dijous, 17 d’abril del 2025

LIZZIE

Dirigida el 2018 per Craig William Macneill, "Lizzie" elabora una hipòtesi força plausible sobre un crim no resolt que va convulsionar la conservadora ciutat de Nova Anglaterra a finals del segle XIX. 

Chloë Sevigny és Lizzie, la filla d'Andrew Borden -ell i la madrastra assassinats amb una destral-, i Kristen Stewart la minyona, amiga i amant de la protagonista. Sense ànim de fer espòilers, direm que la relació entre ambdues és com una rebel·lió davant d'un entorn classista, masclista i repressiu. 

Un film indie resolt amb correcció i molt ben interpretat per dues actrius que es troben molt còmodes en els seus papers. La seva nuesa en una escena clau és una hàbil metàfora requerida pel guió.

diumenge, 13 d’abril del 2025

THE BIGAMIST

Ida Lupino, estrella amb inquietuds intel·lectuals i fortes conviccions, va dirigir, sota el segell independent creat per ella i el productor Collier Young, diverses pel·lícules, entre les quals la sorprenent "The Bigamist" (El bígam), del 1953. 

En Harry i l'Eve (Edmond O'Brien i Joan Fontaine) inicien un procés per adoptar un fill. En la primera escena, es reuneixen amb l'encarregat de despatxar l'assumpte (Edmund Gwenn, un altre rostre popular), qui els adverteix d'una investigació sobre els aspirants. Atès el títol de la pel·lícula i la cara de circumstàncies que posa el marit, qui, a més, fa de venedor i passa molt temps fora de casa, ens hauríem pogut estalviar la primera mitja hora, quan el funcionari es dedica a fer preguntes i viatjar a Los Angeles per descobrir allò que l'espectador ja sap: que l'home té una altra família (amb nen inclòs). 

De manera que, tot i que Lupino estructura el melodrama quasi com si fos un thriller, la part més interessant comença quan el bígam intenta justificar la seva situació (a través d'un llarg flash-back); un desenllaç en què la defensa en el judici argumenta que la voluntat de legalitzar una situació irregular ha conduït a un delicte que, paradoxalment, no existiria si el culpable s'hagués limitat a tenir una amant, i en què per fi es veuen les cares els tres implicats i les seves mirades tenen més de comprensió que de retret, arrodoneix un treball més complex del que podria semblar a primera vista, que ens parla de solituds dintre i fora del matrimoni i de dones que intenten superar el trauma de no poder exercir de mares i esposes (l'Eve s'ha reinventat com a sòcia del seu marit). 

Lupino fa el paper de la segona dona. El productor i també guionista Collier Young va estar casat amb ella primer i amb Joan Fontaine després, qüestió que no va afectar la seva relació professional. Tota una declaració de principis.

dijous, 10 d’abril del 2025

ASTEROID CITY

"Asteroid City" (Wes Anderson, 2023) és una proposta més aviat marciana, i no ho diem perquè aparegui un alienígena. 

El realitzador ofereix un nou passeig per iconografies familiars i, alhora, inventades, en aquest cas un petit poble en un desert dels Estats Units on va caure un meteorit i es duen a terme proves atòmiques (som a l'any 1955). Un repartiment coral amb més estrelles que al firmament interpreta els personatges ja habituals en el cinema d'Anderson, des d'un narrador omniscient (Bryan Cranston) fins als joves excèntrics que presenten treballs per a un concurs escolar sobre fenòmens astronòmics, i no tan joves però igualment excèntrics que obtenen fotografies de marcians i d'estrelles de Hollywood despullades, passant per l'autor (Edward Norton) i el director (Adrien Brody) de l'obra de teatre que aparenta ser tot plegat, qüestió que permet novament un joc de caixes xineses, alternança entre blanc i negre i colors primaris, imatge real i animació. En fi, tot allò que vaig dir sobre "La crónica francesa" (2021) també val per a aquesta nova filigrana, fascinant, esgotadora.

dimarts, 8 d’abril del 2025

LOS APUROS DE UN PEQUEÑO TREN

"Los apuros de un pequeño tren", dirigida per Charles Crichton el 1953, participa de les virtuts característiques de la Ealing britànica: el caràcter coral, un entorn idíl·lic en què el temps sembla haver-se detingut, la capacitat de dibuixar personatges amb breus pinzellades (o reflectir emocions amb hàbils recursos narratius, com quan un d'ells, pesarós, fa rodar els vasos a la barra del pub). I, tot i el caràcter amable i sense pretensions del film, il·lustra, una vegada més, la resistència de la gent senzilla -els vilatans decidits a conservar el vell ferrocarril- davant la burocràcia i el progrés -representat per l'empresa local d'autocars-.

diumenge, 6 d’abril del 2025

THE DOORS

A "The Doors" (Oliver Stone, 1991), Val Kilmer es posava en la pell de Jim Morrison, líder de la banda, aprofitant una gran semblança física amb el malaurat cantant i compositor (o, més aviat, lletrista). 

