DIMONIS I PANTERES

"Lamb", com els millors films d'horror, parla d'uns monstres i uns dimonis que només mostra quan és imprescindible i en moments culminants. Menys és més, i aquesta lliçó, que Spielberg ja va aplicar a "Tiburón", encara que fos una mica per necessitat, contradiu la tendència del gènere a fer molt explícites les imatges sagnants i els éssers monstruosos, aprofitant els avenços en efectes especials. 

Quan Jacques Tourneur va dirigir "La mujer pantera" (1942), la tècnica era quasi tan limitada com l'aportació econòmica de Val Lewton i la RKO (amb problemes econòmics pel fracàs de "Ciudadano Kane"). El cas d'una noia (Simone Simon) d'origen europeu perseguida per una maledicció que la convertiria en pantera en lliurar-se a la passió, l'explica el director, amb la contribució de l'excel·lent director de fotografia Nicholas Musuraca, sense mostrar les transformacions i suggerint el perill a través d'el·lipsis, jocs d'ombres, sorolls i escenes nocturnes d'arrel expressionista; d'aquesta manera, no només resol la falta de pressupost per a efectes especials sinó que aporta un clima de terror i d'incertesa que no exclou una rara poesia; ni tan sols sabem, en principi, si tota aquesta història de la maledicció és real o són imaginacions d'una jove molt guapa però una mica pertorbada (i molt gelosa). 

En l'escena inicial de "La noche del demonio" (1957), el monstre amb cara de dimoni surt d'un núvol que apareix enmig del bosc i ataca un dels personatges; però la mort pot haver ocorregut perquè, en intentar fugir, topa amb uns cables d'alta tensió. I la intervenció d'un psicòleg (Dana Andrews) que vol desmuntar les presumptes fabulacions d'uns adoradors del diable i altres falòrnies parapsicològiques que va trobant pel camí, contribueix a aquesta permanent contraposició entre allò que és tangible i allò que podria existir més enllà de la lògica de la raó, forces desconegudes i malèfiques a les quals només podrem enfrontar-nos si acabem acceptant les seves regles; o això sembla dir-nos la conclusió del film, en què l'ésser abominable torna a fer-se visible (amb l'ajuda de l'especialista Wally Veevers), però també pot ser producte de la suggestió. En qualsevol cas, i amb les esmentades excepcions, Jacques Tourneur torna a servir-se de la il·luminació i els emplaçaments de càmera (excel·lents les escenes als passadissos de l'hotel o a l'escala de la casa del dolent) per terroritzar sense haver de mostrar gran cosa. I cal agrair en un film d'horror de sèrie B (però amb aportacions impagables de gent com Veevers o del dissenyador de producció Ken Adam, qui treballaria amb Kubrick a "Teléfono rojo" i "Barry Lyndon") el sentit de l'humor que recorre una història tan macabra, aportat bàsicament per l'usualment seriós Dana Andrews, més interessat a lligar-se la noia rossa que a resoldre el misteri, malgrat que en la seva primera trobada a l'avió que el condueix a Londres des dels Estats Units, ella només sigui una veïna pesada que no el deixa agafar el son; una hostessa li ofereix una pastilla i ell declina l'oferiment perquè "ho està deixant" (sic).

LAMB

Més sorpreses i més primers llargmetratges, en aquest cas de la mà de l'islandès Valdimar Jóhannsson. Potser cal aclarir que aquest admirador de Béla Tarr (és un dels productors del film) té certa experiència com a tècnic de rodatges en llocs freds i isolats del seu país natal (diversos episodis de "Juego de Tronos", per exemple); com l'indret on té la granja el matrimoni protagonista de "Lamb" (2021). La seva vida pot semblar idíl·lica però també és molt solitària; un naixement inesperat servirà per alegrar-la però també ocasionarà alguns problemes. I és que conviure amb la naturalesa és molt bonic; però anar contra la naturalesa és perillós. 

Jóhannsson aconsegueix un treball molt notable en què el drama i l'horror que hi conviuen provenen gairebé sempre d'imatges que no mostren quasi res o de silencis eloqüents. I, més difícil encara, converteix allò que és aberrant en entranyable.

