dissabte, 18 de maig del 2024

EL FANTASMA DE LA ÓPERA

Dirigida per Rupert Julian el 1925, aquesta versió de l'obra de Gaston Leroux eludeix el romanticisme i se centra en la monstruositat del personatge, interpretat per Lon Chaney amb una caracterització força inquietant, assumint que un senyor tan lleig no pot tenir gaires virtuts més enllà de saber tocar el piano; sobretot, si té de rival un aristòcrata tan guapo i repentinat. 

Com sigui, el film resulta, per a l'època, força espectacular. Treu profit dels decorats gòtics (els soterranis) i omple de color els escenaris més fastuosos de l'Òpera de París. La narració és força àgil i recorre sàviament al muntatge paral·lel. 

Molt guapo no era...

dijous, 16 de maig del 2024

ESCRITO SOBRE EL VIENTO

"Escrito sobre el viento" (Douglas Sirk, 1956) s'assembla molt a altres melodrames sobre famílies riques i infelices. Que passi a Texas i els protagonistes facin calés amb el petroli l'agermana amb "Gigante", dirigida per George Stevens el mateix any (també protagonitzada per Rock Hudson), i podria ser un precedent de la sèrie "Dallas". 

Que el fill s'emborratxi i sigui un capsigrany, la filla una nimfòmana, o que un tercer al servei del vell magnat atresori totes les virtuts que els manquen als hereus, també propicia un esquema que podem retrobar a altres films de l'època (d'entre els comentats en aquest bloc, "El largo y cálido verano" o "Con él llegó el escándalo"). 

Rock Hudson és el guardaespatlles de moral irreprotxable i els fills malcriats estan interpretats per Robert Stack i Dorothy Malone (els mateixos actors d'"Ángeles sin brillo", en papers no gaire diferents). Però intervé una altra dona que portarà de corcoll els protagonistes masculins: una assenyada publicista amb els trets de Lauren Bacall. Contra tot pronòstic, es casa amb el ric dipsòman, i durant un temps seran feliços i menjaran anissos. Però l'espectacular inici d'un film narrat en flash-back ja ens ha advertit que tot acabarà en tragèdia. Al cap i a la fi, és una pel·lícula de Douglas Sirk, amb uns colors increïbles cortesia del gran Rusell Metty, dotada de tanta passió com intel·ligència (menció d'honor al pla que tanca el film, amb l'hereva de l'imperi abraçant la fàl·lica figura d'una torre de perforació).

dilluns, 13 de maig del 2024

SIEMPRE NOS QUEDARÁ MAÑANA

Cinema neorealista italià en ple segle XXI? 

Per què no? Paola Cortellesi (directora i actriu protagonista) ens trasllada a la immediata postguerra per mostrar-nos els problemes d'una mestressa de casa que té molta feina i un marit maltractador, en blanc i negre i amb l'ànima d'una autèntica (i molt bona) pel·lícula neorealista, fidel a la forma i l'esperit d'aquells títols que només els italians sabien fer, tot i que, paradoxalment, fugi de la fotocòpia endolcint la trama amb números musicals o incloent cançons modernes i travellings en càmera lenta; el muntatge paral·lel afavorirà el suspens d'una història universal però, tanmateix, sorprenent.

dissabte, 11 de maig del 2024

CALÍGULA

I ja que parlem de dictadors romans, deixeu-me que esmenti la peculiar "Calígula" (1979).

Protagonitzada per Malcolm McDowell i altres actors de renom, de Peter O'Toole a John Gielgud, va ser dirigida per Tinto Brass, un senyor que va començar fent cinema experimental, que -curiosament-, va estar a punt de dirigir l'adaptació de "La naranja mecànica" amb producció de Paramount Pictures, però que avui és més conegut per les pel·lícules que barregen una mica barroerament erotisme i drama històric i que ha conreat des de "Salón Kitty" (1976). 

Semblava oportú que qui havia obtingut un èxit notable mostrant els bordells nazis portés a la pantalla gran la vida i fets de l'infame emperador Calígula, un senyor que, a part de rebentar-se els diners de l'erari o nomenar senador el seu cavall, va muntar un bordell a la cort, amb les esposes dels senadors exercint de prostitutes, per finançar una dubtosa conquesta de Britànnia. 

El guió anava a càrrec de l'erudit Gore Vidal i la producció corresponia a Bob Guccione, fundador de Penthouse, qui va tenir la singular idea de fer superproduccions amb contingut eròtic. O potser caldria dir pornogràfic, ja que, sense el vistiplau de guionista i director, va refer el muntatge i inclogué fragments de sexe no simulat. 

El resultat va ser un fracàs majúscul, tant econòmic com artístic. Ara volta una versió teòricament més fidel que no inclou pornografia però que tampoc convida a l'entusiasme. Brass es limita a ajuntar escenes preferentment en pla general que confonen la simetria dels enquadraments amb una elegància desmentida pels pomposos decorats de cartró-pedra. No hi ha ritme ni convicció, ni tan sols funciona la voluntat evident de provocar l'espectador mostrant les orgies i els excessos. És un "Satyricon" descafeïnat. 

"Calígula" de Tinto Brass fa enyorar una sèrie britànica molt més modesta en la seva concepció visual però summament eficaç com a resum de les peripècies de la dinastia Julio-Clàudia, i ens referim a "Jo, Claudi", produïda el 1976 per la BBC segons l'obra de Robert Graves. John Hurt era un Calígula molt més terrorífic que McDowell fent el pallasso i el personatge de Claudi, un patètic decorat en la versió cinematogràfica, adquiria grandesa amb els trets d'un extraordinari Derek Jacobi. 

Les dones de Calígula: Drusil·la, la germana incestuosa (Teresa Ann Savoy), i l'oficial (Helen Mirren, joveneta i voluptuosa):

CONCURS # 10: LA SOLUCIÓ

L'amic Cinefília ha fet honor al seu nom i s'ha atrevit a participar, però la resposta no estava en unes traïcions que, en realitat, només eren imaginades a "Ángeles sin brillo" (com a "Escrito sobre el viento", de la qual parlarem ben aviat). El nexe entre ambdues pel·lícules està en els discursos elogiant personatges que han mort tràgicament, ben recitats per Marlon Brando en un cas i, en l'altre, per un Rock Hudson força eloqüent amb una mica d'ajuda de l'alcohol.

dimarts, 7 de maig del 2024

JULIO CÉSAR (CONCURS # 10)

El 1953, Joseph L. Mankiewicz adapta el "Julio César" shakespearià, que, més que parlar del dictador, se centra en el personatge de Brut (James Mason), qui s'enfronta al dilema de participar en una conspiració contra un eventual tirà però encara amic, no per venjança o gelosia sinó perquè més gran que l'amor al Cèsar és el seu amor per una República que veu en perill. Marc Antoni no té tant paper, però, interpretat per Marlon Brando en un registre per a ell inusual, l'escena del seu discurs a la plebs davant el cadàver encara calent de Juli Cèsar constitueix el moment culminant d'una pel·lícula que sap combinar la força de les imatges amb la fidelitat al text, i que treu el màxim partit d'un elenc irrepetible en què, a part dels esmentats i molts altres, trobem John Gielgud, Louis Calhern i Deborah Kerr.

Resulta curiós observar com moltes expressions extretes de l'obra del genial escriptor van fer fortuna i, fins i tot, van servir de títol per a pel·lícules molt posteriors: "El huevo de la serpiente", "Los perros de la guerra", "Los idus de marzo"...
El concurs: 

Entre aquest film de Mankiewicz i el de Douglas Sirk que venim de comentar ("Ángeles sin brillo") hi ha una concomitància força evident, i no ens referim al fet que es tracti d'adaptacions literàries. Què hi diríeu?

dissabte, 4 de maig del 2024

ÁNGELES SIN BRILLO

A "Ángeles sin brillo" (1957), Douglas Sirk adapta William Faulkner per narrar la història d'un pilot acrobàtic i la seva complicada relació amb una guapíssima esposa, un mecànic enamorat de la mateixa dona (qui no ho estaria?), un fill a la recerca d'un pare i, finalment, un periodista a la recerca de la veritat que, involucrant-se en els afers de la família d'aviadors, propiciarà una catarsi enmig de la tragèdia. Tots beuen i tots fugen cap endavant, torturats, addictes al risc, esclaus de les seves passions i inseguretats, sense saber expressar uns sentiments que el reporter intentarà traduir en paraules. 

Un melodrama basat en el conflicte (amor i amistat, solidaritat i traïció, diners i manca de diners) que el rei del gènere condueix magistralment aportant elegància formal (en blanc i negre però en format scope) i fluïdesa narrativa. Rock Hudson, Robert Stack i Dorothy Malone repeteixen amb el director després d'"Escrito sobre el viento".

divendres, 3 de maig del 2024

MAMÍFERA

De la productiva generació de joves cineastes catalanes ens arriba ara "Mamífera", dirigida per Liliana Torres. 

Estan obligades les dones a ser mares? Estan obligades les dones a voler ser mares? 

La pel·lícula presenta el cas d'una dona que no vol ser-ho i que se sent qüestionada, fins i tot per ella mateixa. La realitzadora estructura la història amb eficàcia per transmetre el seu no-missatge; no es tracta de jutjar sinó d'entendre la complicada situació de la protagonista. Excel·lents interpretacions de María Rodríguez Soto (amb experiència en papers d'embarassada) i Enric Auquer (tan entranyable i tan vulnerable com a la recent "El mestre que va prometre el mar").

dimecres, 1 de maig del 2024

GERMINAL

Claude Berri ja havia adaptat Marcel Pagnol al seu díptic "El manantial de las colinas"/"La venganza de Manon", i s'atreveix el 1993 amb l'obra d'Émile Zola "Germinal", que potser és interessant recordar en el Dia del Treball. 

Com en l'altra adaptació literària, la realització de Berri és funcional, la qual cosa no vol dir que desaprofiti el material que té entre mans, un drama històric tan realista com terrorífic sobre les dures condicions de vida dels miners al nord de França en la segona meitat del segle XIX i una vaga que acabarà com el rosari de l'aurora però que haurà encès la llavor (d'aquí, el títol) del moviment obrer. El to fosc i ombrívol s'estén a l'exterior de la mina i resulta prou adequat, com també les interpretacions d'un repartiment encapçalat per Renaud Séchan, Miou-Miou i l'ara sota sospita Gérard Depardieu, que potser és un poca-solta i un abusador però també és (o va ser) un actor magnífic.

diumenge, 28 d’abril del 2024

CIVIL WAR

"Civil War" (Alex Garland, 2024) no explica els motius de la guerra civil que assola els Estats Units. Potser no calia, en tractar-se d'una hipòtesi plausible (malauradament). D'altra banda, no és tant un film polític com un títol d'aventures de reporters de guerra plantejat en clau postapocalíptica (Garland és el guionista de "28 semanas después"), en què els protagonistes han de recórrer la distància que separa Nova York de Washington per entrevistar el president, si encara és viu, tot afrontant riscos a cada cantonada i traginant una fotògrafa que sembla una nena i un periodista massa vell per viatjar sol. La fragilitat d'aquests passatgers i la violència extrema inherent a qualsevol revolució afavoreixen el clima de suspens, complementat amb una reflexió sobre l'afició a jugar-se la vida cercant una bona instantània. 

"Civil War" és un film visualment elegant i que fa un ús imaginatiu de la banda sonora, i és molt trepidant en un tram final que evoca algun videojoc, però no és necessàriament millor que alguns precedents ja llunyans del subgènere, com "Bajo el fuego" o "Salvador". En qualsevol cas, el preferim a la pel·lícula anterior del director de la -aquesta sí- notable "Ex_Machina", i ens referim a "Men" (2022), un film de terror que comença amb la protagonista viatjant al camp per oblidar una tragèdia personal (per què comencen així totes les pel·lícules d'horror recents?) i que avança pesadament fins a un clímax gore que podria ser (o no) una metàfora sobre el masclisme portada a l'extrem.

divendres, 26 d’abril del 2024

PERFECT DAYS

Ja feia temps que Wim Wenders no aconseguia un títol de ficció decent i ho aconsegueix amb "Perfect Days" (2023), història minimalista sobre un senyor solitari que viu a Tòquio tot content netejant vàters públics i dedicant les escasses estones lliures a fotografiar arbres i llegir llibres de segona mà. 

Amb una banda sonora amb molts hits dels setanta que el personatge més boomer imaginable (es pensa que Spotify és una botiga de discos) escolta en velles cintes de casset al vehicle amb què volta per la megaciutat, "Perfect Days" ens recorda la facilitat de Wenders per retratar escenaris més o menys exòtics que recorren els seus nàufrags sentimentals, del protagonista de "Paris, Texas" al d'"Alicia en las ciudades", igualment aficionat a la fotografia i a cercar poesia en el que és quotidià; i malgrat no sigui el seu darrer film una road movie convencional; en certa manera, tot el contrari: un elogi de la vida retirada i rutinària.