divendres, 30 de setembre del 2016

PASSION


Entre el març i el maig del 2011 vaig escriure diversos posts sobre la filmografia de Brian De Palma i acabava preguntant-me sobre el futur d'una carrera que havia caigut llavors en un descrèdit relatiu i sense projectes interessants a la vista. En realitat, sense projectes, interessants o no.

Doncs se'm va passar per alt un nou film que De Palma dirigiria el 2012 -un any després del meu monogràfic i cinc després de "Redacted"-: una coproducció franco-alemanya que van titular "Passion" i que, protagonitzada per Rachel McAdams i Noomi Rapace, semblava un retorn als thrillers hitchcockians de la millor època del director.

Certament, tot i tractar-se d'un remake d'un film d'Alain Corneau ("Crime d'amour"), de només dos anys abans, el film té els ingredients característics del seu autor: un assassinat en l'epicentre de la narració, un personatge que té un doble (o no) i la presència de moltes càmeres -de vigilància o càmeres de telèfons portàtils, signe dels temps- que enregistren els fets i es converteixen en proves de càrrec.

El problema de "Passion" és, paradoxalment, la seva manca de passió. Tot i la presumpta morbositat d'algunes situacions (relacions lèsbiques, jocs sexuals amb màscares) la pel·lícula és tan freda com els seus decorats. Les actrius estan sorprenentment mal dirigides, sobretot una Noomi Rapace permanentment catatònica. La trama és previsible i sense interès, l'acció avança pesadament i els angles de càmera forçats no aconsegueixen dissimular una concepció visual rutinària, gairebé lletja. De Palma recorre en l'escena del crim a la pantalla partida i, tot i que fa trampa, és l'únic moment salvable, potser perquè evoca els temps en què les seves pel·lícules eren autèntics esdeveniments cinematogràfics.

dimecres, 28 de setembre del 2016

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 1: DUELO EN LA ALTA SIERRA


Gil Westrum (Randolph Scott) i Steve Judd (Joel McCrea) són dos pistolers tan veterans com els actors que els interpreten. Com que s'ha de menjar calent, accepten l'encàrrec de recollir un carregament d'or d'una mina perduda enmig de les muntanyes i dur-lo fins a la civilització. De passada, hauran de carregar amb una noia que ha tingut la mala pensada de casar-se amb un miner amb massa germans solters. Gil i Steve són amics i tots dos, en el fons, bones persones; però Gil una mica menys i resulta que té pensat trair el seu company i apropiar-se del carregament.

"Duelo en la alta sierra" (1962) és un dels millors films de Sam Peckinpah, un western crepuscular violent (però no tant com "Grupo salvaje") i romàntic. Vull aclarir que l'adjectiu "romàntic" afegit al western -i més si l'ha dirigit en Peckinpah- no implica que hi hagi una història d'amor entre un home i una dona (tot i que aquí se n'insinua una entre la parella jove que acompanya els protagonistes) sinó que vol dir que està ple de sentiments nobles i profunds associats a una amistat disfressada de companyonia que pot veure's traïda o refermada depenent del moment i les circumstàncies.

I té un dels millors finals de la història del cinema (el duel que anuncia el títol espanyol).

dimarts, 27 de setembre del 2016

EN LA MORT DE CURTIS HANSON


Curtis Hanson serà recordat per "L.A. Confidential" (1997), excel·lent adaptació de l'obra de James Ellroy.

Tot i la qualitat literària de l'original, no es tractava d'una tasca fàcil, atesa la complexitat de la història, amb tres policies (tres) embrancats en una tèrbola investigació criminal que implicava molts dels estaments d'una ciutat convulsa i corrupta com sembla que ho era Los Angeles als anys cinquanta. Cadascú pel seu compte i amb els seus propis mètodes. Brian De Palma va fracassar en un repte similar (la seva adaptació de "La Dalia Negra").

Russell Crowe, Guy Pierce, Kevin Spacey i Kim Basinger brodaven els seus papers i Hanson servia una mostra impecable i genuina del millor cinema negre, a l'altura dels clàssics però sense ser-ne una còpia.

