SCARFACE, EL TERROR DEL HAMPA

L'inici d'"Scarface, el terror del hampa", dirigida el 1932 per Howard Hawks, resulta un prodigi d'elegància i concisió narrativa. És un pla-seqüència que comença amb un travelling amb la càmera superant els obstacles físics que s'interposen i que ens condueix a l'interior d'un night-club; sabem que ha estat una llarga nit de gresca perquè, al carrer, estan repartint la llet, i perquè el local està ple de serpentines, que un empleat prova de retirar sense gaire convicció (i recull uns sostenidors del terra -sic-). Dins, tres homes molt ben vestits, al voltant d'una taula; el qui seu enmig, un paio gras amb una mena de corona de paper sobre el cap, presumeix de la posició que ha assolit; no ho explicita, però, després dels advertiments en uns rètols que han precedit l'escena, i que avisen a l'espectador de l'auge del gangsterisme i de la ineficàcia del govern, imaginem que no ha fet els diners gaire honestament; a més, estem enmig de la Prohibició i la taula és plena de begudes alcohòliques. Aquest personatge central, que afirma estar "al cim del món", delata pel seu accent la procedència estrangera (italiana, per ser exactes). 

Un dels presents avisa de l'ambició d'un presumpte rival anomenat Johnny Lovo, però el personatge central, a qui anomenen Louie, no sembla patir-hi gaire. Finalment, dos dels homes diuen que se'n van a dormir mentre Louie resta al local i es disposa a fer una trucada telefònica. 

El pla s'amplia per mostrar una figura humana que accedeix al local per una porta al fons. La càmera de Hawks procura no mostrar el personatge que ha entrat subreptíciament, sense abandonar el pla-seqüència: es mou cap a Louie parlant per telèfon i, després, una ràpida panoràmica ens mostra l'ombra de l'intrús, qui acaba disparant sobre el primer. 

Veiem Louie caure mort, però els trets els hem vist a través del reflex en una finestra; l'ombra del pistoler sobre una ombra en forma de creu (*). 

Aviat sabrem que l'assassí, un sequaç d'en Johnny Lovo, també és italià i respon al nom de Tony Camonte. La seva ambició corre en paral·lel a la seva manca d'escrúpols. Es lligarà la dona del seu cap i acabarà controlant tota la ciutat. L'obsessió pel poder quedarà reflectida en un cartell lluminós que anuncia "The World Is Yours" ("el món és teu"). Caurà en desgràcia quan es deixi portar pels sentiments, una atàvica gelosia i una molt masclista i molt italiana preocupació per la virtut de la seva germana (**). 

"Scarface, el terror del hampa" és un film de gàngsters modèlic i extraordinàriament violent, farcit de les icòniques escenes de vehicles perseguint-se en la nit i ocupats per paios amb barret que disparen amb metralladores. Paul Muni ofereix una hiperbòlica interpretació d'en Tony Camonte, un individu salvatge i primitiu que oculta rere la seva ironia i fredor un profund terror, només revelat en la magnífica escena final, quan prova de resistir l'atac de la policia en la seva casa-fortalesa i la seva germana cau ferida de mort. 

(*) La influència expressionista, característica del gènere negre, inclou el detall de la melodia que xiula l'assassí (o l'ombra de l'assassí), que ens recorda l'inici de "M, el vampiro de Düsseldorf", dirigida només un any abans per Fritz Lang a Alemanya. D'altra banda, el motiu de la creu, serveix al llarg del film per anticipar els assassinats, tant el famós episodi de La Matança de Sant Valentí (el film remet a fets històrics, quasi contemporanis de la seva producció; el mateix personatge protagonista, amb la cicatriu a la galta, s'inspira en el tristament famós Al Capone), com la mort al bowling del gàngster interpretat per Boris Karloff, després que hagi marcat una creu a la fitxa amb les puntuacions. 

(**) Si l'argument us resulta familiar, recordeu que Brian de Palma va dirigir un notable remake del film de Howard Hawks: "El precio del poder", convertint Tony Camonte en Tony Montana, ara d'origen cubà.

