dilluns, 29 de gener del 2018

TIERRA FIRME


David Verdaguer, omnipresent, el retrobem a "Tierra firme", film del 2017 de Carlos Marqués-Marcet, qui ja l'havia dirigit a "10.000 km", igualment amb Natalia Tena al repartiment. Aquí, però, ella és la parella de l'Oona Chaplin, i les dues comparteixen un vaixell al Tàmesi. L'anglesa vol tenir un fill i en Roger (Verdaguer) sembla el donant ideal. Però no tothom té clar el paper que ha de jugar i no tothom està convençut del camí a seguir, i no serà tan senzill com moure la casa flotant pels canals londinencs.

La pel·lícula pateix un ritme insegur però es beneficia d'una gran dosi de naturalitat ja des de l'escena de la borratxera (una situació que no deu ser tan fàcil de filmar). El treball dels tres intèrprets hi fa molt però la cosa hauria estat encara millor si David Verdaguer hagués matisat una mica el seu paper de follador simpàtic i potser tampoc calien alguns excessos escatològics. Ja ens ho creiem que és una història real com la vida mateixa, coi!

En fi, un treball imperfecte però agradable del català que evoca en certa manera un clàssic del cinema francès i mundial, un film molt peculiar que Jean Vigo va dirigir l'any 1934 en què una parella es desplaça en una barcassa per un altre riu -el Sena-, ajudats pel vell Jules (Michel Simon). Com en el film de Marqués-Marcet, discuteixen i la terra ferma els separa però el seu amor és massa intens. "L'Atalante" és una obra mestra en què el realisme cedeix davant d'un apassionament que confereix a les seves imatges una dimensió onírica, el cant a la vida d'un realitzador que moriria el mateix any de l'estrena del film, als 29 anys, víctima de la tuberculosi.


diumenge, 28 de gener del 2018

ESTIU 1993


Carla Simón narra en el seu debut l'estiu que va passar amb els seus tiets, en una casa al camp, després de la mort de la seva mare. La força d'"Estiu 1993" (2017) radica en la senzillesa del seu plantejament, que no exclou el rigor a l'hora d'exposar el procés del dol de la petita Frida, sempre des del seu punt de vista però amb una atenció especial als adults en segon pla. La directora aconsegueix un treball inusualment humil i sincer amb la col·laboració inestimable d'un repartiment en estat de gràcia, des dels molt ajustats David Verdaguer i Bruna Cusí fins a les nenes Laia Artigas i Paula Robles.

divendres, 26 de gener del 2018

EL AMANTE DOBLE


A "El amante doble" (2017) François Ozon retroba Marine Vacht, la protagonista de "Joven y bonita", i la converteix en una noia amb problemes psicològics que s'enamora del seu terapeuta (Jérémie Renier). A partir d'aquí, basteix una trama de suspens i erotisme d'inspiració hitchcockiana que bé podria haver signat Brian De Palma sota l'efecte dels tranquil·litzants. Però l'esperit de "Cincuenta sombras de Grey" s'imposa a una anàlisi més profunda de les motivacions dels personatges i el final resulta tan trampós com rebuscat.

diumenge, 21 de gener del 2018

CAMINO


El joc de paraules a "Paraíso" no ens va acabar de convèncer. Però alguns d'aquests girs resulten més afortunats i em ve a la memòria la producció espanyola "Camino", dirigida el 2008 per Javier Fesser en un registre aparentment molt allunyat de la resta de la seva filmografia ("El milagro de P. Tinto", "La gran aventura de Mortadelo y Filemón"...).

