diumenge, 30 de maig del 2021

HATER

Teníem ganes de veure la darrera pel·lícula de Jan Komasa després de descobrir-lo a "Corpus Christi". "Hater" (2020) és interessant però també decebedora. Com el títol precedent del seu director, parla de la impostura; pero el hater Tomek (Maciej Musialowski) és molt més antipàtic que el fals capellà de "Corpus Christi" i, si també el seu rostre omple la pantalla en pràcticament totes les escenes, no té el mateix carisma. En qualsevol cas, es tracta també d'un personatge d'extracció humil que vol arribar on no li pertoca i, per aconseguir-ho, es convertirà en un manipulador sense escrúpols de cap mena. Komasa ens mostra una societat molt classista (els pijo-progres polonesos resulten tan odiosos com els d'arreu) i això ens permet una identificació una mica perversa amb el protagonista. Les activitats d'ell i de l'agència per a la qual treballa, que destrueixen reputacions escampant missatges falsos a través de les xarxes socials, i les contradiccions d'una societat que, com passa a tot Europa, s'enfronta als perills del populisme i del neofeixisme, són temes de rigorosa actualitat i constitueixen el principal atractiu d'un film força interessant però menys rodó que l'anterior, tot i comptar amb el mateix guionista (Mateusz Pacewicz); el llibret és més ambiciós però massa alambinat, fins a l'extrem de perjudicar, sobretot en un tram final més extens del compte, la versemblança de les situacions i les actituds d'uns personatges que el mateix film havia descrit força bé en la mitja hora inicial.

divendres, 28 de maig del 2021

LA DOBLE VIDA DE VERÓNICA

Entre el seu "Decálogo" i la trilogia dels colors, Krzysztof Kieslowski va dirigir un dels seus films més fascinants. "La doble vida de Verónica" (1991) narra allò que el seu títol anuncia: la història de dues noies que potser són la mateixa, una que viu (i mor) a Cracòvia, l'altra que viu a París i s'enamora d'un titellaire. Un conte que podria resultar absurd i capriciós elevat a la categoria d'obra d'art gràcies a la precisió d'alguns detalls, l'elegància de les imatges i la delicada bellesa de la seva protagonista: Irène Jacob repetiria amb el director a "Tres colores: Rojo", darrer dels títols en què Kieslowski porta a l'extrem el seu treball sobre la llum.

dimarts, 25 de maig del 2021

EL POLÍTICO

Robert Rossen va dirigir el 1949 "El político", un film insòlit sobre un polític populista que li va valdre l'Òscar de Hollywood i una citació al Comitè d'Activitats Antiamericanes del senador McCarthy.

L'epopeia d'aquest personatge més llest que intel·ligent, molt ben interpretat per Broderick Crawford, està narrada en clau melodramàtica. Si algú volgués fer alguna cosa similar sobre els nostres polítics, l'únic gènere vàlid seria la paròdia.

diumenge, 23 de maig del 2021

EJÉRCITO DE LOS MUERTOS

Després de diverses incursions en el cinema de superherois amb resultats discrets, Zack Snyder torna al gènere que va propiciar el seu primer i millor treball. A "Ejército de los muertos" (2021) reprèn la temàtica zombi d'"Amanecer de los muertos" (2004), sense defugir cap dels tòpics però introduint alguna variació interessant, sobretot la fusió amb el cinema d'atracaments, igualment amb les pautes de rigor: un objectiu llaminer dins la caixa forta d'un casino de Las Vegas (la ciutat del joc envaïda pels morts vivents i encerclada per un mur de contenidors per evitar l'expansió del virus), el reclutament dels especialistes, les segones intencions, el fracàs relatiu de la missió. 

Res de nou sota el sol del desert. Si més no, la manca de pretensions d'aquest títol de pura acció ideal per a un dissabte a la tarda el fa resultar simpàtic. Tot i que no sabria dir si és motiu suficient per recuperar la fe en el director de "300" o si és el nom més indicat per a l'anunciat remake d'"El manantial" de Vidor.

dissabte, 22 de maig del 2021

CORPUS CHRISTI

En una temporada sense gaires títols remarcables, la polonesa "Corpus Christi" (Jan Komasa, 2019) és una autèntica joia. 

