divendres, 31 de desembre del 2021

NO MIRES ARRIBA

"No mires arriba", darrer treball d'Adam McKay, és una sàtira apocalíptica més o menys en la línia de "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú". 

Dos astrònoms, interpretats per Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence (al capdavant d'un repartiment de luxe), descobreixen un meteorit de quasi deu quilòmetres de diàmetre que viatja cap a la Terra. La destrucció està assegurada però ningú no hi fa gran cosa: els polítics estan més interessats en els escàndols i les enquestes; les televisions prefereixen informar sobre la ruptura sentimental d'una cantant que s'assembla a Ariana Grande; i la gent desconfia dels científics. 

Es tracta d'un film molt divertit amb personatges impagables, menció d'honor per al sòsia de Steve Jobs que interpreta admirablement Mark Rylance. No obstant això, es fa difícil creure que la gent d'aquest planeta en perill pugui ser tan imbècil; i els qui defensen la llibertat i "no mirar amunt" o que directament neguen l'existència del cometa? És com aplaudir Ayuso i Trump, creure's les seves fake news, o negar coses tan evidents com que la Terra és rodona o que la vacuna per a la covid evita morts. No hi pot haver gent així! 

O sí?

dijous, 30 de desembre del 2021

CHAVALAS

La idea de "Chavalas" (2021), primer llargmetratge de Carol Rodríguez Colás, té la seva gràcia: els problemes d'una noia que vol destacar com a fotògrafa enmig de l'ambient pijo-progre de Barcelona, que es veu obligada a tornar al barri que la va veure néixer, a la ciutat satèl·lit de Cornellà de Llobregat; allà retroba unes amigues amb qui manté una relació ambivalent. 

Aquesta ambivalència, que fonamenta la trama, esdevé massa zigzaguejant per resultar creïble. Sortosament, les quatre protagonistes (Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas, Ángela Cervantes) supleixen amb la seva naturalitat i simpatia les mancances del guió.

diumenge, 26 de desembre del 2021

EL MEJOR

Barry Levinson va tenir un inici de carrera interessant els anys vuitanta, de "Diner" (1982) a les populars "Good Morning, Vietnam" (1987) i "Rain Man" (1988). I, enmig d'aquests títols, va signar "El mejor" (1984), que és probablement el seu millor treball, valgui la redundància. 

Es tracta d'un drama esportiu ambientat als anys trenta, protagonitzat per Robert Redford (i un elenc notabilíssim amb Robert Duvall, Glenn Close, Kim Basinger, Barbara Hershey, Michael Madsen, Wilford Brimley o Richard Farnsworth), narrat com un conte èpic: un noi que vol ser el millor jugador de beisbol de la història s'ha de retirar abans de començar a causa d'una tragèdia inesperada; ningú no sabrà res més d'ell fins que apareix al cap de molts anys, quan ja se'l considera vell per fer de batedor, per incorporar-se al pitjor equip de la lliga; és clar que porta amb ell el bat que va fabricar de jovenet amb la fusta d'un arbre que va partir en dos un llamp i que va veure morir el seu pare. 

No són gaires elements com per construir una obra mestra; i no és que "El mejor" ho sigui. Però és un film que preserva una gran capacitat de fascinació, de bons i de dolents, de petits miracles, ideal per ser contemplat amb mirada innocent, deixant-se endur per l'expressió resignada d'un Redford que pot semblar alhora un home savi, un noi fràgil o un heroi, fins al final, increïble però apoteòsic, en què les espurnes dels llums del camp, fulminats, plouen com petits estels sobre uns jugadors pletòrics.

divendres, 24 de desembre del 2021

FUE LA MANO DE DIOS

Si "La gran belleza" s'assemblava molt a "La dolce vita" i "La juventud" equivalia al "Ocho y medio" fellinià, l'autobiogràfica "Fue la mano de Dios" vindria a ser el particular "Amarcord" de Paolo Sorrentino, qui ens parla de la seva joventut a Nàpols, de la seva família, del seu pas traumàtic cap a la maduresa i, com a fil conductor, del fitxatge de Maradona, un succés absolutament catàrtic. 

Cal dir, però, que si l'inici del film és clarament deutor de Fellini, el film aviat esdevé més sobri i personal.

dijous, 23 de desembre del 2021

CONFLICTES FAMILIARS

A primer cop d'ull, "La casa Gucci" i "El poder del perro", darrers treballs dels veterans Ridley Scott i Jane Campion respectivament, no tenen gran cosa en comú. 

La primera és un biopic en clau de comèdia negra i la segona sembla un western -perquè transcorre en un ranxo de Montana el 1925- i és una història de ficció molt més reposada en les formes i les interpretacions. La primera no és una mala pel·lícula però tampoc no és el millor treball del seu director; "El poder del perro", en canvi, s'erigeix en una ferma candidata als premis grossos, Òscar inclòs, i és, sens dubte, el millor film de la directora d'"El piano" (aquí també surt un piano, per cert).

Però, ben mirat, les dues pel·lícules comparteixen un argument que havia fonamentat nombrosos melodrames quan aquest era un gènere més popular: una dona d'extracció social més aviat humil entra per raó de matrimoni a formar part d'una família benestant, ja siguin els Gucci o els Burbank, i, en ambdós casos, s'enfrontarà al menyspreu i al rebuig. A més, les famílies no estan gaire ben avingudes. I, més encara, tant els modistes italians com els ranxers americans representen una espècie en vies d'extinció. El film de Scott, en definitiva, narra la transformació d'una empresa familiar en un producte globalitzat, la substitució d'uns vincles de sang d'aparença aristocràtica pel vincle dels diners, més democràtic si es vol, també més immisericorde. 

I els ranxers del film de Campion també pertanyen al passat i són víctimes dels seus prejudicis i les seves repressions, d'una concepció masclista del món que cal superar. Les ¿víctimes? són un noi efeminat que estudia medicina i una noia simpàtica que no sap alternar amb els amics pijos de Maurizio Gucci a les pistes d'esquí de Saint-Moritz; tots dos tindran una oportunitat per a la revenja i la realitat s'imposarà sobre les aparences. 

Dos títols que concorren a les sales de cinema -i a la plataforma Netflix en el cas del film de Jane Campion- i que ofereixen interpretacions d'estils diversos però en general excel·lents: Adam Driver repeteix amb Scott, acompanyat per Al Pacino, Jeremy Irons, Jared Leto, Salma Hayek i una magnífica Lady Gaga; i Benedict Cumberbatch (extraordinari en el paper de l'ambigu Phil Burbank), Jesse Plemons, Kodi Smit-McPhee i Kirsten Dunst (en un paper secundari trobem la protagonista d'"Última noche en el Soho", Thomasin McKenzie). Amb tots aquests elements, s'omplien les sales els anys cinquanta i seixanta. Ara, si voleu veure una sala plena de veritat, heu d'anar a veure "Spider-Man: No Way Home" (és clar que també hi surt en Benedict Cumberbatch).

diumenge, 19 de desembre del 2021

UNA GOTA DE SANGRE PARA MORIR AMANDO

Amb ocasió del cinquantè aniversari de l'estrena a Nova York de "La naranja mecánica", Movistar + estrena un curiosíssim documental de Pedro González Bermúdez que porta per títol "La naranja prohibida" i que narra les vicissituds en la presentació de la pel·lícula a Espanya, l'any 1975, en el marc de la Seminci val·lisoletana. Narrat pel mateix Malcolm McDowell i amb nombrosos testimonis (Carmelo Romero, llavors director del Festival, i Vicente Molina Foix, entre d'altres), el film integra molts arguments interessants: parla, per descomptat, de la censura franquista i dels canvis en la societat espanyola dels anys setanta; també del perfeccionisme de Kubrick i el seu afany de controlar-ho tot; però l'aspecte potser més rellevant del documental és el contrast entre una joventut ansiosa d'accedir a la cultura per a qui "La naranja mecánica" era paradigma de la modernitat i el jovent actual de la mateixa ciutat de Valladolid, mirall de tot el jovent actual, desconeixedors de l'obra de Kubrick i del cinema del segle XX en general; a uns quants estudiants se'ls projecta la pel·lícula, que no havien vist mai, i opinen, tots ells, que avui dia seria difícil per no dir impossible que algú produís un títol tan brillant i alhora polèmic; i el més fotut és que tenen raó. 

L'emissió del documental va anar acompanyada de la pel·lícula de Kubrick i també d'una curiosa producció espanyola del 1973, a què ja vam fer referència en el post dedicat a "La naranja mecánica": "Una gota de sangre para morir amando", d'Eloy de la Iglesia; les similituds són tan evidents i la qualitat tan relativa que algun espavilat la va rebatejar amb el títol de la "mandarina mecànica". 

Conté referències al tractament expeditiu per erradicar la violència i a una societat futurista alienada, i les anades i vingudes d'una colla de brètols que volen emular els drugos imaginats per Burgess. Però, al cap i a la fi, això són adorns en un film escrit pel mateix De la Iglesia i José Luis Garci entre d'altres que barreja aquests elements futuristes i estètica pop més o menys copiats de Kubrick amb una trama criminal a l'estil del giallo (el títol dóna alguna pista) amb més pretensions que interès real. Curiosament, Sue Lyon, la "Lolita" kubrickiana, encapçala el repartiment i competeix amb Chris Mitchum (fill d'en Robert) pel premi a la pitjor interpretació de la dècada dels setanta. També apareix Jean Sorel repetint el seu paper a "Belle de Jour": un metge obsessionat amb una rossa (Lyon) aparentment frígida.

divendres, 17 de desembre del 2021

ANNETTE

Han passat nou anys de la radical "Holy Motors" i Léos Carax sembla haver-se tornat una mica més civilitzat i signa, amb "Annette", un drama matrimonial que recupera un argument clàssic: tots dos treballen al món de l'espectacle, ell fent monòlegs i ella cantant òpera; tot es torça quan ell perd el favor del públic. 

Però un film de Carax no pot ser del tot convencional. És un musical cantat (cortesia dels Sparks; recordem que el director ja havia flirtejat amb el gènere en una escena de "Holy Motors") en què surrealisme, tragèdia i poesia planen sobre una narració a estones apassionada, de vegades estranya, sempre sorprenent.

dissabte, 11 de desembre del 2021

ÚLTIMA NOCHE EN EL SOHO

Després d'haver parodiat el cinema de terror a "Zombies Party", Edgar Wright s'atreveix amb el giallo; i, de passada, aprofita per recrear el Swinging London. El viatge als seixanta de la mà de la desconcertada protagonista ofereix la possibilitat de recuperar cançons memorables, de "Downtown" -amb la veu d'Anya Taylor-Joy- a "Eloise", passant per "Puppet On A String", de Sandie Shaw, en el millor número musical de la pel·lícula. Però no tot són colors, llums de neó, flors i violes, i Wright mostra també el cantó fosc d'aquelles nits de gresca al Soho. 

Com sigui, no cal prendre's seriosament tot allò que veiem a "Última noche en el Soho". És un divertiment que abasta registres diversos, fins i tot contradictoris, ideal per a cinèfils amb ganes de desconnectar.

divendres, 10 de desembre del 2021

CAMADA NEGRA

Com vam dir en el post sobre "Maravillas", els primers títols dirigits per Manuel Gutiérrez Aragón van ser els més interessants. Títols, a més, compromesos amb la transició democràtica. "Camada negra", del 1977, va propiciar diversos atacs a les sales on es projectava, perpetrats pels mateixos individus que el film retrata sense pietat, grupuscles d'extrema dreta que es comporten com una llopada, en aquest cas oculta rere els murs d'una casa que ha conegut temps millors a l'ombra d'una bruixa interpretada per María Luisa Ponte. La cambra amb tots els llits recorda el conte de la Blancaneu i els nans i, de fet, tota la història adopta la forma d'un conte pervers. El jove fanàtic (José Luis Alonso, que un any després treballaria amb Eloy de la Iglesia a "El diputado") i la pobra Rosa (Ángela Molina en la seva primera col·laboració amb el director) són víctimes d'un ideari feixista que mai no ha deixat d'existir, de vegades de forma evident, normalment una mica camuflat per assegurar-ne la pervivència (una lliçó que té ben apresa el germà del protagonista -Joaquín Hinojosa-).

dilluns, 6 de desembre del 2021

MATERNITAT SUBROGADA

Manuel Martín Cuenca torna a treballar amb Javier Gutiérrez a "La hija" i l'emparella amb Patricia López Arnaiz ("Ane") per construir un thriller tan sobri com implacable, narrat amb intel·ligència i notable sentit del suspens. 

Ja no és un el sociòpata, com en anteriors treballs del director, sinó dos: la parella protagonista, que viu amb l'única companyia dels seus gossos al cim d'una muntanya. Ell, però, aparenta ser una persona amable i empàtica que, a més, treballa en un centre per a delinqüents menors d'edat amb els quals deu tenir prou bon rotllo perquè ensarrona una pobra noia embarassada de quinze anys perquè s'escapi i oculti a casa seva amb la promesa d'un futur per al seu fill (o filla), que faran passar per seu (seva) quan neixi, ja que la dona és infèrtil. Un pacte que endevinem tan inestable com el clima dalt de la muntanya.

L'argument ens recorda el de la sèrie "El cuento de la criada". Basada en la novel·la de Margaret Atwood i protagonitzada per Elisabeth Moss, parteix d'una premissa inquietant, per desgràcia no tan improbable: després d'una crisi que acaba amb la mort del president dels Estats Units i la major part dels congressistes, prenen el poder uns fonamentalistes cristians que es dediquen a penjar tothom qui els porta la contrària i que segresten les dones fèrtils -com la protagonista- perquè proveeixen de fills les famílies dels dirigents. Les escenes de la fecundació (la Cerimònia) són bastant extravagants.

