MISIÓN DE AUDACES

A "Misión de audaces" (1959), John Ford retroba la cavalleria ianqui, ara enfrontada no als indis sinó a l'exèrcit sudista, en un episodi de la Guerra de Secessió. 

Més enllà de la trama sobre una incursió en territori rebel, el film parla de la rivalitat entre un rude oficial (John Wayne) i el metge assignat al seu destacament (William Holden), i de l'ambigua relació entre els militars i una dama del Sud (Constance Towers), obligada a acompanyar-los. La mútua desconfiança entre tots ells es resoldrà a empentes, cops de puny i altres efusions, però prevaldran l'honorabilitat i el valor, fins i tot (i sobretot) en les circumstàncies més dramàtiques. 

Conté escenes inoblidables, com la desfilada dels alumnes d'una escola militar, nens a qui no espanten els soldats de la Unió, o la inevitable borratxera de Wayne, enfrontat als seus fantasmes sobre la barra d'un bar convertit en hospital de campanya.

CLASS (Eren misògins els vuitanta? Qualsevol temps passat va ser millor?)

A "Class" (Lewis John Carlino, 1983), comparteixen habitació a la Universitat dos amics de caràcters ben diferents: Jonathan (Andrew McCarthy) és tímid i virginal; Skip (Rob Lowe) no és tan bon estudiant, però té molt a ensenyar en termes de seducció. 

Jonathan es revela un bon alumne i, en una sortida a Nova York, coneix una atractiva dona madura (Jacqueline Bisset) amb qui inicia una relació. Però resulta (ai!) que la senyora en qüestió és la mare insatisfeta i dipsòmana d'en Skip. 

"Class" seria una reedició d'"El graduado" amb la particularitat que la relació entre la dona madura i el jove no enfronta el segon amb la filla, de qui s'enamora, sinó amb el fill, amb qui manté una sòlida amistat. O potser és la pel·lícula fundacional del bratpack un manifest homosexual? Com sigui, el film es revela bastant misogin; si, inicialment, sembla que els guionistes volen dotar de relleu el personatge de la nova Miss Robinson, l'escueta conclusió en què s'explica que l'han internada en una clínica (mentre els dos amics recuperen la bona sintonia), no aparenta pietat cap a qui seria una víctima del masclisme i d'un marit clarament imbècil.

Retrobem Rob Lowe a "¿Qué pasó anoche?" (Edward Zwick, 1986), acompanyat de la Demi Moore, i d'Elisabeth Perkins i James Belushi, il·lustres secundaris en la dècada més incomprensiblement mitificada de la història. En aquest cas, es tracta d'una parella heterosexual que intenta tirar endavant una relació malgrat les inseguretats i certa immaduresa. També aquí, però, els amics respectius faran el possible per dinamitar la història d'amor, clarament moguts per la gelosia. Prudentment, el guió (basat en una obra de David Mamet) no deixa clar si acabaran o no embolicats ells mateixos.

"Nueve semanas y media", dirigida per Adrian Lyne i estrenada el mateix any, volia mostrar una relació menys convencional, entre una galerista de Nova York (Kim Basinger) i un yuppie amb l'aspecte de Mickey Rourke. Algunes notes de sadomasoquisme light i una estranya afició a fer l'amor en carrerons humits no convertien el film del realitzador britànic en una proposta tan trencadora com semblava pretendre. Bertolucci havia explicat el mateix molt millor catorze anys abans. 

Però els setanta estan molt oblidats en la ultraconservadora societat contemporània, i sentim nostàlgia pels vuitanta perquè érem més joves, però van ser els anys en què manaven Reagan i Wall Street i hom retornava als valors tradicionals després de la disbauxa hippie; tot això, amb permís de la movida, avui també bastant superada. L'única revolució dels vuitanta van ser uns pentinats impossibles que ens fan envermellir quan mirem fotos antigues.

Algú ha tingut la idea de recuperar l'esperit de "Nueve semanas y media" i, per no ser acusat de misogínia, la protagonista femenina (la senyora que abans va ser Nicole Kidman) és una dona empoderada, que s'arrisca a una acusació d'assetjament sexual a la feina quan un becari molt eixerit li proposa una relació sadomasoquista (si entenem per sadomasoquista que la faci posar a quatre potes a beure llet en un bol). 

"Babygirl" (Halina Reijn, 2024) ha aconseguit fer veure que parla de tot sense, realment, dir res, i també cert prestigi crític, la qual cosa em resulta encara més sorprenent. I mira que hi vaig posar ganes perquè jo, malgrat tot, també enyoro el cinema comercial dels vuitanta, quan no tot eren superherois i els thrillers eren foscos i sexis.

MIA MADRE

"Mia madre", dirigida el 2015 per Nanni Moretti, s'assembla tant a "El sol del futuro" que ens provoca una certa sensació de cansament, si més no en els primers compassos d'una pel·lícula en què Margherita Buy (esposa del protagonista en la darrera, exerceix ara de germana del personatge interpretat per Moretti) fa de directora de cinema que s'enfronta al rodatge d'un film sobre la lluita obrera mentre ha de bregar amb una estrella en decadència (John Turturro) i amb una situació familiar crítica per la malaltia de la mare a què el títol fa referència. 

Sí, Moretti fa sempre la mateixa pel·lícula (o quasi). Però la subtilesa en els detalls marca la diferència; i, per apreciar el valor de "Mia madre", caldrà que fem com la protagonista, que ens situem "al costat del personatge" i que modifiquem la nostra mirada. Hi ha una escena clau en què la directora es queixa del càsting perquè els extres no semblen obrers; però és que -li duen- ara els treballadors són així, gent jove amb cura del seu aspecte físic. 

La protagonista, com a bona directora de cinema, vol controlar-ho tot. Però no es pot, en el cinema ni en la vida. El personatge de Turturro, una mica caricaturesc en l'inici, es revela una bona persona que viu amb la por de perdre la memòria, com li va passar al seu pare. Els pares -i les mares- perdran el seny amb l'edat i ens quedarem sols en aquesta vall de llàgrimes, però tant ells com tots nosaltres deixarem una empremta que pot ser inesborrable. 

Vaja, que, al final, sí que m'ha agradat la pel·lícula.

LA ESTRELLA AZUL

Del Goya a la millor actriu revelació passem a la versió masculina del guardó, que va ser per a Pepe Lorente, protagonista de "La estrella azul" (Javier Macipe, 2023). 

Ens ha fet pensar en "Segundo premio". Les dues es basen en grups de rock espanyols de la dècada dels noranta, amb problemes amb les drogues i crisis existencials; les dues són propostes innovadores. Aquesta, trenca la quarta paret per narrar la trista peró commovedora història de Mauricio Aznar, rocker de Saragossa, líder de Más Birras, que viatja a Argentina inspirat per la música d'Atahualpa Yupanqui i descobreix que una altra manera d'entendre la vida i la mort és possible; o potser hauríem de dir que ENTÉN la vida i la mort. La seva música, Javier Macipe i el premiat protagonista l'han fet immortal.

Acabem aquesta secció post-Goya per parlar d'un altre actor revelació en un film basat en una història real. Urko Olazabal protagonitza, amb la catalana Mireia Oriol, "Soy Nevenka", darrera producció d'Icíar Bollaín, molt en la seva línia, que detalla el cas de la regidora del PP de Ponferrada (Lleó) que va denunciar l'alcalde -del seu partit- per assetjament sexual. Com a "La estrella azul", som al 2000, i llavors no es parlava encara del #MeToo; Nevenka va ser valenta, sens dubte, i, a més del seu agressor, va haver d'enfrontar-se a una societat i a un fiscal tan masclistes com el batlle, detestable i caciquil, de qui Olazabal fa una gran representació, tot i que temo que no assoleix el grau de fàstic de l'original.

SALVE MARÍA

"Salve María" (2024) és una mirada diferent al tema de la maternitat. Una depressió postpart que deriva en una obsessió malaltissa davant l'exemple sens dubte radical d'una mare que ha ofegat els seus fills a la banyera. 

El darrer títol de la Mar Coll es mou entre el realisme més despullat i el film fantàstic en què sembla voler convertir-se. Potser una mica reiteratiu, però, en qualsevol cas, molt ben interpretat per la desconeguda Laura Weissmahr, Goya merescudíssim a l'actriu revelació de l'any.

