A TIRO LIMPIO

I ja que parlem d'atracaments, volem destacar una insòlita aportació espanyola (catalana, per ser més exactes) al gènere. 

"A tiro limpio" (Francisco Pérez-Dolz, 1963) presenta una colla de quatre delinqüents: dos d'ells són bastant nobles (a un l'enreden quan s'havia rehabilitat i vivia tranquil en una masia) i els altres dos són uns traïdors (clar, un és un francès libidinós i l'altre un comunista que ha estat a França, aprenent a ser dolent). 

No s'aprofundeix gaire en la condició de terroristes dels personatges (imaginem que a causa de la censura). Però resulta curiós que la majoria de les seves activitats delictives consisteixin a robar les carteres de senyors de calés que es passen la vida als meublés que, pel que sembla, abundaven a la Ciutat Comtal. El protagonista, interpretat per José Suárez, resulta un personatge una mica ambigu; no queda clar si actua per conviccions polítiques o només per diners, i la seva relació amb una dona de vida alegre, a qui tan aviat bufeteja com reverencia, tampoc no ens dóna gaires pistes. 

En qualsevol cas, el film, avui de culte, està narrat amb eficàcia i sap captar els ambients i jugar amb els clarobscurs com ho faria el cinema negre nord-americà en què òbviament s'inspira.

CÍRCULO ROJO

Retrobem Delon a "Círculo rojo", dirigida el 1970 per Jean-Pierre Melville, però menys protagonista que en el seu paper, també per a Melville, a "El silencio de un hombre", ja que ara es tracta d'una trama coral que explica les relacions entre tres atracadors (Delon, Gian Maria Volontè i un esplèndid Yves Montand en el paper d'un ex-policia gran tirador però també alcohòlic) i el comissari que els segueix el rastre, interpretat per Bourvil. 

Com és habitual en els treballs del realitzador, els personatges no parlen gaire i són, essencialment, homes d'acció. El tirador interpretat per Montand supera la seva addicció quan li demanen que participi en l'atracament; fins i tot, en el moment decisiu, opta per prescindir del trípode i confiar en el seu pols. Els delinqüents s'ajuden en situacions difícils i es guien sempre per un codi d'honor que sembla donar sentit a les seves vides, poc afortunades; en canvi, els policies són mesquins i menteixen per aconseguir els seus propòsits; el comissari no sembla tenir gaires amics tret dels gats amb qui comparteix el seu trist apartament. 

Impressionants les escenes de l'assalt a la joieria o del personatge de Montand afectat pel delirium tremens.

LA PISCINA

Ara fa cinquanta anys, Jacques Deray va dirigir "La piscina", un thriller que podríem qualificar d'eròtic i que va tenir un èxit enorme l'any de la seva estrena. 

Dues parelles en una casa a la Provença, una piscina, la possibilitat d'un intercanvi, un atac de gelosia... El film de Deray, amb guió del recentment desaparegut Jean-Claude Carrière, no és gaire sorprenent ni gaire trepidant (tot i que ha merescut algunes imitacions); però és fàcil entendre el seu èxit: uns protagonistes atractius -Alain Delon, Romy Schneider, Maurice Ronet i una molt joveneta Jane Birkin- s'exhibeixen a si mateixos amb l'excusa de prendre el sol i exhibeixen al seu voltant una galeria d'objectes i mobles que eren, l'any 1969, el súmmum del disseny; des de les ulleres Vuarnet que llueix Delon en la primera escena en què apareix fins als mobles de la casa, dissenyats pel visionari Roger Tallon. De manera que, més enllà d'una trama suggerent però imprecisa, "La piscina" ofereix el retrat d'una època irrepetible en què el futur irromp per canviar escenaris i costums amb la promesa d'un món nou que, finalment, mai no ha existit.

NOTICIAS DEL GRAN MUNDO

El tema del viatge és consubstancial a la mitologia del western. Com passa amb molts grans títols del gènere, a "Noticias del gran mundo" (2020) trobem uns personatges que, dalt dels seus carros i cavalls, avancen i alhora fugen. 

Després de la Guerra Civil americana, el capità Jefferson Kyle Kidd (excel·lent Tom Hanks) es guanya la vida llegint notícies "del gran món" que apareixen en la premsa escrita als habitants, probablement analfabets, dels pobles de mala mort del sud de la nació. En un dels seus trajectes, troba abandonada una nena blanca que van criar els indis que van matar la seva família i que la van segrestar, i se sent obligat a dur-la amb uns parents que viuen uns centenars de quilòmetres més enllà. El camí està ple de perills i el viatge cap al retrobament és alhora una fugida del passat traumàtic dels protagonistes.

