VIVA

Triomf personal d'Aina Clotet en la seva doble faceta d'actriu (premiada a Cannes) i directora, "Viva" (2026), com el títol indica, ens parla de la urgència de la Nora per viure, després de superar (o no) un càncer. 

Curiosament, treballa en un projecte per allargar la vida, i també té una aventura amb un xicot molt més jove, assolint una satisfacció sexual que no troba (o ja no troba) amb la seva parella. Al seu voltant, la mort i la vida es manifesten com esdeveniments tan angoixants com inevitables, mentre ella cerca un equilibri i sentir-se realitzada. 

El film d'Aina Clotet inclou comentaris sobre el canvi climàtic i l'augment de les malalties mentals, però no va gaire més enllà d'un retrat femení en clau de tragicomèdia. 

En qualsevol cas, s'expressa amb honestedat i convicció, i no vull objectar la seva similitud, probablement casual (*), amb un altre retrat femení que, també per casualitat, he pogut veure amb només un dia de diferència:

En què s'assemblen "Viva" i "Una bonita mañana", pel·lícula de Mia Hansen-Love del 2022? 

- El més obvi, és el tallat de cabells de les protagonistes, tot i que la Sandra d'"Una bonita mañana" (una senzillament extraordinària Léa Seydoux) no ha tingut càncer (que sapiguem). 

- També la desorientada Sandra troba consol en el sexe, gràcies a un amic convertit en amant (Melvil Poupaud, més simpàtic que en els seus treballs amb Allen o Donzelli, comentats al bloc); però, com li passava a la Nora amb el jove de "Viva", la relació és incerta, en aquest cas perquè ell és casat. 

- La vellesa, la decrepitud, i l'infern de les residències és present en ambdós films. A "Una bonita mañana", funciona també com el revers de les ganes de viure, a través del dramàtic cas del pare de la protagonista, intel·lectual que pateix una greu malaltia neurodegenerativa. 

Dues bones pel·lícules -tot i que confesso preferir la segona- que resolen un dilema etern amb les carícies del sol sobre les cicatrius; en el cas de "Viva", en sentit literal, i a "Una bonita mañana", fent honor al seu títol, amb una passejada fins al Sacré Coeur parisenc. 

(*) Tot i que Aina Clotet ha esmentat la directora francesa entre els seus referents.

EL BRUTO

"El bruto" (1953), pel·lícula de l'etapa mexicana de Luis Buñuel, se centra en el personatge del títol, un paio fort i primitiu que treballa en un escorxador i a qui contracta el senyor Cabrera perquè espanti uns llogaters que vol desnonar. La paradoxa de la història és que Pedro "El bruto" acaba sent una víctima més d'un entorn mesquí i miserable on impera la llei del més fort i la redempció resulta quasi impossible; el territori de "Los olvidados". 

Inclou un gir melodramàtic cap al final, amb el protagonista dividit entre dues dones, una noia bona i una altra de dolenta, amb la qual no vol conviure però sí compartir una passió que Buñuel representa metafòricament amb uns talls de carn que es cremen sobre el foc.

CRIMEN PERFECTO

"Crimen perfecto" (Alfred Hitchcock, 1954) transcorre en un escenari pràcticament únic. El perill de la teatralitat ja l'havia esquivat el realitzador a "La soga" gràcies al pla-seqüència, de manera que un risc havia esdevingut una oportunitat. Aquí, es conforma amb alguns plans picats i de detall, sempre al servei d'un guió prou hàbil, i comptant amb un dolent (Ray Milland) tan calculador i elegant com la història requeria. En qualsevol cas, la seva capacitat de narrar en imatges queda demostrada sobradament en l'inici del film, quan ens fa saber que el matrimoni protagonista potser no és tan idíl·lic com aparenta i que la dona té un amant, sense ni una paraula, menys de deu plans -inclosos els dos de petons entre Grace Kelly i els seus oponents-, i poc més d'un minut de metratge. 

Per cert, una vegada més queda clar que els crims perfectes no existeixen, fins i tot quan, com també passava a "Extraños en un tren", s'utilitzen els serveis d'un tercer aparentment desinteressat i un dels personatges és tennista (en aquest cas, retirat).

EL DÍA DE LA REVELACIÓN

Steven Spielberg retorna als seus orígens amb aquest títol que sembla una barreja d'"Encuentros en la tercera fase" i la sèrie televisiva "Expediente X", i que també parla de democratitzar la informació, com ho feia la magnífica "Los archivos del Pentágono". 

La llàstima és que, amb tots aquests precedents, no hi ha gaire suspens, i les escenes d'acció, amb cotxes amunt i avall, tampoc no aporten grans novetats, sense que els diversos personatges resultin especialment carismàtics, tot i la provada professionalitat de Josh O'Connor, Emily Blunt i Colin Firth.

