dimecres, 24 de juny del 2020

DÉTECTIVE


A "Détective", Jean-Luc Godard insisteix en una enèsima desconstrucció del cinema negre. Fica un repartiment coral amb vells coneguts (Nathalie Baye, Claude Brasseur, Jean-Pierre Léaud), velles glòries (Laurent Terzieff, Alain Cuny) i algunes cares noves (Johnny Halliday, Emmanuelle Seigner, Julie Delpy) en un hotel i els fa interactuar a través d'una trama (per dir-ne d'alguna manera) que inclou un triangle amorós, un matrimoni en descomposició, una investigació sobre un crim, deutes amb la màfia, un combat de boxa (que no s'arriba a celebrar) i un final amb trets. Tot i que, com acostuma a passar en les seves pel·lícules, els personatges semblen una mica autistes i dediquen la major part del seu temps -i del nostre- a llegir en veu alta fragments de clàssics literaris que semblen orientar-los quan dubten; fan jocs de paraules i es pregunten coses com per què les pel·lícules pornogràfiques s'identifiquen amb la lletra "x". Amb tot això n'hi ha prou o calia alguna cosa semblant a un guió? No ho sé; la fórmula li va funcionar als anys seixanta i, de fet, Godard continua innovant el seu estil en cada pla, però, el 1985, l'experiment esdevé més nostàlgic que revolucionari.

dilluns, 22 de juny del 2020

LE MANS '66


James Mangold és un artesà competent que, tot i no tenir una filmografia excepcional, pot presumir d'haver aconseguit una bona interpretació de Sylvester Stallone (a "Cop Land").

Amb Matt Damon i, sobretot, Christian Bale, ho tenia més fàcil.

I, mira, a mi no m'agraden especialment els cotxes i les curses automobilístiques sempre m'han semblat molt avorrides. En cinema, tampoc no sóc un fan de la nissaga "The Fast and the Furious", però reconec que n'he vist algun episodi i m'ha semblat entretingut. Però aquí parlem de quelcom més específic: curses legals, d'aquestes amb espectadors i grans marques patrocinant els cotxes. Doncs no he vist "Grand Prix" (John Frankenheimer, 1966) ni "Peligro... Línea 7000" (Howard Hawks, 1965), i guardo un record borrós de "Las 24 horas de Le Mans" (Lee H. Katzin, 1971; amb Steve McQueen). De manera que no puc comparar però sí afirmar que "Le Mans '66" (2019) ha estat una sorpresa. M'ha semblat una pel·lícula emocionant i que no perd gas en cap moment a pesar de la seva llarga durada. Més enllà de les competents interpretacions de tot l'elenc, Mangold sap treure partit de totes les situacions que es deriven d'una trama basada en fets reals (en concret, la competència entre Ford i Ferrari concretada en la mítica competició en què la resistència és tan important com la velocitat); i el film no parla només de canvis de marxa i problemes amb els frens sinó de la lluita entre el geni individual i les corporacions, de l'amistat i del compromís. La direcció artística, que recorda "Mad Men" per la dècada en què transcorre l'acció i pel retrat dels implacables executius de la Ford, enfrontats als dos antiherois de la història, és excel·lent sense caure en l'exhibicionisme; i les imprescindibles escenes sobre l'asfalt resulten trepidants gràcies a la combinació d'uns efectes visuals eficaços però igualment discrets i una planificació d'estil clàssic que dóna més rellevància als rostres rere el volant que a les màquines que piloten.

divendres, 19 de juny del 2020

LA VIDA ES MAGNÍFICA


Fa poc parlàvem de pel·lícules franceses de misteri. En el cas de "La vida es magnífica" (1964), el misteri és la seva existència. Vull dir que m'agradaria saber perquè dos actors de cert prestigi (Maurice Ronet, qui també dirigeix, era el protagonista d'"Ascensor para el cadalso", "A pleno sol" o "El fuego fatuo"; Anna Karina ja havia treballat amb Godard a "Une femme est une femme" o "Vivre sa vie") es van embarcar en aquest dubtós projecte, una comèdia amb elements de thriller i moments musicals filmada a Barcelona amb el guió més inconsistent i poca-solta de la història del cinema sobre un venedor de gelats del Tibidabo (com anuncia el títol francès, "Le voleur du Tibidabo") que col·labora sense voler en l'atracament d'una joieria; els nens del barri el volen ajudar, el persegueix la policia, uns gàngsters el volen matar no sabem ben bé per què i uns amics una mica estranys l'obliguen a anar de festa de nit i de dia, tot i que ell sembla preferir la companyia d'una corista del Molino (Karina) que també va a missa d'onze amb els seus pares, diplomàtics danesos.

