TENER Y NO TENER

En teoria, "Tener y no tener" (Howard Hawks, 1944) és una adaptació d'una novel·la d'Ernest Hemingway. A la pràctica, una reedició de "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942): també passa durant la Segona Guerra Mundial, en una colònia sota el règim de Vichy (canviant el Marroc per la Martinica); també n'és el protagonista Humphrey Bogart, aventurer nord-americà; ara no porta un bar sinó que es dedica a passejar turistes rics en la seva barca, però passa les hores en un local calcat al de Casablanca, amb pianista inclòs, tot i que no és negre. Com en el film de Curtiz, uns patriotes de la França Lliure li complicaran la vida, però la trama d'aventures també és l'excusa d'una història d'amor, ara sí una mica diferent: Harry-Bogart no coneixia Marie-Lauren Bacall abans de trobar-la al bar i ella sembla més decidida que Ingrid Bergman; com a bona heroïna hawksiana, porta les regnes de la situació i podria valdre's per ella mateixa (robant la cartera als clients del bar) sense l'ajuda de l'aventurer protagonista, tot i que se n'enamora a primer cop d'ull i li diu allò de "si em necessites, xiula. Saps com es fa, oi? Has d'ajuntar els llavis i bufar". La parella va fer fira i la història d'amor va continuar fora de la pantalla fins a la mort de l'actor. Hawks els va fitxar un parell d'anys després per a "El sueño eterno". 

Com que els herois d'en Hawks no viatgen mai sols, a Harry l'acompanya, a part de la noia, un vell mariner alcoholitzat, un personatge entranyable que també apareix en la novel·la de Hemingway i que interpreta un il·lustre secundari, Walter Brennan, qui repetiria amb el director en els seus westerns "Río Rojo" i "Río Bravo".

THE MAURITANIAN

Després de "La serpiente", retrobem Tahar Rahim a "The Mauritanian" (Kevin Macdonald, 2021), on ofereix una interpretació menys continguda en el paper d'un musulmà tancat a Guantánamo després de l'11-S. El pobre noi (es tracta d'un cas real) s'hi va estar catorze anys sense que arribessin a jutjar-lo i havent patit tortures d'allò més sofisticades al dictat del senyor Donald Rumsfeld. Jodie Foster fa d'advocada defensora i Benedict Cumberbatch d'un fiscal amb escrúpols. 

La pel·lícula no és res de l'altre món. És honesta i fins i tot agosarada formalment, jugant amb els formats per reforçar la claustrofòbica situació del protagonista. Però li falta una mica d'emoció, potser perquè no és americana. En contrapartida, és molt realista; i, en qualsevol cas (i potser en aquest sentit sigui un avantatge que es tracti d'una producció britànica), la situació denunciada és tan greu que no calen excuses artístiques per recomanar-la.

UNA JOVEN PROMETEDORA

"Una joven prometedora", òpera prima d'Emerald Fennell (som en un any ple de dones directores que presenten títols importants) conté algunes aclucades d'ullet cinematogràfiques (menció especial a "La noche del cazador"). Però aquesta història de venjança, més o menys metòdica, i el detall de la llibreteta, ens recorda "Kill Bill" (deutora al seu torn de "La novia vestía de negro", d'en Truffaut); més a prop de la comèdia romàntica que del thriller però amb les mateixes dosis d'humor negre. Tot i que, a diferència del títol de Tarantino, que mostrava personatges molt allunyats de la nostra quotidianitat, la pel·lícula de Fennell, interpretada per una arravatadora Carey Mulligan, parla de gent més propera; sí, això no són els Estats Units, i les disbauxes en les seves universitats d'elit semblen més salvatges que les festes de Telecos, però no ens pot resultar aliena l'actitud masclista i depredadora dels personatges d'un film que ens glaçarà la sang per la radicalitat del seu argument i la seva denúncia.

MI IDAHO PRIVADO

"Mi Idaho privado" (1991), probablement la millor pel·lícula de Gus Van Sant, s'endinsa en el món de la prostitució masculina als carrers de Portland (amb excursions a Idaho i a Roma), entrellaçant dues històries d'amor i amistat traïdes. El traïdor és un molt atractiu Keanu Reeves, de qui un River Phoenix narcolèptic i que arrossega un trauma familiar s'enamora, i que també és un transsumpte de l'Enric V shakespearià, un noi de casa bona que gaudeix de les companyies marginals i que també té el seu Falstaff particular, a qui repudiarà després de la mort del seu pare, com passava en l'obra de l'escriptor o a "Campanadas a medianoche" d'Orson Welles. 

