"Golpe de suerte" no aporta grans novetats en aquest sentit, tret, potser, d'especular sobre la predisposició criminal d'algú capaç de disparar sobre un pobre cérvol sense immutar-se; i que em perdonin els caçadors. El seu film número 50, el primer parlat íntegrament en francès, és fluït, ben dialogat i molt ben fotografiat per Vittorio Storaro, qui aplica la seva recepta de combinar colors freds (associats a la relació matrimonial) i tons daurats (reservats als amants). El final, ironia definitiva sobre la intervenció de l'atzar, no em va semblar, però, tan brillant com el de "Match Point". En qualsevol cas, "Golpe de suerte" sempre serà millor que "Rifkin's Festival". Per sort.
6 comentaris:
Habrá que verla.
Y podría ser el testamento cinematográfico de Allen, aunque confío en lo contrario.
Confesso que no he vist les darreres pel·lícules del mestre (si no recordo malament, em sembla que la última havia estat "Wonder Wheel", el 2017). Aquesta, en tot cas, no m'ha desagradat.
Una abraçada.
Ni "Día de lluvia en Nueva York" ni "Rifkin's Festival" són imprescindibles.
Però hi pots perdre una estona, si tens oportunitat.
Una abraçada.
Ricard, m'ha encantat l"analisi que fes dels color en funció de les diferents atmósferes. Las equivaléncies no només amb "Match Point" son inevitables, també amb totes les pelis al voltant del crim, que no són poques a la seua filmografía. Un abraç
Sí, totes les seves pel·lícules sobre crims tenen molts aspectes en comú. Pel que fa a la utilització del color, és un mèrit habitual en treballs del veterà Vittorio Storaro.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada