dimarts, 28 de novembre del 2017

KING KONG


El 1933, Merian C. Cooper i Ernest B. Shoedsack van dirigir la mítica "King Kong", una pel·lícula d'aventures i terror sobre una illa misteriosa i un goril·la gegant; una variant del mite de la bella i la bèstia que incorpora uns efectes especials espectaculars en l'època en què fou rodada i algunes de les icones més celebrades de la història del setè art, sobretot el final amb el gegant Kong emparrat dalt de l'Empire State Building (gratacel construït només un parell d'anys abans de l'estrena i llavors sostre del món).


Kong és un monstre terrorífic però capaç de mostrar-se tendre i protector amb la noia rossa que els nadius de l'illa li ofereixen com a present. Al final, apartat per la força del seu reialme selvàtic, esdevindrà una víctima de la civilització i la cobdícia dels homes.


El film va ser un gran èxit i va tenir una continuació el mateix any dirigida per Shoedsack, "Son of Kong", que no va funcionar. El remake va tardar quaranta-tres anys; sota la direcció de John Guillermin, repetia els elements de la fórmula original: una rossa atractiva en el paper de la noia que enamora el goril·la (la debutant Jessica Lange en el paper interpretat per Fay Wray en la primera versió), un protagonista masculí igualment atractiu (Jeff Bridges) i les Torres Bessones substituint l'Empire State Building. Es tracta d'un producte sense cap gràcia que havia envellit abans d'acabar la dècada en què es va estrenar; malgrat tot, també va tenir una continuació ("King Kong 2", 1986) que també va ser un fracàs.

Un altre cas d'assetjament?


La versió de Peter Jackson (2005) vol ser respectuosa amb l'original. Està ambientada als anys trenta i parteix de la mateixa excusa argumental (un director de cinema en hores baixes -Jack Black- pretén rodar la pel·lícula d'aventures definitiva); s'esplaia en les seqüències a l'illa, amb els enfrontaments entre Kong i els dinosaures i entre els mariners i els insectes gegants, i dota de cert relleu la relació ambigua entre la jove actriu -Naomi Watts- i el monstre. I l'Empire State Building recupera el protagonisme en l'escena culminant. Per raons òbvies, el producte no té l'originalitat de l'obra mestra de Cooper i Shoedsack, però es beneficia d'uns esplèndids efectes digitals que Jackson aprofita per convertir el film, tan llarg com entretingut, en una filigrana visual.


Kong té molts parents en la història del cinema, sobretot els monstres japonesos Godzilla i companyia, que mantenen una relació contradictòria amb els humans als quals tan aviat maten com salven d'amenaces pitjors, i que funcionen també com una al·legoria dels excessos de la civilització, ara amb la por nuclear com a teló de fons. A "El mundo perdido" (1997), Steven Spielberg homenatjava el mite de Kong canviant el goril·la per un tiranosaure rex.


Darrerament, hem vist una altra aproximació al mite, "Kong: La Isla Calavera", títol del 2017 dirigit per Jordan Vogt-Roberts. Hi ha una illa, un goril·la gegant i uns quants monstres; com en el film de Peter Jackson, la parella protagonista (en un repartiment molt coral) són dos bons actors que alternen el blockbuster i el cinema independent: Tom Hiddleston i la hipnòtica Brie Larson; la noia li cau simpàtica al gran Kong i aquest ajuda els sobrevivents després d'una relació inicial més tensa en què es carrega com si fossin mosquits els helicòpters del coronel Packard (Samuel L. Jackson), militar veterà que enyora la guerra del Vietnam quan tot just s'ha acabat, doncs l'acció ens situa al 1973; la qual cosa permet referències molt òbvies a "Apocalypse Now", tot i que la llista de cites cinèfiles és llarga i abasta des del film de John Boorman del 1968 "Infierno en el Pacífico" al "Depredador" de John McTiernan. És divertida i no té altra pretensió que la de distreure l'espectador; ho aconsegueix amb una banda sonora atractiva i eclèctica, escenes espectaculars molt ben filmades i, sobretot, un esperit juganer fidel als referents clàssics del gènere d'aventures a paradisos maleïts.

divendres, 24 de novembre del 2017

EL AUTOR


El darrer film de Manuel Martín Cuenca, basat en la novel·la "El móvil", de Javier Cercas, afegeix un nou personatge a la seva galeria de sociòpates. Entre el thriller i la comèdia negra, "El autor" ens presenta el gris Álvaro (Javier Gutiérrez), trist empleat d'una notaria i aspirant a novel·lista, el qual, davant la manca d'idees i esperonat pel professor del taller d'escriptura (el sempre genial Antonio de la Torre), es dedicarà a manipular els veïns del seu immoble per forjar una realitat digna de ser retratada.

