diumenge, 27 de gener del 2019

EL ÚLTIMO EMPERADOR (Bertolucci en terres exòtiques)

Després del fracàs de "La tragedia de un hombre ridículo" (1981) i de l'intent fallit d'adaptar la "Cosecha roja" de Dashiell Hammett, Bertolucci va donar a la seva carrera un gir imprevist i, com un David Lean qualsevol (fins i tot va tenir la col·laboració de Peter O'Toole), va viatjar a la Xina, va aconseguir que el deixessin rodar dins la Ciutat Prohibida i allà va posar en imatges la vida del darrer emperador abans que manessin els comunistes, l'oblidat Pu Yi.

La vida del personatge era una excusa perfecta perquè Vittorio Storaro es lluís retratant els vestits de seda i les estances exòtiques del palau immens en què Pu Yi va viure d'ençà que el van fer emperador l'any 1908, quan només tenia dos anys, i va seguir residint fins i tot quan es va instaurar la república. El 1924 el van fer fora, va exercir d'emperador titella dels japonesos a Manxúria i, al final de la Segona Guerra Mundial, va ser empresonat pels comunistes, els quals el van reeducar, i va morir el 1967 després de treballar de jardiner al Jardí Botànic de Pequín.

Però "El último emperador" (1987) no és tan diferent d'altres films del realitzador italià. Ens parla d'un personatge amb un trauma edípic (Pu Yi va ser separat de ben petit de la seva mare), casat amb una dona que el menysprea i es fa addicta a l'opi (com l'Ada de "Novecento", que menyspreava Alfredo i es bevia tot el vi de la comarca), que anhela una normalitat que li és negada (paradoxalment, seran els carcellers comunistes que li donaran l'oportunitat de ser, al final dels seus dies, un ciutadà insignificant), sempre superat per un entorn que no comprèn. L'espai que l'aïlla de la realitat i les revolucions del segle XX, tot i ser tan monumental com la Ciutat Prohibida, és, en el fons, l'equivalent de l'apartament d'"El último tango en París", o "Soñadores", o la casa a la Toscana de "Belleza robada", o la mansió dels Berlinghieri a "Novecento".

No és el seu millor film però és intens i espectacular i va enlluernar els acadèmics de Hollywood, que li van regalar a Bertolucci 9 Òscars, ni més ni menys, entre els quals pel·lícula, director, guió adaptat i, per descomptat, fotografia; una vegada més, Storaro, triava els colors per a cada moment de la vida del personatge en una paleta que anava dels grocs i daurats en l'inici, el vermell o el taronja en la joventut, fins al verd i el gris de l'era comunista, passant pel negre i el blanc en l'episodi de Manxúria.

Tres edats del personatge:




D'altra banda, ara ja no podien acusar Bertolucci de lloar el comunisme, que retrata com un règim despietat, si més no en la seva versió maoista.

Al director li va agradar això de viatjar a terres exòtiques i, després de l'èxit d'"El último emperador", adaptava una novel·la existencialista de Paul Bowles que el conduiria al desert del Sàhara.

"El cielo protector" (1990), protagonitzada per Debra Winger i John Malkovich, narra l'aventura d'un matrimoni nord-americà en crisi que viatja a terres africanes per buscar un sentit a la seva relació i a la vida en general. Però Port (Malkovich), qui vol alliberar-se de la hipocresia d'Occident, tampoc no connecta amb els misteris de l'Orient. Tot acabarà com el rosari de l'aurora, per bé que l'esposa sí que acabarà integrant-se fins a cert punt en aquell nou món desconegut, de la mà d'un tuareg d'ulls immensos.


El resultat és un film vistós però superficial si el comparem amb l'original literari. En qualsevol cas, superior al següent film d'en Bertolucci, final de la seva trilogia exòtica.

