dilluns, 23 de maig de 2022

LAS APARIENCIAS

El cinema francès sempre reserva alguna sorpresa, i és el cas de "Las apariencias" (Marc Fitoussi, 2020). En un primer moment, sembla una d'aquestes comèdies descafeïnades sobre crisis i infidelitats matrimonials, amanides amb algun malentès. Però ben aviat la trama ens arrossega cap als terrenys relliscosos del thriller, i el retrat àcid de l'alta burgesia i la seva submissió a les aparences passa de ser decorat d'una aventura presumptament lleugera a l'epicentre d'un terratrèmol.

diumenge, 22 de maig de 2022

TIEMPO DE AMAR, TIEMPO DE MORIR

Tant Douglas Sirk com Erich Maria Remarque eren alemanys nacionalitzats estatunidencs, que van fugir del seu país natal a conseqüència del nazisme. L'escriptor ja no era gaire ben vist atès el caràcter pacifista de la seva obra cabdal, "Res de nou al front de l'oest", sobre la vida en les trinxeres durant la Gran Guerra. El 1954 va reincidir en una temàtica molt similar però ambientada en la Segona Guerra Mundial i Sirk va adaptar quatre anys després "Tiempo de amar, tiempo de morir". 

El rei del melodrama va captar sense problemes l'essència d'una obra que contraposa els horrors de la guerra i la il·lusió de l'amor a través de la peripècia d'un soldat (John Gavin) destinat al front rus que, durant un permís, descobrirà un país destrossat; però, entre les ruïnes i la misèria, també coneixerà la dona de la seva vida, i, al seu costat, un racó per a l'alegria, per a la bondat i la solidaritat (el mateix Remarque es reserva el paper del professor Pohlmann, un intel·lectual que ajuda un jueu a amagar-se).

dissabte, 21 de maig de 2022

ALCARRÀS

Després de sorprendre amb el seu debut "Estiu 1993", Carla Simón, sense abandonar la seva mirada naturalista, ja gairebé renoiriana, va un pas més enllà amb "Alcarràs" (2022), flamant Os d'Or a Berlín, en què aborda els problemes d'uns pagesos del poble que dóna títol al film, que veuen amb tristesa com el seu món desapareix engolit per plaques solars. La malenconia implícita en la història no impedeix que el millor títol en català que haurem vist en molt temps destaqui la felicitat dels petits moments en família (*), una família molt ben avinguda (tot i els conflictes quotidians) en què la distància entre l'avi que enyora el temps en què la paraula tenia la força d'un contracte i el net que salta a la discoteca quan no cull préssecs és només aparent. 

(*) Com en la també notable "Sis dies corrents", la directora aprofita el carisma d'actors no professionals. A Berlín es van quedar de pasta de moniato quan van saber que no eren família entre ells.

diumenge, 15 de maig de 2022

PLEASURE

El porno californià vist des de dins, a través de la peripècia d'una jove sueca que viatja a Los Angeles decidida a triomfar. La protagonista de "Pleasure" (Ninja Thyberg, 2021) cerca els diners, però el glamur està més aviat absent i la descripció d'aquest univers i dels seus mètodes esdevé prou realista per semblar abjecte.

diumenge, 8 de maig de 2022

WHAT'S NEW PUSSYCAT?

Quan ja tenia un prestigi com a humorista, a Woody Allen li van encarregar fer el guió d'una pel·lícula que fos divertida i sexi. "What's New Pussycat?" (Clive Donner, 1965) és un producte cent per cent sixties, amb música de Burt Bacharach -i la veu de Tom Jones per al tema principal-, noies guapíssimes en el repartiment (Romy Schneider, Capucine, Paula Prentiss, Ursula Andress), i una trama evanescent sobre el director d'una revista de moda a França (Peter O'Toole) que vol superar la seva condició de playboy per casar-se amb la Carole. 

El protagonista, assetjat per totes les dones, cerca l'ajuda d'un psiquiatre, interpretat per Peter Sellers, que encara és més addicte al sexe. Woody Allen es reserva el paper d'un amic que no té tanta sort amb les noies tot i que hi dedica molts esforços. 

Es nota la mà d'Allen en el dibuix del seu personatge -i el de l'insegur O'Toole, una mena d'àlter ego en guapo-, algunes rèpliques i, sobretot, en la conya al voltant de la psicoanàlisi. Però el guió està molt lluny de resultar convincent i tot esdevé precipitat i extravagant. Segons el mateix Allen, ningú no va entendre el llibret i, a més, tothom volia dir-hi la seva, començant per l'histriònic Peter Sellers. Sigui com sigui, el film va ser un èxit de públic i va permetre als actors divertir-se una temporada a París durant el rodatge.
Quan va protagonitzar, el 1972, "Sueños de seductor", amb guió basat en la seva obra de teatre "Play It Again, Sam" (el títol ha originat un famós equívoc sobre una frase que mai no es diu a "Casablanca"), Woody Allen ja s'havia convertit en cineasta i, des de "Toma el dinero y corre", dirigia tots els seus llibrets i així evitava més nyaps com el de "What's New Pussycat?". Així, doncs, "Sueños de seductor", que va dirigir Herbert Ross, resulta una excepció. Però la intervenció d'un altre realitzador, en aquella època més experimentat que el mateix Allen (*), no perjudica el material i aquesta història sobre un crític de cinema insegur amb les dones que voldria assemblar-se a un Humphrey Bogart que se li apareix per aconsellar-lo, i que, després d'un seguit de fracassos, s'enamora de l'esposa (Diane Keaton) del seu millor amic, resulta tan tendra com divertida. Seqüències com la de la cita que resulta un desastre o el final a l'aeroport, paròdia-homenatge al mateix moment de "Casablanca", són antológiques.

.  

(*) Curiosament, Ross també es va estrenar amb un film protagonitzat per Peter O'Toole: "Adiós, Mr. Chips" (1969).

dilluns, 2 de maig de 2022

LA TRILOGIA D'APU

El 1951, Jean Renoir dirigia a l'Índia "El río". 

El riu rega els camps i transcorre plàcidament per les valls d'un país fèrtil i enorme. L'aigua mai no és la mateixa però el riu sí que ho és; el riu és una metàfora de la vida. 

Jean Renoir no va voler mostrar caceres d'elefants en el seu primer títol en color, sinó el descobriment de l'amor i del dolor, i el pas a l'edat adulta, a través del personatge d'una adolescent britànica enamorada d'un militar coix. 

Sembla indubtable que el film del francès va inspirar el cineasta indi més reconegut internacionalment. La primera pel·lícula de Satyajit Ray inaugura la famosa Trilogia d'Apu, anomenada així perquè se centra en el personatge d'aquest nom, a qui coneixem des que és un nen fins que té un fill i assumeix el paper de pare. 

Pater Panchali/La canción del camino (1955), Aparajito/El invencible (1956) i Apur Sansar/El mundo de Apu (1959) ens situen a Bengala entre els anys vint i trenta del segle passat. Apu viu la seva infància al camp, al si d'una família molt pobra, amb un pare lletrat però sense ni cinc que s'absenta llargues temporades per guanyar algunes rúpies; després d'una desgràcia (primera de moltes altres que s'alternen amb les alegries), la família es trasllada a la ciutat, on el pare procurarà guanyar-se la vida llegint textos sagrats sobre les escales al costat del Ganges (símbol de la vida i de la mort) i l'Apu jugarà pels carrers, abans que un nou gir el porti a l'escola i decideixi estudiar i viure amb independència. 

La vida flueix com el riu i unes persones hauran de morir o quedar-se soles perquè altres puguin créixer o puguin néixer. Mentrestant, les imatges d'aquesta trilogia extraordinària ens parlen d'un país fascinant tot i la humitat i la misèria.

Les edats de l'Apu: