dimarts, 31 de gener del 2023

VIDA DE PERRO

Més enllà del valor concret de cadascuna de les seves obres, sembla indubtable que la principal aportació de Charles Chaplin a la història del cinema fou el seu personatge del vagabund sense nom, que a Espanya -i altres països-, vam batejar Charlot. 

Neix d'una improvisació en un dels treballs de Chaplin per a Mack Sennett. Segons l'actor i director, la disfressa (pantalons amples i roba gastada, bastó i barret, com si fos un dandi vingut a menys) va inspirar el caràcter del mític personatge, que ell defineix com "un vagabund, un senyor, un poeta, un somiador, un paio desemparat, sempre enamorat de l'aventura; voldria que creguéssim que és un savi, un músic, un duc; però no desdenya recollir burilles o prendre-li el caramel a un nen". Aquesta peculiar barreja de murri i innocent, la seva pobresa material i la seva rebel·lia que el fa barallar-se constantment amb les forces de l'ordre i concitar el caos, sigui voluntàriament o a causa de la seva malaptesa, van contribuir sens dubte al seu èxit entre les classes populars que omplien els cinemes, castigades pels desajustos del capitalisme en els inicis del segle XX. 

Els inicis al music-hall van determinar el seu domini de l'humor físic. No obstant això, Chaplin, després d'haver despatxat desenes de curtmetratges dominats pels gags fàcils característics de les produccions de Mack Sennett (persecucions i trompades), va començar a idear-ne de més subtils. 

"Vida de perro" (1918) comença amb la imatge de Charlot dormint a la intempèrie, rere una tanca de fusta. Nota que té fred al cul i s'adona que la tanca -d'altra banda, esbotzada per tot arreu- té un petit forat; el cobreix amb un mocador i continua dormint plàcidament. 

Com suggereix el títol, té la companyia d'un gos. Després de robar unes salsitxes per poder esmorzar i de punxar-li el cul a un policia que el persegueix, va a un bar amb el quisso; com que no deixen entrar animals, l'amaga als pantalons (sic) i entra novament, tot i que no té diners per a beguda, i menys encara per convidar la noia. El robatori d'una cartera, a més de propiciar gags molt divertits, permetrà a Charlot sortir de la misèria i començar una nova vida amb la cambrera (Edna Purviance, protagonista de la majoria de títols de la primera etapa del director).

dissabte, 28 de gener del 2023

TRES MIL AÑOS ESPERÁNDOTE

Set anys després de "Mad Max: Furia en la carretera", George Miller sorprèn amb un film més reposat i quasi intimista, tot i que no li falten dosis de fantasia. 

Una intel·lectual solitària (Tilda Swinton), experta en relats orientalitzants, desperta un geni de la làmpada amb els trets d'Idris Elba. La història continua com una successió de relats sobre les aventures del djinn, que semblen de Les Mil i una Nits, i acaba amb l'expressió dels desitjos de la protagonista, un cop superats els seus recels. 

"Tres mil años esperándote" (2022) és un títol a contracorrent, tan atemporal com el geni que el protagonitza, extravagant i simpàtic i que, com passa en els millors contes, conté les espurnes de lucidesa que s'amaguen rere els somnis.

divendres, 27 de gener del 2023

BABYLON

"Babylon", de Damien Chazelle, comença a Hollywood durant la segona meitat dels anys vint. La llarga escena inicial reflecteix la disbauxa en el món del cinema i continua amb una recreació bastant impactant dels rodatges de l'època, entre l'ambició artística i la cadena de muntatge. Una estrella emergent (Margot Robbie), un galant veterà (Brad Pitt) i un mexicà espavilat que exerceix d'observador (Diego Calva) seran els protagonistes d'una història d'auge i caiguda que recrea el trauma que per a la majoria d'aquests actors i actrius va significar l'arribada del cinema sonor. Em va recordar "Boogie Nights", film que té una estructura i una durada similars, centrat en aquest cas en la substitució del cel·luloide pel vídeo en l'àmbit del cinema pornogràfic. Però les cites cinèfiles de Chazelle es remunten a molt abans; la referència a "Cantando bajo la lluvia" és òbvia i es fa explícita en l'escena final, que resumeix les virtuts i els defectes d'un film tan notable com irregular: el moment en què Manny Torres entra al cinema on es projecta el film de Gene Kelly i Stanley Donen és magnífic, però el director ho allarga sense gaire necessitat. 

