diumenge, 25 de novembre del 2018

ISLA DE PERROS


Després de "Fantástico Sr. Fox", Wes Anderson torna a l'animació i canvia guineus per gossos a "Isla de perros" (2018).

El director ens transporta a un Japó de manual, alhora distòpic, en què un alcalde amb cara de pocs amics vol afermar el seu poder a costa dels gossos, presumptes portadors de malalties i expulsats a una illa plena d'escombraries com a pas previ al seu extermini, més o menys com feien els nazis amb els jueus. Un nen, afillat de l'alcalde, viatja a l'illa en qüestió per retrobar la seva mascota entre la resta d'animals, que parlen en anglès a diferència dels humans a qui entenem només fragmentàriament. Finalment, s'imposarà la humanitat (no els homes, insistim, sinó la humanitat, també present en els gossos de carrer o en d'altres que han hagut de recórrer al canibalisme obligats per les circumstàncies).

Si Anderson ja és un director de culte, aquest pot ser el seu film més de culte, perfecte i eteri, tendre i estrany.

dissabte, 24 de novembre del 2018

CALL ME BY YOUR NAME


Les històries d'intel·lectuals burgesos de vacances a Itàlia són un motiu més o menys recurrent en la literatura i també en el cinema. Constitueix gairebé un subgènere i els ingredients imprescindibles són: una casa al camp, esmorzars al jardí amb molt suc de taronja i sopars al jardí amb amanides i vi; diàlegs sobre política o cultura i preocupacions més terrenals, principalment d'índole sexual, que no sempre es verbalitzen.

Si no fóssim a Itàlia, estaríem parlant de "La coleccionista" (Eric Rohmer, 1967), i si fóssim a Grècia, podríem estar parlant d'"Antes del anochecer" (Ricard Linklater, 2013). Si som a la Toscana, és obligada la referència a "Belleza robada", dirigida el 1996 per Bernardo Bertolucci: una colla de bohemis que enyoren el maig del 68 contemplen el despertar sexual d'una guapa adolescent (Liv Tyler, el més destacable en un dels títols menys memorables del director italià).

A "Call Me by Your Name", dirigida el 2017 per Luca Guadagnino amb guió de James Ivory sobre una novel·la d'André Aciman, la família d'intel·lectuals que passa l'estiu a la seva casa de la Lombardia rep la visita d'un bell estudiant nord-americà (Armie Hammer); el fill adolescent (Timothée Chalamet), sota la mirada comprensiva dels pares, descobrirà la seva identitat sexual. No tan pertorbadora la història, recorda una mica el "Teorema" de Pier Paolo Pasolini.

Ivory ja havia abordat les relacions homosexuals a "Maurice" (1987) i les vacances a Itàlia a "Una habitación con vistas" (1985), totes dues d'època, com també ho és "Call Me by Your Name", per bé que situada en dates més recents, concretament el 1983. En aquest cas, però, el context històric no resulta especialment rellevant. El film és tendre i senzill i el director, sàviament, es concentra a il·luminar els dies i les hores d'aquest estiu ple de passió, atent als sentiments dels seus personatges, a través d'una realització transparent que no exclou alguns apunts experimentals.

dijous, 22 de novembre del 2018

THE ACT OF KILLING


El documental pot ser emocionant i tendre però també càustic i pertorbador, com aquest títol insòlit del 2012, "The Act of Killing", en què el seu director Joshua Oppenheimer enreda una colla d'impresentables que es van dedicar a torturar i assassinar comunistes a Indonèsia quan manava Suharto, perquè representin els seus crims davant la càmera, com si fos una pel·lícula de gàngsters inspirada en fets reals. Segons aquests personatges sinistres, els gàngsters són homes lliures; i ideen una estranya coreografia amb la cançó Born Free de fons. No semblen avergonyir-se dels seus actes i el fet de presumir-ne i fer-ne una pel·lícula és una demostració prou evident de la seva impunitat, encara que en determinats moments pugui emergir certa mala consciència. Tot plegat tan contradictori com surrealista; llàstima que sigui veritat tot allò que s'explica i que la xifra de les víctimes arribés al milió segons les estimacions més ortodoxes.

dissabte, 17 de novembre del 2018

PETITET


Amb l'emoció cada vegada més absent de la ficció cinematogràfica, alguns documentals (no fa gaire era "Caras y lugares") ens ajuden a recuperar aquest sentiment, aquesta empatia amb persones que són també personatges, com el Petitet, gitano del Raval que vol portar la rumba al Liceu perquè li va prometre a la seva mare al llit de mort.

