EL GRAN COMBATE

En tots els westerns que havia dirigit John Ford (un dia d'aquests parlarem de "La diligencia", però ens hauríem de remetre a l'etapa muda), els indis es limitaven a perseguir els blancs i tocar-los els collons de mil maneres. 

Fins que van arribar els anys seixanta. 

Tant a "El sargento negro" com a "Dos cabalgan juntos", el realitzador adopta postures clarament antiracistes; però no és fins a "El gran combate", superproducció del 1964, que els nadius americans adquireixen un veritable protagonisme. El film es basa en la gesta de 300 xeienes que, cansats de passar fam en la reserva desèrtica on els van enviar els blancs després de les guerres índies i que ningú no hi posés remei, optaren per travessar els Estats Units i retornar als paisatges de Montana, que era d'on els havien expulsat. I tot això sense reserves de menjar i amb tot l'Exèrcit al seu darrere. 

La intenció d'"El gran combate" és, doncs, lloable, tot i que Ford no pot evitar un tractament una mica tòpic dels personatges indis (els que tenen diàleg són interpretats per actors mexicans -Dolores del Río, Ricardo Moltalbán, Gilbert Roland-, amb la participació de Sal Mineo) i un relatiu endolciment d'uns fets força lamentables. Es preocupa de donar la culpa als blancs més preocupats pels diners (tampoc no li falta raó), sobretot als terratinents i als empresaris del ferrocarril, més algun civil poca-solta. Els herois de la funció són un oficial noble i simpàtic (Richard Widmark en un paper calcat al de "Dos cabalgan juntos"), una quàquera molt eixerida (Carroll Baker) i un polític sensible (!) interpretat per Edward G. Robinson (*). El tractament d'alguns personatges més secundaris resulta peculiar: 

- Un jove tinent no pot ocultar la seva animadversió contra els salvatges que van matar el seu pare. Però, al llarg de la pel·lícula, canviarà el seu punt de vista; i el capità Archer (Widmark), després que el jove oficial s'escapi robant un cavall per ajudar els seus companys, li dirà que "potser acabarà sent vostè un bon soldat" (recordem que, a "Río Grande", també feien els ulls grossos quan Ben Johnson fugia amb el cavall del comandant). 

- Un sergent d'origen polonès no vol atacar les dones i nens indis com si fos "un cosac". En l'extrem oposat, el film destaca l'ascendència prussiana del menyspreable oficial interpretat per Karl Malden. 

La durada del film i el dramatisme de les situacions no juguen gaire al seu favor, tot i que Ford és prou hàbil per introduir un episodi humorístic protagonitzat per l'impertorbable sheriff de Dodge City Wyatt Earp, que James Stewart incorpora en un registre no gaire diferent del del seu personatge a "Dos cabalgan juntos" (tot i que no comparteix cap escena amb Richard Widmark); la partida de pòquer amb John Carradine d'oponent constitueix un gag memorable. 

(*) No podem obviar els magnífics exteriors molt ben fotografiats per William H. Clothier. Robinson no devia voler desplaçar-se, ja que les escenes que protagonitza fora del despatx a Washington estan clarament rodades en estudi i sobreimpressionades.

UN POETA

Definitivament, una de les millors sorpreses de la temporada. De Colòmbia ens arriba aquesta comèdia satírica dirigida el 2025 per Simón Mesa Soto. Presenta un protagonista peculiar i no especialment agraciat, un poeta, com anuncia el títol, que va fer dos quaderns quan era molt jove i no ha tornat a publicar. Òscar Restrepo és un "fracàs" (primer dels quatre capítols que ordenen el film) a tots els nivells, que té problemes amb la beguda i que accepta, a contracor i per poder pagar la universitat de la seva filla -a qui veu més aviat poc-, una feina de professor. 

A l'escola, descobreix una alumna de gran talent, d'extracció humil, i decideix ajudar-la presentant-la a un premi de poesia. Els companys de l'Escola de Poesia ho celebren i animen el poeta en el seu modest mecenatge, que pot esdevenir -li diuen- el seu "Opus Magnum" (títol del segon capítol). 

No vull revelar més detalls d'un argument que flirteja amb la tragèdia però que conté un genuí sentit de l'humor, sobretot a mesura que desvia el focus del protagonista malastruc (i a partir de l'escena impagable del festival poètic) per mostrar-nos una societat desequilibrada i mesquina en què tothom procura pels seus interessos (*) i la poesia com a concepte sembla un mal acudit; tot i que, al final, com anuncien els altres dos capítols, "l'art ens salvarà" gràcies a "un poema feliç". 

(*) Salvant les distàncies que calgui salvar, "Un poeta" em va recordar el to i la intenció de la millor comèdia italiana hereva del neorealisme.

DOS FISCALES

Les dictadures solen utilitzar el terrorisme d'Estat, de manera que el cas de Stalin no fou excepcional; potser ho fou per la seva magnitud: l'any 1937, a través de la infame policia política (NKVD), va empresonar, torturar i executar prop d'un milió de persones, moltes d'elles membres històrics del partit a qui volia retirar per una por quasi paranoica de perdre el seu poder absolut. 

En aquestes circumstàncies, també era excepcional que un jove fiscal idealista i compromès viatgés a Moscou per denunciar els abusos. 

"Dos fiscales" (Sergei Loznitsa, 2025) narra el seu periple amb un domini absolut del tempo i la posada en escena, en format quadrat i tons ocres i grisos, com correspon a l'època retratada, a través de quatre llargues escenes que descriuen amb plausible exactitud el funcionament fredament burocràtic, inexorable, de la maquinària del terror. 

Sí, això va passar els anys trenta; però penso que cal prendre'n nota, no fos cas.

APRUEBA PRIMERO

El retrat de la França rural, ja present en anteriors títols de Pialat, s'estén a "Aprueba primero" ("Passe ton bac d'abord"), títol del 1978. Ara, però, ja no som a l'Alvèrnia, com a "La boca abierta", sinó a Lens, vila minera del nord de França, molt a prop de la frontera amb Bèlgica. 

Potser pel fracàs anunciat del títol precedent sobre una mare moribunda, Maurice Pialat omple ara el seu film de joves adolescents, nois i noies que potser no aprovaran el batxillerat, que no veuen futur quedant-se al poble, i la principal preocupació dels quals sembla ser follar tant com es pugui, sigui entre ells, amb algun foraster-forastera o amb algun adult una mica pervertit (com el pare de "La boca abierta"). 

El realisme allunya "Aprueba primero" de títols americans similars per la temàtica. La mirada de Pialat sobre aquests joves que no veuen clar el seu futur laboral (òbviament, ningú no aspira a ser miner), que no s'entenen gaire amb la generació anterior -la que va viure l'ocupació alemanya-, i que, de vegades, es casen només per assolir una molt hipotètica llibertat, és clarament pessimista. 

Els anys en què transcorre l'acció jo també era adolescent i vaig participar en un (dos, en realitat) intercanvi amb nois de França, també d'un poble petit, tot i que del Sud en aquest cas. Dono fe que si les meves companyes catalanes eren força pudoroses (llevat d'excepcions singulars), suposo que a causa de la repressió franquista, les franceses eren com les de la pel·lícula d'en Pialat: aparentment, només els preocupava draguer, i no els intimidava morrejar-se amb tothom davant de la indiferència dels pares (gent de pagès). A "Aprueba primero", un pare descobreix la seva filla follant al jardí de casa; el seu comentari és que "hauria de pensar a aprovar". Al meu poble de la Catalunya Central, en aquella època, l'haurien fet fora de casa.

LA BOCA ABIERTA

"La boca abierta" (1974), film de Maurice Pialat de caràcter presumptament autobiogràfic, descriu l'agonia de la mare del protagonista, malalta de càncer. 

El marit, botiguer en un poble de l'Alvèrnia, li ha estat sempre infidel; la seva actitud amb clientes i forasteres li hauria valgut avui més d'una denúncia per agressió sexual. El fill tampoc no és un paio exemplar, tan faldiller com son pare i amb un os a l'esquena, displicent en la seva relació amb la Nathalie (la recentment desapareguda Nathalie Baye, qui venia de treballar amb Truffaut a "La noche americana"). Tanmateix, tindran cura de la malalta amb resignació, i potser algunes de les seves efusions sorgeixen com a reacció davant la presència de la mort. 

