dissabte, 30 de desembre del 2017

LOS DEMONIOS


El primer llargmetratge de ficció del documentalista Philippe Lesage, "Los demonios" (2015), sembla també un documental, en aquest cas centrat en les pors de la infantesa, de vegades injustificades i d'altres més comprensibles atesa una realitat terrorífica que s'esmuny fantasmagòrica des d'un bosc als afores de Montreal fins a l'habitació del petit Fèlix.

dimecres, 27 de desembre del 2017

EDÉN


Entre "Un amour de jeunesse" (2011), en què parla de l'adolescència, i "El porvenir" (2016), centrada en l'edat madura, Mia Hansen-Love recorre novament a la seva experiència personal per parlar-nos d'un xicot (el personatge està basat en el seu germà) que és incapaç de fer-se gran. Disc-jockey de vocació i de professió, amant del garage, viu l'eclosió de la música electrònica a França, amb els Daft Punk com a referents.

"Edén" (2014) podria ser un documental sobre aquests estils musicals i un retrat generacional, però acaba sent una reflexió gairebé tràgica sobre les dificultats de relacionar-se, de créixer i, finalment, de sobreviure, quan hom no està disposat a renunciar a res.

dimarts, 26 de desembre del 2017

FELICES SUEÑOS


A "Felices sueños" (2016), el veterà Marco Bellocchio ens explica una història d'amor en clau de tragèdia: l'amor del petit Massimo a la seva mare i el trauma que pateix quan ella mor i que perdura en l'edat adulta, quan continua perseguint unes respostes que s'oculten rere màscares com les del sinistre Belfagor.

La trama de "Felices sueños" és senzilla i en certa mesura previsible, però Bellocchio aconsegueix el miracle de fer que totes o gairebé totes les seqüències resultin memorables. La mirada del director és tan intensa com la de l'afligit protagonista i el film és commovedor sense resultar melodramàtic i parla de la mort mentre expressa la celebració de la vida, a través de la música i el ball.

diumenge, 24 de desembre del 2017

EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA


Com a "Le Havre", Aki Kaurismäki ens torna a mostrar a "El otro lado de la esperanza" (2017) el drama dels emigrants. Un sirià que arriba en un vaixell de càrrega amagat entre carbó cerca asil polític a Finlàndia; mentrestant, un viatjant de comerç de mitjana edat prova de començar de zero en fer-se càrrec d'un restaurant no gaire distingit. Sembla que les dues històries tinguin poc a veure, però els personatges acaben reunits, aplegats en els enquadraments característics del director, tableaux vivants inserits en un entorn que podria ser realista o fins i tot hiperrealista si no fos perquè la il·luminació plana, els colors vius i els decorats minimalistes contradiuen aquesta vocació. Al món de Kaurismäki les coses estan tan malament com ens mostren els noticiaris televisius, però hi ha més realitats: algunes són estranyes i en elles campen les bandes neonazis i a Alep no hi ha guerra; però d'altres permeten tenir esperança. Només cal saltar a l'altra banda.

dissabte, 23 de desembre del 2017

YO, DANIEL BLAKE


El problema de la filmografia de Ken Loach és que fa sempre la mateixa pel·lícula: gent pobra que pateix els desajustos propiciats pel capitalisme salvatge -missatge, doncs, d'esquerres-, retrat social en clau hiperrealista, estètica naturalista aconseguida gràcies a una direcció d'actors molt peculiar i als enquadraments sempre en pla general o mitjà. Les desviacions d'aquest esquema són mínimes i ja porta fent pel·lícules quaranta anys.

Tot plegat ha contribuït a un cert cansament del públic i de la crítica, tot i que "Yo, Daniel Blake" (2016) va obtenir la Palma d'Or al Festival de Cannes. El film respon fil per randa a l'esquema descrit però el seu plantejament és tan senzill i alhora contundent que no pot sinó despertar la nostra simpatia: narra l'epopeia kafkiana d'un pobre home que no pot obtenir el subsidi d'invalidesa malgrat que la doctora li ha prohibit treballar i que tampoc no pot cobrar l'atur perquè no fa mèrits per treballar (sic), i la seva relació d'amistat i solidaritat amb una mare soltera en una situació tant o més precària.

