2010: ODISEA DOS

Fer una segona part d'una pel·lícula com "2001: Una odisea del espacio" semblava un despropòsit. I ho era, de fet. 

No li donarem la culpa a Stanley Kubrick, però sí a Arthur C. Clarke, qui havia coescrit el guió de la pel·lícula del 1968 i, en paral·lel, escrit la novel·la. 

Després que la sonda Voyager sobrevolés Júpiter i les seves llunes (Io, Europa) a finals dels setanta, Clarke va decidir escriure la continuació. I la van portar al cinema el 1984, amb direcció de Peter Hyams, la qual cosa no semblava una mala elecció; Hyams era un realitzador eficaç que ja havia fet dues incursions en el gènere de la ciència-ficció prou estimulants: "Capricornio Uno", del 1978, era, de fet, una cinta de suspens, que especulava sobre el frau d'un inexistent viatge a Mart (no es van atrevir amb el debatut fals allunatge, hipotèticament filmat pel mateix Kubrick?); i "Atmósfera cero" (1980), un remake de "Solo ante el peligro" ambientat en una colònia minera de l'espai, amb Sean Connery fent de sheriff astronauta. 

"2010: Odisea dos", com anuncia el títol, ens situa nou anys després dels fets narrats al film de Kubrick. Mentre la tensió geopolítica amenaça amb un enfrontament entre la Unió Soviètica i els Estats Units, una expedició que uneix, paradoxalment, russos i nord-americans viatja cap a Júpiter i els seus satèl·lits per recuperar la nau Discovery, esbrinar què se'n va fer d'en Dave Bowman i investigar el monòlit de dos quilòmetres de llarg que encara volta per allà. 

El film de Hyams resol algun dels misteris de "2001" i condueix a noves revelacions. Però, com més vol assemblar-se a l'original, més voreja el ridícul. I ni tan sols els efectes especials estan a l'altura, malgrat el temps transcorregut. Si més no, si se salva de ser una mala còpia és perquè és, en molts aspectes, força diferent del treball de Kubrick. 

D'entrada, eludeix el pessimisme i la fredor de l'original, ja que, més enllà d'un missatge pacifista que contradiu l'esperit de "2001" (no tant el de la novel·la), se centra molt més en les relacions entre els humans de la història, començant per presentar, en l'inici, la vida familiar del doctor Heywood Floyd (aquí encarnat per Roy Scheider), i continuant amb la companyonia que acaba establint-se, malgrat les diferències ideològiques, entre els russos i els americans que viatgen junts compartint riscos i sorpreses. El bonisme d'aquesta versió s'estén a les aparicions de Dave Bowman i de l'ordinador Hal 9000: el primer, aprofitant la naturalesa immaterial que li ha estat atorgada, visita la seva esposa (vídua?) i la seva mare a punt de morir; i l'artefacte disposarà d'una segona oportunitat per redimir el seu mal comportament en la primera pel·lícula. 

Pel que fa al disseny de les naus i dels vestits, "2010: Odisea dos" funciona com un enllaç entre "2001" i la línia més contemporània inaugurada amb "Alien". 

La paradoxa del film de Hyams és que pot funcionar com a títol d'aventures a l'espai si obviem les comparacions, però que tampoc no tindria raó de ser sense la pel·lícula de Kubrick. En fi; hi va haver més continuacions literàries però les cinematogràfiques acaben aquí.

CINEMA BRASILER 2 x 1

L'any passat, es va endur l'Òscar a la millor pel·lícula internacional la brasilera "Aún estoy aquí" (Walter Salles, 2024). A hores d'ara, no sabem qui guanyarà l'edició d'enguany, però té alguns números en el mateix apartat (i també està nominada a millor pel·lícula, millor actor principal -Wagner Moura- i millor direcció de càsting), un altre títol de la mateixa nacionalitat: "El agente secreto" (Kleber Mendonça Filho, 2025). 

A més, tenen en comú l'ambientació durant la dictadura dels anys setanta al país llatinoamericà. 

"Aún estoy aquí", inspirada en el llibre escrit pel fill de la víctima, narra la desaparició durant els anomenats "anys de plom" (del 1968 al 1974: màxima repressió; també gran creixement econòmic a costa de la desigualtat social) de l'arquitecte i antic diputat d'esquerres Rubens Paiva, i de l'impacte en la seva vídua, que també va ser detinguda i va esquivar la tortura directa però no la indirecta de no saber i d'haver de tirar endavant amb una família nombrosa privada de la figura paterna. 