Protagonitzat per l'insípid Keanu Reeves, "Pequeño Buda" (1993) narra la vida de Siddharta, un príncep que vivia (com Pu Yi) rodejat de riqueses i allunyat d'una realitat de misèria i de fam, que un bon dia descobreix, propiciant la seva conversió en un asceta primer i fundador del budisme després; i, en paral·lel, explica l'aventura d'un nen nord-americà a qui uns monjos budistes reclamen com a presumpte hereu del darrer lama. La part diguem-ne històrica la fotografia Storaro en tons daurats, mentre que la part contemporània a Seattle la filma en un únic to blavós. Exempta de matisos, aquesta crònica budista esdevé kitsch i irrellevant.

divendres, 25 de gener del 2019

LA LEGIÓN INVENCIBLE


Ignoro si l'emissió a la 2 del clàssic de John Ford del 1949 "La legión invencible" ("She Wore a Yellow Ribbon" és el títol original) és una picada d'ullet del govern socialista a l'independentisme català. Si més no, una bona oportunitat de recuperar el segon títol de l'anomenada Trilogia de la Cavalleria, que el mític realitzador va dedicar als destacaments militars que van participar en les Guerres Índies, responsables immediats del genocidi dels pobres nadius americans -quatre indis segons el ministre Borrell- (els altres dos títols són "Fort Apache", del 1948, i "Río Grande", del 1950).

L'acció ens situa poc després de la mort de Custer a Little Big Horn, ja explicada per Michael Curtiz a "Murieron con las botas puestas" i pel mateix Ford, en un to més desmitificador, a "Fort Apache". Els xeienes se senten valents i moure's de Fort Starks és perillós. De fet, hi ha algunes escaramusses amb els indis i més passejades a cavall pel Monument Valley, captades per la càmera de Winton C. Hoch amb uns colors impressionants, però el drama té un to més íntim, centrat en la figura del capità Brittles (John Wayne, envellit de manera prou convincent per a l'ocasió), qui està a punt de jubilar-se i ja enyora la seva vida a l'exèrcit, amb la companyonia i tot això, però tampoc no té motius de preocupació perquè els oficials que l'han de substituir són tan valents com ell.

No pot faltar l'escena de borratxera i cops de puny a càrrec de l'inefable Victor McLaglen i un to amable que destaca la conciliació entre enemics pretèrits (els sudistes, ara integrats al Setè de Cavalleria) i actuals (Brittles-Wayne intentarà desesperadament impedir el conflicte entre els soldats i els joves xeienes mentre fuma la pipa de la pau amb un indi amb qui l'uneix el vincle de la veterania).

Atenció als detalls de l'emotiva escena del comiat al capità Brittles (les ulleres, el mocador); o de perquè Ford era un mestre:

dilluns, 21 de gener del 2019

EL SUEÑO ETERNO


"El sueño eterno" (Howard Hawks, 1946) s'erigeix en obra cabdal i referència ineludible del cinema negre. Una trama plena de bifurcacions, una ciutat de Los Angeles nocturna, els vincles entre una classe alta moralment corrompuda i el crim organitzat, un detectiu de tornada de tot i una dona fatal, tots dos en el fons uns sentimentals, que expressen el seu desig a través d'unes rèpliques absolutament memorables, de fet el millor d'un film que reunia novament Humphrey Bogart i la seva ja esposa Lauren Bacall, ell incorporant el detectiu més famós de la història, el Philip Marlowe sorgit de la ploma de Raymond Chandler. Hawks hi va posar la seva direcció tan invisible com eficaç i els guionistes (entre ells, un William Faulkner lliurat als diners de Hollywood) els meravellosos diàlegs.

diumenge, 20 de gener del 2019

GLASS


Amb "Glass" (2019), M. Night Shyamalan tanca el cercle iniciat a "El protegido" (2000) i continuat sense previ avís a "Múltiple" (2016). Tres superherois enfrontats entre si i, alhora, amb els fantasmes convocats per una psicòloga que intenta convèncer-los que són humans i els superpoders només existeixen en la seva imaginació. Però, com ja sabem els fans del director, mai res no és el que sembla i sempre queda espai per a la sorpresa; la sobrietat és la norma i l'espectacularitat només una expectativa substituïda per l'elegància i la reflexió.

divendres, 18 de gener del 2019

HAPPY END


Perquè copiar, copia tothom. Haneke es va copiar a si mateix en el sentit més literal possible amb la versió americana de "Funny Games".

"Happy End" (2017) no és una còpia en sentit estricte però sí una mena de film-compendi que recull personatges i temes ja abordats en la seva filmografia: la violència, per descomptat, i també la representació de la violència o la seva relació amb les tecnologies de la imatge ("El vídeo de Benny", la mateixa "Funny Games"), l'eutanàsia ("Amor") o el racisme ("Código desconocido", "Caché").

