dissabte, 28 de gener del 2017

WEST SIDE STORY


Natalie Wood també va protagonitzar un musical en què apareixien molts nois rebels amb texans i caçadora. Ens referim, està clar, a "West Side Story" (1961), dirigit per Jerome Robbins i Robert Wise amb música de Leonard Bernstein, un film que va constituir un èxit de públic espectacular i va aportar algunes novetats a un gènere que ja havia deixat enrere els seus millors anys però es resistia a morir.

"West Side Story" és una adaptació de Romeu i Julieta de William Shakespeare, que canvia Verona per Manhattan i substitueix Capuletos i Montescos per les bandes rivals dels sharks i els jets. Els primers són immigrants portorriquenys i els segons nord-americans però també fills d'immigrants europeus, com procura subratllar un llibret força crític amb l'anomenat somni americà (caldria que Trump veiés aquesta pel·lícula?). Les bandes són rivals però tenen un enemic comú: la policia. Les bandes representen per als seus membres el substitut d'unes famílies desestructurades. Una cançó resumeix el problema de manera prou lúcida i mordaç: "Officer Krupke". Però el to de denúncia comença des d'un pròleg excepcional: una obertura d'almenys quatre minuts de durada glosa els temes de la banda sonora sobre una pantalla que va canviant de color i en la qual només veiem unes ratlles que suggereixen allò en què després es convertiran, els gratacels de Manhattan vistos des del cel.

Obrir un film amb una panoràmica aèria sobre Nova York ens pot semblar avui una cosa molt habitual però era tota una novetat l'any 1961.

La càmera recorre indrets prou coneguts però acaba sobrevolant uns barris grisos d'edificis idèntics. Les imatges ens estan dient que hi ha una part de Manhattan sense glamur de cap mena i que és allà on transcorre la nostra història, entre carrerons i escales d'incendis.


El film de Robbins i Wise combina amb més o menys fortuna el to crític i un altre més melós. En qualsevol cas, més enllà de l'esperit de denúncia i de l'excel·lència cinematogràfica dels primers minuts sense diàleg, "West Side Story" serà memorable per les seves esplèndides cançons i coreografies ("Jet Song", "Maria", "America", "I Feel Preety"...). Difícil triar-ne alguna. Vinga, ens quedarem amb "Tonight" i l'equivalent de l'escena del balcó de l'obra de Shakespeare:

diumenge, 22 de gener del 2017

REBELDE SIN CAUSA


L'homenatge a "La La Land" ens porta a recordar "Rebelde sin causa" (1955), un dels títols més emblemàtics i romàntics dirigits per Nicholas Ray i el segon dels tres que va protagonitzar James Dean abans de la seva mort prematura.

Un títol una mica enganyós, ja que la rebel·lia de Jim Stark sí que té un motiu -un pare pusil·lànime-, la qual cosa desvirtua el pretès to de denúncia. Així, doncs, els joves personatges potser no són tan rebels al cap i a la fi, però sí que es troben molt sols. Jim oculta la seva inseguretat rere un aspecte de xicot conflictiu; no vol ser un covard com el seu pare i s'haurà d'enfrontar als desafiaments una mica salvatges dels seus nous companys d'escola, inclosa una mítica cursa automobilística vora un penya-segat. El consola l'amor de la Judy (Natalie Wood).

La interpretació stanislavskiana, excessiva però també memorable, de Dean, i la bellesa adolescent de Wood, contribueixen al mite d'un film sòlidament dirigit per Ray, amb un ús modèlic del format scope i les angulacions de càmera. Però el personatge més interessant és, tal vegada, John "Plató" Crawford, interpretat per Sal Mineo: fill de pares rics i absents, està desemparat i creu trobar una família en la parella formada per Jim i Judy; amb ells, viurà unes hores intenses i tràgiques al planetari de Los Angeles.

No deixa de ser curiós que els tres protagonistes d'aquesta tragèdia moderna morissin de manera violenta a la vida real: Dean, abans de l'estrena del film, en estavellar-se amb el Porsche 550 Spyder que conduïa a tota velocitat; Wood va morir el 1981, ofegada vora del seu iot i en circumstàncies estranyes, fins i tot sospitoses (l'acompanyaven al vaixell el seu marit Robert Wagner i Christopher Walken, amb qui protagonitzava "Proyecto Brainstorm" i amb qui deien que s'entenia); Mineo, després d'una carrera erràtica i una vida privada plena d'escàndols i rumors sobre la seva presumpta homosexualitat, va ser assassinat l'any 1976 per un repartidor de pizzes.

La caçadora vermella i els texans de James Dean van fer furor:

dissabte, 21 de gener del 2017

SILENCIO


Com vam posar de manifest en el monogràfic que li vam dedicar, la religió i el sentiment de culpa són dos assumptes recurrents en la filmografia de Martin Scorsese. Així doncs, no és casual que l'home que va dirigir "La última tentación de Cristo" i "Kundun", enfronti ara cristianisme i budisme amb l'adaptació de la novel·la "Silencio", escrita per Susaku Endo el 1966 i ja portada al cinema per Masahiro Shinoda el 1971.

El film ens situa al segle XVII, quan el cristianisme era perseguit al Japó, un país tancat a les influències estrangeres i que no veia amb bons ulls els jesuïtes ni els comerciants europeus que venien al seu darrere. Els joves protagonistes amb sotana (Andrew Garfield i Adam Driver) viatgen al país del Sol Naixent per emprendre una aventura conradiana i cercar el parador del veterà pare Ferreira (Liam Neeson), de qui fan córrer que ha apostatat i viu com un japonès.

Visualmente influït pels clàssics del cinema japonès (Kurosawa, Mizoguchi) i menys adrenalític d'allò que ens té acostumats però igual de violent, el film de Scorsese fa una reflexió prou intel·ligent sobre la fe, el silenci de Déu i el martiri com a destí en la seva naturalesa dual: temut i alhora temptador.

dijous, 19 de gener del 2017

LA LA LAND


"Whiplash" convidava a molts bons auguris sobre el futur immediat del seu director i guionista, el jove Damien Chazelle. Però la veritat és que "La La Land" (m'agrada més el títol original que això de "La ciudad de las estrellas") supera totes les expectatives. D'aparença lleugera i transparent però dotat de certa profunditat conceptual, el musical protagonitzat per Emma Stone i Ryan Gosling i que ha batut tots els rècords als Globus d'Or és, des de ja, un títol de refèrencia del cinema contemporani. Del que portem de segle, vaja.

De fet, "La La Land", prolonga el discurs de "Whiplash" i, alhora, el complementa. També parla d'amor a la música (al jazz), de somnis i de la dificultat d'assolir-los. Però si "Whiplash" era un drama realista i també un musical modern, "La La Land" es presenta com un musical clàssic amb un fort component oníric (ja hem dit que parlava de somnis).

L'acció transcorre a la ciutat on es fabriquen, els somnis. A Los Angeles. A Hollywood, on Mia (Stone) vol triomfar com a actriu; l'escenari ideal per a un homenatge als clàssics del gènere en la seva etapa daurada, però també a tot el cinema dels anys quaranta i cinquanta.

I si "Whiplash" tenia un muntatge tan virtuós com frenètic, amb predominància dels primers plans, "La La Land" es desenvolupa en plans seqüència i en plans generals perquè puguem veure com els protagonistes ballen sota la llum de les estrelles. Com en el cinema musical d'abans.

El gènere, sobretot en la seva versió més vintage, implica habitualment la negació del realisme: la gent no interromp les converses i es posa a cantar (pot haver-hi excepcions, però vaja); no ballen claqué junts quan s'acaben de conèixer; la gent atrapada en un embús a l'autopista no es posa a ballar damunt dels cotxes, ni els camions amaguen orquestres al seu interior. Però tot això i més pot passar en un musical, i passa a "La La Land". No obstant això, el film de Chazelle no es limita a parlar dels somnis i també ho fa del seu revers: la realitat i les decepcions.