Així, doncs, "Camino" és una tragèdia sense pal·liatius que narra el cas real d'una nena de 14 anys, d'una família de l'Opus, que emmalalteix i mor a causa d'un càncer enmig de patiments terribles. La nena -en la ficció- es diu Camino, com el text de Jose María Escrivá de Balaguer. La mare, un capellà i, finalment, tota la família (o quasi) assumeixen el drama com un martiri que ha de ser un CAMÍ cap a la santedat de la noia; però el joc de paraules apareix també en les referències a l'OBRA, que tant pot ser l'Opus Dei com una obra de teatre que la pobra Camino anhelava protagonitzar al costat d'un noi que li agradava, i s'erigeix com un comentari irònic d'una causticitat superlativa que resultaria imperdonable si no fos perquè la pel·lícula evoca una paradoxa també en doble sentit que no prové del guió sinó d'una realitat més cruel que qualsevol ficció: la mort vista com una benedicció (Camino pregunta a la seva germana beata si vol que resi a Déu perquè ella també es pugui morir) o la tragèdia d'una nena que mor quan començava a viure. Conceptualment, podríem parlar d'humor negre, però no queda espai per al somriure en aquesta pel·lícula que, com era d'esperar, no va agradar gaire a la gent de l'Opus i que aconsegueix conciliar la denúncia implícita en l'argument amb la comprensió cap als seus protagonistes. "Camino" és un film insòlit, delicat i bell tot i la duresa del plantejament; amb grans interpretacions de Carme Elías, Jordi Dauder, Manuela Vellés i la nena protagonista, Nerea Camacho, constitueix un títol essencial del cinema espanyol de la passada dècada.

dissabte, 20 de gener del 2018

PARAÍSO


A "Paraíso" (2016) Andrei Konchalovsky aborda el tema de l'Holocaust. Ho fa mitjançant una estructura original en què els tres personatges principals (una aristòcrata russa, un aristòcrata alemany ficat a les SS, un policia francès col·laboracionista) es dirigeixen a un hipotètic entrevistador i comenten els esdeveniments recreats en pantalla i exposen els seus motius, la qual cosa permet una reflexió sempre interessant sobre allò que Hannah Arendt va denominar la banalitat del mal. Llàstima que aquesta solució dramàtica esdevingui en la seqüència final un joc massa fàcil al voltant de la paraula "paradís", que fins llavors havia estat en boca de l'oficial de les SS sempre referint-se a l'ideal perseguit per Hitler i els seus acòlits. En qualsevol cas, es tracta sens dubte d'un títol notable d'un director força eclèctic; i la fotografia en blanc i negre d'Aleksandr Simonov és magnífica.

divendres, 19 de gener del 2018

THE SQUARE


Com a "Fuerza mayor" (2014), a "The Square" (2017, Palma d'Or a Cannes) Ruben Östlund arremet novament contra la burgesia, les seves conviccions i els seus codis de conducta, tot a través de les tribulacions de l'eixerit director d'un museu d'art modern que prepara una exposició sobre el concepte d'humanitat. En to de sàtira, Östlund sembla voler fer el retrat definitiu de la insolidària societat contemporània; tal vegada les seves pretensions resultin excessives i "The Square" no és un film tan rodó com "Fuerza mayor" però sí molt inquietant i a estones original, adornat amb una posada en escena pulcra i brillant.

dimarts, 16 de gener del 2018

EXTRAÑOS EN EL PARAÍSO

El viatge és el motiu central dels dos primers llargmetratges de Jim Jarmusch, tot i que a "Permanent Vacation" (1980), el protagonista ens fa esperar al final per emprendre la seva aventura europea; mentrestant, assistim al seu deambular pels carrers de Nova York més inhòspits que hom pugui imaginar, on toparà amb gent més aviat curiosa, entre els quals un músic de carrer amb els trets de John Lurie.

