diumenge, 28 de maig de 2017

ERASERHEAD


L'estrena a Movistar + de la tercera temporada de "Twin Peaks"... vint-i-cinc anys després!, ens servirà d'excusa per iniciar un repàs a la carrera d'un dels directors contemporanis més originals i controvertits.

David Lynch també és pintor i músic. Un artista total i inclassificable que haurà deixat una petjada molt profunda en la seva faceta de realitzador cinematogràfic, més prolífica d'alló que pot semblar a primera vista si sumem als llargmetratges l'extensa llista de curts, produccions televisives i creacions en vídeo, ara més habituals després de la tèbia acollida d'"INLAND EMPIRE" (2006), una de les seves obres més radicals, que ja és dir.

Quan va dirigir, en condicions gairebé amateurs, "Eraserhead" (1976), ja havia signat diversos curtmetratges, més o menys experimentals i surrealistes, que van sorgir quasi com una prolongació de la seva obra pictòrica. El seu primer llarg, protagonitzat per l'actor fetitxe Jack Nance (*), participa del mateix to underground però té un argument que es pot resumir:

Un senyor una mica introvertit de pentinat impossible que viu en una ciutat en què només hi ha fàbriques, fum i parets de totxo vist coneix una noia rareta com ell. La noia queda embarassada, es casen i van a viure a un apartament d'una habitació amb vistes a una paret. El nadó té l'aparença d'un monstre i la convivència es veu greument alterada.

Angoixant i claustrofòbica, "Eraserhead" és allò més semblant a un malson que s'hagi filmat mai (en un blanc i negre d'arrel expressionista). Henry, el protagonista, viu aterrit entre les quatre parets de l'apartament i la companyia de l'estrany nadó, horrible però alhora indefens, necessitat d'un afecte que ell haurà de donar-li encara que impliqui endinsar-se més encara en la paranoia d'una situació quasi irreal. I és que, en un tret que defineix la majoria de les obres del realitzador, situa les accions en una mena de realitats paral·leles que, malgrat tot, encobreixen altres realitats encara més pertorbadores, a les quals es pot accedir a través d'una orella escapçada o d'una capsa misteriosa ("Terciopelo azul", "Mulholland Drive") o bé, com passa aquí, travessant el radiador fins descobrir al seu darrere un petit teatre en què una jove amb deformitats a les galtes canta la cançó "In heaven, everything's fine" (sort d'això); i el públic que no veiem assistir a la insòlita representació no deu quedar gaire satisfet i llança a la noia, en comptes de tomàquets, espermatozous gegants que van sent esclafats sobre l'escenari.

El treball sobre la banda sonora, feta de sons metàl·lics i reverberants, el disseny minimalista dels decorats i les constants fugues oníriques (somnis enmig del malson) arrodoneixen una proposta insòlita i genial, un dels films més radicals de la història que no feia preveure el relatiu èxit popular de la futura carrera de Lynch. L'aparició de Mel Brooks i la moda fugaç dels films en blanc i negre (gràcies, sobretot, a Woody Allen i el seu "Manhattan") van resultar providencials.

(*) La vida de Jack Nance sembla tan surrealista i terrorífica com els ambients de les pel·lícules que va interpretar a les ordres del seu amic David Lynch. Alcohòlic, va demanar consell per superar la seva addicció a Dennis Hopper quan va coincidir amb ell a "Terciopelo azul". Divorciat de Catherine Coulson (la Lady Tronc de "Twin Peaks") es va casar amb una actriu pornogràfica neboda de Dick Van Dyke una mica inestable; un dia, estava especialment deprimida i va dir-li per telèfon que si penjava l'aparell es penjaria ella; la mala sort va voler que una avaria tallés la comunicació i la noia va complir la seva tràgica promesa. Això va ser el 1991 i el 1996 Nance moria a Pasadena, amb poc més de cinquanta anys, a causa d'una baralla quan anava a comprar donuts (tot i que alguns diuen que això és una llegenda urbana).

divendres, 26 de maig de 2017

COMANCHERÍA


Fa 150 anys els anglesos van desposseir els comanxes del seu territori a l'Oest de Texas. I ara, no són els exèrcits sinó els bancs que prenen als grangers empobrits llurs propietats. Davant aquesta trista evidència i decidits a salvar el patrimoni familiar, els germans Howard opten per una solució tan radical com enginyosa: pagaran al Texas Midlands Bank amb els seus propis diners previ robatori a mà armada d'unes quantes sucursals. Els casinos regentats per la nació comanxe serviran per blanquejar el botí. Mentrestant, un rànger a punt de jubilar-se i el seu company indi intentaran parar-los els peus.

