El títol del novè llargmetratge de Quentin Tarantino (penúltim de la seva filmografia si hem de creure en les seves declaracions) és, evidentment, un homenatge a Sergio Leone ("C'era una volta il West", "C'era una volta in America"). Però també serveix per avisar que allò que ens vol explicar és un conte.
El conte parteix d'una realitat coneguda: l'any 1969, el sistema clàssic d'estudis cinematogràfics s'ensorra, regna la televisió, el Nou Hollywood treu el nas amb l'èxit d'"Easy Rider" i la dècada més controvertida del segle passat perd definitivament la seva innocència després dels assassinats de Sharon Tate i els convidats a la seva mansió a mans d'uns hippies sota les ordres del malèfic Charles Manson.
L'actor en decadència Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) viu al costat de la casa de Sharon Tate (Margot Robbie) i Roman Polanski; i el seu amic, assistent personal i doble en les escenes d'acció, l'especialista Cliff Booth (Brad Pitt), topa amb les noies del clan Manson. D'aquesta manera, Tarantino insereix la ficció en la realitat i crea un clima de suspens a partir del coneixement que té l'espectador dels fets que van succeir. Tot i que, com sabem des de "Malditos bastardos" (*), el director no té problemes a l'hora de manipular la Història. En qualsevol cas, aquest element de violència, una violència catàrtica que, com en tots els seus films, es farà esperar, és només el teló de fons d'una història estranyament melancòlica en què Tarantino ens torna a parlar del cinema de sèrie B que tant li agrada i dels homes que el van fer possible, els especialistes (una professió ja homenatjada a "Deathproof") i els actors de segona fila, com el nostre protagonista, Rick Dalton, condemnat a una decadència de la qual només el podria salvar una excursió a Almeria (recordeu Clint Eastwood?).
Que els protagonistes siguin un actor i el seu doble permet al director introduir una rèplica enginyosa en un títol menys dialogat d'allò a què ens té acostumats ("els actors menteixen; els especialistes són de veritat") i jugar amb la dualitat a partir de diversos contrastos: els esforços de Rick Dalton per convèncer en el seu paper de vilà en un western de segona fila se'ns mostren en paral·lel amb el moment en què la jove Sharon Tate contempla la seva imatge d'estrella emergent en la pantalla d'un cinema de Hollywood; Dalton viu als turons de Los Angeles mentre Cliff Booth malviu en companyia del seu gos en una caravana oculta rere un drive-in. Però tots els personatges, més o menys rics, més o menys famosos, comparteixen l'esperit hedonista i una mica infantil del món de cartells lluminosos i avingudes immenses que Tarantino retrata amb delectació evident, amb un estil inesperadament assossegat (la qual cosa no exclou l'habitual experimentació amb l'estructura temporal) i centrant la narració en l'amistat a prova de bomba dels dos protagonistes, una amistat en què no caben els discursos, tan sols algunes paraules d'ànim molt de tant en tant i, més sovint, una borratxera compartida mentre a la televisió passen un episodi de "FBI" o "Mannix".
(*) En el seu dia, no vaig parlar gaire bé d'aquesta pel·lícula. Una revisió en la seva versió original em fa reconsiderar la seva categoria; ja havia observat el joc amb el llenguatge a partir de la versió doblada, però és en aquesta versió original que tots els personatges parlen en tot moment en el seu idioma propi (anglès, francès, alemany), la qual cosa introdueix un nou element narratiu amb el qual poder jugar i, a la vegada, defineix la paradoxa més òbvia en aquest títol francament sorprenent, que corregeix una convenció comuna en els films sobre la Segona Guerra Mundial mentre que, alhora, se salta la regla bàsica de respectar el rerefons històric. La conclusió també val per a "Érase una vez en... Hollywood": a Tarantino l'interessa el cinema; la Història se li'n refot.
