"Bullet Train" (2022) té en la seva desmesura el principal defecte i, alhora, la millor virtut.
Una estructura alambinada amb molts flaixbacs, unes situacions surrealistes, un humor negre més aviat fàcil, i sang i lluites amb katana a dojo suggereixen una influència del cinema de Tarantino no gaire ben païda. La ubicació de la improbable trama al tren bala que uneix Tòquio i Kyoto també evoca l'episodi japonès a "Kill Bill Vol. 1". Tanmateix, tot plegat enllaça amb una tradició oriental de films d'acció en què la sang vessada i els caps tallats ocupen quasi la totalitat del metratge, un plaer culpable no exempt de certa elegància visual que ja fonamentava "John Wick" (2014), inici d'una nissaga de culte i primer treball de David Leitch, el director, també responsable de diversos lliuraments de "Deadpool" i algun de "Fast & Furious".
Si més no, "Bullet Train" no oculta el seu caràcter paròdic. Els diàlegs presumptament humorístics estan lluny del virtuosisme tarantinià; però, si l'apartat literari no està gaire ben mesurat (gosa incloure acudits escatològics que provoquen vergonya aliena tot i provenir d'un intèrpret tan
cool com Brad Pitt, en la que podria ser darrera intervenció davant la càmera), la concatenació de seqüències impactants fins a arribar a l'espectacular segment de l'entrada del tren a Kyoto aconsegueix un crescendo adrenalític que no sempre resulta fàcil quan es tracta d'un plantejament basat en la desmesura, en el "com més, millor".
Per això dèiem que la desmesura, en aquest i altres films d'acció contemporanis, pot ser un mèrit, com acaba passant en aquesta molt lleugera i entretinguda "Bullet Train", o bé una llosa.
Com passa, per exemple, en la producció de Netflix més cara de la història, "El agente invisible".
Protagonitzada per dos dels intèrprets més populars del moment -Ryan Gosling i Ana de Armas-, parteix d'un senzill esquema argumental que hem vist en mil pel·lícules (un assassí a sou d'una institució governamental a qui volen matar els mateixos que l'han entrenat). L'acció és bastant trepidant però s'ofega en l'excés; un excés que proposa més escenaris que en la més viatgera de les produccions de James Bond; a més, resulta que els personatges viuen en els indrets més emblemàtics de cada ciutat (sigui Praga o sigui Viena, on el cau dels dolents és en una de les modernistes Hundertwasserhaus). Un guió de tres línies mal escrites i uns moviments de càmera impossibles sense cap funció dramàtica, que només volen impressionar. Potser no és casualitat que els directors -Anthony i Joe Russo- provinguin d'unes mastodòntiques pel·lícules de Marvel que se'm fan insuportables.
En aquesta línia de molta acció i arts marcials, he topat amb una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques: "Todo a la vez en todas partes" (2022). He intentat veure-la a Movistar i no he aconseguit passar de la primera mitja hora. Cops de puny i salts d'un univers a un altre de paral·lel, escatologia i algun apunt sentimental molt d'estar per casa han esgotat la meva paciència. O jo m'estic fent vell o la gent ja no distingeix entre l'originalitat i el mal gust.