FORD A L'ARMADA

Podríem fer un joc de paraules abominable i considerar que eren prescindibles els dos títols que John Ford va dedicar a l'Armada: "Escrito bajo el sol" (1957) i "No eran imprescindibles" (1945). 

Però, tot i tractar-se de films que podríem considerar menors dintre la seva filmografia, no seria just qualificar de prescindible un títol signat pel mestre Ford. D'altra banda, en ambdós casos reflecteix la seva experiència personal en l'Armada dels Estats Units, on va servir durant la Segona Guerra Mundial -va assolir el grau de contraalmirall-, filmant documentals sobre el terreny, tots excel·lents i que van ser força útils per elevar la moral. 

Ambdós títols destaquen la tenacitat dels personatges. "No eran imprescindibles" està protagonitzada pels components d'una companyia de llanxes torpederes, una mica gelosos dels mariners que viatgen en els cuirassats. Però el seu esforç es veurà recompensat quan Estats Units entra en guerra amb els japonesos. Tot i que els americans destinats a les Filipines van patir, en els primers mesos de la guerra al Pacífic, una derrota rere una altra, sabrem que el seu valor i el seu sacrifici no van resultar inútils i van fer possible que el general MacArthur complís la seva promesa ("tornaré!"). 

Ford elabora una trama coral en què -com en molts altres títols de la seva filmografia- conviuen dos protagonistes de caràcters diversos: un oficial més circumspecte (Robert Montgomery) i un altre més indisciplinat i expeditiu (John Wayne); les escenes d'acció conviuen amb moments d'humor gràcies als sempiterns secundaris aficionats a la brega i a l'alcohol (l'imprescindible Ward Bond entre ells); però, on el mestre es llueix realment, és en els intervals tràgics o amorosos, com la visita a l'oficial ferit o la història d'amor entre Wayne i la infermera interpretada per Donna Reed, presidits per una esplèndida fotografia en blanc i negre que treu tot el partit possible dels contrallums i de les ombres sobre els personatges, metàfora de les seves inseguretats. 

"Escrito bajo el sol" és en color, però la biografia de Frank W. "Spig" Wead (al film, amb l'aspecte de John Wayne) també alterna llums i ombres. Les desgràcies van de la mort d'un fill a una caiguda domèstica que gairebé va deixar l'home invàlid; els èxits d'un típic militar de pel·lícula de John Ford, tossut i aficionat a resoldre a cops de puny les discussions amb els membres de l'Exèrcit (rivals de l'Armada), després d'un inici en què se'ns presenta com un indisciplinat pilot d'hidroavions (s'assembla molt al conductor de llanxes del primer film), però també un home pacient i tenaç quan està a l'hospital, culminen amb el seu inesperat triomf com a guionista o la seva estratègia relacionada amb l'ús dels portaavions durant la Segona Guerra Mundial. 

Si el caràcter de crònica històrica condicionava "No eran imprescindibles", aquí són els requisits del difícil gènere del biopic. En qualsevol cas, John Ford, una vegada més, porta la trama al seu terreny, introdueix l'humor en les baralles entre mariners i soldats (finalment reconciliats en l'emotiu comiat al protagonista) i torna a excel·lir en la part més difícil, la descripció de la constantment interrompuda història d'amor entre el protagonista i la seva esposa (Maureen O'Hara), a través de breus escenes, hàbils el·lipsis, silencis eixordadors i oportunes metàfores, com les flors que li arriben de tothom al malalt immobilitzat sense dur mai el remitent que ell anhela. 

Un cop més, compareixen Ward Bond i Ken Curtis, però és Dan Dailey qui roba les seves escenes, sobretot quan, a l'hospital militar, anima el protagonista -que no sap si podrà tornar a caminar-, a moure un dit del peu (va inspirar Tarantino per a "Kill Bill"?), sempre amb un cigar a la boca i ocultant en penjadors les ampolles de licor que arreplega, fins i tot les destinades al pobre malalt.

BACKROOMS (By Gerard)

Ressenya escrita pel Gerard 

He vist exactament el que m'esperava veure: És xula, però es perd l'esperit original dels espais liminals. Les escenes en found footage són les més Backrooms de la pel·lícula, de lluny. El lo-fi, la manca d'història o context, són el que fan als liminal places ser, ben bé, liminal places. 

Sempre ho he pensat: el mercat mata l'art (òbviament Kane Parsons ha de menjar i no el culpo gens, de fet em sembla un crack aquest xaval) — si la pel·li es compongués sencera i únicament d'escenes en found footage o baixa resolució sense cap narrativa convencional, seria mil vegades millor, com Begotten, o com Sinister (2012), si es tractés exclusivament dels vídeos en Super 8 dels assassinats durant una hora i quart o així... Però és clar, si haguessin fet això, no hauria tingut l'èxit que ha tingut. El mercat mata l'art.

LA LUZ

La pedofília al si de l'Església Catòlica, el silenci còmplice i la hipocresia al seu voltant, a part de nodrir reportatges de la premsa i la televisió, és un assumpte ja tractat al cinema, si més no l'americà ("Spotlight") o el francès ("Gracias a Dios"). 

"La luz" (2026) és l'aportació espanyola, de la mà de Fernando Franco, realitzador especialitzat en temes polèmics ("La herida", "La consagración de la primavera"), qui aconsegueix una mirada més controvertida oferint el protagonisme absolut a un culpable (penedit?), interpretat amb convicció per un Alberto San Juan que apareix en totes les escenes, acompanyat, però, d'il·lustres secundaris com Pedro Casablanc, María Galiana, Ramón Barea, Luis Callejo, Nacho Sánchez (és premeditat que fos el protagonista de "Mantícora"?) o Miguel Rellán, el discurs del qual sobre la necessitat d'adaptar l'Església als "nous costums" constitueix el moment més terrorífic d'una pel·lícula que en té més d'un.

EL DRAMA

Després de "Sick of Myself" i "Dream Scenario", la productora A24 li produeix a Kristoffer Borgli el que pot semblar una comèdia romàntica amb Zendaya i Robert Pattinson. Però ja ho diu el títol: "El drama" (2026), tot i que comença, sí, com una estúpida comèdia romàntica, es transforma ben aviat en quelcom més inquietant, a partir de la revelació que fa la núvia sobre el seu passat en una reunió amb els padrins del casament. 

Proposa un dilema curiós i deriva cap a l'humor negre. Potser hauria calgut un ritme més sostingut, però no desmereix del caràcter atrevit de la flamant productora, també responsable del gran èxit que ha estat "Backrooms". 

I Zendaya revalida el seu carisma i simpatia. Jo l'hauria perdonada.

SCARFACE, EL TERROR DEL HAMPA

L'inici d'"Scarface, el terror del hampa", dirigida el 1932 per Howard Hawks, resulta un prodigi d'elegància i concisió narrativa. És un pla-seqüència que comença amb un travelling amb la càmera superant els obstacles físics que s'interposen i que ens condueix a l'interior d'un night-club; sabem que ha estat una llarga nit de gresca perquè, al carrer, estan repartint la llet, i perquè el local està ple de serpentines, que un empleat prova de retirar sense gaire convicció (i recull uns sostenidors del terra -sic-). Dins, tres homes molt ben vestits, al voltant d'una taula; el qui seu enmig, un paio gras amb una mena de corona de paper sobre el cap, presumeix de la posició que ha assolit; no ho explicita, però, després dels advertiments en uns rètols que han precedit l'escena, i que avisen a l'espectador de l'auge del gangsterisme i de la ineficàcia del govern, imaginem que no ha fet els diners gaire honestament; a més, estem enmig de la Prohibició i la taula és plena de begudes alcohòliques. Aquest personatge central, que afirma estar "al cim del món", delata pel seu accent la procedència estrangera (italiana, per ser exactes). 

Un dels presents avisa de l'ambició d'un presumpte rival anomenat Johnny Lovo, però el personatge central, a qui anomenen Louie, no sembla patir-hi gaire. Finalment, dos dels homes diuen que se'n van a dormir mentre Louie resta al local i es disposa a fer una trucada telefònica. 

El pla s'amplia per mostrar una figura humana que accedeix al local per una porta al fons. La càmera de Hawks procura no mostrar el personatge que ha entrat subreptíciament, sense abandonar el pla-seqüència: es mou cap a Louie parlant per telèfon i, després, una ràpida panoràmica ens mostra l'ombra de l'intrús, qui acaba disparant sobre el primer. 

Veiem Louie caure mort, però els trets els hem vist a través del reflex en una finestra; l'ombra del pistoler sobre una ombra en forma de creu (*). 

Aviat sabrem que l'assassí, un sequaç d'en Johnny Lovo, també és italià i respon al nom de Tony Camonte. La seva ambició corre en paral·lel a la seva manca d'escrúpols. Es lligarà la dona del seu cap i acabarà controlant tota la ciutat. L'obsessió pel poder quedarà reflectida en un cartell lluminós que anuncia "The World Is Yours" ("el món és teu"). Caurà en desgràcia quan es deixi portar pels sentiments, una atàvica gelosia i una molt masclista i molt italiana preocupació per la virtut de la seva germana (**). 

"Scarface, el terror del hampa" és un film de gàngsters modèlic i extraordinàriament violent, farcit de les icòniques escenes de vehicles perseguint-se en la nit i ocupats per paios amb barret que disparen amb metralladores. Paul Muni ofereix una hiperbòlica interpretació d'en Tony Camonte, un individu salvatge i primitiu que oculta rere la seva ironia i fredor un profund terror, només revelat en la magnífica escena final, quan prova de resistir l'atac de la policia en la seva casa-fortalesa i la seva germana cau ferida de mort. 

(*) La influència expressionista, característica del gènere negre, inclou el detall de la melodia que xiula l'assassí (o l'ombra de l'assassí), que ens recorda l'inici de "M, el vampiro de Düsseldorf", dirigida només un any abans per Fritz Lang a Alemanya. D'altra banda, el motiu de la creu, serveix al llarg del film per anticipar els assassinats, tant el famós episodi de La Matança de Sant Valentí (el film remet a fets històrics, quasi contemporanis de la seva producció; el mateix personatge protagonista, amb la cicatriu a la galta, s'inspira en el tristament famós Al Capone), com la mort al bowling del gàngster interpretat per Boris Karloff, després que hagi marcat una creu a la fitxa amb les puntuacions. 

(**) Si l'argument us resulta familiar, recordeu que Brian de Palma va dirigir un notable remake del film de Howard Hawks: "El precio del poder", convertint Tony Camonte en Tony Montana, ara d'origen cubà.

CENT ANYS DE MARILYN

En el centenari del seu naixement, no faré un repàs exhaustiu de la filmografia del mite, de qui ja hem parlat arran de les seves col·laboracions amb Billy Wilder i John Huston, però comentaré tres títols que he pogut revisar gràcies als passis televisius i que van resultar prou significatius en la seva carrera:

Niágara (Henry Hathaway, 1953). 

En el seu primer paper protagonista, Marilyn Monroe exerceix de dona fatal, una rossa molt atractiva que es vol desfer del seu marit (Joseph Cotten), malalt de gelosia (amb motius); la proximitat de les cascades resulta ideal com a metàfora de les passions desfermades o per fer desaparèixer un cadàver. L'actriu hi posa el físic i el director la fotografia expressionista aplicada al Technicolor.

Cómo casarse con un millonario (Jean Negulesco, 1953). 

Acompanyada per Betty Grable i Lauren Bacall, resulta més simpàtica i igualment atractiva (amb o sense ulleres) en aquesta comèdia d'escasses pretensions però brillants imatges en color i Cinemascope (Joseph MacDonald repeteix com a director de fotografia). Les tres amigues volen sí o sí casar-se amb un milionari, però les coses no sortiran exactament com volen (no us espanteu, que acaba bé).

El príncipe y la corista (Laurence Olivier, 1957). 

El carisma de l'actriu i l'experiència que ha anat adquirint li permet compartir pantalla amb el shakespearià Olivier. Ell és un aristòcrata d'aire prussià (tot i que regent d'un país imaginari) i ella la corista del títol, vinguda dels Estats Units. Es coneixen a Londres en ocasió de la coronació de la reina d'Anglaterra; ell només pretén passar-hi una estona entretinguda però l'amor vertader imposarà la seva llei.

"El príncipe y la corista" és una comèdia d'origen teatral que ja es veia antiga en el moment de l'estrena, i Laurence Olivier és un seductor improbable, incapaç de resultar simpàtic. No ens acabem de creure que la protagonista se'n pugui enamorar, però a la inversa resulta inqüestionable. Marilyn i el seu personatge prenen ben aviat la iniciativa i ella, amb la seva naturalitat, es menja amb patates l'envanit actor-director.

EL ACCIDENTE DE PIANO

Ens vam queixar, en parlar de "Fumar provoca tos", de l'escassa presència d'Adèle Exarchopoulos, revelada gràcies a Quentin Dupieux com una excel·lent actriu còmica. 

Bé: a "El accidente de piano" (2025) ens rescabala oferint-li el protagonisme absolut en aquesta faula surrealista en què el realitzador reprèn el motiu de l'entrevista que centrava, més o menys, l'argument de "Daaaaaalí!". Aquí, una entrevista propiciada per un xantatge que li fan a una peculiar i molt estúpida influencer (impagable Exarchopoulos pentinada pel seu enemic i amb bràquets), que no pot sentir dolor i es filma sotmetent el seu cos a tota mena d'agressions. El malèvol comentari sobre internet només és la cirereta del pastís d'una comèdia negra divertidíssima.