La primera part del film, que ens mostra una família burgesa bastant feliç a pesar de la por regnant, aconsegueix que empatitzem amb els personatges i que compartim la indignació per la injustícia. Salles encerta en el to amb la complicitat d'una entregada Fernanda Torres, qui també va ser nominada a l'Òscar pel paper. "Aún estoy aquí" no té la força dramàtica del millor film sobre les "desaparicions" a Llatinoamèrica, que continua sent "Desaparecido", de Costa-Gavras; en certa manera, el títol brasiler és més honest, ja que no espera al final per revelar el destí del diputat i dedica bona part del seu abundant metratge a parlar sobre l'activisme de la vídua, que va durar fins a la seva mort, comprenent altres causes necessàries en un país que, per exemple, menysprea sistemàticament els drets de la població indígena; però aquesta intenció testimonial, que no renuncia a mostrar les fotografies dels protagonistes reals de la història, és una mica redundant. 

"El agente secreto" encara és més llarga, és molt coral i conté diversos canvis de to i de ritme narratiu, però cal reconèixer que el realitzador, premiat a Cannes, domina els diversos registres. 

També parla d'un pare amb problemes, d'un fill que viu amb els avis materns i vol veure "Tiburón" (som el 1977), d'una esposa morta i d'una mare oblidada. En definitiva, el film de Mendonça Filho, molt complex, parla de la memòria, en més d'un sentit. De la memòria d'uns temps en què regnaven la violència, la injustícia i la corrupció; però també hi havia solidaritat. Inclou, a més, amb l'excusa del tauró i del fet que l'avi regenti una sala de cinema, múltiples referències a títols de l'època, algunes força divertides, com l'espectadora que surt posseïda de la projecció de "La profecía". En alguns aspectes, ens recorda el cinema de Tarantino, per la cinefília i per la violència explícita, però preservant l'autenticitat, assumint amb sorprenent eficàcia l'estil dels millors thrillers -que eren els dels setanta-, combinat amb una descripció d'ambients i personatges gairebé felliniana i que endevinem molt propera a la realitat d'un país que vol ser alhora modern i atàvic i que viu sota el jou de la dictadura. És "El agente secreto" un film notable, que a estones pot semblar caòtic però només perquè juga amb les nostres expectatives, i que podria ser memorable (tot i que no crec que guanyi diumenge *); en qualsevol cas, mereix el qualificatiu l'escena inicial a la gasolinera, amb un magnífic Wagner Moura desorientat, però digne davant d'un policia corrupte que llueix una taca de sang (probablement aliena) en l'uniforme, i que li demana una donació per al "carnaval de les forces de l'ordre", indiferent al cadàver que es podreix sobre l'esplanada. 

(*) Com que sempre fallo amb les meves prediccions, és una manera de desitjar-li sort.

VIAJE ALUCINANTE

"Viaje alucinante" (Richard Fleischer, 1966) proposa un argument insòlit (almenys ho era, vint anys abans d'"El chip prodigioso"): un científic soviètic captat pels americans pateix un atemptat poc després d'aterrar, a conseqüència del qual se li forma un coàgul al cervell. Estan en perill la seva vida i els seus secrets, i la cirurgia es presenta difícil. A més, pot ser que hi hagi algun espia infiltrat entre els metges que vulgui fer fracassar l'operació. 

De tota manera, els americans tenen un as a la màniga. En un complex molt secret, al qual s'accedeix per un forat similar als que apareixien als còmics de "Mortadelo y Filemón", però tan sofisticat i tan poblat per dintre que necessita guàrdies de trànsit (sic), hi ha una unitat encarregada de miniaturitzar la gent i les coses (Forces Dissuasòries de Miniatures Combinades). Ficaran un parell de metges, un pilot, i dos guapos per fer bonic (Stephen Boyd i Raquel Welch) dins un submarí, ho reduiran tot a la mínima expressió i els enviaran, a través d'una injecció al cos del pacient, al cervell que cal reparar; faran servir d'autopista les artèries i les venes. I tenen només una hora per fer-ho, ja que després passa l'efecte de la miniaturització. 

Les escenes dins el cos humà constitueixen el principal atractiu de la pel·lícula, no pel presumpte rigor científic (del qual presumeixen els rètols finales), sinó per la simfonia pop resultant de la imaginativa recreació de glòbuls vermells i blancs, lianes limfàtiques o defenses àvides de cruspir-se la invasora Raquel Welch. 