Ronet es limita a mostrar les dents blanquíssimes i Karina tres quarts del mateix; els secundaris (entre els quals descobrirem a Luis Ciges o Víctor Israel) competeixen pel premi a la pitjor actuació, tot i que cal dir en la seva defensa que no tenen on agafar-se, ja que les rèpliques, algunes pretesament còmiques, no tenen gaire sentit i el film no té més interès que el de veure una colla de pallassos i eixelebrats corrent amunt i avall per una Barcelona que, a més, és de mentida perquè van filmar quasi sempre al Poble Espanyol. Per arrodonir l'estafa, en la versió espanyola no podem escoltar la veu d'Anna Karina en la cançó que obre i tanca el film, doblada per Amparo Soler Leal (qui tornaria a treballar amb Maurice Ronet a "Amador", de Francisco Regueiro).

dimecres, 17 de juny del 2020

LA CURA DEL BIENESTAR


Tampoc "La cura del bienestar" (2017) és una pel·lícula concisa. Gore Verbinski, en els seus èxits ("Piratas del Caribe") com en els seus fracassos ("El llanero solitario") abusa de l'excés i del metratge.

Però no podem dir que no es tracti d'un film interessant. Fins i tot és fascinant a estones, aquesta actualització del conte gòtic; tot i que l'escenari principal -un balneari misteriós en un castell als Alps Suïssos- no és precisament modern. L'arribada del protagonista cercant-hi un directiu de la seva empresa de Wall Street recorda tant "El corazón de las tinieblas" com "Drácula"; també l'ombra de Frankenstein o del Fantasma de l'Òpera recorre un relat que es mou amb habilitat entre el tòpic i la sorpresa, ple de moments magnífics (la visita al poble, per exemple), i que tampoc no decep en el tram final que potser no és gaire original però resulta adequadament espectacular i també romàntic, amb l'ajuda inestimable d'una Mia Goth -la jove empresonada al castell- que té l'aire desvalgut que convenia al personatge sense que això la faci menys atractiva.

dimarts, 16 de juny del 2020

VIDA OCULTA


Com venim dient, Terrence Malick porta dies ancorat en un estil uniforme i una temàtica religiosa que avancen en proporció inversa a l'interès del seu cinema. Segons Imdb, el seu proper projecte aborda directament la vida de Jesucrist (o alguns episodis de la vida de Jesucrist). Sembla coherent que el títol que el precedeix, darrer estrenat entre nosaltres, expliqui la vida d'un sant i màrtir de la fe catòlica.

Basada en fets reals, "Vida oculta" (2019) narra el cas d'un granger austríac que, en els dies de la Segona Guerra Mundial, convençut que Hitler no està actuant de la manera més correcta, decideix no prestar jurament a la causa, la qual cosa li comportarà problemes gravíssims, també a la seva família. El cas és certament insòlit i exemplar i aporta un argument de signe clàssic a una obra que havia derivat cap a l'experimentació, tot i que Malick no renuncia als seus objectius angulars ni a les seves diatribes en off sobre la fe, el lliure albir i tots aquests conceptes catequístics; la qual cosa és coherent amb la seva vocació però contribueix a fer reiteratiu un film que no és que estigui malament però que podria haver estat més concís sense que es perdés el missatge.

divendres, 12 de juny del 2020

JE VOUS SALUE, MARIE


A "Je vous salue, Marie" (1985), Godard parteix d'alguns motius bíblics (de la Mare de Déu a la poma d'Eva) per parlar de la puresa i de l'origen de la vida, combinant molts plans del sol fotografiat en tota la seva esplendor i les històries paral·leles d'una alumna embolicada amb el seu professor -un home casat-, qui sosté que l'origen de la vida a la Terra es deu als extraterrestres, i del misteriós embaràs de la Maria, una jugadora de bàsquet verge, tan fotogènica com llargueruda; el seu xicot Josep, de professió taxista, intenta ser comprensiu, tot i que de tant en tant perd els papers. Si hagués anat a catequesi de petit, comprendria que la intervenció d'un foraster anomenat Gabriel, el part vora una granja on hi ha una mula i un ruc, o el costum del nen de batejar els seus amics amb els noms de Pere o de Jaume, remetrien a un cas similar.

