APRUEBA PRIMERO

El retrat de la França rural, ja present en anteriors títols de Pialat, s'estén a "Aprueba primero" ("Passe ton bac d'abord"), títol del 1978. Ara, però, ja no som a l'Alvèrnia, com a "La boca abierta", sinó a Lens, vila minera del nord de França, molt a prop de la frontera amb Bèlgica. 

Potser pel fracàs anunciat del títol precedent sobre una mare moribunda, Maurice Pialat omple ara el seu film de joves adolescents, nois i noies que potser no aprovaran el batxillerat, que no veuen futur quedant-se al poble, i la principal preocupació dels quals sembla ser follar tant com es pugui, sigui entre ells, amb algun foraster-forastera o amb algun adult una mica pervertit (com el pare de "La boca abierta"). 

El realisme allunya "Aprueba primero" de títols americans similars per la temàtica. La mirada de Pialat sobre aquests joves que no veuen clar el seu futur laboral (òbviament, ningú no aspira a ser miner), que no s'entenen gaire amb la generació anterior -la que va viure l'ocupació alemanya-, i que, de vegades, es casen només per assolir una molt hipotètica llibertat, és clarament pessimista. 

Els anys en què transcorre l'acció jo també era adolescent i vaig participar en un (dos, en realitat) intercanvi amb nois de França, també d'un poble petit, tot i que del Sud en aquest cas. Dono fe que si les meves companyes catalanes eren força pudoroses (llevat d'excepcions singulars), suposo que a causa de la repressió franquista, les franceses eren com les de la pel·lícula d'en Pialat: aparentment, només els preocupava draguer, i no els intimidava morrejar-se amb tothom davant de la indiferència dels pares (gent de pagès). A "Aprueba primero", un pare descobreix la seva filla follant al jardí de casa; el seu comentari és que "hauria de pensar a aprovar". Al meu poble de la Catalunya Central, en aquella època, l'haurien fet fora de casa.

LA BOCA ABIERTA

"La boca abierta" (1974), film de Maurice Pialat de caràcter presumptament autobiogràfic, descriu l'agonia de la mare del protagonista, malalta de càncer. 

El marit, botiguer en un poble de l'Alvèrnia, li ha estat sempre infidel; la seva actitud amb clientes i forasteres li hauria valgut avui més d'una denúncia per agressió sexual. El fill tampoc no és un paio exemplar, tan faldiller com son pare i amb un os a l'esquena, displicent en la seva relació amb la Nathalie (la recentment desapareguda Nathalie Baye, qui venia de treballar amb Truffaut a "La noche americana"). Tanmateix, tindran cura de la malalta amb resignació, i potser algunes de les seves efusions sorgeixen com a reacció davant la presència de la mort. 

Pialat capta admirablement l'ambient endogàmic de la França rural i demostra en aquest film que el naturalisme i la sobrietat que caracteritzen el seu cinema no impliquen ni falta de rigor ni genuí talent narratiu; valguin com a exemple els plans sostinguts dels familiars esperant que la dona exhali el darrer sospir o la cauta panoràmica que segueix les pedres de l'església del poble per anar mostrant la cua de vilatans i els parents que esperen a la sortida del funeral.

NOSOTROS NO ENVEJECEREMOS JUNTOS

Des de les primeres escenes ens queda clar que es complirà el vaticini del títol d'aquesta pel·lícula dirigida per Maurice Pialat el 1972, ja que la relació entre la Catherine i el Jean no pot ser més tòxica. 

Ell és un documentalista casat amb una dona que sembla estimar-lo, tot i que resignada a fer una vida a part, i ella (l'amant) una jove que viu amb els pares, amb més ambicions que talent, a qui Jean tracta com un drap brut. 

El paper de la Catherine correspon a una excel·lent i molt guapa Marlène Jobert, mentre que en Jean és interpretat per Jean Yanne, idoni per al paper d'un paio rude, masclista i narcisista fins a la medul·la; recordem que era la bèstia a "Accidente sin huella", de Claude Chabrol, film comentat al bloc i en el qual, curiosament, va participar Pialat com a actor. 

El realitzador, bon observador de la condició humana, aconsegueix fer creïble que la Catherine torni amb el nòvio maltractador una vegada i una altra. Però els anys passen i, finalment, s'imposa la raó; o potser, senzillament, la passió disminueix i ja no compensa; en Jean, en adonar-se que ha perdut el control de la relació, prova d'assumir el canvi de rols.