divendres, 22 de desembre del 2017

STAR WARS: LOS ÚLTIMOS JEDI


El vuitè lliurament de Star Wars fitxa com a director (i guionista) Rian Johnson, responsable de "Looper" i dels millors episodis de "Breaking Bad". I l'home se'n surt prou bé, tot i que cal dir que "Star Wars: Los últimos Jedi" resulta deutora en excés d'una fórmula que ja comença a semblar esgotada. Sense ser una còpia tan evident com ho era "Star Wars: El despertar de la fuerza", els conflictes reals o aparents dels personatges, la temptació del cantó fosc o la possibilitat d'una redempció in extremis, ja eren en el fonament dramàtic d'"El imperio contraataca" o "El retorno del Jedi". Daisy Ridley i, sobretot, Adam Driver defensen molt bé els seus personatges, i la presència d'un envellit Mark Hamill contribueix a fer més entranyable la proposta. Però, com passa en les sèries cinematogràfiques més llargues del compte, les situacions se succeeixen sense sorpreses: la batalla de l'inici, la instrucció Jedi en un planeta deshabitat, la missió impossible o l'episodi en un món dominat pel vici (aquí, un planeta que sembla Montecarlo). Al final, l'únic detall distingit d'aquest vuitè lliurament és el contrast entre el vermell que sura a la superfície i el blanc immaculat d'una planura feta de sal, escenari de l'enfrontament definitiu (o no).

dissabte, 16 de desembre del 2017

ASESINATO EN EL ORIENT EXPRESS


Kenneth Branagh es va estrenar en la direcció cinematogràfica l'any 1989 amb "Henry V". També n'era el protagonista i aprofitava tant la seva experiència a la Royal Shakespeare Company com les prèvies aportacions d'Orson Welles o Laurence Olivier. Admirat pels crítics des d'aquesta òpera prima, ha demostrat la seva vàlua com a adaptador del més il·lustre dels dramaturgs en força més títols: "Mucho ruido y pocas nueces", "Hamlet", "Trabajos de amor perdidos", "Como gustéis". Però sempre que s'ha allunyat de Shakespeare s'ha mostrat més insegur, ja des de la seva segona pel·lícula, el thriller "Morir todavía".

El 1994 va dirigir una adaptació de "Frankenstein" que pretenia seguir amb la franquícia ideada per Coppola arran de l'èxit del seu "Drácula". Era molt barroca i espectacular però no va ser ben rebuda per la crítica ni el públic; Branagh es va refugiar novament en Shakespeare i, ja al nou mil·leni, sembla haver renunciat a la seva fama inicial d'autor i nen prodigi i el retrobem convertit en un il·lustrador només ocasionalment eficaç, un artesà tot-terreny que ha signat des d'una pel·lícula de superherois ("Thor") fins a una versió en imatge real de "Cenicienta", passant per un dels lliuraments de la sèrie de Jack Ryan ("Jack Ryan: Operación sombra").

També ha fet remakes, algun d'evident ("La huella", innecessària revisió del clàssic de Joseph L. Mankiewicz) i algun altre més dissimulat com "Los amigos de Peter", un títol agradable però massa deutor de "Reencuentro", de Lawrence Kasdan. De manera que no resulta tan estrany veure'l ara al capdavant d'una nova reedició del clàssic d'Agatha Christie "Asesinato en el Orient Express", novel·la que ja havia merescut una luxosa adaptació a càrrec de Sidney Lumet l'any 1974, en ple auge del cinema "retro", i una de televisiva força més modesta l'any 2001. En la darrera, Alfred Molina interpretava el sagaç detectiu Hercule Poirot; en la versió de Lumet, el paper era per a Albert Finney, rodejat d'un repartiment apoteòsic: Ingrid Bergman, Lauren Bacall, Sean Connery, Jacqueline Bisset, Anthony Perkins i Martin Balsam.

La versió de Branagh torna a jugar a la primera divisió. Recordem que tracta d'un misteriós assassinat que té lloc al tren més luxós dels anys trenta, en trajecte d'Istanbul a París i retingut entre muntanyes nevades per culpa d'una allau; en només unes hores, el famós detectiu belga haurà de trobar l'assassí entre els passatgers, interpretats com en la versió de Lumet per noms il·lustres: Michelle Pfeiffer, Johnny Depp, Judi Dench, Penélope Cruz, Daisy Ridley ("Star Wars"), Willem Dafoe i Derek Jacobi (company d'aventures shakespearianes).

Potser una mica més espectacular, no hi ha gaires diferències, però, amb la versió de Lumet: un pròleg a Jerusalem que il·lustra sobre el modus operandi del detectiu i el seu probable trastorn obsessiu-compulsiu, i tal vegada la interpretació que Branagh fa del personatge, inevitablement més shakespeariana, menys despreocupada i paròdica que la versió de Finney. La reflexió final pot semblar excessivament seriosa tractant-se d'una pel·lícula bàsicament plantejada per distreure el respectable al llarg d'un parell d'horetes, però en els temps que corren ja està bé que algú ens recordi que la llei i la justícia no són necessàriament el mateix i que, de vegades, cal saltar-se la primera perquè prevalgui la segona.

divendres, 15 de desembre del 2017

COCO


Fidel a la seva cita nadalenca ens arriba la darrera producció de Disney-Pixar: "Coco", dirigida per Lee Unkrich, realitzador de "Toy Story 3" en solitari i de "Toy Story 2", "Monstruos, S.A." i "Buscando a Nemo" en col·laboració.

