divendres, 24 de febrer del 2017

MISTERY TRAIN


"Mistery Train" (1989) i la gairebé consecutiva "Noche en la Tierra" (1991), tenen diversos punts en comú, de manera que es podrien considerar un díptic en la filmografia de Jim Jarmusch: la mateixa estructura episòdica i la coincidència dels diversos relats en el temps. També comparteixen el to de comèdia surrealista i la prevalença del retrat de personatges pintorescos sobre els arguments, més aviat irrellevants.

La diferència entre ambdós títols és que, si "Noche en la Tierra" ens portava a diversos indrets del món (Los Angeles, Nova York, París, Roma, Helsinki), els tres episodis que integren "Mistery Train" transcorren a la ciutat de Memphis (Tennessee), un escenari tan depauperat com el de la ciutat de Detroit a "Sólo los amantes sobreviven" (no he visitat el lloc on va néixer Elvis Presley però les referències d'altres viatgers coincideixen amb la imatge decadent transmesa pel film de Jarmusch).

Una jove parella de turistes japonesos i una noia italiana interpretada per Nicoletta Braschi, esposa i musa de Roberto Benigni (un habitual de la primera època del director nord-americà) formen part de la clientela internacional de l'hotel miserable en què acaben pernoctant tots els personatges. Entre la fauna autòctona, la xicota d'un britànic a qui anomenen Elvis, el seu germà -un barber amb els trets de Steve Buscemi-, un afroamericà que no entén la passió que senten alguns per la mítica sèrie de televisió "Perdidos en el espacio", i el mateix Elvis, l'anglès afincat a Memphis que combat el desamor disparant al dependent d'una licoreria. Menció d'honor al grum i al conserge de l'establiment, que observen impertèrrits les anades i vingudes dels seus clients.

dimarts, 21 de febrer del 2017

PLEMYA


"Plemya" (Miroslav Slaboshpitsky, 2014), també localitzable pel seu títol en anglès "The Tribe", és un film ucraïnès insòlit sobretot per ser l'únic en la història del cinema dialogat íntegrament en el llenguatge dels sord-muts sense cap mena de subtítols que puguin orientar la resta dels mortals.

Tal vegada una excentricitat, tot i que cal reconèixer que l'argument se segueix prou bé, en la seva senzillesa i contundència.

Filmada excusivament en plans-seqüència sempre generals, alternant la posició fixa de la càmera amb els travellings de seguiment, "Plemya" ens introdueix en l'univers enrarit d'una residència per a adolescents sord-muts que dediquen les seves hores lliures als robatoris i a lucrar-se amb la prostitució de dues de les noies residents. A part dels signes, la violència és l'altre llenguatge que funciona al film i que condueix a un final terrible, propiciat paradoxalment per la irrupció de l'amor -o l'enamorament, millor dit- en el si de la precoç organització criminal.

diumenge, 19 de febrer del 2017

TODOS QUEREMOS ALGO


A "Todos queremos algo" (2016), Richard Linklater recupera la temàtica de "Movida del 76" i la situa deu anys més tard, sense que es noti gaire la diferència. Potser la posada en escena és més elaborada i els diàlegs estan més ben escrits, però aquests joves dels anys vuitanta que arriben a la universitat per jugar a beisbol (mai no he entès el funcionament de les universitats nord-americanes: aquí, la gent va a estudiar, no a fer esport) i passen les hores bevent i follant si els deixen, són creïbles, sí, però tenen l'interès d'un menú degustació a McDonald's. Passa el mateix que al film de 1993: el realisme implícit en una recreació més o menys autobiogràfica anul·la tot relleu dramàtic. Paradoxalment, l'intent de fer un fresc de l'època, amb els protagonistes assistint a l'intrusió del punk al bressol del country, contradiu el to naturalista de la proposta.

divendres, 17 de febrer del 2017

TERRENCE MALICK: ETAPA DAURADA

El manierisme extrem i les obsessions religioses en l'etapa més recent del cinema de Malick han propiciat, si no el descrèdit, sí alguns recels entre els seus admiradors.

No podem valorar "Knight of Cups" (2015) ja que ningú no ha tingut nassos d'estrenar-la -no és un bon símptoma, com tampoc no ho és el trailer que sí hem pogut veure a Internet-, però "To the Wonder" no va entusiasmar els crítics i va ser rebuda amb indiferència per un públic escàs. "El árbol de la vida" va tenir una recepció més positiva però també va generar alguna controvèrsia.

Com sigui, potser val la pena recordar, abans que el prestigi de Malick desaparegui pel desguàs, que va dirigir dos dels millors títols de la dècada dels setanta, dues joies: "Malas tierras" (1973), la seva òpera prima, i "Días del cielo" (1978). Després, va seguir un silenci de vint anys que va engrandir la seva llegenda.

