Però la història que Field ens narra en un mesurat crescendo ens mostrarà com un personatge tan aparentment fred i calculador, tan habituat a exercir el poder, és incapaç de preveure la capacitat destructiva dels prejudicis en l'era de la cultura de la cancel·lació, que poden arrossegar qualsevol (*) als abismes més profunds, fins al Purgatori en la càustica conclusió a Tailàndia.
Cate Blanchett broda un paper difícil i el realitzador i la història li atorguen un protagonisme absolut. Tota l'acció i tots els esdeveniments -la majoria, fora de camp- existeixen a través d'ella, que, incapaç d'enfrontar-se directament a l'horror, té malsons i percep sorolls estranys (per moments, sembla que assistim a un remake de "Repulsión").
(*) No es tracta de defensar Tár, però, en la seva qualitat d'artista, és tan víctima com ho poden ser altres artistes no ficticis: Spacey, Allen, Picasso, Bach (impagable i crucial l'escena amb l'estudiant "racialitzat i pangènere" que renega del músic perquè era "misogin").
4 comentaris:
Con tal protagonista, uno siempre espera encontrarse con algo que merezca la pena.
Normalmente, Cate Blanchett es una garantía.
Película de denso contenido en la que su autor, muy exigente con el espectador, maneja conceptos que debieran inquietarnos y los combina y despliega a través de la trayectoria de su personaje principal, Lydia Tár, una mujer de inteligencia excepcional, culta, perfeccionista, egocéntrica, seductora, dominante, abusando de su poder a veces de la peor manera, pragmática, tajante e inmisericorde y que puede provocarnos repulsa y a la vez fascinación. En cuanto a la composición de Cate Blanchett, solo un adjetivo: portentosa.
Un buen resumen. Es cierto que la película no es muy apta para espectadores impacientes y supongo que por ello no tuvo una buena recepción comercial.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada