Sí, ja sé que fa menys d'un any li vam dedicar un monogràfic. Però resulta que el senyor fa noranta anys (últimament, tot va de nonagenaris) i TCM li està dedicant un cicle. Vam comentar totes les pel·lícules dirigides per ell, de manera que no cal insistir-hi, però alguns dels títols en què només apareix com a actor també tenen el seu interès, i ara en destacarem un parell:
Michael Cimino havia escrit el guió de "Harry el fuerte" (1973), primera de les seqüeles de "Harry el sucio", i Eastwood li va oferir l'oportunitat de dirigir el seu següent llibret.
"Un botín de 500.000 dólares" (1974) no feia presagiar la futura carrera del responsable d'"El cazador" i "La puerta del cielo", tot i que ara podem rastrejar algunes senyes d'identitat. És un film difícil de definir perquè integra diversos gèneres (road movie, buddy movie, atracaments) i el to fluctua entre la comèdia i la tragèdia sense solució de continuïtat. Bàsicament, tracta la relació una mica paterno-filial entre dos personatges desarrelats, Thunderbolt (Eastwood) i Lightfoot (un joveníssim Jeff Bridges), semblant a l'amistat entre els personatges de De Niro i Christopher Walken a "El cazador". A diferència d'altres títols sobre atracaments, i malgrat les nombroses escenes de persecucions automobilístiques, el ritme del film és força pausat, quasi melancòlic, i els paisatges d'una Amèrica primigènia adquireixen una importància notable.
L'altre títol que comentarem és "En la cuerda floja", thriller dirigit per Richard Tuggle el 1984. Clint Eastwood fa el paper d'un policia de Nova Orleans que segueix la pista d'un assassí de prostitutes. La singularitat de la proposta radica en el fet que el policia, divorciat amb dues filles al seu càrrec, és un puter amb gustos no gaire diferents del misteriós assassí, amb qui estableix una identificació força inquietant. Sort que una noia molt comprensiva amb les seves aficions (Genevieve Bujold) el portarà pel bon camí i que les filles, a diferència d'altres divorciats interpretats per l'actor, l'adoren.
L'ascensió de Cimino va ser tan meteòrica com fulgurant la seva caiguda.
Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).
Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.
La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.
Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.