Pialat capta admirablement l'ambient endogàmic de la França rural i demostra en aquest film que el naturalisme i la sobrietat que caracteritzen el seu cinema no impliquen ni falta de rigor ni genuí talent narratiu; valguin com a exemple els plans sostinguts dels familiars esperant que la dona exhali el darrer sospir o la cauta panoràmica que segueix les pedres de l'església del poble per anar mostrant la cua de vilatans i els parents que esperen a la sortida del funeral.

NOSOTROS NO ENVEJECEREMOS JUNTOS

Des de les primeres escenes ens queda clar que es complirà el vaticini del títol d'aquesta pel·lícula dirigida per Maurice Pialat el 1972, ja que la relació entre la Catherine i el Jean no pot ser més tòxica. 

Ell és un documentalista casat amb una dona que sembla estimar-lo, tot i que resignada a fer una vida a part, i ella (l'amant) una jove que viu amb els pares, amb més ambicions que talent, a qui Jean tracta com un drap brut. 

El paper de la Catherine correspon a una excel·lent i molt guapa Marlène Jobert, mentre que en Jean és interpretat per Jean Yanne, idoni per al paper d'un paio rude, masclista i narcisista fins a la medul·la; recordem que era la bèstia a "Accidente sin huella", de Claude Chabrol, film comentat al bloc i en el qual, curiosament, va participar Pialat com a actor. 

El realitzador, bon observador de la condició humana, aconsegueix fer creïble que la Catherine torni amb el nòvio maltractador una vegada i una altra. Però els anys passen i, finalment, s'imposa la raó; o potser, senzillament, la passió disminueix i ja no compensa; en Jean, en adonar-se que ha perdut el control de la relació, prova d'assumir el canvi de rols.

LA INFANCIA DESNUDA

De la tragèdia contemporània que ens mostra "Omaha" saltem a una història de fa molts més anys amb la qual guarda una connexió evident. 

"La infancia desnuda" (1968) obrirà un seguit d'entrades que vull dedicar al realitzador francès Maurice Pialat aprofitant que Filmin ha reunit la totalitat de la seva filmografia. 

Pialat potser no és tan conegut com altres membres de la Nouvelle Vague. De fet, ni tan sols se'l considera part del moviment. Tal vegada perquè el seu primer llargmetratge, que ara comentem, s'estrena una dècada més tard de l'eclosió de la nova onada (tot i que el cas d'en Rohmer no és tan diferent). Si més no, va ser François Truffaut qui va apadrinar "La infancia desnuda", títol no gaire diferent de "Los 400 golpes", ja que parla d'un nen orfe que conviu amb famílies d'acollida i que, tot i que sembla tenir bon cor, les fa de l'alçada d'un campanar. 

El caràcter aparentment contradictori d'un infant que, òbviament, necessita amor, s'estén a una narració que fuig de qualsevol maniqueisme. Si la primera de les famílies no resulta gaire exemplar, els avis amb qui després va a parar són absolutament entranyables. 

Aquest és el cinema de Pialat, un senyor que va començar fent documentals sobre els seus viatges a Turquia i curtmetratges de ficció que parlaven de la banlieue parisenca. El mateix film que comentem havia estat concebut inicialment com un documental; la ficció irromp però sense contradir-ne l'esperit, i Pialat acaba conreant, aquí i en títols posteriors, un realisme quasi balzaquià.

OMAHA

"Omaha" (2025), primer llargmetratge de Cole Webley, és una tragèdia moderna en format de road movie. L'estètica indie no perjudica una trama en què convé viure el present i saber el menys possible sobre un passat dramàtic i un futur demolidor.

SOMBRERO DE COPA

En el post que vam dedicar a "La Rosa Púrpura de El Cairo" (Woody Allen, 1985), fèiem referència a les pel·lícules que, en plena Depressió, mostraven "els embolics d'una gent que vivia en apartaments luxosos i estaven sempre de festa"; i també vam explicar, com, en l'escena final, Cecília oblidava les seves desgràcies mentre assistia a la projecció de "Sombrero de copa", amb Fred Astaire i Ginger Rogers.

"Sombrero de copa" (Mark Sandrich, 1935) no transcorre, però, a Manhattan, tot i que el protagonista (Astaire) és un nord-americà, estrella del musical, que viatja a Londres contractat pel productor Horace Hardwick. Allà coneixerà la guapa model Dale Tremont (Rogers); ambdós s'agraden però quan ella el confon amb el productor, que és casat, la cosa es complica. Resoldre l'embolic requerirà un viatge a Venècia. 

Tant a la capital anglesa com a la ciutat dels canals, els personatges es mouen per decorats gairebé idèntics, hotels elegantíssims amb telèfons de color blanc (com pertoca en el gènere), i aprofiten qualsevol ocasió per ballar. 

"Sombrero de copa" és considerat el millor títol protagonitzat per la icònica parella. La trama vodevilesca funciona a pesar de la seva senzillesa i la música d'Irving Berlin, que inclou el popular "Cheek To Cheek", és tan brillant com les evolucions d'Astaire i Rogers.

UNA QUINTA PORTUGUESA

Lamentem la inesperada i prematura mort de Manolo Solo, genial secundari del nostre cinema, darrerament elevat a la categoria de protagonista gràcies a Víctor Erice ("Cerrar los ojos") i -a falta de veure els seus treballs més recents-, Avelina Prat, qui fonamenta "Una quinta portuguesa" (2025) en la presència de l'actor, capaç de transmetre amb el to de veu i la mirada una infinita malenconia, de desprendre una infinita tendresa. Sense ell (ben acompanyat, però, per la veterana Maria de Medeiros i la menys coneguda Branka Katic), aquesta prudent i poètica faula al voltant de personatges desarrelats, no seria la joia que és, una petita gran pel·lícula en què la humanitat s'eleva sobre una trama senzilla, que inclou, però, una o més suplantacions d'identitat.

MAGALLANES

Després de "La odisea", he vist un altre títol de quasi tres hores de durada que parla de viatges per mar i de violència, tot i que amb un estil molt més reposat. 

"Magallanes" (2025) no és la pel·lícula més llarga del realitzador filipí Lav Diaz ("Evolution of a Filipino Family" en dura més de deu), però la seva acció, narrada a través de tableaux vivants, plans generals i lentes panoràmiques immersives, abasta uns quants anys de la vida de l'explorador portuguès Magalhaes (o Magallanes en la versió castellana), descobridor de l'Estret que porta el seu nom. 

El film s'obre i es tanca amb plans simètrics de cadàvers estesos sobre una platja. Els mariners porten amb ells la mort, sigui per la violència o per la transmissió de malalties desconegudes en les illes del Pacífic. Els seus objectius responen a l'ambició i a la cobdícia, que és la gran paradoxa de l'era dels descobriments. El mateix personatge principal és contradictori i esquiu, tot i que no sembla especialment cruel; no gaudeix aplicant els càstigs als tripulants que no obeeixen les lleis i s'emociona sincerament quan intenta curar un nen malalt en un poblat indígena. El seu desig de fer la volta al món (una empresa certament arriscada al segle XVI) el condemna a la solitud; i potser és el preu a pagar per abandonar la seva dona embarassada o per confiar l'esponsorització del viatge als espanyols. En qualsevol cas, l'error més gran serà voler imposar la fe cristiana a qualsevol preu. 

L'estil del realitzador contradiu el caràcter èpic de la història i ens converteix en observadors neutrals d'una trama que atorga més atenció a la climatologia -gairebé sempre adversa-, al paisatge i a una naturalesa inhòspita. El so i la fotografia són excel·lents, i molts moments tenen una força expressiva que gairebé remet al millor cinema de l'etapa muda; de fet, els escassos diàlegs semblen ocupar el lloc dels intertítols, sense altra funció que dotar de context determinades situacions. Els personatges parlen a l'espectador. I els nadius repeteixen lletanies dirigides als seus deus. La manera de fer de Diaz ens recorda el nostre Albert Serra. Potser no és casual que el català sigui un dels productors.