dimarts, 31 d’agost del 2021

LAS CHICAS DE MANSON

Mary Harron va posar en imatges l'any 2000 la història d'un psicòpata (fictici, ideat per Breat Easton Ellis) a "American Psycho". 

El 2018 s'ocupa d'un psicòpata real, el temut Charles Manson, tot i que, en teoria, el film se centra en les tres noies -Leslie Van Houten, Patricia Krenwinkel i Susan Atkins- empresonades pels crims terribles de l'agost del 1969, i en la recerca de les seves motivacions i intents de reeducació a càrrec de l'activista Karlene Faith (autora del llibre The Long Prison Journey of Leslie Van Houten, en què es basa la pel·lícula, juntament amb The Family, d'Ed Sanders). 

El film de Harron no és tan divertit com "American Psycho" ni com la variació sobre el tema a càrrec de Tarantino a "Érase una vez en... Hollywood" i tampoc no aporta gaire informació suplementària. Manson continua sent una incògnita i les noies també, i no em fan gaire llàstima tot i que la pel·lícula insisteix en el seu rentat de cervell, suposant que en tinguessin i que l'abús d'LSD els hagués deixat alguna neurona en condicions.

divendres, 27 d’agost del 2021

GIULIETTA DE LOS ESPÍRITUS

A les ordres del seu marit, Giulietta Masina havia fet d'artista ambulant a "La strada" (1954) i de prostituta a "Las noches de Cabiria" (1957). A "Giulietta de los espíritus" (1965), fa de burgesa, però el personatge, indissolublement lligat a l'actiu amb qui comparteix el nom, vindria a ser el mateix, una dona bona i innocent de qui la gent se n'aprofita o que és enganyada, en aquest cas per un marit adúlter.

Fellini ironitza sobre uns burgesos extravagants, semblants als que apareixien a "La dolce vita", i sobre la moda de les religions orientals i de l'espiritisme. En una d'aquestes sessions, la sensible Giulietta contacta amb l'esperit d'una noia anomenada Iris, tot i que no sabrem si només es tracta d'un producte de la seva imaginació; també coneix altres personatges aparentment reals però que habiten un món de fantasia, com la seva veïna Susy, interpretada per una hipersexualitzada Sandra Milo. Els esperits, la veïna i alguns possibles amants com el jove i bellíssim fillol de la Susy o un aristocràtic cavaller espanyol (José Luis de Vilallonga), que la instrueix sobre l'art del toreig i com preparar una sangria, beguda de l'oblit, l'enfronten a les seves repressions, probablement originades per la seva educació catòlica (impagable la representació infantil del martiri d'una santa). Finalment, una experiència psicoanalítica permetrà a la protagonista alliberar-se dels seus fantasmes i recuperar la llibertat, tot fugint de la casa de nines en què ha estat vivint una mentida. 

Fellini repeteix amb el director de fotografia de "8 y 1/2", Gianni Di Venanzo, ara en color, i, a part d'obtenir la millor interpretació de la seva esposa, confecciona un film visualment fascinant en què, amb l'excusa de la imaginació i els records de la protagonista, trobem tots els motius que seran recurrents en la seva filmografia, expressats amb el característic to oníric: les dones exuberants -presumptes nimfòmanes-, els vestits impossibles, les aparicions misterioses en una platja, les monges, el circ, fins i tot un oracle hermafrodita que anticipa un personatge similar al "Satyricon".

dimecres, 25 d’agost del 2021

LOS VENCIDOS

Hi ha unes quantes pel·lícules prou interessants ambientades al Berlín destruït de la immediata postguerra, de "Berlín Occidente" (Billy Wilder, 1948) a "El buen alemán" (Steven Soderbergh, 2006), passant per "Alemania, año cero" (Roberto Rossellini, 1948). 

Ara és una sèrie de televisió de Netflix que ens retorna a la ciutat l'any 1945, dividida en quatre sectors ocupats per americans, russos, britànics i francesos, cau de prostitució i de violència, assetjada per la fam i dominada per les màfies. El protagonista és un policia de Nova York que no troba el moment d'afaitar-se que ajuda i assessora les dones que fan de policies en una petita comissaria sense mitjans, mentre busca el seu germà desertor ara convertit en expeditiu venjador de les malifetes dels nazis, prova d'escapar de l'assetjament sexual de l'esposa dipsòmana del vice-cònsol, i encara té temps per perseguir un misteriós criminal a qui anomenen "creador d'àngels" i que té un exèrcit de joves prostitutes al seu servei. 

El disseny de producció és notable i el dramatisme inherent a la situació retratada s'imposa més enllà d'algunes limitacions (una intriga sense misteri i unes caracteritzacions més aviat tòpiques).

dilluns, 23 d’agost del 2021

LA REBELDE

El 1965, Robert Mulligan dirigia a Natalie Wood, Christopher Plummer i Robert Redford a "La rebelde", una pel·lícula sobre el Hollywood de l'època daurada que devorava les seves estrelles o aspirants a ser-ho, en aquest cas una noia d'origen humil (Wood) que sap cantar i a qui volen convertir en la nova "nòvia d'Amèrica". 

No em sembla el millor títol dels seus responsables. És previsible, no aprofundeix en els conflictes, conté dos números musicals dirigits per Herbert Ross que no són res de l'altre món i només podem destacar la fotografia de Charles Lang i algun moment aïllat, com l'escena, prou ben resolta jugant amb els silencis, en què la jove actriu té una crisi nerviosa mentre dobla una de les seves cançons. 

Mulligan, que va estar més inspirat en films posteriors, no va tornar a treballar amb Redford, però sí que ho va fer el que era productor de "La rebelde", Alan J. Pakula, quan es va convertir en director i el va reclamar per a la magnífica "Todos los hombres del presidente".

divendres, 13 d’agost del 2021

UN DIVÁN EN TÚNEZ

Una francesa d'origen àrab torna a la seva Tunísia natal per fer de psicoanalista, muntant la consulta en unes golfes a la casa d'uns parents. 

La noia és valenta i els pacients agraïts, però la idiosincràsia d'un país que no sembla haver avançat gaire a pesar de la Primavera Àrab li causarà no poques dificultats. 

"Un diván en Túnez" (Manele Labidi Labbé, 2019) es mou entre la denúncia i un to de comèdia agredolça i, tot i que cap al final sembla que se'ls acabin les idees, resulta agradable de veure, gràcies sobretot a la simpàtica i atractiva protagonista. Reteniu el seu nom si en sou capaços: es diu Golshifthe Farahani.

dimecres, 11 d’agost del 2021

EL AMANTE DEL AMOR

Com dèiem en parlar de "La novia vestía de negro", Charles Denner havia de repetir el seu personatge de seductor a "El amante del amor" (1977). 

Es tracta d'un dels títols més sorprenents -i m'atreviria a dir que millors- de François Truffaut, la història d'un home que vol tenir totes les dones, narrada per ell mateix en un assaig literari. Potser perquè la seva mare no li feia gaire cas, o potser arran d'un desengany amorós, tampoc no té tanta importància; a Truffaut li agradaven les dones i li agradava l'amor, i fa una pel·lícula sobre això, sobre dones i les seves cames, que són "compassos que recorren el món atorgant-li equilibri i harmonia". Pot sonar a masclista i no ho és. Els personatges femenins són tan interessants com diversos i el protagonista, que té una qualitat femenina advertida per la seva editora i amant, és un paio enigmàtic i solitari ("No el veureu mai amb un home a partir de les sis de la tarda", diu d'ell un company de feina). No vol presumir de les seves nombrosíssimes conquestes, sinó senzillament recollir la seva experiència, posar sobre paper (com Truffaut feia a través de les imatges) la necessitat d'estimar i de comunicar el fet sorprenent d'ésser viu.

dilluns, 9 d’agost del 2021

DONDE CABEN DOS

Estrenada enmig d'una allau de comèdies espanyoles, "Donde caben dos" (Paco Caballero, 2021), una trama coral que sembla voler parlar de sexe però, en realitat, parla de sentiments, no serà la proposta més taquillera i, tal vegada, tampoc la més divertida. Però és honesta, aborda el fenomen swinger sense prejudicis i amb cert realisme, i compta amb un repartiment ple de noms imprescindibles: Ernesto Alterio, Raúl Arévalo, Luis Callejo, Anna Castillo, Pilar Castro, Carlos Cuevas, Verónica Echegui, Miki Esparbé o María León, entre d'altres.
Creieu que Lars Von Trier els posarà una querella pel pòster?

dissabte, 7 d’agost del 2021

VAMPIRS

Sense apartar-nos del terror, parlarem ara de dues pel·lícules recents que pretenen aportar una mirada original i/o contemporània sobre el ja una mica gastat subgènere dels vampirs. 

Si repasso les entrades del bloc sobre el tema, m'adono que les aportacions més recents es mouen entre la paròdia o la revisió postmoderna ("Lo que hacemos en las sombras", "Sólo los amantes sobreviven").
"Mi corazón no late si no se lo dices" (Jonathan Cuartas, 2020) també eludeix el vessant romàntic i se centra en les dificultats de mantenir un vampir a la família. L'estil és clarament indie i, tot i que no exclou l'hemoglobina, el film ens parla bàsicament d'una vida sense expectatives i d'una solitud terrible -la del vampir, presentat com un pobre noi malalt, i la dels seus abnegats germans que, lluny de demanar ajuda a la Seguretat Social, es dediquen a caçar vagabunds per procurar-li aliment-.
"Blood Red Sky" (Peter Thorwarth, 2021) és una pel·lícula alemanya que barreja el terror amb una trama clàssica d'avió segrestat amb la tensió i la claustrofòbia inherents. Res de nou, en realitat, tot i que el film vol ser original desorientant l'espectador sobre les motivacions dels personatges; cal dir que en la seva primera meitat aconsegueix despistar-nos una mica i que el clima de suspens resulta prou aconseguit; però, després de l'efecte sorpresa (hi ha encara un gir final, però aquest és molt previsible), resten quasi dues hores d'una pel·lícula insensatament allargada, i les mossegades acaben per avorrir l'espectador més entregat.

divendres, 6 d’agost del 2021

LA CALLE DEL TERROR

Podem estar més o menys d'acord amb les seves opinions però és indubtable que l'amic indéfilo sap encomanar el seu entusiasme. 

Gràcies en bona part a la seva recomanació, he seguit la trilogia presentada per Netflix "La calle del terror", basada en l'obra literària de R.L. Stine, cada part referida a un any en ordre cronològic invers (1994, 1978 i 1666). A primera vista, un slasher de manual amb bruixes, malediccions i paios que van tallant el cap a la gent amb una destral, que fins i tot aborda -en el segon lliurament- el subgènere campament d'estiu i adolescents amb les hormones en ebullició, per arribar a un clímax ambientat en l'època dels primers colons en què, per descomptat, el puritanisme i la hipocresia posaran en una situació força complicada les dues amigues protagonistes. Les noies, potser cal aclarir-ho, són lesbianes. Això, al segle XVII era un problema; no tant el 1994, en què si la seva relació és conflictiva és perquè provenen de classes socials diverses. 

Perquè el primitiu nucli anomenat gens casualment Union es transforma amb el pas dels anys en dues viles que són la versió americana de Villarriba i Villabajo: Sunnyvale, on tots són rics i guapos, i Shadyside, habitada per friquis sense un duro i on, per a més desgràcia, cada cert temps apareix un psicòpata que es carrega el personal.

Al final, resultarà que tot això té una explicació, però no se'ns escapa que "La calle del terror", que, com assenyala l'amic indéfilo, és més directa, més ben narrada i potser més terrorífica que altres produccions similars (jo afegiria que té una banda sonora excel·lent, sobretot en el capítol dels anys noranta), tracta del mateix que la majoria de produccions d'horror per a adolescents i del mateix que moltes novel·les de Stephen King -l'esperit del qual està sempre molt present-: d'una societat en què els guapos i poderosos intenten imposar el seu reialme però toparan amb la ferma oposició d'alguns inadaptats.

dijous, 5 d’agost del 2021

EL AÑO DEL DESCUBRIMIENTO

A pesar del recurs de la pantalla partida (sàviament utilitzat) i d'una durada inusual, superior a les tres hores, aquest documental no pot ser més modest en el seu punt de partida. 

"El año del descubrimiento" (Luis López Carrasco, 2020) viatja del 1992 al present per mostrar com la reconversió industrial va castigar molt durament Cartagena, i com el traumàtic peatge de la modernització i l'europeització continua encara avui dia marcant la vida dels seus habitants. 

El film és un seguit d'entrevistes i converses de bar en què qui porta la veu cantant és el poble: aturats, jubilats, joves amb feines precàries, mestres i sindicalistes que exposen davant la càmera els seus punts de vista i la seva experiència. De manera que tenim un parell de càmeres de vídeo i ni un personatge il·lustre i és per això que em referia a la modèstia dels plantejaments. Una altra cosa són els resultats, que podem qualificar de miraculosos. "El año del descubrimiento" (un veritable descobriment, si se'm permet el fàcil joc de paraules) parteix d'uns fets que a la majoria ens poden semblar llunyans geogràficament i temporal, que potser inicialment comminen la nostra indiferència egoista, per assolir, a través de les paraules sinceres dels humils protagonistes (aquí no hi ha polítics ni discursos interessats), el retrat d'una Espanya que mai no ha acabat de resoldre les seves contradiccions i, encara més, d'una Europa i un món sotmesos a les servituds del capitalisme i a l'amenaça de la ultradreta; i tot això sí que ens afecta.

dilluns, 2 d’agost del 2021

TIEMPO

Tempus fugit. I, si no, que els ho diguin als protagonistes de "Tiempo" (M. Night Shyamalan, 2021), uns turistes atrapats en una platja paradisíaca on allò que prometia ser una feliç jornada en família es converteix en un malson. 

La nova pel·lícula del director, adaptació d'una novel·la gràfica de Pierre-Oscar Lévy i Frederick Peeters, que podria haver estat un episodi de "La Dimensió Desconeguda" dels bons, compta amb una posada en escena modèlica en què destaquen la utilització exemplar del fora de camp o l'elegància i oportunitat dramàtica dels enquadraments i els moviments de càmera, i amb un guió no tan trampós com sembla, que va dosificant amb saviesa les pistes i que combina el misteri amb una reflexió sobre la fugacitat de l'existència i la importància de viure en present.