SEIS MUJERES PARA EL ASESINO

Molts entesos consideren "Seis mujeres para el asesino" (Mario Bava, 1964) el primer giallo de la història. I, certament, el seu esquema (i el títol amb dos substantius i un adjectiu numeral) va servir de model per a l'allau de pel·lícules que, des d'Itàlia, inundarien els cinemes de programa doble durant els anys següents i fins als primers setanta: bàsicament, un assassí misteriós cometrà uns quants crims que executarà amb sadisme sobre noies bufones (en aquesta ocasió, es tracta de models d'alta costura); més enllà de la trama purament policíaca, que acostuma a resultar molt elemental (tot i que en el cas que comentem s'hi van esmerçar una mica més), l'eix de la narració són els assassinats en si, mostrats amb un detall que anticipa el gore i que es poden llegir en clau eròtica: comencen per un assetjament a manera de seducció que finalitza quan les mans del dolent -o dolenta- abracen la seva víctima i la porten a la mort entre crits i gemecs. 

La influència expressionista que Bava havia utilitzat hàbilment en títols anteriors com "La máscara del demonio" roman amb la incorporació del color; colors cridaners que combina amb elegants moviments de càmera per crear una atmosfera gairebé onírica que també havien de copiar els seus deixebles.

THE QUIET GIRL

La primera pel·lícula de Colm Bairéad, el títol de la qual pot ser una aclucada d'ull a "El hombre tranquilo", de Ford, ens transporta com aquella a la Irlanda rural, ara l'any 1981, a través de l'experiència de la nena protagonista que, ignorada per tothom enmig d'una família disfuncional, és enviada a casa d'uns parents que la tractaran una mica millor i li ensenyaran coses importants, com, per exemple, que és millor està callat que parlar més del compte. 

La història que narra "The Quiet Girl" (2022) és tan senzilla com commovedora, i es beneficia d'una posada en escena elegant i reposada, que proporciona espai als personatges i els seus sentiments sense que això impliqui morositat, com demostra en els primers minuts, quan resumeix amb un parell de concisos segments el drama quotidià de la callada Cáit.

LA MATERNAL

Si "Las niñas" parlava del complicat accés a l'adolescència, "La maternal" (2022) mostra un procés similar: el drama d'unes noies, gairebé nenes, que són mares quan no toca i que, a falta de més ajuda, necessiten les institucions. 

Pilar Palomero ens fa partícips del complicat aprenentatge de la jove protagonista, una sorprenentment natural i intensa Carla Quílez. La noia ha d'aprendre a ser mare i també a ser filla; mentrestant, la patirem i també la comprendrem; ella marca el ritme d'una pel·lícula que sembla que no avanci però que ho fa, adaptant-se als progressos i retrocessos, i que ens ofereix moments impressionants, com quan les usuàries de la maternal expliquen qui són i com hi han anat a parar.

EL INOCENTE

Louis Garrel persevera en el seu estil Nouvelle Vague, i "El inocente" (2022), una peculiar, gairebé agosarada barreja de cinema negre, cinema romàntic i comèdia a partir del drama podria haver estat perfectament signada per Truffaut si hagués estat un títol dels setanta. I no es tracta d'una mala imitació o d'un homenatge: senzillament el producte genuí i sense pretensions d'algú que ha heretat la saviesa i naturalitat del seu mestre (i -no ho oblidem- del seu pare, Philippe).

FRESAS SALVAJES

Després d'"El séptimo sello", el mateix any 1957, Ingmar Bergman dirigia una altra de les seves obres mestres: "Fresas salvajes". 

Abans dels títols de crèdit, el protagonista, un metge d'edat avançada (interpretat pel també realitzador Victor Sjöstrom), ens explica qui és, qui és la seva família i que es troba sol. Després dels títols, assistirem a un estrany somni en què recorre carrers buits sota una llum freda i intensa i s'enfronta a troballes sorprenents i inquietants que inclouen la imatge de si mateix dins un bagul. 

El metge ha de viatjar a Lund, ciutat on l'anomenaran doctor honoris causa després de cinquanta anys de professió. Decideix no agafar l'avió i fer el trajecte en cotxe; l'acompanyarà la seva jove (Ingrid Thulin), que vol tornar amb el marit, també metge, de qui ha viscut separada els darrers dies per motius que descobrirem al llarg d'aquesta road-movie en què hi haurà de tot i força, sobretot descobriments.

Durant el viatge, recullen uns joves que representen la innocència, però també un matrimoni mal avingut. Paren a llocs on havia transcorregut la infantesa i joventut del protagonista i aquest assisteix a escenes que potser no recorda i només imagina i que, com els somnis que el persegueixen, li revelen la buidor d'una vida no viscuda. 

El film alterna passat i present, somni i realitat, amb gran llibertat expressiva (una actriu fa dos papers, l'ancià ocupa el lloc d'ell mateix quan era jove), per transmetre l'angoixa d'una persona que fa repàs de la seva existència després de veure el rostre de la mort. Bergman es mostra lúcid i pessimista mentre aborda temes recurrents: el fracàs matrimonial, les oportunitats perdudes, la solitud. Però, tanmateix, permet que la bellesa s'obri pas, que les imatges de la infantesa siguin lluminoses, i que, al final d'un viatge que ha durat unes hores però representa tota una vida, l'amor obri una porta a l'esperança i el nostre protagonista pugui reposar tranquil. 

El film de Bergman és dens, concís i fascinant. Woody Allen va retre-li homenatge a "Desmontando a Harry" (1997), títol no tan genial i transcendent com el del mestre suec però força divertit.

UNA CHICA TAN DECENTE COMO YO

És possible que François Truffaut dirigís "Una chica tan decente como yo" (1972), una comèdia amb un notable component eròtic i bastant humor negre, com a reacció al fracàs de "Las dos inglesas y el amor". També podem especular sobre un homenatge al Hawks de "Bola de fuego" (un sociòleg tímid entrevista per a la seva tesi una jove mal parlada i desinhibida acusada d'assassinat); en última instància, es tracta d'una relació destructiva com la de "La sirena del Mississippi"; i el director inclou referències al music-hall, com va fer Jean Renoir en algun dels seus títols. 

Malgrat tot, l'experiment resulta com a mínim discutible. Pel que fa al ritme, Truffaut confon l'agilitat pròpia de la screwball comedy amb la precipitació. La caricatura de tots els personatges masculins d'un film que es podria interpretar en clau feminista és tosca i alguns gags, com el del disc amb so de curses automobilístiques que el cantant posa mentre fa l'amor, semblen extrets d'una comèdia de tercera fila. Haurien hagut de substituir Charles Denner per Louis De Funes.

JEANNE DIELMAN, 23, QUAI DU COMMERCE, 1080, BRUXELLES

Finalment i per cortesia de Filmin, hem pogut veure la pel·lícula que ha encapçalat la darrera llista de millors títols de la història segons l'enquesta decennal de la revista anglesa Sight and Sound. 

"Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080, Bruxelles", dirigida per Chantal Akerman el 1975, és, sens dubte, una proposta radical, encara més si la situem en l'any de la seva estrena, quan el cinema minimalista gairebé no existia fora dels experiments d'Andy Warhol i poca cosa més. 

Al llarg de més de tres hores de durada, assistirem a la rutina diària d'una mestressa de casa vídua amb un fill una mica ganàpia. A través de plans frontals fixos, veurem com, dia rere dia, prepara l'esmorzar del noi, surt a comprar i a fer algun encàrrec i, mentre bull les patates del sopar, rep senyors que l'ajuden a quadrar l'economia domèstica. 

La durada de les escenes (en alguns moments, sembla que estiguem veient un programa de cuina) combinada amb la quasi total absència de diàlegs i la repetició de situacions similars, al llarg de tres dies que semblen idèntics, demana una adhesió maratoniana de l'espectador, però resulta eficaç per transmetre el clar missatge feminista i per fer més evident l'anestèsia emocional de la protagonista; en el tercer dia i capítol, percebrem que algunes interrupcions lleus però incòmodes en aquesta rutina alienant poden conduir a un desequilibri de funestes conseqüències.

CRY MACHO

No semblava probable que Clint Eastwood tornés a posar-se davant la càmera després de "Mula" (2018). Però ho fa a "Cry Macho" (2021), amb noranta-un anys, repetint també com a director. 

Res de nou sota el cel assolellat de Mèxic, on torna a desplaçar-se, ara per recuperar el fill d'un amic de Texas, presumptament un rebel i un delinqüent sobre qui ha perdut el control la mare mexicana, que tampoc no sembla un catàleg de virtuts. Però el noi resulta ser un tros de pa beneït i l'ancià cowboy interpretat per Eastwood ho tindrà relativament fàcil per exercir de pare -o d'avi, com es vulgui-. 

