EL NIÑO

L'estil el·líptic del realitzador (*) no ens permet saber amb exactitud quins són els problemes que travessa el matrimoni format per Gérard (Gérard Depardieu) i Sophie (Geraldine Pailhas). Podem endevinar que en Gérard és masclista i faldiller i, tot i que sembla estar molt enamorat de la seva esposa, incapaç d'estimar com cal.

La parella se separa, però els uneix el petit Antoine. És un nen adorable (fill del director), teòric protagonista d'un film titulat precisament "El niño" (o "Le garçu", en l'original francès); tot i que, a mesura que avança l'acció, ens adonem que també el pare és un nen. I, en la part final, en un episodi que transcorre a la França rural i recorda inevitablement "La boca abierta", Gérard visita el seu propi pare moribund i explica que li deien -al pare- "garçu". 

Una de les amants d'en Gérard reconeix que la seva exparella (que passarà a ser la nova de la Sophie) la pegava. Però ella ho perdona; allò que no pot perdonar és la hipocresia. 

Sembla que sigui el mateix director qui parla. Potser Pialat sempre es retrata a si mateix: un pare que estima devotament la seva filla Suzanne ("A nos amours"), o al petit Antoine; un home que no sap ser diplomàtic ni conciliador, aspre com les seves pel·lícules ho són, violent tal vegada; però sincer per damunt de tot. 

(*) Cal advertir, en qualsevol cas, que "El niño", realitzada el 1995, no va poder ser muntada com volia Pialat a causa de la seva fràgil salut. Tenia ja setanta anys i moria el 2003 sense haver tornat a dirigir. "Le garçu" no va tenir el ressò de les seves produccions dels vuitanta, tot i ser un dels films que millor defineixen el seu univers, entranyable i bellíssim malgrat la seva radicalitat formal. No s'havia estrenat al nostre país i és un motiu més per agrair als responsables de Filmin la gentilesa d'oferir l'obra completa d'un director que ha d'estar sí o sí entre els grans del cinema francès (mundial).

VAN GOGH

Curiosa paradoxa, els xiulets a Cannes van afavorir la taquilla de "Bajo el sol de Satán", que no és, ni de bon tros, un film per al gran públic. En qualsevol cas, això no impedirà que Maurice Pialat pugui ser considerat un autor "maleït", menys conegut que els seus coetanis de la Nouvelle Vague i amb fama d'antipàtic. 

Com quedava clar en el seu discurs al final d'"A nuestros amores", no li queien gaire bé els intel·lectuals, ni la falta de criteri d'alguns espavilats davant l'obra de l'artista. Llavors, va citar Van Gogh i no sembla anecdòtic que acabés dedicant-li una pel·lícula, titulada precisament "Van Gogh", el 1991. És possible que se sentís reflectit en aquell pintor que tenia un germà marxant (en Theo) que no li venia els quadres perquè preferia anar sobre segur amb altres impressionistes. 

Però Van Gogh, com tots els personatges de Pialat, era un paio contradictori. Tampoc no s'esforçava gaire a fer-se publicitat ni volia resultar simpàtic. D'altra banda, en un dels diàlegs a càrrec de la cunyada del pintor, de qui potser sempre va estar enamorat, es queixa ella de la postura de l'artista, resignat a ser un mantingut i poc predisposat a treballar, a pesar de la seva teòrica devoció per la classe obrera. 

El pintor holandès, de fet, va passar els darrers dies de la seva vida (els que vol mostrar el film) en companyia del doctor Paul Gachet, un burgès de manual, a Auvers-sur-Oise, prop de París, on el metge tenia una segona residència. I, de passada, es va lligar la seva filla, la Marguerite. Cal advertir que el Van Gogh que mostra Pialat no té la mala sort amb les dones del que, per exemple, va interpretar Kirk Douglas a les ordres de Vincente Minnelli. Fa l'amor quan li plau, amb la jove Marguerite (quasi una nena) i amb una prostituta que coneix de les nits boges a París. Totes li ponen, però ell no és feliç. Almenys, no és SEMPRE feliç. 