"Babylon" es queda a mig camí de l'obra mestra que aspira a ser. Amb menys durada i centrant-se més en els personatges de Robbie i Pitt, potser hauria guanyat. La voluntat de fer espectacle condueix a alguns meandres narratius no del tot necessaris, com la seqüència amb Tobey Maguire (d'altra banda, força divertida); i tota la part del trompetista afroamericà, més enllà del comentari sobre el racisme, sembla que vol expressar la passió del director pel jazz, com si no hagués quedat prou clar després de "Whiplash" o "La La Land".

dimecres, 25 de gener del 2023

UNA SEÑORITA REBELDE

Com vam dir en anteriors posts dedicats a Peter Bogdanovich, el realitzador va encadenar fracassos després de l'èxit de les seves primeres produccions. 

Podria ser que hagués sobreestimat les seves capacitats i que l'empresa d'adaptar Henry James a "Una señorita rebelde" (1974), tot i comptar amb un guió de Frederic Raphael ("Dos en la carretera", "Eyes Wide Shut"), no fos la més adequada per a un director que només havia conreat el cinema de gènere basat en els clàssics de la screwball comedy o el cinema iniciàtic en la, d'altra banda, esplèndida "La última película". 

També podríem objectar que aquesta història sobre una noia americana que volta per Europa i li agrada que la festegin mentre és objecte del menyspreu de l'aristocràcia hipòcrita i puritana del segle XIX era només una excusa perquè el director i la seva conquesta -Cybill Shepherd, la protagonista- visitessin el Castell de Chillon, a Suïssa, o els monuments de Roma sense turistes, com fan els personatges de la seva història. 

Però també podem objectar que, tot i semblar una mica superficial, a la manera de la protagonista, en el fons innocent, la pel·lícula és una de les més notables declaracions d'amor dins i fora de la pantalla. Bogdanovich regala a la seva actriu i parella, aquí més bella que mai, primers plans magnífics i plans de conjunt igualment esplèndids lluint vestits de l'època, amb el contrapunt de la cara d'il·luminat del protagonista masculí (Barry Brown). El realitzador vol que ens enamorem com ell ho està, com ho està el jove compatriota que creu no saber conquistar la Daisy quan ja ho ha fet sense saber-ho. Això, i la gosadia de fer que la història acabi malament, concitarà la nostra simpatia (com imagino que va captivar Quentin Tarantino, qui dedica un capítol del seu darrer llibre a la pel·lícula -encara no l'hem pogut llegir, espero que la deixi bé i no em faci quedar en evidència-).

dissabte, 21 de gener del 2023

FRANKENSTEIN

"El doctor Frankenstein" (1931) i la seva continuació, "La novia de Frankenstein" (1935), dirigides per James Whale a partir de la novel·la de Mary Shelley, són dues cimeres del cinema fantàstic. 


Una posada en escena deutora de l'expressionisme ens condueix dins la tèrbola història del científic obsessionat per crear vida i que només aconseguirà fer més present la mort. El film, sobretot en la magnífica seqüela, també insisteix sobre la relativitat d'allò que és monstruós i converteix la criatura (Boris Karloff ocult rere un maquillatge genial de Jack Pierce) en un ésser patètic a la recerca d'un amic i, finalment, d'una amiga que llueix un pentinat indescriptible i tampoc no es mostra gaire entusiasmada amb el look del presumpte nòvio. Elsa Lanchester encarna la xicota del monstre i també l'autora de la novel·la.

No hi va haver feeling.

divendres, 20 de gener del 2023

MES PETITES AMOUREUSES

Després de "La maman et la putain", Jean Eustache dirigia, el 1974, "Mes petites amoureuses", un film sobre els seus records d'infantesa en un poble del sud de França i el pas a l'adolescència quan va a viure amb sa mare i el seu nòvio espanyol en una ciutat petita que podria ser Narbonne. 

L'inici del film potser hauria impressionat Buñuel. Daniel, el jove protagonista, fa la comunió amb altres nens i, abillat de blanc i portant una espelma, avança pel passadís central de l'església del poble; es mira la nena que camina al seu davant, manifesta en off que té una erecció i es refrega contra ella abans que el capellà els ofereixi el cos de Crist. 

Eustache reflecteix la realitat amb crua senzillesa: Daniel és feliç al poble on viu amb la seva tieta, jugant amb els amics, anant amb bicicleta; el viatge a la ciutat li permetrà sublimar la seva obsessió pel sexe, tot i que les noies, sempre disposades a morrejar, no semblen voler relacions més íntimes si no hi ha un festeig com déu mana; també gaudeix anant al cinema. Però la mare no té un duro i no li permet anar a l'escola i el fa estar-se al taller del seu cunyat. Daniel aprèn a fumar, a imitar els xicots més grans i, quan torna al poble a l'estiu i a jugar al camp amb els antics amics, s'adona que la infantesa ha quedat enrere per sempre més. 

"Mes petites amoureuses" no té l'estatus de culte del film precedent en la filmografia d'Eustache, però és, al meu entendre, un petit miracle, el triomf d'un cinema que mostra la vida tal com és o tal com es recorda, sense subratllats. Divertida i tendra, beneïda per la llum del gran Néstor Almendros, em va transportar a la meva pròpia adolescència: ho reconec, jo també vaig avorrir-me en un taller ple d'eines indesxifrables i també vaig córrer rere noies franceses que feien petons (les espanyoles no) en un poble del sud de França quasi idèntic al que surt a la pel·lícula (*).

(*) Això va ser als anys setanta, en un intercanvi. Tot i que el film d'Eustache sembla remetre als anys cinquanta, com sembla lògic atesa l'edat del director i per les pel·lícules que van a veure al cinema, un pressupost que imagino ajustat fa que tots vagin vestits amb pantalons de pota d'elefant, com en l'any de l'estrena, la qual cosa em va fer sentir més identificat. 

Les conquestes d'en Daniel:
Daniel vs. Buñuel?

diumenge, 15 de gener del 2023

TRUFFAUT I EL CICLE DOINEL

Després de l'èxit de "Los cuatrocientos golpes" (1959), Truffaut i Jean-Pierre Léaud van recuperar el personatge d'Antoine Doinel en quatre títols més:
- A "Antoine et Colette", episodi del film col·lectiu "L'amour à vingt ans" (1962), el nen ha crescut i, després de deixar enrere el reformatori i trencar definitivament els llaços amb els seus pares (matrimoni llastat per l'adulteri de l'esposa), compleix el somni de viure independent gràcies al seu treball fabricant discos de vinil (únics que existien llavors). La història narra el seu primer amor, la Colette (Marie-France Pisier), una noia a qui coneix mentre assisteix a concerts de música clàssica i a qui declara el seu amor sense aconseguir passar de la friend zone. Crònica d'un desengany adolescent, el to és forçosament malenconiós, tot i que manté un cert contrapunt humorístic propiciat sobretot pel mateix personatge, maldestre però simpàtic; els seus esforços no li aporten l'amor de la Colette però es farà molt amic dels pares de la noia.
- "Besos robados" (1968) és, amb "Los 400 golpes", el millor títol del cicle Doinel. El xicot dura un dia en la feina de vigilant nocturn en un hotel, però de seguida troba ocupació com a detectiu privat. El seu primer encàrrec implica fer-se passar per treballador d'una sabateria, on s'enamora de la dona de l'amo (Delphine Seyrig), aventura que no resulta incompatible amb una relació més de futur amb la Christine (Claude Jade). Truffaut potencia el to humorístic sense que es perdi la poesia d'una trama sobre la innocència de la joventut i el sentiment amorós, narrada amb tendresa i llibertat, que conté fragments realment insòlits (vegeu el meu post de novembre del 2009).
- A "Domicilio conyugal" (1970), Antoine i Christine ja són casats i es guanyen la vida com poden. Tot i que fan molt bona parella, ell -que continua comportant-se com un adolescent- mantindrà una relació extraconjugal amb una japonesa.
- "El amor en fuga" (1979) comença amb el divorci de la parella. De fet, ja viuen separats; Antoine fa de corrector en una impremta i manté una relació aparentment inestable amb la guapa Sabine; com es van conèixer a partir d'una fotografia feta miques és un relat prou poètic que hauria pogut ser un excel·lent curtmetratge. Però a Truffaut no li sobren les idees per a un llarg i omple el metratge amb fragments dels films anteriors, fins i tot algun manllevat de "La noche americana". Tan decebedor com els capítols de "Friends" fabricats amb trossos d'altres capítols. Com sigui, aquest film funciona com un compendi-homenatge i una oportunitat per al protagonista de retre comptes amb el passat; inclou un retrobament amb la Colette, tot i que el guió (que també signa la Marie-France Pisier) no sap què fer amb el seu personatge d'advocada marcada per una tragèdia familiar, i una altra trobada més curiosa amb qui havia estat amant de la seva mare i que vol fer-li saber que ella no era exactament la persona odiosa presentada a "Los 400 golpes", i que també caldria una reconciliació amb el seu record. Una vegada més, Truffaut ens parla d'ell mateix?

