dimarts, 28 d’abril del 2020

AL PACINO, ICONA GAI

En el seu vuitantè aniversari recordarem un parell de títols més del gran Al Pacino.


Després de "Serpico", va tornar a treballar amb Sidney Lumet en un dels seus treballs més recordats i un altre film emblemàtic dels setanta. Basada en fets reals, "Tarde de perros" (1975) narrava l'atracament frustrat a una entitat bancària de Brooklyn portat a terme per dos arreplegats. Assetjats per la policia, cerquen una sortida que no passi per la presó. Sonny (Pacino) es porta molt bé amb els ostatges i el film insisteix a comparar la innocència de l'atracador (relativa, certament) amb la manca d'honestedat i escrúpols dels policies. Però un segon atracador, incorporat pel mític John Cazale, és un pèl raret.

Tot i que no queda del tot clar ni en la pel·lícula -ni, segons sembla, en la realitat-, la raó última de l'atracament era aconseguir diners perquè un xicot, amb qui Sonny -qui ja tenia dona i fills- s'havia casat feia poc, pogués pagar-se una operació de canvi de sexe.

Però les motivacions no constitueixen el nucli del film, malgrat l'entregada, espectacular, interpretació de Pacino; Lumet posa el focus en el surrealisme de la situació, en la companyonia que s'estableix entre els empleats de la sucursal bancària i el mateix Sonny, en el fervor del públic que contempla l'escena, o, sobretot, en la freda professionalitat (a diferència dels atracadors) i manca d'escrúpols dels policies -com ja hem dit- o de la televisió, que només cerca commoure l'audiència i desapareix d'escena quan, ja a l'aeroport, el sistema segella sense pietat i per la força el fracàs dels rebels.


Després del fracàs d'"Un instante, una vida", Pacino és fitxat per William Friedkin, un senyor que va començar els setanta de manera fulgurant, amb els èxits consecutius de "The French Connection" i "El exorcista", però que va ensopegar amb "Carga maldita" (1977), un ambiciós remake d'"El salario del miedo" que no va funcionar.

"A la caza" (1980) no els va servir per rellançar les carreres respectives, tot i que Pacino va preservar el seu estatus d'estrella. I això, malgrat la polèmica que va envoltar el film, un altre thriller inspirat en fets reals que, en aquest cas, se centrava en la investigació per descobrir un misteriós assassí d'homosexuals. La policia decideix infiltrar, per la semblança física amb les víctimes, el policia heterosexual Steve Burns (Pacino) en els ambients gais de Nova York, en la seva versió més leather. Aquesta visió d'una homosexualitat fosca, semiclandestina, amb molta promiscuïtat i tendències sadomasoquistes, no va complaure precisament el col·lectiu. Si més no, la descripció d'uns ambients llavors més aviat inèdits en la pantalla gran és el principal -i potser únic- atractiu del film. Friedkin, tot i recórrer a algunes insercions pornogràfiques, va haver de barallar-se amb la censura i retallar almenys quaranta minuts de la pel·lícula. Potser això expliqui el principal problema d'"A la caza", un títol facturat competentment però insatisfactori en la mesura que no resol cap dels dos enigmes que planteja: al final, no sabem si atrapen al veritable assassí ni si el policia Burns, més enllà d'uns dubtes que Friedkin sí que explicita, va haver de participar activament en les trobades homosexuals a Greenwich Village i a Central Park.

diumenge, 26 d’abril del 2020

LOS PÁJAROS


Dels peixos passem als ocells. No heu notat que, en aquests dies de confinament, canten més i es percep més la seva presència?

Hitchcock ho va tenir clar. Adaptant Daphne du Maurier (com ja havia fet amb "Posada Jamaica" i "Rebeca"), el 1963 insistia en el gènere del terror -que tan bons resultats li havia donat a "Psicosis"- i proposava una trama que començava com una comèdia lleugera sobre la relació entre un xicot de poble (Rod Taylor), valent però condicionat per una mare possessiva (Jessica Tandy), i una noia sofisticada (Tippi Hedren) i acabava com un malson en què els ocells de totes les espècies, sense cap motiu aparent, atacaven els habitants de Bodega Bay primer i, després, d'arreu.

