Un exemple és "La noche del cazador", dirigida el 1955 per Charles Laughton (sí, l'actor). Ambientada en els anys de la Gran Depressió, és un conte infantil d'horror amb un ogre disfressat de predicador que persegueix un nen i una nena orfes. El predicador Harry Powell, que té els trets de Robert Mitchum, és l'encarnació del Mal absolut: es dedica a ensarronar vídues; s'hi casa i, després, sense ni tan sols oferir-los el consol d'una nit de noces com déu mana, les mata i se'ls queda els estalvis. Un Barba Blava que s'assembla també al monstre de Frankenstein (com en l'escena en què avança cap als germans orfes amb els braços estesos mentre mou mecànicament el cos cobert amb la roba negra pròpia del seu presumpte ofici). L'encarnació del Bé -i la salvació dels nens- és una simpàtica iaia (interpretada per l'estrella del cinema mut Lillian Gish) que acull en la seva cabana els infants perduts.
L'esquema és molt senzill. Però el guió de James Agee, basat en la novel·la de David Grubb, perverteix astutament molts dels clixés dels relats per a infants que l'argument evoca i, a més, presenta algunes paradoxes que suggereixen que la línia que separa el Bé i el Mal és moltes vegades força difusa. Vegem sinó:
- El pare dels infortunats germanets (Peter Graves), per salvar-los de la misèria, roba un banc i mata dues persones.
- El botxí que executa el pare es mostra penedit i només troba justificació en el benestar que el seu salari proporciona a la seva modesta família; quan torna a casa el mateix vespre, observa els seus fills dormint ben acotxadets, mentre la dona li diu que s'estima més que faci aquesta feina en comptes de jugar-se la vida amb el treball a la mina. Retrobarem aquest personatge en la seqüència final: mentre la policia salva el predicador de la gent del poble que el vol linxar -els mateixos que van ser còmplices involuntaris del seu engany a la vídua interpretada per Shelley Winters-, el botxí somriu i manifesta que penjar Harry Powell sí que el satisfarà.
- El dolent predica la paraula de Déu. Als dits hi té tatuades les paraules "amor" ("love") i "odi" ("hate"), una en cada mà; i, en un espectacle que deixa bocabadada la seva audiència, les entrecreua i simula una batalla entre el bé i el mal en què l'amor acaba per imposar-se.
- La nit de noces, refusa fer-li l'amor a la pobra vídua Harper perquè -diu- seria caure en la concupiscència, ja que l'acte sexual només serveix per tenir fills i ella ja en té dos i el seu matrimoni no té altre objectiu que procurar-los un pare i tenir-ne cura (en realitat, Powell busca descobrir on són amagats els diners robats). La vídua se sent avergonyida i es converteix en una fanàtica religiosa que l'acompanyarà en els seus discursos.
- El vellet que pesca amb els nens no els ajuda quan descobreix el crim.
- En la majoria de contes infantils, quan uns orfes fugen i troben una cabana enmig del bosc on viu una velleta, aquesta resulta ser una bruixa. Aquí, és una fada.
- La iaia (Lillian Gish) observa un mussol -un dels molts animals que apareixen al film- i el mussol salta sobre un pobre conill per cruspir-se'l; la iaia comenta que aquest és un món difícil per als nens. Podria ser que aquesta escena hagués inspirat la de "Terciopelo azul" (David Lynch, 1986; una altra obra mestra que parla del Bé i del Mal) en què la família contempla una cadernera com es menja un insecte i Laura Dern diu allò de "és un món estrany".
Més enllà d'aquestes peculiaritats argumentals, allò que fa de "La noche del cazador" una pel·lícula insòlita i fascinant és la seva capacitat per crear imatges perdurables. La fotografia expressionista de Stanley Cortez ("El cuarto mandamiento") hi contribueix decisivament.
Aquesta obra mestra, òpera prima de Charles Laughton, va ser un fracàs absolut. L'actor no va tornar a dirigir.