Ara fa deu anys que donàvem per acabat el monogràfic sobre Francis Ford Coppola, preguntant-nos pel futur de la seva carrera després del desastre de "Twixt" i de les fallides "Youth Without Youth" (o "El hombre sin pasado") i "Tetro". I ja esmentàvem el projecte de "Megalópolis", en què treballava, segons sembla, des dels anys vuitanta.
Encara des de la independència però amb un pressupost força més elevat (120 milions de dòlars que ha posat de la seva butxaca després de vendre's unes quantes vinyes), el títol que arriba a les nostres pantalles no és pitjor que els precedents i és indubtablement personal, però cal admetre que és desconcertant i, en bona mesura, decebedor.
"Megalópolis" és una distopia futurista que transcorre en una ciutat de Nova York que ha canviat el nom pel de Nova Roma i que, conseqüentment, ha adquirit alguns hàbits de l'Imperi Romà (curses de quadrigues, corones de llorer...). Coppola s'inspira en l'anomenada Conxorxa de Catilina, un intent de cop d'estat a la República romana, l'any 63 d'abans de Crist, i els personatges porten els noms dels implicats en aquells fets (l'arquitecte Cèsar Catilina, el batlle Cicero, el magnat Hamilton Crassus); també sembla força evident que pretén buscar un paral·lelisme entre la decadència de l'Imperi i la crisi que afecta l'Amèrica actual. Seria com quan va traslladar l'acció d'El cor de les tenebres de Conrad a la Guerra de Vietnam.
Més constants autorals:
- La preocupació pel temps, més enllà dels rellotges enormes, adquireix aquí una variant fantàstica o metafísica, ja que Catilina (Adam Driver) és capaç d'aturar-lo; tot i que, més que davant d'un superhome, que seria discutible atesa la seva afició a les dones, l'alcohol i drogues de tota mena, ens trobaríem davant la metàfora de l'artista, sigui arquitecte, escultor o director de cinema, capaç d'aturar el temps amb la seva obra. Però la cosa no acaba aquí: l'arquitecte que ha inventat un material revolucionari (el megalon!) té el seu taller a l'edifici Chrysler, un emblemàtic gratacel dels anys trenta, i des d'allà rumia la seva metròpoli del futur. De la mateixa manera que el passat (l'antiga Roma) ha penetrat en la moderna -però decadent- ciutat on transcorre l'acció. Encara més paradoxalment, serà la caiguda d'un decrèpit satèl·lit dels temps de la Unió Soviètica que propiciarà la destrucció necessària perquè floreixi el somni de Catilina.
- Les referències a la utopia tampoc no són una novetat en la filmografia del realitzador de "Tucker: Un hombre y su sueño".
- La reunió entre Catilina i la filla de l'alcalde damunt les bigues suspeses sobre els gratacels, és també una metàfora del risc que corre un artista autèntic (el mateix Coppola, què carai!), i recorda, com alguns números musicals, "Corazonada".
- El circ que munten els poderosos de Nova Roma és l'equivalent del circ dels americans a Las Vegas o a Vietnam.
Narrativament, el director assumeix molts riscos: la posada en escena de la majoria de les seqüències i la pràctica totalitat dels diàlegs, la presència de narradors en off i de cors que repeteixen noms i consignes, remeten a una teatralitat que s'origina precisament en les antigues Grècia i Roma. I no se'ns estalvien cites d'autors romans, algunes en llatí, o del mateix Shakespeare. La pantalla partida, els iris shots o els intertítols en forma d'inscripcions sobre marbre, alguns dels efectes, les estàtues gegants, tot sembla remetre a un cinema d'altre temps; fins i tot la conclusió argumental -si n'hi ha alguna- recorda -com no podia ser d'altra manera- "Metrópolis", de Fritz Lang.
Llavors, quin és el problema?
Doncs, com ja vam afirmar en el nostre post de novembre del 2014 amb relació als seus treballs independents, Coppola falla en l'escriptura del guió. Un guió llastat per un excés d'ambicions i, com algú ha observat encertadament, certa candidesa, en què les motivacions dels personatges i les relacions que estableixen entre ells, no queden mai del tot clares. D'altra banda, la voluntat d'experimentar és lloable, però, entre unes quantes escenes brillants que recorden l'habilitat del realitzador, en trobem moltes altres que resulten estranyes i escassament comprensibles.
Però, com també s'ha dit en referència al que s'anuncia com el darrer treball d'un senyor que ja té vuitanta-cinc anys i que no recuperarà una mínima part dels dòlars invertits, que "Megalópolis" sigui bona o dolenta és, en el fons, irrellevant, i la seva existència en un moment en què pocs fan vertader cinema i molts menys corren riscos a l'hora d'expressar-se, és en si mateix una victòria.
Al film d'en Coppola, les estàtues es trenquen i les imatges de Hitler i Mussolini conviuen amb la de les Torres Bessones destruïdes. Però no cal patir pels déus o els falsos déus; com es diu a la pel·lícula citant Virgili, amor omnia vincit, i al geni que va aixecar "El padrino", "Apocalypse Now" i més grans títols de la història del cinema, ningú no li negarà la seva integritat, el seu amor a l'art que ha conreat (a part de les vinyes) o el lloc que li correspon als altars.