Com quan, a "Psicosis", va matar la protagonista a la mitja hora de metratge, a "Los pájaros" també cerca desorientar l'espectador. Com hem dit, els atacs dels ocells no tenen cap explicació racional. Són aparentment aleatoris i cada vegada més agressius i devastadors. Si Melanie (Hedren) se sent una mica desemparada davant l'actitud ambigua del protagonista masculí i l'actitud obertament hostil de la sogra i de molts habitants del poble on l'arribada de la forastera coincideix amb l'inici dels atacs, aquesta sensació d'angoixa s'estén ben aviat a la resta de personatges. I el film conté molts moments memorables basats en un muntatge tan precís com quasi avantguardista: els corbs que s'apleguen al pati de l'escola; el moment en què la sogra descobreix el cadàver sense ulls; la mirada de Melanie anticipant el desastre quan explota la gasolinera... Llàstima que el pressupost no arribés per incloure el final previst pel director: quan els protagonistes aconsegueixen abandonar Bodega Bay i s'apropen a San Francisco, veuen com els ocells omplen el famós pont, senyal que el final de la humanitat serà inevitable.

dissabte, 25 d’abril del 2020

PIRAÑA 3D


El francès Alexandre Aja es va fer famós amb un film de sang i fetge divertit i ferotge, "Alta tensión" (2003), que el va catapultar als Estats Units, on va rodar, el 2006, un notable remake de "Las colinas tienen ojos".

"Piraña 3D" (2010) és, com el seu títol fa preveure, un divertiment, un plaer culpable ideal per a aquests dies de confinament. El començament és tan tòpic com desencoratjador: el pobre Richard Dreyfuss apareix dos minuts perquè se'l mengin les piranyes. I no es pot dir que a partir d'aquest moment hi hagi gaires sorpreses; de fet, el gran avantatge de "Piraña 3D" és que dóna allò que promet. I en una progressió exponencial.

Si la segona escena presenta una reunió de joves musculats que celebren qui sap què bevent cervesa i fent concursos de samarretes mullades a la vora d'un llac, ja endevinem que alguns serviran de berenar a les piranyes. Si el fill adolescent de la sheriff local queda al càrrec dels seus germans petits i els fa prometre que no abandonaran la casa perquè ell ha d'absentar-se per participar en un rodatge softcore en un iot, no cal ser un geni per endevinar que: a) els nens s'escaparan i quedaran exposats al perill; i b) el rodatge porno serà interromput per l'atac dels peixos carnívors.

Però la concurrència d'Eli Roth com a actor convidat fent de mestre de cerimònies en la celebració teenager -o de la porno-star Gianna Michaels a l'abast de les piranyes- adverteix del festival gore que ens espera: el previsible atac als participants de la moguda se salda amb un bany de sang poques vegades vist en el cinema; i el no menys previsible atac al iot inclou moments delirants com quan un peix devora -i escup- el penis del pornògraf cocaïnòman. Fins i tot el suspens final té el seu punt, sobretot quan les piranyes atrapen pels cabells a la noia dels pits grossos.

A més, no hi ha perill que després us faci por ficar-vos a l'aigua. El coronavirus pot fer més mal que totes les piranyes prehistòriques.

Provocant els peixos amb gana endarrerida:

divendres, 24 d’abril del 2020

TRENES RIGUROSAMENTE VIGILADOS


En el cinema dels anys seixanta hi va haver "noves onades" en molts països: França, per descomptat; el Regne Unit, etcètera. Però el fenomen també el trobem en l'òrbita comunista; i, especialment, a Txecoslovàquia.

En vam parlar en el post dedicat a Milos Forman. Però va ser Jirí Menzel qui va aconseguir per al seu país l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera, amb la magnífica "Trenes rigurosamente vigilados" (1966).