dissabte, 14 de gener del 2023

MACHOS ALFA

Laura Caballero, creadora i directora de la minisèrie de Netflix "Machos alfa", és també responsable d'una de les sèries més longeves i exitoses de la televisió: "Aquí no hay quien viva" amb la seva continuació, "La que se avecina". I el mèrit principal de les seves històries de veïns és també el que eleva el nivell de la seva darrera creació: el retrat caricaturesc però encertat d'uns personatges que ens trobarem cada dia a l'escala o al carrer. 

Els gags de "Machos alfa" no sempre són brillants i subtils, i els capítols tendeixen a la reiteració. Però és indubtable que Caballero ha sabut captar i transmetre amb humor i lucidesa un problema no menor de la societat contemporània, i ens referim com no podia ser d'altra manera a la crisi del model heteropatriarcal i als traumes que aquesta evolució està causant en uns mascles (alfa o no alfa) que no saben com comportar-se en les seves relacions de parella perquè els models transmesos pels seus pares estan obsolets. Encara més: el problema s'estén a les dones -malgrat el títol, tant o més protagonistes-; amb empenta i autosuficients, però no del tot deslliurades d'uns rols i d'unes preferències eròtiques que no sempre coincideixen amb els ideals d'igualtat de gènere. 

Caballero i el seu equip aborden un tema polèmic amb tacte suficient per no ferir gaires sensibilitats (un altre dels grans problemes a què ens enfrontem: la dificultat d'expressar idees sense exposar-se a l'escarni o a la foguera), servint-se d'una colla d'actors prou simpàtics (ens alegra especialment recuperar Fele Martínez o el Gorka Otxoa de "Pagafantas", aquí transmutat en el rei de Tinder), del seu talent per a la creació de secundaris (l'alumne de l'autoescola; qualsevol de les conquestes d'Otxoa; o, per descomptat, la minyona sud-americana), i d'una ironia que s'estén del mateix títol a curioses paradoxes: l'executiu de televisió relegat a ombra de la seva parella convertida en influencer, que es reinventarà en adalil dels mascles oprimits després d'assistir a un curs de desconstrucció del machirulo (sic). 

L'èxit de la proposta ha fet que ja s'anuncïi una segona temporada (mentre ens quedem amb un pam de nas davant la cancel·lació de l'ambiciosa "1899"); i em temo que passarà com amb "Aquí no hay quien viva": que la replicació infinita de situacions i personatges esgotarà qualsevol possibilitat de diversió.

diumenge, 8 de gener del 2023

EL JINETE ELÉCTRICO

Dirigida per Sidney Pollack el 1979, després de l'ensopegada d'"Un instante, una vida", "El jinete eléctrico" recupera l'actor-fetitxe del realitzador -Robert Redford-, i l'emparella amb Jane Fonda, que havia treballat amb Pollack a "Danzad, danzad, malditos" i amb l'actor a "Descalzos por el parque", per elaborar un vehicle que recorre a alguns tòpics però preserva la tradicional eficàcia del cinema clàssic nord-americà. 