La primera temporada sorprèn per la temàtica i per una posada en escena d'estudiada elegància; lamentablement, i sobretot a partir de la segona temporada, el guió dóna més voltes que uns cavallets per no arribar a la frontera del Canadà ni enlloc.

diumenge, 5 de desembre del 2021

EUROPA

Abans del Dogma i de la càmera en mà, Lars Von Trier havia assajat un cinema molt sofisticat visualment. És el cas d'"Europa" (1991), en què una trama ambientada a Alemanya l'any 1945 i en què tota l'acció passa de nit (amb l'excusa de la feina del protagonista, revisor de cotxe llit) se'ns mostra en imatges expressionistes en blanc i negre amb algunes (escasses) notes de color. D'aquesta aposta formal en resulta una atmosfera depriment i quasi onírica que, potenciada per una veu en off que sembla remetre'ns a una sessió d'hipnosi, representa eficaçment la ruïna moral i econòmica d'un país destrossat per la guerra, amb un passat traumàtic i un futur incert, orfe d'ideals però encara obsessionat pel tan germànic sentit de l'ordre, que propicia alguns moments surrealistes, presidits per un sentit de l'humor esquiu que no invalida la tragèdia que plana en tot moment sobre la història i els personatges. 

Abans del Dogma:

divendres, 3 de desembre del 2021

EL VEL PINTAT

Edward Norton, qui va tenir el seu moment de glòria a la segona meitat dels noranta ("Las dos caras de la verdad", "American History X", "El club de la lucha") i avui només apareix en papers secundaris a les ordres de Wes Anderson, es va ajuntar l'any 2006 amb l'avui també oblidada Naomi Watts ("Mulholland Drive") per produir i protagonitzar "El vel pintat", adaptació de la novel·la de William Somerset Maugham. 

Als anys vint, una noia anglesa de casa bona (Watts) es casa amb un metge (Norton) només per perdre la seva mare de vista, la qual cosa aconsegueix perquè se'n van a viure a Xanghai. Ell és bon noi però una mica sonso i ella li és infidel amb un nord-americà més eixerit i pocavergonya. El metge no s'ho pren gaire bé i s'emporta la jove esposa a un indret menys glamurós de la Xina profunda on hi ha una epidèmia de còlera. 

La direcció de John Curran és rutinària i l'argument més aviat masclista, però Norton i Watts se senten còmodes en els seus papers i contribueixen a fer d'"El vel pintat" una magnífica història romàntica, l'aventura de dos herois quotidians perduts enmig d'un món estrany, exòtic però també ferotge, i d'un mar de sentiments contradictoris. Toby Jones aporta la mirada comprensiva de l'amic que procura sobreviure i no jutjar.

diumenge, 28 de novembre del 2021

HISTORIAS PARA NO DORMIR

Va ser cap al 2005 que algú va tenir la idea de reunir uns quants realitzadors bregats en el gènere fantàstic per crear capítols nous que homenatgessin la mítica sèrie dels anys seixanta "Historias para no dormir", de Narciso Ibáñez Serrador. "Películas para no dormir" reunia els noms d'Álex de la Iglesia (vam comentar el cas i el seu episodi en un post del 2013), Jaume Balagueró, Mateo Gil, Enrique Urbizu, Paco Plaza i el mateix Chicho. Tot i el nivell dels realitzadors, l'experiència no va tenir èxit, la qual cosa no vull atribuir a la qualitat dels episodis (he vist els signats per De la Iglesia i Balagueró i són excel·lents, sobretot el segon). 

Com sigui, l'experiment s'ha repetit ara amb la diferència que els episodis nous (que poden veure's a Amazon Prime) s'inspiren en alguns dels ideats al seu moment pel gran Ibáñez Serrador: 

"La broma", de Rodrigo Cortés

El més fluix dels quatre episodis. Correcte però irrellevant. No hi ajuda la dicció poc intel·ligible d'un molt sobreactuat Eduard Fernández. La història original era enginyosa, tot i que més apta per a la senzilla innocència que permetia la jove televisió dels seixanta; però els canvis introduïts en la trama no la fan pas millor, la veritat sigui dita. 

"El doble", de Rodrigo Sorogoyen 

Sorogoyen torna a treballar amb Vicky Luengo després de la magnífica "Antidisturbios", l'ajunta amb l'ubic David Verdaguer i signa l'episodi més sofisticat i més elegant visualment, una distopia en què la gent adquireix dobles de si mateixos per estalviar-se feina o problemes matrimonials. La tècnica ha evolucionat, tot és més còmode i més asèptic, però la gent encara duu mascareta i s'ha de confinar de tant en tant. 

"Freddy", de Paco Plaza 

L'homenatge de Paco Plaza al genial episodi dirigit per Narciso Ibáñez Serrador ens condueix, en un intel·ligent exercici metalingüístic, al seu hipotètic rodatge; Carlos Santos convertit en un sòsia de Chicho dirigeix un actor en hores baixes que interpreta al ventríloc dominat pel seu titella. El viatge a l'any 1982 permet a Paco Plaza un joc iconogràfic similar al de "Verónica", complementat per l'adopció alegre -però respectuosa- de les formes del giallo

"El asfalto", de Paula Ortiz 

 A diferència dels casos ja esmentats, no coneixia l'obra anterior d'aquesta directora, malgrat que "La novia" (2014) va gaudir d'un èxit notable. I, francament, caldrà seguir-li la pista. Paula Ortiz, que s'enfrontava a un repte molt difícil atesa la genial simplicitat d'un dels episodis més notables de la sèrie original, aconsegueix fer-ne una versió actualitzada sense trair-ne l'esperit; la idea de convertir el protagonista atrapat per l'asfalt en un repartidor de menjar a domicili esdevé idònia, i Dani Rovira s'adapta molt bé al seu rol de persona insignificant enmig d'una societat insolidària.

divendres, 26 de novembre del 2021

LAS LEYES DE LA FRONTERA

Després de la relliscada de "Yucatán" (2018), Daniel Monzón torna al thriller tot adaptant una novel·la de Javier Cercas; "Las leyes de la frontera" (2021), ambientada l'any 1978, li permet recuperar el cinema quinqui i jugar amb la nostàlgia d'una època perduda per sempre; no ens referim solament a l'adolescència que rememora el protagonista en un flash-back cap al seu passat de delinqüent, sinó a les postals baby-boomers que constitueixen la raó de ser d'un film en què els atracaments són només un adorn: les sales de jocs amb les màquines de matar marcians, els televisors en blanc i negre, la frontera invisible que separa els xarnegos i els catalans, un barri xinès que té poc a veure amb l'ambient turístic i pijo-progre que presenta en l'actualitat el nucli antic de Girona, les discoteques i les cançons de l'època, els hippies drogant-se a les platges de la Costa Brava. 

Malgrat el renom de l'autor de l'original literari o la participació de Jorge Guerricaechevarría, el llibret no és gaire original més enllà del concepte que suggereix el seu títol: la frontera que separa els qui tenen un futur dels qui no en tenen cap, representada pel pont que uneix el barri xinès amb la ciutat moderna (molt oportunament, el clímax de la història també succeeix en un pont). Però l'atractiu del darrer film de Monzón resideix en la seva passió, en la fascinació d'una història d'amistat entre personatges quasi tan antagònics com ho eren els protagonistes de "Celda 211" o "El Niño", i la història d'amor a tres bandes que té en el seu vèrtex a la Tere (impressionant Begoña Vargas); com podríem no enamorar-nos d'ella quan l'observem ballant a un pas de la ingravidesa amb música de Las Grecas ("Te estoy amando locamente")?