El to entre el realisme i la sàtira recorda Forman. Però el film de Menzel ens porta als anys de la Segona Guerra Mundial. Els protagonistes treballen -però no gaire- en una estació de tren, i el conflicte deriva en un atemptat contra un comboi dels alemanys; però tot plegat és l'excusa per a una comèdia eròtica tendra i divertida al voltant d'un jove que vol perdre la virginitat; ocasions no n'hi falten, ja que les noies que aterren a la petita estació són prou bufones i no tenen gaires complexos, però la seva inexperiència li juga alguna mala passada. Detalls com el dels descosits al sofà que acull les aventures amoroses dels ferroviaris agermanen el film de Menzel amb els clàssics de l'alta comèdia. La capacitat per saltar equilibradament de la ironia al drama i per trobar l'emoció sense forçar-la defineixen l'estil d'un senyor que, a diferència del seu compatriota Forman, no va fugir quan van entrar els russos amb els seus tancs i que va continuar la seva carrera amb molts entrebancs a causa de la censura.

dilluns, 20 d’abril del 2020

LA LÍNEA INVISIBLE


Mariano Barroso sembla trobar-se còmode fent mini-sèries per a Movistar + i, després de la notable "El día de mañana", presenta ara "La línea invisible", títol que té en comú amb l'esmentada l'ambientació als anys seixanta i l'ancoratge en una realitat social controvertida.

Se centra en els inicis de l'ETA i resulta interessant en els primers capítols el seu enfocament històric, força didàctic, que no exclou l'interès humà dels personatges, des del jove líder independentista al policia torturador, Melitón Manzanas, personatge real tot i el nom improbable. En ambdós casos, es posa molta èmfasi en l'entorn familiar i, ben aviat, la sèrie ensenya les seves cartes: no es tracta tant d'analitzar les causes del conflicte com de denunciar l'ús de la violència, mostrant amb tota la cruesa els seus efectes. No puc estar-hi més d'acord però tampoc han descobert la sopa d'all; potser tampoc calia humanitzar tant el torturador Manzanas o dedicar tot un episodi a explicar que el guàrdia civil assassinat en un control acabava de fer plans per casar-se amb una pubilla de la zona.

En fi, sèries i pel·lícules sobre el conflicte basc difícilment estaran exemptes de polèmica i trobo més lúcides les aproximacions des de l'humor de Borja Cobeaga, tot i que "La línea invisible" pot ser un bon complement als títols del segon, centrats en l'etapa més recent de l'ETA. Si més no, la sèrie de Barroso està competentment facturada i molt ben interpretada per Antonio de la Torre i dos joves actors catalans: Àlex Monner, qui aconsegueix fer-nos oblidar la seva pèssima interpretació del pijo homosexual a "Vivir sin permiso", i Enric Auquer, tan creïble en el paper de narcotraficant gallec a "Quien a hierro mata" com en el d'idealista revolucionari basc obligat pels seus problemes de salut a cedir el testimoni al seu germà petit (Monner), el típic personatge sensible i aparentment feble que es converteix inesperadament en el líder de la banda.

diumenge, 19 d’abril del 2020

EL HOTEL A ORILLAS DEL RÍO


Acabem el nostre periple oriental amb un vell conegut, el coreà Hong Sang-soo. Filmada en un impecable blanc i negre, "El hotel a orillas del río" (2018) és un film minimalista que conté tots els elements habituals en la seva filmografia: Kim Min-hee surt d'un desengany amorós i comparteix unes hores amb una amiga en un hotel al costat d'un riu -com avisa el títol del film-; mentrestant, al mateix indret, dos germans -un dels quals és director de cinema independent- visiten al seu pare, un vell poeta convidat a passar uns dies a l'hotel i que té la sensació que la vida arriba al seu final. Al vespre, tots coincideixen en un restaurant on, després d'acabar amb les reserves de soju de la comarca, tindran ocasió d'expressar els seus retrets i experiències vitals.

L'hotel és com una cruïlla de camins. Per al poeta, el camí és al seu final, i només pot mirar el passat amb resignació i admirar la bellesa del present. Els personatges més joves només han tancat una etapa i hauran de continuar el seu viatge.

Jeure:


Menjar:


Beure:


La bellesa de la joventut:

divendres, 17 d’abril del 2020

LA CENIZA ES EL BLANCO MÁS PURO


A "La ceniza es el blanco más puro" (Jia Zhangke, 2018), acompanyem al llarg de molts anys la peripècia vital de la Qiao, una dona forta i decidida que està enamorada d'un gàngster que es portarà molt malament amb ella després que la fiquin a la presó per ajudar-lo (cinc anys per tinença d'armes, els xinesos no estan de gaires punyetes).

