No ha estat fàcil fer la llista d'enguany. Per exemple, tenia diversos títols del gènere fantàstic prou interessants, com els de Cronenberg, Jordan Peele o Ti West; però si una cosa ha estat clara és la inusual rellevància que ha tingut enguany el cinema espanyol. He inclòs fins a cinc títols de producció pròpia (o en règim de coproducció amb França) i, posats a fer, he optat per "La abuela" com a representant del gènere més popular en temps de crisi. Fins i tot -no us enganyo- he estat a punt d'incloure el darrer treball d'Albert Serra (sortosament, els nois de Cahiers du cinéma ja han reparat el meu oblit).
No sé a què es deu aquesta preeminència d'una cinematografia que mai no ha estat gaire ben rebuda en les meves llistes (amb l'excepció d'"Antidisturbios"; i no sembla casual que el primer film de la llista també vingui signat per Rodrigo Sorogoyen). Hem vist molt cinema espanyol de qualitat. Però és que resulta que hem vist molt poc cinema d'altres països (bo o dolent, tant-se-val); no hi ha hagut gaires propostes interessants de més enllà de les fronteres, qüestió que probablement es resolgui el 2023.
La llista del 2021 l'he hagut de retocar per incloure treballs notables de Joel Coen, Paul Schrader, o Paul Thomas Anderson, amb la qual cosa he hagut de prescindir de Shyamalan o de Wes Anderson; i encara m'ha faltat espai per incloure el darrer títol de Paul Verhoeven o dos films fantàstics força brillants, com són "Lamb" o "Titane" (flamant Palma d'Or a Cannes).
En fi, dedicaré també un espai a la llista decennal de Sight and Sound. Hauria volgut dedicar-hi un post específic però em trobo amb l'inconvenient que em falten per veure dos títols d'entre els deu que encapçalen la llista, un d'ells el situat en primer lloc. I un tercer que hauria de revisar per poder-lo jutjar adequadament (potser aquesta segona vegada entengui què coi passa a "Deseando amar", que trobo encara més críptica que "Mulholland Drive" -per cert, primer títol del nou segle que entra al Top Ten; però no ens anticipem-).
2022
1. AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen
Després d'"Antidisturbios", del 2020, Sorogoyen repeteix com a cap de llista amb aquest drama rural, una història propensa al tremendisme que el director aborda posant al davant de tot els personatges; bons o dolents, tots tenen els seus motius. La contenció no impedeix una tensió que ens deixa clavats a la butaca.
2. ALCARRÀS, de Carla Simón
Un altre drama rural, menys tèrbol però també greu. Si al film de Sorogoyen eren els molins de vent, aquí són les plaques solars; energies renovables que amenacen una forma de vida ancestral, que Carla Simón, amb l'ajuda d'actors no professionals, retrata amb precisió i senzillesa d'arrel renoiarana.
3. PETITE MAMAN, de Céline Sciamma
Un títol insòlit sobre una nena que juga al bosc amb una amiga molt especial. Tot i el vessant fantàstic i/o metafòric, es basa en la senzillesa i absència de subratllats. Pura poesia.
4. MANTÍCORA, de Carlos Vermut
Ja havia aparegut en aquestes llistes gràcies a "Magical Girl". Ara prescindeix de la coralitat però no dels assumptes durs i demostra que es pot parlar de monstres també des de la tendresa. I una mica d'humor negre negríssim.
5. VORTEX, de Gaspar Noé
Probablement, el títol més equilibrat del francès nascut argentí. També és un drama aspre sobre l'Alzheimer (potser metàfora de la incomunicació) i la inexorabilitat de la mort.
6. PARÍS, DISTRITO 13, de Jacques Audiard
Céline Sciamma repeteix títol, ara en qualitat de guionista. I dirigeix Audiard, a partir d'una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine, que porta al seu terreny, que també és una mica el terreny del seu mestre Eric Rohmer; i que alguns relacionen amb el Woody Allen de "Manhattan", tot i que els protagonistes de "París, Distrito 13" tenen més problemes econòmics i no viuen al centre sinó als afores d'una gran ciutat. Històries sentimentals que reflecteixen l'esperit volàtil dels temps que ens ha tocat viure, sense excloure la tendresa.
7. DRIVE MY CAR, de Ryusuke Hamaguchi
Cap títol nord-americà en la tria d'aquest any, però sí un del Japó, una nova adaptació d'Haruki Murakami que amplia un relat curt de l'escriptor afegint-hi teatre i silencis, però en respecta l'esperit i, per descomptat, els moments en què els personatges es confessen.
8. LA ABUELA, de Paco Plaza
Com Céline Sciamma, Carlos Vermut és a la llista en qualitat de director i ara també de guionista, en el darrer film de Paco Plaza. Si l'especialitat del segon són les històries de terror, i aquest títol ho és, Vermut hi afegeix el seu sentit del doble sentit, valgui la redundància, i l'obsessió per enfrontar l'espectador amb tabús com ara la decrepitud en la vellesa.
9. UN AÑO, UNA NOCHE, d'Isaki Lacuesta
Les reaccions d'una parella als atemptats de la sala Bataclan en el títol que confirma Lacuesta com un valor segur quan va al seu aire.
10. BELFAST, de Kenneth Branagh
El millor film de Branagh en molt temps és -com "Roma", de Cuarón- un viatge a la seva infantesa, entranyable però també complicada, sobretot a causa dels enfrontaments entre protestants i catòlics a la ciutat del títol. I també és en blanc i negre.
2021
1. WEST SIDE STORY, de Steven Spielberg
La nostàlgia és una bona recepta en mans del mestre Spielberg. Aviat ens estrenaran "Los Fabelman" i podrem tornar a finals dels cinquanta, en aquest cas per compartir els records infantils del director.
2. EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion
Barreja de western i melodrama que és també una crítica al masclisme des d'una mirada contemporània. Gran pel·lícula de la directora d'"El piano" i interpretació impressionant de Benedict Cumberbatch.
3. OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg
Des d'una lloable equanimitat i cert sentit de l'humor compatible amb la tendresa, el deixeble més espavilat de Von Trier ens parla sobre el consum d'alcohol, a través de l'experiència de quatre professors que volen aprofitar-ne els efectes per millorar el seu rendiment a la feina.
4. NOMADLAND, de Chloé Zhao
Nòmades obligats per la crisi econòmica que evoquen l'esperit dels pioners americans. Una road-movie gairebé canònica que compta amb una interpretació excel·lent de Frances McDormand, ara doblement present a la nostra llista gràcies a
5. LA TRAGEDIA DE MACBETH, de Joel Coen
Adaptació del clàssic de Shakespeare que remet a Welles en l'apartat visual, però que conté força troballes narratives (sobretot, referents a la banda sonora) i que enllaça amb temes recurrents en la filmografia del seu autor, particularment la insensatesa dels humans avivada per la cobdícia.
6. ANNETTE, de Léos Carax
Com l'anterior títol, es podria definir com una història tràgica propiciada per l'ànsia de poder, i tampoc no aposta pel realisme.
7. EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa
Més sobre les relacions de poder. Javier Bardem és el patró de tarannà paternalista, finalment revelat com un monstre. Un monstre, malauradament, bastant comú entre l'empresariat.
8. LICORICE PIZZA, de Paul Thomas Anderson
D'un dels millors realitzadors nord-americans ens arriba aquesta història d'amor juvenil ambientada als anys setanta, dels quals Anderson en recrea hàbilment l'esperit i la iconografia.
9. EL CONTADOR DE CARTAS, de Paul Schrader
Schrader, tot i alguns alts i baixos, continua sent un nom a tenir en compte. Després d'"El reverendo", recupera la influència de Bresson i els leit-motifs de la guerra d'Irak, la culpa, la redempció, a través del personatge d'un antiheroi lacònic que es guanya la vida jugant a cartes i que interpreta Oscar Isaac amb admirable sobrietat.
10. DUNE, de Denis Villeneuve
Villeneuve confirma la seva perícia i aconsegueix, després dels intents fallits de Jodorowsky i Lynch, una adaptació de l'obra de Frank Herbert que arriba a l'espectador sense trair-ne l'esperit. I això només és el començament.
SIGHT AND SOUND
Com deia a l'inici, no volia passar per alt la nova llista decennal de la prestigiosa revista anglesa, sens perjudici de revisar els meus comentaris tan aviat hagi pogut veure la pel·lícula que encapçala l'edició del 2022.
Ni "Vértigo", ni "Ciudadano Kane", ni "Cuentos de Tokio", que cauen tots tres una posició per deixar espai a la inesperada guanyadora: "Jeanne Dielman, 23 Quai du Commerce, 1080 Bruxelles", dirigida el 1975 per Chantal Ackerman. Aquesta pel·lícula apareixia per primera vegada a la llista de fa deu anys en el lloc 35.
Si analitzem una llista que conté 100 títols, i tenim present que es confecciona a partir d'una enquesta a crítics i entesos (enguany, més de 1.600), i la comparem amb les d'anys anteriors, podem sospitar que l'edat i cert afany de correcció política dels participants han afavorit -injustament?- títols força recents i uns quants dirigits per dones i afroamericans, de qualitat indubtable però que "canten" una mica entre títols clàssics de prestigi. No vull entrar a valorar els casos de la guanyadora o de "Beau travail", dirigida el 1998 per Claire Denis i en el número 7 de la nova llista, ja que no he vist cap de les dues. Tampoc no vull discutir la presència de més títols d'Ackerman o els dos d'Agnès Varda ("Cléo de 5 à 7", "Los espigadores y la espigadora"). Però tenim els casos d'"Haz lo que debas" (Spike Lee, 1989), al lloc 24, entre "Playtime", de Tati, i "Au hasard Balthasar", de Bresson; "Déjame salir" (Jordan Peele, 2017), tancant llista, o el per a mi més escandalós cas de l'oscaritzada "Moonlight" (Barry Jenkins, 2016), en la posició 60, emparellada amb "La dolce vita" de Fellini. I, pel que fa a films dirigits per dones, la presència d'"El piano" (Jane Campion, 1992) en la posició 50, entre "Los 400 golpes", de Truffaut, i "Todos nos llamamos Alí", de Fassbinder", o de "Retrato de una mujer en llamas" (Céline Sciamma, 2019) al lloc 30, entre "Taxi Driver" i "8 y 1/2", em semblen casos clars de sobrevaloració; i consti que són dos bons films de dues dones directores que precisament destaco en les llistes d'aquest post.
No diré que no sigui una mica trist que la presència de dones directores i realitzadors afroamericans sigui encara anecdòtica; però no podem obviar que, en el cinema clàssic, per raons socials o com es vulgui dir, la immensa majoria de realitzadors eren homes, i això explica la seva preeminència en les llistes. Opino que no cal ser tan políticament correctes per acabar caient en la discriminació positiva; i vull assenyalar que la presència en la digna professió de director de cinema d'afroamericans i, sobretot, de dones, que són la meitat de la població, augmentarà progressivament (només cal veure el cas de Catalunya), de manera que el seu presumpte relegament s'hauria d'anar resolent amb el pas dels anys, tot i que entenc que serà difícil vèncer el pes dels clàssics del segle XX.
En fi, més enllà de la polèmica, és evident que les llistes de Sight and Sound han anat corregint prejudicis, i només cal veure com el sonor ha anat substituint el cinema silent, abans intocable, o com el cinema comercial ha igualat en consideració el cinema d'autor ("Vértigo" versus "Ciudadano Kane", sense anar més lluny). Tornant a la llista d'enguany, destacaria com a notes simpàtiques la presència de dos films d'animació d'Hayao Miyazaki, un títol espanyol ("El espíritu de la colmena", d'Erice, al lloc 84), o un film al seu dia massacrat per la crítica al lloc 88: "El resplandor", de Stanley Kubrick.
Kubrick, que es manté al lloc 6 gràcies a "2001", entre "Deseando amar" (Wong Kar Wai, 2000) i "Beau travail", en un Top Ten que tanquen "Mulholland Drive" (David Lynch, 2001), "El hombre con la cámara" (Dziga Vertov, 1929; únic títol silent entre els deu primers, retrocedeix un lloc) i "Cantando bajo la lluvia" (Gene Kelly i Stanley Donen, 1951).
"Amanecer", de Murnau (fa poc en parlàvem) cau a la posició 11; "La regla del juego", de Renoir, desapareix del Top Ten per primera vegada en la història i la retrobem en la posició 13; "Centauros del desierto", de Ford, va a parar al lloc 15, "La pasión de Juana de Arco", de Dreyer, al 21, i "8 y 1/2", de Fellini, al 31.