 

dissabte, 20 de novembre del 2021

CARTA A TRES ESPOSAS

A "Carta a tres esposas" (1949), Joseph L. Mankiewicz ja recorre al flash-back, recurs narratiu que fonamentarà la posterior i magistral "Eva al desnudo". De fet, tres són els flaixbacs en què les protagonistes repassen les circumstàncies dels seus matrimonis respectius i els perills latents, a partir de la revelació d'un personatge també femení i de forta personalitat a qui, en canvi, mai no veurem en pantalla (com la "Rebeca" de Hitchcock?). 

Com en els seus millors treballs, Mankiewicz, autor també del llibret, descriu molt bé els personatges, però es mostra encara més hàbil -i més immisericorde- quan denuncia les mancances de l'american way of life situant l'acció en una població petita i benestant en què tothom es coneix i on manen les aparences, i l'afany d'ostentació i esperit liberal exhibits a les festes al Country Club no poden ocultar el provincianisme i la mediocritat intel·lectual de la majoria dels llogarencs.

divendres, 19 de novembre del 2021

LA CRÓNICA FRANCESA

Semblava difícil que l'estil cartesià, ja inconfusible, de Wes Anderson pogués sublimar-se, anar una mica més enllà. No obstant això, ho aconsegueix amb "La crónica francesa", film de caràcter episòdic en què cada capítol representa una secció de la revista que uns nord-americans -capitanejats per l'inevitable Bill Murray- editen a França, en la imaginària ciutat d'Ennui, que s'assembla molt a un París etern, com el que apareixia a "Mon oncle", de Tati, títol homenatjat explícitament. Tots els actors (els de sempre i algun més en un repartiment d'autèntic luxe) subactuen o sobreactuen; la informació -rellevant o irrellevant, tant-se-val- que transmeten imatges, decorats (s'hi deuen haver gastat una fortuna), diàlegs i veus en off resulta aclaparadora; les estructures de caixes xineses, les composicions simètriques, el caràcter surrealista de les situacions, els interludis en blanc i negre o els fragments en animació, componen una obra quasi esgotadora, en tot moment fascinant. Wes Anderson en estat pur, creador d'un univers personalíssim que, curiosament, s'inspira en personatges i publicacions ben reals, que ens apropen a una imatge idealitzada de l'Europa del segle XX, secretament admirada pels americans. L'episodi del maig (març en la pel·lícula) del 68 és el més agraït en una obra sens dubte brillant però que demana certa complicitat en l'espectador (aviso).

dimecres, 17 de novembre del 2021

LA MÁSCARA DEL DEMONIO

Tot i que ja tenia certa experiència rere la càmera, "La máscara del demonio" (1960) és la primera pel·lícula que Mario Bava signa amb el seu nom. 

Es tracta d'un relat gòtic amb bruixes, malediccions, criptes i vampirs, protagonitzat per Barbara Steele, actriu anglesa de bellesa enigmàtica. Les seves aparicions i la fotografia expressionista confereixen al film una forta personalitat, tot i que és palesa la voluntat d'aprofitar l'èxit recent del "Drácula" de Terence Fisher. Un parell d'anys després, Mario Bava inventaria el giallo, i es consolidaria com el nom més important del cinema fantàstic a la italiana.

diumenge, 14 de novembre del 2021

EL BUEN PATRÓN

Ja vaig dir que tant "Un día perfecto" (2015) com "Amador" (2010) em semblaven títols estimables malgrat la fredor amb què van ser rebuts per la crítica, per no dir acarnissament. No puc jutjar "Loving Pablo" (2017), que no he vist, però sembla evident que Fernando León de Aranoa ha recuperat amb "El buen patrón" el favor de crítica i públic que no rebia des de "Los lunes al sol", del 2002. En aquella, Javier Bardem tenia un paper important en un repartiment coral; aquí és el protagonista absolut (sense desmerèixer el treball -excel·lent- de tots els secundaris), fent un personatge diametralment oposat. 

Julio Blanco (Bardem) és ara un empresari de segona generació, aparentment afable i paternal, simpàtic, gairebé tendre, finalment revelat com un manipulador sense cap mena d'escrúpol. La seva peripècia se'ns narra en un to de comèdia negra que director i intèrpret condueixen admirablement fins a una conclusió demolidora; l'al·legoria de les balances que fabriquen a Cal Blanco pot ser òbvia, com algunes de les solucions dramàtiques, però resulta tanmateix prou eficaç. I el més trist és que de personatges com aquest n'està ple en un món en què prevalen el pragmatisme i l'ànsia de poder, com ho prova el fet que ningú no gosi plantar cara als empresaris del gas i del petroli que continuaran destruint el planeta malgrat els discursos buits a Glasgow.

dissabte, 13 de novembre del 2021

NUNCA, CASI NUNCA, A VECES, SIEMPRE

El dret a l'avortament és un tema sempre actual. Aquest film indie dirigit per Eliza Hittman el 2020 l'aborda amb naturalitat a través de la peripècia de dues amigues adolescents que, sense calés i sense dir-ho a casa, han de viatjar de Pennsilvània a Nova York perquè una d'elles pugui interrompre el seu embaràs. Una epopeia en petit format, empàtica i conseqüent.

dilluns, 8 de novembre del 2021

EL ÚLTIMO DUELO

Si "El último duelo" hagués de ser la darrera pel·lícula dirigida pel veterà Ridley Scott (no ho serà, ja té acabada la següent), es tancaria el cercle iniciat amb el seu primer llargmetratge, "Los duelistas", del 1977. 

En aquest cas, viatja a l'Edat Mitjana, com ja havia fet a "El reino de los cielos" o "Robin Hood", tot i que l'acció, que se centra en el darrer combat a mort documentat a França i els fets que el motivaren, transcorre entre el 1370 i el 1386, quan la pesta negra ja havia fet estralls i, malgrat que la Guerra dels Cent Anys continuava, el sistema feudal s'encaminava cap a la seva desaparició. Precisament, els problemes econòmics de bona part dels terratinents estarien en l'origen de la disputa entre Jean de Carrouges (Matt Damon) i Jacques Le Gris (Adam Driver), tot i que el motiu immediat del seu enfrontament a mort fou la presumpta violació a càrrec del segon de l'esposa del primer (Jodie Comer).

Els guionistes (els mateixos Damon i Aflleck, en companyia de Nicole Holofcener) i el director, advertint la similitud d'una trama triangular amb violació inclosa, estructuren el relat a la manera del "Rashomon" de Kurosawa. La història és explicada fins a tres vegades, des dels punts de vista dels seus protagonistes. Aquesta elecció permet introduir matisos força valuosos però no estic segur que fos la millor manera d'encarar la proposta, ja que afecta el ritme d'un argument que, tot i les seves implicacions, remet als films d'aventures tradicionals, que acostumaven a tenir un metratge més moderat que les dues hores i mitja d'"El último duelo"; d'altra banda, en el film de Kurosawa (que no arribava a l'hora i mitja de durada), la superposició dels relats posava de manifest la seva ambigüitat, mentre que, en el treball de Scott, almenys una de les versions és la veritat sense matisos; les altres dues, les dels homes, reflecteixen els seus prejudicis en una societat en què les dones eren poc més que objectes al servei de les seves famílies, els seus marits i els seus admiradors. De fet, és una obvietat que el film de Scott, basat en la documentada novel·la d'Eric Jager, fa servir el passat per abordar temes de molta actualitat, com ho són per desgràcia les agressions sexuals (la darrera i més comentada, va tenir lloc al meu poble durant la Castanyada). 

Com sigui, ens trobem davant d'un títol bastant imponent, magníficament ambientat i fotografiat i també prou ben interpretat tant pels dos duelistes com per Jodie Comer o per Ben Affleck, qui es reserva el personatge del lúbric comte d'Alençon.

diumenge, 7 de novembre del 2021

A TODO TREN. DESTINO ASTURIAS

Novament inspirant-se en un film estranger (en aquest cas, la francesa "Attention au départ"), Santiago Segura signa un altre treball per a tots els públics, intranscendent i previsible però en conjunt simpàtic, fins i tot divertit. Com en els films de "Torrente", els companys de viatge -mai millor dit- són força pintorescos: Florentino Fernández, Joaquín Reyes, "El Cejas" -conegut a Instagram- o el monologuista David Guapo, protagonista del millor acudit (cal esperar als títols de crèdit finals).

divendres, 5 de novembre del 2021

TÚ Y YO

Leo McCarey reversionava el 1957 el seu film del 1939 "Love Affair" (*) substituint Irenne Dunne i Charles Boyer per Deborah Kerr i Cary Grant. 

El film comença com una comèdia romàntica i deriva cap al melodrama, amb algun interludi musical; que la trama sigui excessiva no impedeix que es tracti d'un títol magnífic, gràcies al carisma i la convicció dels intèrprets i a una posada en escena elegant i delicada. El petó que no veiem a la coberta del vaixell o la imatge de l'Empire State Building reflectida a la finestra de la protagonista femenina que espera, si tot va bé, un retrobament al cap de sis mesos al mirador de l'emblemàtic gratacel, són exemples de la subtilesa de la direcció de McCarey, qui havia començat fent cinema silent i es mostrava prou inspirat al final de la seva carrera. 

(*) Els títols originals són "Love Affair" en el cas de la primera versió i "An Affair to Remember" en el cas de la segona, aquí comentada. La història va tenir dos remakes relativament recents que, curiosament, també alternaven ambdós títols, almenys en la versió espanyola: "Algo para recordar", dirigida per Nora Ephron el 1993, amb Tom Hanks i Meg Ryan, i "Un asunto de amor", signada un any després per Glenn Gordon Caron, amb Warren Beatty i Annette Bening. La màgia es va perdre pel camí.

dilluns, 1 de novembre del 2021

MADRES PARALELAS

Ara sí, parlarem de les "Madres paralelas", darrer treball de Pedro Almodóvar. 

Com el títol adverteix, parla de mares i de les seves filles i se centra en la relació entre els personatges interpretats (amb convicció) per Penélope Cruz i Milena Smit, una relació marcada per la tragèdia i traïda per la impostura. 

El director té traça quan treballa la tragèdia i el melodrama i les escenes entre les dues actrius es troben entre el millor de la seva filmografia. Però la impostura que vertebra el relat sembla preocupar al director a nivell més personal i l'esforç per integrar -amb calçador- les referències a la Memòria Històrica, l'afany de demostrar que ell -a diferència del personatge "apolític" interpretat per la "pija" Aitana Sánchez-Gijón- és un artista d'esquerres, acaba perjudicant una història que ja era prou íntima i alhora universal. La referència a García Lorca sembla obligada en un film que parla de fosses comunes i justifica la inclusió d'un monòleg teatral (de "Doña Rosita la soltera") dels que tant li agraden al director (vegeu l'anterior projecte "La voz humana"), però el moment del transsexual celebrant ser portada d'una revista femenina o el final amb els familiars dels desapareguts avançant triomfalment cap a la càmera com en un quadre del realisme soviètic s'assemblen perillosament a un espot publicitari. 

Completen el film arguments ja tòpics en el cinema d'un realitzador sens dubte competent però amb tendència a repetir-se: un personatge masculí sense entitat que només està al servei de la protagonista -la deixa embarassada, l'ajuda a desenterrar els avantpassats-, una Rossy de Palma secretament enamorada de la Pé, un viatge a l'Espanya rural presidit per clàssics gastronòmics, de la truita de patates a les torrijas.

dissabte, 30 d’octubre del 2021

MADRES VERDADERAS

A falta de veure les "Madres paralelas" d'Almodóvar (l'allau d'estrenes m'està plantejant un problema seriós: em falta temps), comentarem aquestes "Madres verdaderas", que és un film de Naomi Kawase del 2020. 

L'obsessió de la directora per la relació entre l'home i la naturalesa pot semblar absent d'aquesta pel·lícula, que transcorre en bona part en un barri de gratacels de Tòquio. Res més lluny de la veritat. Les imatges recurrents de les fulles dels arbres són una pista claríssima; però la resta és també una metàfora al respecte: el matrimoni burgès que no pot tenir fills i que viu en un monstre de ciment recorre a la gestació subrogada; la segona part de la pel·lícula ens mostra la peripècia de la joveníssima mare biològica, que passa el seu embaràs en un centre d'acollida en una casa de fusta al costat d'un llac. 

El film tendeix al melodrama, cosa potser inevitable atès l'argument. Però Kawase clava la càmera als personatges amb intensitat bergmaniana barrejada amb delicadesa oriental i aconsegueix un dels seus treballs més notables.

dimarts, 26 d’octubre del 2021

EN SÈRIE

Netflix contra Movistar.
En la primera de les plataformes, veig "El juego del calamar", del coreà Hwang Dong-hyuk. 

Des de "Parásitos", els coreans estan de moda. Però l'èxit de la sèrie ha superat totes les previsions. I té la seva explicació. La sèrie té una factura correcta i uns actors molt sobreactuats, però potser el meu punt de vista al respecte sigui massa "occidental"; en qualsevol cas, crec que el secret del seu èxit és una trama que sap mantenir el suspens i enganxar l'espectador, malgrat que alguns girs resultin previsibles; el to combina el melodrama -sobretot en els primers episodis- i una càustica metàfora del sistema capitalista amb una violència desfermada i un to quasi tan infantil com els jocs que han de superar uns jugadors més desesperats que els personatges de "Danzad, danzad, malditos"; el còctel resultant converteix "El juego del calamar" en un espectacle transversal capaç d'agradar a les mestresses de casa, als adults sense complexos i també als més petits de la casa (una qüestió preocupant atesa la inclusió d'escenes i actituds no gaire edificants). 

Tan efectiva com exempta de subtilesa, també serveix per denunciar les ludopaties, tan destructives com contradictòries; o potser es pensen els participants que la seva mala sort en les apostes canviarà miraculosament?
Però la veritable sorpresa de la graella de Netflix (a falta de veure unes quantes sèries, que no som superhomes) ha estat la minisèrie de terror "Misa de medianoche", dirigida per Mike Flanagan, especialista en el gènere i responsable de la discreta "Doctor Sueño". Aquí es mostra molt més inspirat. No revelarem gran cosa de l'argument i només direm que juga amb algunes constants del gènere fantàstic, capgirant-les i vinculant-les a una mirada demolidora sobre el fanatisme religiós (el catòlic, per ser més exactes). Una realització inusualment reposada i elegant, fonamentada en llargs diàlegs i travellings, i emplaçaments de càmera impecables, aconsegueix un clima de misteri que ens farà lamentar que la història tingui un desenllaç, encara que no desmereixi de la resta. I els desconeguts intèrprets estan perfectes en els seus papers, amb menció especial per al lacònic ex-alcohòlic i, sobretot, el que fa de capellà.
Mentrestant, Movistar + presenta "La Fortuna", incursió d'Alejandro Amenábar en el format de les minisèries, amb l'excusa de narrar l'accidentat plet que va enfrontar el Regne d'Espanya i un caçador de tresors submarins nord-americà que havia recollit de les profunditats l'or enfonsat amb un vaixell vora Gibraltar cap al 1804. 

Els defectes que hem anat detectant en el cinema del director ja des de "Mar adentro", romanen en aquest treball televisiu (però amb un pressupost que endevinem considerable). Acadèmic i didàctic, escassament subtil (la majoria dels personatges, començant pel ministre incorporat per Karra Elejalde, són caricatures; només se salva, gràcies a la seva professionalitat, Stanley Tucci), pot interessar en la mesura que l'argument complagui l'espectador; però l'emoció resulta bastant escassa i la parella protagonista no té el carisma que requeria el contrapunt romàntic d'una trama -no ens enganyem- tan rocambolesca com, al cap i a la fi, insulsa. 

No vull dir que la sèrie no tingui cert nivell. Però la necessitat imperiosa de saber què passarà en el següent capítol, que atrapa els espectadors d'"El juego del calamar" (o de "Misa de medianoche"), aquí és absent.

dissabte, 16 d’octubre del 2021

SIN TIEMPO PARA MORIR

"Sin tiempo para morir" neix envoltada d'una aura mítica: una estrena ajornada a causa de la pandèmia i més esperada que mai, símbol de la recuperada -de moment- normalitat; el darrer títol interpretat per Daniel Craig; el títol que fa vint-i-cinc de la nissaga oficial. 

Calia fer alguna cosa diferent. 

L'elecció de l'eficaç Cary Fukunaga, o Cary Joji Fukunaga ("Jane Eyre", "True Detective"), no tindrà més rellevància que la que ha pogut tenir la successió de competents realitzadors al servei de la darrera etapa de la sèrie, i el film resultant és peculiar, sí, en la mesura que porta a l'extrem la vulnerabilitat del personatge, anunciada des de "007 Casino Royale", que començava quan li feien un massatge no precisament relaxant i acabava amb la mort de la Vesper Lynd, un trauma que plana sobre tota la sèrie i se sublima en aquesta entrega; però la resta és més o menys el de sempre, inclòs el final emblemàtic en una illa controlada pel malvat. Escenes d'acció ben resoltes, escenaris que semblen el catàleg d'una agència de viatges i, això sí, moltes dosis de romanticisme i de melodrama que enllacen amb el film més de culte de la nissaga, "007 al servicio secreto de su Majestad", explícitament homenatjat en la cançó que acompanya els títols de crèdit finals, la mateixa que obria els inicials d'aquell, cantada per Louis Armstrong i amb una lletra que contradiu l'argument d'ambdues pel·lícules i el títol de la darrera: "We Have All The Time in The World". 

Els puristes atacaran "Sin tiempo para morir" per la seva presumpta traïció a l'esperit de la nissaga ideada per Ian Fleming. Jo no aniré tan lluny però no els perdono que Ana de Armas tingui només una seqüència (encara que sigui, amb el començament, el millor d'un film a estones brillant però un pèl llarg).
Només una escena en una pel·lícula de quasi tres hores?

dimecres, 13 d’octubre del 2021

MARAVILLAS

Manuel Gutiérrez Aragón potser és avui un nom una mica oblidat. Però, des dels anys setanta, en què va dirigir "Habla, mudita" (1973) i va treballar en els guions de "Furtivos" (José Luis Borau, 1975) i "Las largas vacaciones del 36" (Jaime Camino, 1976), i almenys fins a la seva última col·laboració amb Ángela Molina ("La mitad del cielo", 1986), va consagrar-se com un dels autors de referència d'un cinema espanyol que superava el seu complex d'inferioritat. Després, el seu cinema es va tornar acadèmic. Valgui com a referència l'últim títol que va dirigir -després del qual va dir que es retirava-: "Todos estamos invitados" (2008) tractava, com la darrera pel·lícula d'Icíar Bollaín, sobre l'ETA; però no sobre la reconciliació sinó sobre l'odi i el salvatgisme que van ocasionar la mort de moltes persones l'únic pecat de les quals va ser allunyar-se del pensament únic; és un treball correctíssim i segurament necessari però que no aporta una mirada original i esdevé mancat de la màgia dels seus millors títols, que, a risc de frivolitzar, podríem dir que es van encomanar de la inspiració de qui en va fer els cartells, el gran Iván Zulueta.
Entre aquests, cal destacar la meravellosa "Maravillas" (1981), i ja em perdonareu el fàcil joc de paraules i potser em perdonarà l'amic Cinefília per apropiar-me d'un dels posts que integren la seva completíssima retrospectiva sobre Fernando Fernán Gómez. Però no puc resistir-me a parlar d'un dels títols que van marcar la meva educació cinèfila i que ara, gràcies al company, he revisat. 

Gutiérrez Aragón deixa enrere els ambients rurals i les mirades sobre el franquisme per abraçar -aparentment- la moda del cinema quinqui, el mateix any que Carlos Saura ennoblia el subgènere amb "Deprisa, deprisa". 

Però "Maravillas" és un film complex i heterogeni, que parla de la solitud i el desarrelament. El títol fa referència al nom de la jove protagonista, que viu en companyia del seu pare, un fotògraf que va conèixer temps millors, aficionat a les revistes eròtiques i que li manlleva diners a la filla per anar de putes. La noia té uns tiets jueus sefardites que l'omplen de regals i un d'ells, en Salomó, és mag i l'ensenya a no tenir por (caminant per la barana dels terrats); el pare intenta inútilment integrar-se en la comunitat jueva, només per sentir-se integrat en algun lloc. Maravillas i els seus amics no tenen futur i sobreviuen cometent petits delictes (un assumpte amb unes joies se'ls escaparà una mica de les mans); Chessman i el Pirri comparteixen un passat traumàtic en un reformatori. 

Maravillas i Chessman viuen una fugaç història d'amor. El noi no és un catàleg de virtuts, precisament, però resulta commovedor quan, pel seu mal cap, perd l'ocasió d'integrar-se a la societat fent de venedor a Galerias Preciados; les actuacions que fa per al número d'en Salomó, fent de condemnat a mort, resulten premonitòries d'un destí que només el pot portar entre reixes. 

Per què "Todos estamos invitados" és només correcta i "Maravillas" és una meravella? En la primera, Gutiérrez Aragón mai no transcendeix el tema tractat, sense desconèixer el seu interès objectiu. A "Maravillas", les accions més quotidianes estan impregnades d'una rara poesia: la jove protagonista fent l'amor al ritme de Nina Hagen i el seu African Reggae; el pare i l'amic compartint amb delectació un ou ferrat; el pare ajudant el venedor a col·locar el tall de fetge que acaba de comprar per a la nena que viu al prostíbul i que mira els dibuixos de Mortadelo i Filemón; la sessió fotogràfica per a Chessman, o aquest recitant Calderón de la Barca (la vida és somni; es viu com se somia: sols). 

Fernando Fernán Gómez, per descomptat, broda el seu paper. Però el film tampoc no seria el que és sense les prestacions dels joves protagonistes: Cristina Marcos, excepcionalment fotogènica en la seva primera intervenció cinematogràfica, l'inefable Enrique San Francisco aportant el seu físic insòlit al tràgic rol de Chessman, o el Pirri, un prodigi de naturalitat, encara un nen, en el seu primer paper important (va fer més pel·lícules, fins i tot va exercir de peculiar crític cinematogràfic a la televisió; però, com els personatges de les seves pel·lícules, no va aconseguir escapar de la marginalitat i l'heroïna va acabar amb ell a l'edat de vint-i-tres anys).

dilluns, 11 d’octubre del 2021

LA SEMILLA DEL ESPACIO

"La semilla del espacio" (Steve Sekely, 1962), adapta, com no oculta el seu títol original, la novel·la de ciència-ficció El día dels trífids, escrita per John Wyndham. 

Després d'una pluja de meteorits, la majoria dels habitants d'Anglaterra -i, probablement, de tot el món- es queden cecs. I, per si això fos poca desgràcia, unes plantes que poden desplaçar-se i s'alimenten de carn es multipliquen i comencen a delmar la població. 

La pel·lícula és una sèrie B entranyable que eludeix els aspectes més interessants de la distopia de Wyndham per copiar l'argument de "La guerra de los mundos" mentre discorre pel gènere d'aventures post-apocalíptiques, propiciant episodis d'involuntària comicitat. No em resisteixo a destacar-ne alguns: 

- Els crits d'horror totalment forçats de l'abnegada esposa d'un biòleg dipsòman amb qui conviu en un far. 

- Uns presoners fugats obliguen les dones cegues acollides en una mansió a França -curiosament, totes guapíssimes- a ballar i festejar amb ells. 

- Les insinuacions de les noies que coincideixen amb el protagonista, ja siguin o no invidents, no resulten gaire subtils (curiosament, la noia que a la novel·la l'acompanya en tot moment, al film és una nena). 

- Els atacs dels trífids són bastant patètics. L'escena en què el protagonista opta per rostir-los sembla ben bé una calçotada en versió monstruosa. 

- Però el millor gag, que sembla extret d'"Aterriza como puedas", és el de l'avió de passatgers: tots han quedat cecs, hostesses, pilots i el passatge; no obstant això, mantenen prou bé la compostura; fins i tot els tripulants, que semblen força tranquils mentre intenten comunicar amb la torre de control i comproven el combustible passant els dits per les agulles dels indicadors; llavors, el pilot li diu a l'hostessa que miri de tranquil·litzar els passatgers; ella avança a les palpentes entre la gent que, com dic, apareix sorprenentment relaxada si tenim en compte que acaben de quedar-se cecs, i els demana calma; llavors, un nen pregunta en veu alta si també el pilot està cec... Immediatament, el caos s'apodera de l'avió (!!). 

En la seva fugida, els protagonistes arriben a França, on es desplacen en un Citroen tauró, només faltaria! Com que allà tot està en flames i potes enlaire, continuen cap a Espanya i el seu mitjà de transport passa a ser... un carro! Per descomptat, totes les cases estan pintades de blanc. Els espectadors nostrats potser reconeixeran el Poble Espanyol de Barcelona, i Sitges en el pla final, quan el passeig encara no estava asfaltat.

divendres, 8 d’octubre del 2021

MÁS ALLÁ DE LA DUDA

La primera pel·lícula americana de Fritz Lang, "Furia" (1936) aborda el linxament (en grau de temptativa) d'un fals culpable. 

L'última que va dirigir als Estats Units, vint anys més tard, és "Más allá de la duda", i parteix d'una qüestió similar: un periodista i un escriptor (Dana Andrews, amb qui acabava de treballar a "Mientras Nueva York duerme"), després d'assistir a una execució a la cadira elèctrica, es preocupen per la possibilitat d'un error judicial que acabi amb la mort d'un culpable que ho sigui només en aparença. 

Un punt de partida prou interessant un any abans de la magnífica "Doce hombres sin piedad". 

El periodista i l'escriptor ideen un pla que només pot acabar com el rosari de l'aurora: fabricaran pistes que incriminin l'escriptor en un assassinat sense resoldre fins a aconseguir una sentència de culpabilitat, per després destapar la impostura i així posar en evidència tot el sistema judicial. 

El problema del film és que l'ambigüitat dels personatges i, sobretot, un llibret rocambolesc, forçat fins a resultar inversemblant, acaben per fer-nos dubtar de tot -que potser ja es tracta d'això si ens atenim al títol-, i ja no sabem si cal estar a favor de la pena de mort o no; fins i tot ens plantegem demanar-la per al guionista (o, com diria l'acudit, com a mínim un jec d'hòsties).

dimarts, 5 d’octubre del 2021

MAIXABEL

A "Maixabel" (2021), Icíar Bollaín ens parla de la trobada entre la vídua del socialista Juan María Jáuregui i els etarres que el van assassinar, presumptament penedits. 

El film advoca clarament per la reconciliació en un to tan serè i contingut com la mateixa posada en escena, quasi bergmaniana. Blanca Portillo i Luis Tosar aporten una gran intensitat, sobretot en el moment culminant en què s'asseuen a parlar.

divendres, 1 d’octubre del 2021

DUNE

Al canadenc Denis Villeneuve no se li pot negar valor. Després de signar la seqüela de "Blade Runner", roman en el terreny de la ciència-ficció i aborda un projecte impossible: l'adaptació de l'obra "Dune", de Frank Herbert, ja portada a la pantalla sense gaire èxit per David Lynch el 1984. 

Cal aprendre dels errors dels altres i Villeneuve salva el problema de la densitat del text presentant només la primera part de la història -que ja li ocupa dues hores i mitja- i reservant la resta per a una continuació. 

Imposa un ritme pausat però equilibrat, sense els problemes que tenia el film de Lynch en aquest aspecte, i procura que la claredat expositiva prevalgui encara que sigui en detriment de l'acció. La qual cosa no vol dir que el plantejament sigui anticomercial; de fet, "Dune" s'assembla bastant a qualsevol dels lliuraments de Star Wars: la mateixa èpica, el mateix sentit de l'aventura, una posada en escena certament espectacular. Història i escenari -el desert d'Arrakis- ens porten però a la memòria un altre títol inoblidable: el "Lawrence de Arabia" de Lean, amb l'omnipresent Timothée Chalamet exercint de Peter O'Toole en més jove i més menut. 

