dijous, 23 de juny de 2022

LE CAPORAL ÉPINGLÉ

La darrera pel·lícula de Jean Renoir estrenada en sales (després, ja només treballaria a la televisió) fou "Le Caporal épinglé", del 1962, títol que pertany al subgènere "soldats presoners en camps alemanys de la Segona Guerra Mundial que fan el que poden per fugir-ne". 

No té el prestigi de films com "La gran evasión" o, fins i tot, "Evasión o victoria"; i no té la consideració del clar precedent que constitueix "La gran ilusión" (1937) en la carrera del mateix Renoir. Però és un film senzill i realista que també parla de l'amistat i de les classes socials, que combina sense problemes humor i tragèdia i demostra el profund coneixement de la naturalesa humana i l'amor del realitzador cap als seus personatges, fins i tot alguns dels alemanys.

dilluns, 20 de juny de 2022

ARIANE

No fa gaire trobàvem Audrey Hepburn a Roma, a "Vacaciones en Roma", de William Wyler. Ara la trobem a París, de la mà de Billy Wilder, amb qui l'actriu ja havia treballat a "Sabrina".

"Ariane" (1957), amb guió d'I.A.L. Diamond, comparteix un argumental habitual en els films del director, com vam destacar al bloc en un monogràfic que li vam dedicar fa més de deu anys: un personatge, en aquest cas la virginal filla d'un detectiu parisenc interpretat per Maurice Chevalier, es fa passar per allò que no és (una dona alliberada devoradora d'homes) per conquerir un conqueridor qui, al seu torn, acaba renunciant als seus principis a causa d'un atac de gelosia. 

No és un dels films més celebrats de Wilder; és un pèl llarg i reiteratiu i Gary Cooper es veu molt gran per al paper de seductor. Però Audrey Hepburn aconsegueix emocionar, sobretot en el commovedor final a l'estació, i, a les escenes de l'hotel, que recorden "Ninotchka", Wilder treu molt partit de la intervenció d'uns zíngars que animen les trobades de la parella, o d'un carretó amb begudes que certifica el seu talent per convertir alguns objectes en protagonistes (també hi ha una sabata, una gravadora, un contrabaix).

dissabte, 18 de juny de 2022

TOP GUN: MAVERICK

No tinc gaire clar que "Top Gun: Maverick" (Joseph Kosinski, 2022) sigui -com el film del 86 segons la lectura d'en Tarantino- la història d'un paio en conflicte amb la seva homosexualitat. Ho podria ser, sí: els joves aviadors el fan fora del bar on beuen cervesa, juguen al billar i toquen el piano perquè és un vell i un antipàtic; però, per circumstàncies de la vida, Cruise tornarà a lluir muscle i bronzejat al costat dels seus ara deixebles, també musculosos i bronzejats, mentre fan veure que juguen a rugbi a la platja al capvespre. En qualsevol cas, l'operació nostàlgia és prou evident: l'argument és calcat del de la primera pel·lícula, hi ha homenatges a Val Kilmer (amb una impúdica referència al seu càncer de gola) i al malaguanyat Tony Scott, citat en els crèdits finals, i escenes idèntiques, des de les inicials al portaavions, l'esmentada seqüència a la platja o les anades i vingudes en moto per visitar la nòvia heterosexual (Jennifer Connelly substituint una Kelly McGillis que no porta tan bé l'edat com l'incombustible Cruise). Res de nou sota el sol i un retorn als anys vuitanta que comporta un gairebé incomprensible nou èxit de taquilla. 

Si més no, i que Tony Scott em perdoni des del cel, les seqüències aèries estan més ben filmades i explicades.

divendres, 17 de juny de 2022

SUBURBICON

Quasi per casualitat topo amb aquest film dirigit per George Clooney el 2017, protagonitzat pel seu amic Matt Damon i per Julianne Moore. 

L'acció transcorre en una urbanització modèlica de les que abundaven als Estats Units als anys cinquants, fetes a la mida de la puixant classe mitjana. Els problemes apareixen quan una família d'afroamericans s'instal·la al barri. 

Els comentaris sobre el racisme de la societat americana són lapidaris; però la violència ultradretana només serà el reflex d'una violència més domèstica en el que resulta ser un thriller macabre, salvatge i divertit, que recorda "Fargo"; i no és casualitat perquè els guionistes són els germans Coen.

divendres, 10 de juny de 2022

VENECIAFRENIA

A "Veneciafrenia" (2021), Álex de la Iglesia ens trasllada al bressol del giallo, o sigui a Itàlia; més concretament a Venècia, rere les passes de Nicholas Roeg. El film, del tot intranscendent tot i el comentari prou àcid sobre el turisme de masses, és també un slasher amb noies guapes i xicots amb poques llums, amb molta sang i menys ensurts dels que potser caldria; però l'escenari, ple de carrerons ombrívols, palaus decadents, teatres abandonats i illes cobertes de cadàvers, esdevé fidel als gustos del director. 

Ens preguntem, però, on ha anat a parar l'habitual sentit de l'humor del director i del seu guionista Jorge Guerricaechevarría. S'ha perdut en l'aigua dels canals? La recuperació d'Armando de Razza, l'ocultista d'"El día de la bestia", aquí convertit en policia, només accentua la nostàlgia d'altres temps.

dilluns, 6 de juny de 2022

LA GRAN APUESTA (CRISI # 5)

Com passa a "No mires arriba" (2021), el film d'Adam McKay del 2015 "La gran apuesta" també mostra com tothom va mirar cap a una altra banda, mentre es popularitzaven les hipoteques subprime. Tothom tret de quatre espavilats que, advertits del desastre imminent, van decidir apostar contra els bancs i, com especifica el personatge interpretat per Brat Pitt, "contra l'economia americana". 