EL TORMENTO Y EL ÉXTASIS

Les escenes de "The Brutalist" a les pedreres de Carrara o la difícil relació entre un artista i el seu mecenes, ens porten a la memòria "El tormento y el éxtasis", film dirigit per Carol Reed el 1965. L'artista -ara sí, real- era el gran Miquel Àngel Buonarroti, un escultor genial a qui el Papa Juli II va encarregar no una estàtua sinó la pintura d'uns frescos al sostre de la Capella Sixtina. El florentí, després dels dubtes inicials, va emprendre l'encàrrec amb notable devoció i esforç, aconseguint el resultat que tots coneixem, després d'anys de treball en condicions duríssimes i posant a prova la paciència d'un Papa més aficionat a fer guerres que a dir missa, irascible, però, tanmateix, conscient del talent enorme del seu protegit. 

Carol Reed aporta els enquadraments picats i contrapicats pertinents en un film sobre algú que treballa a molts metres d'alçada, potser aprofitant l'experiència de "Trapecio" (1956). No va gaire més enllà l'espectacularitat d'un film que pretén ser, sobretot, didàctic (comença com un documental sobre l'obra de l'artista), tot i que falseja alguns aspectes de la vida de Miquel Àngel: hi ha una dona que l'estima, però ell està casat amb el seu ofici; això, segons un llibret que omet qualsevol referència a l'homosexualitat de l'artista. 

A canvi, conté diàlegs plens d'enginy servits per dos intèrprets entregats: el gran Rex Harrison fent de Juli II i un Charlton Heston apol·lini en el paper de Miquel Àngel.

THE BRUTALIST

Pot semblar una paradoxa, però crec que l'èxit de "The Brutalist" (Brady Corbet, 2024) radica en la seva atipicitat, si més no en els temps que corren ja que, d'altra banda, remet a certa tradició del cinema nord-americà avui quasi oblidada, la dels films bigger than life, els drames èpics que aspiraven a retratar una comunitat i/o un moment històric a partir del drama individual i/o el melodrama familiar, films de duració titànica que incloïen una mitja part perquè el públic pogués atendre les seves necessitats fisològiques i visitar el bar. De fet, la peculiaritat més notòria de la pel·lícula de Corbet, de quasi quatre hores de durada, és que, intencionadament, recupera aquesta bonica tradició. 

La trama de "The Brutalist", sense comptar l'epíleg, va des de la immediata postguerra fins al 1960, i narra l'odissea de László Toth, un arquitecte hongarès (extraordinari Adrien Brody), jueu sobrevivent dels camps d'extermini, que troba refugi als Estats Units i un mecenes (un també immens Guy Pearce) que li permet demostrar el seu talent gràcies a la construcció d'un santuari d'inspiració brutalista. 

Però la comunitat protestant i catòlica no és tan amiga com sembla dels jueus immigrants, i la família del poderós Van Buren, aparentment respectable i devota, oculta secrets i perversions inconfessables, a l'estil dels Essenbeck de "La caída de los dioses". 

La crítica a la falsedat del somni americà i al racisme dels anglosaxons no pot ser més oportuna en un moment en què els Estats Units semblen decidits a restituir el feixisme com a forma de govern. Tanmateix, les referències a la creació de l'Estat d'Israel poden resultar incòmodes. 

En qualsevol cas, més enllà d'unes reflexions històriques en el fons una mica òbvies, el film de Corbet articula una hàbil metàfora en què la construcció d'un edifici va en paral·lel a la construcció -reconstrucció, si es vol- d'una vida d'algú que ho ha perdut tot en l'infern de l'Holocaust. 

"The Brutalist", film que convé veure en pantalla gran, ofereix una posada en escena ambiciosa i elegant, amb una fotografia excel·lent i nombrosos moments de bon cinema; cito només a títol d'exemple: 

- L'aparició de l'Estàtua de la Llibertat invertida, imatge sorprenent i, alhora, contundent metafòra. 

- El viatge del protagonista en un autobús de la puixant Filadèlfia, amb la càmera mostrant com les mestresses anglosaxones protegeixen les seves bosses de mà. 

