diumenge, 30 d’agost del 2009

MAPA DE LOS SONIDOS DE TOKIO - Molt soroll per a res?



Sens dubte, Coixet és una directora notable, prou hàbil a l'hora de plantejar històries intimistes, retrats de personatges que miren de vèncer les seves pròpies inseguretats davant d'un destí incert, o bé miren de vèncer la por que els produeix una tragèdia imminent, o bé el dolor infligit quan aquest destí ja s'ha materialitzat.



Al film, el català David (Sergi López) regenta a Tòquio una botiga de vins amb el cinèfil nom de "Vinidiana" i s'enfronta al dolor pel suïcidi de la seva nòvia japonesa, quan coneix Ryu (Rinko Kikuchi), no pas per casualitat ja que ella és l'assassina a sou contractada pel pare de la noia per matar-lo.


Ryu, a part de fer-se un sobresou matant gent, talla tonyina al mercat de Tòquio. És un personatge solitari i misteriós del qual no arribem a saber gran cosa, malgrat els comentaris en off d'un narrador una mica pesat; a força d'enigmàtic, el personatge de la peixatera assassina acaba per semblar un clixé en una pel.lícula que n'està plena (la solitud de les dones orientals i l'honor dels homes, les llums de la nit tokiota, els hotels de l'amor, el sushi, el karaoke).


"Mapa de los sonidos de Tokio" té escenes de força densitat dramàtica i podríem dir que està ben interpretada si no haguéssim vist la versió doblada (ja que Sergi López no en sap, de doblar-se), però té una perillosa tendència al manierisme gratuït que ja sembla un tret definitori del cinema català recent (Guerín, Recha -uf!-, Albert Serra -més uf!-).

dilluns, 24 d’agost del 2009

ENEMIGOS PÚBLICOS


S'estrena a les nostres pantalles la darrera pel.lícula de Michael Mann, aquest senyor que filma en digital d'alta definició i que té un estil aparentment hiperrealista, en el fons bastant sofisticat.

"Enemigos públicos" narra amb algunes llicències l'enfrontament, als Estats Units de la Gran Depressió, entre l'FBI, creat per Edgar Hoover en ocasió del gran auge de la delinqüència, i John Dillinger, "Baby Face" Nelson" i altres facinerosos.

A més de la vibrant posada en escena i les matisades interpretacions de Johnny Depp, Christian Bale i Marion Cotillard, la pel.lícula es beneficia d'un argument que remet als temes clàssics del cinema nord-americà, no només de gàngsters sinó també de l'Oest.

En realitat, tant les pel.lícules de gàngsters com els westerns són films històrics que ens parlen d'un passat en què els delinqüents eren herois romàntics condemnats a un destí tràgic per pròpia elecció i a la desaparició de la seva forma de vida amb la vinguda dels nous temps, d'una civilització despietada que anteposa el benefici comú als valors individuals i està regida per homes sense ètica ni escrúpols. Dillinger, doncs, és un individu lliure, un modern Robin Hood que atraca els bancs que simbolitzen el capitalisme que -llavors com ara- va conduir el pais a la misèria, un home noble que mai no abandona els seus companys i fins i tot amb les seves ostatges es comporta com un cavaller. Dillinger estima el cinema, on veu refectit el seu caràcter indòmit; alhora, el cinema, com ja hem dit, els estima a ells, els outsiders. El públic de la Depressió omple els cinemes per oblidar les pressions i repressions quotidianes i admira Dillinger. Però als cinemes no solament es glorifica els malfactors; paradoxalment, les sales serveixen també per alliçonar el públic sobre les noves consignes del govern i per fer publicitat dels nous mètodes de lluita contra el crim. Aquesta interacció entre cinema i realitat està tractada amb molta saviesa pels guionistes d'"Enemigos públicos", aprofitant que algunes escenes trascendentals transcorren precisament en sales de cinema, però també en altres ocasions com quan "Baby Face" Nelson, borratxo, imita James Cagney.

I, a l'altra banda de la llei, el federal Melvin Purvis (Bale) intenta conciliar els mètodes feixistes imposats pel seu cap, Hoover, amb un cert sentit de l'ètica, convertint-se en un heroi tràgic com ho és la seva nèmesi, una altra figura del passat que -com ens aclareixen els crèdits finals- serà anihilat pel sistema. La paradoxa definitiva, en la mateixa línia argumental, és que Dillinger pot ser finalment vençut gràcies a la col.laboració de les màfies organitzades, que substituiran els bandits de la vella escola, com els buròcrates (Hoover) substituiran els homes d'acció (Purvis i la colla de vells policies que l'ajuden contravenint les directrius del cap de l'FBI).

Un film de gàngsters, doncs, en què les escenes romàntiques són tan necessàries com les escenes d'acció, filmat a la manera d'un western crepuscular: inclou l'assetjament a trets d'una cabana al mig del bosc, uns quants atracaments i narra la persecució d'un bandit admirable per un policia que l'admira; com Robert Ryan a "Grupo salvaje" perseguia i admirava els heroics components de la banda mentre la civilització s'entestava a devorar-los a tots.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Més sobre "Youth without youth"

M'assabento pel bloc "La Comunidad-Un lugar llamado deseo" que potser s'estreni aquesta misteriosa pel.lícula, l'argument de la qual recorda al d'"El curioso caso de Benjamin Button" (heus aquí, les obsessions de Coppola pel pas del temps) al proper Festival de Sitges, a la secció Seven Chances.

divendres, 7 d’agost del 2009

LOS OLVIDADOS # 1


Després de molts anys de silenci, Coppola estrena a les nostres pantalles "Tetro", una pel.lícula que ha estat rebuda amb diversitat de criteris però que almenys ha merescut l'atenció dels medis i ha propiciat entre altres efectes l'aparició a les llibreries d'una col.lecció de devedés amb títols de l'excepcional filmografia del director (que jo sàpiga, s'han publicat "La conversación", "Rebeldes", "Dementia 13" i "Corazonada").

És clar que el darrer film del director nord-americà té producció espanyola i està protagonitzat per Maribel Verdú.

Ara que la Fox estrena una sèrie protagonitzada per Tim Roth (en el paper d'un especialista a detectar els criminals mentiders), potser algú se'n recordi que entre "Legítima defensa" (1997) i "Tetro" (2009), Coppola va dirigir a Rumania l'any 2007 una pel.lícula amb fama d'excèntrica que porta per títol "Youth without youth". Probablement no sigui cap títol reventa-taquilles però és molt trist que el nom del director d'"El padrino" i "Apocalypse now" ja no sigui avui un reclam suficient perquè una pel.lícula seva tingui una estrena normalitzada.

La veurem algun dia en devedé, potser amb la col.lecció que trobem a les llibreries a 9,99 € els dos títols (que -no us en càpiga cap dubte- els mateixos editors consideren rareses)?