dijous, 28 de juny del 2012

SÓLO UNA NOCHE


Joanna (Keira Knightley) i Michael (Sam Worthington) són un matrimoni molt ben avingut. Però ell se'n va de viatge de feina amb una companya que ja ens agradaria a molts tenir-la voltant per l'oficina i que s'assembla força a Eva Mendes. La Joanna està un pèl mosca però el que menys s'espera és retrobar, mentre ell és fora, un francès eixerit i artista (Guillaume Canet) amb qui va viure una intensa història d'amor a París. En fí, el suspens està servit: Hi haurà banyes? Seran per partida doble?

No us aixafaré el misteri ni us vendré que "Sólo una noche" (Massy Tadjedin, 2010) sigui una gran pel·lícula. Però us diré que, per ser americana, no és excessivament moralista, que els diàlegs estan prou ben escrits i que Keira Knightley està tan encantadora com sempre.

Ah, però, és que no és exactament americana! És una coproducció amb França.

dilluns, 25 de juny del 2012

SHAME


Steve McQueen (res a veure amb l'actor nord-americà: aquest és negre, és britànic i encara respira) va dirigir el 2008 "Hunger", un film duríssim sobre els presos de l'IRA. Tres anys més tard, travessa l'Atlàntic i situa a Manhattan una història a priori més lleugera sobre un empleat d'una empresa de noves tecnologies més addicte al sexe que no pas al treball.

Però "Shame", que també podria titular-se "La solitud del follador de fons", no en té res, de lleugera. Brandon (Michael Fassbender, extraordinari) practica el sexe compulsivament, gairebé desesperadament. En contrapartida, és físicament incapaç de mantenir qualsevol relació sentimental i la seva existència és tan buida com el seu apartament. La visita de la seva germana (Carey Mulligan), amb qui manté una relació ambígua, no l'alleuja gens ni mica, malgrat la llagrimeta que li cau mentre ella canta "New York, New York" en un club nocturn (llàstima que immediatament després se'n vagi al llit amb el cap d'en Brandon).

La càmera de Steve McQueen escruta el rostre petri de Fassbender provant de trobar-hi alguna llum; però la seva expressió mentre fa l'amor amb dues prostitutes o en l'escena final al metro no deixa entreveure cap esperança.

dissabte, 23 de juny del 2012

MOONRISE KINGDOM


"Moonrise Kingdom", de Wes Anderson, té un argument força senzill: Un campament de boy-scouts l'any 1965, en una illa de Nova Anglaterra; un dels nens scouts fuig amb una nena que viu amb la seva família en una casa prop del far; el cap dels escoltes (Edward Norton), el sheriff (Bruce Willis), els pares de la nena (Frances McDormand i Bill Murray) i una funcionària dels serveis socials (Tilda Swinton) proven de retrobar-los mentre ells viuen el seu primer amor enmig de la natura, amb música de Françoise Hardy.

L'argument és senzill però els personatges són plens de matisos, tristos la majoria per les ferides del passat (fins i tot els nens protagonistes), rebels a la seva manera. I tot això ho descobrim a través d'uns diàlegs minimalistes, molt ben escrits per Anderson i Roman Coppola, i una posada en escena d'una estilització absoluta; els travellings de "Fantástico Sr. Fox", "Viaje a Darjeeling" i "Life Aquatic" són omnipresents, però el rigor en l'estructura no exclou en cap moment una mirada romàntica i poètica; l'ambientació d'època és perfecta però no exclou el surrealisme ni la fantasia. Anderson barreja molts registres i aconsegueix un resultat que només li pertany a ell, com els millors directors-autors, com feia Tim Burton la dècada passada.

dimarts, 19 de juny del 2012

EL CAMERAMAN

L'any 1928, amb la col·laboració d'Edgar Sedgwick, Buster Keaton va dirigir i protagonitzar "El cameraman", la seva primera producció per a la Metro Goldwyn Mayer després d'haver renunciat a la seva independència creativa a causa dels fracassos consecutius d'"El maquinista de la general" (sí, avui catalogada entre les millors pel·lícules de la història, va ser un fracàs de públic i de crítica), "El colegial" i "Steamboat Bill Jr.". El sonor era a punt d'arribar i, amb ell, la decadència de l'actor-director i l'ostracisme, fins al seu redescobriment a finals dels anys cinquanta. Però "El cameraman" és encara una obra mestra absoluta, probablement l'última de la seva carrera, un film prodigiós, divertidíssim, una mirada àcida a la moderna cultura urbana del Nova York dels anys vint i una nova demostració del talent d'aquest senyor i de que una manera de fer comèdia i fer cinema es van perdre amb ell, irremissiblement.

Una típica història de perdedor amb final feliç repleta de gags memorables. Acompanyo a manera d'exemple dues escenes que demostren com sabia treure profit dels decorats, ja fossin enormes (l'escena de l'escala i la trucada telefònica) o minúsculs (el vestidor de la piscina pública).

diumenge, 17 de juny del 2012

SIMPATHY FOR LADY VENGEANCE


El director coreà Park Chan-wook és conegut internacionalment per l'anomenada trilogia de la venjança, composta pels films "Simpathy for Mr. Vengeance" (2002), "Oldboy" (2003) i "Simpathy for Lady Vengeance" (2005).

En els tres films, la trama se centra en venjances terribles. A "Simpathy for Mr. Vengeance", després del segrest més inepte de la història, perpetrat per un noi mut que vol aconseguir un ronyó (que ja se sap el que costa), un nen mor i el seu pare es venja sense gaires miraments. Park Chan-wook alterna escenes sintètiques formades per un pla únic i breu amb d'altres molt més dilatades, definint un estil interessant però que no li posa fàcil a l'espectador que vol seguir sense perdre's una història prou estranya i alambinada.

"Oldboy" resulta més transparent, però la trama és encara més rocambolesca. El protagonista escapa d'una habitació on algú l'ha tancat durant quinze anys sense que ni ell ni nosaltres en sapiguem el motiu. Després d'assaborir un pop cru (aquests coreans!) i repartir unes quantes bufetades, el protagonista (Choi Min-sik) es dedicarà a esbrinar qui i perquè li ha fet una broma tan pesada. El guió d'"Oldboy" és força enginyós i és el títol més reconegut de la trilogia, però no m'hi estendré doncs ho farà ben aviat el company David Amorós al festival de cinema asiàtic que ens ha muntat al seu bloc LOST HIGHWAY.

"Simpathy for Lady Vengeance" reprèn el tema del segrest i la mort d'un nen canviant el sexe i la motivació de la protagonista venjadora (la guapa Lee Yeong-ae, premiada a Sitges per aquest paper). Estilísticament, el film resulta molt més equilibrat que el primer de la trilogia i fa de més bon seguir tot i l'estructura en flashbacks; visualment és exquisit i cal ressaltar el treball sobre el color, amb tons freds quan veiem l'estada de la protagonista a la presó, fent d'assassina penedida, i càlids quan assistim a la seva transformació en una justiciera implacable. No discutiré la qualitat narrativa de l'obra de Park Chan-wook i d'aquest títol en particular, però vull destacar-ne una qüestió més oberta a la polèmica:

Com molts altres títols asiàtics, "Simpathy for Lady Vengeance" força els registres emocionals; les escenes de felicitat (Geum-ja amb el seu nòvio i la seva filla retrobada caminant pel bosc) estan subratllades per una música cursi i la presència d'una naturalesa benèvola en contrast amb un entorn urbà força inhòspit; les escenes més dramàtiques o violentes -molt més nombroses- no estalvien els detalls escabrosos. Però tota la part final ratlla en la pornografia dels sentiments; les escenes en què els pares dels nens assassinats assisteixen amb l'espectador a les gravacions dels precs de les víctimes semblen servir per justificar la llei del talió, la qual cosa ja trobo discutible èticament. Però encara em preocupa més que Park Chan-wook només pretengui, en darrera instància, impactar els seus fans, àvids d'emocions fortes. Sóc conscient del valor del cinema asiàtic en saltar-se moltes convencions i tabús que limiten l'interès de les filmografies occidentals, però no sé fins a quin punt això ha de convertir-se en un tot-s'hi-val més enllà de qualsevol consideració.

I semblava bona noia!


divendres, 15 de juny del 2012

ZAZIE DANS LE MÉTRO


Estrictament parlant, Louis Malle no és un dels components de la Nouvelle Vague francesa. Al seu film "Zazie dans le métro" (1960), adaptació de la novel·la dadaista de Raymond Queneau, parodia els salts de raccord de Godard en l'escena de la passejada en cotxe pels carrers de París; d'altra banda, el film no pretén revolucionar la narració cinematogràfica sinó, ben al contrari, recuperar l'estil del cinema mut, amb policies que persegueixen els protagonistes a tota velocitat i un recurs constant al slapstick. No obstant això, "Zazie dans le métro" sembla -i probablement ho sigui- un títol emblemàtic i paradigmàtic de la Nouvelle Vague, un collage avantguardista que participa dels colors vius del moviment, de la seva passió per inventar imatges, del seu amor declarat a la ciutat de París (impagables les escenes a la Torre Eiffel), de l'esperit contestatari de l'època reflectit en l'actitud dels personatges (el tiet de Zazie -Philippe Noiret- es transvesteix, les relacions amoroses resulten molt lliures), sobretot de la petita protagonista, Catherine Demongeot, encantadora, constituïda en el principal atractiu d'un film caòtic i irregular però també apassionant.

dilluns, 11 de juny del 2012

ON CONNAÎT LA CHANSON


Molt actiu als seus noranta anys, present a Cannes amb "Vous n'avez encore rien vu" i no fa gaire a les nostres cartelleres amb "Las malas hierbas", Alain Resnais és un dels fundadors de la Nouvelle Vague, autor d'obres cabdals del moviment i del cinema com "Hiroshima mon amour" (1959) o "L'anée dernière à Marienbad" (1961). Molt apreciat per la crítica tret de puntuals excepcions, la radicalitat de la majoria de les seves propostes, però, l'allunya del gran públic (tampoc no hi ajuda el fet que molts dels seus films romanguin inèdits a casa nostra). No obstant això, l'any 1997 va obtenir un èxit enorme tant de crítica com de públic amb la pel·lícula "On connaît la chanson".

Es tracta d'una comèdia coral sobre les aparences. Claude (Pierre Arditi) es troba malament i es pensa que té un mal incurable; Odile (Sabine Azéma, esposa del director) i Camille (Agnès Jaoui) són dues germanes: la primera es compra un pis que, aparentment, és una ganga, després d'alguns titubejos perquè es troba insegura davant les decisions; Odile admira Camille perquè s'està traient el doctorat en Història (una de les passions del director) i es mostra molt segura de si mateixa... fins que comença a patir atacs d'ansietat; Camille surt amb Marc (Lambert Wilson), l'agent immobiliari que li ha venut el pis a sa germana, un individu impresentable que aparenta tenir les mateixes afinitats només per lligar-se-la; Camille surt amb Marc però passa molt més temps amb Nicolas (André Dussollier), enamorat d'ella en secret i que es presenta com a escriptor de relats radiofònics i oculta el fet que és empleat de Marc. Els personatges es guien per les aparences i fan cas omís d'algunes evidències: per exemple, Odile li explica al seu marit Nicolas (Jean-Pierre Bacri) que ha vist Claude pel carrer amb una rossa i dóna per fet que té una amant, i afegeix que aquesta circumstància l'ha trasbalsada de tal manera que immediatament després ha vist el mateix Nicolas petonejant-se amb una noia dins un cotxe, la qual cosa atribueix a una mena d'al·lucinació i ni se li passa per la imaginació que potser sí que era el seu marit. L'escena final, tan llarga com esplèndida, de la festa d'inauguració del pis de l'Odile, servirà perquè algunes veritats surtin a a la llum i per posar les coses al seu lloc, mentre unes meduses fan la seva aparició entre pla i pla.