CON QUIÉN VIAJAS

Una altra sorprenent òpera prima, en aquest cas espanyola. Martín Cuervo demostra a "Con quién viajas" (2021) que per fer una pel·lícula divertida només cal un guió intel·ligent, un croma i quatre actors; això sí, Salva Reina, en el paper de l'estrany conductor en un viatge compartit de Madrid a Múrcia, és el rei de la funció i salva algunes caigudes de ritme (i disculpeu el més que discutible joc de paraules).

SAINT MAUD

Aquest film protagonitzat per una fanàtica religiosa amb seriosos problemes de personalitat (és això un pleonasme?) i una ballarina malalta de càncer constitueix un dels títols més interessants de la temporada. Primer llargmetratge de la britànica Rose Glass, funciona com un drama sobre la solitud i també com un film d'horror que en alguns moments recorda "El exorcista".

BERLANGA I LA RECONCILIACIÓ NACIONAL

No pretenc menysprear els traumes que perduren de la Guerra Civil espanyola ni menystenir l'assumpte de la Memòria Històrica que tant preocupa Almodóvar, però em sembla poc discutible que Luis García Berlanga ens va fer a tots un gran favor quan va ambientar "La vaquilla" (1985), una de les seves comèdies corals, al front de l'Ebre durant els dies de la contesa. Potser resulta molt obvi el comentari "en porretas somos todos iguales", i la companyonia entre els oficials dels dos bàndols, que intercanvien tabac i paper de fumar, pot ser o no ser realista en el context d'una lluita fratricida; però el cert és que estan molt ben descrits els personatges, militars o civils i que la missió consistent a boicotejar el toreig d'un vedell a la zona nacional esdevé divertidíssima. La conya de Berlanga, que no excloïa la lucidesa, va fer més pel camí a la normalitat democràtica que l'allau de títols dramàtics sobre el conflicte, tanmateix necessaris. 

Tampoc penso que Berlanga i Azcona tinguessin gaires més pretensions que la molt lloable d'entretenir l'espectador. 

I el mateix es pot dir de "Todos a la cárcel" (1993): la seva pretensió és divertir. Amb menys fortuna, però, que el títol precedent, en la qual cosa hi podia tenir a veure el canvi de llibretista, substituït Azcona per Jorge Berlanga, fill del realitzador. Com sigui, el director recupera José Sazatornil en un paper similar al de l'empresari de "La escopeta nacional"; ara és un venedor de sanitaris que, perseguint un deute de l'Administració Pública, assisteix a la celebració en una presó valenciana del Día Internacional del Preso de Conciencia. Tots els presents en l'acte protagonitzen una de les seves característiques comèdies corals, que ara ironitza sobre la corrupció i els interessos espuris de polítics i banquers. Un veterà falangista (Rafael Alonso) i un comunista de tornada de tot (Manuel Alexandre) aparquen les seves diferències mentre persegueixen unes ballarines cubanes presumptament contractades per amenitzar l'acte; fan la festa pel seu compte i esdevenen els amos d'una funció una mica descafeïnada (vull dir tant a dins com fora de la pantalla).

TIDELAND

Després de treballar amb Jeff Bridges a la magnífica "El rey pescador", Terry Gilliam el va recuperar per a la que deu ser la més anticomercial de les seves pel·lícules. 

Com que Gilliam és un senyor a qui li agrada portar la contrària, va signar "Tideland" el mateix any (2005) que lliurava un dels seus títols més populars, "El secreto de los hermanos Grimm". 

De fet, Bridges, qui fa de hippi heroïnòman, mor ben aviat, després que ho faci la seva parella, tots dos de sobredosi, i el seu cadàver serà momificat per una bruixa i un ogre de bon cor, veïns de la filla òrfena que sobreviu en companyia de caps de nines Barbie enmig d'un paratge desolat que converteix en un món de fantasia per pura necessitat. 

La nena és un més dels personatges de Gilliam que afronten traumes refugiant-se en un univers inventat. Gilliam hi posa imaginació tenint en compte els escassos elements de què disposa però ni això ni els enquadraments sistemàticament capriciosos aconseguiran que puguem aguantar el film sense reprimir ganyotes de fàstic i badalls (l'ordre és indiferent).

LES PEL·LÍCULES DEL 2021 (I DEL 2020)

He fet una mica de trampa i he esperat a veure "West Side Story" (ja en el nou any) per fer la llista de títols de la temporada (i ha valgut la pena). Això no vol dir que no haguem d'incorporar més pel·lícules en una propera reedició, com sol passar -i més ara, que molts títols presumptament innovadors resulten de difícil accés-, i com ha passat amb la llista del 2020, que he hagut de refer contra pronòstic per encabir-hi dues o tres propostes francament interessants. 