De fet, l'estil d'aquests films no era gaire diferent del dels títols més recents del director: estampes i veu en off. Uns trets característics però que també han evolucionat, de manera que les imatges de "Malas tierras" i "Días del cielo" són tan belles com les de "To the Wonder" però menys aparatoses.


Bàsicament, es pot dir que tot sorgeix de manera més natural; les imatges són belles perquè ho són (sense desmerèixer el treball amb la llum de Tak Fujimoto i Néstor Almendros), com si el director no hagués hagut de modelar-les. No cal fotografiar el Mont Saint-Michel amb un objectiu angular si els capvespres del Midwest són prou impressionants. Evidentment, no volem dir que la forma d'aquests títols primerencs sigui casual -en absolut-, però Malick controla molt més els seus recursos, ja sigui per decisió conscient o per inseguretat, i no juga a moure constantment la càmera, només quan vol acompanyar els personatges en els seus jocs o els seus desassossecs. No és la càmera que estima els personatges sinó els personatges que estimen la càmera movent-se o quedant-se quiets; i també s'estimen entre ells, ja que estem parlant de grans històries d'amor.


Pel que fa al recurs de la veu en off, consubstancial al seu cinema, serveix per matisar la realitat, per poder-la mirar de manera diferent amb els ulls -o la veu- de dos dels personatges més innocents d'ambdues faules, la Holly de "Malas tierras" o la Linda de "Días del cielo". Les seves observacions no tenen la transcendència impostada de les veus en off d'"El árbol de la vida" o "To the Wonder" i transmeten de manera més subtil i eficaç una poesia singular, amb el rerefons musical de Carl Orff o d'Ennio Morricone.

La posada en escena de Malick és, doncs, extremadament elegant i mesurada. Però, a més, ens trobem amb dues històries d'alè tràgic que posseeixen una gran força dramàtica, una força que no admet subratllats i que la mirada impressionista del director converteix en contes que parteixen de la realitat, certificada per la història amb majúscules, per conduir-la a un món somniat pels seus protagonistes, un món que transcorre en les hores màgiques del dia, procliu a la joia i a les emocions però també a la violència.


"Malas tierras" narra la història de Holly (Sissy Spacek) i Kit (Martin Sheen). Som a Dakota del Sud, l'any 1959. Ella només té quinze anys i no gran cosa al cap; ell és més gran però també és un nen petit. Ella viu amb el seu pare, un pintor no gaire simpàtic (Warren Oates); ell no sabem on viu ni si té família, només que ha perdut la feina d'escombriaire, que vol ser cowboy i que s'assembla a James Dean. Un dia, Kit mata el pare de la Holly, fugen junts i van omplint de cadàvers el seu camí. Però no sembla que Kit sigui un psicòpata. En realitat, es veu bon xicot. Fugen per les praderies, s'amaguen als boscos, es fonen amb una naturalesa que els acull i els retorna a un estat primitiu, a una primitiva innocència.

La relació entre l'home i la naturalesa és un dels temes centrals -segurament, el tema central- en la filmografia de Terrence Malick. La violència és un accident en el camí d'uns éssers perduts enmig d'una planura immensa, d'una nit immensa il·luminada pels fars d'un cotxe mentre sona una cançó.


"Días del cielo" ens fa viatjar encara més lluny en el temps, fins l'any 1916. Bill (Richard Gere) treballa a Chicago en una foneria. El seu caràcter violent el fa perdre la feina i l'empeny a viatjar cap a l'Oest, amb la seva germana Linda (Linda Manz) i la jove Abby (Brooke Adams), que és la seva amant però a qui ell, potser perquè no són casats, presenta com una altra germana. Troben feina als camps de blat d'un ric propietari, un jove malalt i solitari (Sam Shepard) que viu en una casa solitària enmig d'un paisatge immens d'uniforme color daurat. Recullen el blat i, mentre pateixen i alhora celebren el treball al camp, el patró s'enamora de l'Abby. Bill no desfà la confusió i permet la relació perquè pensa que tot plegat els pot dur la sort en forma de diners. Però allò que l'home construeix amb treball i mentides ho pot desfer la naturalesa en un instant; n'hi ha prou amb una plaga de llagostes, un incendi que devora els camps de blat, un foc que encén el cor dels homes.

El melodrama a "Días del cielo" roman sempre controlat per la mirada serena, gairebé bucòlica, de Malick. Fins i tot el terrible desenllaç d'aquestes històries preserva certa poesia. Les reflexions en off de la Holly o la Linda mentre el destí s'imposa al seu viatge no transmeten por ni rebel·lia, només una resignació tranquil·la i l'admiració davant la bellesa de les petites coses que van descobrint mentre fugen del càstig dels homes.

dissabte, 11 de febrer del 2017

TARDE PARA LA IRA


Actualment, a Espanya, només es fan comèdies i thrillers. I la flamant guanyadora del Goya a millor pel·lícula, òpera prima de Raúl Arévalo, és un thriller canònic, habitat per uns personatges violents per vocació o necessitat.

