THE RING

"The Ring", film del 1927 corresponent a l'etapa muda d'Alfred Hitchcock, no és un drama criminal sinó la història d'un triangle amorós, amb dos boxejadors enamorats de la mateixa dona, esposa d'un d'ells, tirant a infidel. 

La relativa senzillesa de la trama no impedeix una elaboració sofisticada tant visualment com conceptual. El mateix títol juga amb el doble sentit del quadrilàter, on els protagonistes exerceixen llur professió i dirimeixen llurs conflictes, i l'anell (en anglès, ring) que l'amant regala a la dona del protagonista; objecte que té la forma d'una serp -referència al pecat original- que es mossega la cua, motiu circular que s'estén a una història amb un final que recondueix la situació a l'inici, quan a Jack "One-Round" Sander totes li ponen -fins que topa amb el seu rival-. 

El mateix Hitchcock, en la seva entrevista amb Truffaut, assenyala algunes de les moltes troballes narratives, en aquell moment pioneres: 

Quan Jack Sander perd per primera vegada, els encarregats de l'espectacle han de treure un cartell nou on anunciar el resultat dels combats. 

Per fer-nos saber que Sander ascendeix en el món de la boxa fins a poder enfrontar-se al campió i rival, Hitchcock utilitza novament un cartell, aquest més gran, en què el seu nom va canviant de posició mentre els arbres al darrere anuncien el pas de les estacions de l'any. 

Quan es reuneixen per celebrar la seva primera gran victòria professional Sander i els seus amics, enceten ampolles de xampany, que veiem bombollejar a les copes. Però la dona (que ha sortit de festa amb l'amant) no arriba i, llavors, la càmera enfoca novament les copes i veiem que el líquid s'ha esbravat. 

Afegiré un altre exemple de la saviesa narrativa d'un dels primers treballs del mestre britànic: la manera com el muntatge relaciona l'encaixada de mans entre Jack i l'apoderat del seu rival amb la mà d'aquest lliurant a la noia el braçalet; gestos que simbolitzen el parany que marcarà el destí del personatge.

L'afany de Hitchcock per narrar en imatges i innovar és palès des de la primera seqüència a la fira, simfonia de moviments de càmera. Curiosament, aquesta confiança en la posada en escena sembla contradir-se amb una utilització extenuant del joc de mirades entre els protagonistes del triangle; tot i que el director també fa servir amb elegància la ubicació dels personatges en el pla i en els decorats per mostrar el progressiu distanciament de la parella. En films posteriors, el cineasta prescindirà molt més del recurs a la teatralitat, tot i que el món del teatre centrarà l'acció en altres pel·lícules, com les que comentarem ben aviat.

THE PALACE (CONCURS # 11)

Suposant que Polanski, que té noranta-un anys, no fes cap més pel·lícula, l'escena que tancaria la seva filmografia i que mostra un gos follant amb un pingüí (sic) seria tant o més càustica que el final del film pòstum d'en Kubrick, quan Nicole Kidman li diu al seu marit que han de FOLLAR. 

Bé, potser fan de mal comparar les dues pel·lícules. "The Palace" (2023) no és pas tan bona, i el moment esmentat no desmereix dels excessos escatològics que abunden en un film en clau de comèdia negra que no és precisament Lubitsch. Però vull trencar una llança en favor d'un títol vilipendiat per la crítica (*): sí, és cert, els gags són fàcils i la trama no és res de l'altre món, però la mirada sobre una colla de rics del cagar (mai millor dit), que passegen la seva mesquinesa per un hotel de muntanya de luxe durant el Cap d'Any del 2000 és tan immisericorde com, a estones, divertida, amb menció d'honor per a un execrable Mickey Rourke. Es nota que Polanski coneix els ambients que retrata i que s'hi caga al damunt. 

(*) El film, però, té en Albert Serra un ferm defensor. En una entrevista per a La Casa Encendida, que no ens resistim a reproduir, la situa entre les seves favorites i es revela un crític tan iconoclasta com el seu cinema, i força lúcid, a pesar del seu menyspreu per tot allò que sigui o pugui semblar

comercial.

   

El concurs: 

 No és l'únic títol de Roman Polanski que culmina en una celebració de Cap d'Any. Sabríeu dir-me'n un altre?

