divendres, 29 de setembre del 2023

EL SOL DEL FUTURO

El 1993, l'italià Nanni Moretti presentava un film diferent i divertit. "Caro diario" parlava d'ell, de les seves fílies (voltar en Vespa pels barris de Roma, la música ballable, Jennifer Beals) i fòbies (la violència al cinema, representada per "Henry, retrato de un asesino"), d'un viatge a l'illa de Lipari, o del càncer que va patir; i, fins i tot en aquest darrer fragment, preval el sarcasme: parla no tant de la malaltia sinó de la dificultat per aconseguir un diagnòstic; visita desenes de facultatius durant gairebé un any que li recepten medicines per obrir una farmàcia sense cap resultat, i quan, finalment, un metge s'hi juga un colló ("no els dos, però un sí") que es tracta d'un tipus de limfoma, ell busca el nom en un diccionari i allà troba detallats fil per randa els símptomes que ningú no havia sabut identificar. 

Trenta anys més tard, Moretti torna a parlar en clau autobiogràfica a "El sol del futuro". És un director de cinema que filma una pel·lícula ambientada el 1956 i que narra el desconcert dels membres d'una secció local del Partit Comunista Italià quan els soviètics envien els seus tancs a Hongria. Una lliçó d'història per a un temps -el nostre- en què la gent no sap que a Itàlia hi havia hagut comunistes, el cinema explota la violència (el mateix discurs de "Caro diario") i Netflix valora la viabilitat comercial d'un projecte basant-se en algoritmes. 

Moretti ja no entén el món que l'envolta i el món ja no l'entén a ell; ni entén la seva família: per què la seva filla festeja amb un home d'edat avançada? Per què la seva dona el vol deixar? 

És una mica tossut i tal vegada egoista. Però, enmig de la crisi professional i personal, s'adona que hauria pogut fer millor algunes coses (impagables les escenes en què dirigeix uns hipotètics actors que són ell i la seva companya, de joves); i que, tot i el pessimisme que desprèn un títol allunyat de l'alegria de "Caro diario", que vol semblar una comèdia i és quasi una tragèdia, sempre quedarà espai per a un final feliç, que recorda moments de la precedent "Tres pisos", però també la passejada circense de "8 y 1/2", corregint el final més mancat d'esperança de l'altre títol de Fellini homenatjat ("La dolce vita").

5 comentaris:

Cinefilia ha dit...

No estic segur que sigui el millor Moretti, però, en qualsevol cas, jo també vaig connectar amb el missatge de la pel·lícula.

Una abraçada (i a veure si ens veiem per Sitges).

Trecce ha dit...

El humor es una constante del bueno de Moretti.

ricard ha dit...

Juan: Jo també vaig connectar però prefereixo "Caro diario".

A Sitges, el dia que vulguis (menys el 13, que no puc, i no té res a veure amb les supersticions).

Trecce: En este caso, el humor es un tanto ácido.

Una abraçada.

Pedro Rodríguez ha dit...

La tengo pendiente, pero gente de la que me fío me comentaron que funciona como un registro de toda su obra, tal vez un autohomenaje. En cualquier caso, a Moretti siempre le ha gustado mucho mirarse el ombligo.

Un abrazo: y si desaparezco otra vez espero que sea por motivos más lúdicos.

ricard ha dit...

Algo de ombliguismo sí hay, no te voy a engañar.

Celebro que tu esposa esté mejor. Un abrazo.