2021

1. WEST SIDE STORY, de Steven Spielberg 

En un moment que el cinema busca noves formes d'expressar-se, de canvis en les audiències, de forta competència de les plataformes televisives, resulta que el millor títol de l'any és el remake d'un clàssic executat de manera clàssica pel director contemporani que més en sap de narrar com els clàssics amb l'energia dels moderns; a més, és un musical, gènere que no acaba de renéixer ni de trobar el seu públic, més enllà de sorpreses molt puntuals com el cas de "La La Land" ja fa algunes temporades. En fi, què voleu que us digui? Novament, la història de Romeu i Julieta i els enfrontaments entre les bandes de fills d'immigrants polonesos i les d'immigrants porto-riquenys al Nova York dels anys cinquanta, amb les cançons de Sondheim i Bernstein, m'ha captivat. 

2. EL PODER DEL PERRO, de Jane Campion 

Tampoc el western i el melodrama familiar són gèneres gaire de moda i la neozelandesa Jane Campion s'hi capbussa sense complexos. Cal aclarir, però, que la seva mirada és absolutament contemporània, que l'adscripció genèrica del seu film no és tan evident al cap i a la fi i que la crítica al masclisme resulta prou vigent. 

3. OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg 

El deixeble més espavilat de Von Trier ens parla de quatre amics professors d'institut que experimenten amb l'alcohol. Vinterberg no pretén alliçonar, denunciar ni fer-ne apologia i es limita (sortosament) a oferir una reflexió molt lúcida sobre el tema i sobre la necessitat de sentir-nos estimats i/o valorats. 

4. NOMADLAND, de Chloé Zhao 

El nomadisme en temps de crisi econòmica enllaça amb l'esperit dels pioners que ja recorrien els espais enormes dels Estats Units; ara li toca fer-ho a la protagonista (excel·lent Frances McDormand) d'una pel·lícula que ens explica -com fan totes les road movies- que el viatge és el destí. 

5. ANNETTE, de Léos Carax 

Un altre musical en la tria d'enguany que ens arriba de la mà del realitzador francès més radical (amb permís de Gaspar Noé). També és una història d'amor clàssica però exposa obertament el seu caràcter de representació, en la forma i en el fons d'un argument que parla de la vida, de la mort, de les relacions de poder, sempre amb un intens alè poètic. 

6. EL BUEN PATRÓN, de Fernando León de Aranoa 

Les relacions de poder entre el cap d'una fàbrica de balances i els seus subalterns no són gaire equilibrades. Javier Bardem fa una creació inoblidable d'un personatge que ens pot semblar monstruós però que és, malauradament, més comú del que sembla.

7. DUNE, de Denis Villeneuve 

El nostre director canadenc favorit amb permís de David Cronenberg se'n surt prou bé de l'adaptació de la mítica obra de Frank Herbert. Ara caldrà veure'n la segona part. 

8. TIEMPO, de M. Night Shyamalan 

Un dels genis del cinema de terror contemporani recupera l'instint narratiu dels seus primers títols en aquest conte de misteri, molt claustrofòbic tot i que passa en una platja, que també ens parla de la fugacitat de les nostres vides. 

9. LA CRÓNICA FRANCESA, de Wes Anderson 

Amb el seu estil peculiar portat (més) a l'extrem, Anderson ens mostra una França intemporal que potser va existir o potser només va ser imaginada. 

10. MISA DE MEDIANOCHE, de Mike Flanagan 

Per continuar amb el costum d'incloure alguna minisèrie en la tria, optem per aquesta producció d'horror cortesia de Netflix en què Mike Flanagan juga amb algunes constants genèriques i les combina amb un discurs sobre els fanatismes religiosos. El clima de misteri reposa sobre una posada en escena excepcionalment elegant. 

2020

1. ANTIDISTURBIOS, de Rodrigo Sorogoyen 

Una minisèrie modèlica per la seva energia narrativa, plena d'idees i excepcionalment interpretada. 

2. ESTOY PENSANDO EN DEJARLO, de Charlie Kaufman 

Una parella va en cotxe a conèixer els pares del noi (Jesse Plemons confirmarà la seva vàlua amb una interpretació molt subtil a "El poder del perro"). Amb aquest senzill punt de partida, un dels creadors més originals del cinema nord-americà ens introdueix en un enigma en què cal fixar-se més en allò que veiem que en uns diàlegs tan literaris com enganyosos. 

