EL MULTIMILLONARIO

El personatge del milionari que oculta la seva condició per posar a prova l'interès de la noia ja apareixia a "Cómo casarse con un millonario", i ho torna a fer a "El multimillonario" (George Cukor, 1960). En aquest cas, però, el bilionari (amb b) francès Jean-Marc Clément no pretén inicialment ocultar la seva identitat quan es persona davant la companyia teatral que vol parodiar la seva figura; però el confonen amb un perfecte imitador i ell decideix seguir-los el joc i participar en els assajos per lligar-se la Marilyn Monroe, que canta i balla a la funció (espectacular el primer número en què apareix baixant d'una barra). 

El bilionari ha d'aprendre a explicar acudits, a cantar i a ballar, i, com que no serà per diners, contracta als especialistes Milton Berle, Bing Crosby i Gene Kelly. Les seves escenes i les rèpliques del milionari enamorat potser van funcionar com a reclam comercial però resulten patètiques; i, tot i que el patetisme no està renyit amb l'argument, no sembla el francès Yves Montand l'actor més indicat per a un paper tan difícil. Potser s'ho van ensumar la colla d'actors americans que l'havien refusat prèviament (Gregory Peck, per exemple), obligant els productors a buscar un estranger (retocant una mica la introducció al personatge). 

Marilyn, aparentment, se sent molt més còmoda en el seu paper, però també va protagonitzar la pel·lícula únicament perquè l'obligava el contracte amb la productora. Sigui com sigui, ella i Montand es van enamorar de veritat, la qual cosa no va agradar gaire a les seves parelles (ambdós eren casats), l'escriptor Arthur Miller (qui havia col·laborat en el guió) i la gran dama del cinema francès Simone Signoret, respectivament. 

El film també pretenia introduir al mercat americà el britànic Frankie Vaughan, que canta diversos temes amb la protagonista. Però no va fer gran cosa més als Estats Units i tampoc no consta que el grup Frankie Goes to Hollywood li degui el seu nom. Si més no, els números musicals són el més destacable d'un títol irregular, i potser un parell d'escenes: la confessió del protagonista davant d'un Tony Randall que mereixia més paper, i el final a l'ascensor.

PIZZA MOVIES

Ell és un dissenyador que ha renunciat als seus somnis per treballar en una agència. Ella, una periodista cultural i crítica de cinema en hores baixes. Una idea que sembla impossible s'obre camí: muntar una pizzeria delivery en què les pizzes representin pel·lícules conegudes. 

"Pizza Movies" (2026) és un treball tan modest com el projecte dels seus personatges, a càrrec d'un director, Carlo Padial, que jo desconeixia i a qui caldrà seguir la pista, perquè el film no tindrà gaire pressupost però va sobrat de bones idees. Sense que resulti pretensiós i en tot moment divertidíssim, és un retrat ferotge de la precarietat en què vivim i una conya al voltant de la intel·lectualitat d'estar per casa. Amb uns adequadíssims Berto Romero i Judit Martín, conté gags absolutament impagables: no em resisteixo a esmentar el sopar a casa d'en Joaquín Reyes o el lliurament d'una pizza en què un rovell d'ou al bell mig vol ser el HAL de "2001". 

La demanda de Don Spike Lee (sic) condueix a una seqüència judicial que demostra el bon coneixement dels clàssics de la comèdia americana, i del cinema de Frank Capra en particular. Tot i que "Pizza Movies" troba també les seves arrels en el post-humor practicat pels inefables membres de Vengamonjas i Da Suisa; quasi tots ells apareixen al film, amb menció d'honor per a Miguel Noguera, que és l'advocat de Don Spike Lee. També compareixen Bruna Cusí fent de psiquiatre, Javier Botet convertit en pizzaiolo i, fent de repartidors, crítics de cinema autèntics (vull dir tant en la història com en la realitat).

BUS STOP

El plantejament dramàtic de "Río sin retorno" el retrobem ampliat a "Bus Stop" (Joshua Logan, 1956): Marilyn Monroe -Chérie- és una noia amb "un passat" que canta en un club freqüentat per cowboys a Phoenix (Arizona); Don Murray -Beauregard o Bo, com vulgueu- és un jove vaquer que només coneix el bestiar i no ha vist gaires noies, menys encara amb l'aspecte de la cantant. 

De fet, el xicot és verge i innocent. Un cowboy més veterà l'acompanya en el seu viatge a la ciutat per participar en un rodeo, i li donarà alguns consells. Però en Bo no entén de cabareteres ni de subtileses i decideix caçar la Chérie con si es tractés d'un dels vedells que atrapa amb el llaç i dur-la en autobús de tornada a Montana. Ella també és de poble, però el seu somni no és un ranxo a Montana sinó més aviat una carrera a Hollywood. En certa manera, és tan innocent com en Bo, però els separa un abisme. 

"Bus Stop" funciona com un conte de fades. Un western contemporani que comença com una estranya comèdia i, després del rapte i d'una parada -obligats pel mal temps- al bar de carretera a què el títol fa referència, deriva cap al drama romàntic i, en aquest punt, Marilyn Monroe, ajudada per la seva excepcional fotogènia i uns insospitats recursos potser apresos a l'Actor's Studio, transforma una història no gaire creïble, tot i que ben escrita per George Axelrod a partir d'una obra teatral de William Inge, en un poema d'amor que es resol com molts grans poemes d'amor vistos al cinema: enmig d'un paisatge cobert de neu blanca i resplendent.

RÍO SIN RETORNO

Ja des de "Los caballeros las prefieren rubias", l'especialitat de Marilyn Monroe serien les cabareteres o coristes ficades en relacions impossibles, sigui amb un hereu milionari, amb un aristòcrata prussià ("El príncipe y la corista"), amb un músic disfressat de dona o de milionari ("Con faldas y a lo loco"), amb un cowboy inexpert ("Bus Stop") o bé amb un granger vidu, com passa a "Río sin retorno" (1954), insòlit western signat per Otto Preminger, amb buscadors d'or, jugadors tramposos, indis ferotges i un riu difícil de navegar, com anuncia el títol. 

Marilyn és la Kay, cantant del saloon en un campament de cercadors d'or, visitat pel protagonista (Robert Mitchum) perquè busca el seu fill a qui han portat des de l'Est. Conèixer la cantant i el pistoler que l'acompanya no li portarà sort al pobre granger, i caldrà que fugi riu avall en companyia de la noia i del fill. 

Les escenes dels ràpids, filmades de lluny amb dobles o més de prop amb transparències, no impacten gaire avui dia. Però, en realitat, "Río sin retorno" no va de res d'això. Els indis, els pistolers, no tenen gaire importància. Potser la relació amb el fill té més relleu i permet un final rodó quan el nen es veu obligat a repetir el pecat del seu pare; però la presència del nen també serveix per mostrar a l'espectador que la bella corista podria ser una bona mare, en funció de com acabi l'aventura amb el granger. Les capbussades al riu permetran que Marilyn agafi fred i que Mitchum li hagi de fer una frega i, tot i la manta que evita el contacte directe, la tensió eròtica fa pujar la temperatura de seguida. En un altre moment, el circumspecte protagonista perdrà les formes; però no caldrà una denúncia per abusos i tot acabarà prou bé. 

"Río sin retorno" va d'això. De la Marilyn i d'enamorar-se d'ella. Potser totes les seves pel·lícules van d'això.

CRONOS

El cinema català ha trobat la pedra filosofal que el farà triomfar a les nostres taquilles: les pel·lícules que retraten les desgràcies succeïdes al país. 

No puc valorar "Balandrau, viento salvaje" (Fernando Trullols, 2026) perquè vaig desertar a mitja sessió incapaç de saber què passava (en realitat, ja ho sabia; i una de les víctimes no vivia lluny de casa; però la tempesta de neu -lògic, d'altra banda- impedia veure res) i perquè preveia que estaria patint la resta del metratge. 

"Cronos" (Fernando González Molina, 2026) és més àgil i, fins i tot, eficaç en el seu vessant de thriller policíac. Mèrit dels actors i d'una posada en escena que mostra allò que cal mostrar. De tota manera, reduir uns fets tan corprenedors i tan inquietants a una lloança del cos dels mossos d'esquadra, els quals, ja em perdonareu, tampoc no ho van tenir tan difícil atès que els terroristes no disposaven de cap pla de fugida llevat del martiri, limita tant el suspens com l'interès del film. Sí, ja ho sé que no tenim respostes, però potser calia especular sobre la transformació d'uns nens més o menys bons minyons en uns assassins sense escrúpols. L'alcaldessa de Ripoll (lloc d'origen dels terroristes) us dirà que són intrínsecament dolents i que cal fotre fora tots els immigrants. I tothom li comprarà el discurs. Però la veritat -o una part de la veritat- restarà oculta rere la tragèdia.

LOS CABALLEROS LAS PREFIEREN RUBIAS

Marilyn repetia amb Hawks a "Los caballeros las prefieren rubias" (1953), acompanyada per Jane Russell. El film parteix d'una premissa no gaire diferent de la de "Cómo casarse con un millonario", estrenada el mateix any. La noia vol un home amb diners, que li regali diamants (recordem la famosa cançó, que apareix al film, "Diamonds Are a Girl's Best Friend"). L'amiga, en canvi, és capaç de casar-se per amor... amb un pobre! 

Un viatge en transatlàntic posarà a prova la relació entre l'hereu Eisman i Lorelei Lee (Monroe). Però la rossa no és tan ximple com vol aparentar i sabrà defensar la seva elecció més o menys interessada amb arguments inapel·lables i simpatia a prova de naufragis (sentimentals).

ME SIENTO REJUVENECER

Direcció de Howard Hawks, llibret a tres mans signat per Ben Hecht, Charles Lederer i I.A.L. Diamond (guionista dels millors films de Billy Wilder), protagonisme de Cary Grant, Ginger Rogers, Charles Coburn i una emergent Marilyn Monroe fent de secretària tan atractiva com inepta. Què podia sortir malament? 

No obstant això, els primers compassos de "Me siento rejuvenecer" (1952) semblen correspondre a una comèdia envellida prematurament (curiosa paradoxa atès el títol). La convencional relació entre el científic despistat interpretat per Grant i la seva esposa perfecta (Rogers), amenaçada per un ximpanzé entremaliat i les cuixes de la Monroe, suggereix una mirada conservadora i una mica pueril. 

Però l'excusa de l'elixir de l'eterna joventut que vol desenvolupar una empresa de productes químics, més interessada en la rendibilitat de l'invent que en les seves infinites possibilitats, propiciarà un retorn dels protagonistes a la infantesa i, a partir d'aquí, el qüestionament del seu sistema de valors, més un seguit d'escenes força divertides; de manera que l'esperit subversiu de la tradicional comèdia screwball s'acaba imposant.

REBUILDING

"Rebuilding" (Max Walker-Silverman, 2025) recorda inevitablement "Nomadland", i potser també "The Rider", ambdues de Chloé Zhao. En clau indie i neowestern, presenta el drama d'un cowboy solitari (excel·lent Josh O'Connor) que ho perd tot en un incendi (atenció al missatge ecologista) i ha d'anar a viure a una caravana facilitada pel govern mentre aprofita per refer llaços amb la seva filla, amb qui no ha tingut gaire relació. 

Alguns tòpics de l'escena indie, com les anades i vingudes amb furgoneta per les immenses planures americanes, conviuen amb moments més commovedors: la nit de pijames amb enganxada d'estrelles que brillen en la foscor o les tardes al costat de la sempre tancada biblioteca del poble perquè la nena pugui aprofitar-ne el wifi.

EL SER QUERIDO

A "El ser querido" (2026), Rodrigo Sorogoyen torna a demostrar la seva capacitat de generar tensió, ara a partir d'una anècdota íntima sobre un pare absent, director de cinema famós, que contracta la seva filla perquè li agrada com actua en les sèries de poca volada que la noia ha pogut protagonitzar. O potser perquè vol refer la relació? 

El motiu del cinema dins del cinema permet a Sorogoyen barrejar formats i escenes en blanc i negre. De tota manera, els millors moments del film són també els més senzills; amb permís de la llarga conversa en primeríssim pla-contraplà que precedeix els crèdits i del moment en què intenten rodar una escena en què els actors han de menjar, ens volem referir a les mirades entre pare i filla des de la distància de les terrasses de l'hotel on s'allotgen, o quan el director se la mira mentre es traslladen de camí o de tornada del rodatge i ella escolta música. Tots aquests moments es perdran (com llàgrimes sota la pluja?) i restarà allò que la càmera ha registrat. 

