EL SER QUERIDO

A "El ser querido" (2026), Rodrigo Sorogoyen torna a demostrar la seva capacitat de generar tensió, ara a partir d'una anècdota íntima sobre un pare absent, director de cinema famós, que contracta la seva filla perquè li agrada com actua en les sèries de poca volada que la noia ha pogut protagonitzar. O potser perquè vol refer la relació? 

El motiu del cinema dins del cinema permet a Sorogoyen barrejar formats i escenes en blanc i negre. De tota manera, els millors moments del film són també els més senzills; amb permís de la llarga conversa en primeríssim pla-contraplà que precedeix els crèdits i del moment en què intenten rodar una escena en què els actors han de menjar, ens volem referir a les mirades entre pare i filla des de la distància de les terrasses de l'hotel on s'allotgen, o quan el director se la mira mentre es traslladen de camí o de tornada del rodatge i ella escolta música. Tots aquests moments es perdran (com llàgrimes sota la pluja?) i restarà allò que la càmera ha registrat. 

No entraré a comparar "El ser querido" amb "Valor sentimental", ja que, tot i la similitud argumental, em semblen dos treballs diferents. Però no puc evitar pensar en el darrer Almodóvar, "Amarga navidad", en què també fan pel·lícules i també viatgen a les Canàries, i jo no em vaig creure res, mentre que ara tot em sembla ben real. I, en fi, no podem obviar les interpretacions senzillament espectaculars de Javier Bardem i Victoria Luengo.

LOS AÑOS NUEVOS

La idea semblava francament original: deu episodis, deu caps d'any que són també l'aniversari dels protagonistes, deu anys en la vida d'una parella. I la signatura del gran Rodrigo Sorogoyen. I, segons la publicitat, la sèrie "Los años nuevos" constiuiria, a través dels seus personatges, un repàs a la història recent d'Espanya. 

De l'entusiasme inicial passem a la cautela. 

D'entrada, Sorogoyen no signa tots els episodis. I es nota una mica. Sense desmerèixer el treball de Sandra Romero i David Martín de los Santos. Sorogoyen signa els episodis primer i últim (el millor) i també, curiosament, els dos capítols que passen fora d'Espanya, a Berlín i a Lyon. I la pretensió de ser un reflex de la història del nostre país es queda en això: una pretensió. Si parlar de la nostra història vol dir que un dels episodis mostra una transacció no gaire elegant a través de Wallapop, que assistirem als estralls de la covid, o que a un dels personatges l'han de dur a un centre de rehabilitació, per a això no calia córrer. 

Ara bé, si deixem de banda les expectatives i ens centrem en allò que "Los años nuevos" és realment, una història d'amor amb conflictes i inseguretats, caldrà dir que, a desgrat d'uns primers capítols titubejants, amb escenes de sexe llarguíssimes potser necessàries o potser no, la sèrie guanya a partir del magnífic fragment a Berlín i culmina amb un darrer capítol made in Sorogoyen resolt en un pla-seqüència en una habitació d'hotel que esdevé una escena densa i emocionant, amb un treball extraordinari de la parella formada per Iria del Río i Francesco Carril.

AS BESTAS

Pel·lícula rere pel·lícula -sense oblidar els treballs televisius, entre els quals l'excel·lent "Antidisturbios-, Rodrigo Sorogoyen continua demostrant la seva vàlua com a realitzador. I, en un any en què la collita del cinema espanyol és especialment estimulant, presenta un nou títol que enllaça amb la millor tradició del thriller rural, entre "Furtivos" i "Perros de paja", però d'una contenció i una solvència francament admirables. 

Els primers minuts d'"As bestas" resumeixen una violència atàvica personificada en dos germans podrits per l'odi i l'alcohol barat que protagonitzaran un enfrontament amb una parella de francesos amb formació intel·lectual que només pot acabar com el rosari de l'aurora. Els gavatxos s'han instal·lat a les muntanyes de Galícia per conrear tomàquets ecològics i, a més de venir a tocar els collons dels rudes vilatans, no volen cedir els seus terrenys a les eòliques (el moment en què el francès contempla els molins de vent, monstres cervantins indiferents a la tragèdia que invoquen, esdevé una contundent metàfora visual). 

Sorogoyen modula hàbilment la tensió del relat i fuig de les solucions fàcils o de les catarsis peckinpahianes per aprofundir en els dilemes dels personatges, dels bons i dels dolents; procura ser equànime però sense ignorar la impotència de les víctimes davant la maldat d'alguns (Luis Zahera broda el seu terrorífic personatge) i la indiferència còmplice d'altres, particularment dels guàrdies civils. 

Aquesta història trista i fosca està basada en un cas real.

APAGÓN

En la línia de la sèrie francesa "El colapso", els protagonistes de la minisèrie espanyola "Apagón" s'han d'enfrontar a un món sense electricitat. En aquest cas, hi ha una causa -una tempesta solar- que pot ser reversible però genera incertesa, fam, violència a les ciutats i tota mena de desgràcies i incomoditats; i és que no estem acostumats a viure com es feia a l'Edat Mitjana! 

Més enllà de l'interès intrínsec de la proposta, ens permet valorar la feina de directors de renom que s'han repartit els episodis:

- "Negación", de Rodrigo Sorogoyen. 

Narra l'inici de l'emergència i aconsegueix un bon ritme, amb l'avantatge que la situació ho fa possible. No serà el treball més recordat del responsable d'"Antidisturbios", però és eficaç. 

- "Emergencia", de Raúl Arévalo. 

El director de "Tarde para la ira" centra el seu episodi en els problemes d'un hospital per atendre la gent davant la manca de recursos i medicines. L'exèrcit controla la situació només a mitges i la visita a un campament de gitanos -una ironia: ells estan acostumats als talls elèctrics- suposa una ajuda inesperada. 

- "Confrontación" d'Isa Campo. 

La col·laboradora d'Isaki Lacuesta signa en solitari aquest fragment que parla de la lluita de classes a partir de l'enfrontament entre una colla de joves ninis i els habitants d'un bloc d'apartaments de classe mitjana que s'han organitzat per sobreviure a l'apagada. 

- "Supervivencia" d'Alberto Rodríguez. 

L'episodi del director de "La isla mínima" és potser el més modest en les seves intencions (narra l'enfrontament entre un pastor i uns paios de ciutat decidits a tot per menjar-se-li el bestiar), però el més vibrant amb la seva estructura de western; un exercici de suspens que transcorre entre els arbres i la boira per finalitzar brillantment en una estació d'esquí abandonada. Bé, no oblidem un epíleg ecologista previsible però ben trobat. 

- "Equilibrio", d'Isaki Lacuesta. 

Ara en boca de tothom pel seu film sobre l'atemptat terrorista a la sala Bataclan, l'irregular Isaki Lacuesta presenta un episodi ambientat en una explotació rural que parla d'integració, i de com superar els prejudicis i els traumes de la vida urbana, tot gràcies a una tempesta solar. Un argument procliu als tòpics que el realitzador català resol amb nota gràcies a una afortunada combinació de fermes conviccions ideològiques, subtilesa, pols narratiu, honestedat i amor per tots els seus personatges, explotats i explotadors units en l'adversitat.

HISTORIAS PARA NO DORMIR

Va ser cap al 2005 que algú va tenir la idea de reunir uns quants realitzadors bregats en el gènere fantàstic per crear capítols nous que homenatgessin la mítica sèrie dels anys seixanta "Historias para no dormir", de Narciso Ibáñez Serrador. "Películas para no dormir" reunia els noms d'Álex de la Iglesia (vam comentar el cas i el seu episodi en un post del 2013), Jaume Balagueró, Mateo Gil, Enrique Urbizu, Paco Plaza i el mateix Chicho. Tot i el nivell dels realitzadors, l'experiència no va tenir èxit, la qual cosa no vull atribuir a la qualitat dels episodis (he vist els signats per De la Iglesia i Balagueró i són excel·lents, sobretot el segon). 

Com sigui, l'experiment s'ha repetit ara amb la diferència que els episodis nous (que poden veure's a Amazon Prime) s'inspiren en alguns dels ideats al seu moment pel gran Ibáñez Serrador: 

"La broma", de Rodrigo Cortés

El més fluix dels quatre episodis. Correcte però irrellevant. No hi ajuda la dicció poc intel·ligible d'un molt sobreactuat Eduard Fernández. La història original era enginyosa, tot i que més apta per a la senzilla innocència que permetia la jove televisió dels seixanta; però els canvis introduïts en la trama no la fan pas millor, la veritat sigui dita. 

"El doble", de Rodrigo Sorogoyen 

Sorogoyen torna a treballar amb Vicky Luengo després de la magnífica "Antidisturbios", l'ajunta amb l'ubic David Verdaguer i signa l'episodi més sofisticat i més elegant visualment, una distopia en què la gent adquireix dobles de si mateixos per estalviar-se feina o problemes matrimonials. La tècnica ha evolucionat, tot és més còmode i més asèptic, però la gent encara duu mascareta i s'ha de confinar de tant en tant. 

"Freddy", de Paco Plaza 

L'homenatge de Paco Plaza al genial episodi dirigit per Narciso Ibáñez Serrador ens condueix, en un intel·ligent exercici metalingüístic, al seu hipotètic rodatge; Carlos Santos convertit en un sòsia de Chicho dirigeix un actor en hores baixes que interpreta al ventríloc dominat pel seu titella. El viatge a l'any 1982 permet a Paco Plaza un joc iconogràfic similar al de "Verónica", complementat per l'adopció alegre -però respectuosa- de les formes del giallo. 

"El asfalto", de Paula Ortiz 

 A diferència dels casos ja esmentats, no coneixia l'obra anterior d'aquesta directora, malgrat que "La novia" (2014) va gaudir d'un èxit notable. I, francament, caldrà seguir-li la pista. Paula Ortiz, que s'enfrontava a un repte molt difícil atesa la genial simplicitat d'un dels episodis més notables de la sèrie original, aconsegueix fer-ne una versió actualitzada sense trair-ne l'esperit; la idea de convertir el protagonista atrapat per l'asfalt en un repartidor de menjar a domicili esdevé idònia, i Dani Rovira s'adapta molt bé al seu rol de persona insignificant enmig d'una societat insolidària.

ANTIDISTURBIOS

Hem expressat reiteradament en aquest bloc -i, pel que he llegit, coincidim en aquest sentit amb els responsables d'"Antidisturbios", sèrie estrella a Movistar +- que l'actual ficció televisiva no té res a envejar a la cinematogràfica; i, a més, té l'avantatge d'un espai temporal idoni per aprofundir en les motivacions dels personatges.

"Antidisturbios", doncs, és tant una sèrie de sis capítols com -si es vol- una pel·lícula de més de cinc hores de durada; els personatges (un escamot d'antidisturbis amb problemes després d'un desallotjament que acaba com el rosari de l'aurora, una molt decidida inspectora d'Assumptes Interns, un ex-policia que sembla inspirat en Villarejo, etcètera) tenen el seu espai i sabrem allò que ja intuíem: rere les armilles negres i els cascs protectors hi ha persones. Són salvatges i són humans. Són salvatges perquè són humans. Sorogoyen i els guionistes procuren ser equànimes i el missatge és molt clar: en aquesta societat corrompuda i fraccionada que ens ha tocat patir, no hi ha lloc per a la bondat i, fins i tot quan els objectius són nobles, cal servir-se de tots els mitjans, la violència, la mentida, la traïció... No hi ha un pam de net. La feina d'aquests policies i d'algun ex-policia serveixen al sistema i els qui estan enmig del carrer aguantant -no sempre estoicament- els insults i les escopinades, són també víctimes dels poderosos. Com els manters que s'enduen la pitjor part.

La mort d'un d'aquests immigrants és el motor d'una trama que es complica més i més i que Sorogoyen fa avançar com un tren a tota velocitat. Hem dit que els personatges tenen el seu espai per definir-se; els veurem repartint llenya però també acotxant els seus fills. Entendrem les seves febleses i les seves motivacions; alguns policies són autèntics psicòpates però també hi ha bons professionals. Tots pateixen. Per transmetre'ns això, el director en té prou amb breus pinzellades -i uns actors magnífics-, de manera que l'acció no es ressent dels parèntesi diguem-ne familiars; tot suma. La predilecció del realitzador pels objectius angulars i el pla-seqüència permet escenes brillantíssimes (la del desallotjament, que ocupa el primer capítol; un enfrontament amb uns fanàtics durant un partit de futbol) i el ritme no decau en cap moment gràcies a una realització concisa, elegant, precisa i, també, a un guió que no hauria de reservar sorpreses però que, malgrat tot, sorprèn, que ens fa esperar amb ànsia cada nou gir de la trama, que dota de sentit moments aparentment intranscendents (vegeu la partida de Trivial que obre el primer capítol i compareu-la amb la darrera aparició de la policia que interpreta Vicky Luengo; o el valor atorgat a les trucades als mòbils, siguin de companys de feina o de la família; o el pla sostingut del policia que escala una roca vertical). Tot plegat permet el miracle d'una ¿pel·lícula? de més de cinc hores de durada que acaba fent-se curta. 

El millor treball de Sorogoyen i, probablement (no he pogut veure "Patria" o "Veneno"), la millor ficció espanyola de la temporada.

TORNAR A COMENÇAR

Ja fa dies que José Luis Garci no retroba el favor del públic però, fidel als seus principis, insisteix en un cinema de cartró-pedra que mira al passat amb una nostàlgia impostada.

"El crack cero" (2019) és un exemple una mica patètic de la seva tendència a repetir ad nauseam els mateixos esquemes; en aquest cas, a més, recupera el personatge del detectiu Germán Areta, més jove que quan l'interpretava Alfredo Landa però amb els mateixos maldecaps, i situa la història en els dies de la mort de Franco, filmant en blanc i negre, tot plegat força gratuït. La boxa, el mus, el caràcter íntegre del protagonista i la seva mala llet quan cal, una intriga gairebé calcada a la de la primera entrega, rics corruptes i corruptors... Falta el final a Nova York però, a canvi, apareix Cayetana Guillén Cuervo fent de madam (sí, ja ho sé, no és el mateix).

Ens ha agradat una mica més la darrera pel·lícula de Rodrigo Sorogoyen. Tot i que tampoc no resulta gaire original: "Madre" (2019) és la repetició del curt que dos anys abans li va valer un Goya i una nominació a l'Òscar amb un afegit de quasi dues hores que potser vol completar una història que ja tenia prou entitat. De fet, tot i que el llargmetratge no es pot entendre sense l'inici, penso que es tracta de dos productes independents. El curtmetratge és un esplèndid exercici de terror que narra en un pla-seqüència l'angoixa d'una mare que rep la trucada del seu fill petit que està sol en una platja del sud de França. La resta que ara ens arriba en el nou format, recupera el personatge de la mare deu anys més tard i, tot i que és el trauma descrit en el curt o la primera seqüència del llarg allò que motiva -en principi- l'atracció entre la protagonista (excel·lent Marta Nieto) i un adolescent francès més aviat repel·lent (de fet, com tots els francesos que apareixen, la qual cosa atorga al film un gran realisme), ja no ens trobem davant d'un thriller de terror sinó d'un drama romàntic gairebé letàrgic.

En definitiva, hauríem agraït més ritme a la continuació d'una història tan concisa com trepidant. Però és innegable que Sorogoyen sap aplicar la seva recepta dels objectius angulars i els plans-seqüència als lànguids exteriors del País Basc francès en què transcorre l'acció, i uneix a l'elegància visual una notable delicadesa emocional. En definitiva, "Madre" del 2019 té poc a veure amb el curt "Madre" del 2017 però no és pas una mala pel·lícula i resol força bé i fa creïble una història d'amor a contracorrent que, en mans d'un realitzador menys espavilat, hauria pogut caure en el ridícul.

EL REINO

A "El reino" (2018), Rodrigo Sorogoyen reitera l'estil nerviós i wellesià assajat a "Que Dios nos perdone" i Antonio de la Torre fa honor a la seva categoria com a intèrpret en un títol en què fins a l'actor més secundari tindrà el seu moment de glòria.

Té el seu mèrit construir un thriller trepidant a partir d'un argument inspirat en els casos de corrupció del Partit Popular i els "papers de Bárcenas", retrat d'una classe política formada per una colla de vividors sense gaires escrúpols. Potser resulti excessiu el tram final, una concessió a l'espectador; però l'interrogant amb què Sorogoyen tanca el film fa bona la dita que alguns silencis són més eloqüents que les paraules.

QUE DIOS NOS PERDONE

"Que Dios nos perdone", dirigida per Rodrigo Sorogoyen, competeix amb "Tarde para la ira" per coronar-se com el millor thriller espanyol de la temporada, i ja és dir molt atès el gran nivell assolit pel gènere en els darrers anys.

La trama sobre un psicòpata assassí de iaies no és especialment original (només cal recordar la sèrie de TV3 "Nit i dia"). El que és realment excepcional en el film de Sorogoyen són els personatges. El cinema americà ja ens té acostumats als policies solitaris, amb problemes per relacionar-se fora de la feina. Però és que els inspectors Velarde i Alfaro, interpretats respectivament per Antonio de la Torre (broda un paper que podia haver caigut fàcilment en la caricatura) i Roberto Álamo, tenen ambdós problemes psicològics greus, i tampoc no gaire bona relació amb els seus companys. Fins i tot, caldria discutir si són bons professionals: és cert que es prenen la feina molt seriosament, potser massa; i l'inspector Velarde és conscienciós i perspicaç, però es mostra feble en l'escena -magnífica- en què perd la pistola quan es troba cara a cara amb un sospitós molt sospitós; al final, però, recuperarà el valor i això li permetrà no només exercir la violència actuant com un reflex del seu company sinó expressar amb paraules el trauma que va motivar el seu quequeig.

I Sorogoyen substitueix l'elegància de "Stockholm" per una posada en escena més aspra, menys òbvia però igualment brillant, sòlida i espectacular, quasi wellesiana en alguns moments, idònia per acompanyar i consolidar la potència del guió. Millor que "Tarde para la ira"? No ho sé, però és un treball excel·lent.

STOCKHOLM

"Stockholm" (2013), òpera prima de Rodrigo Sorogoyen, és una seriosa advertència als qui freqüenten las aventures amoroses d'una sola nit. L'argument, amb relativa sorpresa final, seria més indicat per a un curtmetratge, però cal reconèixer que els diàlegs estan acuradament escrits, que Aura Garrido és una actriu molt prometedora i que la realització de Sorogoyen és inusualment elegant: només cal esmentar la lenta panoràmica quan els protagonistes estan asseguts a l'escala, o la sàvia utilització de la fotografia digital (del quasi debutant Alejandro de Pablo), que ens condueix dels colors terrosos de la nit al blanc densíssim del dia després.