dissabte, 9 de maig del 2026

CHERNOBYL

Fa quaranta anys del desastre de Txernòbil i no tindré millor ocasió per recomanar aquesta excel·lent minisèrie britànica (coproduïda amb els Estats Units) del 2019. 

Necessària i didàctica per entendre la magnitud del succés, sap fer-ho sense que perilli la intensitat dramàtica. El material -potser no cal dir-ho- resulta òptim, i Johan Renk (director) i Craig Mazin (creador i guionista) no obvien els detalls espantosos; tanmateix, saben dosificar el suspens i atorgar relleu als protagonistes d'aquesta història en què conviuen els herois amb els ineptes. La culpa -això no resulta una gran sorpresa- és d'un règim totalitari i aberrant en què els funcionaris i els polítics només es preocupen de salvar el cul i fer la pilota al camarada Gorbatxov, mentre les morts es multipliquen, les dels innocents i les dels qui no dubten a sacrificar la seva vida. 

"Chernobyl" també explica que defensar la veritat pot ser tan difícil i letal com arreglar els desperfectes causats per l'explosió del nucli atòmic.

dimarts, 5 de maig del 2026

DEVUÉLVEMELA

Vaig dir al seu dia que "Háblame", dirigida per Danny i Michael Philippou, de la qual tothom parlava bé, m'havia decebut. Però "Devuélvemela" (2025) em torna la confiança en aquests germans australians. 

És una mena de conte de Hansel i Gretel barrejat amb una història força inquietant de màgia negra i fenòmens paranormals. A diferència del títol precedent, els joves protagonistes semblen més normals, tot i que el germà arrossega traumes de petit i la noia és pràcticament cega; el suspens i el gore funcionen i Sally Hawkins ("La forma del agua") brinda una gran interpretació de la pertorbada tutora.

dilluns, 4 de maig del 2026

LEER "LOLITA" EN TEHERÁN

Basada en l'obra autobiogràfica d'Azar Nafisi, "Leer 'Lolita' en Teherán" (Eran Riklis, 2024) descriu la difícil situació de les dones a l'Iran de la Revolució Islàmica. 

La protagonista, que vivia a Amèrica amb la seva família, torna al seu país d'origen el 1979, amb la intenció d'elevar el nivell cultural ensenyant literatura anglesa a la universitat. Ben aviat, la deriva radical del règim la porta a renunciar al seu lloc de treball; però, amb un grup d'antigues alumnes, es reuniran a casa seva per comentar en la intimitat clàssics com el del títol; com us podeu imaginar, són llibres prohibits; però tampoc no està ben vist que unes amigues es trobin per xerrar i menjar dolços.

dissabte, 2 de maig del 2026

LA TRAMA FENICIA

Wes Anderson, després d'històries més corals a "La crónica francesa" i "Asteroid City"-, torna a l'esquema d'una família que cerca el seu retrobament a "La trama fenicia" (2025); una família teòricament extensa, tot i que l'assumpte de l'herència i d'un darrer llegat, força controvertit, es dirimirà entre el pare (Benicio del Toro), un multimilionari excèntric i potser no gaire escrupolós, i una filla (Mia Threapleton) que vol ser monja i ajudar els desfavorits. Enmig, un tutor enigmàtic interpretat per Michael Cera. 

Això no impedeix una llarga galeria de secundaris que inclou els actors que darrerament intervenen als films del realitzador: de Benedict Cumberbatch a Scarlett Johansson, passant per Tom Hanks i Bryan Cranston; Bill Murray també apareix fent de Déu en el millor gag de la pel·lícula. 

Però convé dir que l'emotivitat que sorgia dels primers treballs del realitzador resulta en aquest cas ofegada tant pel hieratisme característic dels seus treballs com pel surrealisme de les situacions, sense que l'estructura en forma de relat d'aventures serveixi d'al·licient.

divendres, 1 de maig del 2026

AYER, HOY Y MAÑANA

Els films d'episodis van ser molt habituals en la cinematografia italiana, al llarg dels anys seixanta, i al bloc hem tingut ocasió de comentar-ne uns quants. 

Però potser no era tan comú que tots els capítols portessin la mateixa signatura; és el cas d'"Ayer, hoy y mañana" (1963), de Vittorio de Sica. 

Superada la seva etapa neorealista i algunes incursions en el melodrama, el realitzador se sentia igualment còmode en la comèdia. El primer dels tres episodis, sempre protagonitzats per Sophia Loren i Marcello Mastroianni, és un exemple perfecte de comèdia napolitana, sobre gent que viu del miracle, aprofitant les esquerdes del sistema, com la venedora de cigarretes de contraban que, per evitar la presó, es queda embarassada una vegada i una altra, provocant l'esgotament del marit, tot i que l'home tampoc no té una altra ocupació coneguda. 