"Comanchería" (David Mackenzie, 2016) és un western contemporani que reuneix les millors virtuts del gènere. Una barreja de Terrence Malick, John Ford i Sam Peckinpah, clàssica i violenta, amb els millors diàlegs que haureu escoltat en anys i una interpretació superlativa de tot el repartiment però sobretot del gran Jeff Bridges en el paper del rànger més vell; els seus comentaris càustics i insults racials semblen indicar el contrari però ell s'estima el seu company i tem la solitud que l'espera després de la jubilació; s'asseu en un porxo i espera l'arribada dels dolents com si tingués tot el temps del món, però en realitat és ben bé a l'inrevès i l'angoixa l'impedeix dormir a les nits. Mentrestant, dos germans oblidats per la fortuna també s'aferren a l'amor que senten l'un per l'altre; lliurats a la violència però encara nobles, desesperats però encara altius, que siguin a l'altra banda de la llei no vol dir que hagin oblidat què és la justícia.



dimecres, 24 de maig de 2017

LADY MACBETH


Després dels drames d'època que fa poc ens arribaven de la mà de Terence Davies, un altre britànic, William Oldroyd, ens presenta una nova epopeia més o menys feminista que il·lustra el pobre paper de les dones al segle XIX.

El marit de la protagonista passa d'ella olímpicament i un sogre desagradable i tirànic la tracta com si fos un moble de la seva casa de camp. La noia es rebel·larà i acabarà comportant-se com la Lady Macbeth shakespeariana.

La magnífica interpretació de Florence Pugh i la posada en escena rigorosa i impecable d'Oldroyd ens submergeixen en una tragèdia total que no exclou una reflexió molt lúcida sobre les conseqüències de la intolerància i les relacions de poder.

diumenge, 21 de maig de 2017

EL GRAN LEBOWSKI


L'èxit incontestable de "Fargo" (1996) potser va fer ombra al següent film dels germans Coen. Però el pas del temps ha beneficiat "El gran Lebowski" (1998), que s'erigeix, si no en la seva millor pel·lícula, sí en la seva obra de culte per excel·lència.

El film és un còctel tan arriscat com els "russos blancs" que engoleix el protagonista: combina l'univers de Raymond Chandler, car es tracta d'un remake d'"El sueño eterno", amb altres cites literàries (Nabokov, Norman Mailer), referències al Vietnam i el conflicte d'Irak -l'acció se situa als inicis dels anys noranta- i un repàs a la contracultura californiana que viatja de les revoltes estudiantils dels anys setanta i la cultura hippie als artistes conceptuals i el mercat del porno domèstic, fent alhora el retrat d'una societat ideològicament desorientada en què un catòlic polonès practica el judaïsme o parla de les llibertats individuals mentre brandeix una pistola, i uns alemanys presumeixen de ser nihilistes, la qual cosa li sembla a Walter Sobchak pitjor que ser nazi.

