EL PREU DE LES PERSONES

Quin és el valor de mercat de les persones? Poden les persones ser considerades mercaderies? 

Algunes pel·lícules recents es permeten especular sobre la qüestió, des de diferents punts de vista:

No hay otra opción (Park Chan-wook, 2025). 

En la ultracapitalista societat sud-coreana, que t'acomiadin quan ja no ets un jovenet, però encara pagues hipoteca, pot ser una circumstància terrorífica. Si més no, així ho presenta el director de "La doncella" i "Oldboy", aconseguint un títol memorable en els primers compassos, que després perd consistència barrejant tons i registres; però sense oblidar el surrealisme i la violència que caracteritzen molts dels seus treballs. En qualsevol cas, recomanable si us cal preparar un currículum i sospiteu que hi ha candidats més ben preparats.

 

Materialistas (Celine Song, 2025). 

La directora de "Vidas pasadas" afirma haver-se inspirat en Billy Wilder per a la seva presumpta incursió en la comèdia romàntica. No obstant això, "Materialistas" està molt lluny de la ironia i perfecció narrativa d'obres com "El apartamento", i la teòrica dificultat per triar entre un nòvio guapo i ric i un ex també guapo i entranyable però sense ni cinc no té gaire misteri, francament. 

Com sigui, la pel·lícula manté un nivell superior al d'un gènere que es troba en franca decadència des de fa anys. Song obté interpretacions sòbries de Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal, ho vesteix amb una fotografia elegant, i té cura dels diàlegs (que no és poc). Finalment, el discurs sobre l'agència matrimonial on fa de match-maker la protagonista, que valora els candidats a trobar parella en funció de criteris bàsicament financers, o el mateix personatge de Pedro Pascal, un "unicorn" que reconeix que, després d'operar-se per ser més alt, ha augmentat el seu "valor de mercat", defineixen a la perfecció un món en què les relacions afectives s'aborden com si fossin transaccions comercials (o sempre ha estat així?).

La larga marcha (Francis Lawrence, 2025). 

En les distopies sobre règims totalitaris, el valor de la vida humana cau en picat. 

"La larga marcha" adapta un relat de Stephen King, que no està molt lluny de propostes cinematogràfiques com "Battle Royale", "El juego del calamar" o "Los juegos del hambre", nissaga de la qual ha dirigit el mateix Francis Lawrence alguns episodis. 

Com que els participants en una caminada que només pot tenir un guanyador-supervivent no paren de moure's (si ho fan, els disparen), el film està construït en funció de travellings permanents que li atorguen certa capacitat hipnòtica, que potser ens farà oblidar que la proposta no és especialment original i que el discurs sobre l'amistat també és recurrent en l'obra de l'autor de "Carrie".

DECISION TO LEAVE

Si a "La doncella" (2016) una noia coreana intentava prosperar en un país dominat pels ocupants japonesos, a "Decision to Leave" (2022), és una immigrant xinesa que es busca la vida en la Corea del Sud actual. Sospitosa de l'assassinat d'un marit maltractador, té la sort (o no?) que el detectiu que investiga el cas se n'enamori perdudament. 

Park Chan-wook construeix un thriller romàntic elegant i estilitzat, de trama alambinada i maneres subtils, que recorda tan visualment com temàtica els clàssics del cinema noir nord-americans; de fet, recorda molt "Vértigo", de Hitchcock, amb la fascinació que sent el policia mentre segueix la noia de misteriosa personalitat pels carrers de Seül, o quan es troben a la muntanya o a la vora del mar, quasi sempre enmig de la boira; això sí, en una versió contemporània en què el mòbil juga un paper molt important i ambivalent: pot servir per descobrir secrets o ocultar-los, per confondre o per revelar passions.

LA DONCELLA

A la darrera pel·lícula de Park Chan-wook, com ja passava a "Oldboy" -el seu títol més conegut-, els pops, molt apreciats en la gastronomia coreana, tornen a tenir certa rellevància argumental. Aquesta vegada, però, no serveixen per menjar i el famós gravat del "Somni de la muller del pescador" és citat explícitament en un film en què l'erotisme, amb imatges o amb paraules, té una importància cabdal.

