diumenge, 28 de setembre del 2014

RASHOMON


El públic occidental va conèixer Akira Kurosawa arran de la presentació de "Rashomon" (1950) al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d'Or; després, el film va ser guardonat amb l'Òscar honorífic a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En aquella època, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un film de procedència japonesa resultava com a mínim exòtic. Però la sorpresa va ser majúscula en descobrir una obra filmada com si fos un western de John Ford (director molt admirat per Kurosawa), amb travellings i moviments de càmera sumptuosos, alternats, això sí, amb alguns plans estàtics més propers a la tradició del teatre kabuki. Però l'estructura i el motiu argumental eren encara més sorprenents.

La història ens trasllada al Japó medieval i arrenca quan tres personatges (un viatger una mica malcarat, un monjo i un llenyataire) es refugien de la pluja sota les ruïnes de l'anomenada Rashomon, que era una de les portes de la ciutat de Kioto en l'era Heian (al segle VIII, més o menys). Tot i que el mal temps durarà una bona estona no s'avorriran gens ni mica quan el llenyataire els expliqui un crim que ha presenciat al bosc: un lladre ha assaltat una parella, ha violat la dona i assassinat l'home. O potser no va passar ben bé així? Potser a la dona li van agradar les escomeses del saltejador; potser, fins i tot, va ser ella qui va matar el marit; o potser aquest es va suïcidar, incapaç de suportar l'afront. En flash-backs successius, se'ns mostra allò que va passar al bosc segons les versions dels diversos testimonis -el lladre, la dona, el llenyataire, fins i tot el marit mort que parla a través d'una vident-, i totes són diferents, sense que puguem saber quina d'elles és l'autèntica. L'espectador del film haurà de treure les seves conclusions o, senzillament, reflexionar sobre les motivacions dels personatges en les seves accions presumptes o en les seves declaracions davant la policia. I els tres homes que s'aixopluguen sota la porta de Rasho, s'adonaran que tot són mentides i desgràcies però descobriran també que encara resta una oportunitat per a les bones accions.

El comentari sobre la impossibilitat d'una informació veraç a causa de l'interès de l'informador és molt audaç i molt actual. I, malgrat la seva calculada ambiguïtat i el seu caràcter quasi experimental, "Rashomon" és un títol apassionant i molt intens dramàticament (atenció a l'escena en què la dona contempla aterrida la mirada de l'espós traït mentre sona el "Bolero" de Maurice Ravel).

El 1964, Martin Ritt va rodar-ne un remake en clau de western titulat "Cuatro confesiones", protagonitzat per Paul Newman, Claire Bloom, Laurence Harvey i Edward G. Robinson.

divendres, 26 de setembre del 2014

BOYHOOD


S'ha estrenat "Boyhood", la pel·lícula que Richard Linklater ha estat filmant al llarg de dotze anys (diversos dies de rodatge repartits entre el 2002 i el 2013) amb els mateixos actors, que creixen i envelleixen davant dels nostres ulls, i que mostra la vida de Mason (Ellar Coltrane) des dels sis anys fins que entra a la universitat.

No és que al jove protagonista li passi res de l'altre món, ni a la seva germana (Lorelei Linklater, filla del director), ni als seus pares separats (Patricia Arquette i Ethan Hawke). Tret del mal costum de la mare d'emparellar-se amb alcohòlics psicòpates, les seves vides són d'allò més normals i representen fidelment la classe mitjana del cor d'Amèrica, vessant intel·lectual -tot i que tindrem ocasió de conèixer gent força conservadora-. Però això no vol dir que el film no resulti interessant. L'experiment, tota una novetat històrica, comporta una sensació absoluta de realisme i resol de manera expeditiva el problema sempitern de reflectir en pantalla el pas del temps. Però "Boyhood" tampoc no seria tan apassionant si no fos per la rara capacitat de Linklater de captar la rellevància dels petits instants, de mostrar la mirada d'un nen primer i un adolescent després sense cap mena de condescendència, la qual cosa ja és un mèrit a l'abast de molts pocs directors. Mason és molt intel·ligent però és com la pel·lícula mateixa: no li cal fer grans discursos ni formular interrogants en veu alta per fer-nos partíceps de la seva por i, alhora, el seu entusiasme per afrontar una vida que comença i que pot conduir a l'èxit o al fracàs, o fins i tot a un lloc incert en què les coses perden el seu significat, més o menys com els ha passat als seus progenitors.

divendres, 19 de setembre del 2014

LOS ILUSOS


Jonás Trueba és fill de Fernando i nebot de David i deu el seu nom a la pel·lícula d'Alain Tanner "Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000" (1976). Amb aquests antecedents, no és estrany que la seva darrera pel·lícula, "Los ilusos", en blanc i negre, imiti descaradament les maneres de la Nouvelle Vague, amb molts exteriors al carrer Atocha de Madrid i encara més escenes amb els personatges fent un cafè en un bar il·luminats per la llum natural que entra pels finestrals , o gratant-se els ous als pisos on viuen de lloguer. Són gent de la faràndula, actors i directors de cinema sense gaire feina que no sabem com s'ho fan per pagar les cerveses, el menjar xinès o les entrades dels cinemes de versió original.

Sortosament, la naturalitat de les situacions, els diàlegs extravagants i alhora hiperrealistes i Aura Garrido -"Stockholm", "El cuerpo"- s'acaben imposant sobre l'artifici.

Aura Garrido en color i a l'estil Nouvelle Vague:


diumenge, 14 de setembre del 2014

ALGUNOS HOMBRES BUENOS


Com sap molt bé en David, de Safari Nocturno, m'agraden les pel·lícules de judicis. I no crec que tingui a veure únicament amb la meva formació.

De bones pel·lícules de judicis, altrament dites melodrames judicials (tot i que acostumen a incorporar molts elements del thriller) en podríem citar unes quantes: "Testigo de cargo", "Doce hombres sin piedad, "Vencedores o vencidos", "Veredicto final"...

Potser "Algunos hombres buenos" (Rob Reiner, 1992) no sigui una de les millors. En la seva estrena espanyola, la majoria de crítiques van anar de la condescendència a l'acarnissament, com acostuma a passar amb els films dissenyats per guanyar Òscars. I potser sí, potser el guió d'Aaron Sorkin no sigui un prodigi de subtilesa, potser la direcció de Reiner no transcendeixi el caràcter teatral de l'obra i potser tot plegat sigui senzillament un vehicle perquè Tom Cruise llueixi els ulls blaus i les dents blanques, Demi Moore exerceixi de dominatrix mentre els uniformes d'oficial de la Marina estrenyen els seus pits operats i Jack Nicholson brodi novament el paper de psicòpata.

Però què voleu que us digui? Jo no sóc aquí per fer de crític, encara que de vegades ho pugui semblar. Jo només vinc a parlar de les pel·lícules que m'agraden, encara que siguin plaers culpables. I "Algunos hombres buenos" m'encanta. M'agrada que el tinent Kaffee superi les seves inseguretats i es transformi en un advocat brillant; m'agrada que la tinent Galloway sigui tan eixerida i idealista i que protesti "enèrgicament"; m'agrada que siguin professionals i tinguin el detall de no interrompre la feina per anar-se'n al llit; m'agrada que els militars de Guantánamo siguin uns pertorbats (el tinent coronel Markinson -J.T. Walsh-) o uns fills de puta (els personatges de Kiefer Sutherland i Jack Nicholson), o que els soldats acusats d'assassinat tinguin l'encefalograma pla; m'agraden els interrogatoris als testimonis; i, per descomptat i tot que és inversemblant, m'agrada l'enfrontament final entre Tom Cruise i Jack Nicholson.

Sí, ho reconec: M'agrada aquesta refotuda pel·lícula! Vaig ordenar un codi vermell! I què? Saludeu, collons, que hi ha un oficial a la sala!


dilluns, 8 de setembre del 2014

PARAÍSO: ESPERANZA


"Paraíso: Esperanza" (2013) tanca la trilogia dirigida per Ulrich Seidl. El mateix estiu que la mare se'n va a Kenya a fer turisme sexual ("Paradies Liebe"), la seva filla el passa en un campament per a nois i noies amb problemes d'obesitat.

El film és tan auster com la institució en què transcorre l'acció, que aplica mètodes de caire feixista perquè els adolescents recuperin la forma física i els bons hàbits alimentaris. La protagonista furta menjar de la cuina i s'escapa al pub del poble proper per agafar una bufa molt considerable; però la seva rebel·lió es concreta sobretot en la relació perillosa que estableix amb el metge del campament, un cinquantí presumptament atractiu. No resulta fàcil i tampoc no sembla que els adolescents s'aprimin, però l'esperança és l'últim que es perd.

divendres, 5 de setembre del 2014

LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA


Només un any després del final de la Segona Guerra Mundial, William Wyler va dirigir "Los mejores años de nuestra vida", un drama sobre el retorn dels veterans i els seus problemes d'adaptació a la vida civil que segueix la peripècia de tres personatges, representants dels tres exèrcits: un sergent d'infanteria feliçment casat i amb fills adolescents (Fredric March), un capità pilot de bombarders casat també però no tan feliçment (Dana Andrews) i un mariner que torna amb les dues mans amputades i tem el retrobament amb la seva nòvia (Harold Russell, un actor no professional que, de fet, s'interpretava a si mateix).