Atès l'any de la seva producció i de la presència notòriament publicitària de Margot Robbie donant lliçons d'economia des de la banyera, sembla evident que el film de McKay, que reprèn temes ja abordats per títols com "Inside Job" o "Margin Call", volia aprofitar l'èxit d"El lobo de Wall Street"; i tampoc no aportava grans novetats sobre la crisi especulativa del 2008. Si més no, com en altres films del realitzador, el retrat de personatges, amb l'ajuda d'un elenc espectacular (a part de Pitt i dels cameos de Robbie i Selena Gómez, trobem Christian Bale, Steve Carrell, Ryan Gosling i Hamish Linklater -l'impagable capellà de "Misa de medianoche"-), és brillant.

dissabte, 4 de juny de 2022

¡AGÁCHATE, MALDITO!

A "¡Agáchate, maldito! (1971), Sergio Leone ens situa enmig de la Revolució Mexicana. Els protagonistes són un lladre obsessionat amb un banc de la ciutat de Mesa Verde (Rod Steiger) i un improbable excombatent de l'IRA amb molta traça amb els explosius (James Coburn). 

No és el film més popular del director. El seu proverbial domini del tempo es converteix aquí en morositat. Els primeríssims plans dels ulls esbatanats de Steiger contraposats als ulls blaus i ametllats de Coburn, que semblen evocar les fesomies d'Eli Wallach i Clint Eastwood a "El bueno, el feo y el malo", s'alternen fins a l'exasperació i, tot i que cal aplaudir la voluntat de narrar en imatges, falta tensió que justifiqui la durada de la majoria d'escenes; de fet, Leone cerca més aviat l'emoció, subratllar la maldat dels poderosos i la força de l'amistat, recuperar el to elegíac d'"Hasta que llegó su hora", després reiterat a "Érase una vez en América". Però tant subratllat i tanta música de Morricone acaben pesant massa en una història que es podia haver explicat en hora i mitja i que Leone allarga una hora més, a còpia d'acumular primeríssims plans dels privilegiats que viatgen en una diligència cuirassada, de Steiger i Coburn ara rient tot ensenyant les dents, ara rumiant, i de flash-backs irlandesos al ralentí. Això sí, hi ha trens, explosions i milers de soldats crivellats per les metralladores. 

Peckinpah se'n va sortir millor.

dilluns, 23 de maig de 2022

LAS APARIENCIAS

El cinema francès sempre reserva alguna sorpresa, i és el cas de "Las apariencias" (Marc Fitoussi, 2020). En un primer moment, sembla una d'aquestes comèdies descafeïnades sobre crisis i infidelitats matrimonials, amanides amb algun malentès. Però ben aviat la trama ens arrossega cap als terrenys relliscosos del thriller, i el retrat àcid de l'alta burgesia i la seva submissió a les aparences passa de ser decorat d'una aventura presumptament lleugera a l'epicentre d'un terratrèmol.

diumenge, 22 de maig de 2022

TIEMPO DE AMAR, TIEMPO DE MORIR

Tant Douglas Sirk com Erich Maria Remarque eren alemanys nacionalitzats estatunidencs, que van fugir del seu país natal a conseqüència del nazisme. L'escriptor ja no era gaire ben vist atès el caràcter pacifista de la seva obra cabdal, "Res de nou al front de l'oest", sobre la vida en les trinxeres durant la Gran Guerra. El 1954 va reincidir en una temàtica molt similar però ambientada en la Segona Guerra Mundial i Sirk va adaptar quatre anys després "Tiempo de amar, tiempo de morir". 

El rei del melodrama va captar sense problemes l'essència d'una obra que contraposa els horrors de la guerra i la il·lusió de l'amor a través de la peripècia d'un soldat (John Gavin) destinat al front rus que, durant un permís, descobrirà un país destrossat; però, entre les ruïnes i la misèria, també coneixerà la dona de la seva vida, i, al seu costat, un racó per a l'alegria, per a la bondat i la solidaritat (el mateix Remarque es reserva el paper del professor Pohlmann, un intel·lectual que ajuda un jueu a amagar-se).

dissabte, 21 de maig de 2022

ALCARRÀS

Després de sorprendre amb el seu debut "Estiu 1993", Carla Simón, sense abandonar la seva mirada naturalista, ja gairebé renoiriana, va un pas més enllà amb "Alcarràs" (2022), flamant Os d'Or a Berlín, en què aborda els problemes d'uns pagesos del poble que dóna títol al film, que veuen amb tristesa com el seu món desapareix engolit per plaques solars. La malenconia implícita en la història no impedeix que el millor títol en català que haurem vist en molt temps destaqui la felicitat dels petits moments en família (*), una família molt ben avinguda (tot i els conflictes quotidians) en què la distància entre l'avi que enyora el temps en què la paraula tenia la força d'un contracte i el net que salta a la discoteca quan no cull préssecs és només aparent. 

(*) Com en la també notable "Sis dies corrents", la directora aprofita el carisma d'actors no professionals. A Berlín es van quedar de pasta de moniato quan van saber que no eren família entre ells.

diumenge, 15 de maig de 2022

PLEASURE

El porno californià vist des de dins, a través de la peripècia d'una jove sueca que viatja a Los Angeles decidida a triomfar. La protagonista de "Pleasure" (Ninja Thyberg, 2021) cerca els diners, però el glamur està més aviat absent i la descripció d'aquest univers i dels seus mètodes esdevé prou realista per semblar abjecte.