L'aproximació al western de Paul Greengrass, en un estil molt més reposat que els dels seus films anteriors, és pulcra, sensible i molt ben ambientada. També una mica previsible però alguns moments ens roben el cor, des del discurs revolucionari que valentament pronuncia el nostre heroi en un poble fet a la mida del seu amo i senyor, fins a un final no per esperat menys entranyable.

PARA TODOS LOS GUSTOS

La recent defunció de Jean-Pierre Bacri convida a recordar un dels seus millors treballs, si no el millor: "Para todos los gustos" (2000), escrita i interpretada conjuntament amb la seva esposa Agnès Jaoui, ara també directora després que la parella hagués treballat per a Resnais ("On connaît la chanson", "Smoking/No Smoking") o Cédric Klapisch ("Como en las mejores familias"). 

El film relaciona diversos personatges de gustos i interessos aparentment inconciliables: un empresari amb molts diners però escassa cultura (Bacri) s'enamora d'una actriu una mica pedant (que té una colla d'amics tan intel·lectuals i pedants com ella); el guardaespatlles de l'empresari, un ex-policia molt conservador, s'enamora d'una cambrera (Jaoui) de costums lliberals i que es fa un sobresou venent maria. Hi ha més personatges (la dona de l'empresari, el xofer) i tots -o quasi- tenen prejudicis i inseguretats. 

La moral de "Para todos los gustos" és transparent des del mateix títol: hi ha gustos per a tot i tenir prejudicis no serveix de gran cosa. Bacri i Jaoui destil·len el seu discurs amb contundent senzillesa i sentit de l'humor, a través d'uns personatges que no cauen en la caricatura gràcies a la sensibilitat del guió i de les interpretacions. 

La reflexió sobre la intolerància continuarà en el seu següent treball, "Como una imagen", que ja vam comentar al bloc.

EL DESIERTO ROJO

Que aquest film dirigit per Antonioni l'any 1964 es refereixi des del seu títol al color vermell no és tan casual si tenim en compte que es tracta del seu primer treball en color, o que el vermell impera en algunes seqüències, com quan, a la cabana, els personatges es deixen endur per certa excitació que quasi acaba en orgia. Però també trobem el verd i el gris, que poden representar la sensibilitat d'una dona (esplèndida Monica Vitti) que pateix una crisi neuròtica, derivada aparentment d'un accident de trànsit però potser un reflex de la seva solitud, de la dificultat per comunicar-se amb el seu espòs o amb el seu fill; un problema que intenta superar amb la companyia del cap de l'empresa del seu home, tot i que aquest, interpretat per Richard Harris, tampoc no sigui especialment alegre ni efusiu. 

L'angoixa existencial dels personatges ve acompanyada d'un discurs, eminentment visual, sobre un paisatge devorat per una indústria que desprèn fum i porqueria en quantitats que avui farien enrogir a l'empresari menys preocupat pel medi ambient. 

La denúncia del model capitalista, ja implícita en títols com "La noche" o "El eclipse", centrarà el discurs de l'aventura americana del director: "Zabriskie Point" (1970) presenta uns joves universitaris que volen canviar el món però no saben com fer-ho; una fugida al desert (en aquest cas, un desert autèntic i no metafòric, filmat en tons daurats) acaba en tragèdia i -ara sí, metafòricament- una casa que conté l'essència del sistema esclata i escampa objectes de consum polvoritzats, amb la música de Pink Floyd de fons.

 

SIMÓN DEL DESIERTO

Com Simeó L'Estilita, Simón practica l'ascesi vivint al capdamunt d'una columna enmig del desert. Fa algun miracle, manté diàlegs delirants amb els monjos que van a veure'l i resisteix com pot les temptacions d'un dimoni amb els trets de Silvia Pinal. 

"Simón del desierto" (1965) és el darrer film mexicà de Buñuel. Dura poc més de quaranta minuts i, fins al seu final sorprenent a una discoteca de Nova York, la lúcida i perversa ironia del seu autor assoleix cotes de genialitat absoluta.

La temptació:

EL AMIGO AMERICANO

En el centenari del naixement de l'escriptora de novel·la negra Patricia Highsmith, comentarem "El amigo americano", dirigida per Wim Wenders el 1977. 

Potser no és la més coneguda de les diverses adaptacions cinematogràfiques de la seva obra però el film va ser un gran èxit del cinema europeu a l'època i va situar el nom del seu director al capdavant dels representants del Nou Cinema Alemany (*). Narra l'aventura d'un humil fabricant de marcs (Bruno Ganz), presumptament molt malalt, a qui uns gàngsters encarreguen un parell d'assassinats: ell els ofereix un crim sense mòbil aparent, anònim en el sentit més estricte de la paraula; a canvi, rebrà uns diners que permetran a la seva família subsistir quan ja no hi sigui. En certa manera, s'assembla a l'argument de "Breaking Bad". 

L'acció ens porta de Nova York a Hamburg i d'allà a París i conté moments de pur cinema, especialment els dos assassinats. El segon, que transcorre en un tren, recorda visualment alguns moments de Hitchcock; però les referències al cinema nord-americà s'estenen a l'elecció d'alguns secundaris (Nicholas Ray i Samuel Fuller en el repartiment). I l'amic americà del títol, un Tom Ripley ja una mica madur, és en Dennis Hopper amb barret de cowboy.

(*) El cinema alemany, tan de moda els anys setanta, sembla haver desaparegut del mapa. Tret que considerem cinema els telefilms d'aquesta nacionalitat que la televisió pública catalana sembla haver comprat a pes i que amenitzen les migdiades del cap de setmana.

UNO PARA TODOS

David Verdaguer és ja una icona del cinema català. A "Uno para todos" (2020) viatja a terres aragoneses per fer de mestre interí en una escola en què els alumnes viuen un conflicte que necessita un mediador com ho pot ser el nouvingut, tot i que ell, que s'allotja en un pis damunt d'un bar regentat per Marianico el Corto, també té els seus problemes. 

El film, dirigit per David Ilundain, el responsable de la notable "B", no descobreix la sopa d'all, però és sensible i ben conduït per Verdaguer, qui es mostra prou còmode en el paper de l'atribolat protagonista.

ORFEU NEGRO

Uns anys més tard de l'"Orfeo" de Jean Cocteau -el 1959 per ser exactes-, un altre francès, Marcel Camus, en va fer una versió molt tràgica però alhora molt lluminosa. "Orfeu Negro" està ambientada al Carnaval de Río de Janeiro i a les faveles de la ciutat i adapta una obra teatral de Vinícius de Moraes. És simpàtica i naïf, plena de balls i d'una música meravellosa. El seu Orfeu és un conductor de tramvia amb moltes nòvies però només un amor veritable, el de la dissortada Eurídice, amb qui saltarà enmig del frenesí de la festa i a qui plorarà després d'un viatge als inferns definits ben adequadament pels colors vermellosos i que inclou una visita a un dipòsit de cadàvers replet de paperassa burocràtica i una cerimònia de santeria.

El film té un epíleg preciós en què tres nens fan sortir el sol sobre Río tocant la guitarra d'Orfeu. Va tenir un èxit aclaparador (Òscar a la millor pel·lícula estrangera, Palma d'Or a Cannes) i va posar de moda arreu la bossa nova brasilera.

   

NIEVA EN BENIDORM

"Mapa de los sonidos de Tokio" (Isabel Coixet, 2009) va ser una de les primeres entrades d'aquest bloc; i no la vaig deixar gaire bé. 

Reconec que, per la mateixa regla de tres, hauria de fer una mala crítica de "Nieva en Benidorm" (2020), un títol en què no passa gran cosa tot i que adapta per moments el format del thriller i en què resulta també essencial un escenari exòtic, en aquest cas Benidorm. També hi surt un personatge de caire una mica esotèric (allà era un vell que voltava pels cementiris, aquí és Ana Torrent que encén uns ciris, i perdoneu la rima fàcil). 

Però allò que no em vaig acabar de creure a "Mapa de los sonidos de Tokio" aquí m'ho empasso sense dificultat. M'agrada la presentació del protagonista, un home introvertit, senzill i bona persona que no encaixa en una entitat bancària tan poc escrupolosa com totes, i encara encaixa menys en el parc temàtic per a la tercera edat que sembla ser Benidorm; i m'agrada la representació de la ciutat, de la seva festa, els seus gratacels, els seus espectacles kitsch; la introducció d'una rara poesia també m'atrau tot i que frega l'extravagància. Potser hi tenen molt a veure les notables interpretacions de Timothy Spall i de l'enigmàtica Sarita Choudhury. I m'agrada el regal que fa possible un fet tan improbable com la neu a la Costa Blanca.