DIGGER

"Digger" (2026), dirigida per Alejandro González Iñárritu, sembla voler ser una sàtira sobre la fi del món en la línia del "Telefono rojo" kubrickià. La culpa, ara, no la tenen les armes nuclears sinó el canvi climàtic, propiciat per la cobdícia d'homes com el potentat texà Digger. També hi ha reunions al més alt nivell, comandades per un president dels Estats Units (John Goodman), malalt de càncer, tan arrogant com inepte. 

Però res no és el que sembla: la història es transforma i l'escenari esdevé un teatre; o, si voleu, un amfiteatre on Digger es dirigeix al món per explicar-los que potser no tota la culpa la té ell; un revulsiu que ens implica a tots nosaltres, espectadors d'aquesta obra metalingüística, excessiva però no del tot desassenyada. 

"Digger" no és una pel·lícula tan diferent d'anteriors epopeies de l'egòlatra realitzador; i potser el triomf d'aquelles resulta tan injust com l'estrepitós fracàs de l'últim títol que portarà el segell de Warner Brothers. No els ha valgut la presència de Tom Cruise, convenientment caracteritzat, al capdavant del repartiment. Tot i que és just reconèixer l'esforç de l'actor -i dels guionistes- per dotar de carisma i fer quasi simpàtic un personatge tan sinistre.

QUEER HORROR a SITGES 2026

No crec que sigui una tendència, però és curiós que els dos llargmetratges que vaig poder veure a l'Auditori de l'Hotel Melià de Sitges, en una escapada festivalera insòlita per la possibilitat de tenir entrades (vaig tenir l'ajuda d'un expert), pertanyessin al subgènere en qüestió.

L'australiana "Leviticus" (Adrian Chiarella, 2026) ens presenta els problemes d'uns adolescents a qui la família i la comunitat, amb l'ajuda d'un sinistre sanador, sotmeten a un tractament radical per acabar amb llurs inclinacions homosexuals. Radical i, caldria afegir, terrorífic. 

El film de Chiarella recorda una mica "It Follows" pels ensurts i cops d'efecte, que no aconsegueixen elevar l'interès de la proposta més enllà del relativament enginyós punt de partida.

Més brillant i més divertida resulta "Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma" (Jane Schoenbrun, 2026). 

La referència al gènere slasher és patent des del seu títol i el film hi pertany, en certa manera; però la proposta, que podríem definir com una barreja entre "Viernes 13" i "El crepúsculo de los dioses" esdevé més sofisticada. 

Una jove realitzadora manté una relació oberta amb la seva companya; però el seu problema és que no aconsegueix gaudir del sexe. Es refugia en el seu treball i ara en té un que li resulta molt atractiu: recuperar una vella franquícia sobre un campament anomenat Miasma i un assassí que amaga la seva identitat sota una reixeta de ventilació (sic), tot i que és sabut que es tracta d'un noi androgin a qui van ofegar els mascles alfa i que roman al fons del llac esperant la pròxima resurrecció. 

Per cercar la inspiració i també per satisfer un desig d'infància, la directora viatja a un indret perdut prop de la frontera amb el Canadà per entrevistar la Final Girl (*) de la primera pel·lícula, una mena de Norma Desmond que es va retirar després del seu èxit i de refusar aparèixer en les seqüeles. Fa el paper Gillian Anderson ("Expediente X"). La jove directora es quedarà més temps del previst amb l'actriu, i gràcies a ella i a Little Death (és casual que sigui el renom de l'assassí?) aconseguirà l'orgasme somiat.

"Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma" esquiva els riscos de l'exercici metalingüístic massa intel·lectual gràcies a un notable sentit de l'humor i a la capacitat de generar una atmosfera particular. Els exteriors pintats són una troballa i l'escena de sexe transcendeix per la seva bellesa tràgica els estàndards del gènere. 

(*) En un slasher prototípic, és la noia que queda viva al final per enfrontar-se al monstre. Per si no ho sabíeu. I jo també he après més coses gràcies a la pel·lícula de la Schoenbrun, per exemple el nom del pla, popularitzat per Spielberg i De Palma, en què dues figures situades en primer i segon terme apareixen igualment enfocades: diòptria dividida. 

Entre una pel·lícula i altra, vaig gaudir d'una entranyable sessió gratuïta a Brigadoon. L'incunable de torn portava per títol "The Black Magic with Buddha" ("Nao mo" en l'original), producció cantonesa dirigida per Lo Lieh el 1983 en què el cervell d'una mòmia (per culpa de l'ambició del protagonista, que només volia ser ric), després dels obligatoris ensurts i assassinats, s'enfrontava a una mena de mestre shaolin, qui comptava amb l'ajuda del Buda dels quatre caps. Ideal per riure entre capcinada i capcinada (i és que Sitges és esgotador!).

LA DILIGENCIA

"La diligencia" (1939) és un dels títols més coneguts de John Ford. Tot i que ha estat substituïda a les llistes de millors pel·lícules per altres westerns icònics del realitzador com "Centauros del desierto" i "El hombre que mató a Liberty Valance", no podem oblidar allò que va dir Orson Welles: que va aprendre a fer cinema veient-la una i altra vegada. 

En qualsevol cas, roman com un western fundacional que consolida la iconografia recurrent en posteriors títols del realitzador i que dignifica el gènere en dotar de profunditat psicològica els personatges que omplen la diligència del títol, decidida a arribar al seu destí a pesar de la presència d'apatxes rebels comandants pel Gerónimo. 

"La diligencia", doncs, oscil·la entre els plans generals del Monument Valley o del desert, escenari d'una trepidant persecució a càrrec dels indis, i l'espai més claustrofòbic d'una diligència atapeïda on viatgen, a part del simpàtic conductor, el sheriff, un banquer avariciós, l'embarassada esposa d'un oficial de l'Exèrcit, un jugador que exerceix de cavaller del Sud, una presumpta prostituta expulsada del poble per la gent benpensant, un metge borratxo a qui també han fet fora, un oportú venedor de whisky de qui no es voldrà separar el doctor i, finalment, un vaquer fugitiu que aspira a arribar a Lordsburg per venjar-se dels germans traïdors que li van matar el pare i el germà i, no contents amb això, el van fer empresonar acusant-lo d'un crim del qual no n'era responsable. 

Ford, per descomptat, es posa de part dels personatges més mal avinguts amb la civilització, representada per les defensores de la decència i pel banquer, en definitiva l'autèntic dolent de la funció (a part dels germans Plummer i dels indis, és clar). Tothom menysprea Dallas (Claire Trevor), la noia a qui han expulsat del poble; tothom excepte Ringo Kid (John Wayne), el fugitiu de bon cor que li promet una vida al seu costat en un ranxo més enllà de la frontera; ella tem l'arriba a Lordsburg perquè potser mataran en Ringo o potser ell descobrirà que la noia té un passat i que pertany al cau de vici i prostitució que és la ciutat on es resoldran tots els conflictes. Però quan Dallas acull entre els seus braços la filla de la dona de l'oficial, nascuda en una parada de la diligència, aconsegueix el cor d'en Ringo i el respecte de la partera i de la resta de passatgers, com també aconsegueix respecte el metge alcohòlic, més endavant revelat com un heroi, convertit en gran amic de l'entranyable venedor de whisky. Fins i tot el seductor jugador sureny (John Carradine) es comporta com un cavaller i reserva la darrera bala del seu revòlver per a l'esposa de l'oficial quan es complica la situació amb els apatxes. 

"La diligencia" és un títol apassionant que combina hàbilment els múltiples ingredients: conflictes entre els personatges i entre la justícia i el deure moral; romàntiques històries d'amor o d'amistat; el sentit de l'humor que no es perd ni en les pitjors circumstàncies; aventures en paisatges tan bells com perillosos; un duel en plena nit en una ciutat que mai no dorm. I Ford ho serveix amb passió i amb sorprenents recursos narratius: Welles devia prendre bona nota del pla d'apropament a Ringo en la seva primera aparició, o de l'ombra que enfosqueix el rostre del dolent al saloon de Lordsburg; i les cavalcades, espectaculars sense discussió, inclouen insòlits emplaçaments de la càmera, col·locada si cal sota les peülles dels cavalls o sobre el carruatge quan travessa el riu, en un pla subjectiu que Ford tornaria a emprar a "Las uvas de la ira" l'any següent.

UN VIAJE ALUCINANTE AL FONDO DE LA MENTE

La tirada de Ken Russell cap a les escenes oníriques, manifestada en els seus biopics sobre figures de la música clàssica, semblava convertir-lo en el realitzador idoni per a aquest guió de Paddy Chayefsky sobre un científic antipàtic i obsessiu (William Hurt), que pretén, amb l'ajuda de bolets al·lucinògens importats de Mèxic i d'un tanc d'aïllament, recuperar un estat de consciència que ens vincularia amb els nostres avantpassats més primitius. 

Malgrat tot, Chayesfsky no va estar d'acord amb el resultat obtingut pel britànic a "Un viaje alucinante al fondo de la mente" (1980), fins a l'extrem de sol·licitar aparèixer sota pseudònim als títols de crèdit. La qual cosa no va impedir que el film, primer treball de Russell sota bandera dels Estats Units (el títol original és "Altered States"), obtingués en aquest país un gran èxit de públic i crítica; qüestió no gaire comprensible si tenim en compte que la història es desenvolupa precipitadament i que no arriba pas tan lluny en les seves implicacions com ho fa el protagonista amb una regressió que acaba convertint-lo en una mena de primat. Si més no, els efectes especials crearien escola en títols dels vuitanta com, per exemple, "Un hombre lobo americano en Londres".

LA BOLA NEGRA

La campanya publicitària al voltant de "La bola negra" ha tingut com a conseqüència un èxit de taquilla aclaparador, que va acompanyat de crítiques majoritàriament positives, algunes de ditiràmbiques. 

Però, com passa amb els vots particulars que acompanyen algunes sentències, les crítiques negatives, que també n'hi ha, aporten curiosos punts de vista. 

Les que he pogut llegir es basen més en qüestions de fons que de forma. En algun cas, m'han semblat excessives i poc afortunades, com una que acusa els Javis de "blanquejar el feixisme" i d'utilitzar des de la primera seqüència símbols falangistes, com quan el protagonista s'emparra ajudant-se d'unes fletxes. 

A veure: l'home, que gens casualment s'anomena Sebastián, s'enfila, enmig de les ruïnes d'una església, sobre una estàtua que, clarament, representa la figura del sant del mateix nom, soldat romà que fou martiritzat, la figura assagetada del qual, popularitzada pels pintors renaixentistes, constitueix una icona gai. En les escenes que segueixen, en Sebastián esdevé soldat de l'exèrcit franquista i la part central d'un film que reuneix tres històries ens parlarà de la seva conversió, no exactament al cristianisme. 

Una altra crítica al film, en la mateixa línia, l'acusa d'eludir sota una lluentor formal evident una consideració profunda sobre les ferides de la Guerra Civil i tot això de la memòria històrica, pecat encara més greu si tenim en compte que "La bola negra" parla de Federico García Lorca i el seu llegat.

Potser sí, però ho prefereixo al cas invers de qui, precisament, és mentor i publicista d'Ambrossi i Calvo: en Pedro Almodóvar, obsessionat a capitanejar una esquerra nacional en hores molt baixes (*), que converteix les seves darreres pel·lícules en lliçons i d'aquesta manera arruïna les històries individuals. 

Els Javis, en la meva modesta i potser equivocada opinió, no cometen aquest error. "La bola negra" parla de persones i d'històries d'amor "enterrades sota terra". La seva pel·lícula és, sens dubte, ambiciosa. Potser calculadament ambiciosa. Poc subtil en més d'una ocasió. Però conté les virtuts que ja vam descobrir a "La Mesías", igualment estructurada com una indagació sobre el passat. Sobretot, sap acompanyar l'espectador per escenaris realistes o imaginats, per viatges en el temps, endavant i endarrere, sense perdre el fil i obtenint moments de gran cinema i interpretacions notables de gent que ni tan sols són actors, com en Guitarricadelafuente (per cert, tornarem a trobar aquí Albert Pla i Lola Dueñas), i memorables de noms ja consagrats, com la brillant performance de la Penélope Cruz.

(*) Calia que anés a portar menjar als acampats a La Puerta del Sol?

VIVIR LA TIERRA

"Vivir la tierra" (Huo Meng, 2025) és un fresc presumptament autobiogràfic que mostra com vivien els camperols xinesos l'any 1991, entre tradicions medievals i l'arribada d'un progrés que hauria d'implicar la dissolució de la seva forma de vida. 

Com altres títols de distinta procedència però intencions similars, el film s'estructura d'acord amb les estacions de l'any i, de manera circular, s'obre i tanca amb un funeral; enmig, un naixement, un casament (no gaire afortunat en un entorn en què les dones xerren molt entre elles però tenen poca cosa a dir davant els homes i l'omnipresent aparell de l'Estat), una mort desafortunada i la mirada d'un nen que viu allunyat dels seus pares que treballen al Sud.

EL MULTIMILLONARIO

El personatge del milionari que oculta la seva condició per posar a prova l'interès de la noia ja apareixia a "Cómo casarse con un millonario", i ho torna a fer a "El multimillonario" (George Cukor, 1960). En aquest cas, però, el bilionari (amb b) francès Jean-Marc Clément no pretén inicialment ocultar la seva identitat quan es persona davant la companyia teatral que vol parodiar la seva figura; però el confonen amb un perfecte imitador i ell decideix seguir-los el joc i participar en els assajos per lligar-se la Marilyn Monroe, que canta i balla a la funció (espectacular el primer número en què apareix baixant d'una barra). 

El bilionari ha d'aprendre a explicar acudits, a cantar i a ballar, i, com que no serà per diners, contracta als especialistes Milton Berle, Bing Crosby i Gene Kelly. Les seves escenes i les rèpliques del milionari enamorat potser van funcionar com a reclam comercial però resulten patètiques; i, tot i que el patetisme no està renyit amb l'argument, no sembla el francès Yves Montand l'actor més indicat per a un paper tan difícil. Potser s'ho van ensumar la colla d'actors americans que l'havien refusat prèviament (Gregory Peck, per exemple), obligant els productors a buscar un estranger (retocant una mica la introducció al personatge). 

Marilyn, aparentment, se sent molt més còmoda en el seu paper, però també va protagonitzar la pel·lícula únicament perquè l'obligava el contracte amb la productora. Sigui com sigui, ella i Montand es van enamorar de veritat, la qual cosa no va agradar gaire a les seves parelles (ambdós eren casats), l'escriptor Arthur Miller (qui havia col·laborat en el guió) i la gran dama del cinema francès Simone Signoret, respectivament. 

El film també pretenia introduir al mercat americà el britànic Frankie Vaughan, que canta diversos temes amb la protagonista. Però no va fer gran cosa més als Estats Units i tampoc no consta que el grup Frankie Goes to Hollywood li degui el seu nom. Si més no, els números musicals són el més destacable d'un títol irregular, i potser un parell d'escenes: la confessió del protagonista davant d'un Tony Randall que mereixia més paper, i el final a l'ascensor.

PIZZA MOVIES

Ell és un dissenyador que ha renunciat als seus somnis per treballar en una agència. Ella, una periodista cultural i crítica de cinema en hores baixes. Una idea que sembla impossible s'obre camí: muntar una pizzeria delivery en què les pizzes representin pel·lícules conegudes. 

"Pizza Movies" (2026) és un treball tan modest com el projecte dels seus personatges, a càrrec d'un director, Carlo Padial, que jo desconeixia i a qui caldrà seguir la pista, perquè el film no tindrà gaire pressupost però va sobrat de bones idees. Sense que resulti pretensiós i en tot moment divertidíssim, és un retrat ferotge de la precarietat en què vivim i una conya al voltant de la intel·lectualitat d'estar per casa. Amb uns adequadíssims Berto Romero i Judit Martín, conté gags absolutament impagables: no em resisteixo a esmentar el sopar a casa d'en Joaquín Reyes o el lliurament d'una pizza en què un rovell d'ou al bell mig vol ser el HAL de "2001". 

La demanda de Don Spike Lee (sic) condueix a una seqüència judicial que demostra el bon coneixement dels clàssics de la comèdia americana, i del cinema de Frank Capra en particular. Tot i que "Pizza Movies" troba també les seves arrels en el post-humor practicat pels inefables membres de Vengamonjas i Da Suisa; quasi tots ells apareixen al film, amb menció d'honor per a Miguel Noguera, que és l'advocat de Don Spike Lee. També compareixen Bruna Cusí fent de psiquiatre, Javier Botet convertit en pizzaiolo i, fent de repartidors, crítics de cinema autèntics (vull dir tant en la història com en la realitat).

BUS STOP

El plantejament dramàtic de "Río sin retorno" el retrobem ampliat a "Bus Stop" (Joshua Logan, 1956): Marilyn Monroe -Chérie- és una noia amb "un passat" que canta en un club freqüentat per cowboys a Phoenix (Arizona); Don Murray -Beauregard o Bo, com vulgueu- és un jove vaquer que només coneix el bestiar i no ha vist gaires noies, menys encara amb l'aspecte de la cantant. 

De fet, el xicot és verge i innocent. Un cowboy més veterà l'acompanya en el seu viatge a la ciutat per participar en un rodeo, i li donarà alguns consells. Però en Bo no entén de cabareteres ni de subtileses i decideix caçar la Chérie con si es tractés d'un dels vedells que atrapa amb el llaç i dur-la en autobús de tornada a Montana. Ella també és de poble, però el seu somni no és un ranxo a Montana sinó més aviat una carrera a Hollywood. En certa manera, és tan innocent com en Bo, però els separa un abisme. 

"Bus Stop" funciona com un conte de fades. Un western contemporani que comença com una estranya comèdia i, després del rapte i d'una parada -obligats pel mal temps- al bar de carretera a què el títol fa referència, deriva cap al drama romàntic i, en aquest punt, Marilyn Monroe, ajudada per la seva excepcional fotogènia i uns insospitats recursos potser apresos a l'Actor's Studio, transforma una història no gaire creïble, tot i que ben escrita per George Axelrod a partir d'una obra teatral de William Inge, en un poema d'amor que es resol com molts grans poemes d'amor vistos al cinema: enmig d'un paisatge cobert de neu blanca i resplendent.

RÍO SIN RETORNO

Ja des de "Los caballeros las prefieren rubias", l'especialitat de Marilyn Monroe serien les cabareteres o coristes ficades en relacions impossibles, sigui amb un hereu milionari, amb un aristòcrata prussià ("El príncipe y la corista"), amb un músic disfressat de dona o de milionari ("Con faldas y a lo loco"), amb un cowboy inexpert ("Bus Stop") o bé amb un granger vidu, com passa a "Río sin retorno" (1954), insòlit western signat per Otto Preminger, amb buscadors d'or, jugadors tramposos, indis ferotges i un riu difícil de navegar, com anuncia el títol. 

Marilyn és la Kay, cantant del saloon en un campament de cercadors d'or, visitat pel protagonista (Robert Mitchum) perquè busca el seu fill a qui han portat des de l'Est. Conèixer la cantant i el pistoler que l'acompanya no li portarà sort al pobre granger, i caldrà que fugi riu avall en companyia de la noia i del fill. 

Les escenes dels ràpids, filmades de lluny amb dobles o més de prop amb transparències, no impacten gaire avui dia. Però, en realitat, "Río sin retorno" no va de res d'això. Els indis, els pistolers, no tenen gaire importància. Potser la relació amb el fill té més relleu i permet un final rodó quan el nen es veu obligat a repetir el pecat del seu pare; però la presència del nen també serveix per mostrar a l'espectador que la bella corista podria ser una bona mare, en funció de com acabi l'aventura amb el granger. Les capbussades al riu permetran que Marilyn agafi fred i que Mitchum li hagi de fer una frega i, tot i la manta que evita el contacte directe, la tensió eròtica fa pujar la temperatura de seguida. En un altre moment, el circumspecte protagonista perdrà les formes; però no caldrà una denúncia per abusos i tot acabarà prou bé. 

"Río sin retorno" va d'això. De la Marilyn i d'enamorar-se d'ella. Potser totes les seves pel·lícules van d'això.

CRONOS

El cinema català ha trobat la pedra filosofal que el farà triomfar a les nostres taquilles: les pel·lícules que retraten les desgràcies succeïdes al país. 

No puc valorar "Balandrau, viento salvaje" (Fernando Trullols, 2026) perquè vaig desertar a mitja sessió incapaç de saber què passava (en realitat, ja ho sabia; i una de les víctimes no vivia lluny de casa; però la tempesta de neu -lògic, d'altra banda- impedia veure res) i perquè preveia que estaria patint la resta del metratge. 

"Cronos" (Fernando González Molina, 2026) és més àgil i, fins i tot, eficaç en el seu vessant de thriller policíac. Mèrit dels actors i d'una posada en escena que mostra allò que cal mostrar. De tota manera, reduir uns fets tan corprenedors i tan inquietants a una lloança del cos dels mossos d'esquadra, els quals, ja em perdonareu, tampoc no ho van tenir tan difícil atès que els terroristes no disposaven de cap pla de fugida llevat del martiri, limita tant el suspens com l'interès del film. Sí, ja ho sé que no tenim respostes, però potser calia especular sobre la transformació d'uns nens més o menys bons minyons en uns assassins sense escrúpols. L'alcaldessa de Ripoll (lloc d'origen dels terroristes) us dirà que són intrínsecament dolents i que cal fotre fora tots els immigrants. I tothom li comprarà el discurs. Però la veritat -o una part de la veritat- restarà oculta rere la tragèdia.