"On connaît la chanson" té una posada en escena molt transparent i allunyada d'alguns dels experiments formals d'altres films de Resnais (tret, potser, del detall de les meduses). Les interpretacions són idònies i els personatges estan molt ben descrits, i només per això i per la perfecció del guió (del matrimoni format per Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui, autors d'altres comèdies memorables com la posterior "Para todos los gustos"), ens trobaríem ja davant d'un dels millors títols del cinema francès dels darrers anys. Però encara afegeix un element prou enginyós que li atorga un encant molt especial: com ja s'anuncia des del títol, es tracta també d'un musical atípic en què alguns fragments dels diàlegs són cançons del repertori de la música popular francesa dels anys vint als nostres dies. Uns anys més tard, Emilio Martínez-Lázaro va copiar la idea a "El otro lado de la cama".

divendres, 8 de juny del 2012

BEGINNERS


Hi ha una primera vegada per a tot i mai no és massa tard. Aquesta reflexió centra "Beginners" (Mike Mills, 2010), un film que aborda la malaltia i la mort en clau optimista i el sexe i l'amor en clau tirant a pessimista.
Contribueixen decisivament a fer creïbles uns personatges més o menys atípics i a l'èxit de la proposta tres actors en estat de gràcia: Ewan McGregor, Mélanie Laurent i el gran Christopher Plummer, Òscar molt merescut al millor actor de repartiment.

dimecres, 6 de juny del 2012

MY SON, MY SON, WHAT HAVE YE DONE (Herzog vs. Lynch)


El 2009, David Lynch -a través de la seva productora Absurda- li produeix una pel·lícula a Werner Herzog, que és als Estats Units i acaba de rodar el remake de la mítica "Teniente corrupto". Tot i que reversionar el títol de culte de Ferrara és clarament una insensatesa, no diré que estigués del tot malament; a Nicolas Cage li anava el paper d'al·lucinat i el personatge tampoc no era tan diferent d'altres individus visionaris que habiten els films del realitzador alemany.

Però "My Son, My Son, What Have Ye Done" m'ha semblat un despropòsit. És una barreja dels universos de Herzog i Lynch en què els elements autorals corresponents a cadascun resulten tan obvis que tot plegat sembla una paròdia:

Herzog hi posa un protagonista que està com una campana (Michael Shannon, especialitzat en papers de boig) que viatja a Perú. No queda clar què hi té a veure el viatge a Perú amb el posterior crim a Los Angeles, però ja se sap que els personatges d'en Herzog són molt afeccionats a traslladar-se a llocs muntanyosos i salvatges. Després, apareix un nan i sona de fons una cançó en espanyol (Lynch); ah, i la mare possessiva és Grace Zabriskie! ("Inland Empire"). Afegiu-hi un policia cínic (Willem Dafoe), un director teatral pretensiós (Udo Kier) i una nòvia molt soferta (Chloë Sevigny), agiteu-ho tot i tindreu una marcianada de digestió francament difícil.

diumenge, 3 de juny del 2012

CRISI # 4


"Margin Call" (J.C. Chandor, 2011) és el títol que encara em faltava veure per completar el cicle de versions cinematogràfiques del crash del 2008.

En un banc d'inversions que deu recordar força Lehman Brothers, un jove analista descobreix que el patrimoni del banc s'ha convertit en una mena de tifa gegant. Avisa als seus caps i a tots ells els espera una nit molt llarga durant la qual hauran de prendre una decisió difícil i dràstica.

