dissabte, 17 d’agost de 2019

ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD


El títol del novè llargmetratge de Quentin Tarantino (penúltim de la seva filmografia si hem de creure en les seves declaracions) és, evidentment, un homenatge a Sergio Leone ("C'era una volta il West", "C'era una volta in America"). Però també serveix per avisar que allò que ens vol explicar és un conte.

El conte parteix d'una realitat coneguda: l'any 1969, el sistema clàssic d'estudis cinematogràfics s'ensorra, regna la televisió, el Nou Hollywood treu el nas amb l'èxit d'"Easy Rider" i la dècada més controvertida del segle passat perd definitivament la seva innocència després dels assassinats de Sharon Tate i els convidats a la seva mansió a mans d'uns hippies sota les ordres del malèfic Charles Manson.

L'actor en decadència Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) viu al costat de la casa de Sharon Tate (Margot Robbie) i Roman Polanski; i el seu amic, assistent personal i doble en les escenes d'acció, l'especialista Cliff Booth (Brad Pitt), topa amb les noies del clan Manson. D'aquesta manera, Tarantino insereix la ficció en la realitat i crea un clima de suspens a partir del coneixement que té l'espectador dels fets que van succeir. Tot i que, com sabem des de "Malditos bastardos" (*), el director no té problemes a l'hora de manipular la Història. En qualsevol cas, aquest element de violència, una violència catàrtica que, com en tots els seus films, es farà esperar, és només el teló de fons d'una història estranyament melancòlica en què Tarantino ens torna a parlar del cinema de sèrie B que tant li agrada i dels homes que el van fer possible, els especialistes (una professió ja homenatjada a "Deathproof") i els actors de segona fila, com el nostre protagonista, Rick Dalton, condemnat a una decadència de la qual només el podria salvar una excursió a Almeria (recordeu Clint Eastwood?).

Que els protagonistes siguin un actor i el seu doble permet al director introduir una rèplica enginyosa en un títol menys dialogat d'allò a què ens té acostumats ("els actors menteixen; els especialistes són de veritat") i jugar amb la dualitat a partir de diversos contrastos: els esforços de Rick Dalton per convèncer en el seu paper de vilà en un western de segona fila se'ns mostren en paral·lel amb el moment en què la jove Sharon Tate contempla la seva imatge d'estrella emergent en la pantalla d'un cinema de Hollywood; Dalton viu als turons de Los Angeles mentre Cliff Booth malviu en companyia del seu gos en una caravana oculta rere un drive-in. Però tots els personatges, més o menys rics, més o menys famosos, comparteixen l'esperit hedonista i una mica infantil del món de cartells lluminosos i avingudes immenses que Tarantino retrata amb delectació evident, amb un estil inesperadament assossegat (la qual cosa no exclou l'habitual experimentació amb l'estructura temporal) i centrant la narració en l'amistat a prova de bomba dels dos protagonistes, una amistat en què no caben els discursos, tan sols algunes paraules d'ànim molt de tant en tant i, més sovint, una borratxera compartida mentre a la televisió passen un episodi de "FBI" o "Mannix".

(*) En el seu dia, no vaig parlar gaire bé d'aquesta pel·lícula. Una revisió en la seva versió original em fa reconsiderar la seva categoria; ja havia observat el joc amb el llenguatge a partir de la versió doblada, però és en aquesta versió original que tots els personatges parlen en tot moment en el seu idioma propi (anglès, francès, alemany), la qual cosa introdueix un nou element narratiu amb el qual poder jugar i, a la vegada, defineix la paradoxa més òbvia en aquest títol francament sorprenent, que corregeix una convenció comuna en els films sobre la Segona Guerra Mundial mentre que, alhora, se salta la regla bàsica de respectar el rerefons històric. La conclusió també val per a "Érase una vez en... Hollywood": a Tarantino l'interessa el cinema; la Història se li'n refot.

dijous, 15 d’agost de 2019

LO QUE ESCONDE SILVER LAKE


David Robert Mitchell va sorprendre gratament amb el seu film d'horror "It Follows" (2014), atmosfèric, elegant i també original. "Lo que esconde Silver Lake" (2018) també és atmosfèrica i també té una posada en escena elegant, però potser s'ha passat d'original.