La idea és simpàtica, però el trajecte acaba cansant una mica, tot i l'esforç dels guionistes per idear situacions de perill, o el recurs d'alternar el viatge al·lucinant amb el seguiment des de l'exterior, que us sorprendrà si heu vist "Aterriza como puedas" perquè l'anticipa i la supera en algun detall: per exemple, un dels militars que controlen l'experiment no ha "escollit mal dia per deixar de fumar", però és addicte al sucre, que primer afegeix al cafè i, cap al final, menja de la sucrera estant.

EL PUENTE SOBRE EL RÍO KWAI

"El puente sobre el río Kwai" (1957) marca el salt de David Lean cap a les superproduccions, que ja no abandonaria. 

Adapta una novel·la de Pierre Boulle (també conegut per "El planeta de los simios", una altra de les seves obres traslladada al cinema) i fon el gènere bèl·lic amb el d'aventures. De fet, la característica potser més rellevant d'"El puente sobre el río KwaI", és la dualitat, començant pel seu argument: 

- Els japonesos volen construir un pont i una via sobre el riu del títol. Els encarregats de la construcció seran els presoners britànics del camp, ubicat en plena selva, no gaire lluny de la frontera amb l'Índia. Inicialment, l'oficial de més rang entre els anglesos, el coronel Nicholson (Alec Guinness) s'oposa fermament a la participació activa dels oficials, invocant la Convenció de Ginebra, vigent durant la Segona Guerra Mundial. Però el comandant japonès no està per hòsties. 

- Després de posar el coronel britànic la seva vida en perill, i mentre el comandant nipó constata la seva incapacitat per elevar un pont en condicions en el temps que li han assignat, Nicholson opta per ajudar, fent-se responsable de la construcció, amb els seus oficials. És una qüestió d'orgull que, paradoxalment, implica col·laborar amb l'enemic. 

- I, mentre els britànics treballen amb entusiasme construint el famós pont, un comando en què col·laboren anglesos i un americà fugat del camp de presoners (William Holden) avancen per la selva, decidits a destruir-lo. 

L'avanç del comando constitueix la part d'aventures, i les escenes al camp obeeixen a la tradició d'històries sobre presoners de guerra (i són fonament de molts títols posteriors). Però el principal interès del film de Lean, més enllà de la seva eficàcia com a espectacle en Technicolor i Cinemascope (el realitzador demostra la seva capacitat com a creador d'imatges potents en qualsevol format), és la presentació d'unes postures contradictòries i ambivalents, potser inherents a la moral castrense. Així, doncs, mentre el nord-americà, que es feia passar per oficial quan era un simple soldat, es mostra pragmàtic però també valerós quan cal, el coronel Nicholson és tan flegmàtic com obstinat, fidel a uns codis d'honor i disciplina que semblen infrangibles fins i tot quan condueixen a resultats absurds. El coronel britànic acaba assemblant-se molt al seu antagonista japonès, també un personatge afermat en principis que fan possible (o necessari) el suïcidi per expiar el fracàs, i que considera inferiors els britànics perquè es deixen fer presoners, però els alaba quan proven de fugir, ja que és la seva obligació de soldats (com a premi, els mata).

LEAN VS. DICKENS

Després de la magnífica "Breve encuentro", David Lean adaptava Charles Dickens, a "Cadenas rotas" (1946), sobre la novel·la "Great Expectations", i a "Oliver Twist" (1948). 

Ambdós títols apliquen la recepta de l'expressionisme en la il·luminació i els decorats per transportar-nos a l'Anglaterra injusta i segmentada de la Revolució Industrial. En aquest sentit, resulten magistrals. I les escenes inicials de "Cadenas rotas", o, millor dit, tota la part en què el personatge és un nen (i s'enamora d'una noia interpretada per una joveníssima Jean Simmons), tenen l'atmosfera gòtica i quasi onírica que l'adaptació demanava. Pel que fa a "Oliver Twist", tota la famosa part de l'hospici demostra una gran capacitat de síntesi, amb una sàvia utilització del muntatge, a l'altura del cinema silent. 

La resta és igualment notable, però, tant en un cas com en l'altre, l'abundància de personatges i esdeveniments i el to fulletonesc (inseparable d'un original literari que pretenia, sobretot, atrapar el lector, més enllà de l'evident càrrega crítica), condueix a un ritme que ens pot semblar precipitat en alguns moments. Però les pel·lícules no podien ser molt llargues els anys quaranta (tot i que "Cadenas rotas" assoleix les dues hores); en qualsevol cas, Lean aconseguirà definir amb pinzellades breus la majoria de pintorescos personatges sorgits de l'afilada ploma de Dickens.