El sexe com a instrument de dominació i l'engany s'alien en una trama que implica una dama japonesa, la seva donzella coreana, i un estafador i un vell pervertit que menteixen sobre la seva nacionalitat, tot això en els anys de l'ocupació japonesa de Corea. La dualitat dels personatges i les seves ànsies de poder queden prou reflectides en l'aspecte de la mansió meitat d'estil britànic i meitat d'estil japonès en què transcorre una acció amb trets de melodrama gòtic (la pel·lícula es basa en una novel·la d'aquest gènere, de la britànica Sarah Powers).

Sense voler revelar gran cosa d'un argument amb algunes sorpreses, direm que "La doncella" s'estructura en tres segments, que representen diversos punts de vista i que presenten també estils diferents, delicadament eròtic el primer tram i més aspres i torbadors els següents. Però Park Chan-wook enllaça amb habilitat tots els registres d'un film fascinant, inquietant i alhora bellíssim, elegant i alhora provocador.

SIMPATHY FOR LADY VENGEANCE

El director coreà Park Chan-wook és conegut internacionalment per l'anomenada trilogia de la venjança, composta pels films "Simpathy for Mr. Vengeance" (2002), "Oldboy" (2003) i "Simpathy for Lady Vengeance" (2005).

En els tres films, la trama se centra en venjances terribles. A "Simpathy for Mr. Vengeance", després del segrest més inepte de la història, perpetrat per un noi mut que vol aconseguir un ronyó (que ja se sap el que costa), un nen mor i el seu pare es venja sense gaires miraments. Park Chan-wook alterna escenes sintètiques formades per un pla únic i breu amb d'altres molt més dilatades, definint un estil interessant però que no li posa fàcil a l'espectador que vol seguir sense perdre's una història prou estranya i alambinada.

"Oldboy" resulta més transparent, però la trama és encara més rocambolesca. El protagonista escapa d'una habitació on algú l'ha tancat durant quinze anys sense que ni ell ni nosaltres en sapiguem el motiu. Després d'assaborir un pop cru (aquests coreans!) i repartir unes quantes bufetades, el protagonista (Choi Min-sik) es dedicarà a esbrinar qui i perquè li ha fet una broma tan pesada. El guió d'"Oldboy" és força enginyós i és el títol més reconegut de la trilogia, però no m'hi estendré doncs ho farà ben aviat el company David Amorós al festival de cinema asiàtic que ens ha muntat al seu bloc LOST HIGHWAY.

"Simpathy for Lady Vengeance" reprèn el tema del segrest i la mort d'un nen canviant el sexe i la motivació de la protagonista venjadora (la guapa Lee Yeong-ae, premiada a Sitges per aquest paper). Estilísticament, el film resulta molt més equilibrat que el primer de la trilogia i fa de més bon seguir tot i l'estructura en flashbacks; visualment és exquisit i cal ressaltar el treball sobre el color, amb tons freds quan veiem l'estada de la protagonista a la presó, fent d'assassina penedida, i càlids quan assistim a la seva transformació en una justiciera implacable. No discutiré la qualitat narrativa de l'obra de Park Chan-wook i d'aquest títol en particular, però vull destacar-ne una qüestió més oberta a la polèmica:

Com molts altres títols asiàtics, "Simpathy for Lady Vengeance" força els registres emocionals; les escenes de felicitat (Geum-ja amb el seu nòvio i la seva filla retrobada caminant pel bosc) estan subratllades per una música cursi i la presència d'una naturalesa benèvola en contrast amb un entorn urbà força inhòspit; les escenes més dramàtiques o violentes -molt més nombroses- no estalvien els detalls escabrosos. Però tota la part final ratlla en la pornografia dels sentiments; les escenes en què els pares dels nens assassinats assisteixen amb l'espectador a les gravacions dels precs de les víctimes semblen servir per justificar la llei del talió, la qual cosa ja trobo discutible èticament. Però encara em preocupa més que Park Chan-wook només pretengui, en darrera instància, impactar els seus fans, àvids d'emocions fortes. Sóc conscient del valor del cinema asiàtic en saltar-se moltes convencions i tabús que limiten l'interès de les filmografies occidentals, però no sé fins a quin punt això ha de convertir-se en un tot-s'hi-val més enllà de qualsevol consideració.

I semblava bona noia!