Amb aquest currículum i amb el segell Pixar, no és d'estranyar que la pel·lícula sigui una autèntica meravella, malgrat els riscos assumits amb una història que parteix d'una situació tòpica (un nen vol ser músic malgrat l'oposició familiar) per ordir una trama ambientada al Més Enllà. Els autors justifiquen l'extravagància situant l'acció a Mèxic el Dia de Morts i esquiven els riscos de resultar kitsch o terroritzar els nens gràcies a una inventiva visual del tot extraordinària, dosificant amb saviesa els moments emotius i dramàtics i els humorístics, fins i tot justificant les cançons. I, després de fer-nos creure durant dècades que els animals podien comportar-se com els humans, Disney aconsegueix ara fer viure els esquelets, els quals propicien infinitat de gags per la seva presumpta fragilitat. És clar que ja tenien alguna experiència que es remunta al 1929:

dilluns, 11 de desembre del 2017

PERSONAL SHOPPER


A "Personal Shopper" (2016), Olivier Assayas torna a treballar amb Kristen Stewart, ara com a protagonista absoluta i en un paper similar al que interpretava a "Viaje a Sils Maria": si allà era l'assistent personal d'una actriu famosa, aquí és la personal shopper d'una celebrity (feina que consisteix a fer-li la compra, básicament i en el cas que ens ocupa, de roba d'alta costura i complements de Chanel i Cartier).

Assayas ja havia abordat el cinema de gènere i aquí s'apropa al terror. "Personal Shopper" és una pel·lícula de fantasmes i una pel·lícula sobre la identitat, que ve a ser el mateix. La protagonista, a més de voltar per París amb moto per fer la compra de la seva mestressa, resulta que és mèdium i intenta contactar amb el seu germà bessó, mort recentment a causa d'una afecció cardíaca que ella també pateix. El film alterna escenes típiques del gènere amb altres més lluminoses, fragments en format de documental sobre les experiències esotèriques de la pintora Hilma af Klint o de Víctor Hugo amb la representació dels tòtems de la modernitat: la moda, Google o els smartphones, convertits en una ouija últim model.

Maureen (Stewart) no manté cap contacte amb la Kyra (la celebrity, a qui només veiem uns breus instants discutint sobre la preservació de l'hàbitat dels goril·les), tot i que dorm al seu apartament i s'emprova els seus vestits, sempre d'amagat ja que ho té prohibit. De manera que Maureen es converteix en una altra persona, un fantasma de si mateixa; i és també el sòsia del seu germà mort.

El director, premiat a Cannes, combina perfectament els diversos registres d'aquest film inclassificable gràcies una posada en escena elegant i depurada i a l'ajuda inestimable d'una actriu que, després de fer-se famosa gràcies a la sèrie "Crepúsculo", torna al cinema de gènere de la mà d'un autor europeu i en clau d'art i assaig.

divendres, 8 de desembre del 2017

¡QUÉ BELLO ES VIVIR!


"¡Qué bello es vivir!" (1946) narra la peripècia vital de George Bailey (James Stewart), un home bondadós que sacrifica les seves il·lusions per ajudar els veïns de Bedford Falls, salvant-los de la cobdícia del magnat senyor Potter (un clar precedent del senyor Burns dels Simpson). La nit de Nadal, un greu problema econòmic el porta a la desesperació i, llavors, el seu àngel de la guarda baixa a la terra per ajudar-lo.

Potser no és la millor pel·lícula de Frank Capra ("Sucedió una noche", per exemple, és superior); però té el sentit del detall de les bones comèdies (atenció al gag del pom de l'escala) i és sense cap mena de dubte el seu títol més popular (tot i que l'any de la seva estrena va constituir un fracàs econòmic), el perfecte conte de Nadal que cal recuperar en aquestes dates per plorar sense complexos en l'emotiva escena final.

dimecres, 6 de desembre del 2017

PERFECTOS DESCONOCIDOS


Tres matrimonis i un amic solter es reuneixen per sopar a casa d'un d'ells (un àtic al centre de Madrid; és que és una pel·lícula d'Álex de la Iglesia!). Per fer la vetllada més amena, l'amfitriona proposa un joc com a mínim perillós: tots els comensals deixaran sobre la taula els mòbils respectius i s'escoltaran o es llegiran en veu alta els missatges que vagin arribant.