Jarmusch vs. Ray:


Lurie és un dels protagonistes d'"Extraños en el paraíso" (1984), títol en què el director ja domina el seu estil característic, fet de curtes seqüències en què no passa gran cosa però que componen un mosaic que ens permet arribar a conèixer els seus personatges, individus lacònics i inadaptats que viuen del miracle -o del joc i l'estafa- i sense gaires habilitats comunicatives; un defecte que propiciarà alguns dels diversos viatges que centren la història: una noia arriba a Nova York des de Budapest i s'està a casa del seu cosí fins que emprèn ruta cap a Cleveland, on viu la seva tieta; després, el cosí i un amic agafen un cotxe i visiten la noia; com que a Ohio fa molt fred (impressionants les imatges en blanc i negre dels carrers coberts de neu i glaç), se'n van tots cap a Florida. I, al final, un malentès origina un darrer desplaçament en avió que tancarà el cercle en una conclusió entre trista i irònica.


Potser cansat de veure'ls anar d'una banda a l'altra sense rumb, Jarmusch, en el seu títol següent ("Down by Law", 1986), tancarà els seus personatges en una cel·la. Però l'espai reduït no impedirà que Zack, Jack i Roberto (interpretats respectivament per Tom Waits, John Lurie i Roberto Benigni) mantinguin el seu afany de llibertat.

diumenge, 14 de gener del 2018

EL HOMBRE DEL CRÁNEO RASURADO

"El hombre del cráneo rasurado" és una pel·lícula dirigida el 1965 pel belga André Delvaux. En la seva primera meitat, ens presenta un professor amb trastorn obsessiu-compulsiu a qui li agrada anar a cal barber i encara li agrada més una de les seves alumnes. El personatge resulta una mica patètic però, com que tot el film està narrat des del seu punt de vista, es fa difícil saber si la noia el correspon o si el retrobament al cap d'uns anys i el tràgic desenllaç són reals o només un producte de la seva imaginació. I en aquest misteri reposa la fascinació d'aquest títol de culte, tot i que dues llargues escenes només aparentment desconnectades de la història principal poden il·lustrar-nos sobre el seu sentit: l'escena a la barberia com a metàfora d'un ideal, d'un èxtasi capaç de vèncer la vulgaritat quotidiana; i l'autòpsia, símbol del retorn a la realitat més crua o d'un descens a l'abisme, que vindria a ser el mateix.

Un home obsessionat:


L'objecte del desig:

dissabte, 13 de gener del 2018

LOS EXILIADOS ROMÁNTICOS


Una mica per casualitat hem anat seguint en aquest bloc la filmografia de l'encara molt jove Jonás Trueba. Entre "Los ilusos" (2013) i "La reconquista" (2016), trobem "Los exiliados románticos" (2015), una mena de road movie en què tres penjats volten per França i queden amb sengles noies amb qui mantenen relacions de signe divers.

Com que és un admirador de la Nouvelle Vague, comprenc que al jove Trueba li fes gràcia filmar a París -passant per Toulouse-. Però vull deixar clar que, d'ara endavant, o s'espera a tenir un guió en condicions abans de fer una pel·lícula o definitivament li penso retirar la salutació.

divendres, 12 de gener del 2018

MAJORDOMS


Els majordoms britànics són tota una institució i un element imprescindible en drames d'època d'ambient aristocràtic i trames de misteri a l'estil d'Agatha Christie.

Han aparegut en infinitat de pel·lícules, habitualment com a personatges secundaris -fins i tot tenim la versió nord-americana, al servei d'un superheroi emmascarat-. Però hi ha almenys un parell de títols en què són protagonistes; tenen caràcters molt diferents entre si però comparteixen amo.

"Lo que queda del día" (1993) és probablement la millor pel·lícula de l'avui una mica oblidat James Ivory. Amb guió de la seva col·laboradora habitual Ruth Prawer Jhabvala, basada en una novel·la del japonès Kazuo Ishiguro, presenta l'epopeia vital del majordom Stevens, un home lliurat a la seva feina, eficaç i professional com ningú però amb serioses dificultats per conciliar la vida laboral amb els interessos personals; en el fons un solitari i un inadaptat que només sap viure a través del seu senyor i que, quan aquest s'equivoca, es queda sense referències i s'adona que potser tot plegat hagi estat una pèrdua de temps.

"Lo que queda del día" és una pel·lícula bella i trista, amb una interpretació genial d'Anthony Hopkins en el paper del flegmàtic Stevens. James Fox és el seu amo, com també va ser-ho, quan era molt més jovenet però també ric, del senyor Barrett (Dirk Bogarde, un altre actor mític), al film de Joseph Losey "El sirviente" (1963), amb guió de Harold Pinter sobre una base literària de Robert Maugham.

Barrett és tan professional com Stevens però no tan fidel. O potser sí, però a la seva manera. A diferència de l'innocent i virginal Stevens, és un murri pèrfid i amoral que aprofitarà la debilitat de caràcter del jove Tony per invertir les relacions de domini entre amo i servent.

"El sirviente", que suggereix l'homosexualitat dels seus protagonistes, no resulta ara tan polèmica com en el moment de la seva estrena però encara podem admirar l'habilitat de la seva posada en escena o l'excel·lent fotografia en blanc i negre de Douglas Slocombe, i continua sent el títol més popular del molt interessant Joseph Losey, qui, com Christopher Reeve a "Lo que queda del día", era un nord-americà que volia ser britànic.

dimarts, 9 de gener del 2018

WONDER WHEEL


Novament amb l'ajuda de Vittorio Storaro i els seus daurats, Allen torna a fer un film d'època. Si "Café Society" (2016), estava ambientada als anys trenta, "Wonder Wheel" (2017) ens trasllada als anys cinquanta, a Coney Island i el parc d'atraccions que va acompanyar el director en la seva infantesa, tal com ens havia explicat a títols de caràcter autobiogràfic com "Annie Hall" o "Días de radio".

Però ara no es tracta de cap autobiografia sinó d'un homenatge molt descarat a l'obra i univers del dramaturg Tennessee Williams, l'univers d'"Un tranvía llamado deseo", dels somnis perduts enmig d'una existència quotidiana miserable, ofegada en suor i alcohol. De manera que el personatge interpretat per Kate Winslet recorda la Blue Jasmine de Cate Blanchett. I el to del film és marcadament teatral; fins i tot ho és la il·luminació de Storaro.

No obstant això, els temes i personatges característics d'Allen hi són presents: la dona frustrada que s'evadeix pensant en el cinema i el teatre, que fins i tot s'enamora d'un socorrista aspirant a dramaturg, el qual representa l'intel·lectual dubitatiu, la lluita entre el cor i la raó; un marit afeccionat a la beguda, desagradable i masclista, una mica a l'estil del marit de la Cecília de "La Rosa Púrpura de El Cairo" (ella també feia de cambrera), tot i que amb una mica més de bon cor. I, sobretot, la importància de l'atzar i l'oportunitat d'un crim sense càstig per motius tan egoistes com ho eren els dels protagonistes de "Match Point" o "Delitos y faltas". En resum, una enèsima variació sobre els temes habituals i una tragèdia sense pal·liatius -tot i que les obsessions piròmanes del fill de la protagonista convoquin alguna rialla-. Com sigui, Allen demostra estimar els seus personatges i ser comprensiu amb llurs debilitats, i aconsegueix amb nota l'objectiu de filmar una obra de teatre amb una gran escena de cloenda, quan la Ginny declama vestida de blanc amb el seu amant de públic, abans d'abandonar-se definitivament a l'alienació de la realitat.

diumenge, 7 de gener del 2018

MUERTE DE UN CICLISTA


"Muerte de un ciclista" (1955) és la pel·lícula més coneguda de Juan Antonio Bardem i fonament del seu prestigi, sobretot després de l'èxit del seu pas pel Festival de Cannes.

L'atropellament accidental d'un ciclista i els amors adúlters entre un professor universitari (Alberto Closas) i l'esposa d'un ric industrial (Lucia Bosé) serveixen al director d'excusa per parlar de la burgesia de l'època i de la seva hipocresia que, per fer més evident la denúncia, contraposa a la innocència de la jove estudiant que propiciarà la presa de consciència del protagonista.