LA INFANCIA DESNUDA

De la tragèdia contemporània que ens mostra "Omaha" saltem a una història de fa molts més anys amb la qual guarda una connexió evident. 

"La infancia desnuda" (1968) obrirà un seguit d'entrades que vull dedicar al realitzador francès Maurice Pialat aprofitant que Filmin ha reunit la totalitat de la seva filmografia. 

Pialat potser no és tan conegut com altres membres de la Nouvelle Vague. De fet, ni tan sols se'l considera part del moviment. Tal vegada perquè el seu primer llargmetratge, que ara comentem, s'estrena una dècada més tard de l'eclosió de la nova onada (tot i que el cas d'en Rohmer no és tan diferent). Si més no, va ser François Truffaut qui va apadrinar "La infancia desnuda", títol no gaire diferent de "Los 400 golpes", ja que parla d'un nen orfe que conviu amb famílies d'acollida i que, tot i que sembla tenir bon cor, les fa de l'alçada d'un campanar. 

El caràcter aparentment contradictori d'un infant que, òbviament, necessita amor, s'estén a una narració que fuig de qualsevol maniqueisme. Si la primera de les famílies no resulta gaire exemplar, els avis amb qui després va a parar són absolutament entranyables. 

Aquest és el cinema de Pialat, un senyor que va començar fent documentals sobre els seus viatges a Turquia i curtmetratges de ficció que parlaven de la banlieue parisenca. El mateix film que comentem havia estat concebut inicialment com un documental; la ficció irromp però sense contradir-ne l'esperit, i Pialat acaba conreant, aquí i en títols posteriors, un realisme quasi balzaquià.

OMAHA

"Omaha" (2025), primer llargmetratge de Cole Webley, és una tragèdia moderna en format de road movie. L'estètica indie no perjudica una trama en què convé viure el present i saber el menys possible sobre un passat dramàtic i un futur demolidor.

SOMBRERO DE COPA

En el post que vam dedicar a "La Rosa Púrpura de El Cairo" (Woody Allen, 1985), fèiem referència a les pel·lícules que, en plena Depressió, mostraven "els embolics d'una gent que vivia en apartaments luxosos i estaven sempre de festa"; i també vam explicar, com, en l'escena final, Cecília oblidava les seves desgràcies mentre assistia a la projecció de "Sombrero de copa", amb Fred Astaire i Ginger Rogers.

"Sombrero de copa" (Mark Sandrich, 1935) no transcorre, però, a Manhattan, tot i que el protagonista (Astaire) és un nord-americà, estrella del musical, que viatja a Londres contractat pel productor Horace Hardwick. Allà coneixerà la guapa model Dale Tremont (Rogers); ambdós s'agraden però quan ella el confon amb el productor, que és casat, la cosa es complica. Resoldre l'embolic requerirà un viatge a Venècia. 

Tant a la capital anglesa com a la ciutat dels canals, els personatges es mouen per decorats gairebé idèntics, hotels elegantíssims amb telèfons de color blanc (com pertoca en el gènere), i aprofiten qualsevol ocasió per ballar. 

"Sombrero de copa" és considerat el millor títol protagonitzat per la icònica parella. La trama vodevilesca funciona a pesar de la seva senzillesa i la música d'Irving Berlin, que inclou el popular "Cheek To Cheek", és tan brillant com les evolucions d'Astaire i Rogers.

UNA QUINTA PORTUGUESA

Lamentem la inesperada i prematura mort de Manolo Solo, genial secundari del nostre cinema, darrerament elevat a la categoria de protagonista gràcies a Víctor Erice ("Cerrar los ojos") i -a falta de veure els seus treballs més recents-, Avelina Prat, qui fonamenta "Una quinta portuguesa" (2025) en la presència de l'actor, capaç de transmetre amb el to de veu i la mirada una infinita malenconia, de desprendre una infinita tendresa. Sense ell (ben acompanyat, però, per la veterana Maria de Medeiros i la menys coneguda Branka Katic), aquesta prudent i poètica faula al voltant de personatges desarrelats, no seria la joia que és, una petita gran pel·lícula en què la humanitat s'eleva sobre una trama senzilla, que inclou, però, una o més suplantacions d'identitat.

MAGALLANES

Després de "La odisea", he vist un altre títol de quasi tres hores de durada que parla de viatges per mar i de violència, tot i que amb un estil molt més reposat. 

"Magallanes" (2025) no és la pel·lícula més llarga del realitzador filipí Lav Diaz ("Evolution of a Filipino Family" en dura més de deu), però la seva acció, narrada a través de tableaux vivants, plans generals i lentes panoràmiques immersives, abasta uns quants anys de la vida de l'explorador portuguès Magalhaes (o Magallanes en la versió castellana), descobridor de l'Estret que porta el seu nom. 

El film s'obre i es tanca amb plans simètrics de cadàvers estesos sobre una platja. Els mariners porten amb ells la mort, sigui per la violència o per la transmissió de malalties desconegudes en les illes del Pacífic. Els seus objectius responen a l'ambició i a la cobdícia, que és la gran paradoxa de l'era dels descobriments. El mateix personatge principal és contradictori i esquiu, tot i que no sembla especialment cruel; no gaudeix aplicant els càstigs als tripulants que no obeeixen les lleis i s'emociona sincerament quan intenta curar un nen malalt en un poblat indígena. El seu desig de fer la volta al món (una empresa certament arriscada al segle XVI) el condemna a la solitud; i potser és el preu a pagar per abandonar la seva dona embarassada o per confiar l'esponsorització del viatge als espanyols. En qualsevol cas, l'error més gran serà voler imposar la fe cristiana a qualsevol preu. 

L'estil del realitzador contradiu el caràcter èpic de la història i ens converteix en observadors neutrals d'una trama que atorga més atenció a la climatologia -gairebé sempre adversa-, al paisatge i a una naturalesa inhòspita. El so i la fotografia són excel·lents, i molts moments tenen una força expressiva que gairebé remet al millor cinema de l'etapa muda; de fet, els escassos diàlegs semblen ocupar el lloc dels intertítols, sense altra funció que dotar de context determinades situacions. Els personatges parlen a l'espectador. I els nadius repeteixen lletanies dirigides als seus deus. La manera de fer de Diaz ens recorda el nostre Albert Serra. Potser no és casual que el català sigui un dels productors.

LA ODISEA

En aquest bloc he anat comentant les estrenes de Christopher Nolan i matisant les meves opinions, que no sempre han estat afalagadores, però -això sí- constatant pel·lícula rere pel·lícula el seu creixement com a cineasta, fins a assolir -amb "Oppenheimer"- un grau de sofisticació i habilitat francament sorprenent, i, a més, en una temàtica fins a cert punt difícil. 

En definitiva, allò que mai no li ha faltat a Nolan és ambició i devoció pel risc. 

La recompensa és total i cada una de les seves estrenes apareix com un gran esdeveniment, com ara ho ha estat l'adaptació de l'obra d'Homer, una altra aposta complicada, no només pel pressupost, per la durada, per la filmació en un format minoritari o per preferir els efectes analògics, sinó perquè es tracta d'un text conegut, moltes vegades visitat pel cinema, tant en clau literal com metafòrica, difícil de vendre a l'espectador contemporani i exposat a la crítica dels erudits. 

Tampoc no han faltat les crítiques dels interessats a destacar una hipotètica deriva woke per la intervenció d'intèrprets racialitzats. 

En la meva modesta opinió, tot és publicitat gratuïta i pixar fora de test. L'obra d'Homer parla del mite i parla del mite als homes del seu temps. És cert que la força de la narració ha vençut el pas dels segles, però Nolan és un expert en el temps i la seva manipulació, i no se li hauria d'escapar, ni que fos intuïtivament, que el seu públic no és l'aristocràcia hel·lènica del període clàssic, sinó la descreguda societat contemporània que intenta subsistir a pesar de la por i la manca de referents sòlids. I, en conseqüència, cal que ens oblidem de teòrics anacronismes i ens centrem en l'essència d'allò que és o pretén ser "La odisea" (versió 2026; cinema). En realitat, dues pel·lícules en una: 

- Com Odisseu aborda el seu retorn a Ítaca malgrat haver desafiat Posidó, Christopher Nolan ens llença a l'aventura sense obviar cap dels seus episodis ni l'aroma del cinema de peripècies mitològiques de tota la vida, entre el peplum i Ray Harryhausen. No faltaran a la cita ni el Ciclop, ni Circe, ni les sirenes, ni altres històries més o menys conegudes. 

