dissabte, 16 de març de 2019

UN ASUNTO DE FAMILIA


Kirin Kiki també apareix a "Un asunto de familia" (2018); però això no és estrany perquè ja havia treballat en uns quants films d'Hirokazu Kore-Eda. Aquí, el director japonès insisteix en el seu tema predilecte: la institució familiar. Tot i que la família en qüestió és tan atípica com el Japó que contemplarem, molt allunyat de la imatge de país benestant a què estem acostumats.

No és el mateix ser pare que exercir de pare (o mare), ni és el mateix ser una família que actuar com a tal. Això és el que Kore-Eda ens vol dir en aquest film excel·lent (flamant Palma d'Or a Cannes), en què demostra la seva capacitat per retratar el conjunt -el nucli familiar, arraulit al voltant dels fideus i dels futons- i l'individu, des d'un punt de vista narratiu o estrictament visual, combinant els plans generals a l'estil del mestre Ozu amb primers plans dignes de Bergman.

divendres, 15 de març de 2019

UNA PASTELERÍA EN TOKIO


Naomi Kawase va dirigir el 2015 "Una pastelería en Tokio".

Una àvia interpretada per la recentment desapareguda Kirin Kiki entra a treballar en una pastisseria regentada per un home malenconiós i solitari; malgrat el greu problema que pateix l'anciana, ensenyarà al seu patró com cuinar l'anko (com els pot agradar, això?) i a gaudir de la vida, fins i tot en circumstàncies terribles i injustes. Un missatge d'amor i comprensió solcat per l'ombra dels cirerers florits i l'aroma dels dorayakis. Potser un excés de sucre però ja es tracta d'això, oi?

dimarts, 12 de març de 2019

LOVING VINCENT


I encara seguint amb la rotoscòpia i les produccions poloneses, parlarem de "Loving Vincent" (Dorota Kobiela, Hugh Welchman, 2017).

De films sobre el pintor Van Gogh n'hi ha uns quants, alguns sorgits de la càmera de grans cineastes, de John Huston a Maurice Pialat, passant per Akira Kurosawa. L'originalitat d'aquesta versió, que evoca els darrers dies del pintor i el misteri al voltant de la seva mort violenta, no radica només en l'estructura a manera d'enquesta a l'estil de "Ciudadano Kane", sinó en el tractament visual, amb fotogrames pintats a mà que imiten els quadres de l'artista i els seus colors, amb predomini del groc intens. Però no entenem per què els autors del film reserven el color per a la narració en present i mostren el passat (en teoria la part més interessant) en blanc i negre; un blanc i negre estèticament solvent però contrari als principis de la pintura de Van Gogh. En qualsevol cas, sigui en color o blanc i negre, la part visual és molt més interessant que la dramàtica, una mica desdibuixada (perdoneu el joc de paraules fàcil).

dissabte, 9 de març de 2019

UN DÍA MÁS CON VIDA


"Un día más con vida" (Raúl de la Fuente, Damian Nenow, 2018) és un film d'animació insòlit, que barreja la imatge real quan entrevista els supervivents amb la motion capture quan vol mostrar els fets narrats sobre l'estada del periodista polonès Ryszard Kapunscinski a Angola, quan el país encetava una llarga guerra civil després de la descolonització portuguesa. Els personatges dibuixats són molt més atractius que els que apareixen a les fotografies, però això ja passa en tots els títols "basats en fets reals" (la recent "Green Book" n'és un bon exemple); i que l'acció en passat sigui dibuixada resulta una excusa perfecta i, curiosament, no afecta la credibilitat d'un film que reflexiona sobre els conflictes moderns i el paper dels periodistes amb principis (abans n'hi havia!).

Angola, 1975:


diumenge, 3 de març de 2019

LA LOBA Y LA PALOMA


Una de les figures més inclassificables del nostre cinema és el director i també escriptor Gonzalo Suárez.

Malgrat les diferències evidents entre ambdós realitzadors, els seus inicis com a cineasta l'emparenten amb Vicente Aranda, adaptador de la seva novel·la "Bailando para Parker" a "Las crueles". Suárez, català d'adopció, també formaria part de l'Escola de Barcelona: va col·laborar en el guió de "Fata Morgana" i va signar com a realitzador alguns dels títols més celebrats del moviment, de "Ditirambo" (1969) a la molt avantguardista "Aoom" (1970), passant per "El extraño caso del doctor Fausto" (1969). I, de la mateixa manera que Aranda confeccionarà a començaments dels setanta títols de gènere amb un fort component eròtic, Gonzalo Suárez obté, per primera vegada en la seva carrera, un èxit comercial amb "Morbo" (1972), un film de suspens també ple d'insinuacions eròtiques -des del seu títol-, protagonitzat per la parella de moda del moment, Ana Belén i Víctor Manuel.

