dilluns, 26 d’abril del 2010

ESCENES CLÀSSIQUES # 34: AMERICAN PSYCHO

Buscant a YouTube material per a l'entrada anterior, topo amb un altre psicòpata famòs: el yuppie assassí en sèrie ideat per Bret Easton Ellis i recreat al cinema per Mary Harron i Christian Bale, en una adaptació que no recull l'horror absolut de la novel.la (era impossible fer-ho) però sí el seu pervers sentit de l'humor. Com a prova, l'escena en què Patrick Bateman assesta uns quants cops de destral al repelent Paul Allen i després crida allò de: "A veure si pots reservar una taula al Dorsia... ara!".

dissabte, 24 d’abril del 2010

ESCENES CLÀSSIQUES # 33: PSICOSIS

Quan es compleixen 50 anys de l'estrena de "Psicosis" i 30 de la mort del seu director, sembla un bon moment per penjar una de les escenes més mítiques de la història del cinema:

dimecres, 21 d’abril del 2010

ALICIA EN EL PAIS DE LAS MARAVILLAS


Molta polèmica al voltant de la darrera pel·lícula de Tim Burton: -Ja no és el que era... -S'ha venut al capital...

Certament, "Alicia en el País de las Maravillas" no és un dels seus millors títols, però té la seva empremta, no només en la factura visual sinó en el tractament d'alguns personatges, com les reines Blanca i Vermella, retratada amb ironia la primera i amb commiseració la segona.

Però el detall que demostra que Burton, tot i els alts i baixos, continua sent un geni, és el fitxatge de Matt Lucas per al paper dels bessons.

Us deixo amb algunes de les performances de Lucas a la sèrie "Little Britain":



dissabte, 17 d’abril del 2010

EL SECRETO DE SUS OJOS


"El secreto de sus ojos", la darrera i oscaritzada pel·lícula de Juan José Campanella, es presenta com un thriller clàssic en què un heroi idealista lluita contra el sistema per aconseguir que es faci justícia en un cas de violació i assassinat.

És un thriller vibrant i sòrdid. Però no ens enganyem; allò que Campanella pretén de veritat explicar-nos són històries d'amor i d'amistat: l'amistat entre Benjamín Espósito (Ricardo Darín) i Pablo Sandoval (Guillermo Francella); i dues històries d'amor: Espósito estima Irene Menéndez-Hastings (Soledad Villamil), silenciosa però profundament; però l'amor, el seu amor no realitzat però també la idea mateixa de l'amor, empal·lideix als seus ulls quan s'emmiralla en els sentiments insubornables, absoluts, del marit de la noia assassinada. No obstant això, un seguit de revelacions en un cas que dura gairebé trenta anys, conduiran el protagonista a concloure que el final de la novel·la que està escrivint sobre el cas Morales no cal que sigui tràgic. La tragèdia està bé per als drames romàntics, però la vida és una altra cosa.

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 13: MORT

diumenge, 11 d’abril del 2010

INTEL·LIGÈNCIA TELEVISIVA


"In the Loop" (2009, Armando Iannucci) és pràcticament l'adaptació a la pantalla gran de la sèrie britànica "The Thick of It"; deu ser per això que els diàlegs són tan astuts i els personatges tan ben descrits amb poques pinzellades. Perquè és ben sabut que la comèdia intel·ligent es va traslladar fa temps a la televisió.

Però l'alt nivell assolit per sèries de televisió dramàtiques és un fenomen més recent. I troba la seva màxima expressió a "Mad Men" (Digital + n'acaba d'emetre la tercera temporada).

Ambientada als inicis de la dècada dels seixanta en una agència publicitària de Nova York, eleva la clàssica soap opera (culebrot en diuen a casa nostra) a la categoria d'art; els motius:

- La posada en escena sòbria però allunyada dels tics televisius, de fet força cinematogràfica. L'últim pla de cada capítol és sempre una imatge inquietant o reveladora acompanyada d'algun hit musical de l'època retratada (al marge d'aquest detall, no hi ha ús manipulador de la banda sonora ni fons musical de cap mena).