BIG FISH

Ewan McGregor protagonitza "Big Fish" (2003), el film més personal i tal vegada millor del Burton del nou mil·lenni. Allò que vindria a ser un drama paternofilial es converteix en un conte més o menys fantàstic, tot i que la realitat reposa darrere les seves imatges idíl·liques, a voltes extravagants.

VELVET GOLDMINE

A "Velvet Goldmine" (1998), Todd Haynes copia l'estructura de "Ciudadano Kane" per parlar d'una estrella del glam rock que s'assembla molt a David Bowie, i de la seva relació amb una esposa amb molta paciència i un músic aparentment en els antípodes, inspirat en Iggy Pop. 

Jonathan Rhys Meyers, Ewan McGregor, Toni Collette i el sempre camaleònic Christian Bale defensen bé els seus papers en una trama una mica dispersa, que el director vol compensar amb imatges suggerents; no es pot dir que no capti l'ambient dels anys setanta, però no assoleix l'encant de "Lejos del cielo" i la seva evocació dels cinquanta o "Carol" (els seixanta). A estones, recorda els musicals de Ken Russell.

GLADIATOR II

"Gladiator II" (2024) no és millor que el primer títol de la sèrie, que era més genuí i comptava amb excel·lents composicions de Russell Crowe i Joaquin Phoenix. En els anacronismes, no hi entraré, com no ho vaig fer en parlar de "Napoléon", l'anterior film dirigit per Ridley Scott. 

D'altra banda, l'aposta del realitzador és prou evident: donar més de tot. Dos herois sobre l'arena, dos emperadors grillats, més secundaris, un mentor que és també antagonista (gran paper de Denzel Washington), i més escenes d'acció espectaculars, des de l'atac de les naus romanes a la ciutat fortificada en l'inici del film fins a la naumàquia al Col·losseu (que no és del tot una invenció dels guionistes, si obviem el moment històric o la presència de taurons com si fos una pel·lícula d'Eli Roth). 

En resum, no val la pena mostrar-nos crítics amb un títol que aconsegueix allò que pretén, que és oferir dues hores i mitja d'espectacle total sense, diguin el que diguin, trair l'esperit més o menys innocent dels peplums de tota la vida.

DE JUDICIS

No convé fer espòilers de la darrera pel·lícula del molt veterà Clint Eastwood. Ens limitarem a dir que "Jurado Nº 2" (2024), amb un guió -del novell Jonathan Abrams- arriscat, no sempre rodó però que planteja un dilema interessant, vol jugar en la lliga dels films de judicis i jurats que tan bé saben fer els americans, tot i que no assoleix el nivell de "Doce hombres sin piedad". 

I no sembla una pel·lícula molt personal, però el protagonista, redimit del seu alcoholisme per amor, ens pot recordar altres antiherois del cinema d'Eastwood, com el William Munny de "Sin perdón", salvant les distàncies. 

Altres aportacions al gènere amb material per al debat ens arriben de la televisió.

Comencem per "Querer", producció de Movistar + dirigida per Alauda Ruiz de Azúa ("Cinco lobitos"). 

La minisèrie (quatre capítols) aborda el sempre delicat assumpte dels abusos dins del matrimoni. 

Tècnicament, només el tercer episodi se centra en el judici, però resulta realista i revelador i no desmereix d'un treball auster però també emotiu, hàbil radiografia d'un masclisme atàvic i dels prejudicis de classe, magníficament interpretat per Nagore Aranburu, Pedro Casablanc i, en el paper dels fills del matrimoni, Miguel Bernardeau i Iván Pellicer.

També trobem un matrimoni amb problemes i dos fills que resolen la situació amb mètodes expeditius a l'exitosa sèrie de Netflix "Monstruos: La historia de Lyle y Erik Menendez". 

Aborda un cas força mediàtic iniciat el 1989, quan els fills del productor José Menendez i la seva esposa Mary Louise, van executar-los a trets. Ningú no sap si va ser per aconseguir la fortuna familiar (que es gastessin, en els dies immediatament posteriors a un crim que pretenien encolomar a les màfies, quasi un milió de dòlars en cotxes i en Rolex, no jugava a favor seu) o, com van al·legar en el judici, per escapar in extremis d'una situació d'abusos continuats a càrrec del pare. 

