Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ULRICH SEIDL. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ULRICH SEIDL. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de setembre del 2023

ULRICH SEIDL: EL DÍPTIC

"Rimini" i "Sparta", ambdues del 2022, formen un díptic centrat en dos germans que tenen el pare ingressat en una residència i que, per raons diverses, viuen (llargues temporades o sempre) fora d'Àustria, el seu país natal. 

El protagonista de la primera és un cantant del gènere Schlager (una música lleugera que només poden aguantar els alemanys), ja maduret, separat, addicte al joc i la beguda, que es guanya les garrofes viatjant a Rímini (Itàlia), els mesos d'hivern, per entretenir els turistes de la tercera edat. Es treu un sobresou oferint serveis sexuals a senyores d'edat avançada. 

Un bon dia apareix la seva filla, en companyia d'una colla de turcs, per reclamar-li diners. El protagonista veurà amenaçat el seu precari reialme. 

Seidl aplica el seu particular humor negre a una història tragicòmica que transcorre en l'ambient tristíssim de les platges de Rímini, sempre cobertes de boira. No hi aneu si feu vacances fora de temporada, si us plau! 

L'altre germà, protagonista de "Sparta", viu a Romania amb la seva nòvia, però té algun problema sexual, relacionat amb l'atracció que sent pels nens dels voltants. Per superar la seva crisi, té la curiosa idea de muntar una escola de judo per als fills de les famílies desestructurades d'un poble miserable de la regió de Transsilvània. Tampoc no sembla un lloc idoni per anar-hi de visita. 

Tal com la història està plantejada, aquest pederasta acaba per resultar entranyable, ni que sigui per comparació amb els pares dels nens, veritables energúmens.

diumenge, 10 de setembre del 2023

ULRICH SEIDL: ELS DOCUMENTALS

Gràcies a Filmin, ens posem al dia del cinema del responsable de la trilogia "Paraíso", l'austríac Ulrich Seidl. 

El 2014 i 2016, respectivament, dirigeix dos presumptes documentals (probablement, ho són, però fan certa la dita segons la qual la realitat supera la ficció).
"En el sótano", títol que es pot interpretar tant en sentit estricte com metafòric, diversos individus, grups d'individus o parelles, tots burgesos avorrits en aparença, mostren els seus hobbies o manies que practiquen al recer de mirades alienes, tot i que, paradoxalment, apareixen orgullosos davant la càmera de Seidl, posant en actituds hieràtiques en enquadraments perfectament simètrics que caracteritzen aquests treballs del realitzador.
El recull és un calaix de sastre on caben aficionats al tir preocupats per l'augment de població estrangera (en particular, els turcs, que "fan pudor"), músics que exhibeixen al soterrani de casa seva tota mena de simbologia nazi, retrat de Hitler inclòs, parelles sadomasoquistes, fins i tot un puter estrafet convençut que a les professionals els agrada perquè expulsa el semen amb molta força i elles noten com els colpeja l'úter (literal). 

La decoració de les cases i dels soterranis on tot és permès exhibeix un mal gust gairebé tan ofensiu com les opinions dels personatges. Sovintegen els caps dissecats de trofeus de cacera que, casualment o no, enllacen amb el contingut del següent treball, "Safari".
Aquí, la família protagonista i altres secundaris pertanyen clarament a una burgesia de classe alta, que es pot permetre viatjar a les reserves africanes i caçar a la carta (com als restaurants, uns catàlegs mostren el preu de cada espècie) animals endèmics del continent, des d'antílops fins a girafes, no menys indefenses davant dels rifles de gran precisió amb mira telescòpica amb què van armats els turistes, que posen orgullosos davant les preses abatudes (recordeu l'Emèrit?). 

El film mostra el procés amb detall: un jeep condueix els caçadors cap a on campen les pobres bèsties; el guia els ajuda a seguir-ne el rastre fins que els tenen a una distància prudent però suficient per a les seves armes, que disparen després de muntar-les sobre un trípode per no fallar. Quan encerten, s'abracen satisfets, es feliciten i petonegen i, finalment, es fotografien davant l'animal mort, a qui, sovint, han de falcar amb alguna pedra perquè quedi bé a la foto. No content amb això, Seidel mostrarà amb detall el procés d'especejament dels cadàvers. 
Com els personatges d'"En el sótano", els caçadors expliquen davant la càmera els seus sentiments i els seus motius, si és que n'hi ha algun més enllà de la genuïna emoció que el fet de matar els proporciona. Opinen que la cacera és beneficiosa per a les poblacions d'aquests animals, per estrany que sembli. En cap cas mostren penediment, tot i que alguns argumenten que els costaria caçar determinades espècies.