Comença com un thriller i continua com una road-movie quan ella recorre mig país -inclosa l'avui famosa ciutat de Wuhan-. El to feminista queda una mica en entredit al final però el film de Jia Zhangke resulta fàcil de seguir i molt útil per conèixer els paisatges exteriors i interiors d'una Xina profunda on els més espavilats busquen fer negocis aprofitant les (moltes) escletxes del sistema comunista.

dimecres, 15 d’abril del 2020

LARGO VIAJE HACIA LA NOCHE


Continuem (i continuarem) parlant de cinema oriental i ara ens apropem a la pel·lícula més aplaudida al Festival de Cannes del 2018, la també xinesa "Largo viaje hacia la noche", dirigida per Bi Gan.

El film està dividit en dues parts clarament diferenciades. En la primera, un home fa de detectiu per cercar una dona que recorda de fa anys i que sembla haver fugit amb un mafiós i després haver tornat a desaparèixer. La trama està desconstruïda perquè la imaginació i la memòria -i el passat i el present- es confonen. En conseqüència, no resulta fàcil de seguir i algunes pistes, com la reiteració del color verd en la coberta del llibre, el vestit de la noia o el rellotge de paret, no aporten gaire informació addicional.

Els somnis i el cinema comparteixen aquesta capacitat d'alterar la realitat. Llavors, el protagonista entra en una sala tan decrèpita com la resta d'escenaris i es posa unes ulleres per gaudir en 3D (així es va poder veure a Cannes) d'una pel·lícula que porta per títol "Largo viaje hacia la noche". El to oníric -justificat per la possibilitat que el protagonista s'hagi adormit al cinema- resulta encara més evident en aquest segment final rodat en un únic pla-seqüència (50 minuts de durada); proposa elements que estableixen una simetria amb la primera meitat (el rellotge de polsera en comptes del rellotge de paret, el vermell substituint el verd, la referència a una casa on hi ha goteres i que gira sobre el seu eix) i, en qualsevol cas, té una bellesa i una capacitat hipnòtica molt notables que compensen la dificultat d'empatitzar amb un argument tan críptic i un artifici que ens porta a la memòria els experiments de Wong Kar Wai.

dimarts, 14 d’abril del 2020

SOMBRA


El xinès Zhang Yimou semblava entestat a dilapidar el prestigi adquirit amb els seus primers títols ("Sorgo rojo", "La linterna roja", etcètera) amb produccions de gran format i limitades prestacions artístiques, com la superproducció "La gran muralla" (2016), sobre uns monstres que ataquen els xinesos, protegits per la muralla en qüestió i ajudats per uns valents occidentals incorporats per Matt Damon i Willem Dafoe.

"Sombra" (2018) continua en la línia del film d'aventures amb moltes baralles a espasa o -en aquest cas- uns paraigües construïts amb fulles molt afilades. Inclou reflexions sobre el ying i el yang i la trama incorpora una curiosa història d'amor entre el doble (l'ombra) d'un general que viu en l'ombra i la dona del segon; una subtrama, en qualsevol cas, que atorga al film cert interès després d'una mitja hora inicial una mica confusa argumentalment, mentre que, una vegada més, l'atractiu radica en un tractament estètic singular que ofereix bellíssimes imatges en tonalitats quasi exclusivament grises.

dilluns, 13 d’abril del 2020

UN INSTANTE, UNA VIDA


El 1977, Al Pacino es va posar a les ordres de Sidney Pollack per protagonitzar "Un instante, una vida" (curiosa traducció espanyola de l'original "Bobby Deerfield"), adaptació d'una novel·la d'Erich Maria Remarque que narra la història d'amor entre un corredor automobilístic (Pacino) i una noia que pateix un càncer terminal (Marthe Keller). El principal atractiu de la proposta són els exteriors a Suïssa i a Florència i un parell de curses amb accident inclòs que serveixen per completar un metratge ja de per si excessiu, atès que l'argument, que ja era antiquat en el moment de l'estrena, dóna pel que dóna. Sí, el protagonista es troba a si mateix i la noia es permet ser excèntrica perquè s'ha de morir; més enllà d'això, el film és tan insubstancial i cursi que esdevé entranyable. El renom del director i dels actors en el millor moment de les carreres respectives (Keller venia de rodar "Marathon Man" i "Domingo sangriento") no va salvar la pel·lícula del fracàs.

diumenge, 12 d’abril del 2020

SERPICO


Tot i que la carrera de Sidney Lumet és tan prolífica com diversa, si ens atenim als títols que hem comentat en el bloc fins ara, hi hauria dos qüestions que es repeteixen: la denúncia del sistema o d'una part del sistema (la Guerra Freda a "Punto límite", la televisió sensacionalista a "Network", el sistema judicial), i la justícia en un sentit més ampli, des d'"Asesinato en el Orient Express" a "Veredicto final" i "Doce hombres sin piedad".