El treball no és tan subtil com els abans esmentats però és, sens dubte, eficaç. Sap com despistar-nos oferint els diversos punts de vista, inclou un episodi insòlit en una sèrie de televisió amb un únic pla amb zoom que dura com els quaranta minuts del capítol per reproduir una conversa entre Erik Menendez i la seva advocada, està hàbilment estructurat i, sense obviar el probable cantó fosc dels parricides, ens fa sentir empatia, i una mica de llàstima, per ells. Potser no s'aclarirà mai si el pare era només un paio rígid o també un violador, o si Erik i Lyle Menendez eren llops camuflats rere la seva imatge de pijos entremaliats, però, si més no, la sèrie ha fet possible que es torni a obrir el cas. 

Tot i que tenen una legió de fans, els de veritat no són tan guapos com els actors que els interpreten, uns notables Nicholas Alexander Chavez o Cooper Koch; Javier Bardem i Chloë Sevigny defensen amb idèntica solvència els papers dels pares. 

I dic jo: si els americans són tan conscients de les escletxes del seu sistema judicial, per què les penes són sempre tan severes?

EL PLANETA DE LOS SIMIOS

Les grans pel·lícules signades per Tim Burton durant la dècada dels noranta van propiciar una expectació enorme davant l'anunci que faria un remake del mític títol de Franklin J. Schaffner. 

Però "El planeta de los simios" (2001), tot i el notable esforç de producció, no pot competir amb l'originalitat del film del 1968, ni tan sols canviant el final per un que vol ser també sorprenent i resulta més aviat estrany. Si més no, va servir per revitalitzar la franquícia i els darrers títols de la sèrie sí que són, en general, més competents que els realitzats en la dècada dels setanta.

Però a Burton no li va tremolar el pols a l'hora de versionar un altre clàssic, ja que "Charlie y la fábrica de chocolate" (2005) era igualment un remake, en aquest cas del musical "Un mundo de fantasía" (1971), dirigit per Mel Stuart i protagonitzat per Gene Wilder, sempre segons l'obra de Roald Dahl. 

Confesso preferir el film de Burton, francament divertit, amb una escenografia meravellosa i alguns moments prou brillants, com quasi tots els interludis musicals a càrrec dels Umpa Lumpa. I Johnny Depp, en el paper de Willie Wonka, broda el caràcter contradictori de l'amo de la fàbrica de llaminadures, traumatitzat pel seu pare (Christopher Lee), aparentment amable i una mica tímid, tanmateix pervers i implacable amb la colla de nens malcriats que han obtingut el bitllet daurat que els ha permès accedir al seu reialme.

PIRATAS

A falta de veure "The Palace", darrera producció de Roman Polanski que ha estat massacrada per la crítica i ignorada pel públic, recordarem el fracàs més sonat de la seva carrera. Es tracta de "Piratas" (1986), una pel·lícula d'aventures, com anuncia el títol, que va costar quaranta milions de dòlars i no va arribar als dos milions de recaptació als Estat Units. 

La fórmula de Polanski i el seu guionista habitual Gérard Brach no era tan diferent de l'assajada a "El baile de los vampiros" (1967), una altra incursió en un subgènere (en aquest cas, vampirs) que partia de la fidelitat als seus codis tamisada per la caricatura i un sentit de l'humor peculiar que enllaçava amb el dels seus curts, hereus del cinema silent. En aquest sentit, l'escena d'obertura de "Piratas", amb el capità Red (Walter Matthau en un paper inicialment pensat per a Jack Nicholson) intentant cruspir-se el jove Frog, tots dos en un bot a la deriva, il·lustra perfectament aquest to, que reapareix en els millors moments del film però no compensa l'escassa volada de la trama i de les escenes d'acció, a pesar d'haver comptat amb la rèplica exacta d'un galió espanyol del segle XVII (un dels motius que es disparés el pressupost) o d'un vestuari molt elaborat que els va valer una nominació a l'Òscar.

BOLA DE FUEGO

Una colla d'erudits viuen tancats en una casa mentre redacten una enciclopèdia. Quan s'adonen que han perdut el contacte amb la gent del carrer i que necessiten reeditar l'apartat dedicat al llenguatge col·loquial (l'slang), el més eixerit (Gary Cooper) surt a fer contactes que els puguin ajudar, entre els quals una guapa corista (Barbara Stanwyck), que anirà a passar uns dies amb els set professors més un, com si fossin Blancaneu, els nans i el príncep, tot i que el príncep no sap que ho és i s'enamora perdudament de la noia.

Ella té amistats perilloses i els espectadors sabem més que els personatges, entesos en moltes matèries, profans en la resta d'assumptes. I sospitem que la història d'amor pot acabar com el rosari de l'aurora.