- La festa a Carrara i el mecenes observant l'escena des d'un espai elevat, posant de manifest la seva vocació de demiürg. 

Com el seu protagonista, el jove Corbet, a qui vam conèixer fent d'actor en la versió americana de "Funny Games", no es talla un pèl i aixeca un producte gegantí a partir d'un pressupost modest, i magnífic a pesar dels seus defectes. Però no cal obviar la contribució de Daniel Blumberg amb una banda sonora que no goso qualificar perquè va més enllà de qualsevol adjectiu laudatori.

EL RAPTO

A "El rapto" (2023), Marco Bellocchio narra el cas del segrest del nen Edgardo Mortara, que va tenir lloc el 1858 a Bolonya, quan encara no havia culminat la unificació italiana i la ciutat depenia dels Estats Pontificis. Edgardo era fill d'una família jueva; algú va dir que algú l'havia batejat i l'Església va considerar que calia separar-lo dels seus i educar-lo en la fe catòlica. 

El daltabaix va ser considerable i les implicacions del cas, que Bellocchio narra de manera prou didàctica (*) i recorrent en moltes ocasions al muntatge en paral·lel, van anar més enllà del drama familiar: les nacions europees contràries al poder civil de l'Església catòlica van sucar pa amb l'embolic, i la posició de la comunitat jueva no va ser gaire exemplar, anteposant els seus interessos al benestar de l'infant (no estaria ben vist que pogués ser feliç al costat del Sant Pare). 

(*) Segons constatem a través d'Imdb, aquests fets constitueixen un vell projecte de Steven Spielberg, abans com a director i ara potser només com a productor. Coneixent el realitzador, en podria resultar un film tan atent al surrealisme de la situació com al drama personal, procliu al festival de llàgrimes; i no és que la versió de Bellocchio no sigui emotiva, però és força sòbria.

LA TRAMA

Per a la seva darrera pel·lícula, Hitchcock va fitxar Ernest Lehman, el guionista de "Con la muerte en los talones", i li va sortir un thriller enginyós, de factura sorprenentment modesta però simpàtic, amb cert aire de comèdia, potenciat per les actuacions de les dues parelles antagonistes, la vident nimfòmana (Barbara Harris), el taxista aprenent de detectiu (Bruce Dern), i els segrestadors sense escrúpols (William Devane i Karen Black). Les escenes entre els primers semblen sorgir d'una sitcom, i les dels segons, que semblen més sofisticats però només ho semblen, voregen la paròdia. 

"La trama" (1976) conté una escena vista mil vegades (també a "Con la muerte en los talones" i "Atrapa a un ladrón") en què un cotxe sense frens prova de no estimbar-se en una carretera de muntanya, un llibret tan hàbil com irrellevant, dues rosses pel preu d'una, i un final brillant com la joia oculta en un llum de sostre, rubricat per la mirada múrria a l'espectador, amb aclucada d'ull inclosa, de la protagonista. Ens diu adéu i Hitchcock també.

FALSO CULPABLE

Com sabem, el fals culpable era motiu recurrent en les pel·lícules del mestre Hitchcock. Però només en una apareix des del seu títol; i només en una parteix d'un cas real. 

"Falso culpable" (1956) narra la dramàtica peripècia d'un músic amb alguns problemes per arribar a final de mes, però bon pare de família i millor persona (amb els trets de Henry Fonda), a qui acusen d'un seguit de robatoris. 

Els testimonis el reconeixen i defensar la seva innocència esdevindrà una cursa d'obstacles. La primera meitat del film, narrada com el malson que sens dubte va ser, recorre a les composicions en corredor per emfasitzar el camí sense sortida en què es troba el protagonista; els primers plans de les manilles o l'omnipresència de les reixes representen la impossibilitat d'escapar d'una situació kafkiana i la impotència de l'individu davant un sistema imperfecte; en aquest sentit, l'al·legat és duríssim. 

Una situació aparentment mancada de lògica i de raó farà que l'esposa del músic la perdi i acabi tancada en una institució mental. La sobreimpressió de dos rostres força semblants aportarà una mica de llum, però evidenciarà que, en determinades circumstàncies, només la sort ens pot salvar de la injustícia.