El següent treball de Hanson, "Jóvenes prodigiosos" (2000), és una comèdia dramàtica sobre un professor de literatura (Michael Douglas) que travessa una crisi creativa; els personatges estan ben retratats i la ironia presideix una trama que la crítica va apreciar però no tant el públic. "8 millas" (2002) és un vehicle per al raper Eminem, força digne i interessant en el seu retrat dels barris pobres de Detroit, però que no transcendeix la seva condició de biopic mal dissimulat; una comèdia insubstancial -"En sus zapatos", 2005-, un film sobre el món del joc -"Lucky You", 2007- i un altre sobre surfistes -"Persiguiendo Mavericks", 2012- no excedeixen en cap cas els límits de la correcció.

En realitat, la part més interessant de la carrera de Curtis Hanson és la que precedeix "L.A. Confidential" i que culmina amb aquesta obra mestra. També hi trobem títols prescindibles i "Río salvaje" (1994), entre el film d'aventures i el suspens, no em sembla una gran pel·lícula. Però "Falso testigo" (1987) era un thriller hitchcockià tan hàbil com eficaç, com també ho era la molt angoixant "La mano que mece la cuna" (1992). I la meva favorita és "Malas influencias" (1990), un altre thriller molt inquietant en què un executiu més aviat tímid (James Spader) coneix un individu atractiu i extrovertit (Rob Lowe en el millor paper de la seva carrera) que l'ensenya a viure sense inhibicions, la qual cosa al principi és força divertida però, cap al final, deriva en un malson.

dimarts, 20 de setembre del 2016

TOC TOC


Confesso que, després d'haver vist "El infierno verde", HAVIA DE VEURE "Toc toc", dirigida el 2015 pel simpàtic Eli Roth i novament protagonitzada per la seva musa (i parella a la vida real) Lorenza Izzo. Però és que, a més, també hi surt Ana de Armas, una cubana que va venir a fer cinema a Espanya ("Mentiras y gordas") i televisió ("Hispania") i que, després d'aprimar-se una mica però conservant gairebé intacte el seu atractiu, ja és internacional (surt al darrer film de Todd Phillips, que curiosament es titula "Juego de armas"). Bé, també surt Keanu Reeves, però això ja no és tan important.

Eli Roth continua jugant amb els gèneres. Aquí s'allunya una mica del gore conreat en títols precedents per oferir una història de suspens que enllaça un característic argument de llar burgesa assetjada per psicòpata/es amb una variant del subgènere "càstig al marit infidel" que tindria el seu màxim exponent en el film d'Adrian Lyne "Atracción fatal" (1987). En qualsevol cas, la claustrofòbia que també caracteritza els seus títols és present a "Toc toc", en què la casa de l'arquitecte interpretat per Keanu Reeves té la mateixa funció dramàtica que la gàbia d'"El infierno verde", l'alberg de "Hostel" o la cabana de "Cabin Fever".

L'argument del càstig al marit infidel és la variant més dramàtica de tantes històries que, al cinema nord-americà, pretenen alliçonar sobre la conveniència de la monogàmia i la conservació de la família tradicional, que fan una mica de ràbia venint d'una societat tan acomplexada i hipòcrita (a més, amb un índex de divorcis altíssim). Però el film de Roth (en realitat, una producció xilena), una vegada més, acaba resultant divertit i fins i tot simpàtic en la seva aposta per l'excés. A més, el marit no és que caigui en la temptació (representada per Lorenza Izzo i Ana de Armas, no ho oblidem) sinó que té poc marge -nul, diria jo- per oferir resistència. Tan perdonable és el pecat i tan desmesurat el càstig que deslegitimen qualsevol pretensió exemplaritzant. Només es tracta de viure emocions fortes; i, en aquest sentit, la nostra identificació serà total.

La temptació:



dissabte, 17 de setembre del 2016

EL INFIERNO VERDE


Eli Roth és l'autor de les adrenalítiques "Hostel" (2005) i "Hostel 2" (2007) i un bon deixeble i amic de Quentin Tarantino: era el jueu que matava nazis amb un bat de beisbol a "Malditos bastardos" i director sense acreditar de "L'orgull de la nació", la pel·lícula que projecten al cinema en què transcorre la darrera meitat del film; també va dirigir algun dels falsos trailers que acompanyaven "Grindhouse".

Especialitzat doncs en cinema gore i bretolades diverses, s'inspira en el clàssic de la sèrie Z "Holocausto caníbal" per oferir a "El infierno verde" (2013) un festival de vísceres que hauria de complaure els incondicionals del gènere i espectadors amb més sentit de l'humor que escrúpols.

No és tan infecte com l'original, un títol celebrat per ser pioner del subgènere mockumentary "gravacions trobades" però comercial en el pitjor sentit del terme, pensat només per fer caixa aprofitant-se de la credulitat de part de l'audiència, a qui pretenien convèncer que els fets narrats (uns documentalistes són devorats per una tribu amazònica que practica el canibalisme) van succeir realment. A més, van tenir la barra d'esquarterar una pobra tortuga que passava per allà, una oportunitat d'impressionar el públic sense necessitat d'efectes especials.

El film de Roth no és tan censurable però només el salva la seva postmodernitat, el distanciament envers el gènere i la confiança en un espectador més preparat, disposat a que li ofereixen tota mena de moments fastigosos però amanits amb un comentari molt cínic sobre els activistes mediambientals, inclòs el retrat despietat d'un líder oportunista, i un parell de gags tan salvatges com divertits, amb menció d'honor per al cadàver rostit amb "herbes aromàtiques".


La cuina caníbal: explorador al pesto.

dimecres, 14 de setembre del 2016

LA BRUJA


El fanatisme dels puritans emigrats als Estats Units va tenir conseqüències paradoxals que van conduir al tristement famós episodi dels judicis de Salem entre 1692 i 1693 (acusacions de bruixeria que van conduir a l'execució d'almenys dinou persones i a una histèria col·lectiva relacionada amb el fenomen).

El film de Robert Eggers "La bruja" (2015) situa la seva acció uns anys abans, el 1630, potser gens casualment ja que és l'any de la fundació de Boston i l'inici d'un llarg període en què els protestants anglesos establerts al Nord-Est dels Estats Units van gaudir d'una independència de facto.

Encara més aïllats es troben els protagonistes d'aquesta faula de terror, una família expulsada de la colònia perquè la seva fe religiosa excedeix la correcció política de l'època, que ja és dir, i que s'instal·len al llindar d'un bosc paorós. Potser els arbres frondosos oculten secrets horribles i potser serveixen d'amagatall de bruixes com les del conte de Hänsel i Gretel; però potser són els mateixos fills de la família calvinista els qui duen el germen de la destrucció, que neix al seu interior al ritme en què es desvetllen els seus cossos adolescents i sense que l'oració constant pugui fer-hi gran cosa.


El film d'Eggers, premiat a Sundance, és ric en suggerències i exquisit en la seva formulació visual, entre Kubrick i Caravaggio. És fascinant i és esfereïdor, com han de ser els grans títols del gènere fantàstic.


La crítica nord-americana ha dit que "La bruja" és una barreja entre "La cinta blanca" i "El bosque", la qual cosa és un gran elogi. La referència al film de Haneke deu ser per allò de l'efecte perniciós que una educació protestant molt rígida exerceix entre els adolescents. I la relació amb l'obra mestra de M. Night Shyamalan (el film, de 2004, tancava la millor etapa de la seva carrera) resulta bastant evident: un grup de persones viuen a Nova Anglaterra de manera molt austera i feliços tot i el seu aïllament, encerclats per un bosc on s'amaguen forces misterioses; el color vermell representa el perill (novament una referència a la menstruació?) i cal combatre'l amb el color groc.

diumenge, 11 de setembre del 2016

FARGO


La carrera dels germans Coen va tenir un inici fulgurant amb el thriller "Sangre fácil" (1984). "Arizona Baby" (1987), amb els seus excessos visuals i tonals, va fer témer una relliscada per la pendent de la postmodernitat; però van seguir dues pel·lícules més contingudes formalment i sens dubte brillantíssimes com van ser "Muerte entre las flores" (1990) i "Barton Fink" (1991); les dues d'època, ambientades a la primera meitat del segle XX, com també fou el cas d'"El gran salto" (1994), una vegada més molt barroca visualment i dotada d'un argument molt cínic i un sentit de l'humor esquiu que converteixen el film en una de les comèdies més ombrívoles mai filmades.

En qualsevol cas, el cinema de Joel i Ethan Coen ja havia definit llavors les seves característiques: un gran domini de la posada en escena, amb certa tendència a l'excés (la qual cosa no sempre serà un defecte, com ho demostren algunes escenes d'"El gran Lebowski" -1998-), les referències visuals i temàtiques al cinema clàssic, entre el distanciament i el respecte, i la predilecció per unes trames alambinades en què les accions precipitades o absurdes de personatges neuròtics o poca-soltes (o les dues coses alhora) condueixen al desastre més absolut (amb algunes excepcions).

Participant d'aquestes influències i característiques, "Fargo" (1996) s'erigia en el film més equilibrat d'entre els escrits i dirigits pels germans Coen. No tenia l'alè clàssic de "Muerte entre las flores" ni resultava tan fascinant com la insòlita "Barton Fink". Transcorria en l'actualitat en la gèlida i rural Dakota del Nord i els personatges eren gairebé tots imbècils o psicòpates, o les dues coses alhora, amb la notable excepció de l'assenyada i entranyable sheriff embarassada que feia Frances McDormand (esposa de Joel Coen a la vida real). Però un guió impecable i una realització excepcionalment elegant i sòbria van propiciar un film irrepetible, un thriller atípic ple de moments antològics. No podem obviar les composicions de William H. Macy -el patetisme personificat-, o de Steve Buscemi i Peter Stormare (impertorbable mentre fa desaparèixer un cadàver en una màquina de fer serradures, només s'emociona veient tele-novel·les), o la inspirada banda sonora de Carter Burwell que s'adapta perfectament a l'aire tragicòmic de la història o al paisatge nevat esplèndidament fotografiat per Roger Deakins.

La pel·lícula ha propiciat recentment una sèrie de televisió amb el mateix títol, que no he vist però de la qual tinc molt bones referències.

I també constitueix l'insòlit punt de partida d'una pel·lícula inclassificable. Dirigida el 2014 per David Zellner -un independent a qui caldrà seguir la pista-, "Kumiko, the Treasure Hunter" narra la peripècia de la Kumiko del títol (Rinko Kikuchi), una japonesa tímida i més rara que un gos verd decidida a trobar la maleta plena de diners que el personatge de Steve Buscemi enterra sota la neu al final de "Fargo". Com que a la cinta de VHS atrotinada que li serveix d'inspiració veu que la història està basada en un cas real, ningú no la podrà convèncer que el seu propòsit sigui una mica forassenyat, i tampoc no la desanimarà el mal temps que fa a Minnesota.

Ja fem tard per prevenir la tossuda Kumiko però advertirem que Fargo no està a Minnesota sinó que cal travessar la frontera amb Dakota del Nord per arribar-hi, i és en aquest estat on van filmar els Coen moltes de les escenes del seu film, perquè encara hi fa més fred i malgrat l'acció de "Fargo" transcorrre en la seva major part a les ciutats de Brainerd i Minneapolis (Minnesota). Però els germans van afirmar en una entrevista que "Brainerd" no semblava un bon títol per a un thriller.

dissabte, 10 de setembre del 2016

RIFIFÍ EN LA CIUDAD


El caràcter d'exploit d'aquest film dirigit per Jesús Franco el 1963 és palès des del mateix títol, ja que l'única relació amb l'obra mestra de Jules Dassin és la presència en el repartiment de Jean Servais, aquí en el paper d'un polític corrupte que fa i desfà en un país sudamericà indeterminat fins que el policia interpretat per Fernando Fernán Gómez i un justicier misteriós s'entossudeixen a acabar amb el seu reialme, com a venjança per la mort d'un confident amic.

Com sigui, Franco s'esmerça en la posada en escena, irregular però amb unes quantes solucions visuals prou brillants, i plans-seqüència i imatges expressionistes que novament remeten a Welles. Però allò que fa més interessant aquesta sèrie B és el profund sentit romàntic del darrer gir argumental, la revelació d'un triangle insospitat que determina una tràgica catarsi.

dimecres, 7 de setembre del 2016

CAFÉ SOCIETY


Fidel a la seva cita anual ens arriba el darrer Woody Allen. El director trepitja territori conegut i serveix una altra comèdia a ritme de jazz que, sota la seva lleugeresa aparent, amaga un discurs profundament pessimista.