Suárez reincideix amb la parella d'actors-cantants en l'estranya barreja de cinema d'aventures i musical "Al diablo con amor" (1973). El film va ser retirat dels cinemes després d'un escàndol una mica pintoresc: segons sembla, Ana Belén i Víctor Manuel, progres per vocació, haurien trepitjat una bandera espanyola durant una gira per Sud-amèrica (podria ser una falsa acusació filtrada per Julio Iglesias). Com sigui, va implicar una seriosa ensopegada per al director, que va voler contrarestar amb el seu següent projecte, "La loba y la paloma" (1974). Disposava d'un repartiment internacional amb l'espanyola Carmen Sevilla, el britànic Donald Pleasance, el nord-americà Michael Dunn, l'argentí Aldo Sambrell i la francesa Muriel Catala, i d'un guió, redactat pel mateix director amb l'ajuda de Juan Cueto, que recollia algunes idees d'un projecte fallit que Gonzalo Suárez havia escrit amb el seu amic Sam Peckinpah (!).

"La loba y la paloma", rodada al litoral cantàbric, conté alguna de les obsessions del director: les aventures d'arrel marinera -aquí en petit format-, o els contes que expliquen els protagonistes per amanir la narració i, de passada, revelar detalls de la seva personalitat. Bàsicament, és una trama de suspens al voltant de personatges estranys tancats en una casa (aquí, Pleasance hauria pogut aportar la seva experiència polanskiana) que cerquen una figura d'or presumptament molt valuosa, l'amagatall de la qual només coneix una adolescent traumatitzada que té el mal costum de no parlar. La presència del nan Michael Dunn, el Miguelito de la sèrie de televisió mítica "Jim West", contribueix al to surrealista del conjunt.

Però, com sigui, l'anècdota no dóna per a un llargmetratge i tot plegat resulta tan forçat com irrisori. Al final, l'únic memorable és el que va propiciar els aplaudiments del públic de l'època: el pit d'una voluptuosa Carmen Sevilla -només un, però generós-, mostrat en pantalla gràcies a la relativa relaxació de la censura auspiciada pel ministre Pío Cabanillas ("¡Viva Pío!", corejaven els espectadors, segons s'explica).

Gonzalo Suárez va recuperar el prestigi amb títols destacats del cinema espanyol ("La regenta", "Epílogo", "Remando al viento"), la qual cosa no ha impedit que sigui avui un director gairebé oblidat i que els escassos films que ha dirigit els darreres vint anys hagin estat ignorats sistemàticament.

divendres, 1 de març de 2019

PARÍS, BAJOS FONDOS


"París, bajos fondos" (1952) és un dels millors films de Jacques Becker, un realitzador essencial del cinema francès anterior a la Nouvelle Vague. Ambientat al París de la Belle Époque (amb una escena inicial que recorda tant el cinema de Jean Renoir com algun quadre de son pare, posem per cas "Bal au moulin de la Galette"), es tracta d'una mostra tardana del realisme poètic i presenta la tràgica història d'amor entre un fuster molt bona persona tot i un passat una mica tèrbol (Serge Reggiani) i la prostituta Maria (bellíssima Simone Signoret).

La noia, relacionada amb una colla de pinxos, vindria a ser una variant de les femmes fatales del cinema negre nord-americà; però, a diferència d'aquestes, el seu amor pel protagonista és pur i sincer. Certament, el problema dels protagonistes són les males companyies però, paradoxalment, seran l'amor i l'amistat els detonants del fatal desenllaç. Una freda inexorabilitat acompanyarà les diverses escenes en què hi ha violència i morts, mentre que un to idíl·lic presideix els escassos moments de felicitat de la parella, tal vegada un somni que comença, de fet, amb el protagonista dormint damunt l'herba vora un riu; ella arriba en una barca i el desperta i el rostre de Casque d'or omple la pantalla de llum.

diumenge, 24 de febrer de 2019

EL TERCER ASESINATO


No sé si és el més adient en aquests dies que anem servits de judicis, almenys des de la ràdio i la televisió, però no puc deixar de recomanar aquest thriller judicial del japonès Hirokazu Kore-Eda. Tot i que, acostumats com estem a la versió nord-americana del gènere, "El tercer asesinato" (2017) es presenta com una peça força atípica. Hi ha algunes sorpreses, com és preceptiu, però no sempre a la sala de judicis, i la veritat que usualment emergeix en el tram final, aquí esdevé més esquiva. No és la solució a l'enigma d'un homicidi el que interessa, sinó la fascinació que l'advocat defensor sent cap al presumpte criminal.