El director i guionista construeix una trama de suspens que podia haver imaginat Raymond Chandler transfigurat en nerd adolescent, o Bret Easton Ellis -que vindria a ser el mateix-; una paranoia en què conflueixen elements de la cultura pop (Kurt Cobain, el còmic underground) amb referències cinèfiles que van de Hitchcock a James Dean, passant per Marilyn Monroe i Janet Gaynor, o la molt òbvia a "La invasión de los ladrones de cuerpos". Les imatges remeten a Jacques Tourneur i al David Lynch de "Mulholland Drive" (inclosa la presència sempre enigmàtica d'un icònic Patrick Fishler) i són ocasionalment impactants. Però les més de dues hores d'indagacions al voltant de presumptes conspiracions dels poderosos i missatges subliminars filtrats en capses de cereals (res de nou) condueixen a una conclusió que vol ser fosca i, a la vegada, irònica, però que només significarà alleujament per al pobre espectador, esgotat a causa de l'excés d'informació.

divendres, 9 d’agost de 2019

WESTERN


Aquest film alemany de Valeska Grisebach, del 2017, té un heroi lacònic que munta a cavall, uns forasters que vénen a tocar els collons als nadius, una mica de violència i xerrades de nit al voltant d'una foguera. I deu ser per això que es titula "Western", tot i que transcorre a Bulgària en l'actualitat; els invasors són obrers alemanys que posen els fonaments d'una central hidràulica i provoquen una tensió amb els vilatans que fàcilment podem interpretar com una paràbola sobre l'Europa contemporània.

divendres, 2 d’agost de 2019

LA CASA DE PAPEL


En un moment de la sèrie, tres personatges s'apunten entre si amb les seves pistoles i un d'ells, intentant desfer l'embolic, diu que "això no és una pel.li de Tarantino".

Potser no, però l'exitosa sèrie d'Antena 3, ara adquirida per Netflix, és clarament deutora de "Reservoir Dogs". Els noms de ciutats que identifiquen els qui assalten la Fábrica de Moneda y Timbre (d'aquí el títol de "La casa de papel") són l'equivalent dels colors que identificaven els herois de Tarantino, igualment interessats a ocultar la seva identitat. I no falten els plans dels personatges avançant cap a la càmera al ralentí, per no parlar del look Uma Thurman d'Úrsula Corberó.

"La casa de papel" és una peculiar barreja entre el thriller d'atracaments perfectes i les sèries més autòctones al voltant d'un microcosmos i els vaivens amorosos dels seus protagonistes. Una aposta amb alguns riscos que salva els papers, valgui la redundància, gràcies justament a aquesta manca de prejudicis i a un guió força enginyós que proposa un joc en doble sentit: el que mantenen els atracadors i, sobretot, el seu cervell ("El professor") amb la policia, i el que manté la sèrie amb el mateix espectador, a qui ofereix sorpreses i emocions sense gairebé respir, portant al límit la versemblança de les situacions però preservant en tot moment la coherència interna de la trama. Tampoc no són alienes a l'èxit popular de l'única sèrie espanyola premiada amb un Emmy les prestacions d'uns actors amb tendència a sobreactuar però dotats d'un carisma notable, des de l'esmentada actriu catalana (Tòquio, a la sèrie) a l'enigmàtic Pedro Alonso (Berlín), passant per Itziar Ituño (la negociadora), Álvaro Morte (el cervell de la colla i el personatge més afinat de la història), fins a Alba Flores (Nairobi), digna continuadora d'una nissaga que porta la interpretació a la sang.

I les màscares de Dalí, és clar!

dilluns, 29 de juliol de 2019

HUSBANDS


L'any 1970, John Cassavetes reincideix en l'estil assajat a "Faces": llargues escenes en temps real, molta improvisació i distància focal llarga per no molestar els actors, tot i que, paradoxalment, "Husbands" és en molts moments una simfonia de primers plans, que intenten captar allò que els personatges no saben expressar amb paraules.

Ell mateix intervé com a actor, secundat per Peter Falk i Ben Gazzara, que es convertiran en actors-fetitxe; i encarnen tres quarantins una mica desorientats, sobretot després de la mort d'un amic; tant és així que, sense tornar a les seves respectives llars amb les seves famílies, se'n van de festa i, després d'acabar amb les reserves d'alcohol de Manhattan, viatgen a Londres, on plou a bots i barrrals, juguen al casino i es lliguen unes britàniques. El film podria semblar una poca-soltada però en el fons és força dramàtic i, si més no, il·lustra de manera prou convincent allò que de vegades fem els homes quan ens deixen sols: emborratxar-nos, perdre el nord, tornar-nos nens per fugir de la por.

divendres, 26 de juliol de 2019

LA REPLICACIÓ: FENOMEN I CIRCUMSTÀNCIA


La replicació és un tema recurrent en el cinema fantàstic, potser des de la mítica "La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956). Apel·la, com tots els films d'horror, a una por atàvica: la por de no ser qui som, de mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos (té a veure amb la por a envellir?), o de no reconèixer els éssers que ens envolten, que semblen ser qui són però, en el fons, ens resulten uns estranys. Una por o unes pors inherents al nostre caràcter social, explicable per molts motius però que, al cinema, sol tenir a veure amb invasions extraterrestres. Com és el cas del títol esmentat; o de la francament divertida "I Married a Monster from Outer Space" (Gene Fowler, 1958): l'espectador ja sap que el marit és un alienígena camuflat però l'esposa, a pesar de l'aspecte de carallot que arrossega l'home des de la seva substitució, no manifesta cap preocupació fins al cap d'un any, quan escriu en una carta a la seva mare que el troba estrany.


Quan es tracta de nens, els exemples són igualment nombrosos, tot i que les possessions demoníaques prenen el relleu de les maquinacions extraterrestres.


A "Bosque maldito" (Lee Cronin, 2019), no queda gaire clar l'origen del problema, però un forat al bosc resulta francament sospitós. Tampoc no entenem per què la protagonista no ho denuncia a l'autoritat competent i que ho tapin d'una vegada.

Aquest film irlandès que sembla americà demostra que la replicació en els films d'horror s'estén als arguments: tot comença amb una dona que fuig d'una relació problemàtica i més d'un trauma i, en companyia del seu fill, va a viure en una casa enmig del bosc que fa cagar de por només veure-la; una veïna amb cara de bruixa els adverteix del perill; no sabem si passa alguna cosa rara de veritat o tot és fruit de la seva ment torturada i l'abús d'antidepressius...

I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. Té atmosfera i no abusa dels efectes. Però, en un gènere tan prolífic, ja costa ser original.


Jordan Peele, a qui devem la molt notable "Déjame salir" (2017), novament s'hi esforça a "Nosotros" (2019), un altre títol en què la replicació està en el centre de la història, tot i que, en aquest cas, no implica la desaparició de l'original (d'entrada, si més no). Aconsegueix, com en la seva primera pel·lícula, un clima tèrbol i seqüències molt ben resoltes (els assassinats a la casa dels amics, per exemple); però l'argument acaba resultant recaragolat i no el salva el gir de guió final, mentre que el conjunt no és gaire diferent de qualsevol pel·lícula de zombis. Costa escapar de la replicació.

dijous, 25 de juliol de 2019

VIUDAS


Després de títols tan seriosos com "Hunger" (2008), "Shame" (2011) o "12 años de esclavitud" (2013), sobta que el britànic Steve McQueen hagi signat aquesta improbable història sobre una colla de dones que decideixen perpetuar l'activitat delictiva dels seus marits, abatuts per la policia, per poder tornar els diners desapareguts en l'enfrontament a uns polítics que el film presenta com uns mafiosos d'allò més vulgar i salvatge.

Si més no, "Viudas" (2018), que adapta una mini-sèrie anglesa traslladant-ne l'acció a Chicago, és un thriller solvent i eficaç i que no aposta tant per l'espectacularitat, tot i els girs de guió, com per la descripció precisa d'uns personatges que, cadascun a la seva manera, procuren sobreviure en la selva urbana.

dilluns, 22 de juliol de 2019

MARGUERITE DURAS. PARÍS 1944


La breu però intensa relació amb el cinema de l'escriptora francesa Marguerite Duras va del guió d'"Hiroshima Mon Amour" (Alain Resnais, 1959) a l'adaptació cinematogràfica de la seva novel·la més o menys autobiogràfica "El amante" (Jean-Jacques Annaud, 1992). En tots dos casos, la veu en off que recita la prosa obsessiva de l'autora és tan protagonista com les imatges. Però aquest recurs arriba al súmmum a "Marguerite Duras. París 1944" (Emmanuel Finkiel, 2017), a partir de la seva novel·la "Le douleur", en què parla dels dies de l'Ocupació, quan formava part de la Resistència, i dels posteriors a l'Alliberament, mentre espera el seu marit sense saber si és viu o mort i arriben notícies esglaiadores sobre els camps d'extermini.

El conjunt format pels primers plans de la protagonista i les paraules de Duras podria resultar embafador però se salva per la convicció de l'actriu protagonista i sorprèn pel to ambigu de la seva relació amb la resta de personatges, especialment un policia col·laboracionista.

I tots fumen com carreters.

divendres, 19 de juliol de 2019

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS


Una altra cortesia de Netflix, "La balada de Buster Scruggs" (2018), dirigida pels germans Coen, havia de ser originalment una mini-sèrie. Acaba convertida en una pel·lícula d'episodis (6) que presenta diversos escenaris i personatges característics del Far West: el pistoler, l'atracador de bancs, el firaire, el buscador d'or, els cowboys, els indis i les caravanes de colons, els viatges en diligència, els caçarecompenses. Episodis que tenen en comú una fotografia impressionant de Bruno Delbonnel ("A propósito de Llewyn Davis"), una galeria de personatges impagable i la peculiar barreja de paròdia i homenatge habitual en els films dels germans cineastes, tot i que el to varia sensiblement: del cartoon i el sentit de l'humor desfermat en els dos primers capítols (memorable Tim Blake Nelson fent del Buster Scruggs que dóna títol al film) a la bellíssima i molt trista epopeia dels dos cowboys i la jove de viatge cap a Oregon (Zoe Kazan, tot un descobriment), passant per dos episodis inquietants, quasi terrorífics: el del firaire, amb uns lacònics Liam Neeson o Harry Melling -excepte quan el seu personatge recita monòlegs il·lustres des de la cadira que suporta el seu cos mutilat-, i el de la diligència, amb un Jonjo O'Neill (un altre descobriment), exultant mentre canta i mentre narra traient foc pels ulls els seus mètodes per atrapar i matar fugitius de la justícia.

És un film tan fascinant i insòlit que potser no tindrà gaire èxit però això no ho sabrem perquè Netflix es reserva aquesta informació. Modestament, us la recomano.

dilluns, 15 de juliol de 2019

BURNING


Nova mostra de la bona salut del cinema coreà, tot i que adapta un autor japonès, "Burning" (Lee Chang-Dong, 2018) converteix un relat de Haruki Murakami que es llegeix en deu minuts en una pel·lícula de dues hores i mitja que, tret d'alguns canvis rellevants, especialment pel que fa al personatge protagonista i la mala jeia heretada de son pare, és força fidel als diàlegs i l'univers de l'escriptor. Ni tan sols no es nota el canvi de Tòquio als barris de Seül. La subtil introducció d'elements inquietants o fantàstics en una narració aparentment realista; el noi solitari que ha de canviar la seva rutina per un problema familiar; la noia misteriosa; el tercer en discòrdia; cervesa i cànnabis a ritme de jazz; són elements que podem trobar en qualsevol novel·la d'en Murakami. Lee Chang-Dong hi afegeix el retrat d'una societat en què impera certa fredor i tenir un pis de més de deu metres quadrats és símptoma d'opulència.