Com també és habitual, el protagonista és un individu solitari que ha viscut temps molt millors, que va perdre la dona i el fill en un accident de trànsit i que ha hagut de superar l'addicció a la beguda. 

Però el vell taciturn és ara més entranyable. Eastwood somriu com mai no ho havia fet en títols anteriors, i quan ho fa sembla més un nen que un avi. Desprèn una innocència que s'estén a la pel·lícula, i d'aquesta manera redimeix un producte que hauria pogut resultar indigest per l'acumulació de tòpics, sucre i arquetips i que, en canvi, esdevé simpàtic i naïf en el bon sentit.

SCORPIO

Deu anys després d'"El gatopardo", el britànic Michael Winner reunia novament Burt Lancaster i Alain Delon a "Scorpio" (1973), un thriller d'espies una mica dispers que barreja algunes reflexions elementals sobre les clavegueres del sistema i la perversió dels ideals comunistes amb un discurs sobre l'amistat i la lleialtat que reposa sobre la presumpta traïció del personatge de Lancaster (s'ha venut als russos?). 

Cross/Lancaster ha de fugir perquè els seus caps de la CIA el volen pelar. Sortosament, té amics arreu: un comunista desencantat (Paul Scofield) amb qui pot parlar de política tot emborratxant-se, o un músic jueu a qui va alliberar del seu captiveri a la Segona Guerra Mundial. 

Cross és fidel als seus amics i, per descomptat, a la seva esposa, a qui intentarà treure dels Estats Units des del seu exili forçat a Viena (ciutat europea on -segons Hollywood- van a espetegar tots els espies). 

Finalment, tenim a Scorpio, nom en clau de l'assassí francès interpretat per Alain Delon, que manté amb en Cross una relació peckinpahiana: com un Deke Thornton qualsevol, ha de perseguir -i matar si és possible- el seu antic company i mentor i una persona a qui admira, a diferència dels sapastres de la CIA que l'acompanyen. 

Com a assassí, Scorpio/Delon resulta dubtós. Té bona punteria però és un sentimental; no mata el seu ex-company quan en té ocasió i li agraden els gatets. I s'enamora; però la influència misògina del cinema de Peckinpah també es mostra en la revelació final i, per descomptat, no ajuda.

LA ORGANIZACIÓN CRIMINAL

No sabria dir si és una continuació o un remake d'"A quemarropa" -el thriller dirigit per John Boorman-, però el cas és que "La organización criminal" (John Flynn, 1973) presenta els mateixos personatges creats per Donald E. Westlake i un conflicte prou similar. Hi ha una dona traïdora (Karen Black), que no és, però, l'esposa de Macklin (Robert Duvall) i que, malgrat tot, continua al seu costat, assumint el perill que representa enfrontar-se a l'organització que no els vol pagar els 250.000 dòlars que presumptament val la mort del pobre Eddie, germà del protagonista, assassinat per haver tingut la mala idea de robar un banc que pertanyia als mafiosos en qüestió. 

Macklin i la noia tenen l'ajuda d'un antic company, en Cody, que interpreta Joe Don Baker -en aquell moment, rei del cinema d'acció gràcies a "Pisando fuerte"-. Les converses entre ambdós giren sempre sobre la conveniència de jubilar-se, ja que la feina de robar és perillosa i se senten una mica veterans. Aquest to malenconiós i desencantat, la presència de Robert Ryan i certa misogínia, centrada sobretot en el personatge de la rossa nimfòmana que pretén passar per la pedra tots els clients del taller mecànic que regenta amb el marit i el cunyat, acusant-los de violació si gosen (com fa en Cody) refusar els seus oferiments, fa pensar en el cinema de Sam Peckinpah. 

És un títol d'acció lacònic i eficaç, amb un aire de sèrie B que potser no té el film de Boorman, però Quentin Tarantino, en el seu llibre "Reflexions sobre cinema" (*), el considera la millor adaptació de Westlake. 

(*) L'autor rememora les seves primeres experiències com a espectador molt precoç i dedica extensos espais a films com l'esmentat i altres clàssics d'acció dels setanta. Podem estar més o menys d'acord amb les seves opinions, però Tarantino demostra una vegada més que els seus coneixements sobre cinema són enciclopèdics i que és un escriptor excel·lent.