Com en altres pel·lícules, el director mostra com la disbauxa i el plaer conviuen amb la tragèdia. Aquí resulta palmari en la llarga escena al bordell de París, amb balls i molta absenta; la Marguerite demostra tenir força paciència i acaben la nit follant al tren que els retorna a Auvers-sur-Oise; ella sembla molt contenta i afirma en veu alta que la vida pot ser meravellosa. Però en Van Gogh no porta gaire bé la ressaca i, allà mateix, cau en una profunda depressió que precedirà el seu trist i conegut final. 

Vull aclarir que "Van Gogh", tot i el destí del protagonista i algunes escenes en què es baralla amb el germà (un altre paio misteriós; i malalt de sífilis, tot i que no s'expliciti al film), no és en absolut una pel·lícula trista; al contrari, és lluminosa, com l'obra del pintor, és molt bella i és, fins i tot, divertida.

BAJO EL SOL DE SATÁN

Maurice Pialat dirigeix el 1987 "Bajo el sol de Satán" ("Sous le soleil de Satan"), amb Gérard Depardieu, Sandrine Bonnaire i ell mateix també com a actor. Adapta la primera novel·la de Georges Bernanos, que s'assembla bastant a les posteriors "Le journal d'un curé de campagne" i "Mouchette", portades al cinema per Bresson el 1951 i el 1967, respectivament. 

Tot i allunyar-se de la contemporaneïtat dels seus llargmetratges precedents, Pialat porta l'univers de l'escriptor al seu terreny. 

La Mouchette de "Sous le soleil de Satan" (Bonnaire) manté relacions sexuals amb homes madurs que no li convenen. Mentrestant, el capellà Donissan (Depardieu) explica al seu degà (Pialat) la desesperació que sent a causa de la preeminència del pecat al seu voltant, realitat que no pot obviar per l'obligació de confessar els parroquians. 

Com tants altres personatges de Pialat, Donisson s'expressa sovint a través de la violència, tot i que, en aquest cas, l'exerceix sobre si mateix, flagel·lant-se o mortificant-se de mil maneres. També, però, sap castigar amb les paraules; i la seva reprimenda a la Mouchette tindrà conseqüències terribles. 

El capellà no sap si és Déu o el Diable qui l'inspira. El segon se li apareix enmig d'una nit en què es perd viatjant a un poble del costat i té al·lucinacions i revelacions, a la manera de l'apòstol Pau de Tars.

La dualitat, un assumpte molt present en l'obra de Pialat, fonamenta l'angoixa de Donissan, qui pot indistintament ser homicida i salvador, boig i sant venerat pels seus parroquians. 

"Bajo el sol de Satán" va rebre la Palma d'Or a Cannes en una edició en què competia amb títols tan celebrats com "Ojos negros", de Mikhalkov o "El cielo sobre Berlín", de Wenders. Els xiulets del públic quan va sortir a recollir el premi li van fer dir "Si no m'estimeu, jo tampoc a vosaltres".

TRULY NAKED

"Truly Naked", dirigida el 2026 per Muriel d'Ansembourg, és una curiosa pel·lícula que narra una tendra història d'amor adolescent amb la particularitat que el noi, un tímid estudiant d'institut, dedica les estones lliures a col·laborar amb el seu pare en l'empresa familiar; la qual cosa no seria pas dolenta si no fos perquè el negoci consisteix en la producció de porno hardcore per a internet. 

El film destaca (bastant de primera mà, ja que una de les actrius és una estrella del gènere) el masclisme inherent. Però la denúncia no impedeix una mirada afectuosa sobre tots els personatges.