Si ens informem sobre l'assumpte, hi ha qui defensa que la cacera controlada ajuda a mantenir les reserves i, per tant, paradoxalment, a la supervivència de les espècies africanes, amenaçades pels furtius i per la pèrdua dels seus hàbitats. Però Seidl no vol entrar en aquest debat. El documental obvia qualsevol comentari aliè als dels mateixos caçadors, però la cruesa de les imatges i el seu muntatge evidencien quina és la seva posició al respecte. I, com a espectadors, només podem sentir fàstic i estupefacció. En una entrevista, el director afirmava que allò que el film mostra és que l'ésser humà, si té una excusa i garantia d'impunitat, és feliç matant. Està en la nostra naturalesa.

dilluns, 8 de setembre del 2014

PARAÍSO: ESPERANZA


"Paraíso: Esperanza" (2013) tanca la trilogia dirigida per Ulrich Seidl. El mateix estiu que la mare se'n va a Kenya a fer turisme sexual ("Paradies Liebe"), la seva filla el passa en un campament per a nois i noies amb problemes d'obesitat.

El film és tan auster com la institució en què transcorre l'acció, que aplica mètodes de caire feixista perquè els adolescents recuperin la forma física i els bons hàbits alimentaris. La protagonista furta menjar de la cuina i s'escapa al pub del poble proper per agafar una bufa molt considerable; però la seva rebel·lió es concreta sobretot en la relació perillosa que estableix amb el metge del campament, un cinquantí presumptament atractiu. No resulta fàcil i tampoc no sembla que els adolescents s'aprimin, però l'esperança és l'últim que es perd.

divendres, 11 de juliol del 2014

PARAÍSO: FE


La segona part de la trilogia "Paraíso", dirigida el 2012 per Ulrich Seidl és encara més sòrdida que "Paradies Liebe" (comentada fa un any arran del Festival Blogger de Cinema Inèdit On Line), i els personatges, més patètics. La protagonista és una beata que ha bescanviat el sexe per una relació intensa amb Jesucrist i fa tasques d'evangelització amb fortuna desigual. L'arribada del seu marit, que és paralític i musulmà, posarà a prova la seva devoció.

La crítica als fanatismes religiosos és tan òbvia com eficaç; però "Paraíso: Fe" no és un assaig: és una comèdia d'humor negre salvatgement divertida.

divendres, 21 de juny del 2013

SOLITUD EN TRES VERSIONS

Molts esteu (estem) seguint el Festival Blogger de Cinema Inèdit On Line (www.cine-on.net), que han muntat l'amic David Amorós i altres blocaires cinèfils; una iniciativa esplèndida que demostra novament que el cinema més interessant acostuma a ser aquell que no arriba a les cartelleres.


Dels títols que hem vist en la Secció Oficial, almenys tres ens parlen de la solitud, des de diversos enfocs i sempre en un context contemporani; vegem:


- "Catfish" (Henry Joost i Ariel Schulman, 2010): Ens parla d'una solitud i una tristesa enormes que s'oculten rere una mentida com tantes que les xarxes socials ajuden a ordir. Ningú no ha pogut aclarir si estem veient un mockumentary o un documental de veritat; en el segon cas, es posaria de manifest una manca de pudor considerable, però ningú no podrà negar que el resultat és una de les pel·lícules més inquietants que s'han fet sobre l'Amèrica profunda.


- "Dark Horse" (Todd Solondz, 2011): Una especialitat del seu director, el retrat d'un friki de manual: té trenta-cinc anys, és obès, viu -i treballa- amb els pares, col·lecciona ninotets, té problemes emocionals i no gaire sort amb les dones. Més oníric i menys coral que títols anteriors del director, tampoc no hi surten pederastes. Peró preserva la seva peculiar barreja d'humor, patetisme i manca d'esperança. Amb secundaris de luxe (Selma Blair, Christopher Walken, Mia Farrow).


- "Paradies Liebe" (Ulrich Seidl, 2012): Una austríaca separada, de mitjana edat, se'n va a Kenya, no pas per matar elefants sinó per fer l'amor amb els negrets. Una visió precisa del turisme sexual, de la sordidesa dels seus enclavaments, de la misèria dels seus protagonistes. La pobra turista creu que trobarà amor i podrà alhora mostrar-se solidària amb els nadius, però s'alça una barrera com la que separa la platja de l'hotel dels venedors de collarets, un mur d'egoisme i manca de sensibilitat contra el qual s'estavellaran totes les seves expectatives; al final, no aconseguirà ni una erecció del gigolo escanyolit que li porten pel seu aniversari. Una pel·lícula particularment lúcida que faria un bon doble programa amb el títol previst per al primer de juliol a la secció Nuevas Miradas del mateix festival: la curiosa -i més optimista- "Teddy Bear" (Mads Matthiesen, 2012), sobre un culturista amb una mare dominant que viatja a Tailàndia a cercar parella.