Però no resulta un inconvenient que ens parli de coses que ja sabem quan ho fa amb tanta mala llet, ni cal que es disculpi per oferir novament un retrat despietat de la burgesia europea contemporània.

Potser el més original del darrer film de l'austríac és el seu to de comèdia negra, que no oculta, però, un missatge profundament pessimista: vivim alienats, condemnats pel nostre egoisme a la solitud més absoluta i terrorífica.

dilluns, 14 de gener del 2019

MIMETISME VINTAGE


Però no us penseu que això de copiar pel·lícules sigui una novetat d'avui en dia. Ja ho feien als anys quaranta.

Veiem, si no, la molt coneguda "Gilda" (Charles Vidor, 1946). L'acció transcorre en un casino en un escenari exòtic; surten alemanys amb males intencions; la protagonista femenina porta de corcoll els dos homes de la funció. Canvieu Buenos Aires per Casablanca i trobareu la correspondència del film de Vidor protagonitzat per Glenn Ford i Rita Hayworth amb el clàssic de Michael Curtiz protagonitzat per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman.

"Gilda" incorpora una subtrama d'amistat traïda que sustenta l'interès del film, almenys fins a la desaparició de Ballin (George Macready). A partir d'aquí, l'acció avança de manera incerta cap a un final precipitat, ni punt de comparació amb el mític moment de l'aeroport al film de Curtiz. Tot i que és en aquest tram final que trobem la mítica escena del suggerent ball de la Hayworth que inclou la plantofada d'en Glenn Ford que tant va pertorbar els nostres pares en l'època de l'estrena a Espanya, per raons que avui en dia ens resulten escassament comprensibles.

Si hem de ser justos, no podem obviar la magnífica fotografia de Rudolph Maté, amb una utilització expressionista de les ombres sobre l'ambigu personatge de Ballin.

diumenge, 13 de gener del 2019

MIMETISME


Més enllà de la invasió de pel·lícules de superherois, segones parts, spin-offs i altres exemples de l'absència de risc (i imaginació?) en el cinema comercial contemporani, resulta curiós comprovar com moltes pel·lícules adapten la seva narrativa a models preexistents que tracten temes similars.

Per exemple, "Joc d'armes" (Todd Phillips, 2016) és un film basat en fets reals que explica com dos amics sense padrins i sense estudis es fan d'or quan entren en un negoci no exactament il·legal però tampoc no gaire respectable com és el tràfic d'armes. Inclou l'exhibició dels mètodes de treball, el luxe, el lleure i la vida quotidiana dels protagonistes amb algunes escenes en què corren perill quan creuen fronteres traginant mercaderies prohibides. Veu en off comentant la jugada i muntatge trepidant al ritme d'una banda sonora d'èxits d'avui i de sempre. Una subtrama d'amistat traïda i Jonah Hill de coprotagonista. Què us recorda?

Efectivament, la comparació amb "El lobo de Wall Street" (Martin Scorsese, 2013) és òbvia, sobretot si canviem les armes pels bitllets de banc. En qualsevol cas, el treball de Todd Phillips ("Resacón en Las Vegas", "Salidos de cuentas") és distret sense resultar memorable i, a diferència del film de Scorsese, no transcendeix en cap moment l'anècdota que relata. I sobre el tràfic d'armes existeix un treball molt més interessant com és "El señor de la guerra" (Andrew Niccol, 2005), protagonitzada per Nicolas Cage.

El millor de "Joc d'armes" és, sens dubte, la presència de la increïble Ana de Armas, qui, a més, fa joc amb el títol.

I el mateix que hem dit de "Joc d'armes" val per a "Barry Seal. El traficante" (Doug Liman, 2017), amb Tom Cruise. Sí, és entretinguda.


Us heu fixat en com s'assemblen els cartells?

dissabte, 12 de gener del 2019

HAN SOLO: UNA HISTORIA DE STAR WARS


Un altre spin-off de la sèrie galàctica que ara ens explica la joventut de Han Solo. Com va conèixer en Chewbacca, com va fer-se amb el Falcó Mil·lenari i com va esdevenir un solitari per culpa d'una dona fatal amb els trets de la khaleesi de Joc de Trons.

