BLACK DOG

Un dels atractius del recent cinema xinès, com ja hem tingut ocasió de comprovar, radica en uns escenaris insòlits que tenen molt pes específic en la trama. En el cas de "Black Dog" (Guan Hu, 2024), l'acció ens porta al 2008, en els dies que precedeixen als Jocs Olímpics que se celebren a Pequín; però l'escenari és molt més al nord, vora el desert de Gobi i la frontera amb Mongòlia. 

Allà hi ha una ciutat erma a causa dels canvis econòmics. Els habitants n'han fugit tan de pressa que han abandonat les seves mascotes, i exèrcits de gossos famolencs omplen els barris en ruïnes. La promesa de l'arribada de nous inversors fa que els escassos residents es dediquin a perseguir les bèsties; i, entre els perseguidors, un exconvicte que ha tornat després d'uns anys a la presó. 

No és gaire bo en la feina perquè li fan pena els gossos, sobretot un de negre, presumptament malalt. Com que tampoc no és gaire sociable (tot i que la gent fa referència a la seva antiga popularitat i destresa amb les motos), s'endú el gos a la casa familiar, abandonada per un pare alcohòlic que regenta un zoològic que ningú no visita. Uns gàngsters li foten la guitza a causa del crim que el va portar entre reixes, però ell s'enfronta a tothom amb un laconisme que hauria meravellat Melville. 

"Black Dog" adopta la forma d'un western contemporani per derivar cap a una o més històries d'amor, la del protagonista amb el gos o un breu festeig amb una noia que viatja amb un circ. També hi haurà reconciliacions. Finalment, el film esdevé una metàfora que, amb música de Pink Floyd i les belles imatges d'un eclipsi, ens parlarà dels cicles vitals: una ciutat ha de morir perquè en neixi una de nova; un pare ha de morir perquè el seu fill (home o animal) retrobi el seu camí cap al futur, per incert que sigui.

ÚLTIMO DESEO

Li vaig prometre al meu amic Juan de Cinefília la ressenya d'un "incunable" protagonitzat per Nadiuska.

"Último deseo" és un títol del 1976 definitivament insòlit. 

Comencem per passar llista al repartiment: a part de l'esmentada Nadiuska, una actriu avui tristament oblidada que va ser musa eròtica del cinema de la Transició, trobem més figures de la sèrie B, com Alberto de Mendoza, Maria Perschy, Diana Polakov, Julia Saly, Antonio Mayans, Emiliano Redondo, Ricardo Palacios i l'inefable Paul Naschy; finalment, també apareix Teresa Gimpera, una senyora més prestigiada, tot i que sempre va alternar el cinema d'autor amb nombroses intervencions en exploits de tota mena; si més no, la seva presència a "Último deseo" podria estar directament relacionada amb la col·laboració en el guió de Vicente Aranda i Joaquim Jordà, dos noms imprescindibles del cinema nacional i figures de l'anomenada Escola de Barcelona. El llibret en qüestió, també signat per Gabriel Moreno Burgos (havia col·laborat en el de "Nadie oyó gritar", que vam comentar no fa gaire), no seria el més remarcable de les seves carreres, tot i que la insòlita barreja de gèneres el fa digne d'estudi. 

En l'inici, trobem una presumpta aristòcrata que reuneix al seu casalot cinc homes prominents (un científic, dos cirurgians, un terratinent i un agregat de l'ambaixada soviètica) amb cinc simpàtiques prostitutes, per tal d'organitzar -en un soterrani de pel·lícula de terror- unes sessions de sexe i submissió inspirades en el Marquès de Sade. 

La referència a l'encara no estrenada a Espanya "Saló", de Pasolini, sembla evident. Però ens quedarem amb les ganes de saber fins on arriben les orgies, ja que un inoportú cataclisme nuclear els espatlla la festa. A partir d'aquí, el film es mou entre el terror i la ciència-ficció. 

Excepte els protagonistes, que eren, com hem dit, en un soterrani, la resta de gent residents a la mansió o al poble de la vora han quedat cecs a causa de l'explosió o explosions. Al principi, els vilatans privats del sentit de la vista no semblen gaire perillosos: refugiats en una mena de convent, deambulen sense rumb, topant entre ells (una escena particularment ridícula). Però aviat s'organitzen, i, capitanejats per un que ja era cec de naixement, assalten la casa dels sàdics, els quals, tot s'ha de dir, no s'han portat gaire bé (tot i que un d'ells està tan penedit que perd la raó i es comporta com si fos -literalment- un porc). La part del setge ocupa la major part del metratge i recorda "La noche de los muertos vivientes". 

Només els més guapos se salven, però, en la seva fugida, toparan amb uns funcionaris decidits a solucionar per la via més expeditiva el problema dels sobrevivents a l'hecatombe. Del terror a la distopia.

"Último deseo" la va dirigir León Klimovsky, amb l'escassa pulcritud que sol caracteritzar els seus treballs.

HAMNET

Si Timothée Chalamet es perfila com el més ferm candidat a l'Òscar al millor actor protagonista per "Marty Supreme", Jessie Buckley té idèntiques possibilitats en la secció femenina pel seu paper de soferta esposa de William Shakespeare a "Hamnet" (2025), dirigida per Chloé Zhao i produïda per Steven Spielberg. 

La seva interpretació és intensa i commovedora. I les imatges del film són adequadament belles. Però, a falta de conèixer la novel·la de Maggie O'Farrell, crec que cal destacar la solvència d'un guió a quatre mans impecable en la seva estructura d'arrel clàssica, en què gairebé totes les escenes i situacions reforcen el sentit d'un moment posterior d'un metratge que, en el tram final, parla de l'obra literària -o teatral- com a catarsi. 

Shakespeare sap posar en boca dels seus actors les paraules que li falten quan coneix l'Agnes o quan s'ha d'enfrontar al dolor de la pèrdua. L'escenari del Globe Theatre és el contrapunt de l'Anglaterra rural i del bosc que tant estima la seva dona, mostrat en imatges i relatat a través dels seus sons. L'home és capaç de grans gestes, d'escriure obres tan brillants com la tragèdia de Hamlet, però la poesia només és el lament davant un món en què la vida és molt fràgil i en què els crits d'una dona són els mateixos quan assistim al seu part que quan acull entre els seus braços un fill agonitzant.

SEND HELP

El Sam Raimi més divertit, el dels films de terror i suspens, torna amb "Send Help". Les relacions de poder a debat en l'escenari d'una illa deserta; més o menys com la part final d'"El triángulo de la tristeza", però amb menys discurs i més sang i fetge.

MARTY SUPREME

El març del 2020, vam dedicar un post als germans Safdie, Ben i Joshua (o Josh). Ara van per separat i el segon signa en solitari "Marty Supreme" (2025), títol de notable èxit i que, si no hi ha imprevistos, li valdrà un Òscar al seu protagonista, en Timothée Chalamet. Sigui com sigui, les característiques i virtuts dels treballs que llavors vam comentar, especialment "Diamantes en bruto", reapareixen aquí. 

Un ritme adrenalític, un protagonista tan murri com obsessiu i una sensació de cursa contra rellotge; tot això, barrejat amb un discurs inclement sobre el poder i l'ambició i dintre d'un esquema de cinema esportiu, entre "Rocky" i "El buscavidas", però ara amb tenis-taula, molt més espectacular d'allò que pot semblar a primera vista, o potser sigui pel partit que en sap treure el director. 

Us diran que és un biopic del campió Marty Reisman, però no us ho cregueu. És una altra cosa i és millor.

EL COMPROMISO

Després d'"América, América", Elia Kazan reincidia signant el llibret d'un nou projecte, "El compromiso", del 1969. També sembla molt personal, potser autobiogràfic; si més no, el protagonista (Kirk Douglas) és grec, fill d'immigrants. És un publicista d'èxit que sembla tenir una vida perfecta. L'inici de la pel·lícula és brillant: resumeix en una breu escena la falsa felicitat d'una burgesia destinada a consumir; però quan el somrient marit condueix cap a la feina en el seu descapotable, fa un cop de volant enmig de l'autopista amb l'òbvia intenció de morir sota les rodes del camió que circula al seu costat. 