"Café Society" parteix d'una trama d'embolics sentimentals i històries de gàngsters i del Hollywood dels anys trenta tan insubstancial que resulta decebedora però que apunta cap a molts altres assumptes més transcendentals i en cap cas nous en la carrera del director. Bàsicament, es tracta d'una metàfora sobre la realitat i els somnis que enfronta el Hollywood daurat dels grans estudis amb la vida més terrenal i complicada que duen a Brooklyn els parents jueus del productor interpretat per Steve Carrell. I en aquesta dicotomia es mouen els protagonistes, entre el desig i l'interès; persones aparentment entranyables però finalment tan frívoles i hipòcrites com la societat benestant a què fa referència el títol del film: el protagonista i la seva família de Nova York s'aprofiten dels avantatges de tenir un germà/fill afeccionat a enterrar els problemes sota ciment i amb una bala al cos (recordeu el germà gàngster de Judah a "Delitos y faltas"?); el personatge de Jesse Eisenberg (novament, àlter ego d'Allen) menteix quan convé i la seva musa, la guapíssima Vonnie (Kristen Stewart), també. Com que tot no es pot tenir, les eleccions interessades poden conduir a la solitud; i el pas del temps no soluciona res, només assenyala el camí cap a la mort.

Si el conjunt és una mica dispers, l'escena final -un muntatge en paral·lel que conflueix en una sobreimpressió- es troba entre els millors moments de l'Allen director. I, entre d'altres virtuts del film, la bellesa torbadora de Kristen Stewart i la fotografia impressionant del gran Vittorio Storaro.

dissabte, 3 de setembre del 2016

HEIMAT, LA OTRA TIERRA


Tot i la seva estrena en cinemes, "Heimat, la otra tierra" (2013) vindria a ser el darrer capítol de la molt prestigiosa sèrie televisiva "Heimat", dirigida per Edgar Reitz entre el 1984 i el 2004 i que parlava de l'Alemanya del segle XX a través de la història d'una família de la regió rural de Renània i el seu dia a dia. En qualsevol cas, aquest darrer lliurament adopta la forma de preqüela, en la mesura que se situa en el mateix escenari geogràfic però molt abans, a mitjan segle XIX, quan les condiciones de vida dels pagesos eren especialment dures i alguns somiaven amb una revolució i molts d'altres, entre ells el jove protagonista, amb emigrar a El Dorado, o més exactament a la ciutat de Porto Alegre, Brasil.

L'origen televisiu d'aquest fresc històric no es reflecteix en unes imatges en què abunden els plans generals, d'una bellesa notable (esplèndida la fotografia de Gernot Roll, en blanc i negre amb notes de color), però sí en el ritme pausat, atent als detalls, sense espai per a la concisió ni indicis de grandiloqüència, una elecció que té la virtut de fer-nos partíceps de totes les emocions i condicionants que afecten els nombrosos personatges d'una història dramàtica però molt realista.

L'obra magna d'Edgar Reitz vindria a complir el desig de traduir en termes àudio-visuals la forma de representar la realitat en la novel·la del segle dinou, sense la limitació temporal de les propostes cinematogràfiques tradicionals: tota la sèrie dura més de cinquanta hores, i la pel·lícula aquí comentada, quatre.

dijous, 1 de setembre del 2016

EL JOVENCITO FRANKENSTEIN


La mort de Gene Wilder servirà d'excusa per recordar "El jovencito Frankenstein" (1974), la paròdia més celebrada de les manufacturades per Mel Brooks.

Com és habitual en el seu cinema, abunden els acudits grollers (en aquest cas, centrats en els atributs sexuals del monstre), però la posada en escena que homenatja els films de James Whale (el film és en blanc i negre) resulta tan simpàtica com inspirada; els actors són idonis, des d'un Gene Wilder impagable en el paper d'hereu del doctor Frankenstein fins a Peter Boyle -la criatura-, passant per Marty Feldman (Igor), una sorprenentment sexi Teri Garr, Madeline Kahn, Cloris Leachman o Gene Hackman fent de vell cec. I conté alguns gags memorables, com l'intercanvi de cervells, la gepa que canvia de cantó inexplicablement o el número musical en la presentació del monstre en societat.