diumenge, 21 de juliol del 2024

LOS PRODUCTORES

"Los productores" (1967) va ser el primer llargmetratge dirigit per Mel Brooks i un gran èxit de taquilla que, a més, va guanyar l'Òscar al millor guió original. 

No em sembla que el llibret sigui tan brillant, però la trama és, si més no, peculiar: un comptable tímid (Gene Wilder) i un productor de Broadway en hores baixes (Zero Mostel) s'associen per estafar Hisenda i els inversors (iaies riques de Nova York seduïdes per l'empresari) produint una obra dissenyada per a ser un fracàs; la recepta sembla lògica: el pitjor text, el pitjor director i els pitjors actors; i escullen una insòlita comèdia musical titulada "Primavera per a Hitler"; què podria anar malament (o bé, segons es miri)? 

Brooks abusa de les pallassades de Wilder i Mostel (i de la resta del repartiment) i no eludeix la incorrecció política (per què el pitjor director ha de ser homosexual?), però la recepta funciona a estones i revela la devoció de l'humorista i realitzador pels gèneres cinematogràfics clàssics, com el musical en aquest cas. Recordem la inclusió d'un ball de claqué en la posterior "El jovencito Frankenstein", homenatge als clàssics del terror. A més, Brooks és també el responsable dels números musicals "Springtime for Hitler" i "Prisoners of Love".  

Resulta, doncs, quasi conseqüent, que Mel Brooks, l'any 2001, en el declivi de la seva carrera com a director de cinema, recuperi l'argument de "Los productores" i el transformi, ara sí, en una comèdia musical amb totes les de la llei, que estrena amb èxit a Broadway i que, quatre anys més tard, Susan Stroman transforma en una pel·lícula que és, en definitiva, el remake del film del 1967, amb més música i més metratge.
"Los productores", versió del 2005, respecta els diàlegs i situacions de l'òpera prima de Brooks, però introdueix un parell de millores significatives: treu molt més partit, amb la col·laboració inestimable d'Uma Thurman, del personatge de la secretària sueca; i és una bona idea fer que el director homosexual acabi sent també el protagonista de "Primavera per a Hitler". Nathan Lane i Matthew Broderick defensen bé els papers que havien estat per a Zero Mostel i Gene Wilder. Però, per damunt de tot, el film esdevé una comèdia musical notable, elegant i divertida, fins i tot singular, i paradoxalment moderna atesa la fidelitat als models que la inspiren. 

"Springtime for Hitler" (compte, conté espòiler):

diumenge, 14 de juliol del 2024

EL ESPEJO

"El espejo" (1975) seria el treball més autobiogràfic d'Andrei Tarkovsky. 

Sense una estructura narrativa tradicional, el film barreja els temps i els personatges, els records, els somnis i la realitat. Parla de la seva infància, i de la seva mare (l'actriu Margarita Térejova), que pot ser, alternativament, l'esposa del realitzador, de la mateixa manera que el nen interpretat per Ignat Daníltsev pot ser Tarkovsky de petit o bé el seu fill. Els homes estan absents de les imatges d'"El espejo"; només podem sentir les seves veus en off; la de l'actor Innokenti Smoktunovski recita poemes del pare del director, Arseni. 

Com en molts dels seus films, alterna el color i el blanc i negre; aquí, fins i tot, afegeix moltes imatges d'arxiu, de la Segona Guerra Mundial o de la Guerra Civil espanyola, enllaçant una temàtica intimista amb una visió més global de la Història. De fet, "El espejo", que no pretén connectar amb l'espectador a través d'un relat tradicional, sí que busca en la seva forma, lliure però també molt elaborada, traslladar emocions universals, a través d'imatges fascinants -reals o imaginades, amb referències a les pintures de Da Vinci o de Pieter Bruegel-, o d'un acurat treball sobre la banda sonora, que inclou, a més dels versos del seu pare, peces de Purcell i de Bach, però també els sons d'una naturalesa omnímoda, que es manifesta a través del foc, de l'aigua i del vent.

dissabte, 13 de juliol del 2024

KINDS OF KINDNESS

Yorgos Lanthimos recupera a "Kinds of Kindness" (2024) el guionista dels seus primers treballs, però torna a comptar amb Emma Stone i Willem Dafoe, acompanyats aquí per un esplèndid Jesse Plemons.

Renuncia a l'excés visual dels darrers treballs però no al surrealisme ni a l'humor negre que impregnen les tres històries que componen el film, cadascuna més estranya que l'anterior, ocasionalment brillants i tal vegada gratuïtes, tot i que semblen voler recuperar motius ja presents en la seva filmografia, com ara la solitud de l'individu, la recerca de la identitat -pròpia o aliena-, la necessitat de creure en alguna cosa o d'integrar-se en el grup, encara que sigui tan tòxic com la secta del tercer fragment.

divendres, 12 de juliol del 2024

MI CRIMEN

I d'un dels primers títols de François Ozon passem al darrer (estrenat entre nosaltres). "Mi crimen" (2023), d'altra banda, completaria, segons el realitzador, la trilogia sobre la condició femenina iniciada precisament amb "8 mujeres" i continuada a "Potiche" (2010).

El film adapta un vodevil del 1935 i ens situa en la mateixa època. Com passava a "8 mujeres", la trama i les interpretacions no volen ocultar la vocació teatral d'un assumpte més aviat inversemblant, que ara narra l'ascens a la fama d'una actriu a partir d'un teòric assassinat en defensa del seu honor. Res a dir sobre l'elecció del director, però l'invent funciona a mitges. 

Les dues protagonistes no resulten gaire carismàtiques, ni tan sols quan comparteixen nuesa a la banyera (perquè ho demana el guió?), curiosament després que la rossa ensenyi un pit en l'única escena pujada de to. I el personatge de l'advocada no em sembla prou ben desenvolupat. Per ajudar-les i per ajudar al resultat final, compareixen uns quants veterans il·lustres: Isabelle Huppert, Fabrice Luchini (el jutge despistat a qui devem la millor rèplica quan afirma que no és el mateix ser just que fer justícia), André Dussollier i un força divertit Dany Boon, a qui acabem de veure en l'enèsim vehicle per al seu lluïment, "De vuelta a la realidad", dirigida per ell mateix també el 2023: novament una trama escassament versemblant sobre un senyor que aterra a París cercant un amor d'infantesa que va conèixer al resort mexicà on ha viscut tota la vida; una comèdia que tampoc no és res de l'altre món, però salvada per la facilitat amb què l'actor representa el seu personatge innocent i xaplinesc i per la complicitat d'una Charlotte Gainsbourg explosiva.

dilluns, 8 de juliol del 2024

8 MUJERES

Com ja he dit en alguna ocasió, vaig descobrir el cinema de François Ozon a la magnífica "En la casa". Ara amb més perspectiva, reitero que es tracta d'un cineasta molt interessant, però també un pèl irregular; la qual cosa no atribuiré a manca de talent sinó a la seva voluntat d'arriscar-se, fugint de fórmules, subvertint els tòpics. 

Ja un dels seus títols més populars era una proposta deliberadament arriscada. "8 mujeres" (2002) era una estranya barreja de musical i drama d'Agatha Christie, ambientat als anys cinquanta en un escenari únic de colors cridaners que anaven del paper de les parets als vestits de les protagonistes, del verd al vermell passant pel rosa. Podria haver estat un experiment del nostre Almodóvar i, a més, reunia un elenc exclusivament femení (l'únic home, l'assassinat del qual centra el misteri, apareix sempre d'esquena). El to és definitivament irreal i les actituds més o menys paròdiques; els girs i les constants revelacions sostenen la trama però no resulten especialment emocionants; és cert, en qualsevol cas, que el guió juga a enfrontar els prejudicis burgesos de l'època (i de moltes èpoques) amb les transgressions íntimes de tots els personatges. 

