SOLO ANTE EL PELIGRO

Uns homes que esperen un tren és una situació icònica en molts westerns, des d'"El tren de las 3:10" a l'escena inicial d'"Hasta que llegó su hora". 

"Solo ante el peligro" (Fred Zinnemann, 1952) és pionera en aquest sentit i molts altres. La narració en temps real és, potser, el tret més definitori d'aquest film que es titula, en la versió original, "High Noon", i que comença quan el sheriff del poble (Gary Cooper) acaba de contraure matrimoni amb una atractiva quàquera (Grace Kelly, trenta anys més jove que el senyor que li fa de marit); quan es disposa a deixar el càrrec i marxar amb la dona per dedicar-se a feines menys arriscades, resulta que l'avisen del retorn, en el tren que arriba el migdia, d'un facinerós a qui va dur a la presó, indultat pels nordistes incompetents i disposat a venjar-se amb l'ajuda d'un germà i de dos sequaços (un d'ells s'assembla molt a Lee Van Cleef). 

En comptes de fer cas a la dona i fotre el camp cames ajudeu-me, el sheriff es queda i prova d'aconseguir l'ajuda de la gent del poble que ha pacificat amb el seu esforç. Però són una colla de desagraïts. 

"Solo ante el peligro" és un exercici de suspens i un discurs sobre la insolidaritat (potser oportú en ple auge del maccarthysme), però també parla, com molts altres westerns, de la transformació d'una terra sense llei en un espai civilitzat, gràcies al valor d'individus heroics; com "El hombre que mató a Liberty Valance", però concentrant en menys d'hora i mitja l'acció i la transició.

LOS AITAS

Borja Cobeaga és millor director quan rebaixa les seves pretensions. I "Los aitas" (2025), que podríem definir com una barreja entre "Pequeña Miss Sunshine" i "Los lunes al sol", n'és un bon exemple. 

La pel·lícula ens situa al Bilbao del 1989, quan la crisi industrial feia estralls. Els quatre protagonistes estan a l'atur; però no estava previst que fossin ells i no les seves esposes els qui haguessin d'acompanyar les filles respectives a un campionat de gimnàstica rítmica a Berlín, en companyia d'una més o menys rígida entrenadora d'origen alemany (paper ideal per a Laura Weissmahr, a qui vam descobrir a "Salve María"). 

Pel camí, no passa gran cosa (sí que passa quan arriben a Berlín, el mateix dia que cau el mur): anècdotes no especialment rellevants però que ens permetran empatitzar amb els protagonistes d'aquesta peculiar road-movie, immadurs però simpàtics, fins a atorgar a la lleu història la dosi suficient de realisme, immediatesa i sentit de l'humor i preparar-nos per a un final que sembla de pel·lícula americana, tot i que conscient de la modèstia de la proposta, que és, com anem dient, la seva principal virtut.

FATHER MOTHER SISTER BROTHER

L'estructura episòdica del darrer film de Jim Jarmusch o la reiteració de detalls en les tres petites històries que ens porten de les zones semiurbanes del nord dels Estats Units als carrers llargs i estrets de París, passant per Dublín i les seves avingudes de cases idèntiques, recorden altres títols del director. "Father Mother Sister Brother", en qualsevol cas, certifica que la gran virtut del realitzador és la seva capacitat de retratar personatges amb breus pinzellades, independentment de la seva loquacitat o del seu laconisme, aquí molt present, ja que els silencis que acompanyen les visites dels fills als pares en els dos primers episodis (en el tercer, els pares han mort i només en resta la memòria) resulten infinitament més eloqüents que molts dels diàlegs que abunden en altres pel·lícules sobre famílies (la gent no tria la seva família, com conclou el personatge interpretat per Adam Driver en una de les escasses reflexions més o menys filosòfiques expressades en veu alta).

UNA ESTONA AMB LA SYDNEY SWEENEY

Com proven les fotografies que encapçalen aquest post, Sydney Sweeney s'erigeix en la reina de les catifes vermelles. La seva fesomia és per tot arreu; fins i tot arrossega certa polèmica per una campanya publicitària d'uns texans que hom ha acusat de supremacista (blanca), pel joc de paraules entre "jeans" i "genes".

Encara que només fos per curiositat, volia esbrinar si la seva carrera cinematogràfica justificava les seves poses, o només es tractava d'una qüestió d'atributs físics (prou evidents). El problema és que resultarà difícil determinar si una cosa té sentit sense l'altra. 

No he vist la sèrie "Euphoria". La intervenció de Sweeney a "Érase una vez en... Hollywood", malgrat la capacitat d'en Tarantino per descobrir talents i llançar o rellançar carreres, era massa discreta per generar una opinió. 

Sí que havia vist -una mica en diagonal, ho reconec- "Cualquiera menos tú" (Will Gluck, 2023), però ni la seva presència ni la d'actors més versàtils com Glen Powell (anava a afegir Dermot Mulroney, però ho retiro) animen una previsible funció que té el nivell lamentable de la comèdia romàntica nord-americana dels darrers decennis. 

No em vaig atrevir amb "Madame Web", ateses les crítiques nefastes, i vaig intentar veure "Immaculate" (Michael Mohan, 2024), una presumpta història de terror en què feia de monja i l'acompanyava Álvaro Morte, però, al cap de mitja hora, me'n vaig cansar. 

Per fi, però, he pagat una entrada de cinema (o dues, per ser exactes) per veure una molt publicitada estrena en què comparteix protagonisme amb l'Amanda Seyfried. Es tracta, com ja haureu endevinat, de "La asistenta" (Paul Feig, 2025). Però permeteu-me que, abans, comenti un altre títol que també havia deixat a mitges en una plataforma i que vaig optar per revisar i veure sencer després de l'impacte que em va causar la seva estrena més recent.

Sobre el paper, "Edén" tenia força atractius. Dirigida el 2024 per Ron Howard, que no és un director especialment brillant però ha signat alguna pel·lícula més o menys decent, comptava també amb un elenc notable: a part de la Sweeney, Jude Law, Vanessa Kirby, Daniel Brühl i... Ana de Armas! 

Es basa en fets reals i narra l'experiència de dues parelles i una misteriosa baronessa i el seu seguici que, l'any 1929, fugint algun d'ells d'una Alemanya que no travessava el seu millor moment, viatgen a les Galápagos per exercir de robinsons. Jude Law és metge i, després de desprendre's de la dentadura per evitar infeccions, dedica les moltes hores lliures a escriure un assaig influït per Nietzsche. 

La història pot resultant interessant com a estudi de personatges en situacions límit. Però la seriositat de les intencions també pot ser un llast per a un títol que demana una bona tisorada i que pretén captar l'atenció de l'espectador despistat amb moments tan innecessaris com l'escena del complicat part de la jove alemanya interpretada per Sydney Sweeney. D'altra banda, Ana de Armas, fent de presumpta aristòcrata, resulta massa histriònica, fins i tot acceptant el caràcter excessiu del personatge. La Sydney Sweeney, que renuncia a la seva exuberància habitual per fer creïble el paper d'abnegada mare i esposa, guanya sense gaires dificultats el duel interpretatiu amb l'altra musa, prenent el relleu de les nostres devocions. 

I ara, tornem a "La asistenta".

Adaptació d'un best-seller que no he llegit ni penso llegir, és una història de suspens en què una noia eixerida i sense ni cinc de calaix (Sweeney) accepta treballar d'assistenta per a una família tan rica com insuportable, on l'Amanda Seyfried exerceix de llunàtica terrorífica i tot apunta a una infidelitat de la serventa amb el marit, més comprensiu i molt ben plantat. 

El principal gir de guió es veu venir d'una hora lluny i tot plegat no resulta gaire versemblant; els diàlegs són elementals i ningú no sembla prendre's seriosament l'alambinada peripècia. No obstant això, "La asistenta" resulta infinitament més divertida que els anteriors treballs de la nostra musa i, si ens ho prenem amb humor, té més d'un atractiu: l'anatomia de la protagonista, per descomptat (tot i que tinc els meus dubtes sobre la possible utilització d'una doble de cos en alguna escena), un suspens tan elemental com la resta, però eficaç, sobretot en la part de la sortida a Manhattan, quasi una paròdia de la insulsa "Cincuenta sombras de Grey", i, finalment, un tram final una mica gore, que exhibeix altes dosis de sadisme que caldrà gaudir sense complexos (tot i que no us recomano veure aquest títol ni l'esmentada "Edén" si resulta que teniu hora amb el dentista). En fi, no defensaré que es tracti d'una bona pel·lícula, però funciona com a producte comercial en un moment que sembla que només puguem triar entre els superherois i el cinema d'autor. Fins i tot estic disposat a perdonar-li a "La asistenta" la perversa referència a l'obra mestra de Kubrick "Barry Lyndon".