La història d'un delinqüent juvenil (creació extraordinària de Bartosz Bielenia) que es fa passar per capellà en un poble marcat per una tragèdia en forma d'accident automobilístic constitueix un exemple insòlit de cinema d'inspiració religiosa. No us vull espantar: ja sabem que els polonesos són molt catòlics però el film és ben apte per a agnòstics; i tampoc no em vull posar transcendent, però si hi ha una pel·lícula (almenys, una pel·lícula recent) que sàpiga transmetre el missatge cristià sobre la caritat i el perdó, és aquesta; i si hi ha una escena que resumeixi en una imatge l'esperit apostòlic és aquella en què el protagonista mostra als feligresos el seu torns nu ple de tatuatges i cicatrius.

divendres, 21 de maig del 2021

FRANKENSTEIN (de Mary Shelley)

Després de l'èxit de "Drácula de Bram Stoker", Coppola va voler convertir el film en el primer d'una sèrie que recuperaria els monstres clàssics del cinema en luxoses versions i amb l'excusa de la fidelitat als originals literaris; i, el 1994, produïa "Frankenstein de Mary Shelley", dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh, el britànic que va ser promesa del cinema d'autor arran de les seves adaptacions de Shakespeare i que s'ha reciclat en artesà tot-terreny. 

El film va fracassar i l'experiment no va tenir continuïtat. Paradoxalment, és la seva fidelitat al text original el principal llast, i un excés d'ambició que el porta a condensar en poc més de dues hores de metratge allò que Whale va explicar en dues pel·lícules més concises i, tanmateix, inoblidables. Branagh substitueix l'estètica expressionista dels films de la Universal per una posada en escena barroca, amb grans moviments de càmera, en principi atractiva però finalment aclaparadora. 

Robert De Niro assumeix el paper del monstre amb convicció stanislavskiana i tampoc assoleix la dimensió mítica de Boris Karloff. 

En fi, potser la pel·lícula no mereixia el menyspreu amb què la van rebre públic i crítica, però una versió més humil i amb un doctor Frankenstein menys preocupat per exhibir talent declamatori i tors nu, tot suor i músculs, hauria estat preferible. I si De Niro no volgués repetir el paper, tenim l'actor idoni i s'estalviarien un capital en maquillatge (espero royaltys si algú em compra la idea):

dissabte, 15 de maig del 2021

EL AFICIONADO

Abans de ser mundialment conegut gràcies a l'èxit del seu "Decálogo" i de la trilogia dels colors, Krzysztof Kieslowski ja havia signat algun títol francament interessant, com ho és "El aficionado", del 1979, una pel·lícula d'aparença innocent com les que filma en 8 mil·límetres el seu humil protagonista i que acaba resultant no només una crítica dels problemes de la Polònia de l'època sinó una reflexió tan lúcida com entusiasta sobre la responsabilitat social dels cineastes i, per extensió, dels artistes i de la seva mirada personal. La petita història del conductor del cotxe de morts que vol que el filmin i que el vegi la seva mare ja val per tota la resta i exemplifica la gran virtut del film: ser profund de la manera més senzilla imaginable.

dimarts, 11 de maig del 2021

RÍO BRAVO

Com dèiem, Walter Brennan va repetir amb Hawks a "Río Bravo" (1959). Però, en aquest cas, el paper d'alcohòlic li correspon a un excel·lent Dean Martin. Un vell i un borratxo que ajudaran al sheriff del poble (John Wayne) a enfrontar-se al cacic que vol alliberar son germà, a qui tenen al calabós sota l'acusació d'assassinat. També comptaran amb un jovenet prou hàbil amb el revòlver que fins i tot sap cantar (Ricky Nelson) i Angie Dickinson és la noia que fa posar nerviós al protagonista. Ja tenim el grup hawksià i un dels westerns més mítics de la història del gènere.