Molt creïbles els ambients lumpen transitats pels dos protagonistes (excel·lents Antonio de la Torre i Luis Callejo), seguits per una càmera que es belluga tant com ells; llàstima que una trama una mica recargolada resti naturalitat al conjunt.

És com "Drive" però en versió ibèrica.

dimecres, 8 de febrer del 2017

M. NIGHT SHYAMALAN: ETAPA DAURADA

Com vaig advertir, faré un petit repàs (que els pot ser útil a les noves generacions) de la millor etapa de la filmografia del director nord-americà d'origen hindú M. Night Shyamalan.


Reconec que no puc valorar -perquè no he vist- les seves primeres pel·lícules, pel que sembla de caire autobiogràfic: "Praying with Anger" (1992) i "Los primeros amigos" (1998). Jo el vaig descobrir, com molta gent, a "El sexto sentido" (1999), pel·lícula que vaig anar a veure sense referències prèvies, guiant-me exclusivament pel cartell i pensant que seria un vehicle d'acció a major glòria del seu protagonista, Bruce Willis, amb elements parapsicològics per donar color. I em trobo amb un drama de terror absolut sobre un nen que té la pega de contactar amb els morts, sobretot aquells que no reposen després d'haver patit una mort violenta i injusta. Haley Joel Osment pronunciava la històrica frase "de vegades, veig morts", i es va fer famós de la nit al dia per aquest paper. Bruce Willis era el seu psicòleg i guardià del seu secret. No hi ha escenes d'acció i, en canvi, una posada en escena inusualment reposada i elegant, una atmosfera malencònica, quasi onírica, potenciada pels escenaris de Filadèlfia a la tardor. Willis és, sens dubte, l'heroi; però la seva heroïcitat es limita a patir estoicament el silenci dels seus éssers estimats, a portar amb elegància uns vestis grisos austers i escoltar amb professionalitat i simpatia les confessions del seu petit pacient, a qui ajudarà a treure alguna utilitat d'un poder que pot ser també una maledicció i que propicia moments terrorífics, però terrorífics de veritat (les aparicions dels fantasmes). Tot i que són dos títols molt diferents, els carrers encatifats amb les fulles caigudes dels arbres, el protagonisme d'un nen que potser pateix esquizofrènia, la irrupció d'allò sobrenatural en un context realista, remeten a un altre clàssic del terror modern com fou "El exorcista".


Shyamalan combina la sobrietat amb un sentit del suspens excepcional i condueix l'espectador entre ensurts i incerteses cap a un final que és sorprenent i alhora d'una lògica impecable i implacable, un gir de guió ja famós però que evito revelar per si algun despistat encara no ha vist la pel·lícula o conegut l'espòiler.


Shyamalan torna a treballar amb Bruce Willis a "El protegido" (2000). Aquí sí que és un heroi autèntic. De fet, un superheroi. Com els dels còmics que venen a la botiga "Edició Limitada" que regenta Elijah Price (Samuel L. Jackson), afectat d'una malaltia genètica que fa que els seus ossos es trenquin a la primera de canvi, com si fossin de vidre. Allò que fa original aquest títol és que presenta la transformació en superheroi d'una persona en principi normal des d'una perspectiva realista (el tractament torna a ser d'una gran sobrietat, amb escenes de suspens però sense les lluites i moments espectaculars que sovintegen en el gènere); tanmateix, però, amb una visió cosmogònica: l'heroi ho és perquè l'equilibri de les coses demana que ho sigui i que existeixi, com també ha d'existir un antagonista que origini el mal, en ambdós casos independentment que les dues actituds (fer el bé o fer el mal) constitueixin una càrrega.

Un fet tràgic en l'inici d'aquests dos títols obre un interrogant que es resoldrà al llarg del film o en el seu desenllaç. A "Señales" (2002), la tragèdia és mostrada mitjançant successius flash-backs i, com també passa a "Múltiple", és la causa d'un trauma que persegueix el protagonista, aquí un pastor protestant (Mel Gibson) que ha perdut la fe com a conseqüència i viu en una granja amb els seus dos fills i el seu germà (Joaquin Phoenix).