El protagonista és una antiga estrella del rodeo que es dedica a anunciar cereals i consumir alcohol sense gaire moderació. Un bon dia, es rebel·la contra el sistema que l'ha fagocitat i contra la seva pròpia decadència, i roba un cavall valorat en tretze milions de dòlars amb la sana intenció de dur-lo a les muntanyes a gaudir de la llibertat i de la companyia de les eugues. Recorda una mica "Vidas rebeldes", tot i que la noia que acompanya el fugitiu és molt més pragmàtica i expeditiva que el personatge de Marilyn Monroe. Fonda broda el paper de l'audaç reportera televisiva i permet que hi hagi una història d'amor previsible entre éssers antagònics. D'altra banda, la decisiva intervenció de la premsa farà que el fugitiu enfrontat al sistema sigui adorat pel poble, plantejament que remet a títols com "Loca evasión", de Spielberg (i a una tradició dramàtica que es remunta a les aventures de Robin Hood). 

Com sigui, el film està ben conduït i acaba com ha d'acabar, Redord se sent còmode en el paper de cowboy baquetejat per la vida, sobrevivent de moltes patacades tant físiques com morals (el seu personatge no difereix gaire dels herois solitaris de "Las aventuras de Jeremiah Johnson" o "El mejor"), i Pollack destil·la un missatge ecologista que tampoc no era una novetat al seu cinema mentre compon escenes dels protagonistes envoltats d'una natura immaculada que semblen anticipar moments similars a "Memorias de África".

divendres, 6 de gener del 2023

LES PEL·LÍCULES DEL 2022, 2021, i més...

No ha estat fàcil fer la llista d'enguany. Per exemple, tenia diversos títols del gènere fantàstic prou interessants, com els de Cronenberg, Jordan Peele o Ti West; però si una cosa ha estat clara és la inusual rellevància que ha tingut enguany el cinema espanyol. He inclòs fins a cinc títols de producció pròpia (o en règim de coproducció amb França) i, posats a fer, he optat per "La abuela" com a representant del gènere més popular en temps de crisi. Fins i tot -no us enganyo- he estat a punt d'incloure el darrer treball d'Albert Serra (sortosament, els nois de Cahiers du cinéma ja han reparat el meu oblit). 

No sé a què es deu aquesta preeminència d'una cinematografia que mai no ha estat gaire ben rebuda en les meves llistes (amb l'excepció d'"Antidisturbios"; i no sembla casual que el primer film de la llista també vingui signat per Rodrigo Sorogoyen). Hem vist molt cinema espanyol de qualitat. Però és que resulta que hem vist molt poc cinema d'altres països (bo o dolent, tant-se-val); no hi ha hagut gaires propostes interessants de més enllà de les fronteres, qüestió que probablement es resolgui el 2023. 

La llista del 2021 l'he hagut de retocar per incloure treballs notables de Joel Coen, Paul Schrader, o Paul Thomas Anderson, amb la qual cosa he hagut de prescindir de Shyamalan o de Wes Anderson; i encara m'ha faltat espai per incloure el darrer títol de Paul Verhoeven o dos films fantàstics força brillants, com són "Lamb" o "Titane" (flamant Palma d'Or a Cannes). 

En fi, dedicaré també un espai a la llista decennal de Sight and Sound. Hauria volgut dedicar-hi un post específic però em trobo amb l'inconvenient que em falten per veure dos títols d'entre els deu que encapçalen la llista, un d'ells el situat en primer lloc. I un tercer que hauria de revisar per poder-lo jutjar adequadament (potser aquesta segona vegada entengui què coi passa a "Deseando amar", que trobo encara més críptica que "Mulholland Drive" -per cert, primer títol del nou segle que entra al Top Ten; però no ens anticipem-). 


