Romy Schneider tenia un paper molt breu a "A pleno sol", però ja havia coincidit amb Alain Delon un parell d'anys abans a "Amoríos" (pel·lícula també coneguda pel nom de la seva protagonista, "Christine"), adaptació a càrrec de Pierre Gaspard-Huit de l'obra teatral d'Arthur Schnitzler "Liebelei".
El film narra la sincera i intensa història d'amor entre un tinent del cos de dragons de l'exèrcit austríac (Delon) i una bella modisteta aspirant a cantant d'òpera (Schneider). El tinent i el seu amic, interpretat per Jean-Claude Brialy, distreuen els moments de lleure passejant pels voltants del Danubi amb la Christine i la seva amiga. Però també els podem trobar a l'òpera, on el pare de la noia toca el contrabaix i on es reuneix l'aristocràcia local, entre la qual el baró Eggersdorf i la seva esposa, encara amant del guapo oficial quan comença la seva relació amb la Christine, i que li causarà al xicot un greu entrebanc.
El film comença com una obra lleugera, però la referència de la noia a Romeu i Julieta anticipa un final tràgic, precedit d'una bellíssima seqüència en què un malenconiós Delon s'acomiada sense dir-ho del gran amor de la seva vida.
El material era més apte per a un realitzador com Max Ophüls, qui, de fet, ja n'havia signat una versió el 1933 protagonitzada precisament per la Magda Schneider, mare de la Romy. Però la força de l'obra de Schnitzler s'imposa a la direcció impersonal de Pierre Gaspard-Huit, com assenyala el nostre amic
el indéfilo en el post que dedica al film, primer d'una sèrie dedicada al recentment desaparegut Alain Delon. I, en qualsevol cas, els dos protagonistes surten guapíssims i és fàcil comprendre la devoció que els personatges senten l'un cap a l'altre.
No és l'únic film en què Delon fa d'oficial austríac. Ens remetrem a "Historias extraordinarias", pel·lícula d'episodis basats en Poe que, el 1968, van signar Roger Vadim, Louis Malle i Federico Fellini, a la qual ens vam referir en el post que un llunyà 2009 vaig dedicar a "Toby Dammit", el fragment dirigit per l'italià, ignorant potser injustament els altres dos. Possible injustícia que passo a corregir tot seguit:
L'episodi de Vadim, "Metzengerstein", explica la història d'una jove comtessa que porta una vida dissoluta fins que s'enamora del seu melancòlic cosí; ell la rebutja i ella es venja provocant -tot i que accidentalment- la mort del noi quan intenta salvar un cavall del foc a l'estable. El cavall torna a la vida per apoderar-se de l'esperit de la comtessa i arrossegar-la cap a un destí tan tràgic com el del cosí. Els tres relats, de fet, acaben amb la mort dels protagonistes, que potser cerquen una expiació dels seus vicis i malifetes.
"Metzengerstein" resulta divertida en els seus primers minuts. Que la noia sigui Jane Fonda (llavors, esposa del realitzador) i el seu germà Peter el cosí ens fa pensar en un incest davant les càmeres, que finalment no es produeix, com tampoc no s'aprofundeix en el component zoofílic de l'estranya relació entre la noia i l'èquid. Lamentablement, els quaranta minuts obligats per a cada un dels episodis se li fan llargs a Vadim, qui acaba omplint el metratge de passejos de la noia a cavall pels boscos o vora un mar embravit. Cal reconèixer, però, que la fotografia és excel·lent, i que la Fonda surt guapíssima vestida d'amazona o amb vestits una mica atrevits per tractar-se de l'Edat Mitjana però indiscutiblement sexis.
Brigitte Bardot, una altra de les conquestes de Vadim, surt morena i fumant cigars en l'episodi de Louis Malle, "William Wilson", en què Delon, des de la seva infància en un internat fins als dies en què estudia Medicina o exerceix d'oficial de l'exèrcit austríac, es veu assetjat per un doble, qui d'alguna manera li retreu unes accions pròpies d'un psicòpata, del bullying a un infortunat company d'escola a les fuetades a l'esquena de la protagonista femenina.
El fragment de Malle, que en les escenes a l'internat pot recordar-nos "Adiós, muchachos", dosifica millor els seus elements, ajudat per una estructura que conjuga el flash-back i el flash-forward.
Però continua sent cert que l'episodi de Fellini, sobre el qual no m'estendré, fa empal·lidir els precedents perquè és, sens dubte, una obra mestra, desbordant d'idees visuals (moltes recuperades a "Roma") i de guió (el western catòlic!), amb un Terence Stamp tan brillant com adequadament excessiu.