A primer cop d'ull, hom diria que Kore-Eda es pren un respir enmig dels drames familiars que l'han fet justament famós. Però "El tercer asesinato" també parla de relacions paterno-filials: entre l'advocat i la seva filla; entre l'advocat i el seu pare; entre la víctima i la seva filla; o la relació entre la filla de la víctima i l'acusat, qui sembla haver exercit de pare adoptiu o, si més no, d'àngel justicier.

dilluns, 18 de febrer de 2019

LA FAVORITA


"La favorita" (2018), el darrer treball de Yorgos Lanthimos, ens trasllada a la cort anglesa del començament del segle XVIII. La reina pateix gota i està trista; Lady Sarah la consola i això li permet governar de facto el regne. Però la guapa Abigail, una noia noble caiguda en desgràcia, entrarà en escena i ben aviat alterarà en el seu benefici l'ordre de les coses.

Com altres films del director, es tracta d'una comèdia negra protagonitzada per personatges esclaus del seu destí (fins i tot quan volen escapar-ne) i de les seves passions. Bastant divertida i molt ben interpretada per Olivia Colman, Emma Stone i Rachel Weisz, és el film més popular d'un director fins ara poc conegut fora dels cercles cinèfils; i està nominat a deu Òscars, ni més ni menys.

Cal destacar la sàvia utilització d'un recurs cinematogràfic habitualment poc agraït com és la sobreimpressió, que ajuda a Lanthimos a reflectir les relacions de poder i submissió que estableixen les favorites i una reina que gairebé no mana (i uns conills que volten per allà).

dissabte, 16 de febrer de 2019

LA SEÑORA MINIVER


Estrenada el 1942, quan la Segona Guerra Mundial encara la guanyaven els alemanys, "La señora Miniver" és un exemple interessant de cinema de propaganda: un film sobre la guerra que transcorre sempre a la rereguarda i que lloa el comportament de la població civil britànica i el valor i optimisme amb què planta cara a l'amenaça que ve de l'altra banda del Canal de la Mànega. Per cert, mostra els fets de Dunkerque (també des de la rereguarda) molts anys abans del film de Christopher Nolan.

William Wyler es mostra hàbil i elegant en el retrat de la vida quotidiana de la família protagonista, una llar burgesa tan exemplar que fa una mica de ràbia. Com poden, intenten que la guerra no canvïi les seves vides; en qualsevol cas, el drama transcorre sempre damunt dels seus caps, ja sigui al pis de dalt on hi ha l'habitació del fill, o més amunt, al cel on volen els avions britànics però també els bombarders alemanys. Paradoxalment, el cel és també un símbol d'esperança, que la càmera mostra en el pla final, a través del forat que una bomba alemanya ha fet al sostre de l'església.

diumenge, 10 de febrer de 2019

GREEN BOOK


En aquest bloc, vaig parlar dels germans Farrelly el 2012, després de veure "Carta blanca", i em lamentava del fet que haguessin extraviat -parcialment- la càrrega corrosiva dels seus primers films.

En solitari, Peter Farrelly sembla haver fet el gir definitiu amb aquesta a priori molt convencional barreja de buddy-movie i road-movie, drama amb moments de comèdia i missatge antiracista que situa la seva acció el 1962 i ens narra l'aventura (real) d'un concertista de piano afroamericà en gira pel Sud dels Estats Units acompanyat d'un xofer i ocasional guardaespatlles italoamericà.

Les possibilitats de la història són certament atractives, ja que les ocasions per al conflicte es multipliquen. Els protagonistes d'aquesta quasi reedició de "Paseando a Miss Daisy" estan condemants a entendre's (o potser no, però en el fons són bona gent) i cadascun amb les seves mancances i inseguretats ajudarà l'altre: el cultivat pianista ajudarà al xofer a escriure cartes i l'italoamericà ensenyarà al seu patró com gaudir dels petits plaers de la vida sense atemptar contra la dignitat. Don Shirley (el pianista) seria una mena de Don Quixot, una persona alienada a causa de la seva genialitat que accepta una gira perillosa i antieconòmica com una croada a favor dels canvis preconitzats pels Kennedy (explícitament citats al film); i Tony (Lip) Vallelonga, el Sancho Panza sense bagatge cultural que el protegeix dels malvats i procura obrir-li els ulls a la realitat. Com és de rigor, el viatge conduirà al millor coneixement de l'altre i d'un mateix i a una valuosa amistat més enllà dels prejudicis. Pel camí, unes quantes lliçons als nombrosos malvats de la funció.