2022
   
1. AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen 

Després d'"Antidisturbios", del 2020, Sorogoyen repeteix com a cap de llista amb aquest drama rural, una història propensa al tremendisme que el director aborda posant al davant de tot els personatges; bons o dolents, tots tenen els seus motius. La contenció no impedeix una tensió que ens deixa clavats a la butaca. 

2. ALCARRÀS, de Carla Simón 

Un altre drama rural, menys tèrbol però també greu. Si al film de Sorogoyen eren els molins de vent, aquí són les plaques solars; energies renovables que amenacen una forma de vida ancestral, que Carla Simón, amb l'ajuda d'actors no professionals, retrata amb precisió i senzillesa d'arrel renoiarana. 

3. PETITE MAMAN, de Céline Sciamma 

Un títol insòlit sobre una nena que juga al bosc amb una amiga molt especial. Tot i el vessant fantàstic i/o metafòric, es basa en la senzillesa i absència de subratllats. Pura poesia. 

4. MANTÍCORA, de Carlos Vermut 

Ja havia aparegut en aquestes llistes gràcies a "Magical Girl". Ara prescindeix de la coralitat però no dels assumptes durs i demostra que es pot parlar de monstres també des de la tendresa. I una mica d'humor negre negríssim. 

5. VORTEX, de Gaspar Noé 

Probablement, el títol més equilibrat del francès nascut argentí. També és un drama aspre sobre l'Alzheimer (potser metàfora de la incomunicació) i la inexorabilitat de la mort. 

6. PARÍS, DISTRITO 13, de Jacques Audiard 

Céline Sciamma repeteix títol, ara en qualitat de guionista. I dirigeix Audiard, a partir d'una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine, que porta al seu terreny, que també és una mica el terreny del seu mestre Eric Rohmer; i que alguns relacionen amb el Woody Allen de "Manhattan", tot i que els protagonistes de "París, Distrito 13" tenen més problemes econòmics i no viuen al centre sinó als afores d'una gran ciutat. Històries sentimentals que reflecteixen l'esperit volàtil dels temps que ens ha tocat viure, sense excloure la tendresa. 

7. DRIVE MY CAR, de Ryusuke Hamaguchi 

Cap títol nord-americà en la tria d'aquest any, però sí un del Japó, una nova adaptació d'Haruki Murakami que amplia un relat curt de l'escriptor afegint-hi teatre i silencis, però en respecta l'esperit i, per descomptat, els moments en què els personatges es confessen. 

8. LA ABUELA, de Paco Plaza 

Com Céline Sciamma, Carlos Vermut és a la llista en qualitat de director i ara també de guionista, en el darrer film de Paco Plaza. Si l'especialitat del segon són les històries de terror, i aquest títol ho és, Vermut hi afegeix el seu sentit del doble sentit, valgui la redundància, i l'obsessió per enfrontar l'espectador amb tabús com ara la decrepitud en la vellesa. 

9. UN AÑO, UNA NOCHE, d'Isaki Lacuesta 

Les reaccions d'una parella als atemptats de la sala Bataclan en el títol que confirma Lacuesta com un valor segur quan va al seu aire. 

10. BELFAST, de Kenneth Branagh 

El millor film de Branagh en molt temps és -com "Roma", de Cuarón- un viatge a la seva infantesa, entranyable però també complicada, sobretot a causa dels enfrontaments entre protestants i catòlics a la ciutat del títol. I també és en blanc i negre. 


2021
1. WEST SIDE STORY, de Steven Spielberg 

La nostàlgia és una bona recepta en mans del mestre Spielberg. Aviat ens estrenaran "Los Fabelman" i podrem tornar a finals dels cinquanta, en aquest cas per compartir els records infantils del director. 

2. EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion 

Barreja de western i melodrama que és també una crítica al masclisme des d'una mirada contemporània. Gran pel·lícula de la directora d'"El piano" i interpretació impressionant de Benedict Cumberbatch. 

3. OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg 

Des d'una lloable equanimitat i cert sentit de l'humor compatible amb la tendresa, el deixeble més espavilat de Von Trier ens parla sobre el consum d'alcohol, a través de l'experiència de quatre professors que volen aprofitar-ne els efectes per millorar el seu rendiment a la feina. 

4. NOMADLAND, de Chloé Zhao 

Nòmades obligats per la crisi econòmica que evoquen l'esperit dels pioners americans. Una road-movie gairebé canònica que compta amb una interpretació excel·lent de Frances McDormand, ara doblement present a la nostra llista gràcies a 

5. LA TRAGEDIA DE MACBETH, de Joel Coen 

Adaptació del clàssic de Shakespeare que remet a Welles en l'apartat visual, però que conté força troballes narratives (sobretot, referents a la banda sonora) i que enllaça amb temes recurrents en la filmografia del seu autor, particularment la insensatesa dels humans avivada per la cobdícia. 

6. ANNETTE, de Léos Carax 

Com l'anterior títol, es podria definir com una història tràgica propiciada per l'ànsia de poder, i tampoc no aposta pel realisme. 

7. EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa 

Més sobre les relacions de poder. Javier Bardem és el patró de tarannà paternalista, finalment revelat com un monstre. Un monstre, malauradament, bastant comú entre l'empresariat. 

8. LICORICE PIZZA, de Paul Thomas Anderson 

D'un dels millors realitzadors nord-americans ens arriba aquesta història d'amor juvenil ambientada als anys setanta, dels quals Anderson en recrea hàbilment l'esperit i la iconografia. 

9. EL CONTADOR DE CARTAS, de Paul Schrader 

Schrader, tot i alguns alts i baixos, continua sent un nom a tenir en compte. Després d'"El reverendo", recupera la influència de Bresson i els leit-motifs de la guerra d'Irak, la culpa, la redempció, a través del personatge d'un antiheroi lacònic que es guanya la vida jugant a cartes i que interpreta Oscar Isaac amb admirable sobrietat. 

10. DUNE, de Denis Villeneuve 

Villeneuve confirma la seva perícia i aconsegueix, després dels intents fallits de Jodorowsky i Lynch, una adaptació de l'obra de Frank Herbert que arriba a l'espectador sense trair-ne l'esperit. I això només és el començament. 


SIGHT AND SOUND 

Com deia a l'inici, no volia passar per alt la nova llista decennal de la prestigiosa revista anglesa, sens perjudici de revisar els meus comentaris tan aviat hagi pogut veure la pel·lícula que encapçala l'edició del 2022. 

Ni "Vértigo", ni "Ciudadano Kane", ni "Cuentos de Tokio", que cauen tots tres una posició per deixar espai a la inesperada guanyadora: "Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles", dirigida el 1975 per Chantal Akerman. Aquesta pel·lícula apareixia per primera vegada a la llista de fa deu anys en el lloc 35. 

Si analitzem una llista que conté 100 títols, i tenim present que es confecciona a partir d'una enquesta a crítics i entesos (enguany, més de 1.600), i la comparem amb les d'anys anteriors, podem sospitar que l'edat i cert afany de correcció política dels participants han afavorit -injustament?- títols força recents i uns quants dirigits per dones i afroamericans, de qualitat indubtable però que "canten" una mica entre títols clàssics de prestigi. No vull entrar a valorar els casos de la guanyadora o de "Beau travail", dirigida el 1998 per Claire Denis i en el número 7 de la nova llista, ja que no he vist cap de les dues. Tampoc no vull discutir la presència de més títols d'Akerman o els dos d'Agnès Varda ("Cléo de 5 à 7", "Los espigadores y la espigadora"). Però tenim els casos d'"Haz lo que debas" (Spike Lee, 1989), al lloc 24, entre "Playtime", de Tati, i "Au hasard Balthasar", de Bresson; "Déjame salir" (Jordan Peele, 2017), tancant llista, o el per a mi més escandalós cas de l'oscaritzada "Moonlight" (Barry Jenkins, 2016), en la posició 60, emparellada amb "La dolce vita" de Fellini. I, pel que fa a films dirigits per dones, la presència d'"El piano" (Jane Campion, 1992) en la posició 50, entre "Los 400 golpes", de Truffaut, i "Todos nos llamamos Alí", de Fassbinder", o de "Retrato de una mujer en llamas" (Céline Sciamma, 2019) al lloc 30, entre "Taxi Driver" i "8 y 1/2", em semblen casos clars de sobrevaloració; i consti que són dos bons films de dues dones directores que precisament destaco en les llistes d'aquest post. 