Aquesta combinació, una mica arbitrària, de road movie, manifest LGTBI i drama isabelí, acaba resultant simpàtica gràcies a una posada en escena molt fluida, amb elements autorals característics del realitzador però relativament continguts i sempre integrats en la narració.

¡ME CAGO EN GODARD!

Com correspon per Sant Jordi, avui recomanaré un llibre: "¡Me cago en Godard!", de Pedro Vallín (Arpa, 2019). 

Tot i que, segons sembla, escriu a La Vanguardia, no coneixia l'autor. El llibre em va atreure pel títol tan irreverent i pel seu subtítol que avisa del contingut: "Por què deberías adorar el cine americano (y desconfiar del cine de autor) si eres culto y progre". 

No puc pretendre tornar a explicar allò que l'autor defensa prou bé al llarg de quasi 300 pàgines, amb prosa eloqüent i compaginant una notable erudició amb un tarannà tan divertit i irònic com el títol anuncia. Em limitaré a dir que exposa i exemplifica una tesi segons la qual el prejudici que acusa el cinema nord-americà de ser de dretes no té cap fonament i que, ben al contrari, sempre ha estat popular i crític amb l'establishment, mentre el cinema europeu i la seva teoria dels autors representen una mirada burgesa conservadora i aliena als problemes reals de la ciutadania. 

Vallín demostra tenir un coneixement de l'art cinematogràfic profund i quasi enciclopèdic, però també de molts altres aspectes del món cultural. Tot això, tenint en compte que no és crític sinó periodista, especialitzat en temes d'economia i política. Aquesta versatilitat i una lucidesa poc habitual li permet no únicament convèncer el lector del seu punt de vista sobre el cinema americà sinó denunciar de passada molts prejudicis arrelats en una crítica que ha reemplaçat el sentiment de culpa judeocristià per la fe marxista (l'autor no oculta les seves simpaties liberals) i concloure que la diferenciació entre artesà i autor és senzillament un artifici o que el conte, la narració que alegrava les nits dels primitius homes caçadors, és el fonament de la major part del cinema de Hollywood, mentre que la novel·la és un invent burgès i, per definició, conservador. Els autors es miren el melic mentre els narradors ens parlen de les pors i les necessitats de la gent i, en darrera instància, de la recerca de la justícia i la llibertat. 

És un text útil i divertidíssim que recomano sense reserves. O quasi. Cap a la meitat, un excés d'erudició està a punt de frenar l'interès de la seva lectura, però un capítol lluminós sobre el cinema nord-americà dels anys vuitanta el redimeix sobradament. L'autor va créixer en aquests anys i es va apassionar pel setè art gràcies a Spielberg i a Star Wars. 

Jo el supero en edat i la meva fe cinematogràfica té uns orígens diametralment oposats, ja que, als meus quinze anys, vaig descobrir les versions originals subtitulades i a Fellini, Visconti i Bergman. I me'n vaig enamorar. Tal com sona. Tampoc he ocultat mai la meva devoció per la Nouvelle Vague, tot i que reconec els defectes d'un Godard entestat, sobretot els darrers anys, a fer justament allò que Vallín denuncia: mirar-se el melic. 

No obstant això, i no obstant aquesta petita diferència d'edat, em reconec en l'experiència juvenil de l'autor quan parla del desembarcament als instituts d'un professorat d'ideologia marxista que pretenia fer-nos partícips dels prejudicis i idees preconcebudes heretats del materialisme històric. Per sort, nosaltres teníem altres preocupacions. Però no podré oblidar mai aquella excursió a Barcelona en què algú va proposar -llavors no hi havia cinema d'estrena a la meva petita ciutat i havíem d'aprofitar els viatges a la capital- anar a veure la pel·lícula del moment, "Apocalypse Now", i la immediata desqualificació d'un d'aquests professors del PSUC afirmant que era propaganda imperialista ianqui, per descomptat sense haver vist l'obra mestra de Coppola i tan content, convençut que no li calien més arguments. 

Estic molt d'acord amb tot allò que Vallín afirma al seu llibre (això vol dir que sóc de dretes o encara em puc considerar "culto y progre"?), però em fa l'efecte que l'hegemònica ideologia marxista que l'autor denuncia no perviu ni tan sols en l'àmbit de la crítica cinematogràfica, sortosament, i que els anatemes de moda als anys setanta i vuitanta, com l'imperialisme o el consumisme, estan ja una mica superats. En realitat, el problema del moment, en la meva sempre modesta opinió, és la falta de creences, ja siguin marxistes, ja siguin neoliberals, substituïdes per un campi qui pugui cultural i polític que ens fa objectius idonis per a una ultradreta que ja no es talla gens ni mica (només cal veure el circ de les eleccions madrilenyes).