Perquè "La La Land" no és, encara que ho pugui semblar, una còpia dels seus models, sinó un exemplar únic de cinema modern, fins i tot de cinema del futur, un cinema que assaja noves formes d'expressar vells conflictes i que il·lustra el seu esquema argumental al voltant de l'oposició entre els desitjos i la dura realitat amb una estructura formal que reforça aquesta idea: el contrast entre un món oníric filmat en pla-seqüència i el despertar del somni mostrat mitjançant el pla-contraplà (vegeu l'escena de la discussió durant el sopar).

"La La Land" conté una seqüència meravellosa que resumeix el seu discurs sobre el cinema com a espai per al somni i la capacitat de la fantasia per transcendir la realitat: Sebastian (Gosling) i Mia van a un cinema de repertori per veure "Rebelde sin causa"; a l'escena del planetari, la pel·lícula (el cel·luloïde) es crema. La parella, lluny d'amoïnar-se, decideixen anar ells mateixos a l'Observatori Griffith de Los Angeles i allà ballaran un vals menyspreant la llei de la gravetat.

Però somni i realitat col·lideixen al llarg de tota la història fins arribar a una conclusió que no puc revelar però que resulta prodigiosa i un nou homenatge cinèfil (el film n'està ple), en aquest cas als números musicals apoteòsics que tancaven obres mestres com "Cantando bajo la lluvia" o "Un americano en París".

No podem obviar la semblança del film de Chazelle amb un altre musical visionari que també homenatjava els clàssics del gènere des del futur digital i que també parlava d'una parella que fugia (momentàniament) de la realitat per viure un somni amb coreografia de Gene Kelly: ens referim a "Corazonada", que Francis Ford Coppola va dirigir el 1982. Però aquest títol va ser un fracàs majúscul i "La La Land" és ja un gran èxit. Potser el món no estava preparat llavors per veure renèixer el gènere. O potser, senzillament, Frederic Forrest i Teri Garr no tenien el carisma que els sobra a Ryan Gosling i Emma Stone (quins ulls!).

dissabte, 14 de gener del 2017

PURA FÓRMULA

Habitualment, les pel·lícules més bones ho són, entre d'altres raons, per la seva originalitat. Mentre que la majoria de cinema de segona fila repeteix unes fòrmules pre-establertes.

No obstant això, hi ha pel·lícules que segueixen fil per randa una fórmula i que resulten, tanmateix, prou satisfactòries, sobretot si no cedeixen a la rutina i combinen adequadament els ingredients.

Posarem dos exemples recents, de gèneres prou diversos:

"Dos buenos tipos" (2016), dirigida per Shane Black i protagonitzada per Russell Crowe i Ryan Gosling (actor de moda després de l'èxit de "La La Land"), és una reedició de la clàssica buddy-movie, o pel·lícula de camarades o companys d'aventures que van per parelles i es complementen; normalment, un és més assenyat i l'altra exerceix de poca-solta i contrapunt humorístic, com passava amb les parelles de pallassos tradicionals, d'on probablement provingui aquesta tradició, continuada després en el cinema de parelles còmiques a l'estil de Laurel i Hardy o Abbott i Costello (res a veure amb els extraterrestres de "La llegada"). Una variant més recent i molt habitual de la buddy-movie consisteix a situar la parella de camarades en el centre d'una trama de caire policíac. D'aquestes pel·lícules en diuen "buddy cop movies", tindrien un precedent clàssic a "El perro rabioso", film d'Akira Kurosawa del 1949, però adquiririen popularitat a la dècada dels vuitanta, amb títols com "Límite: 48 horas" (Walter Hill, 1982) o "Arma letal" (Richard Donner, 1987).


Els personatges del film de Shane Black no són policies però un exerceix de pinxo (Crowe) i l'altre de detectiu privat una mica malastruc (Gosling) i es veuen embolicats en una trama d'arrel chandleriana al Hollywood dels anys setanta. De manera que es tractaria d'un subgènere dintre d'un subgènere, una buddy cop movie ambientada als setanta, com "Starsky y Hutch" (Todd Phillips, 2004).

El cas és que "Dos buenos tipos" barreja bé els ingredients d'aquest còctel amb nom propi. Els protagonistes no són especialment simpàtics -un d'ells, fins i tot, resulta una mica psicòpata-, però Black, intel·ligentment, no pretén justificar-los ni mitificar-los; senzillament ens resulten propers a partir de les seves accions, la majoria de vegades gratuïtes, eventualment encertades. En definitiva, la millor virtut del film és que no pretén en cap moment allunyar-se del seu noble objectiu de distreure l'espectador; no pretén que els seus diàlegs siguin brillants o que els gags facin història, però resulten molt eficaços en la seva modèstia; el ritme és àgil i, com resulta obligat en un títol ambientat a la dècada del funky, la banda sonora conté alguns hits memorables.

També trobem molt bona música al segon títol que comentarem.


"¡Canta!" (Garth Jennings, 2016), a part de tractar-se d'un film d'animació (de l'estudi responsable dels Minions) dels anomenats antropomòrfics (els protagonistes són animals però viuen i es comporten com els humans) i de recordar el programa televisiu "Operación triunfo", té un argument amb una llarga tradició al cinema nord-americà: un individu té un somni i escasses possibilitats d'aconseguir-lo però, després de molts contratemps, acabarà triomfant gràcies a la seva perseverança. Un missatge de solidaritat i germanor acostuma a acompanyar la trama. Aquí, el protagonista és un coala que vol correspondre a l'esforç del seu pare triomfant en el món de l'espectacle; els dolents -signe dels temps- són els banquers que el persegueixen a causa dels seus deutes. Però "¡Canta!" és un film coral i altres animals l'acompanyen en la seva aventura, diversos en aparença però amb dos trets comuns: tots tenen molt bona veu i tots cerquen alguna mena de reconeixement. El ratolí vagabund amb vocació de crooner vol impressionar una rateta; el goril·la no vol decebre el seu pare però tampoc no vol formar part de la seva banda de delinqüents (és el revers paròdic de la típica història del noi de casa bona que no vol continuar a l'empresa familiar perquè prefereix la seva vocació artística); la porqueta necessita fugir del seu paper de mestressa de casa; la porc espí rockera vol venjar-se del seu xicot; i l'elefanta necessita vèncer la seva timidesa per no ser una fracassada als ulls de la seva família.

Un argument convencional redimit per la tendresa, l'eficàcia dels gags (atenció a l'escriventa camaleó i el seu ull de vidre), el ritme intens però mai atordidor i alguns moments francament inspirats, com l'escena en què el coala exerceix de neteja-vidres amb el Nessun Dorma de fons musical, o el final amb els llums dels helicòpters de la policia il·luminant l'escenari a l'aire lliure mentre el ratolí canta "My Way".

dilluns, 9 de gener del 2017

PROPIEDAD CONDENADA


Dirigida per Sidney Pollack el 1966 i amb la participació de Francis Ford Coppola com a guionista, "Propiedad condenada" es basa en un text de Tennessee Williams, dramaturg nord-americà que va gaudir d'un èxit espectacular en l'etapa central de la seva carrera i que va veure moltes de les seves obres traslladades al cinema: "Un tranvía llamado deseo", "La gata sobre el tejado de zinc", "De repente, el último verano", "Dulce pájaro de juventud", entre moltes d'altres.

El film de Pollack potser no és la més coneguda de les adaptacions de Williams però participa dels trets característics de l'autor:

- L'acció transcorre al sud dels Estats Units, en un lloc molt humit i molt calorós.

- La calor i la humitat encenen les passions. Una noia promíscua i somniadora centra els desitjos dels vilatans però prefereix un foraster eixerit que li promet un futur a Nova Orleans.

- Calor i humitat fan que les coses es floreixin. Com l'hostal, que serà abandonat després que hom tanqui l'estació de tren; el títol fa referència a l'edifici però també, de manera metafòrica, a la situació de la protagonista.

- Tots els personatges són infeliços. La protagonista viu traumatizada per la fugida del pare i ofegada per un entorn opressiu i sense horitzons, mentre la mare la tracta gairebé com una mercaderia. El foraster fa el mateix que feia George Clooney a "Up in the Air": la seva estada al poble té com a objectiu fer fora la meitat de la gent que treballa per al ferrocarril (no serà gaire ben rebut); és un individu solitari que tampoc no n'està gaire satisfet, de la seva feina. Som als anys de la Gran Depressió.

L'Owen Legate (Robert Redford) i l'Alva Starr (Natalie Wood) poden semblar molt independents però són dos éssers desesperats que només es tenen l'un a l'altre. Pollack retrata la seva història d'amor amb certa precipitació en el tram final però preservant la cruesa del drama i la màgia de moments com la conversa al vagó abandonat. Natalie Wood, turmentada però molt sexi, és l'actriu idònia per al paper, i Redford va iniciar amb aquest títol la seva profitosa col·laboració amb el director.

dissabte, 7 de gener del 2017

ACADEMIA RUSHMORE


Max Fischer, el protagonista d'"Academia Rushmore" (1998) és excèntric i és un geni emprenedor, precoç autor teatral (té catorze anys) i un outsider que, incapaç d'adaptar-se al món, vol que el món s'adapti a ell, organitzant esdeveniments i impulsant projectes de tota mena, per exemple construir un aquari al campus de l'elitista Acadèmia Rushmore per guanyar-se l'amor de la professora Rosemary Cross, atreviment que li costarà l'expulsió i l'ingrés en una escola pública. L'amistat amb un milionari, en el fons tan inadaptat com ell mateix, propiciarà el conflicte i la seva solució.

El segon llargmetratge de Wes Anderson, amb la col·laboració d'Owen Wilson en el guió, protagonitzat per Jason Schwartzman i Bill Murray, no és tan cartesià formalment com ho són els darrers però comparteix la seva tendresa i l'amor cap a uns personatges que cerquen l'ordre enmig del caos i volen construir un univers a la mida dels seus somnis.

dijous, 5 de gener del 2017

LES PEL·LÍCULES DEL 2016

Aquesta vegada, com ja vaig fer amb el 2012, prescindiré de refer la llista de l'any passat. Ja vaig dir llavors que havia patit en haver de deixar fora títols interessants i, francament, passo de tornar a menjar-me l'olla per veure si elimino algun dels finalistes per incorporar-ne d'altres, i no serà per manca de candidats ("Heimat, la otra tierra", "45 años", "Sicario").

En canvi, fer la llista del 2016 m'ha resultat relativament senzill. Més complicat ha estat establir l'ordre, ja que no tenia una clara favorita i els gèneres i estils eren prou diversos. Cal assenyalar, però, que si he deixat fora un film tan notable com "Spotlight" ha estat només per donar cabuda al risc i l'experimentació d'altres que sí són presents a la llista malgrat ser més discutibles (i discutits); el cas de "The Neon Demon" és paradigmàtic en aquest sentit.

I, sense més dilació:


1. CAROL, de Todd Haynes

L'homosexualitat femenina és el tema central de grans títols del cinema europeu recent, des de "La vida de Adèle" fins a "Un amor de verano" (heus aquí un títol que potser hauria hagut d'incloure). Però "Carol", tot i que és una coproducció amb el Regne Unit, no pot ser més nord-americana: basada en una novel·la de Patricia Highsmith i dirigida per un senyor afeccionat a retratar la societat dels anys cinquanta als Estats Units i la seva rigidesa moral. I li reservem el primer lloc per premiar-ne l'exquisidesa d'una posada en escena sensible i intel·ligent en què cada enquadrament està ple de sentit. Insuperable la fotografia d'Edward Lachman i el treball de les dues protagonistes, Cate Blanchett i Rooney Mara.

La qüestió del lesbianisme apareix en dos títols més (però no vull fer espòilers) d'una tria que aquest any ha resultat força feminista.

2. ELLE, de Paul Verhoeven

L'holandès reapareix amb un títol magnífic, un treball que vulnera a consciència els límits de la correcció política mentre explora els racons més foscos de la sexualitat femenina (i masculina) i dinamita els preceptes de la societat burgesa. Recorda Buñuel però també podria ser Haneke en versió divertida. I ens ofereix una altra interpretació femenina extraordinària, en aquest cas de la veterana Isabelle Huppert.

3. AHORA SÍ, ANTES NO, de Hong Sang-soo

Ja té mèrit fer una pel·lícula en què la segona meitat repeteixi els fets i diàlegs vistos en la primera amb variacions molt subtils però suficients per emocionar-nos quasi com ho fan els seus personatges, lliurats a una singular catarsi romàntica amb l'ajuda del sake.

4. EL HIJO DE SAÚL, de László Nemes

La rebel·lió dels sonderkommandos d'Auschwitz com a teló de fons d'un viatge a l'infern. Nemes troba la fórmula idònia per mostrar l'Holocaust. L'espectador no pot veure clarament els detalls de la tragèdia perquè s'interposa en tot moment el rostre buit del protagonista, però l'horror és allà, enganxat als seus porus, i podem sentir-lo en tota la seva abominable dimensió.

5. LA BRUJA, de Robert Eggers

La irrupció del dimoni en el si d'una família calvinista que viu aïllada al llindar d'un bosc a la Nova Anglaterra del segle XVII és una bona excusa per parlar del fonamentalisme religiós i la seva incompatibilitat amb el despertar sexual dels adolescents. Però el film d'Eggers és igualment eficaç en el seu vessant purament terrorífic. L'horror que evoca i transmet no impedeix una formulació visual exquisida, i aquestes qualitats fan possible una escena final memorable.

6. ANOMALISA, de Charlie Kaufman i Duke Johnson

L'angoixa d'un motivador professional atrapat pels seus fantasmes en una habitació impersonal d'hotel on passarà unes hores en companyia de la Lisa, una noia aparentment vulgar però que aconseguirà que ell pugui escoltar, per fi, una veu diferent de les altres. Tothom és la mateixa persona o senzillament el protagonista és boig? No ho sabem però els personatges són ninots animats que, de vegades, s'esquerden pels seus secs.

7. LA HABITACIÓN, de Lenny Abrahamson

La història d'amor més emocionant possible és la que hi ha entre una mare i el seu fill. Encara més si estan tancats en una habitació on només es tenen l'un a l'altre i que el nen es pensa que és el món sencer.

8. LOS ODIOSOS OCHO, de Quentin Tarantino

En honor al seu títol, l'hem posada en vuitè lloc, però la vuitena pel·lícula de Tarantino podria ser perfectament la primera de la llista. Densa, precisa, guanya en cada visionat. Entre John Ford i Agatha Christie i amb un final gore, no és tan efervescent com "Django desencadenado" o "Kill Bill" sinó més ombrívola i claustrofòbica, en la línia de "Reservoir Dogs". Memorable en qualsevol cas; guarnida per uns diàlegs que, tot i ser pura literatura, resulten genuïnament cinematogràfics, emparada en una posada en escena clàssica i una estructura post-moderna, vestida per una partitura genial d'Ennio Morricone.

9. LA DONCELLA, de Park Chan-wook

El director d'"Oldboy" se supera a si mateix amb una pel·lícula eròtica al voltant de les relacions de poder que viatja, entre sorpresa i sorpresa, de la delicadesa del seu primer tram a la violència del darrer.

10. THE NEON DEMON, de Nicolas Winding Refn

La darrera pel·lícula del director de "Drive" té un final potser una mica precipitat i discutible però manté en tot moment la seva capacitat hipnòtica. Un conte de fades pervers que pretén, abans que donar lliçons sobre els límits de la bellesa, utilitzar-la en el seu benefici i crear un seguit d'imatges fascinants.