EL SOL DEL FUTURO

El 1993, l'italià Nanni Moretti presentava un film diferent i divertit. "Caro diario" parlava d'ell, de les seves fílies (voltar en Vespa pels barris de Roma, la música ballable, Jennifer Beals) i fòbies (la violència al cinema, representada per "Henry, retrato de un asesino"), d'un viatge a l'illa de Lipari, o del càncer que va patir; i, fins i tot en aquest darrer fragment, preval el sarcasme: parla no tant de la malaltia sinó de la dificultat per aconseguir un diagnòstic; visita desenes de facultatius durant gairebé un any que li recepten medicines per obrir una farmàcia sense cap resultat, i quan, finalment, un metge s'hi juga un colló ("no els dos, però un sí") que es tracta d'un tipus de limfoma, ell busca el nom en un diccionari i allà troba detallats fil per randa els símptomes que ningú no havia sabut identificar. 

Trenta anys més tard, Moretti torna a parlar en clau autobiogràfica a "El sol del futuro". És un director de cinema que filma una pel·lícula ambientada el 1956 i que narra el desconcert dels membres d'una secció local del Partit Comunista Italià quan els soviètics envien els seus tancs a Hongria. Una lliçó d'història per a un temps -el nostre- en què la gent no sap que a Itàlia hi havia hagut comunistes, el cinema explota la violència (el mateix discurs de "Caro diario") i Netflix valora la viabilitat comercial d'un projecte basant-se en algoritmes. 

Moretti ja no entén el món que l'envolta i el món ja no l'entén a ell; ni entén la seva família: per què la seva filla festeja amb un home d'edat avançada? Per què la seva dona el vol deixar? 

És una mica tossut i tal vegada egoista. Però, enmig de la crisi professional i personal, s'adona que hauria pogut fer millor algunes coses (impagables les escenes en què dirigeix uns hipotètics actors que són ell i la seva companya, de joves); i que, tot i el pessimisme que desprèn un títol allunyat de l'alegria de "Caro diario", que vol semblar una comèdia i és quasi una tragèdia, sempre quedarà espai per a un final feliç, que recorda moments de la precedent "Tres pisos", però també la passejada circense de "8 y 1/2", corregint el final més mancat d'esperança de l'altre títol de Fellini homenatjat ("La dolce vita").