I entre Lucas, Lynch i Lean, Villeneuve captiva amb una obra visualment fascinant, amb naus espacials amb forma d'insecte i grans escenes de masses, que sap ser alhora elegant i sòbria com ho són els interiors dels palaus d'Arrakis, bon exemple de brutalisme interplanetari -i és que calen parets molt gruixudes per protegir de la calor que hi fa-.

dimarts, 28 de setembre del 2021

QUERIDOS CAMARADAS

A "Queridos camaradas" (2020), Andrei Konchalovsky recupera la fotografia en blanc i negre de "Paraíso" per portar-nos novament al passat, en aquest cas a la Unió Soviètica de l'any 1962, quan la carrera armamentística repercutia negativament en el nivell de vida dels russos, fins al punt que els treballadors d'una fàbrica de Novocherkask comencen una vaga. Circumstància tan insòlita en un règim comunista que obligarà l'aparell del partit a sufocar la sublevació sense gaires contemplacions i enterrar els fets -i els morts-, mentre a la Lyudmila, fins llavors ferma defensora del llegat estalinista, no li quedarà altre remei que dubtar dels mètodes dels seus correligionaris.

diumenge, 26 de setembre del 2021

LA CHICA DEL BRAZALETE

Saben els francesos fer pel·lícules de judicis? No tinc clar si "La chica del brazalete" (Stéphane Demoustier, 2019) respon a la pregunta. 

El film té el suspens que hom li pressuposa a un títol del gènere (va matar la Lise la seva millor amiga?); els lletrats són encarcarats i el jutge força amable, la família està compungida i creu cegament (si?) en la innocència de la noia. 

Però "La chica del brazalete" només és una pel·lícula disfressada de pel·lícula sobre judicis, i es vesteix amb la toga no tant per parlar de testimonis i de proves de convicció sinó per fer una anàlisi notablement lúcida de l'abisme que ens separa dels nostres fills, els joves del nou mil·lenni, de qui poca cosa sabem sobre com es comporten en la intimitat.

dissabte, 25 de setembre del 2021

ENCUENTRO EN LA NOCHE

Deu ser un dels títols menys coneguts de l'etapa americana de Fritz Lang. L'argument sembla tòpic i previsible: un poblet de pescadors, una dona (Barbara Stanwyck) que torna al cap de deu anys, potser cansada de fer el pendó a Nova York, un matrimoni sense amor amb un paio tan lleig com bona persona i la passió prohibida envers un personatge fosc i torturat però molt eixerit (Robert Ryan). 

Però "Encuentro en la noche" (1952), que es basa en una obra teatral de Clifford Odets, acaba resultant més complexa i imprevisible. Un missatge quasi reaccionari a favor del matrimoni -subratllat pels diàlegs entre la parella jove que interpreten uns guapíssims Keith Andes i Marilyn Monroe-, es contradiu amb el retrat de la protagonista femenina, presentada com una dona fatal i progressivament convertida en un ésser de carn i os que lluita amb emocions contradictòries. Lang i el seu guionista es preocupen de destacar que la seva opció final, tot i servir a l'argument, és fruit d'una decisió presa amb llibertat per una dona que només vol retre comptes a si mateixa.

divendres, 24 de setembre del 2021

EL OLVIDO QUE SEREMOS

Després del fracàs de "La reina de España" (2016) i d'un silenci de quatre anys, Fernando Trueba torna a dirigir sota bandera colombiana, adaptant una novel·la biogràfica (escrita pel fill del protagonista) sobre la vida del doctor Héctor Abad Gómez, un heroi senzill que va tenir la gosadia de defensar els desfavorits i de dir el què pensava al Medellín polaritzat i violent dels anys setanta. 

A risc de ser acusat d'acadèmic (i no seria la primera vegada), Trueba serveix una pel·lícula molt sòbria -llevat potser del treball sobre el color-, en què les emocions es mostren amb subtilesa i els esdeveniments amb prudent distància, deixant que la coherent i ferma personalitat del doctor Abad, revelada a través del tracte quotidià amb la seva família i els seus amics, ocupi l'espai central d'una trama sense gaires sorpreses. Javier Cámara es transmuta en el personatge.

dissabte, 18 de setembre del 2021

BELMONDO, ICONA DE LA NOUVELLE VAGUE

El recentment desaparegut Jean-Paul Belmondo és tan famós gràcies als films d'acció que va protagonitzar al llarg de la seva carrera i, sobretot, a partir dels anys setanta, en una línia d'heroi rude, expeditiu però sense perdre mai el sentit de l'humor. No obstant això, la memòria cinèfila el recordarà sempre per les seves col·laboracions amb els cineastes de la Nouvelle Vague, a partir de la germinal "À bout de souffle". 

Va tornar a treballar amb Godard a "Une femme est une femme", del 1961, i a "Pierrot Le Fou" (1965), film cabdal de la filmografia del realitzador, probablement el més perfecte i el més representatiu del seu estil. 

Ferdinand/Pierrot/Belmondo no és feliç enmig de l'ambient burgès en què transcorre la seva vida plàcida a París. Li agrada llegir, encara que siguin llibres sobre Història de l'Art i s'avorreix en les festes en què la gent parla com en els anuncis. Potser per això no li costa gaire deixar-ho tot per enredar-se amb la Marianne (Anna Karina), mainadera ocasional i criminal vocacional, que l'involucrarà en un assassinat i una fugida en què la desesperació conviu amb una llibertat irrenunciable il·luminada pel sol i les platges del Sud de França.
En un scope meravellós i amb els colors de la bandera francesa (el cel blau, les parets blanques, el vermell dels automòbils, dels vestits de la Marianne i de la sang), "Pierrot Le Fou" és una tragèdia que el moviment dels actors dins del pla i alguns diàlegs cantats transformen en un musical. Al film hi és tot: una història d'amor que no exclou l'avorriment o la traïció; els cotxes estavellats (com al final d'"El desprecio" o a "Week End"); les pistoles; els americans i el Vietnam; els còmics i l'omnipresència de l'art, de l'impressionisme al pop; les veus en off; la fotogènia dels protagonistes i de tot plegat; una explosió final i una trobada en el Més Enllà representat per la Mediterrània. 

Tot i el distanciament, els trencaments de la quarta paret i l'experimentació habitual en els films del director, la història de Pierrot i Marianne, com passava a "À bout de souffle" resulta commovedora. 

El 1969, Truffaut reclama a Belmondo per a una altra gran història d'amor boig en què ell torna a ser un paio bastant pacífic (en aquest cas, un terratinent de l'Illa de la Reunió) a qui una dona molt guapa però també molt ambiciosa arrossega a una vida criminal i a una fugida desesperada que tindrà el clímax més romàntic imaginable en una cabana als Alps. Quan ell la rep per primera vegada al port, després d'una relació per correspondència, s'adona que no és la de la fotografia; però, com que és la Catherine Deneuve, el canvi ja li està bé; i amb ella viurà més aventures que amb l'autèntica, que endevinem una mica mística i més aviat avorrida. Al final, la lectura d'un còmic sobre Blancaneu i els Set Nans li obre els ulls; però ja res no importa: ell l'estima més que a la seva pròpia vida.
"La sirena del Mississippi", segona de les adaptacions que Truffaut va fer de novel·les de Cornell Woolrich, és igualment un film commovedor en què Belmondo es mostra fràgil i vulnerable (però capaç d'emparrar-se per la façana d'un hotel). També és molt cinèfil i porta Marion a veure "Johnny Guitar".

A "Pierrot Le Fou", el protagonista li dóna tres nits lliures a la mainadera perquè pugui anar al cinema... perquè fan "Johnny Guitar". 

I, ja que parlem del western, recordem que la fesomia de Belmondo, el seu nas trencat i els llavis molsuts, també van ser immortalitzats al còmic, quan Jean Giraud s'hi va inspirar per al seu Tinent Blueberry.