No diré que no sigui una mica trist que la presència de dones directores i realitzadors afroamericans sigui encara anecdòtica; però no podem obviar que, en el cinema clàssic, per raons socials o com es vulgui dir, la immensa majoria de realitzadors eren homes, i això explica la seva preeminència en les llistes. Opino que no cal ser tan políticament correctes per acabar caient en la discriminació positiva; i vull assenyalar que la presència en la digna professió de director de cinema d'afroamericans i, sobretot, de dones, que són la meitat de la població, augmentarà progressivament (només cal veure el cas de Catalunya), de manera que el seu presumpte relegament s'hauria d'anar resolent amb el pas dels anys, tot i que entenc que serà difícil vèncer el pes dels clàssics del segle XX. 

En fi, més enllà de la polèmica, és evident que les llistes de Sight and Sound han anat corregint prejudicis, i només cal veure com el sonor ha anat substituint el cinema silent, abans intocable, o com el cinema comercial ha igualat en consideració el cinema d'autor ("Vértigo" versus "Ciudadano Kane", sense anar més lluny). Tornant a la llista d'enguany, destacaria com a notes simpàtiques la presència de dos films d'animació d'Hayao Miyazaki, un títol espanyol ("El espíritu de la colmena", d'Erice, al lloc 84), o un film al seu dia massacrat per la crítica al lloc 88: "El resplandor", de Stanley Kubrick.

Kubrick, que es manté al lloc 6 gràcies a "2001", entre "Deseando amar" (Wong Kar Wai, 2000) i "Beau travail", en un Top Ten que tanquen "Mulholland Drive" (David Lynch, 2001), "El hombre con la cámara" (Dziga Vertov, 1929; únic títol silent entre els deu primers, retrocedeix un lloc) i "Cantando bajo la lluvia" (Gene Kelly i Stanley Donen, 1951). 

"Amanecer", de Murnau (fa poc en parlàvem) cau a la posició 11; "La regla del juego", de Renoir, desapareix del Top Ten per primera vegada en la història i la retrobem en la posició 13; "Centauros del desierto", de Ford, va a parar al lloc 15, "La pasión de Juana de Arco", de Dreyer, al 21, i "8 y 1/2", de Fellini, al 31.

dimecres, 4 de gener del 2023

AVATAR: EL SENTIDO DEL AGUA

Dotze anys van transcórrer entre "Titanic" i "Avatar" i tretze han estat necessaris per poder veure la continuació de la nissaga dels extraterrestres barrufets. Probablement, la pandèmia ha influït en el retard; i, si la cosa va com ha d'anar, s'anuncien tres parts més a raó d'una cada dos anys. Que Déu ens agafi confessats! 

Cameron no s'hi ha trencat gaire el cap i, a "Avatar: El sentido del agua", reitera l'enfrontament entre el soldat traïdor i el seu coronel (en realitat, entre els seus avatars), el missatge ecologista i un cant a la família unida que complaurà el públic més conservador (d'altra banda, adient en aquestes festes nadalenques en què les famílies d'espectadors també es reuneixen per posar-se ulleres i omplir els cinemes; la qual cosa tampoc no és una mala notícia). 

En fi, res de nou sota els sols de Pandora. L'espectacle és brillant però l'argument tan tòpic que convoca l'avorriment mentre esperem les seqüències d'acció. Una acció que, com el títol anuncia, es trasllada als escenaris aquàtics, que Cameron ja havia freqüentat a "Abyss" o la mateixa "Titanic". Afegirem que el més reeixit de la funció és una batalla final que recorda molt i molt les escenes amb el Titanic enfonsant-se, amb la Rose i el Jack mirant de no ofegar-se.