El film de Godard és prou bell, tot i que un pèl reiteratiu en les escenes en què Maria s'interroga sobre la relació entre cos i ànima mentre contemplem la seva nuesa des d'un angle que recorda el quadre de Courbet "L'origen del món". I, com l'obra del pintor, la pel·lícula va ser un gran escàndol, amb els catòlics d'arreu molt indignats, com sempre sense haver-se molestat en veure el film objecte de la seva ira, al qual acabarien fent publicitat gratuïta.

Al meu poble, la volíem fer al Cine-club en un dels aniversaris de l'entitat. Va ser l'hivern del 1986 i va caure la nevada del segle que va deixar la ciutat a les fosques; fins i tot hi va haver un ensorrament amb morts. Un ultracatòlic amb ínfules de poeta va fer una columna en vers al diari local acusant-nos del desori; és a dir, afirmant que la projecció prevista d'una pel·lícula blasfema seria l'origen de tantes desgràcies. Paradoxalment, la sessió es va haver de posposar, precisament a causa de la nevada i la falta de llum elèctrica, cosa que el signant de l'article ¿periodístic? va atribuir a la intervenció de la Verge. En fi, que va tornar la llum i vam poder projectar la pel·lícula; el públic es va avorrir com pertocava i no va caler lamentar més morts.

Aquest film es presenta acompanyat d'un curtmetratge de la col·laboradora del director Anne-Marie Miéville, que porta per títol "Le livre de Marie" i explica la història d'una nena que veu com els seus pares es divorcien. Senzill i emotiu, en la seva modèstia acaba resultant més interessant que el llargmetratge de Godard.

La fotogènia de Maria i el referent pictòric:






dimarts, 9 de juny del 2020

SUSPENS FRANCÈS


Truffaut i els companys de la Nouvelle Vague admiraven Hitchcock i menyspreaven Henri-Georges Clouzot, a qui, paradoxalment, hom havia batejat com el Hitchcock francès, sobretot arran de l'èxit d'"El salario del miedo" (1953) i "Las diabólicas" (1955).

Després d'aquests dos títols i d'un molt interessant documental sobre Picasso i el seu procés creatiu ("El misterio de Picasso" -1956-), Clouzot dirigia la tercera i última pel·lícula en què intervindria la seva esposa brasilera Véra Clouzot, l'enigmàtica "Los espías" (1957). Es tracta d'un film estrany i fallit que marca l'inici del seu declivi professional; el protagonista és un metge pusil·lànime i dipsòman que dirigeix un sanatori mental més aviat rònec amb només dos pacients, un d'ells una dona muda; un desconegut li ofereix un milió de francs per allotjar un presumpte espia, a qui seguiran tot d'individus misteriosos en el que sembla una paranoia presentada com una paròdia. El desconcert del personatge va en paral·lel al desconcert de l'espectador; el personatge de la noia muda sembla que hagi de tenir alguna rellevància però finalment cal pensar que només servia per donar-li feina a l'actriu francesa-brasilera. Tampoc un repartiment amb uns quants noms internacionals (Peter Ustinov, Sam Jaffe, Curd Jürgens) ajuda a elevar el nivell d'un projecte llastat per una trama que no condueix enlloc i una realització mancada de l'energia dels seus treballs precedents.

Altres realitzadors francesos han volgut assemblar-se a Hitchcock, més o menys conscientment (Truffaut, Chabrol). En el moment actual, i salvant les distàncies, potser seria François Ozon el mestre del suspens dintre de la cinematografia gal·la.

El 2003 va dirigir, també amb un repartiment internacional -Charlotte Rampling i Charles Dance acompanyen la francesa Ludivine Sagnier- "Swimming Pool", sobre la relació complexa entre una anglesa escriptora de novel·la negra i una jove molt maca amb qui comparteix la casa del Sud de França on buscava tranquil·litat i inspiració. La noia, que es passa el dia nedant a la piscina i la nit fent l'amor amb els habitants del poble que hi ha a la vora, no necessàriament atractius (es tracta d'un poble petit), no li aporta gaire tranquil·litat però sí inspiració. La història anticipa la reflexió sobre la creació literària que trobarem a "En la casa" i també conté, com altres films d'Ozon, dosis d'erotisme i un desenllaç sorprenent. Potser l'argument no és res de l'altre món però el director el guarneix amb una atmosfera pertorbadora prou convincent, mentre Charlotte Rampling ofereix una interpretació extraordinària i Ludivine Sagnier exhibeix una bellesa salvatge i fascinant.