- El treball d'ambientació històrica és exquisit. Pentinats, vestits, estris, les mateixes campanyes publicitàries que són el nucli de la trama, tradueixen amb fidelitat les icones de la cultura popular en els inicis de la dècada prodigiosa. Però no es tracta només dels detalls externs: "Mad Men" ens ubica sense estridències en un món canviant, ple de contrastos, en què el capitalisme més salvatge i l'imperi de la masculinitat conviuen amb el moviment beatnik, les lluites pels drets civils i la difícil emancipació de les dones. Fets rellevants d'aquells primers seixanta com la crisi dels míssils o l'assassinat de Kennedy s'ubiquen en la trama com en els millors relats que conjuguen l'anècdota de ficció i el rerefons verídic. I, com no podia ser d'altra manera, els protagonistes fumen com carreters.

- I, per damunt de tot, uns guions i uns diàlegs matisats, subtils, ples d'intenció, amb puntuals tocs surrealistes, i uns personatges enigmàtics i contradictoris, però a la vegada absolutament creïbles. Només es pot objectar que algunes sub-trames quedin de tant en tant interrompudes de manera bastant arbitrària, defecte comú en sèries televisives de durada incerta. Però la perfecció no existeix, com sap prou bé la dona del triomfador Don Draper.

ANIMA'T # 2

Als anys de la Gran Depressió, els desnonaments també devien ser una pràctica habitual. Però Mickey i els seus amics s'ho prenien amb filosofia:

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 12: MÀQUINA

dimarts, 6 d’abril del 2010

DENNIS HOPPER

Hem sabut aquests dies que Dennis Hopper està molt malalt i que ja té una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood. No cal esperar que es mori per parlar d'un artista polifacètic de trajectòria apassionant.

Format a l'Actor's Studio, va començar treballant al costat de James Dean a "Rebelde sin causa" (1955) o "Gigante" (1956). No tenia el glamour del seu coetani, però les seves interpretacions eren gairebé igual d'intenses i tant o més torturades. No s'entenia amb els directors a causa del seu caràcter perfeccionista i sembla ser que Henry Hathaway, que el va dirigir a "From Hell To Texas" (1958), va fer-lo fora no ja del rodatge sinó de Hollywood, i es va passar una colla d'anys fent telefilms (malgrat això, va tornar a treballar amb Hathaway a "Los cuatro hijos de Katie Elder" i "Valor de ley", dos westerns amb John Wayne de 1965 i 1969, respectivament).

Mentrestant, es va fer un nom com a fotògraf. I també ha estat poeta. Però, centrant-nos novament en el vessant cinematogràfic, va ser l'any 1969 quan es va fer realment molt famós en protagonitzar i dirigir un film clau de la contra-cultura hippie, que es basava en llargs travellings amb música i sense diàleg (l'ombra de "2001" era encara allargada) d'uns motoristes que recorrien els estats del Sud fumant i venent maria i feien amistat amb un advocat alcohòlic que s'enamorava de la seva llibertat: Jack Nicholson, que també es va fer famós gràcies a "Easy Rider".

El gran èxit econòmic d'una pel·lícula que havia costat dos duros li va permetre rodar amb més pressupost "The Last Movie" (1971). Anava del rodatge d'un western a Perú en què els extres confonien realitat i ficció i es mataven de veritat; i sembla que el rodatge real, per entendre'ns, va ser tant o més caòtic i que la droga i l'alcohol corrien a dojo.

Aquest film va ser un fracàs i Hopper va tardar nou anys a dirigir el següent, "Out of the Blue", que va tenir si més no reconeixement de la crítica. Després, va seguir una cura de desintoxicació i va filmar més títols, algun de cert èxit a la taquilla ("Colores de guerra", de 1988) i altres més maleïts (com "Camino de retorno", de 1990, que va signar amb el pseudònim vergonyant d'Alan Smithee).