Si més no, el principal atractiu del film i raó del seu èxit radica, com anem dient, en un repartiment femení que reuneix una colla de grans dames del cinema gal: Catherine Deneuve, Emmanuelle Béart, Isabelle Huppert, Fanny Ardant, Virginie Ledoyen, Danielle Darrieux, Ludivine Sagnier i Firmine Richard.

diumenge, 7 de juliol del 2024

DIABOLIK

El 1968, Mario Bava va fitxar el nord-americà John Phillip Law, que voltava per Europa després d'haver fet el paper de l'àngel cec a "Barbarella", per rodar "Diabolik", també produïda (amb dos duros) per Dino De Laurentiis, també l'adaptació d'un còmic, ara al voltant d'un lladre sofisticat, sempre ocult rere una màscara i un vestit ajustat de color negre i sempre decidit a fer quedar malament els policies capitanejats per un impertorbable Michel Piccoli. 

Roba tot allò que li posin al davant, fins i tot un barrell d'or d'unes quantes tones que la policia fa servir d'esquer. Però no fuig a cap illa tropical sinó que s'amaga al piset que té muntat en una cova, amb una decoració molt pop i -això sí- la companyia d'una guapíssima Marisa Mell, un mite eròtic del cinema europeu de l'època. 

"Diabolik" només pretén entretenir i no és un film memorable, tot i que, a part de la bellesa dels protagonistes, cal destacar la banda sonora d'Ennio Morricone i algunes notes d'humor malèvol: després que el Ministeri de l'Interior ofereixi un milió de dòlars a qui trobi l'escàpol Diabolik, el lladre destrueix com a represàlia totes les oficines d'Hisenda del país; el govern, privat de les dades fiscals i enfrontat a la ruïna, demana als ciutadans que paguin els impostos que els corresponen voluntàriament; però aquesta insòlita crida al patriotisme rebrà com a resposta el silenci i alguna rialla dels contribuents. 

Erotisme soterrat:

dimecres, 3 de juliol del 2024

AGGRO DR1FT (By Gerard)

Ressenya escrita pel Gerard

"Aggro Dr1ft" (Harmony Korine, 2023) és el revers irònic del cinema d'autor Terrence Malick-esc. És la primera pel·lícula experimental d'acció que s'ha fet mai. Brillant en la seva estupidesa, gairebé tan psicodèlica com "Enter the Void"; els patrons abstractes i força cyberpunk que apareixen ocasionalment al cos dels personatges són al·lucinants i molt bonics (em recorden l'estil de tatuatge neotribal).

És l'evolució lògica de les idees de Korine des de Spring Breakers.

Això és anticinema que eleva el cinema a un estat d'innovació, frescor i puresa. Adoreu-lo o odieu-lo, però és un favorit instantani per a mi.

dimarts, 2 de juliol del 2024

EL ÚLTIMO LATE NIGHT

"El último late night", dirigida el 2023 pels germans Cameron i Colin Cairnes, és una autèntica sorpresa. Plantejada com un mockumentary sobre un late show emès la nit de Halloween de l'any 1977, amb un presentador estrella que no dubtarà a portar mèdiums i nenes posseïdes per tal d'aixecar una audiència que sembla haver-li donat l'esquena, resulta, tot i la previsibilitat d'alguns esdeveniments, però guiada sempre per un malèvol sentit de l'humor, trepidant i divertidíssima, sense que el format de producció televisiva limiti l'invent sinó tot el contrari; fins i tot les nombrosíssimes pauses publicitàries tenen sentit dramàtic, tot i que aposta per aprofitar les interrupcions per mostrar allò que passa rere els focus, com un "pel davant i pel darrere" d'horror. 

Millor que "Cuarto milenio":

diumenge, 30 de juny del 2024

CASA EN FLAMES

Vaig dir al seu dia que preferia el Dani de la Orden d'"El pregón" al de "Barcelona, nit d'estiu". 

"Casa en flames" s'assembla més a la segona pel que té d'intent de radiografiar o caricaturitzar un segment de la societat catalana, en aquest cas la burgesia amb segona residència a Cadaqués, i per certa tendència al melodrama de sobretaula. Si més no, el film resulta atractiu perquè sap combinar la trama domèstica, al voltant de la venda d'una casa a la platja, amb apunts de comèdia negra i perquè els personatges estan ben descrits i millor interpretats: Emma Vilarasau esplèndida en el paper de la mare manipuladora, Alberto San Juan impecable en el paper d'exmarit una mica barrut, Maria Rodríguez Soto perfecta en el paper de mare i esposa en crisi permanent, o Enric Auquer fent de fill consentit. El realitzador treu profit de l'argument i les actuacions i construeix una comèdia agredolça que té el ritme idoni i una estructura no exactament perfecta però infinitament millor que la de la majoria de comèdies que ens toca patir, vinguin del nostre país o d'on sigui. 

Molt diferent el to però un tema molt semblant al de la recent "La casa" (Álex Montoya, 2024), en què també hi ha uns germans que han de vendre (o no) la casa on de petits passaven les vacances. Bones interpretacions d'un repartiment encapçalat per l'omnipresent David Verdaguer i Óscar de la Fuente i un realisme que, de tan inapel·lable, comporta certa insipidesa.

divendres, 28 de juny del 2024

DEL REVÉS 2

"Del revés 2", signada per Kelsey Mann, és una prou digna continuació de la magistral pel·lícula de Pete Docter i Ronaldo del Carmen del 2015. 

Ara amb l'excusa de l'entrada a la pubertat de la protagonista i l'aparició en escena de l'Ansietat, torna a oferir un espectacle que és també una reflexió amb missatge sobre les emocions i el difícil pas a l'adolescència. 

El film és ple de moments brillants, emotiu i alhora trepidant, però no té -no pot tenir- l'originalitat del seu precedent; i m'atreviria a dir que tampoc no té tanta màgia; és una bona pel·lícula sens dubte, tècnicament aclaparadora, però a Pixar cal demanar-li més. O potser la seva època daurada, la que va tancar precisament amb el primer lliurament d'aquesta història, ha quedat enrere. No perdem l'esperança.

dimarts, 25 de juny del 2024

DESCANSA EN PAZ

En què es diferencien una pel·lícula de zombis nord-americana (o anglesa, o coreana) i una pel·lícula de zombis noruega (que no siguin nazis)? 

Més enllà de l'acudit, "Descansa en paz" (Thea Hvistendhal, 2024) recupera l'assumpte de l'apocalipsi zombi des dels orígens, tant si fem referència als títols fundacionals del subgènere en què els zombis caminaven a poc a poc com si ens remetem als moments inicials d'una catàstrofe d'aquesta mena. Així, aquesta pel·lícula que ens arriba del nord d'Europa mostra els efectes d'una inesperada resurrecció dels morts recents després d'un estrany fenomen atmosfèric, quan encara no omplen els carrers però propicien l'estupor i una contradictòria barreja de sentiments a un seguit de personatges: la mare jove i l'avi d'un nen que ha mort prematurament, la parella d'una lesbiana que ha mort a causa de l'edat, o la jove esposa morta d'accident i recuperada al mateix hospital on l'atenien. Podria ser un consol per als parents si els ressuscitats mostressin característiques humanes, que no serà el cas. 

L'originalitat d'aquesta proposta, però, no es troba en l'argument -una enèsima variant d'un tema ja molt dilapidat- sinó en una posada en escena reposada i molt elegant, basada en la fluïdesa i la intel·ligència dels moviments de la càmera (només cal referir-nos a la panoràmica aèria que, en l'inici del film, relaciona a l'avi del nen mort amb la seva filla) i una fotografia densa i atmosfèrica gràcies a la utilització de la distància focal llarga, fins i tot en les escenes més intimistes, que són gairebé totes (no busqueu espectacularitat en aquesta mostra de terror d'autor).