DREAMS

Potser la darrera pel·lícula del mexicà Michel Franco confia excessivament en les composicions estàtiques, i potser esdevé redundant, però no podem negar que el seu discurs sobre el classisme i la falsa caritat resulta demolidor. 

A més, Jessica Chastain està perfecta en el paper.

BLUE MOON

Qui és l'absolut protagonista del darrer film de Richard Linklater? Perquè Jean-Luc Godard, en l'altre film que l'americà ha dirigit el 2025, és bastant famós, si més no en cercles cinèfils. Però que aixequi el dit qui conegui Lorenz Hart. 

En definitiva, una qüestió generacional, perquè, en el seu dia, sí que va ser ric i famós l'autor de les lletres de quasi mil cançons entre els anys vint i quaranta del segle passat, moltes d'elles famosíssimes: The Lady Is a Tramp, My Funny Valentine, o la que dóna títol al film, "Blue Moon". En companyia del brillant compositor Richard Rodgers, va signar musicals famosos com "A Connecticut Yankee" o "Pal Joey". 

Però Hart, que era brillant, també era lleig, calb, i no passava del metre quaranta. Era bisexual, una condició gairebé obligada per a un escriptor -d'acord amb una de les línies de diàleg de la pel·lícula més ben escrita de les darreres temporades-, però no gaire ben vista en l'època; també era bohemi i alcohòlic, la qual cosa va acabar dinamitant la seva profitosa col·laboració amb el més seriós Rodgers. 

De fet, l'acció del biopic sui generis que és "Blue Moon" (com també ho era "Nouvelle Vague") ens situa la nit de l'exitosa estrena del musical "Oklahoma!", que Rodgers ha creat amb l'ajuda d'un nou lletrista, Oscar Hammerstein II. Som el 31 de març del 1943, set mesos abans de la mort del nostre protagonista, anunciada des del pròleg, i en el temps que dura la mateixa pel·lícula, assistirem al moment en què Hart veu enfonsades la seva carrera i la seva vida. 

"Blue Moon" és un film tràgic. Però, com les cançons que Hart escrivia, transcorre en un agradable to entre elegant i malenconiós, entre el romanticisme i el cinisme que utilitza el protagonista com a cuirassa i eina de seducció. Apareixen molts personatges, alguns de famosos (Andrew Scott -"Ripley"- és un perfecte Richard Rodgers) i altres no tant, com la universitària interpretada per Margaret Qualley, qui exerceix de presència catàrtica. 

Però els reis de la funció són Lorenz Hart, assegut a la barra del Sardi dissertant sense parar, fumant el seu cigar i procurant sense gaire èxit no tornar a emborratxar-se, un bàrman sol·lícit i perspicaç, un pianista vestit de soldat que omple la banda sonora de la música escaient, i encara un altre client solitari, que resulta ser l'assagista E. B. White. 

Com va fer amb el París de finals dels cinquanta a "Nouvelle Vague", Linklater ens submergeix sense esforç aparent en el Broadway dels dies de la Segona Guerra Mundial. Compta, això sí, i com ja hem dit, amb uns diàlegs extraordinaris (que comencen referint-se als de "Casablanca") i -no ho podríem obviar- amb una actuació absolutament sorprenent i notable d'Ethan Hawke, actor-fetitxe del director, transfigurat en el lletrista, de qui algú va dir (resen els crèdits inicials) que era la persona més trista del món, i algú altre va dir que era capaç d'alegrar la més avorrida de les reunions.

LA HERMANASTRA FEA

"La hermanastra fea", pel·lícula noruega del 2025, dirigida per Emilie Blichfeldt, guanyadora del Festival de Sitges del mateix any, és el revers tenebrós de La Ventafocs. Ja no és un conte de bons i dolents, perquè aquí tots són igual de mesquins: la Ventafocs no és gaire simpàtica i juga amb l'avantatge de ser la més guapa; el príncep és un imbècil masclista; la madrastra és una interessada, i, finalment, la germanastra lletja del títol és una adolescent que ha llegit massa contes de fades, manipulada per la seva mare. 

