MAGALLANES

Després de "La odisea", he vist un altre títol de quasi tres hores de durada que parla de viatges per mar i de violència, tot i que amb un estil molt més reposat. 

"Magallanes" (2025) no és la pel·lícula més llarga del realitzador filipí Lav Diaz ("Evolution of a Filipino Family" en dura més de deu), però la seva acció, narrada a través de tableaux vivants, plans generals i lentes panoràmiques immersives, abasta uns quants anys de la vida de l'explorador portuguès Magalhaes (o Magallanes en la versió castellana), descobridor de l'Estret que porta el seu nom. 

El film s'obre i es tanca amb plans simètrics de cadàvers estesos sobre una platja. Els mariners porten amb ells la mort, sigui per la violència o per la transmissió de malalties desconegudes en les illes del Pacífic. Els seus objectius responen a l'ambició i a la cobdícia, que és la gran paradoxa de l'era dels descobriments. El mateix personatge principal és contradictori i esquiu, tot i que no sembla especialment cruel; no gaudeix aplicant els càstigs als tripulants que no obeeixen les lleis i s'emociona sincerament quan intenta curar un nen malalt en un poblat indígena. El seu desig de fer la volta al món (una empresa certament arriscada al segle XVI) el condemna a la solitud; i potser és el preu a pagar per abandonar la seva dona embarassada o per confiar l'esponsorització del viatge als espanyols. En qualsevol cas, l'error més gran serà voler imposar la fe cristiana a qualsevol preu. 

L'estil del realitzador contradiu el caràcter èpic de la història i ens converteix en observadors neutrals d'una trama que atorga més atenció a la climatologia -gairebé sempre adversa-, al paisatge i a una naturalesa inhòspita. El so i la fotografia són excel·lents, i molts moments tenen una força expressiva que gairebé remet al millor cinema de l'etapa muda; de fet, els escassos diàlegs semblen ocupar el lloc dels intertítols, sense altra funció que dotar de context determinades situacions. Els personatges parlen a l'espectador. I els nadius repeteixen lletanies dirigides als seus deus. La manera de fer de Diaz ens recorda el nostre Albert Serra. Potser no és casual que el català sigui un dels productors.

LA ODISEA

En aquest bloc he anat comentant les estrenes de Christopher Nolan i matisant les meves opinions, que no sempre han estat afalagadores, però -això sí- constatant pel·lícula rere pel·lícula el seu creixement com a cineasta, fins a assolir -amb "Oppenheimer"- un grau de sofisticació i habilitat francament sorprenent, i, a més, en una temàtica fins a cert punt difícil. 

En definitiva, allò que mai no li ha faltat a Nolan és ambició i devoció pel risc. 

La recompensa és total i cada una de les seves estrenes apareix com un gran esdeveniment, com ara ho ha estat l'adaptació de l'obra d'Homer, una altra aposta complicada, no només pel pressupost, per la durada, per la filmació en un format minoritari o per preferir els efectes analògics, sinó perquè es tracta d'un text conegut, moltes vegades visitat pel cinema, tant en clau literal com metafòrica, difícil de vendre a l'espectador contemporani i exposat a la crítica dels erudits. 

Tampoc no han faltat les crítiques dels interessats a destacar una hipotètica deriva woke per la intervenció d'intèrprets racialitzats. 

En la meva modesta opinió, tot és publicitat gratuïta i pixar fora de test. L'obra d'Homer parla del mite i parla del mite als homes del seu temps. És cert que la força de la narració ha vençut el pas dels segles, però Nolan és un expert en el temps i la seva manipulació, i no se li hauria d'escapar, ni que fos intuïtivament, que el seu públic no és l'aristocràcia hel·lènica del període clàssic, sinó la descreguda societat contemporània que intenta subsistir a pesar de la por i la manca de referents sòlids. I, en conseqüència, cal que ens oblidem de teòrics anacronismes i ens centrem en l'essència d'allò que és o pretén ser "La odisea" (versió 2026; cinema). En realitat, dues pel·lícules en una: 

- Com Odisseu aborda el seu retorn a Ítaca malgrat haver desafiat Posidó, Christopher Nolan ens llença a l'aventura sense obviar cap dels seus episodis ni l'aroma del cinema de peripècies mitològiques de tota la vida, entre el peplum i Ray Harryhausen. No faltaran a la cita ni el Ciclop, ni Circe, ni les sirenes, ni altres històries més o menys conegudes. 

- La utilització del flaixbac és modèlica i ens prepara per a un gir diria que inesperat en el darrer terç, quan Odisseu s'enfronta al seu pitjor enemic, que és el mateix que afligia Oppenheimer. La culpa, potser sí, és una herència judeocristiana, i llavors Nolan traeix l'obra d'Homer. Però no es traeix a si mateix ni decep a un públic que espera suspens i revelacions a més d'acció i espectacle en un film que narra una història mil vegades explicada i ho fa com si fos la primera, senzillament perquè el plaer de narrar s'imposa al format, als actors afroamericans, als anacronismes, a la durada o a la mandra.

EL GATO DE LAS NUEVE COLAS

El segon títol dirigit per Dario Argento, del 1971, comparteix les característiques de la trilogia que obria la seva carrera: 

- Protagonisme d'actors nord-americans de segona fila o que no estaven en el seu millor moment, en aquest cas James Franciscus (un periodista intrèpid i atractiu) i Karl Malden, a qui Argento fa aparèixer fent de cec aficionat als mots encreuats, tutor (?) d'una nena petita que l'anomena "pastisset". 

- Una trama de suspens no gaire elaborada que aquí compta amb molts sospitosos. Perquè puguem assistir als nombrosos assassinats sense conèixer la identitat del dolent, Argento utilitza sistemàticament el primeríssim pla d'un ull i, per descomptat, el tràveling subjectiu, recurs habitual en tota la seva filmografia. 

- Un to que vol ser modern i que inclou un humor molt bàsic que correspon a alguns secundaris, com l'esbotzador de panys amic del protagonista, i un erotisme prou explícit, a càrrec de la francoitaliana Catherine Spaak. D'altra banda, els crims es relacionen amb un institut on investiguen sobre qüestions genètiques molt avançades. 

Experimenta amb el muntatge (les insercions que relacionen o anticipen dues escenes), barreja situacions pròpies del thriller contemporani (la persecució de l'esportiu conduït per Spaak pels carrers de la ciutat) i del gòtic més atemporal (la passejada nocturna pel cementiri, amb profanació inclosa), i insisteix obsessivament en l'homosexualitat de determinats personatges: aquí no els anomena pervertits, com a "El pájaro de las plumas de cristal", però l'alemany Braun està sempre de festa amb jovenets. Altres presumptes desviacions recorren l'argument: no volem fer sang amb la peculiar relació entre la nena i l'invident, però la possibilitat d'un incest s'insinua clarament amb els personatges de Spaak i el senyor que li fa de pare. 

Finalment, la majoria dels diàlegs resulten involuntàriament còmics, tot i que em pregunto si tenia intenció aquell sobre la llet (emmetzinada), entre el periodista i la guapa Spaak, en l'escena en què fan l'amor.

RÍO GRANDE

De la fordiana Trilogia de la Cavalleria ens faltava per comentar aquest "Río Grande" (1950), que marcava la frontera amb Mèxic, circumstància que era aprofitada pels malvats apatxes mescalero per escapar dels "ganivets llargs" després de les seves incursions en territori dels Estats Units per segrestar dones i nens blancs i alimentar les formigues del desert amb els adults a qui capturaven vius. 

John Wayne és el comandant del fort que vigila la frontera, un paio solitari que, com el protagonista d'"Escrito bajo el sol", ha permès que la vida militar arruïnés el seu matrimoni (amb Maureen O'Hara, qui si no?). A més, ella era una dama sudista i, en el curs de la recent Guerra Civil, el seu marit i altres ianquis van calar foc a la seva plantació de cotó. 

El retrobament de la parella es produeix a partir de l'arribada al campament del fill d'ambdós, un jove força ros i força valent que vol redimir-se després de suspendre Matemàtiques (sic) a West Point. 

De manera que el pobre coronel York ha de lluitar contra: (a) Els apatxes; (b) La necessitat de protegir la vida del seu fill però també el seu honor, i tot això sense oblidar que és qui mana al campament; (c) Una dona a qui voldria estimar però tan orgullosa com el nano i ell mateix. I, per si no n'hi hagués prou, ha de protegir un jove recluta (Ben Johnson), excel·lent genet, d'un agutzil que el vol arrestar per un homicidi imprudent comès quan era civil. 

En resum, una festa fordiana, amb moltes cançons (quasi es podria considerar un western musical), els moments d'humor castrense de rigor, protagonitzats per Victor McLaglen, i un missatge de reconciliació i companyonia que no inclou ni els polítics ni els indis.

DAMAS DEL TEATRO

Pel·lícula coral però amb intervencions destacades de Katharine Hepburn i Ginger Rogers, "Damas del teatro" (Gregory La Cava, 1937), l'acció de la qual transcorre en una residència de noies aspirants a actrius, comença com una comèdia de diàlegs vertiginosos que, ben aviat, es va transformant en una denúncia més seriosa de la crua realitat d'un negoci en què el productor interpretat per Adolphe Menjou representa l'absència de qualsevol escrúpol. 

El melodramàtic gir final no li resta credibilitat i arrodoneix un precedent notable de la magistral "Eva al desnudo".

YO CONFIESO

A "Yo confieso" (1953), Alfred Hitchcock assaja una nova variant del tema del fals culpable, en aquest cas prou recaragolada, ja que la persona de qui sospita la policia de Montreal (l'acció transcorre al Canadà) i que té motius per a l'assassinat, no solament no l'ha comès sinó que en coneix l'autor; però no el pot denunciar ni donar pistes perquè resulta que ell és un capellà catòlic, i el dolent li ha revelat el crim sota secret de confessió. 

Podria haver estat un exercici brillant, però les motivacions del capellà (Montgomery Clift) donen peu a un flash-back que deriva cap al melodrama, no especialment convincent i més aviat anticlimàtic. El final tampoc no és res de l'altre món, tot i que inclou un comentari interessant sobre la naturalesa del càstig. Probablement conscient de la debilitat d'una trama que (com revela en l'entrevista amb Truffaut) no seria ben entesa pels espectadors protestants o agnòstics, Hitchcock la vesteix amb una fotografia impecable d'arrel expressionista i amb detalls propis del seu geni, com quan la càmera es mou al voltant del clatell del capellà per expressar la inquietud de la serventa, que ignora com reaccionarà a una situació tan incòmoda i voldria veure-li la cara.

OBSESSION

A partir d'ara, els productors es rifaran els joves realitzadors que han iniciat les seves carreres a YouTube, tot i que caldrà veure si es repeteixen els èxits de Kane Parsons ("Backrooms") i de Curry Barker ("Obsession"), que han fet guanyar a A24 i Blumhouse, respectivament, centenars de milions de dòlars a partir d'un pressupost irrisori. 

Com que el Gerard ja va comentar la pel·lícula d'en Parsons, en una ressenya en què lamentava que s'hagués perdut pel camí la simplicitat dels curts d'Internet (malgrat tot, continua sent un títol interessant), jo em centraré en el film del jove Barker, en principi més ortodox. 

Protagonitzen la història dos amics i les seves amigues, tots ells companys de feina en una botiga de música, ansiosos per trobar una ocupació que els satisfaci i per resoldre els seus problemes amorosos. Sembla un film d'adolescents dels vuitanta que, fins i tot, recorre a una intervenció miraculosa com la que marcava el destí del protagonista de "Big" (Penny Marshall, 1988). Però, quan es fa palès que, com en la dita, cal vigilar amb allò que es desitja, la trama es torna més fosca i desemboca en una peripècia terrorífica, però que també pot resultar divertida. 

Barker sap conduir la història, dosificar els cops d'efecte i trobar un final rodó quan no semblava gens fàcil. "Obsession" potser no és tan original com "Backrooms"; remet a molts títols del gènere, però també a clàssics literaris il·lustres, de "La pata de mono" a (i no donaré més pistes) alguna obra de Shakespeare; i acaba resultant superior a la suma de les seves parts, aportant comentaris sagaços sobre temes tan candents com el consentiment en les relacions de parella.

Com correspon a una producció barata, gairebé feta entre amics, els actors són desconeguts. Però Inde Navarrette, qui interpreta a la noia objecte del desig del protagonista, serà igualment desitjada pels productors.

EL PRÍNCIPE DE LAS MAREAS

Sé que aquesta pel·lícula em va agradar en el moment de la seva estrena. Vista ara, "El príncipe de las mareas" (1991; segona incursió de Barbra Streisand rere la càmera) ens sembla un magnífic exemple d'un cinema nord-americà comercial dirigit al públic adult que pràcticament ha desaparegut de les nostres cartelleres. 

No diré que sigui una pel·lícula perfecta. Cau sovint en el tòpic (les escenes entre el protagonista i el fill de la psiquiatra a Central Park, per exemple), i no es desprèn de l'aroma d'un original literari de gran èxit; però combina amb elegància elements molt diversos: un trauma de la infància que convé esbrinar, una crisi matrimonial (o dues), i, finalment, una relació entre personatges de caràcters antagònics, com l'home del Sud que pateix una crisi existencial i la psiquiatra jueva de Nova York (Streisand, per descomptat) que tenia cura de la germana amb tendències suïcides. 

L'esquema funciona. Com en tot bon melodrama, hi ha passió, temperada pel sentit de l'humor i pel realisme que s'acaba imposant, i també violència; però potser no ens ho empassaríem amb tanta facilitat si no fos per la interpretació superlativa de Nick Nolte en el millor moment de la seva carrera (*). Triar-lo fou el més gran encert de l'actora-directora. 

(*) Detecto que vaig fer servir la mateixa frase en parlar al bloc de "Bajo el fuego", que data del 1983. De fet, va ser una dècada molt profitosa per a un actor descobert gràcies a la minisèrie televisiva "Hombre rico, hombre pobre". Després, va tenir alguns problemes amb la beguda, però sembla que els ha superat i ha pogut mantenir una carrera més o menys estable.

BALA PERDIDA

Si l'excés de pretensions llasta molts títols de la filmografia de Darren Aronofsky, no podem dir el mateix de "Bala perdida" (2025), un thriller que sorprèn per la superficialitat d'una trama hiperviolenta, amb protagonista antiheroic (Austin Butler) i secundaris peculiars (menció especial per als gàngsters jueus), una mica en la línia de Guy Ritchie, amb alguns moviments de càmera espectaculars i unes quantes situacions grotesques. 

Resulta entretinguda, si més no, i demostra que Aronofsky és un realitzador eclèctic, procliu a influències que poden venir de la sèrie B més irrellevant.

DREAMS

Potser la darrera pel·lícula del mexicà Michel Franco confia excessivament en les composicions estàtiques, i potser esdevé redundant, però no podem negar que el seu discurs sobre el classisme i la falsa caritat resulta demolidor. 

A més, Jessica Chastain està perfecta en el paper.

BLUE MOON

Qui és l'absolut protagonista del darrer film de Richard Linklater? Perquè Jean-Luc Godard, en l'altre film que l'americà ha dirigit el 2025, és bastant famós, si més no en cercles cinèfils. Però que aixequi el dit qui conegui Lorenz Hart. 

En definitiva, una qüestió generacional, perquè, en el seu dia, sí que va ser ric i famós l'autor de les lletres de quasi mil cançons entre els anys vint i quaranta del segle passat, moltes d'elles famosíssimes: The Lady Is a Tramp, My Funny Valentine, o la que dóna títol al film, "Blue Moon". En companyia del brillant compositor Richard Rodgers, va signar musicals famosos com "A Connecticut Yankee" o "Pal Joey". 

Però Hart, que era brillant, també era lleig, calb, i no passava del metre quaranta. Era bisexual, una condició gairebé obligada per a un escriptor -d'acord amb una de les línies de diàleg de la pel·lícula més ben escrita de les darreres temporades-, però no gaire ben vista en l'època; també era bohemi i alcohòlic, la qual cosa va acabar dinamitant la seva profitosa col·laboració amb el més seriós Rodgers. 

De fet, l'acció del biopic sui generis que és "Blue Moon" (com també ho era "Nouvelle Vague") ens situa la nit de l'exitosa estrena del musical "Oklahoma!", que Rodgers ha creat amb l'ajuda d'un nou lletrista, Oscar Hammerstein II. Som el 31 de març del 1943, set mesos abans de la mort del nostre protagonista, anunciada des del pròleg, i en el temps que dura la mateixa pel·lícula, assistirem al moment en què Hart veu enfonsades la seva carrera i la seva vida. 

"Blue Moon" és un film tràgic. Però, com les cançons que Hart escrivia, transcorre en un agradable to entre elegant i malenconiós, entre el romanticisme i el cinisme que utilitza el protagonista com a cuirassa i eina de seducció. Apareixen molts personatges, alguns de famosos (Andrew Scott -"Ripley"- és un perfecte Richard Rodgers) i altres no tant, com la universitària interpretada per Margaret Qualley, qui exerceix de presència catàrtica. 

Però els reis de la funció són Lorenz Hart, assegut a la barra del Sardi dissertant sense parar, fumant el seu cigar i procurant sense gaire èxit no tornar a emborratxar-se, un bàrman sol·lícit i perspicaç, un pianista vestit de soldat que omple la banda sonora de la música escaient, i encara un altre client solitari, que resulta ser l'assagista E. B. White. 

Com va fer amb el París de finals dels cinquanta a "Nouvelle Vague", Linklater ens submergeix sense esforç aparent en el Broadway dels dies de la Segona Guerra Mundial. Compta, això sí, i com ja hem dit, amb uns diàlegs extraordinaris (que comencen referint-se als de "Casablanca") i -no ho podríem obviar- amb una actuació absolutament sorprenent i notable d'Ethan Hawke, actor-fetitxe del director, transfigurat en el lletrista, de qui algú va dir (resen els crèdits inicials) que era la persona més trista del món, i algú altre va dir que era capaç d'alegrar la més avorrida de les reunions.