El segon episodi, el més curt i el que és, en el fons, més dramàtic (inspirat en un relat d'Alberto Moravia), ens porta a Milà. Allà, la gent té més diners, com la protagonista, que, acompanyada del seu Mercedes i del seu amant, passeja la seva buidor existencial pels afores de la ciutat. 

Finalment, De Sica i els seus actors ens condueixen a Roma, a un àtic sobre la plaça Navona. Sophia Loren és una prostituta i Mastroianni un dels seus clients; però la història se centra en la relació amb els veïns de la protagonista, uns vellets no gaire tolerants però finalment entranyables, i el seu net, un jove seminarista que s'enamora perdudament de la noia. L'escena de l'strip-tease passarà als annals del cinema eròtic i és el moment culminant d'aquesta ruta italiana, tendra, irònica i magníficament interpretada, que li va valer al director el tercer dels seus Òscars, sempre en la categoria de millor pel·lícula estrangera (els altres van ser per "El limpiabotas", "Ladrón de bicicletas" i "El jardín de los Finzi-Contini").

dilluns, 27 d’abril del 2026

MI VIDA SIN MÍ

Es curiós comprovar com "Mi vida sin mí", dirigida per Isabel Coixet el 2003, amb un argument molt similar al de la recent "Tres adioses", resulta clarament superior. Potser perquè no pretén alliçonar (la protagonista s'ha de morir, ho accepta i, senzillament, decideix els seus objectius en els dies que li queden de vida), i perquè la innocència impregna el relat, amb l'ajuda d'una posada en escena que parteix de l'estètica indie (que tan bé li va funcionar a "Cosas que nunca te dije") i es desenvolupa a través d'una elaborada composició de primers plans de la protagonista, conseqüent ja que tot -el relat i la resta de personatges- gira al seu voltant, amb la paradoxa de què ella oculta la malaltia. Les puntuals fugues oníriques, com l'escena del supermercat, després habituals en els films de la directora, estan ben integrades en la narració, acompanyades d'una excel·lent selecció de cançons. 

Tampoc no seria "Mi vida sin mí" un film tan notable si no fos pel treball de tots els components d'un elenc heterodox, de la protagonista Sarah Polley a la Leonor Watling, passant per Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Alfred Molina, una sempre carismàtica Deborah Harry o un adorable Mark Ruffalo.

diumenge, 26 d’abril del 2026

PROYECTO SALVACIÓN

Si hem de parlar de "Proyecto Salvación" (2026), crec important destacar el paper del seu guionista, el senyor Drew Goddard, i no perquè el llibret del film dirigit per Phil Lord i Christopher Miller sigui res de l'altre món (tot i viatjar a un altre món). Però crec revelador que Goddard sigui també el guionista de "Marte" (Ridley Scott, 2015), igualment basada en una obra de l'escriptor Andy Weir; el paral·lelisme és evident: un astronauta resta sol (bé, aquí no tant) en un indret de l'univers on no arriben altres humans, i s'ha d'espavilar amb l'ajuda de la seva intel·ligència i d'un optimisme a prova de meteorits. 

Goddard és un cinèfil aplicat i ho va demostrar en la molt divertida "La cabaña del bosque" (2012), que també va dirigir, desconstrucció dels films d'horror protagonitzats per adolescents. En canvi, ens va decebre una segona intervenció rere la càmera a "Malos tiempos en el Royale" (2018), thriller claustrofòbic molt alambinat que tenia un parell de bons moments, però que, en la major part d'un metratge clarament excessiu, semblava una mala imitació de Tarantino. 

El metratge excessiu també resulta un llast a "Proyecto Salvación", història de ciència-ficció que inclou una relació d'amistat amb un alienígena deliberadament estrany -però simpàtic-. No falten les aclucades d'ull a clàssics del gènere (per exemple, "Encuentros en la tercera fase"), però, com dèiem, no ens ha semblat molt inspirada ni inspiradora, tot i que cal destacar un molt correcte treball de posada en escena i l'esforç de Ryan Gosling per dotar de carisma el seu omnipresent personatge.

dijous, 23 d’abril del 2026

HERVIDERO

"Hervidero" (1992) és el darrer títol dirigit per John Woo a Hong Kong abans d'abordar la seva etapa americana (prou interessant en els seus inicis, gràcies a títols com "Cara a cara" o "Misión imposible 2"). 

No va gaudir d'un gran èxit, si més no a Espanya en el moment de la seva estrena, però avui és considerat de culte, gràcies a les seves senyes d'identitat: bàsicament, una violència exacerbada, coreogràfica i espectacular, i uns personatges ambigus, com, en aquest cas, el policia infiltrat que interpreta Tony Leung ("Deseando amar"). Tot i que el seu company d'aventures, un heroi més d'una peça, interpretat per l'estrella del gènere Chow Yun-Fat, no eludeix cap dels tòpics: no fa gaire cas dels seus superiors i, quan té una estona lliure, es dedica al jazz.