ME SIENTO EXTRAÑA

No pretenc que es converteixi en una tradició, però m'ha semblat adient reservar aquesta ressenya per incloure-la després del post amb la llista anual, com vaig fer ara fa un any amb un altre "incunable" ("En un mundo nuevo"). 

Tornem a ser als anys setanta, però ara ja hem superat el franquisme i ens trobem en el moment àlgid de la Transició i del fenomen del destape. "Me siento extraña" data del 1977 i la va dirigir Enrique Martí Maqueda, senyor que no va fer més aportacions al cinema (sortosament), però que semblava l'adequat atesa la seva experiència en televisió, on havia dirigit, entre altres èxits com "Los chiripitifláuticos" (sic), el programa de varietats "Palmarés", que va dur a la fama la llavors desconeguda Bárbara Rey, i que, gens casualment, ara era la protagonista de la pel·lícula en qüestió. 

Com al programa de televisió, fa un número de ball i interpreta a una artista de varietats. L'acompanya, en el paper d'una sol·lícita pianista, Rocío Dúrcal. 

Rey ja havia exhibit la seva anatomia en alguns títols més o menys eròtics de la dècada. Dúrcal, en canvi, tenia més experiència com a cantant i actriu, però havia començat la seva carrera molts anys abans, en ple franquisme, exercint de simpàtica adolescent en films com "Canción de juventud" (1962), "Rocío de la Mancha" (1963) o "La chica del trébol" (1964), tots ells blanquíssims; de manera que la seva participació en una pel·lícula de destape que no ocultava des del títol mateix que presentaria un acostament lèsbic entre les dues protagonistes, afegia morbo a la proposta. 

Dit això, cal advertir que l'anunciada escena lèsbica es fa esperar fins al final. Mentrestant, assistirem a una barreja inenarrable de crítica sociològica i surrealisme. 

Les dues senyores van a viure juntes -al principi, per mantenir una relació només professional- a un poble on els mascles s'emborratxen i les critiquen per pervertides, sempre disposats a portar-les "pel bon camí" encara que sigui en contra de la seva voluntat. La pianista s'ha separat i la família intenta que torni amb el marit, encara que només sigui per cobrir les aparences i així salvar la carrera política del nano, auspiciat per un partit de dretes que celebra les reunions fumant cigars i bevent molt conyac.

Mentrestant, al poble, les noies només tenen un amic, un discapacitat (interpretat pel d'altra banda solvent Paco Algora, qui ja havia treballat amb Bárbara Rey a "La viuda andaluza") que les acompanya arreu i protagonitza els moments més patètics de la funció. 

Com que la vedet és de costums lliberals, hi ha una escena d'una orgia en què els participants es maquillen i es grapegen de manera estranya. Qualsevol indici d'erotisme en resulta absent; només cal dir que van fitxar per a l'ocasió l'inefable Víctor Israel (Klaus Kinski estava descartat per raons de pressupost). 

No us alarmeu, perquè la relaciò és "pura i romàntica":

La coberta de la versió en devedé, més explícita (i sincera):

LES PEL·LÍCULES DEL 2025 (I DEL 2024)

Quan estava quasi convençut que no caldria refer la llista del 2024, que em va quedar força rodona, m'adono que calia incloure "Anora". Posats a fer, afegirem una pel·lícula espanyola, una altra i un altre exemple de l'alta qualitat de les recents produccions signades per joves directors i directores de per aquí (consideració que valdrà també per a la selecció del 2025). 

2025

   

1. LA LLUM QUE IMAGINEM, de Payal Kapadia 

No és un film exòtic ni em sembla un caprici obrir la llista amb un títol que retroba la innocència i l'audàcia pròpies dels cineastes que pensen en imatges i que, a més, tenen coses a dir, en aquest cas sobre tres dones que han viatjat a la metròpoli (Bombai) i han d'afrontar amb valentia els desafiaments quotidians (o no tan quotidians) d'una societat fragmentada i injusta. 

2. LOS DOMINGOS, d'Alauda Ruiz de Azúa 

Retrat de família amb filla que vol ser monja. Un tema delicat que la realitzadora resol amb nota, aconseguint un transcendentalisme quasi dreyerà sense renunciar al realisme més agnòstic. La prova: el film agrada tant als laics com als religiosos i les religioses, que pensen que pot fomentar vocacions (!). 

3. THE BRUTALIST, de Brady Corbet

La història d'un arquitecte jueu sobrevivent de l'Holocaust (excel·lent Adrien Brody) que viatja als Estats Units després de la guerra i s'obre camí com a arquitecte gràcies a un mecenes amb qui manté una relació complicada. El jove director, amb un pressupost limitat, aconsegueix transmetre la grandesa d'una peripècia que transcorre al llarg de vint anys i funciona metafòricament: la construcció d'un santuari brutalista en paral·lel amb la reconstrucció d'una identitat, tot plegat enmig dels desajustos del capitalisme nord-americà. Només té una pega: és imprescindible contemplar-la/sentir-la en un bon cinema. 

4. UNA BATALLA TRAS OTRA, de Paul Thomas Anderson 

Un altre títol americà que convé veure en pantalla gran i amb un so que faci justícia a la magnífica banda sonora. En PTA adapta novament Thomas Pynchon i ofereix un títol estimulant, que parla de la polarització sense perdre el sentit de l'humor i amb escenes d'acció antològiques. 

5. GRAND TOUR, de Miguel Gomes 

Tornem a Orient, ara de la mà del portuguès Miguel Gomes. Film inclassificable i fascinant que es mou entre el relat d'aventures colonials i el documental sobre una cultura exuberant i plena de contrastos. 

6. UN SIMPLE ACCIDENTE, de Jafar Panahi 

Encara a Orient, ara a l'Iran, un país fracturat que el director retrata amb lucidesa inaudita. Un home creu reconèixer el seu torturador i cerca revenja. El film, però, aconsegueix la proesa de narrar aquest drama amb humor i amb una mirada humana i compassiva cap als diversos personatges implicats en una peripècia que transcorre quasi en temps real. 

7. VALOR SENTIMENTAL, de Joachim Trier 

No puc evitar la sensació que la trama bergmaniana és menys densa d'allò que aparenta. Però cal reconèixer que Trier narra amb elegància, fins i tot brillantment quan, en l'inici del film, converteix la casa en un personatge. I compta amb el millor conjunt actoral de la temporada cinematogràfica. 

8. MOLT LLUNY, de Gerard Oms 

El debutant director català, a partir d'una anècdota com a mínim peculiar i comptant amb un Mario Casas impecable, traça un retrat dels prejudicis i el racisme a l'Europa contemporània que no haurien fet millor Ken Loach o els germans Dardenne. 

9. TARDES DE SOLEDAD, d'Albert Serra 

Havia de passar. Ja vaig estar a punt el 2022 ("Pacifiction"), i, finalment, el director més qüestionat en aquest bloc des dels seus inicis (del bloc i del director) arriba al meu particular Top Ten. Què voleu que us digui? No comparteixo la devoció dels nois de Cahiers du Cinema, però la seva pel·lícula sobre toros, no pas polèmica sinó abstracta i, en certa manera, fascinant, esdevé una de les produccions més atractives i insòlites d'un any amb forta presència de cinema espanyol de qualitat. 

10. ADOLESCENCIA, de Philip Barantini 

Reservem el darrer lloc a les minisèries. Estic sent injust? Mereixia l'impactant treball de Stephen Graham (autèntic responsable en la seva doble faceta de guionista i d'actor) un lloc més elevat en la llista d'enguany? Sigui com sigui, l'he triada (en detriment d'altres sèries televisives que també m'han agradat força, com "El eternauta" o la brillant "Superestar" d'en Nacho Vigalondo) per la potència de la seva mirada sobre els perills d'Internet i altres traumes d'una societat en permanent crisi de valors i per la seva brillant execució en plans-seqüència, per no parlar de la qualitat de les interpretacions. 

2024

   

1. LA QUIMERA, d'Alice Rohrwacher 

Fellini, Pasolini, realisme màgic, són algunes de les referències detectables -però mai impostades- en aquest títol que parla de bellesa, però també de misèria i de les desigualtats del sistema. 

2. LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer 

L'Holocaust vist des de l'exterior del camp d'extermini, des de la idíl·lica caseta del comandant Höss i la seva família. Retrat definitiu de la banalitat del mal. 

3. THE BEAST, de Bertrand Bonello 

Ciència-ficció distòpica però també una història d'amor que transcendeix els límits de l'espai i el temps. El film conjuga estils diversos ajudat per la presència magnètica de la Léa Seydoux. 

4. SALA DE PROFESORES, d'Ilker Çatak 

Es pot voler ser modern i inclusiu i rebre l'infern (o un malson kafkià) com a recompensa. 

5. LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne 

Un altre professor és el protagonista d'aquest drama en forma de comèdia que transcorre per Nadal i que, a poc més d'un any de la seva estrena, ja s'ha convertit en títol de culte. 

6. ANORA, de Sean Baker 

"Los que se quedan" podria ser un conte de Nadal. "Anora", protagonitzada per una prostituta (excepcional treball de Mikey Madison -la recordeu a "Érase una vez en... Hollywood"?-) pot ser una reedició de "Pretty Woman" (o La Ventafocs) en clau més àcida, molt àcida en realitat, suavitzada per un to de comèdia screwball, amb detalls que hauria aplaudit Billy Wilder i un dels millors finals (sota la neu) que es recorden. 

7. PERFECT DAYS, de Wim Wenders 

Torna el millor i més minimalista Wim Wenders amb una recepta que inclou un escenari exòtic (si considerem que els vàters públics de Tòquio poden ser exòtics), un protagonista sobrevivent d'un naufragi sentimental i una banda sonora molt boomer. 

8. SEGUNDO PREMIO, d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez 

La història del grup musical dels noranta Los Planetas narrada amb sensibilitat, lucidesa i en termes purament cinematogràfics. 

9. LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero 

La malaltia, la mort, mostrada amb coralitat minimalista i amb gran sensibilitat i elegància per la realitzadora. Antonio de la Torre està, com sempre, esplèndid; i Patricia López Arnaiz es consolida com un nom imprescindible (i això era abans de "Los domingos"). 

10. EMILIA PÉREZ, de Jacques Audiard 

L'eclèctic realitzador francès no tem l'excés ni les receptes impossibles: un narco que canvia de sexe, en clau musical i segons els estereotips del melodrama llatinoamericà. La convicció de tots els implicats fa la resta. Podria haver estat la consagració de la Karla Sofía Gascón si no fos tan bocamolla.

EL EXTRANJERO

A "El extranjero" (2025), François Ozon adapta la novel·la d'Albert Camus. 

L'acció transcorre a Alger, els anys trenta, quan era una colònia francesa. El títol es podria prestar a confusió per aquest motiu, però, en realitat, fa referència a una alienació més profunda; Meursault, el protagonista, se sent aliè a les convencions socials. Però, llevat de quan comet el crim que centra l'obra, que potser és una forma de rebel·lió, accepta mansament tot allò que s'esdevé: la seva feina rutinària en una oficina, la seva vida senzilla, l'amor que li brinda la bella Marie o la mort de la seva mare; fins i tot el càstig d'un tribunal més preocupat per la seva indolència que per haver mort un àrab, que potser no era tan greu en aquell indret i en aquella època. 

El problema d'adaptar Camus és que l'actitud del personatge es fa palesa a través de la narració en primera persona. Ozon ho ha d'expressar en imatges, i cal dir que no se'n surt del tot malament. L'actor Benjamin Voisin sap expressar amb la seva mirada i la seva gestualitat una fredor i una indiferència quasi psicopàtiques davant una realitat que li resulta estranya (o absurda, per remetre'ns al sentit filosòfic de l'obra de l'escriptor). 