El projecte d'en Petitet, malalt d'una cosa anomenada miastènia, pot semblar forassenyat. Potser ho és. Però amb la seva força de voluntat, la seva saviesa, la seva simpatia, la seva humanitat, arrossega tothom en el projecte i a nosaltres en el seu somni, un somni que culminarà a la manera dels grans musicals, amb un concert apoteòsic. O sigui que "Petitet", documental català dirigit per l'especialista Carles Bosch, és com "Bohemian Rapsody" però millor, amb rumba en comptes de rock'n roll i similar vocació simfònica. Clarobscurs? També, com li mostra el Petitet al seu nét apujant i abaixant la persiana de la seva cambra a la clínica. Però la vida és així. Cal absorbir-la fins al darrer sospir, cantant, fent música, estimant.

divendres, 16 de novembre del 2018

ARDE MADRID


Després de "Carmina o revienta", "Carmina y amén" i "Kiki, el amor se hace", Paco León, amb la col·laboració de la seva nòvia catalana Anna R. Costa, torna a la televisió amb la sèrie produïda per Movistar + "Arde Madrid".

Al marge de les seves contribucions com a actor, no coneixem la seva primera experiència en aquest format rere la càmera, la sèrie "Ácaros". En els llargmetratges esmentats, León mostrava una gran qualitat com a director de comèdia, però el plantejament d'"Arde Madrid" implicava un repte considerable i el perill de no estar a l'altura dels seus models confessats, especialment el cinema de Luis García Berlanga. També era una gosadia presentar la sèrie en blanc i negre, tot i que tenia certa lògica en estar situada en una etapa de la nostra història amb més ombres que llums, els primers anys seixanta, i basar-se en fets reals que podien haver estat matèria primera de més d'un noticiari de l'època.

Així doncs, "Arde Madrid" parteix de l'estada a Madrid, a l'època dels rodatges amb Samuel Bronston, d'Ava Gardner, qui vivia en un apartament luxós dels afores de la capital i era veïna del llavors exiliat Juan Domingo Perón, al qual no deixava dormir a causa de les gresques nocturnes regades amb molt d'alcohol i amenitzades amb cante jondo i al qual increpava des de la terrassa, en plena ressaca, dient-li "Perón cabrón" o "Perón maricón". Sembla que aquestes anècdotes són ben reals i la sèrie les recull des del punt de vista d'uns personatges de ficció: el fals matrimoni d'un vividor en funcions de xofer de l'actriu (el mateix Paco León) i una noia de la Secció Femenina, coixa, malcarada i amb vocació de soltera, tot i que en el fons atractiva (la Inma Cuesta), que exerceix de minyona de l'actriu per espiar les seves presumptes connexions amb comunistes i altres indesitjables del món de la faràndula.


El resultat és un èxit incontestable. Si no és Berlanga s'hi acosta molt. No hi ha un personatge que no sigui divertit, patètic o entranyable, potser tot a la vegada. Els gags i el ritme són excel·lents i els creadors han sabut trobar l'equilibri entre l'humor, la ironia i la denúncia d'un món ple d'injustícies i desigualtats, un món masclista que potser encara perviu, tot i que, paradoxalment, el guió presenta unes dones molt més decidides i valentes que els seus companys homes, i no només la Gardner, tota una provocació enmig d'aquell univers nacional-catòlic. A més, León perllonga el missatge implícit en els seus anteriors treballs, la necessitat de gaudir de la vida més enllà de les convencions i limitacions imposades per la societat.

Impecable la fotografia del gran Pau Esteve Birba i notables prestacions de tot el repartiment: Anna Castillo, Julián Villagrán, Carmen Machi, Manuel Manquiña, Julieta Serrano, Silvia Tortosa, Mariola Fuentes en el paper de Lola Flores o la cantant Melody convertida en rèplica d'una jove Carmen Sevilla. Per al paper d'Ava Gardner han contractat la nord-americana Debi Mazar, i per fer del matrimoni Perón dos actors que em resulten totalment desconeguts (Osmar Núñez, Fabiana García Lago) però que protagonitzen algunes de les millors escenes de la sèrie, sobretot ella en el paper d'Isabelita. Ah, i no oblidem el cameo de la inefable mare de l'actor en el paper de la Sansona, dona forçuda en un espectacle de fira (què, si no?).

Del NO-DO a "El guateque" (versió castissa):


diumenge, 11 de novembre del 2018

UNA MUJER BAJO LA INFLUENCIA


"Una mujer bajo la influencia" (1974) és un dels títols més celebrats de John Cassavetes, sobretot per la interpretació superlativa de Gena Rowlands (esposa del director i actriu-fetitxe), en el paper d'una mare de família que malda per aconseguir certa normalitat en la seva vida quotidiana i li resulta difícil perquè pateix un seriós desequilibri emocional. El marit, un obrer de la construcció d'origen italià (Peter Falk), se l'estima i no és mala persona, però el seu caràcter una mica brusc no ajuda gaire. Finalment, les convencions socials són el llast que acaba per enfonsar la protagonista en el pou de la malaltia mental. Cassavetes, amb el seu estil característic de plans llarguíssims i seqüències en temps real, barreja hàbilment el retrat domèstic disfuncional amb un comentari implícit que pot remetre a la seva visió de la societat contemporània o, fins i tot, a l'experiència personal.

divendres, 9 de novembre del 2018

BOHEMIAN RAPSODY (i més)


De què va la història?

