MI VIDA SIN MÍ

Es curiós comprovar com "Mi vida sin mí", dirigida per Isabel Coixet el 2003, amb un argument molt similar al de la recent "Tres adioses", resulta clarament superior. Potser perquè no pretén alliçonar (la protagonista s'ha de morir, ho accepta i, senzillament, decideix els seus objectius en els dies que li queden de vida), i perquè la innocència impregna el relat, amb l'ajuda d'una posada en escena que parteix de l'estètica indie (que tan bé li va funcionar a "Cosas que nunca te dije") i es desenvolupa a través d'una elaborada composició de primers plans de la protagonista, conseqüent ja que tot -el relat i la resta de personatges- gira al seu voltant, amb la paradoxa de què ella oculta la malaltia. Les puntuals fugues oníriques, com l'escena del supermercat, després habituals en els films de la directora, estan ben integrades en la narració, acompanyades d'una excel·lent selecció de cançons. 

Tampoc no seria "Mi vida sin mí" un film tan notable si no fos pel treball de tots els components d'un elenc heterodox, de la protagonista Sarah Polley a la Leonor Watling, passant per Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Alfred Molina, una sempre carismàtica Deborah Harry o un adorable Mark Ruffalo.

PROYECTO SALVACIÓN

Si hem de parlar de "Proyecto Salvación" (2026), crec important destacar el paper del seu guionista, el senyor Drew Goddard, i no perquè el llibret del film dirigit per Phil Lord i Christopher Miller sigui res de l'altre món (tot i viatjar a un altre món). Però crec revelador que Goddard sigui també el guionista de "Marte" (Ridley Scott, 2015), igualment basada en una obra de l'escriptor Andy Weir; el paral·lelisme és evident: un astronauta resta sol (bé, aquí no tant) en un indret de l'univers on no arriben altres humans, i s'ha d'espavilar amb l'ajuda de la seva intel·ligència i d'un optimisme a prova de meteorits. 

Goddard és un cinèfil aplicat i ho va demostrar en la molt divertida "La cabaña del bosque" (2012), que també va dirigir, desconstrucció dels films d'horror protagonitzats per adolescents. En canvi, ens va decebre una segona intervenció rere la càmera a "Malos tiempos en el Royale" (2018), thriller claustrofòbic molt alambinat que tenia un parell de bons moments, però que, en la major part d'un metratge clarament excessiu, semblava una mala imitació de Tarantino. 

El metratge excessiu també resulta un llast a "Proyecto Salvación", història de ciència-ficció que inclou una relació d'amistat amb un alienígena deliberadament estrany -però simpàtic-. No falten les aclucades d'ull a clàssics del gènere (per exemple, "Encuentros en la tercera fase"), però, com dèiem, no ens ha semblat molt inspirada ni inspiradora, tot i que cal destacar un molt correcte treball de posada en escena i l'esforç de Ryan Gosling per dotar de carisma el seu omnipresent personatge.

HERVIDERO

"Hervidero" (1992) és el darrer títol dirigit per John Woo a Hong Kong abans d'abordar la seva etapa americana (prou interessant en els seus inicis, gràcies a títols com "Cara a cara" o "Misión imposible 2"). 

No va gaudir d'un gran èxit, si més no a Espanya en el moment de la seva estrena, però avui és considerat de culte, gràcies a les seves senyes d'identitat: bàsicament, una violència exacerbada, coreogràfica i espectacular, i uns personatges ambigus, com, en aquest cas, el policia infiltrat que interpreta Tony Leung ("Deseando amar"). Tot i que el seu company d'aventures, un heroi més d'una peça, interpretat per l'estrella del gènere Chow Yun-Fat, no eludeix cap dels tòpics: no fa gaire cas dels seus superiors i, quan té una estona lliure, es dedica al jazz.

I salva nadons en perill:

 

LOS SOBORNADOS

El personatge de Marlene Dietrich a "Encubridora" s'assembla en molts aspectes al de la Debby de "Los sobornados" (1953), una esplèndida mostra del millor cinema negre, també a càrrec del mestre Lang.

Debby (Gloria Grahame) no té tant caràcter com Altar Keane, però, com ella, no freqüenta les millors companyies. La relació amb Vince Stone (Lee Marvin) li brinda una vida còmoda, però, a canvi, rep maltractaments verbals i físics, que culminen amb un bany de cafè bullent. En el policia encarnat per Glenn Ford hi veu l'alternativa d'un home igualment fort, també violent a la seva manera, però, si més no, defensor de la justícia i capaç de certa empatia. El record de l'esposa morta (o de la núvia morta en el cas d'"Encubridora"), dona ideal en tots els aspectes, és un obstacle que ni Debby ni Altar Keane poden salvar, i l'enveja d'aquella bondat i del seu efecte en els oponents masculins només la podran superar amb un acte suprem de sacrifici.

"Los sobornados" és una veritable obra mestra, exemple de concisió narrativa des del seu contundent inici, que sorprèn en revelar que el nucli argumental serà la corrupció de la policia i dels polítics (també aquí el títol espanyol destaca el delicte que centra l'argument). El triomf de la justícia i la redempció d'alguns dels implicats no invaliden una proposta que replicaria, potser amb més pessimisme, el cinema negre d'anys posteriors -i de la dècada dels setanta en particular-. 

L'oposició entre la senzilla vida familiar del policia interpretat per Glenn Ford i l'opulència en què es mouen els dolents és un recurs copiat per molts títols del gènere. I també resulta curiós que dues advertències del títol de Fritz Lang les trobem gairebé calcades en la també magistral "El padrino": 

- Si et sents amenaçat, no deixis que la dona engegui el teu cotxe. 

- Si els policies que vigilen la casa on dorm la teva filla (o l'hospital on tenen ingressat el teu pare) desapareixen misteriosament, desconfia i ves-hi corrents (curiosament, l'entrada de la casa de "Los sobornados", amb el tram d'escales que caracteritza molts edificis de Nova York, és idèntica a la de l'hospital al film d'en Coppola).

ENCUBRIDORA

Però, més enllà de la influència de Thea von Harbou en l'etapa silent, la rellevància dels personatges femenins s'estén a l'obra de Fritz Lang als Estats Units. Si més no, es fa palesa a "Encubridora" (1952), un western de venjança en què el protagonisme de l'heroi i l'antiheroi, respectivament interpretats per Arthur Kennedy i Mel Ferrer, acaba desmentit per l'interès del personatge de la decidida Altar Keane, mítica cantant de saloon que ha prosperat gràcies a l'aixopluc que, a canvi d'una comissió, ofereix a tots els malfactors de l'Oest, o quasi, al seu ranxo; una activitat molt lucrativa que justifica el títol espanyol. 

Lang va comptar per al paper amb la seva compatriota Marlene Dietrich, qui broda el difícil paper d'una supervivent que lamenta no haver tingut una vida i una parella més convencionals.

LAS TRES LUCES

"Las tres luces", coneguda també amb el títol original de "La muerte cansada" ("Der Müde Tod"), és una pel·lícula dirigida per Fritz Lang el 1921, que, per la seva ambició i audàcia visual, va servir d'inspiració a cineastes com Luis Buñuel o Alfred Hitchcock. 

En la trama central, la Mort, després de comprar un terreny al costat d'un cementiri i construir-hi una mena de mausoleu enorme sense portes ni finestres, coneix una jove parella i s'emporta el xicot, sense gaires miraments, cap al seu reialme. La noia farà els possibles per recuperar el seu estimat, i, considerant que l'Amor pot vèncer la Mort, la convenç perquè li atorgui no una sinó tres oportunitats, que constituiran episodis més o menys independents i que ens conduiran a la Venècia de les màscares de Carnaval, a un palau de les mil i una nits (en ple Ramadà, vulnerat per un europeu -infidel- enamorat de la germana del califa), i, finalment, en el fragment més ple d'efectes visuals, a la Xina imperial. 

Més enllà dels nombrosos trucatges, sorprèn el tractament humanista del personatge que representa la Mort, que Lang vesteix de negre i amb un barret d'ala ampla, com en una visió que va tenir quan va estar molt malalt durant l'adolescència. Pel que fa al protagonisme de la noia i el masclisme contra el qual intenten rebel·lar-se les protagonistes de les tres subtrames, sembla clara la influència de la també guionista Thea von Harbou, esposa del director.

INCENDIES

Esperem que s'arregli, però no es pot negar que la situació al Líban està molt complicada; i seria molt trist que el país que ja va patir una sagnant guerra civil entre 1975 i 1990 caigués novament en el parany de la violència i el fanatisme. 

I si voleu tenir una idea de què va significar aquella dramàtica contesa, us pot ser d'utilitat una pel·lícula canadenca del 2010, "Incendies", de les primeres que va dirigir Denis Villeneuve, de trama i escenaris molt allunyats de les epopeies de ciència-ficció a què darrerament ens té acostumats, però de factura igualment irreprotxable. 

Uns bessons canadencs, en morir la seva mare, descobreixen que, en el fons, en saben ben poc, d'ella, i un viatge a l'Orient Mitjà per lliurar unes cartes els haurà d'apropar al misteri de les seves arrels. A partir d'aquí, sense pressa però sense pausa, "Incendies" ens durà del present al passat i viceversa, entre registres genèrics que van del thriller al drama bèl·lic, passant pel melodrama més extrem; però ja sabem que a Villeneuve no li fan por els riscos, i, en aquest cas, resol amb nota una proposta potser -calia dir-ho- no apta per als espectadors més sensibles.

LA VIDA DE CHUCK

Ens va captivar la minisèrie "Misa de medianoche", i no tant "Doctor Sueño". Però en aquesta nova incursió de Mike Flanagan en l'univers de Stephen King, més enllà del discutible plantejament filosòfic o metafísic de "La vida de Chuck" (2024), el realitzador demostra que sap traduir en imatges l'esperit de l'obra literària, preservant moments de genuïna emoció.

POR CIEN MILLONES

Em feia gràcia veure aquesta minisèrie sobre el segrest d'en Quini, potser perquè els fets, esdevinguts en una setmana frenètica, després de l'assalt al Congrés el febrer del 1981, van tenir lloc molt a prop d'on vivia jo aleshores, vora el camp del Barça, l'equip on jugava l'asturià. 

El que em resulta més curiós és que desconeixia -o no recordava- que els autors de la malifeta eren tres benaventurats, mecànics de Saragossa en atur, no gaire més professionals que Torrente, malgrat haver fet anar de corcoll la policia durant uns quants dies. 

Amb aquest material, Nacho G. Velilla (responsable de la sèrie "Aida" i, entre altres títols presumptament menors, d'una comèdia reivindicable, "Que se mueran los feos", del 2010) serveix un treball simpàtic, fidel retrat d'una època, divertit i també tendre (segrestat i segrestadors acaben resultant entranyables), ben estructurat malgrat excedir-se en la durada dels muntatges en paral·lel en què el personatge de Gabriel Guevara assaja la seva intervenció a "La juventud baila"; no coneixíem aquest actor, i sap defensar el seu paper, ben secundat pels infal·libles Raúl Arévalo i Vito Sanz.

53 DOMINGOS (CONCURS # 13)

Com a "Sentimental", Cesc Gay adapta una peça teatral pròpia i torna a tenir Javier Cámara de protagonista, repetint el paper de paio frustrat i persistentment sarcàstic, ara enfrontat als seus germans, Carmen Machi, una intel·lectual insegura, i, sobretot, Javier Gutiérrez, qui repeteix el paper de fatxenda patètic patentat a "Vergüenza"; Alexandra Jiménez completa el quartet protagonista, però es limita a fer de narradora i voltar per allà. 

Com veiem, el director català no assumeix grans riscos a "53 domingos" (2026), producte pensat per a la graella de Netflix i que té com a virtut principal la brevetat (poc més d'una hora). 

El concurs: 

El personatge de Javier Cámara no té gaire sort amb la seva feina d'actor i ha de fer de tomàquet en un anunci televisiu. Però aquest gag l'ha manllevat en Cesc Gay d'una comèdia nord-americana brillant, que és...?

EN LO ALTO

"En lo alto" (Hong Sang-soo, 2022), reuneix un director de cinema, la seva filla, una dissenyadora d'interiors i una restauradora en un edifici de tres plantes, que, fotografiat en l'habitual blanc i negre, esdevé un microcosmos claustrofòbic en què el temps deixa de tenir sentit i es fan possibles diverses realitats. Una premissa curiosa que revela un profund pessimisme davant les incerteses i decepcions que ens reserva la vida; un pessimisme no gaire habitual en les pel·lícules del director, regat amb menys soju del que ens té acostumats, però amb litres i litres de vi negre; fins i tot, a un dels personatges li han de retreure que beu massa! Us ho podeu imaginar?