Ja a l'obra original de Chandler, portada al cinema per Howard Hawks amb Humphrey Bogart de protagonista l'any 1946, l'alambinada trama detectivesca era una excusa per presentar una societat hipòcrita que ocultava les seves misèries rere la lluentor de les mansions de Los Angeles. Al film de Joel Coen, la majoria de personatges amb el milionari Lebowski al capdavant, són uns estafadors que només es mouen pels diners. Només El Penjat i els seus amics conserven certa innocència enmig d'aquest univers en descomposició; des del seu racó del bowling, exerceixen de detectius afeccionats i comenten els esdeveniments surrealistes que els envolten amb un distanciament que en el cas del personatge de Jeff Bridges es podria qualificar d'heroic. De fet, un improbable narrador vestit de cowboy -símbol d'una Amèrica primigènia- presenta com un heroi el Penjat (The Dude en la versió original anglesa, El Nota en la versió castellana), una creació inoblidable de Bridges i un personatge que ha generat milers de fans, un passota simpàtic convertit gràcies a l'atzar en investigador privat i que es dedica a no fer gran cosa tret de jugar a bitlles, fumar porros, escoltar els Creedence i beure russos blancs mentre gent més aviat estranya se li pixa a l'alfombra o li acaba de trinxar un cotxe que ja estava força atrotinat, tot a causa de la confusió amb el seu cognom (es diu Lebowski, com el milionari). El seu company d'aventures, Walter Sobchak (brillantíssim John Goodman), el radical veterà del Vietnam que vol exercir de justicier però es comporta com un nen petit, és un altre dels personatges memorables que omplen "El gran Lebowski", sense oblidar el tímid Donny (Steve Buscemi) i la llarga llista de secundaris esplèndidament retratats i interpretats: Juliane Moore fent de la filla del milionari (David Huddleston), Philip Seymour Hoffman com el fidel ajudant del Lebowski ric, Peter Stormare com l'actor porno nihilista, Ben Gazzara en el paper del productor de cinema pornogràfic, David Thewlis convertit en una mena de sòsia de John Waters, o un impagable John Turturro en el paper de Jesús, un llatí adversari dels protagonistes al campionat de bitlles, presumpte pederasta, que celebra els seus strikes ballant amb el fons musical de la versió d'"Hotel California" a càrrec dels Gipsy Kings.

Ralentís i fugues oníriques que inclouen un homenatge a Busby Berkeley amb Juliane Moore vestida de valquíria donen color a una posada en escena elegant i precisa que aconsegueix el miracle d'unir tots aquests referents heterogenis en un conjunt harmònic. Efervescent, farcit de diàlegs i gags antològics, "El gran Lebowski" és un dels millors títols dels noranta, el més divertit dels germans Coen i potser un dels més perfectes.

dimarts, 16 de maig de 2017

ALIEN: COVENANT


"Alien: Covenant", com "Prometheus" (2012), alterna dos registres aparentment inconciliables: d'una banda, les reflexions sobre la vida, la mort i la creació; d'una altra, l'afermament en l'esperit de sèrie B.

Aquesta vegada, el resultat és pitjor: la metafísica ja ens la sabem de memòria i el mal caràcter de l'androide David, enfrontat al més dòcil Walter (Michael Fassbender duplicat), no s'intuïa en la pel·lícula precedent i sembla forçat per un guió francament justet. I la part més terrorífica tampoc no aporta grans novetats: el monstre continua transformant-se prèvia destrucció dels receptacles humans i es permet atacar els astronautes mentre es relaxen a la dutxa en parella, com passa en els slashers de segona fila. La resta, no apassiona i no és gaire creïble: per quina casualitat la nau amb els colons va a parar al planeta dels space-jockeys i dels xenomorfs? Si és un planeta tan apte per a la vida, com és que hi ha unes tempestes tan terribles? Calia sortir al carrer sense escafandra? I el final es veu a venir d'una hora lluny.

A priori, la promesa de visitar el planeta dels enginyers era el més atractiu d'aquest lliurament. Però l'alegria dura poc a casa del pobre i l'habilitat de Scott com a creador d'espais i/o escenaris queda en entredit, tot i que l'aspecte ominós d'aquest univers en què un robot més boig que HAL 9000 juga a destruir i a crear encara és el més salvable d'una producció fallida amb alguna escena espectacular i massa palla entremig.

En definitiva, "Alien: Covenant" no és pas millor que "Life", un altre remake d'"Alien" dirigit aquesta mateixa temporada per Daniel Espinosa, amb un monstre no tan esgarrifós però letal com aquell. Sense tantes pretensions, resulta distreta i eficaç, tot i que, una vegada més, un final que vol jugar amb la percepció de l'espectador es veu a venir de l'estratosfera estant.



diumenge, 14 de maig de 2017

SUNSET SONG


El britànic Terence Davies no és un director especialment prolífic però ara ha estrenat dues pel·lícules en poc temps i les dues fan palesa la seva gran categoria com a narrador de formes exquisides.

A "Sunset Song" (2015) adapta la novel·la de l'escriptor escocès Lewis Grassic Gibbon. La història de la filla d'un granger una mica bèstia (magnífic Peter Mullan) podria ser un altre dels retrats més o menys feministes sobre dones avançades a la seva època, com ja ho era "The Deep Blue Sea" (2011), però esdevé finalment un drama d'amor amb el rerefons de la Primera Guerra Mundial, intens i colpidor.

La posada en escena de Davies és sòbria i elegant, fonamentada en un pla general de certa concepció pictòrica.

En el seu darrer film, "Historia de una pasión" (2016), la utilització d'una distància focal llarga i novament la preponderància del pla general semblen evocar les imatges del daguerrotip, de manera prou adient ja que el film ens situa als Estats Units de mitjan segle XIX, i encara més explícitament en la magnífica escena en què els retrats que els fa un fotògraf a la família protagonista serveixen per assenyalar el pas del temps, o en les fotografies reals -acolorides- dels morts de la Guerra Civil.

Ja he dit en alguna ocasió que el biopic no és un dels meus gèneres favorits i la vida de la poetessa nord-americana Emily Dickinson, dona sens dubte sensible però també amargada i finalment agorafòbica, no propiciava l'espectacularitat. Però Davies aconsegueix el miracle d'atrapar-nos en el misteri d'uns versos -recitats en off- que transmeten una vida interior molt intensa en contrast evident amb una personalitat esquerpa determinada tant pels prejudicis masclistes de l'època com pels complexos de la turmentada protagonista, una excel·lent Cynthia Nixon, coneguda sobretot per un paper molt diferent, el de la sofisticada Miranda de "Sexo en Nueva York".

diumenge, 7 de maig de 2017

PATERSON


Al ja llarg catàleg de ciutats retratades per la càmera de Jim Jarmusch cal afegir ara Paterson, vila de Nova Jersey que, al film del mateix títol, recorre cada dia en l'autobús que condueix per guanyar-se les garrofes un noi que s'anomena com la seva ciutat -excel·lent Adam Driver-, poeta afeccionat que plasma en una llibreta odes a la seva estimada xicota (Golshifteh Farahani) i als petits grans descobriments d'una existència quotidiana potser rutinària però mai avorrida.

"Paterson" (2016) és el film més minimalista de Jarmusch i un dels més bells, una tendra mirada sobre les coses senzilles, amb algunes notes d'humor i ironia característiques del director però amb un missatge molt més optimista.

Cada dia quan surt a passejar el gos (el personatge estrella de la pel·lícula), Paterson aprofita per fer una cervesa al bar del barri, regentat per un bàrman tan impertorbable com els encarregats de l'hotel de "Mistery Train", afeccionat als escacs i a adornar les parets del local amb fotografies i retalls de diari sobre celebritats (Lou Costello) i altres esdeveniments locals, com el nomenament per part del club de noies adolescents de Paterson a Iggy Pop com a l'home més sexi del món. Es tracta d'una picadeta d'ull a un músic que havia col·laborat en films del director com "Cofee and Cigarettes" o "Dead Man" i a qui el director, en un any especialment prolífic de la seva carrera, homenatja al documental "Gimme Danger"; no pretenc opinar sobre si realment els Stooges van ser el millor grup de rock de la història però sí que són presentats per Jarmusch com la quinta essència de la puresa i la innocència, artistes insubornables que viuen i creen a la seva manera peculiar, prescindint de modes i de qualsevol interès econòmic. Vaja, com el Paterson de la pel·lícula de ficció.

divendres, 5 de maig de 2017

NO RESPIRES


En una de les escenes d'"El silencio de los corderos", l'agent Starling s'enfronta al dolent en una mena de soterrani a les fosques, amb teòric avantatge per al segon ja que porta unes ulleres de visió nocturna.

"No respires" (Fede Álvarez, 2016) conté una seqüència similar. Els protagonistes, uns lladregots de poca volada, entren a la casa d'un veterà del Vietnam cec on se suposa que hi ha amagada una petita fortuna. Però la ceguesa de la víctima acaba convertint-se en un avantatge, els assaltants en presoners i l'aventura en un malson.

El film d'Álvarez està narrat amb tanta elegància com eficàcia i manté i eleva el suspens fins a un final quasi surrealista. Juga la carta de la claustrofòbia però no és casual l'elecció com a escenari de la ciutat de Detroit, un indret fantasmal que ja han explorat altres films d'horror recents, com les remarcables "It follows" o "Sólo los amantes sobreviven".

dimecres, 3 de maig de 2017

JONATHAN DEMME HA MORT


Jonathan Demme era un realitzador eclèctic, una mica tot terreny. Format a les ordres de Roger Corman, es va estrenar en la direcció amb un exploit sobre presoneres de bon veure violades i torturades: "La cárcel caliente" (1974). El seu primer film més o menys seriós va ser el thriller hitchcockià "El eslabón del Niágara" (1979). Però va tardar a reincidir en el gènere, tret que considerem que "Algo salvaje" (1986) sigui un thriller; en qualsevol cas, es tracta del seu títol més interessant de la dècada dels vuitanta, una història romàntica i divertida sobre un home de negocis més aviat avorrit (Jeff Daniels) que introduirà l'aventura en la seva vida arran de la topada amb una sexi, guapíssima Melanie Griffith, noia de mal viure però de bon cor que l'arrossega al desastre i la violència en un seguit de peripècies que inclouran l'enfrontament amb el marit psicòpata que acaba de sortir de la presó, un espídic Ray Liotta (els afeccionats al gènere negre ja saben que els marits excarcerats sempre porten complicacions).


"Algo salvaje" va ser un èxit i Demme repetiria la fórmula a "Casada con todos" (1988): una noia guapa i decidida (Michelle Pfeiffer), esposa d'un mafiós, complica l'existència d'un xicot enamoradís (Matthew Modine) en una barreja d'screwball comedy i gènere negre; amb la diferència que el noi és agent del FBI i sembla que hauria de tenir certa experiència en aquesta mena d'embolics.


Una agent del FBI atípica però més creïble és la protagonista del treball més celebrat del director, ara sí un thriller en tot regla, amb elements de cinema de terror. "El silencio de los corderos" (1991) adaptava per segona vegada al cinema (la primera va ser "Hunter", film de Michael Mann del 1986) les aventures del psiquiatra caníbal Hannibal Lecter, empresonat de per vida perquè tenia la dèria de menjar-se la gent, col·laborador més o menys interessat dels policies que intenten descobrir la identitat i el parador de l'anomenat "Buffalo Bill", un psicòpata que segresta noies i les assassina després d'arrancar-los la pell. Un argument recargolat -guió de Ted Tally sobre la novel·la de Thomas Harris- que funciona molt eficaçment recolzat en una direcció que combina una planificació funcional amb un muntatge molt astut -menció d'honor a les escenes de la fugida de Lecter i l'arribada de Clarice Starling a l'amagatall del dolent- i, sobretot, en la creació inoblidable d'Anthony Hopkins en el paper del psiquiatra caníbal, un individu tan pervers com intel·ligent, boig i alhora coherent, de gustos refinats, rendit a la perseverança de la protagonista femenina (Jodie Foster), amb qui juga a intercanviar les seves deduccions per informació íntima sobre el passat de la noia, que inclou un trauma causat pel sacrifici dels anyells del títol. La fotografia de Tak Fujimoto (col·laborador habitual de Demme) i una banda sonora esplèndida de Howard Shore arrodoneixen la proposta.


"El silencio de los corderos" va guanyar el primer Òscar per a un títol de terror. El següent treball de ficció de Demme ("Philadelphia", 1993) també jugava en la lliga dels premis però amb un génere més propici, el melodrama judicial; i posant sobre la taula els problemes de la sida i de l'homofòbia. Magnífics Tom Hanks i Denzel Washington en els papers de l'advocat homosexual acomiadat de la feina per una presumpta negligència i del picaplets que defensa el seu cas enfrontant-se al bufet dirigit per Jason Robards; Antonio Banderas, en un dels seus primers treballs als Estats Units, feia d'amant del protagonista. Hanks va guanyar l'Òscar i també la cançó de Bruce Springsteen.


Demme no va assolir mai més ni l'èxit ni el nivell d'aquests films però entre pel·lícules, documentals (molts sobre figures del món de la música) i treballs per a la televisió, no va parar fins a la seva mort.