OTRA RONDA

"Otra ronda" (Thomas Vinterberg, 2020) planteja almenys dos dilemes prou interessants: 

El primer, que centra l'argument, és el següent: si podem demostrar empíricament que l'alcohol exerceix en la nostra vida i el nostre treball una influència positiva, per què ens hauríem de mantenir abstemis? Existeix un punt mitjà acceptable entre aquesta ingesta "terapèutica" i l'alcoholisme? 

El segon dilema fa referència al discurs del film (al seu presumpte missatge, si es vol): Thomas Vinterberg, director deixeble de Lars Von Trier i vinculat al seu moment al Dogma, no es caracteritza per voler deixar-nos indiferents. Però un enfonc massa radical de la qüestió plantejada hauria convertit el seu film en la rèplica d'un títol que ja existia, també protagonitzat per quatre amics amants de la bona taula i el millor celler: ens referim a "La gran comilona" (Marco Ferreri, 1973). I ja no estem als setanta, ni tan sols als noranta (Von Trier va dirigir "Los idiotas" el 1998). De manera que el director, per a desesperació dels crítics, sembla apuntar en direccions diverses, fins i tot oposades. Però, en la meva molt modesta opinió, això enriqueix el resultat. Allò que podria haver estat un film de tesi en una línia similar a "La ola" (dirigida el 2008 per Dennis Gansel, també ambientada en un institut), o fins i tot una versió més polida de les aventures d'en Merlí i del seu alumne Pol Marco, esdevé una calidoscòpica i alhora càlida mirada sobre la crisi existencial de quatre amics que, en el fons, només volen ajudar. 

La clau per entendre un film complex que potser no vol dir res però parla de tot la facilita el mateix director i coguionista en una de les escenes, quan el professor d'Història interpretat (admirablement) per Mads Mikkelsen proposa als seus alumnes un joc: han de triar un de tres candidats a governar; el primer és un malalt, el segon un borratxo, el tercer un abstemi vegetarià amic dels nens i dels animals; com sembla lògic, els alumnes trien el tercer; el resultat, Hitler guanya, Roosevelt i Churchill perden. La lliçó: les coses mai no són senzilles.

ELS MONSTRES ENTRE NOSALTRES

Com demostra "El monstruo de St. Pauli", que comentàvem fa ben poc, o moltes obres mestres de la literatura o del cinema, d'"A sangre fría" (llibre o pel·lícula") a "M, el vampiro de Düsseldorf", passant per una infinitat de títols de totes les èpoques, la crònica negra extreta de la realitat aporta arguments que superen les millors ficcions. 

La sèrie de TV3 "Crims", sense sortir de Catalunya, aborda aquests successos des d'un punt de vista estrictament documental, tot i que ho fa a través d'una estructura molt codificada en què abunden les declaracions dels policies que han intervingut en unes investigacions que, sovint, ens semblen tan matusseres com els mateixos actes criminals, comesos principalment per psicòpates amateurs. 

Tot i que l'estructura d'aquests documentals apunta a certa fredor i que sempre tenim la sensació de quedar-nos amb els aspectes més superficials, he de reconèixer que algun dels episodis m'ha impactat profundament. Com aquell que narrava l'assassinat d'una parella jove i simpàtica perpretrat pel germà del noi amb l'ajuda de la seva companya en la casa en què vivien tots quatre -una casa maca i gran però assetjada pel desordre i la decadència- en una urbanització d'Abrera tan trista i impersonal com ho són totes aquestes urbanitzacions del segon cinturó metropolità (es diu així, oi?). El caràcter caïnita del succés i les circumstàncies que el rodejaven el feien encara més terrorífic: la noia assassinada estava a punt de tenir una filla, els cadàvers van ser esquarterats, els assassins van fugir sense gaires problemes però deixant totes les proves del món i van ser detinguts al port de La Haia (!) un mes després, perquè uns gendarmes van veure que vivien al cotxe com uns indigents i van sentir curiositat. I no hi havia un mòbil clar, tot i que les desavinences entre els germans eren conegudes. Els morts eren molt sociables; els assassins (que en les fotografies semblaven ben normals i ben eixerits) no es feien amb ningú; potser discutien per haver de compartir la casa que els pares els havien cedit; potser perquè les víctimes rebien més visites i feien soroll. Més que el crim en sí, allò que em va provocar més horror va ser imaginar el procés mental pel qual una parella sense amics pot arribar a l'extrem de planejar i executar amb fredor i determinació la mort d'un familiar proper i una noia embarassada, sense que al judici es demostrés que patissin cap desordre mental, més enllà de consumir alguns ansiolítics.