El film és un discurs immisericorde sobre la dictadura de la bellesa física, i la lletja és una víctima. Pot millorar amb algunes intervencions que comencen sent doloroses, però eficaces; podríem arribar a pensar en una versió del relat de l'aneguet lleig -una altra variant clàssica de l'assumpte-, fins que arriben les mutilacions, dignes del gènere body horror a què, en definitiva, s'adscriu el film.

VIVA

Triomf personal d'Aina Clotet en la seva doble faceta d'actriu (premiada a Cannes) i directora, "Viva" (2026), com el títol indica, ens parla de la urgència de la Nora per viure, després de superar (o no) un càncer. 

Curiosament, treballa en un projecte per allargar la vida, i també té una aventura amb un xicot molt més jove, assolint una satisfacció sexual que no troba (o ja no troba) amb la seva parella. Al seu voltant, la mort i la vida es manifesten com esdeveniments tan angoixants com inevitables, mentre ella cerca un equilibri i sentir-se realitzada. 

El film d'Aina Clotet inclou comentaris sobre el canvi climàtic i l'augment de les malalties mentals, però no va gaire més enllà d'un retrat femení en clau de tragicomèdia. 

En qualsevol cas, s'expressa amb honestedat i convicció, i no vull objectar la seva similitud, probablement casual (*), amb un altre retrat femení que, també per casualitat, he pogut veure amb només un dia de diferència:

En què s'assemblen "Viva" i "Una bonita mañana", pel·lícula de Mia Hansen-Love del 2022? 

- El més obvi, és el tallat de cabells de les protagonistes, tot i que la Sandra d'"Una bonita mañana" (una senzillament extraordinària Léa Seydoux) no ha tingut càncer (que sapiguem). 

- També la desorientada Sandra troba consol en el sexe, gràcies a un amic convertit en amant (Melvil Poupaud, més simpàtic que en els seus treballs amb Allen o Donzelli, comentats al bloc); però, com li passava a la Nora amb el jove de "Viva", la relació és incerta, en aquest cas perquè ell és casat. 

- La vellesa, la decrepitud, i l'infern de les residències és present en ambdós films. A "Una bonita mañana", funciona també com el revers de les ganes de viure, a través del dramàtic cas del pare de la protagonista, intel·lectual que pateix una greu malaltia neurodegenerativa. 

Dues bones pel·lícules -tot i que confesso preferir la segona- que resolen un dilema etern amb les carícies del sol sobre les cicatrius; en el cas de "Viva", en sentit literal, i a "Una bonita mañana", fent honor al seu títol, amb una passejada fins al Sacré Coeur parisenc. 

(*) Tot i que Aina Clotet ha esmentat la directora francesa entre els seus referents.

EL BRUTO

"El bruto" (1953), pel·lícula de l'etapa mexicana de Luis Buñuel, se centra en el personatge del títol, un paio fort i primitiu que treballa en un escorxador i a qui contracta el senyor Cabrera perquè espanti uns llogaters que vol desnonar. La paradoxa de la història és que Pedro "El bruto" acaba sent una víctima més d'un entorn mesquí i miserable on impera la llei del més fort i la redempció resulta quasi impossible; el territori de "Los olvidados". 

Inclou un gir melodramàtic cap al final, amb el protagonista dividit entre dues dones, una noia bona i una altra de dolenta, amb la qual no vol conviure però sí compartir una passió que Buñuel representa metafòricament amb uns talls de carn que es cremen sobre el foc.

CRIMEN PERFECTO

"Crimen perfecto" (Alfred Hitchcock, 1954) transcorre en un escenari pràcticament únic. El perill de la teatralitat ja l'havia esquivat el realitzador a "La soga" gràcies al pla-seqüència, de manera que un risc havia esdevingut una oportunitat. Aquí, es conforma amb alguns plans picats i de detall, sempre al servei d'un guió prou hàbil, i comptant amb un dolent (Ray Milland) tan calculador i elegant com la història requeria. En qualsevol cas, la seva capacitat de narrar en imatges queda demostrada sobradament en l'inici del film, quan ens fa saber que el matrimoni protagonista potser no és tan idíl·lic com aparenta i que la dona té un amant, sense ni una paraula, menys de deu plans -inclosos els dos de petons entre Grace Kelly i els seus oponents-, i poc més d'un minut de metratge. 

Per cert, una vegada més queda clar que els crims perfectes no existeixen, fins i tot quan, com també passava a "Extraños en un tren", s'utilitzen els serveis d'un tercer aparentment desinteressat i un dels personatges és tennista (en aquest cas, retirat).

EL DÍA DE LA REVELACIÓN

Steven Spielberg retorna als seus orígens amb aquest títol que sembla una barreja d'"Encuentros en la tercera fase" i la sèrie televisiva "Expediente X", i que també parla de democratitzar la informació, com ho feia la magnífica "Los archivos del Pentágono". 

La llàstima és que, amb tots aquests precedents, no hi ha gaire suspens, i les escenes d'acció, amb cotxes amunt i avall, tampoc no aporten grans novetats, sense que els diversos personatges resultin especialment carismàtics, tot i la provada professionalitat de Josh O'Connor, Emily Blunt i Colin Firth.

FORD A L'ARMADA

Podríem fer un joc de paraules abominable i considerar que eren prescindibles els dos títols que John Ford va dedicar a l'Armada: "Escrito bajo el sol" (1957) i "No eran imprescindibles" (1945). 

Però, tot i tractar-se de films que podríem considerar menors dintre la seva filmografia, no seria just qualificar de prescindible un títol signat pel mestre Ford. D'altra banda, en ambdós casos reflecteix la seva experiència personal en l'Armada dels Estats Units, on va servir durant la Segona Guerra Mundial -va assolir el grau de contraalmirall-, filmant documentals sobre el terreny, tots excel·lents i que van ser força útils per elevar la moral. 

Ambdós títols destaquen la tenacitat dels personatges. "No eran imprescindibles" està protagonitzada pels components d'una companyia de llanxes torpederes, una mica gelosos dels mariners que viatgen en els cuirassats. Però el seu esforç es veurà recompensat quan Estats Units entra en guerra amb els japonesos. Tot i que els americans destinats a les Filipines van patir, en els primers mesos de la guerra al Pacífic, una derrota rere una altra, sabrem que el seu valor i el seu sacrifici no van resultar inútils i van fer possible que el general MacArthur complís la seva promesa ("tornaré!"). 

Ford elabora una trama coral en què -com en molts altres títols de la seva filmografia- conviuen dos protagonistes de caràcters diversos: un oficial més circumspecte (Robert Montgomery) i un altre més indisciplinat i expeditiu (John Wayne); les escenes d'acció conviuen amb moments d'humor gràcies als sempiterns secundaris aficionats a la brega i a l'alcohol (l'imprescindible Ward Bond entre ells); però, on el mestre es llueix realment, és en els intervals tràgics o amorosos, com la visita a l'oficial ferit o la història d'amor entre Wayne i la infermera interpretada per Donna Reed, presidits per una esplèndida fotografia en blanc i negre que treu tot el partit possible dels contrallums i de les ombres sobre els personatges, metàfora de les seves inseguretats. 

"Escrito bajo el sol" és en color, però la biografia de Frank W. "Spig" Wead (al film, amb l'aspecte de John Wayne) també alterna llums i ombres. Les desgràcies van de la mort d'un fill a una caiguda domèstica que gairebé va deixar l'home invàlid; els èxits d'un típic militar de pel·lícula de John Ford, tossut i aficionat a resoldre a cops de puny les discussions amb els membres de l'Exèrcit (rivals de l'Armada), després d'un inici en què se'ns presenta com un indisciplinat pilot d'hidroavions (s'assembla molt al conductor de llanxes del primer film), però també un home pacient i tenaç quan està a l'hospital, culminen amb el seu inesperat triomf com a guionista o la seva estratègia relacionada amb l'ús dels portaavions durant la Segona Guerra Mundial. 