Com sabem, Stone ha dedicat la major part de la seva carrera a disseccionar els traumes del seu país, de l'assassinat de Kennedy a la guerra de Vietnam. La llegenda de Morrison i la seva banda li servia d'excusa per parlar dels anys de la contracultura hippie; al mateix temps, la pel·lícula preludiava el salt d'un estil més aviat clàssic als muntatges alambinats i excessos de posada en escena que eclosionen a "JFK", també estrenada el 1991, i esclaten sense control a "Asesinos natos" (1994). També l'argument de "The Doors" és la crònica d'un excés, d'uns anys salvatges que la caiguda de Morrison en l'alcohol i altres addiccions, del sexe desenfrenat als al·lucinògens, representa a la perfecció; i la seva fugida a París i mort prematura vindria a representar el final del somni d'una joventut americana que volia canviar moltes coses fins que es va estavellar contra la realitat. 

El problema de "The Doors" és que no està a l'altura de les seves ambicions. El film, beneficiat d'un gran treball de l'excel·lent operador Robert Richardson i d'una banda sonora que ret el tribut que mereixen les cançons -les de The Doors, però també les d'altres icones de l'època, com la Velvet Underground-, no transcendeix la il·lustració de fets prou documentats (les baralles de Morrison amb les seves dones, les amistats perilloses, els concerts catastròfics), i la reiteració de la figura del xaman, que Stone relaciona amb el trauma patit pel cantant quan era un nen i va presenciar l'atropellament d'uns indis, tot i que es basa en les afirmacions de l'autodestructiu Jim Morrison, acaba resultant una simplificació buida de significat, potser una nova mentida d'una estrella del rock que mentia a les entrevistes i que, tal vegada, senzillament, no va saber pair la fama sobtada arran de l'èxit de Light My Fire.

  

dissabte, 29 de març del 2025

HOMES EN GUERRA

A la Segona Guerra Mundial, els nord-americans van salvar el cul als europeus. Des de llavors, han estat una mena de germà gran, no necessàriament simpàtic, que ha tutelat la nostra vocació pacifista i democràtica, el braç armat de la vella civilització occidental. 

La colla d'imbècils que ara manen a la Casa Blanca, potser conscients de la decadència dels Estats Units com a potència mundial, han decidit (o han fet explícita una idea subjacent) que som unes paparres insignificants, un actor sense diàleg en el nou teatre d'operacions on manen la Xina, Rússia i autocràcies de tota índole aplaudides per una població sense ideals, i que, si volem defensar-nos d'unes teòriques amenaces, hem de pagar per tenir tancs i aquelles coses que calen per fer la guerra, inclosos els soldats.

També cinematogràficament, els americans han tingut l'hegemonia del cinema bèl·lic, des de la Segona Guerra Mundial, tot i que potser no tant després de la vergonyosa derrota a Vietnam. 

Si comparem dos clàssics del gènere com són "Fuego en la nieve" (William A. Wellman, 1949) i "La colina de los diablos de acero" (Anthony Mann, 1957), trobarem moltes concomitàncies, però també algunes diferències interessants. 

Les dues aborden el conflicte armat des del punt de vista del soldat d'infanteria. En ambdues, els escamots es troben isolats, rodejats per un enemic invisible, i han d'enfrontar el perill dels seus atacs, però també altres problemes: manca de munició, manca de menjar, fred o calor, cansament... S'imposa una vocació realista, sobretot en el primer dels dos títols, que narra, des del punt de vista necessàriament limitat dels seus protagonistes, el setge de Bastogne durant l'anomenada Batalla de les Ardenes, l'últim hivern de la Segona Guerra Mundial; resulta significatiu que els personatges no sàpiguen del cert si són a Bèlgica (on eren) o a Luxemburg, o que un d'ells, periodista de professió, s'indigni perquè, tot i trobar-se a primera línia, s'ha d'assabentar de la situació pels diaris que els arriben per correu. "Fuego en la nieve" aporta molts detalls sobre les penalitats viscudes pels homes de la 101a Divisió Aerotransportada, per exemple la conveniència de revisar els fusells, que podien fallar si es congelava el pany, o els problemes amb el calçat; el seu comportament heroic, clau en el fracàs de la iniciativa dels alemanys, que comptaven amb una aclaparadora superioritat numèrica, es confon amb la solidaritat entre els homes de l'escamot; rendir-se no és una opció, però el film no oculta la por que senten en determinats moments, ni el fet que algunes accions individuals contra l'enemic s'iniciïn sense que tinguin clar si volen atacar o fugir, o senzillament per imitar allò que fa el company. 