- La utilització del flaixbac és modèlica i ens prepara per a un gir diria que inesperat en el darrer terç, quan Odisseu s'enfronta al seu pitjor enemic, que és el mateix que afligia Oppenheimer. La culpa, potser sí, és una herència judeocristiana, i llavors Nolan traeix l'obra d'Homer. Però no es traeix a si mateix ni decep a un públic que espera suspens i revelacions a més d'acció i espectacle en un film que narra una història mil vegades explicada i ho fa com si fos la primera, senzillament perquè el plaer de narrar s'imposa al format, als actors afroamericans, als anacronismes, a la durada o a la mandra.

EL GATO DE LAS NUEVE COLAS

El segon títol dirigit per Dario Argento, del 1971, comparteix les característiques de la trilogia que obria la seva carrera: 

- Protagonisme d'actors nord-americans de segona fila o que no estaven en el seu millor moment, en aquest cas James Franciscus (un periodista intrèpid i atractiu) i Karl Malden, a qui Argento fa aparèixer fent de cec aficionat als mots encreuats, tutor (?) d'una nena petita que l'anomena "pastisset". 

- Una trama de suspens no gaire elaborada que aquí compta amb molts sospitosos. Perquè puguem assistir als nombrosos assassinats sense conèixer la identitat del dolent, Argento utilitza sistemàticament el primeríssim pla d'un ull i, per descomptat, el tràveling subjectiu, recurs habitual en tota la seva filmografia. 

- Un to que vol ser modern i que inclou un humor molt bàsic que correspon a alguns secundaris, com l'esbotzador de panys amic del protagonista, i un erotisme prou explícit, a càrrec de la francoitaliana Catherine Spaak. D'altra banda, els crims es relacionen amb un institut on investiguen sobre qüestions genètiques molt avançades. 

Experimenta amb el muntatge (les insercions que relacionen o anticipen dues escenes), barreja situacions pròpies del thriller contemporani (la persecució de l'esportiu conduït per Spaak pels carrers de la ciutat) i del gòtic més atemporal (la passejada nocturna pel cementiri, amb profanació inclosa), i insisteix obsessivament en l'homosexualitat de determinats personatges: aquí no els anomena pervertits, com a "El pájaro de las plumas de cristal", però l'alemany Braun està sempre de festa amb jovenets. Altres presumptes desviacions recorren l'argument: no volem fer sang amb la peculiar relació entre la nena i l'invident, però la possibilitat d'un incest s'insinua clarament amb els personatges de Spaak i el senyor que li fa de pare. 

Finalment, la majoria dels diàlegs resulten involuntàriament còmics, tot i que em pregunto si tenia intenció aquell sobre la llet (emmetzinada), entre el periodista i la guapa Spaak, en l'escena en què fan l'amor.

RÍO GRANDE

De la fordiana Trilogia de la Cavalleria ens faltava per comentar aquest "Río Grande" (1950), que marcava la frontera amb Mèxic, circumstància que era aprofitada pels malvats apatxes mescalero per escapar dels "ganivets llargs" després de les seves incursions en territori dels Estats Units per segrestar dones i nens blancs i alimentar les formigues del desert amb els adults a qui capturaven vius. 

John Wayne és el comandant del fort que vigila la frontera, un paio solitari que, com el protagonista d'"Escrito bajo el sol", ha permès que la vida militar arruïnés el seu matrimoni (amb Maureen O'Hara, qui si no?). A més, ella era una dama sudista i, en el curs de la recent Guerra Civil, el seu marit i altres ianquis van calar foc a la seva plantació de cotó. 

El retrobament de la parella es produeix a partir de l'arribada al campament del fill d'ambdós, un jove força ros i força valent que vol redimir-se després de suspendre Matemàtiques (sic) a West Point. 

De manera que el pobre coronel York ha de lluitar contra: (a) Els apatxes; (b) La necessitat de protegir la vida del seu fill però també el seu honor, i tot això sense oblidar que és qui mana al campament; (c) Una dona a qui voldria estimar però tan orgullosa com el nano i ell mateix. I, per si no n'hi hagués prou, ha de protegir un jove recluta (Ben Johnson), excel·lent genet, d'un agutzil que el vol arrestar per un homicidi imprudent comès quan era civil. 

En resum, una festa fordiana, amb moltes cançons (quasi es podria considerar un western musical), els moments d'humor castrense de rigor, protagonitzats per Victor McLaglen, i un missatge de reconciliació i companyonia que no inclou ni els polítics ni els indis.