A "Serpico" (1973), film basat en fets reals, conflueixen novament: narra els esforços d'un policia íntegre (l'italoamericà Frank Serpico, interpretat per Al Pacino) per denunciar la corrupció imperant en els cossos de policia de la ciutat de Nova York, enfrontat a la indiferència dels superiors i l'odi dels companys en una croada que li reporta molts problemes i cap satisfacció.

El film de Lumet, al mateix temps, s'inscriu en la moda dels thrillers al voltant de la violència en uns carrers plens de mafiosos i narcotraficants, erigint-se en un dels exemples més satisfactoris i un títol de referència del vigorós cinema americà de la primera meitat dels anys setanta.

divendres, 10 d’abril del 2020

PÁNICO EN NEEDLE PARK


Jerry Schatzberg va debutar el 1970 amb "Confesiones de una modelo", protagonitzada per Faye Dunaway. El seu segon llargmetratge ("Pánico en Needle Park", 1971) ens porta a un univers menys glamurós però amb idèntica vocació documental: a través d'una història d'amor que recorda l'argument de "Días de vino y rosas", ens mostra sense escatimar detalls el dia a dia dels addictes a l'heroïna que es busquen la vida als carrers d'una inhòspita ciutat de Nova York. "French Connection" havia posat de moda el mateix any la filmació al carrer; però el cantó fosc de la Gran Poma ja havia impulsat altres títols en anys precedents, fins i tot fora del gènere negre com en el cas de "Cowboy de medianoche", amb la qual el film de Schatzberg comparteix director de fotografia -Adam Holander- i, per extensió, el mateix estil: exteriors filmats amb teleobjectiu i els personatges passejant neguitosos entre el tràfic; interiors polsegosos i claustrofòbics on es punxen i malviuen.

Cinema independent d'indubtable valor, "Pánico en Needle Park" també passarà a la història per ser el primer paper protagonista d'Al Pacino; aquí ja exhibeix el seu talent però la fama li arribaria un any més tard quan Coppola el fitxa per fer de Michael Corleone.

L'actor, però, es va mostrar fidel als seus inicis i, el 1973, va repetir amb Schatzberg a "Espantapájaros" i va tornar a recórrer els indrets més sòrdids de Nova York a "Serpico", a les ordres de Sidney Lumet.

dijous, 9 d’abril del 2020

LAURA


"Laura" (Otto Preminger, 1944) conté els elements canònics de tot bon thriller: una dona misteriosa, un policia que oculta la seva vena romàntica rere una màscara d'impassibilitat i fuma com un carreter, uns sospitosos pintorescos. Però tots aquests elements estan estructurats de manera menys habitual: el policia (Dana Andrews) apareix quan s'anuncia la mort de la Laura del títol (Gene Tierney) i s'enamora d'ella a partir d'un retrat i del relat del veritable protagonista, un intel·lectual elegant i irònic interpretat pel futur Míster Belvedere Clifton Webb, un home que lamenta que la noia el tingui només per un amic i els prefereixi amb més múscul que cervell; tot i que diríem que ell també estima la Laura principalment a causa de la seva bellesa.

La fascinació per la figura de la protagonista -els homes contemplen embadalits sota la neu la llum en la finestra del seu apartament, en què transcorre gairebé la totalitat de l'acció- atorga una atmosfera molt especial a un film que, amb l'excusa d'una investigació criminal, parla de les passions amoroses, impermeables a la raó.

dimarts, 7 d’abril del 2020

EL TRAIDOR


Als anys setanta, el cinema americà oferia el film definitiu sobre la màfia siciliana amb "El padrino". En els darrers anys, és el cinema italià que ha pres el relleu d'aquestes narracions, la qual cosa sembla apropiada.