Però, mentre la seva carrera com a director llanguia ("Labios ardientes", de 1990, és simpàtica, però el seu següent llargmetratge -"Misión explosiva", de 1994- és carn de video-club), com a actor va conèixer una etapa memorable, sobretot a partir de la seva interpretació del gàngster Frank Booth a "Terciopelo azul" (David Lynch, 1986).

Vegem una de les escenes més recordades de Hopper i també de Lynch, que comptava a més amb una col·laboració totalment passada de voltes de Dean Stockwell:



D'actor de culte (no podem obviar les seves col·laboracions amb Wim Wenders a "El amigo americano", Coppola -"Apocalypse Now" i "Rumble Fish"- o Peckinpah -"Clave: Omega"-), va passar a la categoria més lucrativa de secundari de luxe en blockbusters com "Hoosiers: más que ídolos" (1986), "Speed" (1994) o "Waterworld" (1995).

També deu ser l'única estrella de Hollywood que ha treballat amb dos directors catalans: Bigas Luna a "Renacer" (1982) i Isabel Coixet a "Elegy" (2008).

Finalment, recordarem un altre dels moments culminants de la seva carrera, escena de culte d'un títol de culte: "Amor a quemarropa", de Tony Scott (1993). Ho he penjat duplicat: en versió original i en versió subtitulada perquè aquells que no dominin l'anglès puguin igualment gaudir d'un dels diàlegs més brillants sorgits de la ploma de l'amic Tarantino (ah, i el seu partenaire, un altre actor de culte: Christopher Walken; es pot demanar més?).



KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 11: LLENGUATGE



Aquí hauríem pogut parlar també de l'argot utilitzat com a element excloent per un grup social determinat ("La naranja mecánica", "La chaqueta metálica"), o recordar els nombrosos jocs de paraules de "Teléfono rojo", però ens han semblat encara més interessants l'escena de la censura a "Barras y estrellas" de "La chaqueta metálica", i també com la reiteració d'un mot o d'una frase determinada pot acabar per fer-li perdre el significat (la paraula "normal" a "Lolita", l'arenga "Preparat per matar més alemanys?" a "Senderos de gloria" o la frase "Treballar i no jugar fan de Jack un noi dolent" repetida milers de vegades a "El resplandor" -en la versió espanyola, als folis es podia llegir "No por mucho madrugar amanece más temprano"-).

divendres, 2 d’abril del 2010

RAIMI & COEN

La revisió de "Un plan sencillo" (1998), de Sam Raimi, em referma en la convicció que es tracta d'un dels millors títols de la passada dècada.

En un poble perdut de Minnessota on sempre neva, tres arreplegats troben al mig del bosc una avioneta estavellada i una bossa plena de diners (4.500.000 $ per ser més exactes). L'ambició i l'estupidesa es conjuguen per generar una espiral de violència que portarà uns quants a la mort i que no servirà per deslliurar els sobrevivents d'una vida mediocre i sense horitzons.

El tema, els personatges i la geografia remeten directament a un altre thriller amb tocs de comèdia negra ambientat a l'Amèrica Profunda: la també magnífica "Fargo", dels germans Coen.

Però la connexió entre Raimi i Joel i Ethan Coen no són aquests dos films sinó un de molt anterior, de l'inici de les seves carreres, titulat originalment "Crimewave", que el primer va dirigir i va escriure en col.laboració amb els segons, que acabaven de signar "Sangre fácil". A Espanya es va titular "Ola de crímenes, ola de risas", paradoxalment un títol amb molt poca gràcia i que no va ajudar al seu èxit. És veritat que no es tracta d'una gran pel·lícula, fins i tot diríem que és bastant poca-solta; però la seva estètica propera al cartoon i els seus personatges extravagants anticipen l'obra futura dels seus responsables.

I té escenes realment antològiques, com aquesta: