EL EXORCISTA II: EL HEREJE

"El exorcista" va tenir de seguida moltes imitacions, del fantaterror espanyol als exploits provinents d'Itàlia, però la seqüela oficial va arribar el 1977. "El exorcista II: El hereje" és un títol avui oblidat que, tot i comptar amb la direcció del britànic John Boorman, repetir Linda Blair en el paper de Regan i Max von Sydow en el de Lankester Merrin, i l'expectació creada, va esdevenir un fracàs absolut, tant de públic com de crítica. Les sessions del dia de l'estrena, en un munt de sales que havien pactat l'exclusiva, acabaven amb badalls i riallades dels espectadors; i el boca-orella va fer la resta. 

Una investigació sobre la mort de Merrin i unes presumptes idees herètiques és el punt de partida -una mica absurd- d'aquesta segona part, en què Richard Burton assumeix el paper de capellà. Visitarà la Regan a Nova York i, amb l'ajuda de la psiquiatra que interpreta Louise Fletcher (guanyadora de l'Òscar per "Alguien voló sobre el nido del cuco") i d'un invent que afavoreix la connexió telepàtica, aprendrà moltes coses sobre el dimoni i la manera de vèncer-lo, tot i que encara caldrà un viatge a una Etiòpia recreada en estudi i un final catàrtic en la casa de la primera pel·lícula. 

"El exorcista II: El hereje" conté algunes idees interessants; la posada en escena de Boorman i l'experimentació pionera amb la steadycam (ben aviat popularitzada per Kubrick a "El resplandor") proporcionen moments certament impactants, sobretot en la part africana. Però el ritme no sembla adequat, la història resulta confusa, Burton i Fletcher actuen com si fossin autòmats i Blair, sense pústules ni vòmits, no sembla gaire bona actriu. Cal afegir molts moments ridículs, de l'exhibició de claqué al bruixot que escup un tomàquet; i -que em perdonin pels esforços de la producció, que va importar 3.000 llagostes mascles (*)-, la personificació del mal en un d'aquests insectes no resulta una bona idea, si més no des d'un punt de vista estètic. I jo no sóc pas un expert en noms de dimonis, però que el Mal es digui Pazuzu i l'africà que sembla tenir el remei, Kokumo, també acaba convocant l'escepticisme dels espectadors. 

De tota manera, jo penso que el principal problema de la pel·lícula de Boorman és que exclou el màxim encert de la versió de Friedkin, que era, al meu parer, la presentació del tema central, una possessió diabòlica, en un entorn realista i molt identificable. En canvi, a "El exorcista II: El hereje", el director britànic, amb la col·laboració del director de fotografia William A. Fraker i el rodatge en estudi de les escenes africanes, sense oblidar les sessions de telepatia, atorga a l'invent un to oníric. Fins i tot, la banda sonora d'Ennio Morricone recorda els seus treballs amb Argento o Leone, amb aires de sèrie B i molt allunyats del realisme de la versió de Friedkin. 

(*) La dada l'aporta un interessantíssim documental que Movistar + va tenir el detall de programar juntament amb la recuperació de la pel·lícula. "Boorman y el diablo" (David Kittredge, 2025), que conté una llarga entrevista amb el realitzador i en què intervenen Linda Blair, Louise Fletcher i altres responsables i entesos, revela qüestions rellevants: 

- Boorman no volia fer una simple continuació. Volia titular el seu film "El hereje", sense la referència a la primera pel·lícula, que van imposar els productors. La distància entre la seqüela i l'original, finalment causa del fracàs, era una aposta valenta d'un realitzador acostumat al risc. El director britànic recorda el seu desconcert després de la desastrosa estrena. Va estar a punt de no tornar a dirigir; sortosament, va recuperar el favor del públic amb "Excalibur", i, mentrestant, va reflexionar, considerant que havia pecat de suficiència i d'un excés de confiança, i va recordar el consell de David Lean sobre el respecte al públic i als seus desitjos (una qüestió igualment discutible, però vaja). 

- La tasca dels col·laboradors no va ajudar. Els actors no van estar mai a l'altura; Linda Blair arribava sempre tard i Burton plegava a les sis de la tarda independentment de l'escena que estiguessin rodant. I el documental no obvia la potser decisiva intervenció de Rospo Pallenberg (Imdb el considera director no acreditat): va reescriure el guió, introduint una dimensió molt intel·lectual a partir de les teories de Teilhard de Chardin sobre l'evolució cap a una consciència compartida per tota la humanitat; va estar sempre present al rodatge, i cal recordar que Boorman va patir una malaltia, causada per una febre transmesa pel vent i la sorra utilitzats en les escenes africanes, que el va tenir al llindar de la mort i apartat del set durant setmanes, qüestió que, a més d'encarir i endarrerir el projecte, va atorgar molt marge de maniobra al misteriós i més aviat extravagant personatge (que també intervé en el documental). No obstant això, Boorman va tornar a confiar en ell per als llibrets d'"Excalibur" i de "La selva esmeralda". En la reescriptura del guió d'"El hereje" també va influir la mort, tot just abans del rodatge, de Lee J. Cobb, el policia de la primera pel·lícula i que havia d'intervenir en la seqüela. 

- El documental també es refereix a la mala sort de la coincidència de l'estrena amb la presència de "La guerra de las galaxias" a la cartellera. Com vam comentar al bloc, i recorda el film de Kittredge, l'any 1977 també va ser el de l'estrena de "Carga maldita", precisament dirigida per William Friedkin, responsable d'"El exorcista", i un altre fracàs absolut. De fet, el final de la dècada va enterrar el Nou Hollywood amb els desastres no solament dels títols al·ludits sinó d'altres molt inesperats, des de "1941", de Steven Spielberg, o "Apocalypse Now", de Coppola, fins al definitiu de "La puerta del cielo", de Michael Cimino, responsable directe de la fallida d'United Artists i punt final de l'era de les superproduccions d'autor. Una veritable llàstima.

HOPE

Més monstres a "Hope" (Na Hong-jin, 2026), que podríem definir com el revers obscur d'"E.T., el extraterrestre". Una epopeia d'acció amb elements de western, terror i ciència-ficció (tot s'hi val) que només podien fer els coreans, amb un parell d'escenes vertiginoses que duren una hora cadascuna, la primera en un escenari urbà (tot i que Hope és un poble de pescadors), la segona en un bosc i en una carretera; enmig, un interludi transitat per un humor escatològic característicament oriental (imagino, perquè a Estats Units o Europa ningú no gosaria filmar una escena com la del vell explicant la seva topada amb els estranys éssers que tot ho trinxen). 

En un moment que la gent s'entreté discutint sobre si "La bola negra" és superficial o tot el contrari, convenen títols com "Hope", un divertiment espectacular i exempt de missatges, tot i que inclou un curiós comentari sobre l'abundància d'armes de foc i de caçadors en un indret proper a la frontera amb els veïns del Nord.

CARA DE ÁNGEL

No tots els monstres han de ser lletjos, com adverteix el títol d'aquesta pel·lícula dirigida el 1952 per Otto Preminger. 

Diane (primer paper americà per a la britànica Jean Simmons) és una noia de bona família que estima son pare, però no tant la rica madrastra. Té idees una mica perverses i, quan coneix l'eixerit conductor d'ambulàncies que interpreta Robert Mitchum amb el seu habitual laconisme, sap que podrà disposar d'un còmplice i d'un amant. El xicot ja té una nòvia que és l'antítesi de la femme fatale que teixeix la seva teranyina, però la paciència té un límit i les relacions tòxiques no donen bons resultats en drames negríssims com el que presenta "Cara de ángel", fins i tot quan la justícia afavoreix els criminals.