El veterà Marco Bellocchio proposa a "El traidor" (2019) un fresc històric sobre la lluita contra una Cosa Nostra molt radicalitzada a partir dels anys vuitanta, centrant-se en el macroprocés engegat pel malaurat jutge Falcone amb la col·laboració dels pentiti, fins als intents d'involucrar la classe política corrupta, representada per Giulio Andreotti. Ho fa a partir del personatge real del penedit (el traïdor a què al·ludeix el títol) Tommaso Buscetta, indagant en les seves motivacions i contradiccions. I en resulta un film admirable, intens i apassionant, al qual no sobra un fotograma malgrat una durada relativament llarga. Pierfrancesco Favino, a qui ja havíem vist a "Suburra" ofereix una caracterització impecable de Buscetta, un home que trenca la regla de l'omertà per salvar la pell però troba una justificació a la seva delació en els canvis en una organització que, sota el govern del sanguinari Salvatore Riina, se salta tots els límits i codis de conducta. Acaba manifestant la seva admiració pel jutge Falcone i paga la seva traïció amb una por a la revenja dels mafiosos que no l'abandonarà mai. El final amb un home derrotat assegut en una cadira (o són dos homes?) recorda "El Padrino II", però el film està lluny del mimetisme; només cal fixar-se en els flash-backs, habituals en produccions d'aquest estil, moltes vegades una excusa per omplir metratge, però que, en aquest cas, són sempre precisos i necessaris per arribar amb les imatges on no ho fan les paraules de la llarga confessió.

dissabte, 4 d’abril del 2020

OCHO SENTENCIAS DE MUERTE


Alguna paròdia dels Simpson feia conya sobre l'humor anglès, teòricament subtil i irònic, però actualment identificat amb "Benny Hill" i altres còmics més físics com Rowan Atkinson (Míster Bean).



Per retrobar una comèdia que faci honor a aquesta tradició d'elegància i fina sàtira social, ens hem de remuntar als anys de postguerra, quan els Estudis Ealing van produir un seguit de títols impecablement escrits i executats. Un bon exemple seria "Ocho sentencias de muerte", dirigida per Robert Hamer el 1949. El to ve marcat des de l'inici, quan trobem el Duc de Chalfont (Dennis Price) a la seva cel·la, esperant amb insòlita enteresa que l'executin a trenc d'alba i escrivint les seves memòries, la qual cosa propiciarà el llarg flash-back que ens il·lustrarà sobre la seva vida criminal; abans, però, el visita el botxí, molt amoïnat perquè no sap el tracte que ha de donar a persona tan notable.

Les bones maneres i una veu en off gèlida acompanyen els diàlegs més càustics imaginables i un pintoresc catàleg d'assassinats provocats per la venjança i l'ambició dirigits contra els membres de la rica família D'Ascoyne, vuit en total, tots ells -dones incloses- interpretats per Alec Guiness, un habitual de la casa que aquí mostra la seva capacitat transformista. La ironia continua fins al final de la funció, inesperat i inoblidable, que no volem pas revelar.

Elegància britànica:

divendres, 3 d’abril del 2020

EL HOYO


Continuem amb les distopies i parlem de la guanyadora del darrer Festival de Sitges: "El hoyo" (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019) és una barreja entre "High-Rise" i "Cube", una al·legoria salvatge, cruel, violenta i escatològica, al voltant d'una mena de presó en què les cel·les estan superposades i en què el menjar exquisit servit als usuaris del primer nivell -o, més ben dit, el que en queda-, es va repartint als nivells inferiors fins que les restes esdevenen insuficients. La manca de solidaritat i la lluita per la supervivència són dues cares de la mateixa moneda; res com la gana, combinada amb l'ambició, per fer sorgir el pitjor dels malaurats inquilins de la torre (nosaltres?), amb poques excepcions.

I ara que estic a punt de començar a veure la quarta temporada de "La casa de papel", m'adono de la proliferació de sèries i pel·lícules ("Joker" seria un altre cas paradigmàtic) que proposen variants diverses -però sempre amb altes dosis de violència- de la lluita dels desfavorits contra el sistema; contra un sistema que sembla fer-se més fort però que, al mateix temps, evidencia les seves contradiccions i mancances, finalment posat en evidència per un fet amb ressonàncies bíbliques: l'actual pandèmia, que ens mostra com n'és de fràgil la nostra orgullosa espècie.