És curiós com les situacions vistes a "Green Book" les podem trobar en qualsevol altre títol nord-americà que uneixi dues persones d'extracció social diversa. Quan Don intenta inútilment comprar-se un vestit, és obligat recordar una escena similar a "Pretty Woman". En aquest cas, no hi haurà venjança contra el sastre racista però algun policia i algun maître de restaurant finolis sortiran cul-cagats.

Però no podem retreure a Farrelly haver cedit a repetir una fórmula quan aquesta fórmula funciona tan eficaçment com ho fa aquí. De la mateixa manera que no podem acusar "Pretty Woman" de ser una enèsima versió de la Ventafocs si ens hi enganxem sense remei cada vegada que la passen per televisió. "Green Book" ens atrapa tot i saber-ne el final, ens sorprèn tot i conèixer-ne les situacions. Això pot respondre a la nostra natural inclinació pels contes però li hem de reconèixer a Farrelly que sap dosificar els gags i que sap presentar les situacions; fins i tot, com els mestres nord-americans, recorda com es narra amb imatges, tot i ser un film força dialogat, i posaré com a exemple un dels millors moments, quan al primer motel on recalen, Tony, des de les altures de la seva solitària habitació, contempla com els membres de la banda presumeixen del seu cosmopolitisme davant d'unes noies al costat de la piscina mentre són igualment observats, des d'una planta inferior a la d'en Tony, per un Don Shirley solitari i taciturn, només acompanyat de l'ampolla de Cutty Sark que buida cada nit escrupolosament.

En definitiva, la tendresa que Farrelly havia mostrat envers els protagonistes discapacitats de les seves comèdies s'estén als personatges de "Green Book", ambdós necessitats d'ajuda i comprensió. I seria injust oblidar-nos de les composicions dels dos actors que els interpreten: Viggo Mortensen, sobreactuat en la mesura justa, i un plusquamperfecte Mahershala Ali; la qualitat de la seva interpretació es fa més evident si la comparem amb el seu paper de policia en la tercera temporada de "True Detective": aquest home es transmuta fins a desaparèixer rere cada personatge.

divendres, 8 de febrer de 2019

CARMEN Y LOLA


Les històries d'amor lèsbic tenen una llarga tradició cinematogràfica, amb uns quants títols notables, de "Las amargas lágrimas de Petra von Kant" (Rainer Werner Fassbinder, 1972) a les més recents "La vida de Adèle" (Abdellatif Kechiche, 2013) i "Carol" (Todd Haynes, 2015). De manera que és difícil fer aportacions originals i la solució passa pel retorn -una vegada més- a l'excusa més antiga del gènere romàntic: la història d'amor condemnada per la societat en què viuen els protagonistes. Però com que avui la societat és força més tolerant, almenys pel que fa al lesbianisme i amb permís de trumpistes i votants de Vox, i situar l'acció en temps pretèrits ja resulta una mica tronat (malgrat que a Todd Haynes li va sortir bé l'experiment), calen més opcions; i una d'elles consistiria a ubicar la trama en un grup social reduït tan condicionat per la seva moral i/o religió que faci inviable l'elecció amorosa de la parella protagonista.

I la directora novella (premiada amb el Goya per a la categoria) Arantxa Echevarría tria la comunitat gitana perquè les Carmen i Lola del títol s'enamorin davant de l'astorament i la incomprensió de les famílies respectives i l'entorn més immediat.

"Carmen y Lola" (2018) no explica res que no ens puguem imaginar sabent de què tracta la història. Però ho fa molt bé. Amb un estil directe sense pretensions, ofereix un retrat molt creïble de la societat gitana, que critica pels seus costums estrictes sense obviar la responsabilitat dels paios en la marginació del col·lectiu (l'escena a la perruqueria no resulta gaire subtil, però el detall de la torre de vigilància va més enllà de la metàfora). I les dues noies protagonistes no es limiten a enamorar-se mútuament sinó que també enamoren l'espectador amb el seu carisma i la seva genuïna innocència, sigui real o fingida, no ho sé perquè en aquest títol és difícil esbrinar on acaba la ficció i comença la realitat.

Per cert, no fa gaire vaig veure una pel·lícula anglesa dirigida el 2017 pel xilè Sebastián Lelio ("Una mujer fantástica") que, amb el títol ben explícit de "Disobedience", narra una història d'amor lèsbic al si d'una comunitat jueva ortodoxa. Molt ben interpretada per Rachel Weisz i Rachel McAdams, és prou correcta però no té la intensitat de l'aportació espanyola.

No cal dir que els dos títols mostren un masclisme extrem ben present en aquests grups (i només una mica dissimulat en la majoritària societat laica).