No entraré a comparar "El ser querido" amb "Valor sentimental", ja que, tot i la similitud argumental, em semblen dos treballs diferents. Però no puc evitar pensar en el darrer Almodóvar, "Amarga navidad", en què també fan pel·lícules i també viatgen a les Canàries, i jo no em vaig creure res, mentre que ara tot em sembla ben real. I, en fi, no podem obviar les interpretacions senzillament espectaculars de Javier Bardem i Victoria Luengo.

MAHLER

Com "Van Gogh", "Mahler" (Ken Russell, 1974) és el biopic d'un artista amb problemes. Però el cinema del britànic està als antípodes del de Pialat. 

El compositor, ja malalt i decebut per la infidelitat de la seva jove esposa (a qui menyspreava intel·lectualment, tot sigui dit), viatja en tren en direcció a Viena, després de la seva estada com a director d'orquestra a Nova York. En el trajecte, entre somnis i deliris, repassa la seva trajectòria. 

Així, doncs, el caràcter oníric d'alguns d'aquests moments, permet a Russell excessos visuals al ritme de la música del compositor, tendència anunciada en anteriors títols i que assoliria el seu zenit a "Tommy", un any després. Cal reconèixer que la seva experiència hauria de ser útil per als videoclips de la dècada següent. 

El moment més recordat (i més indubtablement kitsch) fa referència a la seva condició de jueu i la interessada conversió al cristianisme per poder accedir a la direcció de l'Òpera de Viena i interpretar la música de Wagner sense oposició de la seva vídua Còsima. Veiem a Mahler convertit en un nou Sigfrid sota l'ègida d'una Còsima d'aparença nazi i llavis pintats de negre, en clau de cinema mut primer i final sonor; una aclucada d'ull entre provocadora i cinèfila que resulta pueril, però no tant com la referència a la pel·lícula de Visconti ("Muerte en Venecia") basada igualment en la vida del compositor.

EL NIÑO

L'estil el·líptic del realitzador (*) no ens permet saber amb exactitud quins són els problemes que travessa el matrimoni format per Gérard (Gérard Depardieu) i Sophie (Geraldine Pailhas). Podem endevinar que en Gérard és masclista i faldiller i, tot i que sembla estar molt enamorat de la seva esposa, incapaç d'estimar com cal.

La parella se separa, però els uneix el petit Antoine. És un nen adorable (fill del director), teòric protagonista d'un film titulat precisament "El niño" (o "Le garçu", en l'original francès); tot i que, a mesura que avança l'acció, ens adonem que també el pare és un nen. I, en la part final, en un episodi que transcorre a la França rural i recorda inevitablement "La boca abierta", Gérard visita el seu propi pare moribund i explica que li deien -al pare- "garçu". 

Una de les amants d'en Gérard reconeix que la seva exparella (que passarà a ser la nova de la Sophie) la pegava. Però ella ho perdona; allò que no pot perdonar és la hipocresia. 

Sembla que sigui el mateix director qui parla. Potser Pialat sempre es retrata a si mateix: un pare que estima devotament la seva filla Suzanne ("A nos amours"), o al petit Antoine; un home que no sap ser diplomàtic ni conciliador, aspre com les seves pel·lícules ho són, violent tal vegada; però sincer per damunt de tot. 

(*) Cal advertir, en qualsevol cas, que "El niño", realitzada el 1995, no va poder ser muntada com volia Pialat a causa de la seva fràgil salut. Tenia ja setanta anys i moria el 2003 sense haver tornat a dirigir. "Le garçu" no va tenir el ressò de les seves produccions dels vuitanta, tot i ser un dels films que millor defineixen el seu univers, entranyable i bellíssim malgrat la seva radicalitat formal. No s'havia estrenat al nostre país i és un motiu més per agrair als responsables de Filmin la gentilesa d'oferir l'obra completa d'un director que ha d'estar sí o sí entre els grans del cinema francès (mundial).