També eren parelles joves amb tota la vida pel davant les que matava Charles Sobhraj, ara sí amb el móbil evident del robatori però intervenint certa animadversió cap a aquests nois blancs (l'assassí era fill d'un indi i d'una vietnamita) que jugaven a ser pobres i, carregats amb una motxilla, moltes il·lusions, i, eventualment, alguns xecs de viatge, feien la ruta hippie que els duia d'Europa o els Estats Units a Katmandú o el Sud-est asiàtic en els anys immediatament posteriors al conflicte del Vietnam. El criminal era tot un seductor i, ajudat per una noia canadenca i sota l'aparença d'un distingit tractant de gemmes, caçava les seves víctimes al seu pis de Bangkok, on sempre hi havia festes, les enverinava i les matava; o, si li convenia, les convertia en esclaus, com en el cas del pobre Dominique. 

La seva trajectòria criminal i la investigació duta a terme per un jove funcionari de l'ambaixada holandesa són objecte d'una sèrie de vuit capítols que es pot veure a Netflix, titulada "La serpiente" per l'apel·latiu amb què la premsa groga va batejar l'assassí. Una estructura alambinada amb salts temporals constants que potser vol ocultar la desconfiança dels realitzadors (especialistes del medi televisiu) en les seves capacitats, substituint la intensitat per la precipitació, no invalida una proposta ambientada de manera excel·lent, que sap situar-nos en l'època i retratar amb la mateixa eficàcia els escenaris exòtics, la nit de Bangkok, la corrupció dels policies tailandesos o el distanciament còmplice i els prejudicis colonials dels membres de les ambaixades. El funcionari holandès que perseguirà obsessivament el criminal posant en perill la seva carrera i el seu matrimoni ens remet als antiherois d'altres trames policíaques inspirades en casos reals (com el dibuixant interpretat per Jake Gyllenhaall a "Zodiac"). Però si, com deia Hitchcock, una història és millor com millor és el seu dolent, aquesta resulta apassionant per la inquietant, antisocial i profundament narcisista personalitat de l'esmunyedís Sobhraj, un psicòpata de manual. I que no sigui ficció fa possible que hi siguin presents la sordidesa i surrealisme que només pot aportar la realitat més prosaica, com també fa més horribles els crims i els criminals.

LOS OLVIDADOS

Buñuel va iniciar la seva etapa mexicana amb dos films molt comercials (tot i que el primer va ser un fracàs econòmic): "Gran Casino" (1947) i "El gran calavera" (1949). Però en el seu tercer treball amb el productor Óscar Dancigers, el realitzador es va mostrar més ambiciós. 

"Los olvidados" (1950) comença amb una veu en off que, sobre imatges d'arxiu de diverses urbs del món, explica que totes les grans ciutats oculten espais miserables. Però és probable que el breu pròleg (com l'actitud responsable del director de la granja-escola) només pretengui absoldre les autoritats mexicanes d'una pobresa i d'una violència que semblen endèmiques al país i que, al film, concerneix els més joves (nens i adolescents) que viuen en barraques als barris marginals de Ciutat de Mèxic, amb famílies desestructurades o directament inexistents. Llevat d'aquesta concessió als poders públics (que el títol contradiu), Buñuel no ens estalvia res en la seva voluntat de denúncia: els diversos episodis d'una trama que comença amb la fugida d'en Jaibo del correccional i acaba amb la seva mort a mans de la policia mostren uns personatges sense horitzons, analfabets, alcohòlics, supersticiosos, mesquins, traïdors i assassins. Alguns més bèsties que altres, tot sigui dit: en Pedro no és mal xicot però la seva mare no li demostra cap afecte i tampoc no té gaire sort; el Jaibo és un criminal però se suggereix que és a causa de no haver-se sabut mai estimat; el director ho subratlla quan posa en imatges els seus darrers pensaments; aquest moment, com l'escena del malson d'en Pedro, ens porta al Buñuel més obertament surrealista, però la part més realista, quasi documental, de la història, com ja passava en "Las Hurdes, tierra sin pan", un film de temàtica similar, proporciona imatges tan inquietants com les dels títols adscrits al moviment: les gallines, l'home sense cames a qui roben i abandonen al mig del carrer. I els personatges del cec i l'orfe que l'ajuda semblen remetre a la tradició literària espanyola, font d'inspiració d'alguns dels seus millors treballs.