EL HOMBRE Y EL MONSTRUO

Rouben Mamoulian dirigia el 1931 la versió més canònica de les moltes que el cinema va dedicar a l'obra de Robert Louis Stevenson sobre el doctor Jekyll i el senyor Hyde. El primer és un científic que, per poder fer el bé, inventa un beuratge que l'allibera del seu cantó animal. El problema és que no pot controlar el seu altre jo, en Hyde. 

"El hombre y el monstruo" és un film prou interessant des d'un punt de vista formal, no únicament per les transformacions del protagonista (esforçada creació de Fredric March que li va valer un Òscar), sinó per la pionera utilització de la càmera subjectiva, o les transicions en què una diagonal parteix la imatge. Els decorats expressionistes també formen part del seu encant. 

Pel que fa a l'argument, resulta bastant divertit: Jekyll està molt enamorat, però el sogre els fa esperar, i com que no es plantegen fer Pasqua abans de Rams, l'elegant doctor se sent temptat per les prostitutes que abunden al Londres victorià, sobretot una en concret, a qui ajuda quan un desaprensiu la pega, i que vol premiar-lo en espècies tant sí com no (Miriam Hopkins repetiria amb Mamoulian a "La feria de la vanidad"). Convertit en Hyde, el primer que fa és buscar-la al local on canta i flirteja amb els clients. El beuratge allibera el metge de les repressions, però també el transforma físicament en una mena de goril·la amb mal caràcter i seriosos problemes dentals, i la noia ja no el troba tan atractiu; però això no sembla desanimar-lo i la reté amb amenaces. Al final, tot acaba com el rosari de l'aurora. 

Sí:

No:

SCANNERS

David Cronenberg va dirigir "Scanners" el 1981. El film continuava amb la tradició de personatges mutants o monstruosos que ja apareixien en els seus primers títols i serien recurrents al llarg de la seva filmografia. 

Sense arribar a la sofisticació de films posteriors, "Scanners" era una proposta més elaborada que els primers treballs del realitzador, i va constituir un èxit notable. Els mutants posseïen una capacitat telepàtica que els permetia entrar en ments alienes, la qual cosa podia significar una tortura, però, amb una mica d'entrenament, atorgava un poder de control i destrucció notable, com demostraria el mutant interpretat per Michael Ironside fent esclatar el cap del seu interlocutor en una de les escenes més celebrades. Armes humanes, doncs, que es disputen uns i altres, estructurant-se el film com un thriller en què el protagonista persegueix i és perseguit fins que troba la seva nèmesi. La lluita final és l'altre plat fort de la pel·lícula i anticipa l'obsessió del director pels germans que, tot i assemblar-se, no s'acaben d'entendre ("Inseparables", "Una historia de violencia").

LA INVITACIÓN

En el seu dia vaig expressar algunes reserves amb relació a "Sentimental" (2020), l'adaptació que Cesc Gay va fer de la seva obra de teatre "Els veïns de dalt". Sigui com sigui, la pel·lícula va gaudir de cert èxit i va tenir versions en quasi tots els països i idiomes. Confesso no haver-ne vist cap fins ara mateix, que he pogut visionar "La invitación" (2026), que és la versió nord-americana, potser més publicitada, i amb una colla d'actors en principi notables (Olivia Wilde, també directora, Seth Rogen, Penélope Cruz i Edward Norton). 

Fidel a l'original, el film de Wilde no aporta novetats remarcables. Sí que renuncia a la comèdia més fàcil, sigui per decisió conscient o per incapacitat, a pesar de la presència de Rogen en el repartiment i del ritme una mica caòtic del tram inicial. Millora en la part més dramàtica, que s'acosta una mica a les formes bergmanianes, fins a un final un punt més dolç.

EL BUQUE MALDITO

Amando de Ossorio no va ser un realitzador especialment dotat. Encara recordo l'impacte i la sensació de vergonya aliena que em va provocar el visionament de "La endemoniada" (per no repetir-me, em remeto al meu post del 9 de desembre del 2011 sobre "¿Quién puede matar a un niño?", en què aprofitava el protagonisme de Marián Salgado per referir-me a un títol que, de tan dolent, trobo fascinant). 

Però el fantaterror és avui objecte de culte, i cal recordar que Ossorio fou el signant d'una tetralogia quasi mítica sobre uns templers cecs que ressuscitaven per carregar-se els incauts que voltaven per allà: "La noche del terror ciego" (1972) va ser el títol inaugural, i van seguir "El ataque de los muertos sin ojos" (1973), "El buque maldito" (1974) i "La noche de las gaviotas" (1975). 

El tercer dels títols esmentats es va projectar a Sitges 2026 amb els honors que es reserven als clàssics, comptant amb la presència de Bárbara Rey, una de les protagonistes (amb altres especialistes del gènere com Maria Perschy o Jack Taylor, i secundaris tot-terreny com Carlos Lemos, Manuel de Blas i Blanca Estrada). Tot i que jo l'he vista a Movistar +, on, aquests dies, no sé si per la proximitat de Halloween, abunden els títols de terror. Aprofito per avisar que en comentaré més d'un i espero no fer-me pesat. 

La novetat que ofereix "El buque maldito" en relació amb els altres títols de la nissaga és, precisament, la presència d'un galió, en el qual dormen els templers momificats i sense ulls; un vaixell ocult entre la boira i en una desconeguda dimensió, amb el qual topen dues noies en biquini que protagonitzen un espot publicitari en alta mar. Bárbara Rey, model al servei d'uns publicistes que es comporten com els proxenetes d'"El castillo", arriba una mica més tard, quan van a buscar les amigues desaparegudes. Però contra els morts vivents no hi ha res a fer, a pesar que caminen molt lentament: les víctimes aconsegueixen una vegada i una altra ensopegar amb els esglaons del vaixell i acaben esquarterades.

Entranyable i tan pobra com el seu pressupost (potser cal aclarir que el galió, en els plans generals, és una joguina que flota sobre una banyera).

EL CASTILLO

Amb guió d'Isabel Peña i Eduardo Villanueva però sense la participació de Rodrigo Sorogoyen, "El castillo" recupera la barreja de thriller policial i document sociològic d'"Antidisturbios". No té la mateixa energia narrativa, però ho supleix amb rigor i sobrietat. 

Aquesta nova minisèrie de Movistar + explica l'eclosió dels macroprostíbuls a Espanya i la lamentable situació de les estrangeres segrestades per uns proxenetes que es pensen que són empresaris. Valentina Vidal excel·leix en el personatge de la prostituta colombiana i Raúl Arévalo resulta absolutament creïble en el paper del xulo que l'explota; ella té por de denunciar perquè no la creuran o perquè prendran represàlies; ell intenta adaptar-se al seu estatus de paio que mou diners i es pensa que és honorable perquè és fidel a uns codis, perquè es fa amic del policia i perquè no mata les prostitutes (com els romanesos), només les amenaça i les atonyina.

La culpa també és d'uns policies i fiscals amb bona voluntat però escassa picardia, d'uns jutges que no veuen on està el delicte (sic) i d'uns clients (als quals la sèrie dedica els diferents capítols) que no tenen escrúpols a l'hora d'alimentar un negoci basat en l'esclavatge i les agressions.

DIGGER

"Digger" (2026), dirigida per Alejandro González Iñárritu, sembla voler ser una sàtira sobre la fi del món en la línia del "Telefono rojo" kubrickià. La culpa, ara, no la tenen les armes nuclears sinó el canvi climàtic, propiciat per la cobdícia d'homes com el potentat texà Digger. També hi ha reunions al més alt nivell, comandades per un president dels Estats Units (John Goodman), malalt de càncer, tan arrogant com inepte. 

Però res no és el que sembla: la història es transforma i l'escenari esdevé un teatre; o, si voleu, un amfiteatre on Digger es dirigeix al món per explicar-los que potser no tota la culpa la té ell; un revulsiu que ens implica a tots nosaltres, espectadors d'aquesta obra metalingüística, excessiva però no del tot desassenyada. 

"Digger" no és una pel·lícula tan diferent d'anteriors epopeies de l'egòlatra realitzador; i potser el triomf d'aquelles resulta tan injust com l'estrepitós fracàs de l'últim títol que portarà el segell de Warner Brothers. No els ha valgut la presència de Tom Cruise, convenientment caracteritzat, al capdavant del repartiment. Tot i que és just reconèixer l'esforç de l'actor -i dels guionistes- per dotar de carisma i fer quasi simpàtic un personatge tan sinistre.

QUEER HORROR a SITGES 2026

No crec que sigui una tendència, però és curiós que els dos llargmetratges que vaig poder veure a l'Auditori de l'Hotel Melià de Sitges, en una escapada festivalera insòlita per la possibilitat de tenir entrades (vaig tenir l'ajuda d'un expert), pertanyessin al subgènere en qüestió.

L'australiana "Leviticus" (Adrian Chiarella, 2026) ens presenta els problemes d'uns adolescents a qui la família i la comunitat, amb l'ajuda d'un sinistre sanador, sotmeten a un tractament radical per acabar amb llurs inclinacions homosexuals. Radical i, caldria afegir, terrorífic. 

El film de Chiarella recorda una mica "It Follows" pels ensurts i cops d'efecte, que no aconsegueixen elevar l'interès de la proposta més enllà del relativament enginyós punt de partida.

Més brillant i més divertida resulta "Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma" (Jane Schoenbrun, 2026). 

La referència al gènere slasher és patent des del seu títol i el film hi pertany, en certa manera; però la proposta, que podríem definir com una barreja entre "Viernes 13" i "El crepúsculo de los dioses" esdevé més sofisticada. 

Una jove realitzadora manté una relació oberta amb la seva companya; però el seu problema és que no aconsegueix gaudir del sexe. Es refugia en el seu treball i ara en té un que li resulta molt atractiu: recuperar una vella franquícia sobre un campament anomenat Miasma i un assassí que amaga la seva identitat sota una reixeta de ventilació (sic), tot i que és sabut que es tracta d'un noi androgin a qui van ofegar els mascles alfa i que roman al fons del llac esperant la pròxima resurrecció. 

Per cercar la inspiració i també per satisfer un desig d'infància, la directora viatja a un indret perdut prop de la frontera amb el Canadà per entrevistar la Final Girl (*) de la primera pel·lícula, una mena de Norma Desmond que es va retirar després del seu èxit i de refusar aparèixer en les seqüeles. Fa el paper Gillian Anderson ("Expediente X"). La jove directora es quedarà més temps del previst amb l'actriu, i gràcies a ella i a Little Death (és casual que sigui el renom de l'assassí?) aconseguirà l'orgasme somiat.

"Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma" esquiva els riscos de l'exercici metalingüístic massa intel·lectual gràcies a un notable sentit de l'humor i a la capacitat de generar una atmosfera particular. Els exteriors pintats són una troballa i l'escena de sexe transcendeix per la seva bellesa tràgica els estàndards del gènere. 

(*) En un slasher prototípic, és la noia que queda viva al final per enfrontar-se al monstre. Per si no ho sabíeu. I jo també he après més coses gràcies a la pel·lícula de la Schoenbrun, per exemple el nom del pla, popularitzat per Spielberg i De Palma, en què dues figures situades en primer i segon terme apareixen igualment enfocades: diòptria dividida. 

Entre una pel·lícula i altra, vaig gaudir d'una entranyable sessió gratuïta a Brigadoon. L'incunable de torn portava per títol "The Black Magic with Buddha" ("Nao mo" en l'original), producció cantonesa dirigida per Lo Lieh el 1983 en què el cervell d'una mòmia (per culpa de l'ambició del protagonista, que només volia ser ric), després dels obligatoris ensurts i assassinats, s'enfrontava a una mena de mestre shaolin, qui comptava amb l'ajuda del Buda dels quatre caps. Ideal per riure entre capcinada i capcinada (i és que Sitges és esgotador!).

LA DILIGENCIA

"La diligencia" (1939) és un dels títols més coneguts de John Ford. Tot i que ha estat substituïda a les llistes de millors pel·lícules per altres westerns icònics del realitzador com "Centauros del desierto" i "El hombre que mató a Liberty Valance", no podem oblidar allò que va dir Orson Welles: que va aprendre a fer cinema veient-la una i altra vegada. 

En qualsevol cas, roman com un western fundacional que consolida la iconografia recurrent en posteriors títols del realitzador i que dignifica el gènere en dotar de profunditat psicològica els personatges que omplen la diligència del títol, decidida a arribar al seu destí a pesar de la presència d'apatxes rebels comandants pel Gerónimo. 

"La diligencia", doncs, oscil·la entre els plans generals del Monument Valley o del desert, escenari d'una trepidant persecució a càrrec dels indis, i l'espai més claustrofòbic d'una diligència atapeïda on viatgen, a part del simpàtic conductor, el sheriff, un banquer avariciós, l'embarassada esposa d'un oficial de l'Exèrcit, un jugador que exerceix de cavaller del Sud, una presumpta prostituta expulsada del poble per la gent benpensant, un metge borratxo a qui també han fet fora, un oportú venedor de whisky de qui no es voldrà separar el doctor i, finalment, un vaquer fugitiu que aspira a arribar a Lordsburg per venjar-se dels germans traïdors que li van matar el pare i el germà i, no contents amb això, el van fer empresonar acusant-lo d'un crim del qual no n'era responsable. 

Ford, per descomptat, es posa de part dels personatges més mal avinguts amb la civilització, representada per les defensores de la decència i pel banquer, en definitiva l'autèntic dolent de la funció (a part dels germans Plummer i dels indis, és clar). Tothom menysprea Dallas (Claire Trevor), la noia a qui han expulsat del poble; tothom excepte Ringo Kid (John Wayne), el fugitiu de bon cor que li promet una vida al seu costat en un ranxo més enllà de la frontera; ella tem l'arriba a Lordsburg perquè potser mataran en Ringo o potser ell descobrirà que la noia té un passat i que pertany al cau de vici i prostitució que és la ciutat on es resoldran tots els conflictes. Però quan Dallas acull entre els seus braços la filla de la dona de l'oficial, nascuda en una parada de la diligència, aconsegueix el cor d'en Ringo i el respecte de la partera i de la resta de passatgers, com també aconsegueix respecte el metge alcohòlic, més endavant revelat com un heroi, convertit en gran amic de l'entranyable venedor de whisky. Fins i tot el seductor jugador sureny (John Carradine) es comporta com un cavaller i reserva la darrera bala del seu revòlver per a l'esposa de l'oficial quan es complica la situació amb els apatxes. 

"La diligencia" és un títol apassionant que combina hàbilment els múltiples ingredients: conflictes entre els personatges i entre la justícia i el deure moral; romàntiques històries d'amor o d'amistat; el sentit de l'humor que no es perd ni en les pitjors circumstàncies; aventures en paisatges tan bells com perillosos; un duel en plena nit en una ciutat que mai no dorm. I Ford ho serveix amb passió i amb sorprenents recursos narratius: Welles devia prendre bona nota del pla d'apropament a Ringo en la seva primera aparició, o de l'ombra que enfosqueix el rostre del dolent al saloon de Lordsburg; i les cavalcades, espectaculars sense discussió, inclouen insòlits emplaçaments de la càmera, col·locada si cal sota les peülles dels cavalls o sobre el carruatge quan travessa el riu, en un pla subjectiu que Ford tornaria a emprar a "Las uvas de la ira" l'any següent.