Com dèiem, l'heroica resistència dels homes assetjats a Bastogne va ser decisiva per a la victòria aliada, però el film no amaga la importància en el conflicte de la seva superioritat aèria: sense el mal temps i la manca de visibilitat (circumstància que Wellman i Paul Vogel, el seu oscaritzat director de fotografia, exploren molt hàbilment), els avions haurien estalviat molts maldecaps als soldats americans. 

Tot i que la guerra ja havia acabat i la voluntat realista de "Fuego en la nieve", la pel·lícula procura destacar que els soldats conserven l'ànim i el sentit de l'humor en les pitjors circumstàncies. En l'inici del film, estan molt tranquils pensant en el cap de setmana a París; la cosa es complica arran de la contraofensiva alemanya, però això no els impedirà jugar a beisbol amb pilotes de neu o picar l'ullet a les franceses que volten per allà. Fins i tot, el soldat que acaba de ser llicenciat, però no pot fugir del front a causa del setge, diu que denunciarà per crims de guerra els alemanys que disparin contra ell, ja que és un civil. 

"La colina de los diablos de acero" (el títol original és, significativament, "Men in War") ens porta al conflicte de Corea.

Aquí, els soldats americans no són, ni de lluny, tan optimistes, i el conflicte esdevé més abstracte. Si l'inici de "Fuego en la nieve" els mostrava cantant i desfilant al campament, el film de Mann comença quan ja estan rodejats per l'enemic, tot i que no ho saben i que no el veuen. L'escamot capitanejat per Robert Ryan (a diferència del Van Johnson de "Fuego en la nieve", el tinent de "La colina de los diablos de acero" no riu mai) ensopega amb un Jeep conduït per un sergent no gaire amable que transporta un superior, un coronel incapaç de parlar i de moure's a causa de la fatiga de combat. Cap al final, la solidaritat entre els soldats s'imposarà sobre les seves diferències i els actes heroics sobre el terror que ha acompanyat la seva penosa caminada cap a un turó controlat pels coreans (excel·lent, la seqüència en què s'adonen de la presència de mines); però no hi haurà desfilades ni cançons, i les medalles al valor caldrà escampar-les sobre els cadàvers de gairebé tots els membres de l'escamot. "La colina de los diablos de acero" no parla de la lluita contra el feixisme sinó de la cruesa de la guerra. En els vuit anys que han transcorregut entre un film i altre, de la lloa dels fets heroics hem passat al discurs antibel·licista, encara no gaire obvi, però molt revelador de la tendència que s'imposarà en el gènere (però en els films més modestos, no en les epopeies sobre grans batalles que cercarien l'espectacle fàcil en les dècades dels seixanta i primers setanta).

divendres, 28 de març del 2025

A DIFFERENT MAN

"A Different Man" (Aaron Schimberg, 2024) reuneix Sebastian Stan, a qui vam descobrir no fa gaire en el paper de Donald Trump a "The Apprentice", amb Adam Pearson, el britànic que deu ser l'únic actor del món afectat de neurofibromatosi (ja havia treballat amb Schimberg, i el vam poder veure a "Under the Skin"), per oferir una faula sobre els prejudicis al voltant de l'atractiu físic, que podria semblar la versió masculina i inversa de "La sustancia", però que també ens ha portat a la memòria "El doble", film del 2016 (comentat al bloc) dirigit per Richard Ayoade i protagonitzat per Jesse Eisenberg sobre un relat de Dostoievski, que exemplificava la dificultat de ser algú diferent d'un mateix (atenció al joc de paraules del títol). 

És una proposta simpàtica i original que aposta per la comèdia negra amb (com "La sustancia") unes gotes de ciència-ficció i gore. Cap al final, esdevé un pèl redundant i incòmoda, però això pot formar part del joc amb l'espectador, que acaba enyorant el rostre deformat.

divendres, 21 de març del 2025

ADOLESCENCIA

Parlàvem fa uns dies de sèries europees i em trobo ara, a Netflix, la que ja s'anuncia com el gran èxit de la temporada, una minisèrie anglesa filmada en quatre plans-seqüència, un per capítol, d'execució espectacular (amb l'ajuda de drons) i temàtica duríssima (gira al voltant d'un cas criminal entre estudiants de secundària). 