LAPÖNIA

Reconec el meu desconeixement previ de l'obra de David Serrano com a director. Com a guionista, tampoc no conec tot el seu treball, però, almenys, he vist "El otro lado de la cama" i la seva seqüela (vam comentar-les no fa gaire), i també "El pregón", comèdia de Dani de la Orden amb Berto Romero i Andreu Buenafuente que vaig reivindicar al bloc. 

"Lapönia" (2026) evidencia el seu origen teatral, però Serrano, ara només en funcions de realitzador, sap ser elegant sense complicar-se la vida i treu tot el profit d'un text simpàtic -sobretot, en els primers compassos- al voltant de les desavinences entre dues germanes reunides a la Lapònia del títol (Rovaniemi, presumpta llar del Pare Noel), on viu una d'elles casada amb un finlandès insuportablement pedant. 

Notables treballs de Natalia Verbeke, Ángela Cervantes, Julián López (demostra que sap ser bon actor de comèdia i drama, més enllà de les seves inoblidables performances amb la colla de Muchachada Nui) i el noruec Vebjorn Enger, tot un descobriment.

RESURRECTION

"Resurrection" (Bi Gan, 2025) no és gaire diferent de "Largo viaje hacia la noche". També és críptica, hipnòtica, virtuosa, a estones desconcertant. I, com aquella, ens parla dels somnis (prohibits en el món distòpic anunciat en els rètols que obren la funció) i llur relació amb el cinema. Les referències al cinema mut, l'expressionisme alemany i el "Regador regado" (realitzada el 1895 per Louis Lumière, és considerada la primera pel·lícula amb argument) són prou òbvies en el primer dels sis capítols en què es divideix la narració sobre el somni de cent anys del "delirant". 

Els restants episodis, aparentment, també remeten a altres gèneres o estils cinematogràfics, tot i que cal agrair-li al company de cinefília l'aclariment, en la seva ressenya sobre aquest títol, que els capítols també fan referència als sis sentits del pensament budista (vista, oïda, olfacte, gust, tacte, ment); sabut això, puc entendre una mica de què va "Resurrection", si és que va d'alguna cosa i no es limita a ser una nova exhibició de l'innegable talent visual del realitzador xinès i el seu director de fotografia Dong Jingsong, que tanquen el periple oníric amb un pla-seqüència tant o més espectacular que el del llargmetratge precedent.

WOLFGANG

Una pel·lícula sobre un nen superdotat i autista de qui, després de la mort de la mare, ha de fer-se'n càrrec un pare actor que no sembla la persona més adequada. Què voleu que us digui? Amb un argument tan procliu al tòpic, confesso que em feia molta mandra acostar-me a "Wolfgang" (2025), que és el nom del nen perquè vol ser pianista. 

Finalment, m'he decidit a veure-la perquè està dirigida per Javier Ruiz Caldera, un realitzador no especialment brillant però que ha aconseguit resultats més o menys dignes en el difícil terreny de la comèdia, tot i que la minisèrie "El otro lado" (2023), un híbrid entre el drama, la sàtira i el terror paranormal, protagonitzada per Berto Romero i Andreu Buenafuente, la vaig trobar regular. 

Com temia, "Wolfgang" no defuig cap dels tòpics: les manies del nen autista com a origen de tots els gags, un gir dramàtic més o menys previsible a mitja pel·lícula i un final també previsible. Sigui com sigui, el realitzador manté un to sàviament discret, quasi elegant, que alleugereix les mancances del guió (adaptació d'una novel·la de Laia Aguilar); i Miki Esparbé interpreta el sofert progenitor sense estridències ni caricatures, atorgant credibilitat al seu personatge i, de passada, a la història.

POLICE

Després de la magistral "A nuestros amores", Maurice Pialat sembla endinsar-se en el cinema de gènere amb "Police" (1985), protagonitzada per Gérard Depardieu; a primera vista, un polar amb totes les de la llei, mai millor dit. 

L'inspector Mangin és un policia vidu a qui li passa el mateix que a molts personatges de les pel·lícules de Pialat: que acaben la paciència i comencen a repartir llenya. Tampoc no és d'estranyar atesos els interminables interrogatoris que no condueixen enlloc. L'estil naturalista de Pialat emfatitza la rutina a la comissaria. 

La frontera entre servidors de la llei i delinqüents és molt porosa. L'advocat dels tunisians traficants de droga esmorza amb ells; i també es fica al llit amb la Noria (Sophie Marceau), nòvia i còmplice d'un dels malfactors que té tancat a la presó; i també és amic d'en Mangin, malgrat es dediqui a treure al carrer els clients que el policia engarjola. Mangin fa l'amor amb la prostituta Lydie (nova col·laboració de Sandrine Bonnaire amb el director) després d'arrestar el seu proxeneta. 

La seductora Noria també ensarrona l'inspector, clarament necessitat d'amor, la qual cosa (i el robatori de dos milions de francs en diners i droga) condueix a una situació molt perillosa. Pialat ho resol fidel al seu estil i el film acaba com ho feia "A nuestros amores", amb la imatge congelada del rostre del protagonista, interrogant-se sobre un futur incert. 

Una figura d'estil que també remet al cèlebre final de "Los 400 golpes", de François Truffaut, valedor de Pialat com vam explicar al post de "La infancia desnuda". Truffaut havia mort un any abans de l'estrena de "Police" i el film li ret un petit homenatge mostrant el seu rostre a la portada d'una revista en un quiosc.

A NUESTROS AMORES

La voluble Suzanne d'"A nuestros amores", dirigida per Maurice Pialat el 1983, s'assembla bastant a una de les protagonistes de la més coral "Aprueba primero": no estudia gaire, folla molt, rep bufetades de sa mare (i de son germà, i alguna de son pare) i es casa sense gaire entusiasme. 

El realitzador apareix també com a actor, en el paper del pare de la protagonista, potser l'única persona que se l'estima i la comprèn de veritat. Personatge i director estan enamorats d'una meravellosa Sandrine Bonnaire, i la joveníssima actriu (quinze anys) encisa la càmera sense cap dificultat, fins i tot quan apareix d'esquena sobre la proa del vaixell en l'escena dels títols, amb música de Henry Purcell. 

Caldrà que descobrim el perquè de la promiscuïtat de la Suzanne (o no), que fa l'amor amb tothom menys amb el xicot de qui afirma estar enamorada. La resposta -si n'hi ha- pot tenir a veure amb el relatiu pessimisme que presideix l'obra del director; i dic "relatiu" perquè no deu ser tan pessimista algú que parla sempre de l'amor en les seves pel·lícules. Sigui com sigui, la noia li dirà a un dels seus amants que "és molt lúcida", com si això fos una condemna; i ell li diu que una estona abans -mentre feien l'amor- no semblava gaire lúcida; però aquest és el drama de la Suzanne: només és feliç quan fa l'amor. I el seu pare, que, quan era petita, tenia por que la segrestessin de tan maca, li dirà que ella pot creure que és capaç d'estimar però no tothom pot estimar. I l'home és tan lúcid com ella, com demostra en l'escena en què torna a casa i diu quatre o cinc veritats a una colla d'hipòcrites que són (eren) la seva família. En la mateixa escena (magnífica) cita Van Gogh (més tard, Pialat dirigiria un film sobre el pintor), quan va dir que "la tristesa durarà sempre", i especula sobre si les paraules de l'artista no anaven referides a ell mateix sinó a la resta de la gent, que no podia entendre la bellesa. 

"A nuestros amores", com quasi tots els títols de Pialat, no és un film fàcil. Però és molt bell. I, en certa manera, també és molt trist i molt lúcid; i un cim del cinema francès, i potser l'obra mestra de l'autor.