No es mor, però el succés és el tret de sortida d'una crisi existencial, que podria implicar un discurs nihilista que Kazan aviat desactiva conduint la història en direccions diverses. És evident que la feina i el matrimoni del protagonista són "compromisos", i d'aquí el títol. També s'enyora de la seva amant, a qui no ha tractat gaire bé (Faye Dunaway és l'amant i la sonsa Deborah Kerr l'esposa; fins aquí resulta fàcil identificar-se amb el personatge). Finalment, la trama revela que Eddie/Evangelos està reprimint l'odi cap al seu pare, ara malalt, fa anys un home autoritari que els tenia acollonits a sa mare i a ell, a qui volia impedir que es matriculés a la universitat perquè pogués continuar amb el negoci d'importació de catifes (assumpte que remet directament al film precedent del realitzador). 

La mort del pare resol el trauma freudià i posa les coses al seu lloc. Tanmateix, certifica la indefinició de l'argument, que va de bracet amb certa indefinició estilística: Kazan vol ser modern, i inclou recursos una mica puerils, des de la recurrent aparició del "jo" anterior del protagonista a la inserció d'onomatopeies, a l'estil del Batman televisiu de la mateixa dècada.

MASPALOMAS

Les escenes en l'inici de "Maspalomas" (José Mari Goenaga, Aitor Arregi, 2025) ens situen a la platja canària del títol i que apareix com un paradís; un paradís gai, on tothom, fins i tot un protagonista amb més de setanta anys a l'esquena, es dedica a follar i a prendre el sol. 

Però un ictus inoportú obligarà Vicente a tornar al lloc que havia deixat enrere ja feia molts anys: a l'entorn conservador de San Sebastián; i, a causa de la seva malaltia i precària situació econòmica, a una residència per a la tercera edat, un armari encara més estret d'aquell que un bon dia va abandonar, deixant-hi una família. 

L'estigma de l'homosexualitat, la vellesa, la necessitat de trobar-se i d'explicar-se un mateix i als altres, de reconciliar-se amb tothom, són temes profunds que la pel·lícula de Goenaga i Arregi (especialitzats en presons que han construït els presoners per a si mateixos -Marco, atrapat en la seva impostura; el talp de "La trinchera infinita"-) presenten amb sensibilitat, intel·ligència i amb la franquesa que li fa falta al protagonista. La intervenció de la covid (som el 2020) potser resulta un pèl forçada (defecte menor en un film excel·lent), però servirà per accelerar la catarsi.

NOUVELLE VAGUE

Abans de parlar de "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), potser caldria recordar una aproximaciò més càustica a la persona de Jean-Luc Godard, en la pel·lícula de Michel Hazanavicius "Mal genio", del 2017, que vam comentar al bloc. 

Linklater, tot i que no obvia el caràcter de nen malcriat del geni, molt ben interpretat pel debutant Guillaume Marbeck, adopta un to més neutral en un treball que és una celebració dels inicis de la Nouvelle Vague francesa i que se centra en el rodatge de la mítica "À bout de souffle", un caos apassionant. En un blanc i negre quasi idèntic al del film a què remet, recupera la llum, en tots els sentits, d'una era irrepetible.

AMÉRICA, AMÉRICA

Elia Kazan signa el guió d'"América, América" (1963). No acostumava a fer-ho, però aquest era un projecte molt personal, inspirat en la història d'un tiet seu, grec pel seu origen, turc pel lloc de naixement, decidit a viatjar a Amèrica per fugir de la violència i la misèria. 

Ens trobem en els inicis del segle passat i l'èpica narració comença mostrant el genocidi dels armenis a càrrec dels otomans; els grecs se salven, però no ho veuen gaire clar. Les injustícies tot just comencen i el protagonista passarà tota mena de penalitats i haurà de fer el que calgui per aconseguir el preu d'un passatge de tercera classe, des de fer de camàlic a festejar una noia de bona família que té la desgràcia d'enamorar-se'n. 

Si hi ha una pel·lícula que narri el drama dels emigrants amb lucidesa, és aquesta enèrgica obra d'Elia Kazan. El realitzador combina amb agilitat el to documental amb intenses escenes intimistes, ajudat per una fotografia expressionista del gran Haskell Wexler. L'ambició de la proposta atrau alguna irregularitat, però el conjunt és monumental, i diversos moments certifiquen la qualitat de Kazan com a narrador clàssic; per exemple, quan Stavros i la noia rica estan sols per primera vegada al pis que els han regalat, la càmera la mostra a ella avançant en pla frontal mentre observa els detalls del lloc on podria ser feliç; però ell roman quiet, d'esquena a la càmera, prou temps perquè endevinem que no pot compartir la seva il·lusió. 

Alguns personatges són innocents i tenen bon cor, però també abunden els lladres, els poderosos i els espavilats. La menció d'honor és per al senyor que viatja de Turquía a Amèrica acompanyat de vuit necessitats, que allotja a la seva cabina perquè li surti més barat, i que destinarà a fer d'enllustradors de sabates al seu servei quan arribin a Nova York.

LA LEY DEL SILENCIO

Elia Kazan signava el 1954 "La ley del silencio", un dels millors treballs de la seva carrera i un títol essencial en la història del cinema. 

El guió, de Budd Schulberg, partia d'un article de premsa i volia denunciar el control exercit sobre els treballadors dels molls de Nova York per sindicats poc transparents. La trama se centra en el dilema del protagonista, un pinxo, antic boxejador, que vol acabar amb els mètodes criminals dels mafiosos -sobretot després d'enamorar-se de la germana d'una de les víctimes-, però li fot convertir-se en un xivato. Els sermons del capellà del barri també influiran en la presa de consciència. 

Convé dir que l'argument li venia com anell al dit al realitzador, després que hagués denunciat companys de professió davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes creat per l'infame MacCarthy. De manera que "La ley del silencio" esdevé una apologia de la delació, convincent dramàticament, tot i que potser no calia convertir els sindicats d'esquerres en bandes mafioses. 

Obviant aquesta incòmoda qüestió, la pel·lícula és una obra mestra, un thriller amb aire de documental d'una energia narrativa sense gaires precedents, farcida de moments icònics: les escenes al colomar, el discurs del capellà a l'església i, després, al vaixell, dret al muntacàrregues amb el cadàver del treballador assassinat; i tota la part final, quan el protagonista cerca venjança i, en darrera instància, redempció. 

L'apartat interpretatiu és excel·lent: Eva Marie Saint, en la seva primera aparició en la gran pantalla; Karl Malden (*), el capellà; Rod Steiger, el germà gàngster del protagonista, qui va propiciar el seu fracàs com a púgil i qui, finalment, se sacrifica per salvar-lo; o Lee J. Cobb, impecable fent de cap dels mafiosos (paper que repetiria anys més tard a "Chicago, años 30", a les ordres de Nicholas Ray). 

Però és Marlon Brando, el boxejador, qui s'endú els honors amb una interpretació stanislavskiana que havia d'exercir una influència enorme: magnètic, fràgil i, alhora, intens, brillant, inoblidable. 

(*) Malden i Brando havien coincidit a les ordres de Kazan a "Un tranvía llamado deseo"; i ho tornarien a fer a "El rostro impenetrable", que va dirigir el mateix Marlon Brando després d'acomiadar Kubrick (poca broma!).

CEBO PARA UNA ADOLESCENTE

L'ham de "Cebo para una adolescente" (ja em perdonareu el fàcil joc de paraules) fou sens dubte la bellesa d'una joveníssima Ornella Muti, que, amb el francès Philippe Leroy, cobria la quota internacional d'un film d'altra banda molt espanyol, també protagonitzat per Emilio Gutiérrez Caba, José Vivó i Lina Canalejas. 

El va dirigir Francisco Lara Polop el 1974, quan el cinema nacional temptejava els límits de la censura, aquí amb la història dels amors prohibits entre el president d'una immobiliària i la jove secretària. Però la noia es perfila ben aviat com una víctima, i l'amant, molt més gran que ella, es converteix en xantatgista quan s'aprofita dels favors que li ha fet a la seva família: el pare treballa a la mateixa empresa i el dirigent els ha facilitat l'accés a un pis dels que construeix als afores de Madrid. Val a dir que els pares -la mare, sobretot- no protesten gaire, de manera que semblen acceptar una situació en què la filla pràcticament es prostitueix. 

"Cebo para una adolescente", doncs, comença sent un vehicle per al lluïment de l'Ornella i acaba convertida en una faula sobre els abusos de poder i la lluita de classes, amb final agredolç. 

Sort que aquestes coses ja no passen! Oi, Julio?