"Adolescencia", dirigida per Philip Barantini, escrita i interpretada per Stephen Graham (que demostra un talent enorme a tots els nivells), sorprèn pel seu realisme i minuciositat; no ofereix gaires respostes al greu cas analitzat (fictici però clarament inspirat en altres successos que han trasbalsat la societat britànica), però obre les portes a un debat intens sobre l'educació dels nostres fills, els perills d'Internet, l'origen del mal, els prejudicis, la decadència de la societat contemporània. Em deixo alguna cosa? Absolutament recomanable.

dimecres, 19 de març del 2025

TARÁNTULA

El director d'"El increíble hombre menguante" (1957) va signar en la dècada dels cinquanta uns quants clàssics de la ciència-ficció i el terror de sèrie B. En el seu film més conegut, el protagonista s'havia d'enfrontar a una aranya que apareixia enorme perquè ell era molt petit. Però ja un parell d'anys abans, en un film titulat prou explícitament "Tarántula", era l'aràcnid que creixia desmesuradament, també a conseqüència d'experiments relacionats amb l'energia atòmica, tot i que la intenció última del mad doctor interpretat per Leo G. Carroll era, ni més ni menys, que acabar amb la fam al món, ja que preveia que la població mundial augmentaria a un ritme de 25 milions de persones l'any (de fet, l'increment ha estat quatre vegades superior).

diumenge, 16 de març del 2025

MARCO

El cas d'Enric Marco és, sens dubte, peculiar, sobretot per la seva dimensió històrica. Però de personatges fatxendes n'està el món ple, i de gent que rep honors immerescuts només per la seva capacitat de fer-se escoltar, també. 

Dit això, "Marco", dirigida el 2024 per Aitor Arregi i Jon Garaño, no és un treball especialment brillant, però competent en la seva descripció del desemmascarament del protagonista. Com sigui, Eduard Fernández ofereix un treball extraordinari, transmutant-se i humanitzant tan incòmode individu.

dissabte, 15 de març del 2025

SÈRIES EUROPEES

Entre la nombrosa oferta de sèries i minisèries a les plataformes, trobem algunes singularitats. De sèries europees n'hi ha de qualitats molt diverses, i no ens detindrem en les produccions abominables que adornen les tardes de les televisions públiques. 

N'hem trobat un parell que ens han semblat interessants, la primera a Filmin, la segona a Netflix:
"Secrets" (Kaspar Munk, 2024) és una minisèrie danesa que parla de la relació entre dos germans que arrosseguen un trauma a causa de l'alcoholisme del pare, un famós arquitecte: ella ha continuat el seu llegat i sembla que la vida li somriu, però les aparences oculten una realitat més ombrívola; el germà és un músic clarament immadur, enganxat a la festa i a les drogues (cocaïna i alcohol, bàsicament). 

La mirada sobre les seves vides i, per extensió, sobre una societat infeliç, és profundament pessimista. "Secrets" és, en aquest sentit, molt nòrdica i una mica bergmaniana, l'altra cara de les sitcom.
"Cassandra" (Benjamin Gutsche, 2025) és una minisèrie alemanya de terror i ciència-ficció. Comença com quasi totes les pel·lícules fantàstiques modernes: després d'un breu pròleg que ens prepara per al pitjor, plans aeris mostren un cotxe que avança per una carretera rodejada de bosc; una família es dirigeix a una casa enmig del no-res per oblidar una tragèdia familiar. El tret distintiu és que no es tracta d'un casalot gòtic sinó d'un esvelt habitatge que, a més, resulta intel·ligent. Més peculiaritats: el sistema informàtic que tot ho controla és de l'any de la picor i pren la forma d'una agradable senyora que parla des dels monitors que hi ha per tota la casa i que dota de fesomia un robot que fa el menjar i atén les necessitats quotidianes, a més de mostrar-se molt empàtic amb els petits de la casa (amb els adults, no tant). 

Com també és procedent en aquests títols sobre cases maleïdes, se'ns mostrarà l'origen del mal, que radica -per descomptat- en els anteriors propietaris. Hi ha l'escena obligada de la mare investigant a l'hemeroteca de la biblioteca del poble, però la sorpresa no es limitarà a un breu afegit al final sinó que, ben aviat, la història de la família moderna s'alternarà amb la més interessant (i tràgica; i cruel) de la gent que va fabricar el robot Cassandra cap als anys setanta del passat segle, família aparentment modèlica, en realitat molt disfuncional, amb un fill que pateix bullying, una mare abnegada i tradicional i un marit una mica nazi, molt infidel, mad doctor vocacional. 

L'estètica vintage de la casa i els seus invents i algunes variacions en relació amb el tòpic fan la sèrie força addictiva, tot i que les múltiples derivacions de l'argument no sempre estan ben aprofitades i que el capítol final resulti massa deutor de clàssics del gènere com "Psicosis" o "El resplandor".