La seva actitud durant el judici també posarà de manifest la seva incapacitat per mentir (la qual cosa desespera el seu advocat), i la seva ira no es desvetlla a causa de la justícia dels homes sinó quan el capellà intenta que accepti Déu, la qual cosa li resulta inadmissible a Meursault. 

Com a "Frantz", Ozon fa servir el blanc i negre, i val a dir que la fotografia és impecable. 

L'obra de Camus ja havia estat objecte d'una adaptació anterior, a càrrec d'un realitzador prou il·lustre.

Va ser Luchino Visconti, el 1967, i la fidelitat a l'obra literària és gairebé idèntica, però cal destacar algunes diferències: 

La pel·lícula de Visconti és en colors. Uns colors lluminosos, a càrrec de Giuseppe Rotunno, llevat del final a la cel·la, adequadament tenebrista. També el director italià sembla més preocupat que Ozon per destacar la calor d'Alger -que té certa importància en l'argument- i fa que tots suïn a raig fet, ja sigui durant l'enterrament de la mare, a la platja o durant el judici. 

Marcello Mastroianni és, sens dubte, un gran actor. Però la seva composició el fa semblar més innocent que no pas angoixat, si més no en la primera meitat de la pel·lícula, que vaig trobar massa abreujada i poc hàbil a l'hora de retratar el protagonista a través de la seva relació amb la Marie, que aquí, amb l'aspecte d'Anna Karina, apareix més desdibuixada (Ozon recorre a Rebecca Marder, amb qui havia treballat a "Mi crimen"). Visconti es mostra insegur en un dels seus treballs més impersonals i no dubta a recórrer a la veu en off per ajudar-se de la prosa de Camus.

La nova versió també té el detall de dedicar més temps als personatges àrabs, fins i tot posant-li nom a la víctima (inscrit a la tomba vora el mar).

8

Julio Medem certifica a "8" (2025) l'esgotament del seu estil. 

Les casualitats impossibles i les coincidències al llarg del temps presideixen la història d'Octavio i Adela, ambdós nascuts el dia de la proclamació de la II República. A través de vuit capítols, que viatgen del 1931 al 2021, ambientats sempre en moments més o menys cabdals de la història d'Espanya (o, com en els versos de Machado reproduïts en l'inici del film, de les dues Espanyes que els han de glaçar el cor), veurem com es troben, es perden i es retroben novament, mentre tracten d'imposar la seva rebel·lia i el seu amor a una lluita fratricida que comença en els afusellaments durant la guerra i la postguerra i culmina en un Barça-Madrid que inclou alguna víctima més o menys innocent. 

L'infern és ple de bones intencions, i no les hi negarem a un títol en què l'autor porta a les darreres conseqüències la seva obsessió amb tot això de les dues Espanyes. Però, a pesar de voler ser modern i presentar cada episodi en pla-seqüència (relativament), el resultat esdevé estranyament antic, paradoxalment com més ens apropa al present i es va convertint en un melodrama tronat, de cartó pedra.

STROMBOLI, TIERRA DE DIOS

A "Te querré siempre", la naturalesa indòmita dels voltants del Vesubi i una excursió a Pompeia tenen una rellevància especial en la trama. El 1950, en la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i l'estrella de Hollywood Ingrid Bergman (*), "Stromboli, tierra de Dios", també apareix un volcà. De fet, tota l'illa de Stromboli és un volcà, que, de tant en tant, entra en erupció; els seus habitants malviuen de la pesca, i molts han emigrat a Amèrica. 

La guapa Karin, reclosa després de la guerra en un camp d'internament, també volia emigrar a l'Argentina, però no ho aconsegueix i accepta la proposta de matrimoni d'un soldat que volta per allà i que la portarà a l'illa del títol, on el temperament de la jove resultarà incompatible amb la duresa de l'indret i la intolerància dels vilatans. 

Ella pot ser una mica interessada, i el marit fa el que pot amb les seves limitacions, però "Stromboli" és clarament una crítica cap a una societat ancorada en el passat i plena de prejudicis, en què les dones, sempre vestides de negre, es limiten a fer canalla i criticar la nouvinguda. 

Cansada d'aguantar el veïnat, les erupcions, i escenes salvatges com la que mostra documentalment la pesca de la tonyina, Karin opta per fugir travessant l'illa, ja que vol arribar al poble que hi ha a l'altra banda del volcà. Abatuda per l'esforç, reclama l'ajuda de Déu. 

(*) En la vida real, també el director i l'actriu van ser víctimes dels prejudicis. 

Ingrid Bergman, després de veure "Roma città aperta" i "Paisà", va escriure una carta al director italià oferint-se a treballar per a ell. Rossellini la va escollir per a "Stromboli" (i cinc pel·lícules més). Es van enamorar i van tenir un fill (i, després, dues filles). La cosa és que eren casats, tant l'un com l'altre, tot i que Rossellini ja tenia una amant i musa -Anna Magnani es va emprenyar tant que va rodar pel seu compte una altra pel·lícula sobre un volcà-; a ella, el marit, tot i que era suec, no volia concedir-li el divorci ni li deixava veure la filla, a qui retenia als Estats Units. En fi, que la condició d'adúltera de la protagonista de "Las campanas de Santa María" o "Juana de Arco" va propiciar la condemna no únicament del Vaticà -això potser era previsible- sinó, fins i tot, del Senat nord-americà. Van haver de passar quasi deu anys perquè la Bergman fos readmesa a Hollywood (Òscar del 1956 per "Anastasia"). Llavors, ja havia partit peres amb en Rossellini, qui, segons sembla, era quasi tan gelós i masclista com la majoria dels seus personatges. 

Cap de les pel·lícules que van fer junts va donar diners. 

Realitat o ficció?

TE QUERRÉ SIEMPRE

Roberto Rossellini dirigia el 1954, amb Ingrid Bergman i George Sanders de protagonistes, "Te querré siempre", títol una mica enganyós (l'original, "Viaggio in Italia", és més neutre), ja que se centra en la crisi matrimonial d'una parella d'anglesos, una mica estirats i orgullosos com tots els anglesos, que viatgen a Nàpols per vendre la finca d'un parent. 

La cosa s'allarga més del compte i les ferides apareixen ben aviat. Rossellini descriu hàbilment la dificultat de la parella per -diguem-ne- trobar-se; de fet, passen molt temps separats: ell se'n va a Capri a reunir-se amb coneguts ociosos mentre ella visita museus. Nàpols i els seus segles d'història són el contrapunt ideal per a una trama quasi revolucionària atès l'any de la producció. "Te querré siempre" és un dels fonaments del cinema modern i és un miracle, gairebé com el que contemplen els esposos desorientats en la darrera escena, al pas de la Verge.

YI YI

Gràcies a Filmin, podem recuperar en versió restaurada aquesta absoluta obra mestra que va dirigir (per morir poc després) el taiwanès Edward Yang, ara fa vint-i-cinc anys. 

Un casament en l'inici, un bateig entremig, un funeral en acabar. Sembla evident que Yang ens vol parlar del cicle de la vida, i, de fet, els protagonistes de "Yi Yi" (actors no professionals) representen tres generacions d'una família, més algun parent i algun veí. La seva quotidianitat, retratada per Yang amb sòbria elegància, indissociable d'un entorn urbà que, des del replà al costat de l'ascensor fins als gratacels de Taipei o de Tòquio, es revela un personatge més, deriva en un discurs (que no vol semblar-ho) sobre els sentiments, sobre l'amistat, sobre l'amor, sobre els nostres anhels i les nostres insatisfaccions. 

El realitzador ens submergeix en aquest drama coral sense esforç aparent, gràcies a un domini absolut dels recursos narratius. Vegem, per exemple, l'estada del pare a Tòquio, on prova de recuperar un amor de joventut, en muntatge paral·lel amb la sortida de la filla amb un xicot que esdevindrà el seu primer amor. 

Tota l'explosió dels sentiments que ocupa la segona meitat del metratge trobarà el seu reflex en les reaccions del jove Yang-Yang, un nen que aprèn a viure, que també s'enamora i que té al seu càrrec els moments més entranyables del film. La malaltia de l'àvia, a qui cal parlar perquè pugui sortir del coma, servirà perquè els personatges aprenguin a revelar les seves pors; o perquè s'adonin que no tenen res a explicar, la qual cosa és també molt angoixant; Yang-Yang, però, ho resoldrà en la darrera escena, brillant i commovedora.