EL OTRO LADO DE LA CAMA

"El otro lado de la cama", dirigida el 2002 per Emilio Martínez-Lázaro i escrita pel reivindicable David Serrano, és una comèdia sobre una colla d'amics i les seves parelles, que poden intercanviar-se sense que la sang arribi al riu, puix l'amistat està per sobre de tot. Que part dels diàlegs siguin substituïts per cançons espanyoles populars en l'època de l'estrena resulta un atractiu afegit, que potser té un deute amb "On connaît la chanson", d'Alain Resnais, amb la diferència que aquí s'inclouen unes tímides coreografies. 

La revisió d'aquest títol, senzill i entranyable, m'ha provocat una nostàlgia profunda, ja que m'ha semblat que parla d'un temps irrecuperable; i també perquè reuneix un elenc en estat de gràcia, amb uns adorables Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan i Secun de la Rosa, per la part masculina, i, per la femenina, unes absolutament lluminoses Paz Vega i Natalia Verbeke, sense oblidar l'eixerida María Esteve (filla de la Marisol). 

Paz Vega s'havia de menjar el món i ara només apareix a les revistes pels seus problemes amb Hisenda i un ex veneçolà. Guillermo Toledo ha estat pràcticament cancel·lat per les seves sortides de to; María Esteve i Natalia Verbeke no han tornat a brillar com aquí, i només Alberto San Juan, Ernesto Alterio i, més modestament, Secun de la Rosa, poden presumir d'una carrera sense gaires alts i baixos.

L'èxit de la pel·lícula va propiciar una seqüela el 2005, "Los dos lados de la cama", amb els mateixos director i guionista. La trama és gairebé la mateixa, amb l'única diferència que el lesbianisme (o bisexualitat) de les protagonistes femenines, presumpte en el títol del 2002, és ara una realitat. El conjunt no és tan brillant, tot i que les cançons estan molt ben triades i els números musicals resulten més elaborats. El film es ressent, sobretot, de l'absència de Paz Vega i Natalia Verbeke; les substitueixen Lucía Jiménez i Verónica Sánchez, que no ho fan malament però no tenen el carisma de les primeres; conscients probablement d'aquest desequilibri (els protagonistes masculins són els mateixos i novament broden els seus papers), els responsables fitxen per a l'ocasió la llavors desconeguda Pilar Castro, finalment un encert, ja que aconsegueix aportar l'humor i l'erotisme que necessitava la proposta, tot i que l'escena del trio, teòric moment culminant, funcioni a mitges (i mai millor dit). 

El 2025 s'ha estrenat una continuació molt tardana, "Todos los lados de la cama", sense gaire èxit. No repeteixen director i guionista i surten Ernesto Alterio i Pilar Castro en els papers principals, enfrontats als problemes dels seus fills. Compareixen com a detall nostàlgic Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Secun de la Rosa, María Esteve i Natalia Verbeke. Potser la vegi. O potser no.

LA PEL·LÍCULA FAVORITA DE: SALVADOR ILLA

LOS CUATRO COCOS

En la seva primera pel·lícula, "Los cuatro cocos", els germans Marx traslladen sense gaires variacions el seu èxit de Broadway. 

La trama és molt simple i la realització de Joseph Santley i Robert Florey... també (*). En qualsevol cas, cal destacar en aquest film dels primers anys del sonor (data del 1929) l'abundància de números musicals, amb l'aportació del gran Irving Berlin, i, tot i que la càmera és molt estàtica, alguns plans zenitals que anticipen l'especialitat de Busby Berkeley. 

Harpo Marx demostra, com farà en títols posteriors, la seva habilitat amb l'arpa, i Chico, al seu torn, amb el piano. La tasca d'ambdós és sembrar el caos en l'hotel de Florida on transcorre l'acció, dirigit pel personatge que incorpora Groucho, qui patenta la seva ironia surrealista amb l'ajuda de la insubstituïble Margaret Dumont. Tot i que els gags verbals i els jocs de paraules s'enduen la major part del vessant humorístic, l'escena del robatori del collaret de perles, tot i l'essència vodevilesca, esdevé ara cinema pur; de la mateixa manera que el costum de Groucho de parlar al públic del teatre es transforma en un pioner trencament de la quarta paret quan, aquí, es dirigeix a la càmera cercant la nostra complicitat. 

(*) Groucho va dir que Florey -nascut a França- no entenia l'anglès i que Santley no entenia la comèdia.

EL PREU DE LES PERSONES

Quin és el valor de mercat de les persones? Poden les persones ser considerades mercaderies? 

Algunes pel·lícules recents es permeten especular sobre la qüestió, des de diferents punts de vista:

No hay otra opción (Park Chan-wook, 2025). 

En la ultracapitalista societat sud-coreana, que t'acomiadin quan ja no ets un jovenet, però encara pagues hipoteca, pot ser una circumstància terrorífica. Si més no, així ho presenta el director de "La doncella" i "Oldboy", aconseguint un títol memorable en els primers compassos, que després perd consistència barrejant tons i registres; però sense oblidar el surrealisme i la violència que caracteritzen molts dels seus treballs. En qualsevol cas, recomanable si us cal preparar un currículum i sospiteu que hi ha candidats més ben preparats.

 

Materialistas (Celine Song, 2025). 

La directora de "Vidas pasadas" afirma haver-se inspirat en Billy Wilder per a la seva presumpta incursió en la comèdia romàntica. No obstant això, "Materialistas" està molt lluny de la ironia i perfecció narrativa d'obres com "El apartamento", i la teòrica dificultat per triar entre un nòvio guapo i ric i un ex també guapo i entranyable però sense ni cinc no té gaire misteri, francament. 

Com sigui, la pel·lícula manté un nivell superior al d'un gènere que es troba en franca decadència des de fa anys. Song obté interpretacions sòbries de Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal, ho vesteix amb una fotografia elegant, i té cura dels diàlegs (que no és poc). Finalment, el discurs sobre l'agència matrimonial on fa de match-maker la protagonista, que valora els candidats a trobar parella en funció de criteris bàsicament financers, o el mateix personatge de Pedro Pascal, un "unicorn" que reconeix que, després d'operar-se per ser més alt, ha augmentat el seu "valor de mercat", defineixen a la perfecció un món en què les relacions afectives s'aborden com si fossin transaccions comercials (o sempre ha estat així?).

La larga marcha (Francis Lawrence, 2025). 

En les distopies sobre règims totalitaris, el valor de la vida humana cau en picat. 

"La larga marcha" adapta un relat de Stephen King, que no està molt lluny de propostes cinematogràfiques com "Battle Royale", "El juego del calamar" o "Los juegos del hambre", nissaga de la qual ha dirigit el mateix Francis Lawrence alguns episodis. 

Com que els participants en una caminada que només pot tenir un guanyador-supervivent no paren de moure's (si ho fan, els disparen), el film està construït en funció de travellings permanents que li atorguen certa capacitat hipnòtica, que potser ens farà oblidar que la proposta no és especialment original i que el discurs sobre l'amistat també és recurrent en l'obra de l'autor de "Carrie".

CHERNOBYL

Fa quaranta anys del desastre de Txernòbil i no tindré millor ocasió per recomanar aquesta excel·lent minisèrie britànica (coproduïda amb els Estats Units) del 2019. 

Necessària i didàctica per entendre la magnitud del succés, sap fer-ho sense que perilli la intensitat dramàtica. El material -potser no cal dir-ho- resulta òptim, i Johan Renk (director) i Craig Mazin (creador i guionista) no obvien els detalls espantosos; tanmateix, saben dosificar el suspens i atorgar relleu als protagonistes d'aquesta història en què conviuen els herois amb els ineptes. La culpa -això no resulta una gran sorpresa- és d'un règim totalitari i aberrant en què els funcionaris i els polítics només es preocupen de salvar el cul i fer la pilota al camarada Gorbatxov, mentre les morts es multipliquen, les dels innocents i les dels qui no dubten a sacrificar la seva vida. 