I salva nadons en perill:
 

dimarts, 21 d’abril del 2026

LOS SOBORNADOS

El personatge de Marlene Dietrich a "Encubridora" s'assembla en molts aspectes al de la Debby de "Los sobornados" (1953), una esplèndida mostra del millor cinema negre, també a càrrec del mestre Lang.

Debby (Gloria Grahame) no té tant caràcter com Altar Keane, però, com ella, no freqüenta les millors companyies. La relació amb Vince Stone (Lee Marvin) li brinda una vida còmoda, però, a canvi, rep maltractaments verbals i físics, que culminen amb un bany de cafè bullent. En el policia encarnat per Glenn Ford hi veu l'alternativa d'un home igualment fort, també violent a la seva manera, però, si més no, defensor de la justícia i capaç de certa empatia. El record de l'esposa morta (o de la núvia morta en el cas d'"Encubridora"), dona ideal en tots els aspectes, és un obstacle que ni Debby ni Altar Keane poden salvar, i l'enveja d'aquella bondat i del seu efecte en els oponents masculins només la podran superar amb un acte suprem de sacrifici.

"Los sobornados" és una veritable obra mestra, exemple de concisió narrativa des del seu contundent inici, que sorprèn en revelar que el nucli argumental serà la corrupció de la policia i dels polítics (també aquí el títol espanyol destaca el delicte que centra l'argument). El triomf de la justícia i la redempció d'alguns dels implicats no invaliden una proposta que replicaria, potser amb més pessimisme, el cinema negre d'anys posteriors -i de la dècada dels setanta en particular-. 

L'oposició entre la senzilla vida familiar del policia interpretat per Glenn Ford i l'opulència en què es mouen els dolents és un recurs copiat per molts títols del gènere. I també resulta curiós que dues advertències del títol de Fritz Lang les trobem gairebé calcades en la també magistral "El padrino": 

- Si et sents amenaçat, no deixis que la dona engegui el teu cotxe. 

- Si els policies que vigilen la casa on dorm la teva filla (o l'hospital on tenen ingressat el teu pare) desapareixen misteriosament, desconfia i ves-hi corrents (curiosament, l'entrada de la casa de "Los sobornados", amb el tram d'escales que caracteritza molts edificis de Nova York, és idèntica a la de l'hospital al film d'en Coppola).

dilluns, 20 d’abril del 2026

ENCUBRIDORA

Però, més enllà de la influència de Thea von Harbou en l'etapa silent, la rellevància dels personatges femenins s'estén a l'obra de Fritz Lang als Estats Units. Si més no, es fa palesa a "Encubridora" (1952), un western de venjança en què el protagonisme de l'heroi i l'antiheroi, respectivament interpretats per Arthur Kennedy i Mel Ferrer, acaba desmentit per l'interès del personatge de la decidida Altar Keane, mítica cantant de saloon que ha prosperat gràcies a l'aixopluc que, a canvi d'una comissió, ofereix a tots els malfactors de l'Oest, o quasi, al seu ranxo; una activitat molt lucrativa que justifica el títol espanyol. 

Lang va comptar per al paper amb la seva compatriota Marlene Dietrich, qui broda el difícil paper d'una supervivent que lamenta no haver tingut una vida i una parella més convencionals.

diumenge, 19 d’abril del 2026

LAS TRES LUCES

"Las tres luces", coneguda també amb el títol original de "La muerte cansada" ("Der Müde Tod"), és una pel·lícula dirigida per Fritz Lang el 1921, que, per la seva ambició i audàcia visual, va servir d'inspiració a cineastes com Luis Buñuel o Alfred Hitchcock. 

En la trama central, la Mort, després de comprar un terreny al costat d'un cementiri i construir-hi una mena de mausoleu enorme sense portes ni finestres, coneix una jove parella i s'emporta el xicot, sense gaires miraments, cap al seu reialme. La noia farà els possibles per recuperar el seu estimat, i, considerant que l'Amor pot vèncer la Mort, la convenç perquè li atorgui no una sinó tres oportunitats, que constituiran episodis més o menys independents i que ens conduiran a la Venècia de les màscares de Carnaval, a un palau de les mil i una nits (en ple Ramadà, vulnerat per un europeu -infidel- enamorat de la germana del califa), i, finalment, en el fragment més ple d'efectes visuals, a la Xina imperial. 

Més enllà dels nombrosos trucatges, sorprèn el tractament humanista del personatge que representa la Mort, que Lang vesteix de negre i amb un barret d'ala ampla, com en una visió que va tenir quan va estar molt malalt durant l'adolescència. Pel que fa al protagonisme de la noia i el masclisme contra el qual intenten rebel·lar-se les protagonistes de les tres subtrames, sembla clara la influència de la també guionista Thea von Harbou, esposa del director.