En aquest bloc he anat comentant les estrenes de Christopher Nolan i matisant les meves opinions, que no sempre han estat afalagadores, però -això sí- constatant pel·lícula rere pel·lícula el seu creixement com a cineasta, fins a assolir -amb "Oppenheimer"- un grau de sofisticació i habilitat francament sorprenent, i, a més, en una temàtica fins a cert punt difícil.
En definitiva, allò que mai no li ha faltat a Nolan és ambició i devoció pel risc.
La recompensa és total i cada una de les seves estrenes apareix com un gran esdeveniment, com ara ho ha estat l'adaptació de l'obra d'Homer, una altra aposta complicada, no només pel pressupost, per la durada, per la filmació en un format minoritari o per preferir els efectes analògics, sinó perquè es tracta d'un text conegut, moltes vegades visitat pel cinema, tant en clau literal com metafòrica, difícil de vendre a l'espectador contemporani i exposat a la crítica dels erudits.
Tampoc no han faltat les crítiques dels interessats a destacar una hipotètica deriva woke per la intervenció d'intèrprets racialitzats.
En la meva modesta opinió, tot és publicitat gratuïta i pixar fora de test. L'obra d'Homer parla del mite i parla del mite als homes del seu temps. És cert que la força de la narració ha vençut el pas dels segles, però Nolan és un expert en el temps i la seva manipulació, i no se li hauria d'escapar, ni que fos intuïtivament, que el seu públic no és l'aristocràcia hel·lènica del període clàssic, sinó la descreguda societat contemporània que intenta subsistir a pesar de la por i la manca de referents sòlids. I, en conseqüència, cal que ens oblidem de teòrics anacronismes i ens centrem en l'essència d'allò que és o pretén ser "La odisea" (versió 2026; cinema). En realitat, dues pel·lícules en una:
- Com Odisseu aborda el seu retorn a Ítaca malgrat haver desafiat Posidó, Christopher Nolan ens llença a l'aventura sense obviar cap dels seus episodis ni l'aroma del cinema de peripècies mitològiques de tota la vida, entre el peplum i Ray Harryhausen. No faltaran a la cita ni el Ciclop, ni Circe, ni les sirenes, ni altres històries més o menys conegudes.
- La utilització del flaixbac és modèlica i ens prepara per a un gir diria que inesperat en el darrer terç, quan Odisseu s'enfronta al seu pitjor enemic, que és el mateix que afligia Oppenheimer. La culpa, potser sí, és una herència judeocristiana, i llavors Nolan traeix l'obra d'Homer. Però no es traeix a si mateix ni decep a un públic que espera suspens i revelacions a més d'acció i espectacle en un film que narra una història mil vegades explicada i ho fa com si fos la primera, senzillament perquè el plaer de narrar s'imposa al format, als actors afroamericans, als anacronismes, a la durada o a la mandra.