CENT ANYS DE MARILYN

En el centenari del seu naixement, no faré un repàs exhaustiu de la filmografia del mite, de qui ja hem parlat arran de les seves col·laboracions amb Billy Wilder i John Huston, però comentaré tres títols que he pogut revisar gràcies als passis televisius i que van resultar prou significatius en la seva carrera:

Niágara (Henry Hathaway, 1953). 

En el seu primer paper protagonista, Marilyn Monroe exerceix de dona fatal, una rossa molt atractiva que es vol desfer del seu marit (Joseph Cotten), malalt de gelosia (amb motius); la proximitat de les cascades resulta ideal com a metàfora de les passions desfermades o per fer desaparèixer un cadàver. L'actriu hi posa el físic i el director la fotografia expressionista aplicada al Technicolor.

Cómo casarse con un millonario (Jean Negulesco, 1953). 

Acompanyada per Betty Grable i Lauren Bacall, resulta més simpàtica i igualment atractiva (amb o sense ulleres) en aquesta comèdia d'escasses pretensions però brillants imatges en color i Cinemascope (Joseph MacDonald repeteix com a director de fotografia). Les tres amigues volen sí o sí casar-se amb un milionari, però les coses no sortiran exactament com volen (no us espanteu, que acaba bé).

El príncipe y la corista (Laurence Olivier, 1957). 

El carisma de l'actriu i l'experiència que ha anat adquirint li permet compartir pantalla amb el shakespearià Olivier. Ell és un aristòcrata d'aire prussià (tot i que regent d'un país imaginari) i ella la corista del títol, vinguda dels Estats Units. Es coneixen a Londres en ocasió de la coronació de la reina d'Anglaterra; ell només pretén passar-hi una estona entretinguda però l'amor vertader imposarà la seva llei.

"El príncipe y la corista" és una comèdia d'origen teatral que ja es veia antiga en el moment de l'estrena, i Laurence Olivier és un seductor improbable, incapaç de resultar simpàtic. No ens acabem de creure que la protagonista se'n pugui enamorar, però a la inversa resulta inqüestionable. Marilyn i el seu personatge prenen ben aviat la iniciativa i ella, amb la seva naturalitat, es menja amb patates l'envanit actor-director.

EL ACCIDENTE DE PIANO

Ens vam queixar, en parlar de "Fumar provoca tos", de l'escassa presència d'Adèle Exarchopoulos, revelada gràcies a Quentin Dupieux com una excel·lent actriu còmica. 

Bé: a "El accidente de piano" (2025) ens rescabala oferint-li el protagonisme absolut en aquesta faula surrealista en què el realitzador reprèn el motiu de l'entrevista que centrava, més o menys, l'argument de "Daaaaaalí!". Aquí, una entrevista propiciada per un xantatge que li fan a una peculiar i molt estúpida influencer (impagable Exarchopoulos pentinada pel seu enemic i amb bràquets), que no pot sentir dolor i es filma sotmetent el seu cos a tota mena d'agressions. El malèvol comentari sobre internet només és la cirereta del pastís d'una comèdia negra divertidíssima.

28 AÑOS DESPUÉS

El 2002, el director britànic Danny Boyle, amb guió d'Alex Garland, revolucionava el gènere d'apocalipsi zombi introduint dues variants que han fet fortuna: 

- Tècnicament, ja no són zombis, o ressuscitats, sinó infectats, tot i que el virus produeix efectes molt similars. 

- A diferència dels zombis de Romero, aquests infectats corren molt i resulta força complicat esquivar-los. 

El film es titulava "28 días después", més que res perquè el protagonista (Cillian Murphy) es despertava a l'hospital on estava ingressat, ignorant de la catàstrofe que havia començat un mes abans (irònicament, la culpa la tenien uns activistes a favor dels drets dels animals), i es trobava enmig d'un Londres devastat i ple de perills.

Va haver-hi una seqüela el 2007, "28 semanas después", dirigida per Juan Carlos Fresnadillo i protagonitzada per Robert Carlyle, menys original però molt efectiva (què ha passat amb aquest realitzador tan dotat, que quasi no treballa... d'ençà que el va acomiadar Spielberg?); i el 2025, Danny Boyle reprèn la direcció de la nissaga amb "28 años después", títol que té una continuació el 2026, ara sota la batuta de Nia DaCosta ("28 años después: El templo de los huesos").

Els supervivents humans s'organitzen com poden, i ressorgeixen valors propis de l'edat mitjana, i també sectes satàniques de paios més salvatges i cruels que els monstres amb qui lluiten (com els caçadors d'"El señor de las moscas", però pitjor). Apareix un personatge interessant, un metge (interpretat per Ralph Fiennes) que sobreviu aïllat enmig d'un bosc d'escultures totèmiques fetes amb ossos humans, tenyit de vermell pel iode que el protegeix de la infecció; en la segona part, descobrirà com fer-se amic dels infectats, i la trobada amb els satànics aprofundirà en la paradoxa (no inhabitual en el gènere) que els homes autèntics poden ser més perillosos que els monstres, a part de permetre una escena a ritme d'Iron Maiden que voreja el ridícul però també resulta divertida. L'epíleg ens mostra novament Cillian Murphy, i ens prepara per a una anunciada tercera part, novament dirigida per Boyle i escrita per Garland, que potser serà la definitiva.

Déjà vu

"El senyor de les mosques" és una gran novel·la escrita el 1954 pel britànic William Golding, guanyador del Nobel, que ha estat objecte de dues adaptacions cinematogràfiques, amb el mateix títol: una del 1963, dirigida per l'iconoclasta Peter Brook, i una del 1990, signada per Harry Hook. 

No he vist la primera, probablement notable atesa la personalitat del realitzador i ben referenciada pels crítics. Sí que vaig veure la versió del 1990, que potser no tingui un gran interès cinematogràfic però no invalida la força de l'original literari, un relat lúcid i cruel que reflexiona sobre la naturalesa humana, sobre el nostre caràcter depredador i tendència al tribalisme, a través de la peripècia d'uns nens que, després de sobreviure a un accident d'aviació i d'anar a parar a una illa tropical deserta (llevat dels cadàvers dels adults, dels senglars, que els proporcionen aliment, i d'una misteriosa presència que bategen com "la bèstia"), proven d'organitzar-se, amb èxit molt relatiu. 

Jack Thorne figura com a creador de la celebrada minisèrie "Adolescencia", i ara també presenta la versió televisiva d'"El senyor de les mosques", organitzada, com aquella, en quatre episodis. L'argument té una òbvia relació en la mesura que mostra quelcom que tots hauríem de tenir clar: que els nens -o molts nens- són despietats. 

La minisèrie, dirigida per Marc Munden, prescindeix dels plans-seqüència virtuosos però ofereix, a canvi, una fotografia saturada i hipnòtica. Cada episodi serveix per presentar un dels personatges principals, sense renunciar a una progressió dramàtica que apunta al terrible darrer capítol. "El señor de las moscas", versió 2026, avança amb l'ímpetu dels caçadors de senglars, però mai no oblida detenir-se en els detalls i situacions que ens faran comprendre millor la psicologia dels nens (per cert, molt ben interpretats pels joves actors), molt subtilment, fins i tot quan recorre -sense excedir-se- als flaixbacs, confiant en la intel·ligència de l'espectador. 

També hem vist aquests dies el remake d'un western clàssic que vaig comentar al bloc fa uns mesos.

Dirigida per l'eficaç James Mangold el 2007, "El tren de las 3:10" no desmereix del títol de Delmer Daves (*). No diré que el millori però el matisa (amb una mica de trampa: el film de Mangold dura mitja hora més), canvia una mica el final sense trair-ne l'esperit i manté el ritme i l'interès, amb l'ajuda d'una colla d'excel·lents actors, sobretot Russell Crowe i Christian Bale en els papers que van incorporar, respectivament, Glenn Ford i Van Heflin en la versió del 1957. 

(*) La història es basa en un text d'Elmore Leonard, autor que ha estat repetidament adaptat al cinema (per exemple, per Quentin Tarantino a "Jackie Brown").

EL OTRO LADO DE LA CAMA

"El otro lado de la cama", dirigida el 2002 per Emilio Martínez-Lázaro i escrita pel reivindicable David Serrano, és una comèdia sobre una colla d'amics i les seves parelles, que poden intercanviar-se sense que la sang arribi al riu, puix l'amistat està per sobre de tot. Que part dels diàlegs siguin substituïts per cançons espanyoles populars en l'època de l'estrena resulta un atractiu afegit, que potser té un deute amb "On connaît la chanson", d'Alain Resnais, amb la diferència que aquí s'inclouen unes tímides coreografies. 

La revisió d'aquest títol, senzill i entranyable, m'ha provocat una nostàlgia profunda, ja que m'ha semblat que parla d'un temps irrecuperable; i també perquè reuneix un elenc en estat de gràcia, amb uns adorables Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan i Secun de la Rosa, per la part masculina, i, per la femenina, unes absolutament lluminoses Paz Vega i Natalia Verbeke, sense oblidar l'eixerida María Esteve (filla de la Marisol). 

Paz Vega s'havia de menjar el món i ara només apareix a les revistes pels seus problemes amb Hisenda i un ex veneçolà. Guillermo Toledo ha estat pràcticament cancel·lat per les seves sortides de to; María Esteve i Natalia Verbeke no han tornat a brillar com aquí, i només Alberto San Juan, Ernesto Alterio i, més modestament, Secun de la Rosa, poden presumir d'una carrera sense gaires alts i baixos.

L'èxit de la pel·lícula va propiciar una seqüela el 2005, "Los dos lados de la cama", amb els mateixos director i guionista. La trama és gairebé la mateixa, amb l'única diferència que el lesbianisme (o bisexualitat) de les protagonistes femenines, presumpte en el títol del 2002, és ara una realitat. El conjunt no és tan brillant, tot i que les cançons estan molt ben triades i els números musicals resulten més elaborats. El film es ressent, sobretot, de l'absència de Paz Vega i Natalia Verbeke; les substitueixen Lucía Jiménez i Verónica Sánchez, que no ho fan malament però no tenen el carisma de les primeres; conscients probablement d'aquest desequilibri (els protagonistes masculins són els mateixos i novament broden els seus papers), els responsables fitxen per a l'ocasió la llavors desconeguda Pilar Castro, finalment un encert, ja que aconsegueix aportar l'humor i l'erotisme que necessitava la proposta, tot i que l'escena del trio, teòric moment culminant, funcioni a mitges (i mai millor dit). 

El 2025 s'ha estrenat una continuació molt tardana, "Todos los lados de la cama", sense gaire èxit. No repeteixen director i guionista i surten Ernesto Alterio i Pilar Castro en els papers principals, enfrontats als problemes dels seus fills. Compareixen com a detall nostàlgic Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Secun de la Rosa, María Esteve i Natalia Verbeke. Potser la vegi. O potser no.

LA PEL·LÍCULA FAVORITA DE: SALVADOR ILLA

LOS CUATRO COCOS

En la seva primera pel·lícula, "Los cuatro cocos", els germans Marx traslladen sense gaires variacions el seu èxit de Broadway. 

La trama és molt simple i la realització de Joseph Santley i Robert Florey... també (*). En qualsevol cas, cal destacar en aquest film dels primers anys del sonor (data del 1929) l'abundància de números musicals, amb l'aportació del gran Irving Berlin, i, tot i que la càmera és molt estàtica, alguns plans zenitals que anticipen l'especialitat de Busby Berkeley. 

Harpo Marx demostra, com farà en títols posteriors, la seva habilitat amb l'arpa, i Chico, al seu torn, amb el piano. La tasca d'ambdós és sembrar el caos en l'hotel de Florida on transcorre l'acció, dirigit pel personatge que incorpora Groucho, qui patenta la seva ironia surrealista amb l'ajuda de la insubstituïble Margaret Dumont. Tot i que els gags verbals i els jocs de paraules s'enduen la major part del vessant humorístic, l'escena del robatori del collaret de perles, tot i l'essència vodevilesca, esdevé ara cinema pur; de la mateixa manera que el costum de Groucho de parlar al públic del teatre es transforma en un pioner trencament de la quarta paret quan, aquí, es dirigeix a la càmera cercant la nostra complicitat. 

(*) Groucho va dir que Florey -nascut a França- no entenia l'anglès i que Santley no entenia la comèdia.

EL PREU DE LES PERSONES

Quin és el valor de mercat de les persones? Poden les persones ser considerades mercaderies? 

Algunes pel·lícules recents es permeten especular sobre la qüestió, des de diferents punts de vista:

No hay otra opción (Park Chan-wook, 2025). 

En la ultracapitalista societat sud-coreana, que t'acomiadin quan ja no ets un jovenet, però encara pagues hipoteca, pot ser una circumstància terrorífica. Si més no, així ho presenta el director de "La doncella" i "Oldboy", aconseguint un títol memorable en els primers compassos, que després perd consistència barrejant tons i registres; però sense oblidar el surrealisme i la violència que caracteritzen molts dels seus treballs. En qualsevol cas, recomanable si us cal preparar un currículum i sospiteu que hi ha candidats més ben preparats.

 

Materialistas (Celine Song, 2025). 

La directora de "Vidas pasadas" afirma haver-se inspirat en Billy Wilder per a la seva presumpta incursió en la comèdia romàntica. No obstant això, "Materialistas" està molt lluny de la ironia i perfecció narrativa d'obres com "El apartamento", i la teòrica dificultat per triar entre un nòvio guapo i ric i un ex també guapo i entranyable però sense ni cinc no té gaire misteri, francament. 

Com sigui, la pel·lícula manté un nivell superior al d'un gènere que es troba en franca decadència des de fa anys. Song obté interpretacions sòbries de Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal, ho vesteix amb una fotografia elegant, i té cura dels diàlegs (que no és poc). Finalment, el discurs sobre l'agència matrimonial on fa de match-maker la protagonista, que valora els candidats a trobar parella en funció de criteris bàsicament financers, o el mateix personatge de Pedro Pascal, un "unicorn" que reconeix que, després d'operar-se per ser més alt, ha augmentat el seu "valor de mercat", defineixen a la perfecció un món en què les relacions afectives s'aborden com si fossin transaccions comercials (o sempre ha estat així?).

La larga marcha (Francis Lawrence, 2025). 

En les distopies sobre règims totalitaris, el valor de la vida humana cau en picat. 

"La larga marcha" adapta un relat de Stephen King, que no està molt lluny de propostes cinematogràfiques com "Battle Royale", "El juego del calamar" o "Los juegos del hambre", nissaga de la qual ha dirigit el mateix Francis Lawrence alguns episodis. 

Com que els participants en una caminada que només pot tenir un guanyador-supervivent no paren de moure's (si ho fan, els disparen), el film està construït en funció de travellings permanents que li atorguen certa capacitat hipnòtica, que potser ens farà oblidar que la proposta no és especialment original i que el discurs sobre l'amistat també és recurrent en l'obra de l'autor de "Carrie".

CHERNOBYL

Fa quaranta anys del desastre de Txernòbil i no tindré millor ocasió per recomanar aquesta excel·lent minisèrie britànica (coproduïda amb els Estats Units) del 2019. 

Necessària i didàctica per entendre la magnitud del succés, sap fer-ho sense que perilli la intensitat dramàtica. El material -potser no cal dir-ho- resulta òptim, i Johan Renk (director) i Craig Mazin (creador i guionista) no obvien els detalls espantosos; tanmateix, saben dosificar el suspens i atorgar relleu als protagonistes d'aquesta història en què conviuen els herois amb els ineptes. La culpa -això no resulta una gran sorpresa- és d'un règim totalitari i aberrant en què els funcionaris i els polítics només es preocupen de salvar el cul i fer la pilota al camarada Gorbatxov, mentre les morts es multipliquen, les dels innocents i les dels qui no dubten a sacrificar la seva vida. 

"Chernobyl" també explica que defensar la veritat pot ser tan difícil i letal com arreglar els desperfectes causats per l'explosió del nucli atòmic.

DEVUÉLVEMELA

Vaig dir al seu dia que "Háblame", dirigida per Danny i Michael Philippou, de la qual tothom parlava bé, m'havia decebut. Però "Devuélvemela" (2025) em torna la confiança en aquests germans australians. 

És una mena de conte de Hansel i Gretel barrejat amb una història força inquietant de màgia negra i fenòmens paranormals. A diferència del títol precedent, els joves protagonistes semblen més normals, tot i que el germà arrossega traumes de petit i la noia és pràcticament cega; el suspens i el gore funcionen i Sally Hawkins ("La forma del agua") brinda una gran interpretació de la pertorbada tutora.