El primer terç del film, que comença quan els tres homes es coneixen a l'avió que els porta a la petita ciutat on viuen i culmina quan es retroben el vespre del mateix dia en un bar on el capità i el sergent acaben amb un pet considerable, és magnífic, mostra de la capacitat dels directors i guionistes del cinema clàssic nord-americà de conjugar emotivitat i concisió narrativa. Els problemes dels tres homes, que acaben ofegant en alcohol, ens són presentats de manera molt eficaç: el mariner manc sap fer moltes coses amb els ganxos que té en comptes de mans però no sap com abraçar la seva promesa; el sergent lliura al seu fill una espasa samurai i una bandera japonesa amb missatges dels familiars del soldat mort, però el noi en fa un cas com un cabàs i s'interessa pels problemes amb la bomba atòmica, sobre la qual sembla estar molt més informat que el seu pare.

Arran de la visita al bar de Butch, el capità no té esma de tornar a casa seva i la família del sergent l'acull durant la nit, en el transcurs de la qual tindrà un malson en què reviu un fet traumàtic de la contesa bèl·lica. La filla del sergent (Teresa Wright), que fa d'infermera, l'acotxa i aviat sabrem que els dos joves s'han enamorat i que estan destinats a acabar junts, sobretot quan coneguem l'esposa del capità (Virginia Mayo), una dona dolenta que no li convé.

A partir d'aquest moment, el film es fa més previsible; però no perd interès gràcies al nivell de les interpretacions i a l'elegància d'una posada en escena que, amb l'ajuda de la fotografia de Gregg Toland, treu un gran partit de la profunditat de camp (cal destacar l'escena final, quan tots els personatges es reuneixen al voltant de la parella de nuvis i deixen Teresa Wright i Dana Andrews sols a l'altra meitat de l'enquadrament).

La gràcia de molts detalls (impagable l'escena del matí després de la borratxera, quan la dona del sergent -Mirna Loy- dubta si acompanyar amb flors l'esmorzar que porta al seu marit, o quan aquest compara les fotografies amb el seu aspecte lamentable al mirall i llença les sabates per la finestra) contrasta amb l'escassa subtilesa d'alguns subratllats: per exemple, en l'inici a l'aeroport, el capità heroi de guerra no pot agafar un avió, mentre que, darrere d'ell, apareix un milionari preguntant si pot embarcar els seus pals de golf. En qualsevol cas, la insistència del film a destacar la falta de sensibilitat envers els veterans de guerra d'una societat civil només preocupada pels diners i l'amenaça comunista resulta força sorprenent en un títol de l'any 1946; de fet, el senador McCarthy va posar sota sospita la pel·lícula i el seu guionista Robert Sherwood, tot i que la cosa no va anar més enllà atès l'enorme èxit de públic i de crítica (van caure set Òscars, dos dels quals per al mariner manc: un d'honorífic i l'altre al millor actor secundari).

dilluns, 1 de setembre del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 5: A L'UNIVERS DE SUSAN E. HINTON

Com dèiem en el capítol anterior, l'economia de Coppola va quedar malmesa després del desastre financer de "Corazonada", i el seu prestigi com a director podria haver quedat igualment ferit de mort si no hagués estat per una circumstància peculiar:

Una colla d'alumnes d'un institut de secundària de Tulsa (Oklahoma) van enviar al director un llibre de temàtica juvenil escrit el 1967 per Susan E. Hinton -una escriptora d'aquella ciutat-, que va ser molt popular en el seu moment i que tenien com a lectura recomanada (el meu fill gran, que ha fet 3r d'ESO, també l'ha hagut de llegir no fa gaire), proposant-li que en fes l'adaptació cinematogràfica. A Coppola li va semblar bé; va viatjar a la ciutat on transcorre l'acció, es va envoltar de molts actors joves que en aquell moment no eren gaire coneguts i que passaríen a integrar el que es va conèixer com a "brat pack" (C. Thomas Howell, Matt Dillon, Ralph Macchio, Patrick Swayze, Rob Lowe, Emilio Estévez, Tom Cruise, Diane Lane) i amb ells va realitzar "Rebeldes" (1983), que esdevindria el seu màxim èxit de taquilla, almenys a la dècada dels vuitanta.

El "brat pack" (i Tom Cruise abans de l'ortodòncia):


La història narrada a "Rebeldes" (llibre i pel·lícula) és molt senzilla, gairebé naïf: d'una banda, tenim els greasers, els quals vesteixen texans i caçadores de cuir i, òbviament, duen brillantina; aquests nois són molt atractius però no gaire bons estudiants, pobres i de famílies desestructurades, o directament orfes. De l'altra banda, tenim els socs, que són els nois de casa bona que duen el cabell ben curt i porten jerseis de coll de pic (com les joventuts del PP d'avui dia, per entendre'ns). Una nit, una colla de socs capitanejats per Leif Garrett, animats per la ingesta immoderada d'alcohol i pels gelos, intenten agredir un parell d'innocents greasers; aquests es defensen i un d'ells es carrega un pijo; tot seguit fugen al camp. No són mala canalla i la seva generositat quedarà demostrada sobradament pel seu sacrifici final, en ocasió de l'incendi d'un orfenat. I una catàrtica baralla sota la pluja entre les dues bandes provarà que els greasers també són els més forts.

"Rebeldes" és un relat adolescent escrit per un adolescent en una llibreta de ratlles, com s'encarrega de destacar el pròleg, i Coppola assumeix el seu to elegíac amb totes les conseqüències. L'inici, amb l'escena al cinema a l'aire lliure en què Dallas (Matt Dillon) intenta lligar-se la pija Cherry (Diane Lane) combina el vigor narratiu proverbial en el seu autor amb una mirada romàntica que remet a l'univers de Nicholas Ray; més endavant, l'escena de la baralla al costat de la font inclourà plans amb la càmera inclinada com els que podem trobar a "Rebelde sin causa". La fugida al camp de Ponyboy Curtis i Johnny Cade (Howell i Macchio, respectivament) introdueix la imatge dels joves protagonistes filosofant amb el fons d'un cel rogenc tan impossible com el de certs moments de "Lo que el viento se llevó", que és el llibre que el primer llegeix durant el seu exili; Ponyboy recita uns versos de Robert Frost que afirmen que "res daurat no perdura" i conclou que el daurat és el color de la infantesa i que arriba un moment inevitable en què ens fem grans i l'or es perd, com li ha passat a ell mateix tot i el seu cabell oxigenat. I els tons ocres i daurats dominen en el film i esclaten en l'epíleg i en els crèdits amb música de Stevie Wonder.

L'experimentació cromàtica relaciona aquest film amb "Corazonada". Però Coppola devia pensar que havia fet una obra massa convencional i, tot seguit i amb el mateix equip, adapta la segona de les novel·les escrites per Susan Eloise Hinton, "La ley de la calle", i porta l'experimentació una mica més enllà.

Com a "Rebeldes", el director respecta el marc geogràfic i temporal. Ara som al 1975; malgrat que hi ha una baralla, coreografiada virtuosament, en l'inici del film, sembla ser que les bandes han passat a la història per culpa de l'heroïna. De manera que el to elegíac és encara més intens: Rusty James (Matt Dillon) enyora un passat llegendari i enyora el mite representat pel seu germà gran (esplèndid Mickey Rourke), El Noi de la Moto, que torna d'un viatge iniciàtic cap a Califòrnia i resulta més enigmàtic que en la seva absència. Rusty James és un xicot senzill, que no entén perquè Patty (Diane Lane) li gira l'esquena i no entén les dissertacions del seu germà i del seu pare (Dennis Hopper), un ex-advocat alcohòlic. La mirada trista d'El Noi de la Moto sembla albergar una lúcida certesa, un abisme emocional no gaire allunyat del que experimentava el coronel Kurtz a "Apocalypse Now", però només l'entén el seu pare perquè és tan intel·ligent i autodestructiu com ell mateix; i tampoc no és que tingui facilitat per comunicar-se amb el món exterior, ja que uneix al seu caràcter absent la sordesa i el daltonisme.

Amb l'excusa dels problemes visuals i auditius del protagonista, Coppola filma "La ley de la calle" en blanc i negre (la fotografia, igualment de Stephen H. Burum, marcadament expressionista, és magnífica); només unes notes de color per presentar uns peixos de Siam que obsessionen El Noi de la Moto. El títol original, "Rumble Fish", fa referència a aquests animals, que lluiten contra el seu reflex en un mirall i constitueixen una metàfora evident del drama de Rusty James, que ansia i tem alhora assemblar-se al seu germà (no endebades, l'altre pla en color és quan veu el seu reflex al vidre del cotxe de la policia i li clava un cop de puny).

La ingràvida posada en escena de Coppola (sota els acords d'una banda sonora excepcional de Stewart Copeland) transcendeix un argument potser tan esquemàtic com el de "Rebeldes" i aconsegueix un poema visual, suggerent i oníric, que culmina de manera grandiosa amb la panoràmica que s'eleva sobre els espectadors del tràgic desenllaç i va a parar a la pintada que anuncia que "El Noi de la Moto regna", i preludia l'epíleg amb la silueta de Rusty James retallada contra l'oceà.

El pas del temps és un tema central en els dos films sobre l'obra de Susan E. Hinton i es fa prou explícit a "La ley de la calle" en els plans accelerats dels núvols i els rellotges, alguns sense manetes. En films posteriors del cineasta serà recurrent.

Els daurats de "Rebeldes" i els rellotges sense manetes de "La ley de la calle":