dissabte, 8 de maig del 2021

TENER Y NO TENER

En teoria, "Tener y no tener" (Howard Hawks, 1944) és una adaptació d'una novel·la d'Ernest Hemingway. A la pràctica, una reedició de "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942): també passa durant la Segona Guerra Mundial, en una colònia sota el règim de Vichy (canviant el Marroc per la Martinica); també n'és el protagonista Humphrey Bogart, aventurer nord-americà; ara no porta un bar sinó que es dedica a passejar turistes rics en la seva barca, però passa les hores en un local calcat al de Casablanca, amb pianista inclòs, tot i que no és negre. Com en el film de Curtiz, uns patriotes de la França Lliure li complicaran la vida, però la trama d'aventures també és l'excusa d'una història d'amor, ara sí una mica diferent: Harry-Bogart no coneixia Marie-Lauren Bacall abans de trobar-la al bar i ella sembla més decidida que Ingrid Bergman; com a bona heroïna hawksiana, porta les regnes de la situació i podria valdre's per ella mateixa (robant la cartera als clients del bar) sense l'ajuda de l'aventurer protagonista, tot i que se n'enamora a primer cop d'ull i li diu allò de "si em necessites, xiula. Saps com es fa, oi? Has d'ajuntar els llavis i bufar". La parella va fer fira i la història d'amor va continuar fora de la pantalla fins a la mort de l'actor. Hawks els va fitxar un parell d'anys després per a "El sueño eterno". 

Com que els herois d'en Hawks no viatgen mai sols, a Harry l'acompanya, a part de la noia, un vell mariner alcoholitzat, un personatge entranyable que també apareix en la novel·la de Hemingway i que interpreta un il·lustre secundari, Walter Brennan, qui repetiria amb el director en els seus westerns "Río Rojo" i "Río Bravo".

THE MAURITANIAN

Després de "La serpiente", retrobem Tahar Rahim a "The Mauritanian" (Kevin Macdonald, 2021), on ofereix una interpretació menys continguda en el paper d'un musulmà tancat a Guantánamo després de l'11-S. El pobre noi (es tracta d'un cas real) s'hi va estar catorze anys sense que arribessin a jutjar-lo i havent patit tortures d'allò més sofisticades al dictat del senyor Donald Rumsfeld. Jodie Foster fa d'advocada defensora i Benedict Cumberbatch d'un fiscal amb escrúpols. 

La pel·lícula no és res de l'altre món. És honesta i fins i tot agosarada formalment, jugant amb els formats per reforçar la claustrofòbica situació del protagonista. Però li falta una mica d'emoció, potser perquè no és americana. En contrapartida, és molt realista; i, en qualsevol cas (i potser en aquest sentit sigui un avantatge que es tracti d'una producció britànica), la situació denunciada és tan greu que no calen excuses artístiques per recomanar-la.

diumenge, 2 de maig del 2021

UNA JOVEN PROMETEDORA

"Una joven prometedora", òpera prima d'Emerald Fennell (som en un any ple de dones directores que presenten títols importants) conté algunes aclucades d'ullet cinematogràfiques (menció especial a "La noche del cazador"). Però aquesta història de venjança, més o menys metòdica, i el detall de la llibreteta, ens recorda "Kill Bill" (deutora al seu torn de "La novia vestía de negro", d'en Truffaut); més a prop de la comèdia romàntica que del thriller però amb les mateixes dosis d'humor negre. Tot i que, a diferència del títol de Tarantino, que mostrava personatges molt allunyats de la nostra quotidianitat, la pel·lícula de Fennell, interpretada per una arravatadora Carey Mulligan, parla de gent més propera; sí, això no són els Estats Units, i les disbauxes en les seves universitats d'elit semblen més salvatges que les festes de Telecos, però no ens pot resultar aliena l'actitud masclista i depredadora dels personatges d'un film que ens glaçarà la sang per la radicalitat del seu argument i la seva denúncia.