NOMADLAND

Tant a "The Rider" (2017) com a "Nomadland" (2020), la directora Chloé Zhao apel·la a l'esperit dels pioners, encara molt present als Estats Units, celebrant-lo, però, al mateix temps, posant en relleu un cert anacronisme i la dificultat d'encaixar-lo en aquests temps de globalització i de crisi econòmica.

Primer fou el cowboy de "The Rider", un jove que només vol fer rodeos però que es troba limitat després de patir un greu accident (el film destaca que les caigudes amb conseqüències resulten bastant habituals en aquest negoci). En un entorn en què no és fàcil guanyar-se la vida i no hi ha expectatives, el protagonista només anhela cavalcar en les hores del capvespre per les praderies del Midwest. 

La vídua protagonista de "Nomadland" (excel·lent Frances McDormand) també es queda sense feina, després del tancament de l'empresa on ella i el seu marit havien treballat tota la vida. Amb la indústria, també desapareix el poble que acollia els seus treballadors i ella, amb les mínimes pertinences, s'instal·larà a la seva vella furgoneta i viatjarà pel país, treballant en feines precàries i aparcant en els poblats nòmades de les autocaravanes, al costat de gent a qui ja només importa la llibertat de moure's per l'immens territori dels Estats Units. 

Entre el documental i la road movie, "Nomadland" es revela una història d'amor: el que Fern sent encara pel seu marit i l'amor als paisatges i a les persones que li obren el seu cor en el decurs del pelegrinatge. L'escena en què comparteix un sandvitx i una cervesa, a la vora d'un arbre i enmig del no-res, amb un jove que potser té una família, que potser estima una xicota i que, potser, només potser, té algun futur, i li recita el poema del dia del seu casament, resumeix l'essència d'una pel·lícula que, de tan senzilla i de tan sincera, esdevé enorme.

LA HUELLA

"La huella" (1972), el darrer film dirigit per Joseph L. Mankiewicz, parteix, com els seus millors treballs, d'un llibret extraordinari, signat en aquest cas per Anthony Shaffer a partir de la seva obra teatral. Potser la crítica al classisme britànic no és excessivament original, ni ho és el deute amb les peces de misteri a l'estil d'Agatha Christie; però la trama -una successió de jocs perillosos i de falses aparences que comencen als títols de crèdit- és particularment enginyosa, i uns diàlegs d'insòlita precisió sustenten unes interpretacions memorables de Laurence Olivier i de Michael Caine. El director aporta una sòbria eficàcia i sap treure partit dels escenaris i dels objectes que omplen la mansió del pervers escriptor de novel·les policíaques, des del laberint al jardí (oportuna metàfora de tot allò que succeirà després) fins a la figura del mariner jovial que riu els acudits del seu amo quan no observa en silenci la seva paranoia.

LOS PROFESIONALES

Abans de signar la magistral "A sangre fría", Richard Brooks va dirigir, el 1966, "Los profesionales", un western ambientat al Mèxic dels darrers anys de la Revolució. Un dels protagonistes era Burt Lancaster, qui ja havia freqüentat un escenari similar a "Veracruz" (Robert Aldrich, 1954) i havia coincidit amb Claudia Cardinale a "El gatopardo", tres anys abans. Però el film de Brooks, també interpretat per Lee Marvin, Robert Ryan (qui després apareixeria a "Grupo salvaje"), Woody Strode, Jack Palance i Ralph Bellamy, tenia alguna cosa a veure amb la sèrie de televisió coetània "Misión imposible" (origen de l'actual nissaga interpretada per Tom Cruise): quatre homes amb diverses especialitats, ja fossin les armes, els explosius o els cavalls, són contractats per a una missió quasi suïcida, consistent a alliberar la dona d'un ric terratinent ianqui de les urpes d'un bandit mexicà amagat al desert. L'operació no resultarà fàcil malgrat la seva perícia; però, a més, descobriran que han estat víctimes d'un engany. 

Potser no és el millor film del director però té una fotografia en exteriors impressionant signada per Conrad L. Hall i els diàlegs de la part final expressen la lucidesa i el desencant que caracteritzen alguns dels millors títols del gènere, sobretot en la seva etapa crepuscular.