"Chernobyl" també explica que defensar la veritat pot ser tan difícil i letal com arreglar els desperfectes causats per l'explosió del nucli atòmic.

DEVUÉLVEMELA

Vaig dir al seu dia que "Háblame", dirigida per Danny i Michael Philippou, de la qual tothom parlava bé, m'havia decebut. Però "Devuélvemela" (2025) em torna la confiança en aquests germans australians. 

És una mena de conte de Hansel i Gretel barrejat amb una història força inquietant de màgia negra i fenòmens paranormals. A diferència del títol precedent, els joves protagonistes semblen més normals, tot i que el germà arrossega traumes de petit i la noia és pràcticament cega; el suspens i el gore funcionen i Sally Hawkins ("La forma del agua") brinda una gran interpretació de la pertorbada tutora.

LEER "LOLITA" EN TEHERÁN

Basada en l'obra autobiogràfica d'Azar Nafisi, "Leer 'Lolita' en Teherán" (Eran Riklis, 2024) descriu la difícil situació de les dones a l'Iran de la Revolució Islàmica. 

La protagonista, que vivia a Amèrica amb la seva família, torna al seu país d'origen el 1979, amb la intenció d'elevar el nivell cultural ensenyant literatura anglesa a la universitat. Ben aviat, la deriva radical del règim la porta a renunciar al seu lloc de treball; però, amb un grup d'antigues alumnes, es reuniran a casa seva per comentar en la intimitat clàssics com el del títol; com us podeu imaginar, són llibres prohibits; però tampoc no està ben vist que unes amigues es trobin per xerrar i menjar dolços.

LA TRAMA FENICIA

Wes Anderson, després d'històries més corals a "La crónica francesa" i "Asteroid City"-, torna a l'esquema d'una família que cerca el seu retrobament a "La trama fenicia" (2025); una família teòricament extensa, tot i que l'assumpte de l'herència i d'un darrer llegat, força controvertit, es dirimirà entre el pare (Benicio del Toro), un multimilionari excèntric i potser no gaire escrupolós, i una filla (Mia Threapleton) que vol ser monja i ajudar els desfavorits. Enmig, un tutor enigmàtic interpretat per Michael Cera. 

Això no impedeix una llarga galeria de secundaris que inclou els actors que darrerament intervenen als films del realitzador: de Benedict Cumberbatch a Scarlett Johansson, passant per Tom Hanks i Bryan Cranston; Bill Murray també apareix fent de Déu en el millor gag de la pel·lícula. 

Però convé dir que l'emotivitat que sorgia dels primers treballs del realitzador resulta en aquest cas ofegada tant pel hieratisme característic dels seus treballs com pel surrealisme de les situacions, sense que l'estructura en forma de relat d'aventures serveixi d'al·licient.

AYER, HOY Y MAÑANA

Els films d'episodis van ser molt habituals en la cinematografia italiana, al llarg dels anys seixanta, i al bloc hem tingut ocasió de comentar-ne uns quants. 

Però potser no era tan comú que tots els capítols portessin la mateixa signatura; és el cas d'"Ayer, hoy y mañana" (1963), de Vittorio de Sica. 

Superada la seva etapa neorealista i algunes incursions en el melodrama, el realitzador se sentia igualment còmode en la comèdia. El primer dels tres episodis, sempre protagonitzats per Sophia Loren i Marcello Mastroianni, és un exemple perfecte de comèdia napolitana, sobre gent que viu del miracle, aprofitant les esquerdes del sistema, com la venedora de cigarretes de contraban que, per evitar la presó, es queda embarassada una vegada i una altra, provocant l'esgotament del marit, tot i que l'home tampoc no té una altra ocupació coneguda. 

