contundent i que anticipa les formes sofisticades del seu cinema que havien de convertir els seus treballs posteriors, "Boogie Nights" i "Magnolia", en una festa àudio-visual. A més, treballa amb els mateixos actors: Philip Baker Hall, John C. Reilly, Philip Seymour Hoffman, Robert Ridgely, aquí acompanyats per una guapíssima Gwyneth Paltrow, i el sempre eficaç Samuel L. Jackson.

El tema central de "Sidney" és el mateix de la majoria de les seves pel·lícules: la relació paterno-filial establerta entre dos personatges que no són pare i fill, un d'ells un veterà professional una mica misteriós, l'altre un jove deixeble solitari, tan bon jan com irreflexiu.

diumenge, 1 de maig del 2016

KIKI, EL AMOR SE HACE


Els dos llargmetratges que havia dirigit Paco León, més conegut per la seva faceta com a actor -sobretot a la sèrie "Aída"-, els films "Carmina o revienta" (2012) i "Carmina y amén" (2014), eren sainets neorealistes centrats en la seva mare en què hom no sabia on començava la ficció i acabava la realitat d'un personatge tan estrafolari com fascinant, una supervivent empàtica i tolerant, aliena a les convencions socials i a les consideracions morals.

"Kiki, el amor se hace" (2016) incideix en aquesta voluntat de qüestionar les convencions a través d'uns personatges que, des de postures ètiques de tota índole, hauran d'assumir les seves diverses fílies sexuals per sentir-se realitzats. Per cert, el catàleg és d'allò més pintoresc: dacrifília, harpaxofília, elifília...). El missatge és transparent i cal agrair-lo, tot i que León no pot evitar caure en el tòpic en algun moment, com en la visita que fan el personatge que ell mateix interpreta i la seva parella a un club d'ambient liberal.

Però, més enllà del missatge, el darrer film de Paco León confirma les seves aptituds com a director de comèdia. La Carmina dels films precedents era un personatge tan carismàtic que potser no necessitava que el dirigissin; però, ara, tots els personatges són de ficció i León els dirigeix amb saviesa i caracteritza amb precisió, tant amb els detalls d'una posada en escena molt atenta als espais en què es mouen els personatges com amb els diàlegs: per exemple, ja sabem que la dona del cirurgià plàstic és molt conservadora quan li pregunta a la minyona immigrant si li agrada el pasodoble o què opina de Catalunya. De tota manera, els actors són fantàstics: Natalia de Molina, Ana Katz, Belén Cuesta, Candela Peña, Luis Bermejo, Alexandra Jiménez... ¡Josele Román!

Paco León domina el tempo i l'estructura coral i aconsegueix moments d'alta comèdia (qualsevol de les escenes a la casa del cirurgià) i, com a mínim, un parell de gags absolutament memorables: l'escena del funeral, quan els assistents es donen la pau, i la trucada a un telèfon eròtic a través d'un servei de traducció per a sords.