La diferència de "Margin Call" amb d'altres títols com "Malas noticias" o "Inside Job" és que se centra no tant en els aspectes històrics d'una qüestió que ara ja tothom coneix bastant bé, com en el microcosmos humà del relat, els empleats d'una gran empresa, des de l'aprenent al cap de tots els caps, que també són persones, encara que siguin banquers. De fet, l'esquema argumental és útil dramàticament però resulta poc creïble, tot això del "descobriment" del merder, encara que queda clar que només és una sorpresa per als qui estan a la part baixa de l'escalafó; en canvi, el retrat humà resulta molt plausible: aquests personatges que guanyen sous milionaris -als quals no pretenc defensar- són més o menys com tothom; el qui guanya "només" un quart de milió enveja el qui en guanya dos i mig; el qui en guanya dos i mig explica en què se li'n van tots aquests diners (en impostos i putes, bàsicament), en una conversa a la terrassa del gratacel on treballen; en el decurs de la conversa, el mateix personatge s'enfila a la barana i diu que la gent davant d'un precipici "no té por de caure sinó de voler saltar"; l'escena acaba quan arriba un helicòpter amb al cap del consell d'administració, que guanya més de vuit milions de dòlars l'any. Com diem, tots guanyen molts diners per jugar amb els dels altres, però la compartimentació i el classisme, l'exercici del poder dintre de la corporació, són brutals; a tothom el poden coaccionar, acomiadar i destruir en qualsevol moment, però només els alts executius esmorzen en un menjador a la planta alta que sembla un hotel de cinc estrelles. I el més inquietant d'aquesta història és que els personatges més cínics són alhora els més lúcids i deixen anar alguna veritat dolorosa. Per exemple, en l'escena en què dos d'ells condueixen pel pont de Brooklyn després d'haver-se desplaçat des de Wall Street (i de manifestar que estimen Manhattan i odien tot allò que hi ha més enllà del riu), un d'ells es pregunta què serà de la gent l'endemà, quan tot el sistema se n'hagi anat en orris; l'altre li diu que no s'ha d'amoïnar per la gent, que ells s'ho han buscat: cada vegada que compraven un cotxe més potent, un apartament més gran, cada vegada que volien viure per damunt de les seves possibilitats, estaven propiciant el desastre, i els banquers només eren -són- els gestors d'aquesta fugida endavant que s'anomena capitalisme (la definició és meva, la pel·lícula no arriba a tant). I el noi més jove de l'empresa, el que preguntava què li passaria a la gent del poble, el retrobem en la següent escena plorant al lavabo desconsoladament, però no per la sort de la humanitat sinó per la seva pròpia, ja que sap que l'acomiadaran al cap d'unes hores.

Bé, una mica d'Història sí que hi ha. Quan tot s'acaba, el màxim responsable de la desfeta, mentre esmorza amb tranquil·litat aparent, alliçona el seu empleat-súbdit sobre les successives crisis especulatives, citant-ne les dates. Però "Margin Call" és, sobretot, un film molt ben escrit sobre l'angoixa dels venedors, molt en la línea de "Glengarry Glen Ross" (James Foley, 1992); i, com en aquell cas, un recital d'actuacions de grans actors que, darrerament, no troben gaires papers a la seva altura: Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons, Demi Moore.

divendres, 1 de juny del 2012

BEAUTIFUL GIRLS

La sindrome de Peter Pan, la por d'abandonar l'adolescència i fer-nos grans i haver de prendre decisions, és un tema recurrent en el modern cinema nord-americà, filtrat en la majoria d'ocasions en comèdies esbojarrades, però també abordat ocasionalment de manera més seriosa. Com és el cas de "Beautiful Girls" (Ted Demme, 1996), una història que parla de la por al futur i de l'evocació d'un passat concretat en el paisatge nevat d'un poblet tan idíl·lic com mediocre i endogàmic, al qual retorna el protagonista (Timothy Hutton) per retrobar els seus amics, que travessen situacions sentimentals diverses i s'han d'enfrontar igualment a eleccions vitals.

De fet, "Beautiful Girls" no explica res que no sabéssim, però ho explica força bé, i té un grapat d'escenes memorables, d'entre les quals destacaria la irrupció huracanada d'una joveníssima Natalie Portman que mai no ha tornat a estar tan adorable, o l'escena al bar quan tots volen impressionar Uma Thurman i canten "Sweet Caroline":