Si el caràcter de crònica històrica condicionava "No eran imprescindibles", aquí són els requisits del difícil gènere del biopic. En qualsevol cas, John Ford, una vegada més, porta la trama al seu terreny, introdueix l'humor en les baralles entre mariners i soldats (finalment reconciliats en l'emotiu comiat al protagonista) i torna a excel·lir en la part més difícil, la descripció de la constantment interrompuda història d'amor entre el protagonista i la seva esposa (Maureen O'Hara), a través de breus escenes, hàbils el·lipsis, silencis eixordadors i oportunes metàfores, com les flors que li arriben de tothom al malalt immobilitzat sense dur mai el remitent que ell anhela. 

Un cop més, compareixen Ward Bond i Ken Curtis, però és Dan Dailey qui roba les seves escenes, sobretot quan, a l'hospital militar, anima el protagonista -que no sap si podrà tornar a caminar-, a moure un dit del peu (va inspirar Tarantino per a "Kill Bill"?), sempre amb un cigar a la boca i ocultant en penjadors les ampolles de licor que arreplega, fins i tot les destinades al pobre malalt.

BACKROOMS (By Gerard)

Ressenya escrita pel Gerard 

He vist exactament el que m'esperava veure: És xula, però es perd l'esperit original dels espais liminals. Les escenes en found footage són les més Backrooms de la pel·lícula, de lluny. El lo-fi, la manca d'història o context, són el que fan als liminal places ser, ben bé, liminal places. 

Sempre ho he pensat: el mercat mata l'art (òbviament Kane Parsons ha de menjar i no el culpo gens, de fet em sembla un crack aquest xaval) — si la pel·li es compongués sencera i únicament d'escenes en found footage o baixa resolució sense cap narrativa convencional, seria mil vegades millor, com Begotten, o com Sinister (2012), si es tractés exclusivament dels vídeos en Super 8 dels assassinats durant una hora i quart o així... Però és clar, si haguessin fet això, no hauria tingut l'èxit que ha tingut. El mercat mata l'art.

LA LUZ

La pedofília al si de l'Església Catòlica, el silenci còmplice i la hipocresia al seu voltant, a part de nodrir reportatges de la premsa i la televisió, és un assumpte ja tractat al cinema, si més no l'americà ("Spotlight") o el francès ("Gracias a Dios"). 

"La luz" (2026) és l'aportació espanyola, de la mà de Fernando Franco, realitzador especialitzat en temes polèmics ("La herida", "La consagración de la primavera"), qui aconsegueix una mirada més controvertida oferint el protagonisme absolut a un culpable (penedit?), interpretat amb convicció per un Alberto San Juan que apareix en totes les escenes, acompanyat, però, d'il·lustres secundaris com Pedro Casablanc, María Galiana, Ramón Barea, Luis Callejo, Nacho Sánchez (és premeditat que fos el protagonista de "Mantícora"?) o Miguel Rellán, el discurs del qual sobre la necessitat d'adaptar l'Església als "nous costums" constitueix el moment més terrorífic d'una pel·lícula que en té més d'un.

EL DRAMA

Després de "Sick of Myself" i "Dream Scenario", la productora A24 li produeix a Kristoffer Borgli el que pot semblar una comèdia romàntica amb Zendaya i Robert Pattinson. Però ja ho diu el títol: "El drama" (2026), tot i que comença, sí, com una estúpida comèdia romàntica, es transforma ben aviat en quelcom més inquietant, a partir de la revelació que fa la núvia sobre el seu passat en una reunió amb els padrins del casament. 

Proposa un dilema curiós i deriva cap a l'humor negre. Potser hauria calgut un ritme més sostingut, però no desmereix del caràcter atrevit de la flamant productora, també responsable del gran èxit que ha estat "Backrooms". 

I Zendaya revalida el seu carisma i simpatia. Jo l'hauria perdonada.