LOULOU

A "Loulou" (1980), Maurice Pialat aborda una altra relació de parella complicada. Nelly (Isabelle Huppert) és una burgesa que sembla avorrida del seu matrimoni amb l'André (Guy Marchand), amb qui també comparteix feina. Ell la porta a veure exposicions però la noia busca emocions més fortes i en Loulou (Gérard Depardieu) és el candidat perfecte: incansable al llit i sempre a la seva disposició perquè no treballa; de fet, és un petit delinqüent sense ofici ni benefici. La Nelly decideix assumir el risc de la nova relació, però les coses no seran sempre fàcils. 

Amb el seu habitual estil naturalista, Pialat dissecciona els seus personatges sense jutjar-los. Masclistes, fins i tot violents, volubles en el cas de la Nelly, egoistes, antisocials... Però sincers; i s'estimen de debò.

EL GRAN COMBATE

En tots els westerns que havia dirigit John Ford (un dia d'aquests parlarem de "La diligencia", però ens hauríem de remetre a l'etapa muda), els indis es limitaven a perseguir els blancs i tocar-los els collons de mil maneres. 

Fins que van arribar els anys seixanta. 

Tant a "El sargento negro" com a "Dos cabalgan juntos", el realitzador adopta postures clarament antiracistes; però no és fins a "El gran combate", superproducció del 1964, que els nadius americans adquireixen un veritable protagonisme. El film es basa en la gesta de 300 xeienes que, cansats de passar fam en la reserva desèrtica on els van enviar els blancs després de les guerres índies i que ningú no hi posés remei, optaren per travessar els Estats Units i retornar als paisatges de Montana, que era d'on els havien expulsat. I tot això sense reserves de menjar i amb tot l'Exèrcit al seu darrere. 

La intenció d'"El gran combate" és, doncs, lloable, tot i que Ford no pot evitar un tractament una mica tòpic dels personatges indis (els que tenen diàleg són interpretats per actors mexicans -Dolores del Río, Ricardo Moltalbán, Gilbert Roland-, amb la participació de Sal Mineo) i un relatiu endolciment d'uns fets força lamentables. Es preocupa de donar la culpa als blancs més interessats en els diners (tampoc no li falta raó), sobretot als terratinents i als empresaris del ferrocarril, més algun civil poca-solta. Els herois de la funció són un oficial noble i simpàtic (Richard Widmark en un paper calcat al de "Dos cabalgan juntos"), una quàquera molt eixerida (Carroll Baker) i un polític sensible (!) interpretat per Edward G. Robinson (*). El tractament d'alguns personatges més secundaris resulta peculiar: 

- Un jove tinent no pot ocultar la seva animadversió contra els salvatges que van matar el seu pare. Però, al llarg de la pel·lícula, canviarà el seu punt de vista; i el capità Archer (Widmark), després que el jove oficial s'escapi robant un cavall per ajudar els seus companys, li dirà que "potser acabarà sent vostè un bon soldat" (recordem que, a "Río Grande", també feien els ulls grossos quan Ben Johnson fugia amb el cavall del comandant). 

- Un sergent d'origen polonès no vol atacar les dones i nens indis com si fos "un cosac". En l'extrem oposat, el film destaca l'ascendència prussiana del menyspreable oficial interpretat per Karl Malden. 

La durada del film i el dramatisme de les situacions no juguen gaire al seu favor, tot i que Ford és prou hàbil per introduir un episodi humorístic protagonitzat per l'impertorbable sheriff de Dodge City Wyatt Earp, que James Stewart incorpora en un registre no gaire diferent del del seu personatge a "Dos cabalgan juntos" (tot i que no comparteix cap escena amb Richard Widmark); la partida de pòquer amb John Carradine d'oponent constitueix un gag memorable. 

(*) No podem obviar els magnífics exteriors molt ben fotografiats per William H. Clothier. Robinson no devia voler desplaçar-se, ja que les escenes que protagonitza fora del despatx a Washington estan clarament rodades en estudi i sobreimpressionades.