El director, novament ajudat per Pau Esteve Birba a la fotografia, confirma el talent exhibit a "Caníbal" i ens ofereix hàbils metàfores visuals: l'apartament de l'escriptor és buit i intensament blanc, com les pàgines en blanc de l'obra total que ansia escriure a partir de les misèries quotidianes que sorgeixen en forma d'ombres al mur d'un celobert convertit en caverna platònica; en canvi, els pisos dels veïns que visita per ordir el seu pla són plens de figures d'animals o d'animals dissecats, que els atorguen un aire kitsch i alhora suggereixen la presència d'un observador mancat de vida i d'empatia.

diumenge, 19 de novembre del 2017

INCERTA GLÒRIA


Amb "Incerta glòria" (2017), Agustí Villaronga torna a adaptar, com va fer amb "Pa negre" (2010), un clàssic de la literatura catalana, en aquest cas la novel·la de Joan Sales ambientada al front de l'Aragó els dies de la Guerra Civil Espanyola i que narra el drama en forma de doble triangle que uneix els destins dels quatre protagonistes: la Carlana (Núria Prims), vídua d'un terratinent i poder fàctic al petit poble on està destinat en Lluís, jove oficial republicà, la seva parella la Trini, i en Juli, un altre soldat, indisciplinat i romàntic, millor amic del Lluís i enamorat de la seva xicota.

"Incerta glòria" és un film irregular que arrossega el llast de l'origen literari i, paradoxalment, de l'interès a ressaltar l'esforç de producció, i que sembla estar sempre una mica per sota de les evidents possibilitats dramàtiques, tot i que no podem obviar moments prou ben resolts, des del travelling inicial pels racons del castell fins a les imatges de la vídua encerclada pel foc símbol del seu poder i capacitat per fascinar els seus súbdits i per destruir els seus oponents.

dimecres, 15 de novembre del 2017

NOCHE DE VERANO


Primer llargmetratge del català Jorge Grau, "Noche de verano" (1962) narra les històries de desamor i crisi existencial d'uns burgesos i d'uns estudiants al llarg de dues Nits de Sant Joan.

El futur director de "No profanar el sueño de los muertos" i "La trastienda" era tot un cinèfil, si s'ha de jutjar per l'escena del cine-club on projecten "Viaggio in Italia", de Rossellini. Però, a més, el to de la pel·lícula recorda molt clarament el cinema d'Antonioni, director igualment citat en una escena. La similitud és encara més evident en tractar-se d'una coproducció en què intervenen actors italians com Umberto Orsini o Gian Maria Volontè, Marisa Solinas o Lidia Alfonsi (Francisco Rabal i María Cuadra encapçalen l'aportació espanyola). De tota manera, el més interessant del film és el seu component documental, el retrat d'una Barcelona que ja no existeix i dels seus escenaris més emblemàtics: La Bodega Bohemia, La Paloma, l'espectacle del Bombero Torero. Quins records!

diumenge, 12 de novembre del 2017

TWIN PEAKS


Després de "Corazón salvaje", David Lynch va col·laborar amb Mark Frost en la creació de la sèrie televisiva "Twin Peaks", que va durar dues temporades entre 1990 i 1991, i va dirigir-ne personalment sis episodis: el pilot i el tercer episodi de la primera temporada, que en tenia vuit, i el primer, el segon, el setè i el darrer de la segona, que en tenia vint-i-dos.

Bàsicament, la sèrie reprèn el tema del Bé i el Mal en la línia ja exposada a "Terciopelo azul". A Twin Peaks, una comunitat idíl·lica del nord dels Estats Units, apareix el cadàver d'una noia, la Laura Palmer, reina de les festes de l'institut; l'agent del FBI Dale Cooper (Kyle MacLachlan) arriba al poble per intentar descobrir l'assassí i el misteri que s'amaga als boscos del voltant. De dia, Twin Peaks sembla un lloc bastant normal, tot i que abunden els personatges pintorescos (uns ajudants del sheriff molt despistats, una dona que parla amb un tronc). Però la investigació revelarà que quan cau la nit passen coses més estranyes: ja sigui en un casino a l'altra banda de la frontera amb Canadà o en una cabana enmig del bosc, la perversió i la delinqüència s'alien amb el Mal Absolut per determinar el trist destí de la Laura.