dissabte, 6 de juny del 2020

DOCTOR SUEÑO


"Doctor Sueño" (Mike Flanagan, 2019) adapta la novel·la homònima de Stephen King, una mena de seqüela d'"El resplandor" que recupera el personatge de Danny Torrance molts anys més tard, encara turmentat perquè veu morts i digne continuador de les farres alcohòliques del seu pare. Però es rehabilitarà i lluitarà contra una tribu de vampirs que s'alimenten de l'alè de nens que resplendeixen.

El clímax a l'Hotel Overlook imposa el final que Kubrick li va negar a King en el seu film del 1980, la qual cosa podria implicar una revenja de l'escriptor; però no ens enganyem: l'única part interessant de "Doctor Sueño" -una pel·lícula excessivament llarga-, és aquesta en la mesura que ret homenatge al "Resplandor" kubrickià, música dels anys vint inclosa.

divendres, 5 de juny del 2020

PENNY DREADFUL: CITY OF ANGELS


Ara que als Estats Units la gent es manifesta contra el racisme, pot resultar doblement interessant aquesta sèrie, hereva de la fantasia gòtica "Penny Dreadful" i ambientada a Los Angeles l'any 1938. El component fantàstic es dilueix en una trama sorprenentment realista en què els policies són tan salvatges com els que van assassinar el pobre George Floyd i les diverses ètnies viuen enfrontades: llatins catòlics contra blancs protestants, jueus contra espies nazis que volen fer de la ciutat la delegació americana del Tercer Reich. Entre el thriller, el terror, el drama romàntic i la denúncia d'una societat malalta, la sèrie sorprèn per la seva fluïdesa narrativa, una excel·lent direcció artística i uns actors impecables, amb la sempre inquietant Natalie Dormer al capdavant fent de l'ésser demoníac que sembra zitzània (potser també va xiuxiuejar a l'orella del policia de Minneapolis).

dimarts, 2 de juny del 2020

MÉS SOBRE CLINT EASTWOOD

Sí, ja sé que fa menys d'un any li vam dedicar un monogràfic. Però resulta que el senyor fa noranta anys (últimament, tot va de nonagenaris) i TCM li està dedicant un cicle. Vam comentar totes les pel·lícules dirigides per ell, de manera que no cal insistir-hi, però alguns dels títols en què només apareix com a actor també tenen el seu interès, i ara en destacarem un parell:


Michael Cimino havia escrit el guió de "Harry el fuerte" (1973), primera de les seqüeles de "Harry el sucio", i Eastwood li va oferir l'oportunitat de dirigir el seu següent llibret.

"Un botín de 500.000 dólares" (1974) no feia presagiar la futura carrera del responsable d'"El cazador" i "La puerta del cielo", tot i que ara podem rastrejar algunes senyes d'identitat. És un film difícil de definir perquè integra diversos gèneres (road movie, buddy movie, atracaments) i el to fluctua entre la comèdia i la tragèdia sense solució de continuïtat. Bàsicament, tracta la relació una mica paterno-filial entre dos personatges desarrelats, Thunderbolt (Eastwood) i Lightfoot (un joveníssim Jeff Bridges), semblant a l'amistat entre els personatges de De Niro i Christopher Walken a "El cazador". A diferència d'altres títols sobre atracaments, i malgrat les nombroses escenes de persecucions automobilístiques, el ritme del film és força pausat, quasi melancòlic, i els paisatges d'una Amèrica primigènia adquireixen una importància notable.


L'altre títol que comentarem és "En la cuerda floja", thriller dirigit per Richard Tuggle el 1984. Clint Eastwood fa el paper d'un policia de Nova Orleans que segueix la pista d'un assassí de prostitutes. La singularitat de la proposta radica en el fet que el policia, divorciat amb dues filles al seu càrrec, és un puter amb gustos no gaire diferents del misteriós assassí, amb qui estableix una identificació força inquietant. Sort que una noia molt comprensiva amb les seves aficions (Genevieve Bujold) el portarà pel bon camí i que les filles, a diferència d'altres divorciats interpretats per l'actor, l'adoren.