Tres són multitud:

divendres, 12 de juliol de 2019

CLINT EASTWOOD # 7: ENTRE LA FICCIÓ I LA REALITAT


A part dels seus westerns i thrillers, Clint Eastwood va dirigir altres títols d'aventures i pura evasió. Podem esmentar "Firefox, el arma definitiva" (1982), en què fa de pilot experimentat que roba un avió molt modern i molt letal als encara enemics de la Unió Soviètica. Moltes escenes de persecució al cel i escassa emoció en un dels films més oblidables del realitzador.


"Space Cowboys" (2000) és més divertida. Entre el film d'aventures i la ciència-ficció, narra l'odissea de quatre pilots molt veterans que tornen a la feina per efectuar una missió perillosa a l'espai: han de reparar i evitar que s'estavelli contra la Terra un satèl·lit de comunicacions rus; són els més indicats perquè el giny té tants anys com ells.

Els comentaris sobre la vellesa, habituals en molts dels seus drames, els condueix ara Eastwood al terreny de la comèdia, sobretot en la primera meitat del film, en què els quatre dinosaures han d'entrenar-se i gaudiran d'allò més competint amb els astronautes més joves i lligant-se jovenetes. Fan els papers protagonistes el mateix Eastwood, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland i James Garner. Formen un gran equip i les conyes geriàtriques i la companyonia hawksiana eleven el nivell d'un títol que comença com un senzill entreteniment, s'enfosqueix una mica cap a la meitat i acaba amb una imatge agredolça sobre la superfície de la Lluna amb fons musical a càrrec de Frank Sinatra.

Però el director també ha conreat, sobretot en els darrers anys, un gènere tan ancorat en la realitat com és el biopic.


La primera vegada ho fa l'any 1988 amb "Bird", aproximació biogràfica a la figura del saxofonista de jazz Charlie "Bird" Parker (interpretat per Forest Whitaker). El film és un homenatge a la seva figura i a un gènere musical que Eastwood admira però també la descripció del descens als inferns d'un personatge autodestructiu, consumit per la seva addicció a l'alcohol i les drogues. El to nocturn i melancòlic no pot ser més adequat i aquest títol va significar la definitiva consagració d'un actor-director a qui els crítics havien contemplat amb certa condescendència en els seus inicis.

La resta de biopics que ha signat, i són molts, no han estat al mateix nivell.


A "Cazador blanco, corazón negro" (1990), Eastwood es fica en la pell del també director de cinema John Huston. Inspirant-se en el rodatge accidentat de la mítica "La reina de Africa" i en la llegenda segons la qual l'únic interès de Huston era viatjar al continent negre per caçar un elefant, analitza la figura contradictòria d'aquest senyor, bevedor, cínic i masclista, però també capaç de renunciar a la companyia d'una bella dama a causa dels seus principis (la noia resulta ser una mica antisemita). I, si vol caçar un elefant, no és perquè estigui permès (som als anys cinquanta) ni perquè vulgui demostrar la seva superioritat, sinó perquè "és un pecat".

El film es basa en la novel·la del mateix títol escrita per Peter Viertel, qui va col·laborar com a guionista en "La reina de Africa" i, al llibre, descriu John Huston com un individu egoista i despòtic. Eastwood endolceix una mica un personatge a qui sens dubte admira i amb qui comparteix interessos en el seu cinema, principalment el retrat dels perdedors tan habitual en les seves respectives filmografies.


"Cazador blanco, corazón negro" va ser un fracàs de taquilla rotund i potser no va ser casual que la següent aproximació biogràfica no arribés fins al 2009, amb "Invictus", en què, a partir de l'anècdota de la intervenció de la selecció sud-africana de rugbi en la lluita contra l'apartheid, s'apropa a la figura de Nelson Mandela. Com no podia ser d'una altra manera, Morgan Freeman és qui li dóna vida.

Si "Cazador blanco, corazón negro" era un film interessant però una mica irregular, "Invictus" no excedeix una avorrida correcció. I el mateix es pot dir dels treballs del director en la darrera dècada, dels quals ja hem vingut parlant al bloc, biografies i relats reals com la vida mateixa tan exemplars com irrellevants. Potser no és greu en una carrera amb alts i baixos i, en qualsevol cas, després de films com "Sin perdón" o "Million Dollar Baby", a Eastwood se li perdona tot. Com als seus antiherois.