MARTY SUPREME

El març del 2020, vam dedicar un post als germans Safdie, Ben i Joshua (o Josh). Ara van per separat i el segon signa en solitari "Marty Supreme" (2025), títol de notable èxit i que, si no hi ha imprevistos, li valdrà un Òscar al seu protagonista, en Timothée Chalamet. Sigui com sigui, les característiques i virtuts dels treballs que llavors vam comentar, especialment "Diamantes en bruto", reapareixen aquí. 

Un ritme adrenalític, un protagonista tan murri com obsessiu i una sensació de cursa contra rellotge; tot això, barrejat amb un discurs inclement sobre el poder i l'ambició i dintre d'un esquema de cinema esportiu, entre "Rocky" i "El buscavidas", però ara amb tenis-taula, molt més espectacular d'allò que pot semblar a primera vista, o potser sigui pel partit que en sap treure el director. 

Us diran que és un biopic del campió Marty Reisman, però no us ho cregueu. És una altra cosa i és millor.

EL COMPROMISO

Després d'"América, América", Elia Kazan reincidia signant el llibret d'un nou projecte, "El compromiso", del 1969. També sembla molt personal, potser autobiogràfic; si més no, el protagonista (Kirk Douglas) és grec, fill d'immigrants. És un publicista d'èxit que sembla tenir una vida perfecta. L'inici de la pel·lícula és brillant: resumeix en una breu escena la falsa felicitat d'una burgesia destinada a consumir; però quan el somrient marit condueix cap a la feina en el seu descapotable, fa un cop de volant enmig de l'autopista amb l'òbvia intenció de morir sota les rodes del camió que circula al seu costat. 

No es mor, però el succés és el tret de sortida d'una crisi existencial, que podria implicar un discurs nihilista que Kazan aviat desactiva conduint la història en direccions diverses. És evident que la feina i el matrimoni del protagonista són "compromisos", i d'aquí el títol. També s'enyora de la seva amant, a qui no ha tractat gaire bé (Faye Dunaway és l'amant i la sonsa Deborah Kerr l'esposa; fins aquí resulta fàcil identificar-se amb el personatge). Finalment, la trama revela que Eddie/Evangelos està reprimint l'odi cap al seu pare, ara malalt, fa anys un home autoritari que els tenia acollonits a sa mare i a ell, a qui volia impedir que es matriculés a la universitat perquè pogués continuar amb el negoci d'importació de catifes (assumpte que remet directament al film precedent del realitzador). 

La mort del pare resol el trauma freudià i posa les coses al seu lloc. Tanmateix, certifica la indefinició de l'argument, que va de bracet amb certa indefinició estilística: Kazan vol ser modern, i inclou recursos una mica puerils, des de la recurrent aparició del "jo" anterior del protagonista a la inserció d'onomatopeies, a l'estil del Batman televisiu de la mateixa dècada.

MASPALOMAS

Les escenes en l'inici de "Maspalomas" (José Mari Goenaga, Aitor Arregi, 2025) ens situen a la platja canària del títol i que apareix com un paradís; un paradís gai, on tothom, fins i tot un protagonista amb més de setanta anys a l'esquena, es dedica a follar i a prendre el sol. 

Però un ictus inoportú obligarà Vicente a tornar al lloc que havia deixat enrere ja feia molts anys: a l'entorn conservador de San Sebastián; i, a causa de la seva malaltia i precària situació econòmica, a una residència per a la tercera edat, un armari encara més estret d'aquell que un bon dia va abandonar, deixant-hi una família. 

L'estigma de l'homosexualitat, la vellesa, la necessitat de trobar-se i d'explicar-se un mateix i als altres, de reconciliar-se amb tothom, són temes profunds que la pel·lícula de Goenaga i Arregi (especialitzats en presons que han construït els presoners per a si mateixos -Marco, atrapat en la seva impostura; el talp de "La trinchera infinita"-) presenten amb sensibilitat, intel·ligència i amb la franquesa que li fa falta al protagonista. La intervenció de la covid (som el 2020) potser resulta un pèl forçada (defecte menor en un film excel·lent), però servirà per accelerar la catarsi.

NOUVELLE VAGUE

Abans de parlar de "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), potser caldria recordar una aproximaciò més càustica a la persona de Jean-Luc Godard, en la pel·lícula de Michel Hazanavicius "Mal genio", del 2017, que vam comentar al bloc. 

Linklater, tot i que no obvia el caràcter de nen malcriat del geni, molt ben interpretat pel debutant Guillaume Marbeck, adopta un to més neutral en un treball que és una celebració dels inicis de la Nouvelle Vague francesa i que se centra en el rodatge de la mítica "À bout de souffle", un caos apassionant. En un blanc i negre quasi idèntic al del film a què remet, recupera la llum, en tots els sentits, d'una era irrepetible.

AMÉRICA, AMÉRICA

Elia Kazan signa el guió d'"América, América" (1963). No acostumava a fer-ho, però aquest era un projecte molt personal, inspirat en la història d'un tiet seu, grec pel seu origen, turc pel lloc de naixement, decidit a viatjar a Amèrica per fugir de la violència i la misèria. 

Ens trobem en els inicis del segle passat i l'èpica narració comença mostrant el genocidi dels armenis a càrrec dels otomans; els grecs se salven, però no ho veuen gaire clar. Les injustícies tot just comencen i el protagonista passarà tota mena de penalitats i haurà de fer el que calgui per aconseguir el preu d'un passatge de tercera classe, des de fer de camàlic a festejar una noia de bona família que té la desgràcia d'enamorar-se'n. 

Si hi ha una pel·lícula que narri el drama dels emigrants amb lucidesa, és aquesta enèrgica obra d'Elia Kazan. El realitzador combina amb agilitat el to documental amb intenses escenes intimistes, ajudat per una fotografia expressionista del gran Haskell Wexler. L'ambició de la proposta atrau alguna irregularitat, però el conjunt és monumental, i diversos moments certifiquen la qualitat de Kazan com a narrador clàssic; per exemple, quan Stavros i la noia rica estan sols per primera vegada al pis que els han regalat, la càmera la mostra a ella avançant en pla frontal mentre observa els detalls del lloc on podria ser feliç; però ell roman quiet, d'esquena a la càmera, prou temps perquè endevinem que no pot compartir la seva il·lusió. 

Alguns personatges són innocents i tenen bon cor, però també abunden els lladres, els poderosos i els espavilats. La menció d'honor és per al senyor que viatja de Turquía a Amèrica acompanyat de vuit necessitats, que allotja a la seva cabina perquè li surti més barat, i que destinarà a fer d'enllustradors de sabates al seu servei quan arribin a Nova York.

LA LEY DEL SILENCIO

Elia Kazan signava el 1954 "La ley del silencio", un dels millors treballs de la seva carrera i un títol essencial en la història del cinema. 

El guió, de Budd Schulberg, partia d'un article de premsa i volia denunciar el control exercit sobre els treballadors dels molls de Nova York per sindicats poc transparents. La trama se centra en el dilema del protagonista, un pinxo, antic boxejador, que vol acabar amb els mètodes criminals dels mafiosos -sobretot després d'enamorar-se de la germana d'una de les víctimes-, però li fot convertir-se en un xivato. Els sermons del capellà del barri també influiran en la presa de consciència. 

Convé dir que l'argument li venia com anell al dit al realitzador, després que hagués denunciat companys de professió davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes creat per l'infame MacCarthy. De manera que "La ley del silencio" esdevé una apologia de la delació, convincent dramàticament, tot i que potser no calia convertir els sindicats d'esquerres en bandes mafioses. 

Obviant aquesta incòmoda qüestió, la pel·lícula és una obra mestra, un thriller amb aire de documental d'una energia narrativa sense gaires precedents, farcida de moments icònics: les escenes al colomar, el discurs del capellà a l'església i, després, al vaixell, dret al muntacàrregues amb el cadàver del treballador assassinat; i tota la part final, quan el protagonista cerca venjança i, en darrera instància, redempció. 

L'apartat interpretatiu és excel·lent: Eva Marie Saint, en la seva primera aparició en la gran pantalla; Karl Malden (*), el capellà; Rod Steiger, el germà gàngster del protagonista, qui va propiciar el seu fracàs com a púgil i qui, finalment, se sacrifica per salvar-lo; o Lee J. Cobb, impecable fent de cap dels mafiosos (paper que repetiria anys més tard a "Chicago, años 30", a les ordres de Nicholas Ray). 

Però és Marlon Brando, el boxejador, qui s'endú els honors amb una interpretació stanislavskiana que havia d'exercir una influència enorme: magnètic, fràgil i, alhora, intens, brillant, inoblidable. 

(*) Malden i Brando havien coincidit a les ordres de Kazan a "Un tranvía llamado deseo"; i ho tornarien a fer a "El rostro impenetrable", que va dirigir el mateix Marlon Brando després d'acomiadar Kubrick (poca broma!).

CEBO PARA UNA ADOLESCENTE

L'ham de "Cebo para una adolescente" (ja em perdonareu el fàcil joc de paraules) fou sens dubte la bellesa d'una joveníssima Ornella Muti, que, amb el francès Philippe Leroy, cobria la quota internacional d'un film d'altra banda molt espanyol, també protagonitzat per Emilio Gutiérrez Caba, José Vivó i Lina Canalejas. 

El va dirigir Francisco Lara Polop el 1974, quan el cinema nacional temptejava els límits de la censura, aquí amb la història dels amors prohibits entre el president d'una immobiliària i la jove secretària. Però la noia es perfila ben aviat com una víctima, i l'amant, molt més gran que ella, es converteix en xantatgista quan s'aprofita dels favors que li ha fet a la seva família: el pare treballa a la mateixa empresa i el dirigent els ha facilitat l'accés a un pis dels que construeix als afores de Madrid. Val a dir que els pares -la mare, sobretot- no protesten gaire, de manera que semblen acceptar una situació en què la filla pràcticament es prostitueix. 

"Cebo para una adolescente", doncs, comença sent un vehicle per al lluïment de l'Ornella i acaba convertida en una faula sobre els abusos de poder i la lluita de classes, amb final agredolç. 

Sort que aquestes coses ja no passen! Oi, Julio?

LAS MARGARITAS

"Las margaritas", dirigida per Vera Chytilová el 1966, en plena Nova Onada del cinema txec, és un film revolucionari. No en el sentit que haurien volgut els comunistes, que el van censurar, sinó com a expressió d'una llibertat que es pot confondre amb l'anarquia, i que es manifesta des de la seva narrativa arbitrària fins a una trama més o menys feminista en què dues amigues es dediquen a no fer gran cosa tret de prendre el sol, ensarronar senyors perquè les convidin a dinar i, en un acte final de rebel·lia, trinxar una taula parada per a un banquet.

Chytilová i les simpàtiques protagonistes il·luminen la pantalla mentre el film combina colors i textures en la més genuïna translació de la tècnica del collage al cinema. El caos és l'única regla a seguir, però en l'inici i en el final trobem imatges d'una guerra, amb bombardejos i destrucció arreu, mentre un rètol dedica el film-experiment que acabem de veure a "aquells que només s'enfaden per un enciam trepitjat".

SOLO ANTE EL PELIGRO

Uns homes que esperen un tren és una situació icònica en molts westerns, des d'"El tren de las 3:10" a l'escena inicial d'"Hasta que llegó su hora". 

"Solo ante el peligro" (Fred Zinnemann, 1952) és pionera en aquest sentit i molts altres. La narració en temps real és, potser, el tret més definitori d'aquest film que es titula, en la versió original, "High Noon", i que comença quan el sheriff del poble (Gary Cooper) acaba de contraure matrimoni amb una atractiva quàquera (Grace Kelly, trenta anys més jove que el senyor que li fa de marit); quan es disposa a deixar el càrrec i marxar amb la dona per dedicar-se a feines menys arriscades, resulta que l'avisen del retorn, en el tren que arriba el migdia, d'un facinerós a qui va dur a la presó, indultat pels nordistes incompetents i disposat a venjar-se amb l'ajuda d'un germà i de dos sequaços (un d'ells s'assembla molt a Lee Van Cleef). 

En comptes de fer cas a la dona i fotre el camp cames ajudeu-me, el sheriff es queda i prova d'aconseguir l'ajuda de la gent del poble que ha pacificat amb el seu esforç. Però són una colla de desagraïts. 

"Solo ante el peligro" és un exercici de suspens i un discurs sobre la insolidaritat (potser oportú en ple auge del maccarthysme), però també parla, com molts altres westerns, de la transformació d'una terra sense llei en un espai civilitzat, gràcies al valor d'individus heroics; com "El hombre que mató a Liberty Valance", però concentrant en menys d'hora i mitja l'acció i la transició.

LOS AITAS

Borja Cobeaga és millor director quan rebaixa les seves pretensions. I "Los aitas" (2025), que podríem definir com una barreja entre "Pequeña Miss Sunshine" i "Los lunes al sol", n'és un bon exemple. 

La pel·lícula ens situa al Bilbao del 1989, quan la crisi industrial feia estralls. Els quatre protagonistes estan a l'atur; però no estava previst que fossin ells i no les seves esposes els qui haguessin d'acompanyar les filles respectives a un campionat de gimnàstica rítmica a Berlín, en companyia d'una més o menys rígida entrenadora d'origen alemany (paper ideal per a Laura Weissmahr, a qui vam descobrir a "Salve María"). 

Pel camí, no passa gran cosa (sí que passa quan arriben a Berlín, el mateix dia que cau el mur): anècdotes no especialment rellevants però que ens permetran empatitzar amb els protagonistes d'aquesta peculiar road-movie, immadurs però simpàtics, fins a atorgar a la lleu història la dosi suficient de realisme, immediatesa i sentit de l'humor i preparar-nos per a un final que sembla de pel·lícula americana, tot i que conscient de la modèstia de la proposta, que és, com anem dient, la seva principal virtut.

FATHER MOTHER SISTER BROTHER

L'estructura episòdica del darrer film de Jim Jarmusch o la reiteració de detalls en les tres petites històries que ens porten de les zones semiurbanes del nord dels Estats Units als carrers llargs i estrets de París, passant per Dublín i les seves avingudes de cases idèntiques, recorden altres títols del director. "Father Mother Sister Brother", en qualsevol cas, certifica que la gran virtut del realitzador és la seva capacitat de retratar personatges amb breus pinzellades, independentment de la seva loquacitat o del seu laconisme, aquí molt present, ja que els silencis que acompanyen les visites dels fills als pares en els dos primers episodis (en el tercer, els pares han mort i només en resta la memòria) resulten infinitament més eloqüents que molts dels diàlegs que abunden en altres pel·lícules sobre famílies (la gent no tria la seva família, com conclou el personatge interpretat per Adam Driver en una de les escasses reflexions més o menys filosòfiques expressades en veu alta).