LA CHICA ZURDA

Després de descobrir el cinema taiwanès amb "Yi Yi", ens arriba aquesta petita joia de la mateixa nacionalitat, tot i que la directora, Shih-Ching Tsou, ha comptat amb la col·laboració de Sean Baker per al llibret i l'edició (que potser no era fàcil, atesa la filmació amb un iPhone). 

La història d'aquesta mare i dues filles, en una situació econòmica molt precària, que viatgen a Taipei per muntar una parada de menjar ràpid en un mercat nocturn de dimensions gegantines, no té un to molt diferent del d'"Anora". Disfuncionalitat i problemes de subsistència no impedeixen un sentit de l'humor genuí, gens impostat. Però també "Yi Yi" comptava amb un actor infantil que es menjava la pantalla; aquí és la nena esquerrana, qui viurà els inconvenients i els avantatges de tenir una "mà del dimoni". També, com al film de Yang, l'entorn familiar té un gran pes en la trama de "La chica zurda", i la celebració de l'aniversari de l'àvia propiciarà una catarsi que posarà les coses al seu lloc (més o menys).

LOS TIGRES

Després d'haver vist "Anatomía de un instante" i, ara, "Los Tigres", també del 2025, constatem que Alberto Rodríguez es mou amb més habilitat pel terreny de la ficció, encara que acabi submergint-se sota l'aigua, com els personatges protagonistes, que, per quatre rals, es capbussen en llacs buscant desapareguts, o sota els vaixells que amarren vora una petroquímica de Huelva. 

Imaginem la dificultat de rodar sota l'aigua, però el millor de "Los Tigres" no són les necessàries escenes submarines, sinó quan els germans interpretats per Antonio de la Torre i Bárbara Lennie bussegen en els traumes del seu passat i quan la història deriva cap al thriller, impecable i en la millor tradició del cinema de perdedors.

CUMBRES BORRASCOSAS

Confesso no haver llegit l'única novel·la d'Emily Brontë, i per aquest motiu no puc entrar a valorar les crítiques a la pel·lícula d'Emerald Fennell que es basen en la superficialitat de l'adaptació. No obstant això, sospito que la realitzadora ha portat l'obra al seu terreny i ha transformat la història sobre la lluita de classes i l'amor impossible entre la Catherine i en Heathcliff en un melodrama hiperbòlic en què l'erotisme i els decorats aposten per l'efectisme, amb menyspreu evident per la fidelitat, ja no a la novel·la, sinó al període històric representat. 

No diré que el resultat sigui un fracàs. Pot ser discutible, sí, però és eficaç i intermitentment atractiu. 

Els anacronismes no són necessàriament un defecte, i trobaríem mil exemples. I, posats a trair l'original literari, aquesta producció pensada per al lluïment de la Margot Robbie i d'en Jacob Elordi (que ja havia treballat amb la directora a "Saltburn") és coherent amb els seus objectius, tant artístics com comercials.

Casualment, he vist el mateix cap de setmana una producció del 1999, dirigida per Roger Kumble amb el títol de "Crueles intenciones", que adapta, bastant al peu de la lletra, l'obra epistolar de Choderlos de Laclos en què ja es van basar "Las amistades peligrosas" i "Valmont". A diferència, però, de les pel·lícules de Frears i Forman, aquesta versió transcorre en l'actualitat i els aristòcrates perversos i manipuladors són un parell d'adolescents, germanastres consentits, que viuen al Upper East Side de Nova York (Ryan Phillippe i Sarah Michelle Gellar); i la Madame de Tourvel de l'original és una casta noia que ve de l'Oest i s'assembla a Reese Witherspoon. 

I aquí sí que calia una revisió del llibret, ja que la distància de dos segles converteix els diàlegs i les situacions en força improbables. De manera que la fidelitat a la lletra de l'original impedeix preservar-ne l'esperit, i tot resulta impostat i més aviat ridícul. A la versió de "Cumbres borrascosas" del 2026 (*), si més no, encara podem entendre les reaccions dels personatges. 

(*) Hi ha un munt d'adaptacions de la novel·la, des de dubtoses sèries televisives fins a pel·lícules força notables. La versió més canònica (no la més fidel) seria la de William Wyler del 1939, però el mateix Buñuel va recrear la mítica novel·la en la mexicana "Abismos de pasión" (1953).

BREVE ENCUENTRO

"Breve encuentro", dirigida per David Lean el 1945, protagonitzada per Trevor Howard i Celia Johnson, és una pel·lícula meravellosa, profundament romàntica i potser molt agosarada en el moment de la seva estrena, ja que, en definitiva, narra una relació adúltera, encara que sigui en grau de temptativa. 

La relació sorgeix a partir d'una trobada casual en una estació de tren que esdevé fonamental en la història. Ell és metge, i fa servir el ferrocarril per anar a la feina que té a l'hospital; ella, una mestressa de casa, que cada dijous es desplaça a la ciutat per comprar i, potser, anar al cinema. El film, sorprenentment, comença quan la parella se separa, al mateix bar de l'estació on es van conèixer -com sabrem ben aviat-, i, a partir d'aquí, la narració es mostra a través d'un flash-back que ocupa gairebé la totalitat del metratge, acompanyat de la veu en off de la protagonista, qui recorda les situacions viscudes i els sentiments que sorgeixen amb una força aclaparadora, superant qualsevol sentiment de culpa, ja que ambdós estan casats, i sembla que feliçment. L'amor és tan intens i sincer, que només pot concitar la nostra adhesió; el film, però, no obvia les complicacions d'una relació prohibida, la necessitat de mentir i l'amenaça d'una societat hipòcrita i malvolent. 

La narració per veu de la protagonista femenina i la posada en escena de Lean, bàsicament sòbria però també expressionista en molts moments, contribueixen al caire oníric de tan apassionada història. I, ja que parlem d'expressionisme cinematogràfic, caldrà esmentar escenes com la de l'efusió amorosa al túnel de l'estació, amb les ombres dels protagonistes amenaçades per les de presumptes desconeguts que poden descobrir-los, o el dramàtic final al bar de l'estació, quan ella es queda sola i la il·luminació es concentra en el seu rostre, aïllant-la de la xerrameca de la coneguda i de l'entorn, fins que la càmera s'inclina en un molt oportú angle holandès i ella corre cap a les vies.

LA CENA

La Guerra Civil ha acabat fa només uns dies i Franco vol que li organitzin un sopar al Palace, encara convertit en hospital. Els xefs són tots a la presó, però un jove tinent i un maître molt sol·lícit faran mans i mànigues perquè tot surti bé. 

Berlanga ja va fer una comèdia sobre la contesa, i aquest vodevil, que també compartiria el caràcter coral, no és, doncs, tan nou. La novetat resideix en una fluida direcció de Manuel Gómez Pereira, una gran notícia ja que aquest realitzador, avui quasi oblidat després de més de vint anys de fracassos i mediocritats, va ennoblir el gènere de la comèdia nacional els anys noranta, gràcies a títols com "¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca" o "El amor perjudica seriamente la salud". Que el seu primer fracàs coincidís amb el canvi de segle i es titulés "Desafinado" no podia ser més premonitori. 

El to de comèdia lleugera no es fa mal amb la denúncia d'un moment governat per la injustícia i la violència. Potser el ritme, impecable en els primers compassos, no es manté tan trepidant com en una pel·lícula de Billy Wilder, i la tendresa acaba substituint les rialles. Igualment, però, "La cena" (2025) serà una de les millors comèdies de la temporada, si no la millor, i Alberto San Juan i Mario Casas esdevindran parella de l'any.

TRES ADIOSES

En una escena de "Tres adioses" (Isabel Coixet, 2025), la protagonista, separada de la seva parella i diagnosticada d'un càncer amb metàstasi, escolta una cinta de mindfulness que li ha recomanat sa germana i, al cap de poca estona, la para perquè no li troba sentit. 

Molt bé, però passa que la pel·lícula també és una mena de conferència d'autoajuda. 

La directora s'encarrega d'adaptar la novel·la de Michela Murgia en aquesta coproducció amb Itàlia; i no sembla una mala elecció dels responsables, atesa l'experiència de la signant de "Mi vida sin mí" (la comentaré un dia d'aquests); però, més enllà d'un discurs poc original sobre la necessitat de reinventar-nos i de la capacitat catàrtica de la malaltia, "Tres adioses" té un interès molt relatiu. La Coixet ho amaneix amb vistes de Roma, receptes de cuina, apunts surrealistes marca de la casa (l'amic coreà trobat al contenidor), i una estètica i un ritme que, entre el cinema publicitari, el drama i la comèdia romàntica, no acaben de funcionar, si exceptuem les escenes en què apareix Francesco Carril ("Los años nuevos"), sobretot l'emotiu (darrer) sopar.