3. UNDER THE SKIN, de Jonathan Glazer 

Com en el film de Kaufman, un cotxe avança per paratges desolats mentre anem descobrint la solitud que habita arreu del planeta Terra. El film, hipnòtic i una mica críptic, és molt més suggeridor que la novel·la de ciència-ficció en què es basa. 

4. CORPUS CHRISTI, de Jan Komasa 

Missatge apostòlic en un film apte per a agnòstics. El jove Bartosz Bielenia fa una creació inoblidable d'un delinqüent que es fa passar per capellà i acaba sent un exemple de caritat cristiana. Komasa demostra que sap condensar idees en imatges suggeridores, però la concisió d'aquest títol no es repetirà en la posterior "Hater", més ambiciosa i menys aconseguida. 

5. MARTIN EDEN, de Pietro Marcello 

En una temporada pròdiga en sorpreses, destaca aquesta adaptació d'una novel·la de Jack London sobre un mariner que aspira a escriptor i a casar-se amb una noia rica. Anacronismes i eclecticisme narratiu resultaran idonis per mostrar les aventures del protagonista en els convulsos començaments del segle XX europeu. 

6. EL FARO, de Robert Eggers 

Uns faroners (brillantment interpretats per Willem Dafoe i Robert Pattinson) són víctimes del seu aïllament (o del seu caràcter, o de l'enigma ocult sota la llum del far) en aquest film en què Eggers confirma el talent visual ja demostrat a "La bruja" i que beu de múltiples referències cinematogràfiques des d'un blanc i negre heretat de l'expressionisme, i literàries. 

7. DIAMANTES EN BRUTO, de Joshua i Ben Safdie 

Una epopeia frenètica sobre un joier ludòpata autodestructiu (notable creació d'Adam Sandler) a la manera dels personatges de Martin Scorsese, gens casualment productor d'un film que signen dues joves promeses del cinema independent americà. 

8. EL AÑO DEL DESCUBRIMIENTO, de Luis López Carrasco 

Insòlit documental de més de tres hores de durada en què hom entrevista les víctimes i supervivents de la reconversió industrial viscuda a Cartagena el 1992 i, sigui conscientment o per casualitat, acaba per parlar de la difícil situació d'Espanya i d'Europa en l'actualitat, de les servituds del capitalisme i l'amenaça de la ultradreta.

9. MANK, de David Fincher 

En blanc i negre i amb un estil més sobri d'allò que en ell és habitual, Fincher, a partir d'un guió del seu pare sobre el guionista de "Ciudadano Kane", mostra els llums i ombres del Hollywood de l'època daurada. Actuació impecable de Gary Oldman. 

10. 1917, de Sam Mendes 

Narra l'aventura de dos soldats que han de creuar les línies enemigues durant la Primera Guerra Mundial en un únic pla-seqüència, brillantíssim i espectacular.

WEST SIDE STORY

Fer un remake d'una obra mestra constitueix sempre una empresa arriscada. Segons explica Steven Spielberg, des de petit era un fan de "West Side Story" i de les seves llegendàries cançons, escrites per Stephen Sondheim i musicades per Leonard Bernstein; l'obra es va estrenar a Broadway l'any 1957, amb coreografia de Jerome Robbins, qui apareix més endavant, conjuntament amb Robert Wise, com a coautor de la versió cinematogràfica, del 1961 (li vam dedicar un post ara fa quatre anys). 

I també afirma Spielberg que sempre havia volgut dirigir un musical. La qual cosa pot semblar en principi estranya, vista la seva filmografia, repleta de títols de gènere fantàstic i d'aventures, films bèl·lics i històrics, contes per a infants; no parlem ja del seu treball com a productor. Però, en una anàlisi més detinguda, observarem que ja havia inclòs números musicals en algunes de les seves pel·lícules: l'escena del ball a "1941", el començament d'"Indiana Jones y el templo maldito" (un homenatge a Busby Berkeley) i diversos moments d'"El color púrpura" o de la més recent "Ready Player One". 

El principal encert de la seva versió és, paradoxalment, que no ha volgut canviar res -o quasi- de l'antiga. La música i les coreografies, no calia canviar-les. Partint d'un pla aeri com el film de Wise però més ajustat a un escenari en demolició -un aspecte no tan evident en la pel·lícula del 61 i prou útil dramàticament: les bandes lluiten per un territori condemnat a desaparèixer-, presenta els mateixos personatges amb els mateixos problemes a la mateixa època. Que la seva mirada pugui ser actual no invalida cap dels aspectes d'una història que parlava de conflictes mai resolts (racisme, masclisme, abús policial). I aconsegueix fer un film tan clàssic com l'original que, no obstant això, resulta modern; precisament perquè no pretén anar de modern. 

Spielberg aprofita el material sense trair-lo i el serveix revitalitzat amb un treball de posada en escena elegantíssim, molt imaginatiu en aspectes com l'ús dels colors (com sempre, la col·laboració de Janusz Kaminski esdevé essencial) i dels decorats, i, per damunt de tot, espectacular fins al deliri.

NO MIRES ARRIBA

"No mires arriba", darrer treball d'Adam McKay, és una sàtira apocalíptica més o menys en la línia de "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú". 

Dos astrònoms, interpretats per Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence (al capdavant d'un repartiment de luxe), descobreixen un meteorit de quasi deu quilòmetres de diàmetre que viatja cap a la Terra. La destrucció està assegurada però ningú no hi fa gran cosa: els polítics estan més interessats en els escàndols i les enquestes; les televisions prefereixen informar sobre la ruptura sentimental d'una cantant que s'assembla a Ariana Grande; i la gent desconfia dels científics. 

Es tracta d'un film molt divertit amb personatges impagables, menció d'honor per al sòsia de Steve Jobs que interpreta admirablement Mark Rylance. No obstant això, es fa difícil creure que la gent d'aquest planeta en perill pugui ser tan imbècil; i els qui defensen la llibertat i "no mirar amunt" o que directament neguen l'existència del cometa? És com aplaudir Ayuso i Trump, creure's les seves fake news, o negar coses tan evidents com que la Terra és rodona o que la vacuna per a la covid evita morts. No hi pot haver gent així! 

O sí?

CHAVALAS

La idea de "Chavalas" (2021), primer llargmetratge de Carol Rodríguez Colás, té la seva gràcia: els problemes d'una noia que vol destacar com a fotògrafa enmig de l'ambient pijo-progre de Barcelona, que es veu obligada a tornar al barri que la va veure néixer, a la ciutat satèl·lit de Cornellà de Llobregat; allà retroba unes amigues amb qui manté una relació ambivalent. 

Aquesta ambivalència, que fonamenta la trama, esdevé massa zigzaguejant per resultar creïble. Sortosament, les quatre protagonistes (Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas, Ángela Cervantes) supleixen amb la seva naturalitat i simpatia les mancances del guió.

EL MEJOR

Barry Levinson va tenir un inici de carrera interessant els anys vuitanta, de "Diner" (1982) a les populars "Good Morning, Vietnam" (1987) i "Rain Man" (1988). I, enmig d'aquests títols, va signar "El mejor" (1984), que és probablement el seu millor treball, valgui la redundància. 

Es tracta d'un drama esportiu ambientat els anys trenta, protagonitzat per Robert Redford (i un elenc notabilíssim amb Robert Duvall, Glenn Close, Kim Basinger, Barbara Hershey, Michael Madsen, Wilford Brimley o Richard Farnsworth), narrat com un conte èpic: un noi que vol ser el millor jugador de beisbol de la història s'ha de retirar abans de començar a causa d'una tragèdia inesperada; ningú no sabrà res més d'ell fins que apareix al cap de molts anys, quan ja se'l considera vell per fer de batedor, per incorporar-se al pitjor equip de la lliga; és clar que porta amb ell el bat que va fabricar de jovenet amb la fusta d'un arbre que va partir en dos un llamp i que va veure morir el seu pare. 

No són gaires elements com per construir una obra mestra; i no és que "El mejor" ho sigui. Però és un film que preserva una gran capacitat de fascinació, de bons i de dolents, de petits miracles, ideal per ser contemplat amb mirada innocent, deixant-se endur per l'expressió resignada d'un Redford que pot semblar alhora un home savi, un noi fràgil o un heroi, fins al final, increïble però apoteòsic, en què les espurnes dels llums del camp, fulminats, plouen com petits estels sobre uns jugadors pletòrics.