"Twin Peaks" va revolucionar el món de les sèries televisives i va constituir un gran èxit, tot i que la seva fórmula és arriscada. És un thriller i també és una soap opera, però ambdós registres genèrics estan solcats per un humor esquiu, un surrealisme quasi omnipresent i molts elements fantàstics. La trama és summament alambinada i la resolució del misteri, que no volem revelar per si algú encara no ha vist la sèrie, un pèl gratuïta tot i que coherent amb un missatge que gira al voltant d'un dels altres temes predilectes del director: la dualitat.

"Twin Peaks" disposava de molts elements per captivar l'audiència. Uns joves protagonistes molt atractius (menció d'honor per a Sherilyn Fenn en el paper de l'Audrey Horne); la reiteració de situacions icòniques, bàsicament protagonitzades pel simpàtic agent Cooper, devot dels cafès i els pastissos de cirera del RR Diner; les passions amoroses i les conspiracions que relacionaven entre si tots els personatges d'una trama coral; i, finalment, el misteri de la mort violenta de Laura Palmer i les pistes -algunes força esotèriques- que anaven apareixent al llarg dels episodis. Tot això, acompanyat de la inoblidable i inspiradíssima banda sonora creada per Angelo Badalamenti.


En la segona temporada, però, tot s'esfondrava com un castell de cartes. Començava bé amb els episodis dirigits per Lynch en què el director incorporava un erotisme entre masoquista i pervers quan l'Audrey Horne es fa contractar com a prostituta al casino canadenc i rep com a client al seu pare, propietari del luxós Gran Hotel del Nord. Però, després, va passar allò que no havia d'haver passat, com reconeixen els mateixos creadors de la sèrie: es va revelar qui era l'assassí. A partir d'aquest moment, l'interès reposava únicament en unes subtrames cada vegada més insulses i delirants: el senyor Horne es tornava boig i es disfressava de general sudista; la Nadine patia una regressió i es comportava com si fos una adolescent alhora que exhibia una força sobrehumana; la secretària del sheriff estava embarassada i no sabia quin dels seus dos estrafolaris amants era el pare... El despropòsit culminava amb una patètica elecció de Miss Twin Peaks i només recuperava un interès relatiu en el darrer episodi en què Cooper, Laura i el nan que parla amb veu metàl·lica es retrobaven en la misteriosa sala de cortines vermelles que constitueix, si més no, el motiu surrealista més icònic i celebrat de la sèrie. Potser caldria afegir que la concurrència de molts directors i escriptors no va beneficiar gaire un invent que va néixer com una aposta d'autor.

Aquest problema l'ha corregit David Lynch amb la tercera temporada, un retorn al cap de vint-i-cinc anys que ja havia anunciat la mateixa Laura Palmer quan es trobava amb Cooper a la sala vermella i li xiuxiuejava a cau d'orella els misteris que recorrien el poble i que, com ara sabrem, s'estenien molt enllà en l'espai i en el temps.


La tercera temporada de "Twin Peaks", de divuit episodis, ha estat dirigida íntegrament per Lynch i no fa cap concessió, erigint-se en un compendi del seu univers surrealista que conté el millor -potser també el pitjor- de la seva filmografia.

El primer episodi és memorable. Un pla zenital ens trasllada des dels territoris de Twin Peaks a la ciutat de Nova York, a un magatzem on un home jove custodia una caixa buida amb parets de vidre esperant que passi alguna cosa en el seu interior. I sí, alguna cosa passarà. Un monstre sense rostre es menja les cares de la gent mentre Cooper torna de la seva reclusió a la cambra vermella per posar-se en la pell d'alguna de les seves còpies en la realitat presumpta i assolellada de Las Vegas i Dakota del Sud. La gent de Twin Peaks és més vella però no més sàvia i Cooper s'enfronta al seu revers tenebrós ja no des de la intel·ligència sinó des de la intuïció d'un agent d'assegurances catatònic casat amb Naomi Watts, ajudat finalment pels seus antics companys del FBI, el director Gordon Cole (el mateix Lynch), el càustic Rosenfield (Miguel Ferrer) i la secretària Diane, a qui per fi podem posar fesomia, que resulta ser la de la Laura Dern.