Alden Ehrenreich, el descobriment de Coppola a "Tetro", no té ni de bon tros el carisma de Harrison Ford. Ron Howard, director, aporta eficàcia sense signes autorals i Lawrence Kasdan, el millor guionista que ha tingut la sèrie Star Wars, més eficàcia, ara amb l'ajuda del seu fill Jonathan. Resultat: "Han Solo. Una historia de Star Wars" (2018) esdevé un western distretet que troba en la manca de pretensions la seva principal virtut.

divendres, 11 de gener del 2019

LOS PARAGUAS DE CHERBURGO


"Los paraguas de Cherburgo" (Jacques Demy, 1964) va ser un èxit crític i comercial enorme, tot i tractar-se d'un projecte molt arriscat, gairebé avantguardista. I per bé que l'avantguarda estava més o menys de moda els anys de la Nouvelle Vague, cap dels altres representants del moviment no coneixeria un triomf tan considerable, amb Palma d'Or a Cannes inclosa i diverses nominacions a l'Òscar.

Demy admirava el musical nord-americà (de fet, els paraigües podrien ser un homenatge a "Cantando bajo la lluvia"). Però el gènere no era gaire apreciat a França. I això no obstant, va tenir la gosadia de fer una pel·lícula cantada íntegrament, com si es tractés d'una òpera. Una opció potser més conseqüent que la dels homòlegs americans (en els quals tan aviat es canta com es parla, de manera una mica arbitrària) però que provoca un efecte de distanciament, sobretot en l'inici del film, que passa en un taller mecànic on els clients demanen tot cantant que els hi mirin el nivell de l'oli. Però és que la resta és igualment artificial, amb una posada en escena que juga amb els colors primaris (recorda una mica Godard), procurant que els vestits facin joc amb el paper de les parets. I tot plegat per explicar una història d'amor impossible entre la filla d'una botiguera interessada i un mecànic honest que perdrà la xicota (i la seva descendència) per culpa de la mili.

En definitiva, "Los paraguas de Cherburgo" és una espècie de melodrama pop que reposa sobre la bellesa de la llavors desconeguda Catherine Deneuve i que conjuga aspectes que semblen antitètics: el to lleuger invocat pels colors vius i la música de Michel Legrand, l'aire kitsch de moltes escenes, sobretot en la primera meitat del film, conviuen amb sorprenent naturalitat amb una conclusió tristíssima (l'escena final sota la neu va fer que no quedés un ull sec en la presentació del film a Cannes -i l'altre dia a casa quan la vèiem a la 2-) i temes incòmodes (les relacions prematrimonials, la prostitució) o directament tabú a l'època com la referència al conflicte algerià. D'altra banda, allò que comença com una història d'amor quasi de conte es transformarà en una anàlisi lúcida i pessimista dels prejudicis i les vel·leïtats que ens traeixen al llarg de la vida fins al punt d'impedir-nos trobar la felicitat veritable.

Per cert, la història de la parella a "La La Land" s'hi assembla, i no seria estrany que s'hagués inspirat en aquest clàssic del cinema francès i universal.

Us deixo amb l'escena del comiat (què són, dos anys de mili?) i un trailer força explícit, tot amb el cèlebre tema central de fons:





diumenge, 6 de gener del 2019

SIN RODEOS


Reconec que sentia curiositat per veure què podia fer Santiago Segura com a director fora de l'univers de Torrente. En principi, "Sin rodeos" (2018) juga sobre segur; és el remake de la producció xilena "Sin filtro" i aborda un tema recurrent de la comèdia: un protagonista que reprimeix les seves emocions canvia el xip d'un dia per altre i comença a revoltar-se contra l'entorn malvat i hipòcrita que el tenallava, tot i que la seva desinhibició també pot esdevenir un problema.

Segura demostra la seva capacitat de mimetitzar determinats models narratius, com ja ha vingut fent als films de Torrente, però li trobem a faltar energia i estil. En qualsevol cas, "Sin rodeos" és un títol simpàtic que arremet sense pietat contra algunes modes ("influencers", neologismes, l'addicció al mòbil o als gimnasos, els animalistes, el porno amateur) i arquetips més intemporals, com el de l'artista vividor o el pretendent amb complex d'Èdip. Potser hauria d'afegir que com que jo sóc, com l'abnegada protagonista, una mica vintage, m'hi he sentit bastant identificat.

Maribel Verdú aporta la seva solvència interpretativa i Segura fa allò que millor sap fer: adornar la trama amb secundaris impagables, personatges en si mateixos; en aquest cas, amb menció d'honor per a Cristina Pedroche, Enrique San Francisco i Cañita Brava exercint de disc-jockey.

dijous, 3 de gener del 2019

LES PEL·LÍCULES DEL 2018

Tot i haver recuperat uns quants títols interessants del 2017 ("Lady Macbeth", "Detroit", "A Ghost Story"), aquest any prescindiré de refer la llista de l'anterior, que em va quedar prou polida.

I, pel que fa al 2018, diré que ha estat un any estrany, que ha transcorregut amb la sensació d'haver-hi molta pel·lícula mediocre, però que, paradoxalment, acaba amb un nombre poc habitual de títols potents i que ha determinat una llista difícil i potser molt subjectiva, en la qual, per primera vegada, m'he permès incloure una sèrie de televisió.


1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

La primera de les històries d'amor diferents que sovintegen en la llista d'enguany. Una dona de la neteja muda i un ésser amfibi presoner dels militars en plena Guerra Freda. Un conte en què els febles s'enfrontaran als poderosos, exposat amb sensibilitat i intel·ligència, amb una posada en escena sòbria (però una ambientació excel·lent) i un llibret antològic en què les situacions, els objectes, fins i tot els colors, estan sempre al servei de la narració.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Encara els temps de la Guerra Freda, ara a Europa, i una altra història d'amor tan intensa com complicada que és també una reflexió sobre les relacions de poder. Joanna Kulig protagonitza alguns dels millors moments del cinema de la dècada i el director d'"Ida" ho filma tot en un blanc i negre portentós. L'escena final la podria haver signat Tarkovsky però el film sembla a estones un musical i Pawlikowski controla tots els registres.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

Un altre director mexicà en la tria i un altre treball en blanc i negre visualment aclaparador. Cuarón ens transporta al Mèxic dels setanta, ens parla de la seva infantesa i de l'heroïna que va conèixer; ell no l'ha oblidada i nosaltres tampoc no ho podrem fer ja mai.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

Quarta pel·lícula d'època, que ens situa ara al Londres dels anys cinquanta, ambientat (meravellosament) en el món de l'alta costura, i tercera història d'amor atípica. Com "Cold War", ens parla també de les relacions de poder i les necessitats afectives i és un títol sorprenent, potser irònic, sens dubte exquisit, que prova una vegada més la solvència i ductilitat del seu director o la genialitat del seu intèrpret, Daniel Day-Lewis, qui broda (mai millor dit) el paper del modista maniàtic i hermètic, que s'anuncia com el darrer de la seva carrera. Ja ho veurem.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

El director d'"Escondidos en Brujas" torna a l'excel·lència amb aquest drama que no exclou la ironia, que parteix de personatges i situacions tòpiques per portar-nos a dubtar de les nostres conviccions. El camí resulta inusualment entretingut.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague i l'artista conceptual JR (és també una història d'amor?) convergeixen en aquest sorprenent documental que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Continuem en la mateixa línia: una celebració de la vida davant la imminència de la mort, una ficció que és alhora un documental sobre l'actor que protagonitza el film, el gran Harry Dean Stanton, al cel sigui.

8. HEREDITARY, d'Ari Aster

En un moment en què el gènere viu una nova edat d'or, no podia faltar un film de terror, tot i que comença com un drama familiar. Però és un malson.

9. CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino

El director italià, molt prolífic el darrer any, signa aquesta història d'amor homosexual entre un adolescent i un nord-americà una mica més granadet i ample d'espatlles en un entorn idíl·lic i també erudit i que duu l'empremta del seu guionista, el veterà James Ivory.

10. ARDE MADRID, de Paco León

La contribució espanyola serà una sèrie de televisió (i el tercer títol en blanc i negre de la tria d'aquest any) sobre l'estada d'Ava Gardner a Madrid als anys seixanta. Només pel fet de ser una comèdia amb cara i ulls ja mereixeria la inclusió; però és que ho té tot: divertida, ben escrita, lleugera però elegant en la forma i no tan lleugera en el fons, manifest feminista i denúncia d'una època que encara podria tornar si continuem així.