El segon episodi, el més curt i el que és, en el fons, més dramàtic (inspirat en un relat d'Alberto Moravia), ens porta a Milà. Allà, la gent té més diners, com la protagonista, que, acompanyada del seu Mercedes i del seu amant, passeja la seva buidor existencial pels afores de la ciutat. 

Finalment, De Sica i els seus actors ens condueixen a Roma, a un àtic sobre la plaça Navona. Sophia Loren és una prostituta i Mastroianni un dels seus clients; però la història se centra en la relació amb els veïns de la protagonista, uns vellets no gaire tolerants però finalment entranyables, i el seu net, un jove seminarista que s'enamora perdudament de la noia. L'escena de l'strip-tease passarà als annals del cinema eròtic i és el moment culminant d'aquesta ruta italiana, tendra, irònica i magníficament interpretada, que li va valer al director el tercer dels seus Òscars, sempre en la categoria de millor pel·lícula estrangera (els altres van ser per "El limpiabotas", "Ladrón de bicicletas" i "El jardín de los Finzi-Contini").

MI VIDA SIN MÍ

Es curiós comprovar com "Mi vida sin mí", dirigida per Isabel Coixet el 2003, amb un argument molt similar al de la recent "Tres adioses", resulta clarament superior. Potser perquè no pretén alliçonar (la protagonista s'ha de morir, ho accepta i, senzillament, decideix els seus objectius en els dies que li queden de vida), i perquè la innocència impregna el relat, amb l'ajuda d'una posada en escena que parteix de l'estètica indie (que tan bé li va funcionar a "Cosas que nunca te dije") i es desenvolupa a través d'una elaborada composició de primers plans de la protagonista, conseqüent ja que tot -el relat i la resta de personatges- gira al seu voltant, amb la paradoxa de què ella oculta la malaltia. Les puntuals fugues oníriques, com l'escena del supermercat, després habituals en els films de la directora, estan ben integrades en la narració, acompanyades d'una excel·lent selecció de cançons. 

Tampoc no seria "Mi vida sin mí" un film tan notable si no fos pel treball de tots els components d'un elenc heterodox, de la protagonista Sarah Polley a la Leonor Watling, passant per Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Alfred Molina, una sempre carismàtica Deborah Harry o un adorable Mark Ruffalo.

PROYECTO SALVACIÓN

Si hem de parlar de "Proyecto Salvación" (2026), crec important destacar el paper del seu guionista, el senyor Drew Goddard, i no perquè el llibret del film dirigit per Phil Lord i Christopher Miller sigui res de l'altre món (tot i viatjar a un altre món). Però crec revelador que Goddard sigui també el guionista de "Marte" (Ridley Scott, 2015), igualment basada en una obra de l'escriptor Andy Weir; el paral·lelisme és evident: un astronauta resta sol (bé, aquí no tant) en un indret de l'univers on no arriben altres humans, i s'ha d'espavilar amb l'ajuda de la seva intel·ligència i d'un optimisme a prova de meteorits. 

Goddard és un cinèfil aplicat i ho va demostrar en la molt divertida "La cabaña del bosque" (2012), que també va dirigir, desconstrucció dels films d'horror protagonitzats per adolescents. En canvi, ens va decebre una segona intervenció rere la càmera a "Malos tiempos en el Royale" (2018), thriller claustrofòbic molt alambinat que tenia un parell de bons moments, però que, en la major part d'un metratge clarament excessiu, semblava una mala imitació de Tarantino. 

El metratge excessiu també resulta un llast a "Proyecto Salvación", història de ciència-ficció que inclou una relació d'amistat amb un alienígena deliberadament estrany -però simpàtic-. No falten les aclucades d'ull a clàssics del gènere (per exemple, "Encuentros en la tercera fase"), però, com dèiem, no ens ha semblat molt inspirada ni inspiradora, tot i que cal destacar un molt correcte treball de posada en escena i l'esforç de Ryan Gosling per dotar de carisma el seu omnipresent personatge.