Mentre la trama principal (per entendre'ns, la protagonitzada per MacLachlan) avança amb una lentitud que pot arribar a ser exasperant, apareixen nous personatges i situacions que no condueixen enlloc però recorden el caràcter coral de les primeres temporades i propicien algunes imatges estranyament impactants (el pla picat sobre la cara extasiada d'Amanda Seyfried viatjant en un descapotable). La trama és encara més estrambòtica que la de les primeres temporades però, paradoxalment, acaba sent més reveladora.

L'episodi vuitè és ja història de la televisió. Tots els episodis de la tercera temporada acaben amb una actuació musical al The Bang Bang Bar, mentre el jovent del poble xerra més o menys despreocupadament de les seves coses. En aquest episodi 8, que comença amb la resurrecció del Cooper dolent, l'actuació musical -del grup de rock industrial Nine Inch Nails, que ja sonava al final de "Carretera perdida"- està al principi; Lynch introdueix l'interludi sense cap prolegomen ni excusa argumental i, tot seguit, ens trasllada al blanc i negre i al desert de Nou Mèxic el dia 16 de juliol del 1945, data gens casual. Els efectes especials ens mostren una explosió atòmica enmig del paisatge lunar i un travelling tan lent com inexorable ens condueix al bell mig del bolet nuclear; segueixen quinze minuts d'imatges de foc i colors que poden recordar el viatge astral de "2001". La bomba crea un monstre amb forma d'insecte que viatja pel desert fins que desapareix dins la gola d'una adolescent; mentrestant, en una vella gasolinera que sembla amagar una de les moltes claus del misteri, uns homes amb aspecte de vagabunds sorgeixen de la foscor; un d'ells, assassina el locutor d'una emissora radiofònica. Encara en blanc i negre -o sigui, als anys quaranta o potser en algun lloc fora del temps- el gegant que se li apareixia a Cooper en somnis al Gran Hotel del Nord observa els esdeveniments en una pantalla situada en una cambra dins d'una torre enmig del no-res.


L'experiència és essencialment visual i suggereix que la invenció de la bomba atòmica és en l'origen del Mal i dels forats interdimensionals que apareixen al bosc entre els sicòmors però també en un pàrquing de caravanes (la imatge d'Amèrica en aquesta tercera temporada és força més descoratjadora), espais que són com les altres portes de les pel·lícules de Lynch i que serveixen perquè el mal penetri però també poden ser útils per canviar els esdeveniments, encara que sigui en una realitat paral·lela en la qual Laura Palmer seguiria viva, però a anys llum de la seva existència burgesa a Twin Peaks.

La tercera temporada de "Twin Peaks" és, com hem dit, a estones gratuïta i irritant; però en el seu conjunt és senzillament fascinant i única i, després de veure-la, totes les sèries de televisió ens semblaran tòpiques.

L'any 1992, David Lynch va dirigir "Fuego camina conmigo", una preqüela dels esdeveniments narrats en la sèrie, un repàs dels últims dies en la vida de Laura Palmer que no afegeix cap interès especial, més enllà d'insistir en el fet que el mal també habitava dins de l'asèptica mansió dels Palmer i de delectar-nos amb la contemplació del rostre i el cos de la Sheryl Lee, actriu de bellesa insòlita capaç d'alternar el somriure més angelical amb la mirada més terrorífica.

dilluns, 6 de novembre del 2017

BABYLON BERLIN


"Babylon Berlin" és una sèrie alemanya que acaba d'estrenar Movistar + i que ha disposat d'un pressupost inusual en una producció televisiva europea per explicar-nos una trama policíaca alambinada que té més d'un al·licient.

Tot i que la direcció col·legiada de Henk Handloegten, Tom Tykwer i Achim von Borries no excedeix els límits de la correcció, la forta inversió econòmica es tradueix en una molt plausible recreació del Berlín de l'any 1929. I és aquí on radica justament l'atractiu de la proposta: ficar-nos al bell mig de la República de Weimar i d'una època convulsa i estranya en què conviuen els clubs nocturns i els espectacles de cabaret, la pornografia, les màfies, espies de totes les nacionalitats, terroristes russos, comunistes exaltats i una policia que exerceix una repressió brutal en el marc d'una democràcia més teòrica que real, bressol de l'incipient nacionalsocialisme. Els títols de crèdit remeten explícitament a les avantguardes cinematogràfiques de l'època i les influències de la Bauhaus.

El protagonista (Volker Bruch) és un policia traumatitzat per la seva experiència a la Gran Guerra en conflicte permanent entre el deure i la consciència; però la reina de la funció i un gran descobriment en aquestes latituds és la Liv Lisa Fries en el paper de Charlotte Ritter, una noia espavilada que ajuda el protagonista en les seves investigacions i que també es prostitueix a les estones lliures.


dissabte, 4 de novembre del 2017

EL GENERAL DE LA ROVERE


Hem parlat del Vittorio de Sica director i puntal del neorealisme però cal recordar que la popularitat li ve sobretot per la seva faceta d'actor, especialitzat en papers de galant amb vis còmica.

De Sica va actuar en més de cent cinquanta pel·lícules, la majoria comèdies amables en la línia de "Pan, amor y fantasía" (Luigi Comencini, 1953). Però ara volem destacar un altre paper molt celebrat en un títol força més dramàtic, dirigit per un altre pare del moviment neorealista.

L'any 1959, a les ordres de Roberto Rossellini, De Sica va interpretar "El general de la Rovere".

L'acció ens situa a l'any 1943, a la Gènova controlada pels nazis, els quals fitxen un estafador simpàtic (De Sica) perquè es faci passar per un militar antifeixista (el general del títol) i els ajudi a desemmascarar els membres de la Resistència. Però l'home, que ha estat un miserable tota la seva vida, barrejat a la presó amb els rebels, acaba encomanat del seu heroisme i creient-se el personatge.

Ideal per reflexionar sobre assumptes com la injustícia, la traïció, el compromís o el sacrifici.

dimecres, 1 de novembre del 2017

VOLS I DOLS


Després de veure "Adiós, pequeña, adios", "The Town: Ciudad de ladrones" i "Argo", quasi estàvem convençuts que Ben Affleck era un director de cinema excel·lent.

"Vivir de noche" (2016) és una pel·lícula de gàngsters ambientada als anys de la Llei Seca que comença a Boston (com els anteriors thrillers dirigits per Affleck) però ràpidament trasllada la seva acció a l'assolellada ciutat de Tampa (Florida), amb la qual cosa accentua la semblança amb la sèrie creada per Martin Scorsese "Boardwalk Empire"; per això i per la densitat d'una trama amb molts personatges centrada en la lluita entre clans mafiosos i la violència com a argument. Cal destacar que Dennis Lehane, autor del llibret de la magnífica "Adiós pequeña, adiós" i aquí signant del guió juntament amb Affleck, és qui va escriure "Boardwalk Empire" -i "Shutter Island", un altre títol de Scorsese-.

Però, volent semblar Scorsese, Affleck fa evidents les seves limitacions com a director -no diguem ja com a actor, doncs posa cara de lluç tota l'estona sense que el salvi un carisma al nivell de les escopinyes-. No és que la pel·lícula estigui mal feta: l'ambientació d'època és notable i les escenes de trets estan resoltes amb elegància; però en un registre, com hem dit, similar al de les epopeies mafioses de Scorsese, es fa evident l'absència del ritme trepidant dels títols del mestre italoamericà; en realitat, no hi trobem ritme de cap mena. Diguem-ho tot, el guió, malgrat la participació de Dennis Lehane a partir de la seva novel·la, tampoc no ajuda a salvar el film de l'ensopiment, enllaçant situacions que ja hem vist mil vegades: el gàngster intel·ligent i pacífic a la seva manera enfrontat als psicòpates; la dona fatal que enreda el protagonista i la bona noia que vol allunyar-lo del mal camí; la rivalitat entre malfactors d'ètnies diverses; el cap mafiós que traeix els seus acords a causa d'un fill malcriat; un epíleg de signe tràgic propiciat per un individu pertorbat.

Un altre cas d'ambició fallida el trobem a l'altra punta de món.

Yôji Yamada ja es va atrevir el 2013 a fer un remake de l'obra mestra de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio", ara amb el títol d'"Una familia de Tokio". No li va sortir malament del tot, les coses com siguin, i, tres anys més tard, afegeix al títol un adjectiu i transforma el retrat familiar i generacional en una comèdia en què les notes d'humor consisteixen bàsicament en referències a les hemorroides d'alguns personatges i les ensopegades i caigudes a l'estil de la Visenteta del Filiprim; de manera que "Maravillosa familia de Tokio" s'erigeix en un insòlit encreuament entre l'obra d'Ozu (citada explícitament) i l'univers de Paco Martínez Soria, passant per Humor Amarillo. En fi, no ho sé, el públic del Cine-club va riure; i, com va dir algú molt sàviament, seria imperdonable si no fos perquè és japonesa.