"Señales" és una altra aproximació original a una variant del gènere fantàstic. Després del film de fantasmes i del film de superherois, ara ens trobem amb una invasió alienígena, presentada igualment amb una gran sobrietat. De fet, no hi ha cap escena espectacular, res que ens faci recordar "Independence Day". Els protagonistes viuen aïllats enmig de camps de blat de moro i veuen com es desenvolupen els fets a través de la televisió. I el moment més terrorífic vist a la pantalla petita és un video domèstic en què apareix un home de color verd al costat d'una casa on se celebra una festa d'aniversari; tan minimalista com eficaç. Després, la pantalla sense senyal és més eloqüent que qualsevol imatge de Nova York en flames o similar.

Shyamalan, com el millor Jacques Tourneur, suggereix sense mostrar, o mostrant molt poc, com en un altre moment terrorífic en què la imatge de l'extraterrestre apareix fugaçment sobre la fulla d'un ganivet que reflecteix allò que s'oculta rere una porta tancada. Finalment, els invasors assetgen els protagonistes en un sòtan a les fosques.

La mirada del director en els tres films és tremendament original; la posada en escena progressivament depurada, finalment amb predilecció pels primers plans frontals.

No s'acaba aquí la seva etapa d'or. "El bosque" és també un títol excel·lent, novament un drama de terror molt original i amb sorpresa. No m'allargo perquè ja en vaig parlar al post dedicat a "La bruja". "La joven del agua" (2006) i "El incidente" (2008) són també dos contes amb elements fantàstics, una mica redundants, interessants i amb moments molt inspirats però lluny de la contundència dels quatre títols anteriors.

dijous, 2 de febrer del 2017

MÚLTIPLE


A "Múltiple" (2016), M. Night Shyamalan reincideix en el gènere terrorífic i retroba el favor del públic. És un film més ambiciós que "La visita" (2015) i, com en aquest, aconsegueix generar atmosfera i suspens, afegint-hi l'elegància dels títols de la seva etapa daurada. L'escena inicial, planificada amb precisió i intel·ligència, jugant amb el fora de camp, és prova suficient que el director conserva tota la seva saviesa narrativa. Els flash-backs de la protagonista (Anya Taylor-Joy, l'adolescent calvinista de "La bruja") quan era petita són impecables en la seva sobrietat i estan perfectament acoblats en el conjunt d'una història certament inquietant sobre un paio amb personalitat múltiple (James McAvoy broda un paper per al lluïment).

De tota manera, el film empal·lideix si el comparem amb les obres mestres del director (que repassaré en un proper post), tot i la voluntat evident d'enllaçar amb la millor etapa de la seva carrera: llargues escenes de diàleg en què els personatges reflexionen sobre la seva naturalesa, els flash-backs que revelen un trauma, com a "Señales", o la picada d'ullet final a "El protegido".

Fixeu-vos en els seus ulls... He dit els ulls!

dimecres, 1 de febrer del 2017

AMISTAT I TRAÏCIÓ EN EL CINEMA DE SAM PECKINPAH # 10: CLAVE OMEGA.


Després de "La cruz de hierro" -un altre fracàs de taquilla-, Sam Peckinpah va abordar un projecte impersonal que, si més no, va fer calés. "Convoy" (1978) reunia Kris Kristofferson i Ali MacGraw en una pel·lícula d'aventures o western contemporani en què els herois no van a cavall sinó que condueixen camions i s'alien per ajudar Ànec de Goma en el seu enfrontament amb el sheriff Boca de Cotó (Ernest Borgnine). Els antagonistes evolucionen de l'odi inicial a una certa admiració mútua, la qual cosa els agermanaria amb altres herois peckinpahians.

És una pel·lícula curiosa i sens dubte entretinguda però, com dèiem, menys autèntica que treballs anteriors del director. Segons la llegenda, Peckinpah va estar borratxo tot el rodatge i el seu amic James Coburn, director de la segona unitat, seria el responsable vertader de la realització.

Peckinpah va tardar cinc anys a tornar a dirigir. "Clave: Omega" (1983) seria el seu darrer treball abans que morís l'any següent víctima d'un infart.

És un thriller de conspiració i de suspens no especialment memorable però que reuneix els trets més característics de l'obra del director. Un locutor de televisió (Rutger Hauer) rep l'encàrrec del cap de la CIA (interpretat per Burt Lancaster) de vigilar i desemmascarar els seus amics, presumptes agents de la KGB. De manera que haurà de trair la seva amistat per demostrar que són traidors al seu país (o no). La trama, extreta d'una novel·la de Robert Ludlum (conegut pels llibres sobre Jason Bourne) és alambinada i no gaire versemblant; Peckinpah resol l'encàrrec amb un muntatge enginyós i moltes seqüències al ralentí. Destaquen, en qualsevol cas, la visió d'un món orwellià, on tothom espia tothom, i el personatge de l'espia venjatiu Lawrence Fassett, interpretat per John Hurt, mort ara fa uns dies.