Un grup de rock anglès una mica vintage.

Tot va molt bé fins que un tercer provoca la discòrdia, l'acomiadament del mànager de tota la vida i la posterior segregació dels components.

Un retrobament final i un concert que és tot un èxit.

És aquest l'argument de "Bohemian Rapsody" (Bryan Singer, 2018)? De fet, sí, però jo estava pensant en "This Is Spinal Tap", incunable dirigit el 1984 per Rob Reiner, qui era a punt d'iniciar la seva etapa gloriosa ("Cuenta conmigo", "La princesa prometida", "Cuando Harry encontró a Sally", "Misery") i aquí debutava amb aquest fals documental que parodia sense pietat tots els documentals sobre grups de rock i la iconografia i situacions tòpiques que envolten aquestes formacions. Conté gags memorables com quan la càmera segueix els músics que caminen pel backstage en direcció a l'escenari... i es perden.

I sobre el film a major glòria de Freddy Mercury, què podem afegir? El tercer que provoca la discòrdia és un malvat autèntic, la qual cosa permet una mica de suspens afegit i també fa que tots els components de Queen semblin encara més bones persones; Freddy es va esgarriar una mica per culpa de les males companyies però les seves orgies eren només un recurs per alleujar la seva solitud, la tristesa que li produïa la forçosa separació de Mary Austin, el desig d'agradar al seu pare tan conservador, la recerca de la família que esperava trobar en la formació que manava (o no).

Orígens humils, primers passos, el camí de l'èxit, l'enfrontament amb EMI, l'auge, la caiguda, la redempció final. El film de Singer (acabat per Dexter Fletcher després de l'acomiadament del primer per desavinences amb l'actor Rami Malek) no defuig cap dels tòpics del gènere. I, probablement, sigui bastant fidel a la peripècia real del grup britànic i el seu líder carismàtic. I és una mica com la música del grup, ni massa bo ni massa original, però enganxa l'espectador de la mateixa manera que Queen es ficava el públic a la butxaca amb els seus directes. La composició de Malek, convertit en un sòsia de l'autèntic Freddy Mercury, contribueix a l'eficàcia de la proposta (i que ens permetin recuperar uns quants dels hits de la banda, només faltaria).

dissabte, 3 de novembre del 2018

IL DIVO


Ens va agradar molt "La gran belleza" i una mica menys "La juventud". Però és un film com "Il divo" (2008) el que permet valorar el talent d'un dels pocs directors italians contemporanis realment interessants. Perquè convertir Giulio Andreotti, polític democrata-cristià que va ser primer ministre d'Itàlia en diverses etapes entre 1972 i 1992, personatge gris i sinistre com n'hi ha pocs, taciturn i avorrit fins a dir prou malgrat els seus vincles evidents amb la màfia, en un personatge fascinant, és meritori es miri com es miri (caldria destacar que Toni Servillo broda el paper sense gairebé canviar d'expressió en tota la pel·lícula). A partir d'un estil exuberant, Paolo Sorrentino obté un film paradoxalment introspectiu, en què darrere l'aspecte enigmàtic del protagonista s'oculta un profund conflicte moral que deriva de la impossibilitat de conciliar consciència cristiana -o, senzillament, humanitat- i pragmatisme polític. I també és una anàlisi molt intel·ligent dels mecanismes del poder i la corrupció inherent, actual tot i que ens parla de fets del segle passat.

"Il divo" certifica la facilitat amb què Sorrentino combina el realisme més cru amb un surrealisme molt particular. L'havíem acusat de copiar Fellini però aquest títol demostra millor que els posteriors la seva originalitat.

divendres, 2 de novembre del 2018

DOS PERSONAS


El 1945, després de "Dies Irae", Carl Theodor Dreyer dirigeix una pel·lícula molt modesta, almenys en aparença. Basada en una obra de teatre de W.O. Somin, "Dos personas", fent honor al seu títol, reuneix dos únics actors en un escenari gairebé únic. Dreyer no oculta l'origen teatral i només inclou un muntatge de titulars de premsa en l'inici, per situar el conflicte, i un flash-back al final per explicar els motius de Marianne, esposa del doctor Arne, en què ni tan sols veiem el tercer en discòrdia, només la seva ombra a la paret.

"Dos personas" sembla, en la seva primera meitat, un títol de suspens molt bàsic en forma i contingut. Però, a mesura que l'acció avança, es converteix en una història d'amor de trets quasi mítics, mentre el mestre Dreyer s'anima amb travellings circulars i mirades dels personatges al buit, anticipant les obres mestres que dirigiria en les dues dècades següents (una per dècada).