Protestes a la universitat, burgesos que pequen i proletaris que malviuen en un film que posava a prova la censura franquista, dotat d'una força visual notable en la qual Bardem no sembla que acabi de confiar vistos els excessos discursius que, com passa en bona part de la seva filmografia, llasten el resultat.

dissabte, 6 de gener del 2018

LES PEL·LÍCULES DEL 2017 (I DEL 2016)

Aquest any tornarem a tenir dues llistes pel preu d'una. Tot i que em va quedar prou curiosa la de l'any passat, seria injust oblidar-nos de dos títols tan remarcables com "Comanchería" o "Paterson".

Pel que fa al 2017, també he patit en deixar fora un Scorsese més introspectiu d'allò a què ens té acostumats, o la guanyadora de l'Òscar, o la continuació de "Blade Runner". Però em semblava que les finalistes mereixien ser-ho. I això, a falta de veure alguns títols presumptament importants i havent renunciat a incloure altres formats: Cahiers du Cinéma ha entronitzat la tercera temporada de Twin Peaks (figura la primera a la seva llista; també a la del nostre amic El antepenúltimo mohicano). Però, ara per ara, prescindeixo de valorar les sèries televisives. La qual cosa no vol dir que les consideri inferiors a les obres estrictament cinematogràfiques, en absolut. Per cert, algunes de les millors produccions espanyoles que hem vist aquest any han estat sèries produïdes per Movistar +: "Vergüenza", una comèdia antològica, i "La zona", un thriller postapocalíptic que esquiva totes les trampes del gènere gràcies a un argument molt enginyós.


2017


1. LA LA LAND, de Damien Chazelle

Una revisitació intel·ligent i sensible del musical clàssic nord-americà. Es pot al·legar que les coreografies no tenen la perfecció dels seus models però ho compensa amb entusiasme, lucidesa i una banda sonora fantàstica.

2. COCO, de Lee Unkrich

La darrera proesa de Pixar. L'argument tòpic i la proposta d'ultratomba no són cap obstacle per a la saviesa narrativa, la força visual o la capacitat d'emocionar.

3. PERSONAL SHOPPER, d'Olivier Assayas

Cinema de gènere d'autor en la darrera pel·lícula del gran Assayas. Els fantasmes i el món de la moda conflueixen en un discurs sobre la identitat eteri i molt ben interpretat per Kristen Stewart.

4. FELICES SUEÑOS, de Marco Bellocchio

La mort de la mare i l'angoixa del seu fill als nou anys i als quaranta en un film emotiu i memorable del veterà Bellocchio. Curiosament, la banda sonora amb èxits dels anys seixanta o més recents irradia optimisme.

5. EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA, d'Aki Kaurismäki

Un altre títol que tracta temes severs (l'emigració il·legal, el racisme, la insatisfacció vital) en clau d'optimisme i d'esperança. I amb l'estil particularíssim del seu director.

6. TONI ERDMANN, de Maren Ade

Comèdia europea aspra en la forma i en el fons que manté, tanmateix, una estructura tradicional i que aplega moltes metàfores sobre els desastres del capitalisme i la globalització.

7. DUNKERQUE, de Christopher Nolan

Més cinema de gènere, ara bèl·lic, de la mà del senyor que va revolucionar l'univers dels superherois i de Batman en particular. Especialista de les paradoxes temporals, aplica la seva fórmula a la creació de suspens per narrar un drama de final conegut. La formulació estrictament visual i una conclusió molt emocionant que converteix en victòria una derrota dels aliats fan d'aquest títol un dels més importants de la temporada i, a parer meu, el més perfecte dels dirigits per Nolan.

8. DÉJAME SALIR, de Jordan Peele

Una trama d'horror que no defuig els tòpics però que destaca per la seva causticitat i una hàbil barreja d'humor i de suspens. Sense pretendre ser realista, ofereix un dels retrats més inquietants i més lúcids del racisme subjacent en la societat nord-americana.

9. MANCHESTER FRENTE AL MAR, de Kenneth Lonergan

Les restes del naufragi d'una parella separada irremeiablement a causa de la tragèdia que ha assolat les seves vides. Lonergan i l'oscaritzat Cassey Affleck ens ho expliquen sense subratllats.

10. Z, LA CIUDAD PERDIDA, de James Gray

Hem tingut ocasió en aquest bloc de reiterar la nostra admiració cap al cinema de James Gray. Aborda ara el cinema d'aventures i exploracions obsessives en territoris selvàtics inexplorats, una mica en la línia d'"Aguirre" o "Fitzcarraldo" però en clau sòbria i amb una narració més clàssica que no impedeix la complexitat d'una trama que no es queda en l'anècdota -la recerca d'una civilització perduda en la selva amazònica a principis del segle XX- sinó que prioritza els motius i les contradiccions dels personatges.


2016


1. CAROL, de Todd Haynes

Una història d'amor a contracorrent i el retrat de la rígida societat nord-americana dels cinquanta en un títol dirigit amb una precisió i una exquisidesa insòlites. Insuperables Cate Blanchett, Rooney Mara i la fotografia d'Edward Lachman.

2. ELLE, de Paul Verhoeven

El veterà holandès torna amb un film fascinant en què explora els racons més foscos de la sexualitat femenina i dinamita les conviccions burgeses com no ho hauria fet millor Buñuel. Isabell Huppert, extraordinària.

3. PATERSON, de Jim Jarmusch

Als films de Jarmusch, els escenaris són tan importants com els personatges, i aquí ho afirma des del títol: Paterson és una vila de Nova Jersey no gaire especial i Paterson és el nom del protagonista, que cada dia recorre la seva ciutat en l'autobús que condueix mentre pensa en els poemes que escriurà en les seves estones lliures i que parlaran de la seva xicota i dels petits grans descobriments de cada dia. El film més minimalista del director i també el més bell.

4. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo

La mateixa història vista dues vegades, amb variacions subtils però suficients per dotar d'emoció una singular catarsi romàntica banyada amb sake.

5. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes

La rebel·lió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern, retratat en segon terme però sempre present, amb el rostre buit del protagonista en primer pla.

6. COMANCHERÍA, de David Mackenzie

Si l'argument dels westerns és sempre la lluita per la supervivència, en aquesta mostra del gènere d'ambientació contemporània els dolents no són els indis sinó els bancs. Herois descreguts i herois desesperats en un títol que beu dels clàssics -de Ford a Peckinpah- i conté els millors diàlegs de la temporada cinematogràfica.

7. LA BRUJA, de Robert Eggers

Fonamentalisme religiós i despertar sexual d'uns adolescents són una barreja perillosa, sobretot si ens trobem a la Nova Anglaterra del segle XVII i som al llindar d'un bosc on regna el terror. Entre Haneke i Shyamalan, entre Kubrick i Caravaggio, el film d'Eggers és tan pulcre formalment com desassossegador.

8. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson

L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en un hotel impersonal on coneixerà l'única persona que sembla diferent de les altres. Entre el surrealisme i el dirty realism, el darrer treball de Kaufman rere les càmeres, en animació stop-motion, és una petita meravella.

9. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson

La història d'amor més emocionant possible sempre és entre una mare i el seu fill. Sobretot si resten tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.

10. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

Tanca la llista amb honors el darrer treball i segon western en la carrera de Tarantino, un whodunit que transcorre en dos únics escenaris al llarg de tres hores que passen en un sospir, amb els protagonistes atrapats enmig d'una tempesta terrible i enfrontats a un enigma que reflecteix els traumes de la Guerra Civil americana i que conduirà, com no podia ser d'altra manera, a una catarsi violenta que voreja l'horror.