Però "Bola de fuego" (Howard Hawks, 1941) és una pel·lícula intensament romàntica i també una comèdia, i ens farà patir però també gaudir d'un relat meravellós sorgit de la ploma de Billy Wilder i Charles Brackett (i fotografiat per Gregg Toland, mestre de la llum i la profunditat de camp). Com cal esperar del talent dels seus responsables, abunden les solucions narratives brillants: l'error propiciat per un número 9 que cau i es converteix en un 6 o l'anell intercanviat que fa bona la referència a Freud i possibilita el desenllaç; però la menció d'honor és per als llibres que la corista fa servir per arribar als llavis de Gary Cooper i que, en un esplèndid gag recurrent, ell col·loca a terra per convidar-la a una nova abraçada.

SLEEPY HOLLOW

Els films de la Hammer britànica podrien haver estat una de les fonts d'inspiració de l'adaptació que Tim Burton va portar a terme el 1999 d'un relat d'horror de Washington Irving sobre un genet sense cap que terroritza els habitants d'un poblet de Nova Anglaterra, a finals del segle XVIII. 

"Sleepy Hollow" és un dels títols més rodons del realitzador i tanca la seva dècada més inspirada. Barreja humor i terror amb elegància; visualment molt imaginatiu, amb l'ajuda d'una brillant fotografia a càrrec d'Emmanuel Lubezki; Johnny Depp broda el paper d'Ichabod Crane, aquí un tímid investigador vingut de Nova York per intentar aclarir, amb mètodes prou avançats per a l'època, el misteri d'un seguit de cruels assassinats. Finalment, Christopher Walken fa la por que demana el seu personatge mentre Christina Ricci, rossa i mòrbida tot i el seu aire infantil, aporta un insòlit contrapunt eròtic.

HORROR EUROPEU

Amb l'èxit de "La maldición de Frankenstein" (Terence Fisher, 1957), els britànics van descobrir que podia ser molt rendible ressuscitar els monstres de la Universal americana. I, un any més tard, van reunir els mateixos actors (els aviat imprescindibles Peter Cushing i Christopher Lee) i director per fer la seva versió de "Drácula". 

Lee era, sens dubte, més atractiu que Bela Lugosi i, a part dels ullals i les lentilles vermelles, introdueix un component eròtic al mite. 

Cushing fa de Van Helsing, sempre preparat amb alls, crucifixos i estaques de fusta ben esmolades. Els escenaris llòbrecs o la boira als jardins de la mansió on viuen la Lucy i la Mina proporcionen una adequada atmosfera gòtica que definirà les múltiples seqüeles d'un film que va esdevenir un èxit extraordinari de taquilla i de crítica. 

Uns anys més tard, eren els italians que descobrien el potencial de refer títols de terror americans. D'exemples n'hi ha bastants, però assenyalaré el que he pogut veure fa ben poc a Movistar +, un exploit dirigit per l'especialista Luci Fulci qui, poc després d'emular George A. Romero a "Nueva York bajo el terror de los zombies" (1979), sense moure's dels Estats Units, presenta "Aquella casa al lado del cementerio" (1981), amb algunes similituds amb "El resplandor" (Stanley Kubrick, 1980). 

Un matrimoni i el seu fill van a viure uns dies a una casa de Nova Anglaterra on residia un científic que va matar i esquarterar la seva ajudant i, tot seguit, es va penjar. El motiu de la mudança és continuar els experiments del mort; mentrestant, una nena misteriosa se li apareix al fill i li adverteix que no vagi a la casa al costat del cementiri. Com ja us podeu imaginar, la família no fa cas a pesar dels precedents macabres. I, un cop allà, tot són problemes. Finalment, però, Fulci s'allunya del seu model i s'esplaia amb un seguit de crims molt sagnants que converteixen el film en un giallo bastant bèstia (caps tallats, putrefacció), tot i que la conclusió sembla apuntar a una paradoxa temporal, com passava al film de Kubrick. 

Ah, sí, me n'oblidava: també esbotzen una porta amb una destral que algú havia col·locat oportunament a la cuina de la casa. Qui no hi té una destral, a la cuina? 

A més, el pòster inclou un senyor amb un ganivet i cara de dolent que s'assembla sospitosament a Jack Nicholson (i que no apareix a la pel·lícula):