"Perfectos desconocidos" és, d'entrada, una severa advertència sobre la doble vida i la doble moral que la societat d'avui dia oculta rere l'addicció a la telefonia mòbil; els smartphones ja no són només una eina que ens permet ser maleducats i desatendre les persones que tenim físicament al costat, sinó una fórmula per expressar tot allò que les convencions obliguen a guardar sota la catifa.

Per primera vegada en la seva carrera, Álex de la Iglesia signa un remake, en aquest cas de la pel·lícula italiana del 2016 "Perfetti sconosciuti", de Paolo Genovese, un èxit aclaparador al seu país. Normalment, els seus films parteixen de guions originals, escrits habitualment amb la col·laboració de l'inseparable Jorge Guerricaechevarría. Amb anterioritat, només en dues ocasions havia adaptat textos literaris preexistents: "Perdita Durango" (1997) i "Los crímenes de Oxford" (2008), amb resultats discutibles. Però, en el cas de "Perfectos desconocidos", el director porta hàbilment la història al seu terreny, i, en l'espai claustrofòbic de l'apartament -rèplica de l'espai claustrofòbic del bar o el plató televisiu en els seus treballs precedents- exposa una galeria de personatges dominats per les seves pors, les seves mentides i, sobretot, els prejudicis de tota mena; no calia que hi afegís una atmosfera apocalíptica amb l'excusa d'un eclipsi de lluna perquè el film tingués la seva empremta. I, en qualsevol cas, demostra novament que és un gran director d'actors, aconseguint el millor de tot el repartiment: Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto.

Casualment, vam poder veure en el recent Festival Zoom a Igualada, una producció televisiva dirigida i interpretada per Joel Joan que adaptava amb el mateix títol l'obra que ja havia portat als escenaris "El nom", i que consisteix en el mateix: un sopar entre presumptes amics, un d'ells solter, una excusa que propicia la confrontació -ara no són els mòbils sinó la discussió sobre el nom que el protagonista vol posar al seu futur fill- i, finalment, les rialles que es transformen en laments i estupefacció quan les misèries i, sobretot, els prejudicis dels personatges queden al descobert. La posada en escena de Joel Joan, intentant desesperadament superar les limitacions de l'origen teatral, no està pas a l'altura de l'elegant realització d'Álex de la Iglesia, però el text, cortesia dels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patèlliere, té el mateix sentit de l'humor i capacitat crítica.

diumenge, 3 de desembre del 2017

TRES DE CIÈNCIA-FICCIÓ


Fred McLeod Wilcox va dirigir, l'any 1956, "Planeta prohibido", una pel·lícula de ciència-ficció que va esdevenir molt influent, tot i que vista avui resulta una mica naïf, però això es podria afirmar de la majoria de títols del gènere anteriors a "2001: Una odisea del espacio".

Som al segle XXIII i els homes poden viatjar a una velocitat superior (!) a la de la llum, després d'haver descobert per fi que les naus en forma de platet volador són molt més ràpides (o us pensàveu que els extraterrestres eren rucs?). Un avenç tecnològic tan impressionant no impedeix que els cuiners continuïn portant gorra i davantal o que els instruments de bord semblin adquirits als Encants; també resulta sorprenent que els membres de l'expedició comandada per Leslie Nielsen quan encara no feia comèdies quedin impactats pel robot de llauna construït pel quasi únic habitant del planeta Altair IV. Però és que el misteriós indret conserva les restes d'una civilització que va ser molt avançada fins que va desaparèixer de la nit al dia, tan misteriosament com van desaparèixer els colons arribats vint anys abans. Només van sobreviure el doctor Morbius (Walter Pidgeon) i la seva filla (Anne Francis), una rossa innocent amb minifaldilla que enlluerna el comandant i tota la seva tripulació. El personatge de la noia s'inspira clarament en la Miranda de l'obra de Shakespeare La Tempesta, i la solució al misteri del planeta Altair reposa sobre les teories de Freud sobre l'inconscient. Referents força cultes per a una sèrie B molt entretinguda que, a més, va ser innovadora en diversos aspectes, des de l'esmentada minifaldilla de la protagonista a la banda sonora de música electrònica. El simpàtic robot Robby va aparèixer després en altres pel·lícules i sèries de televisió, des de "Perdidos en el espacio" o "The Twilight Zone" fins a "Columbo" (!!).

"Planeta prohibido" vs. "2001":



"Planeta prohibido" vs. "La guerra de las galaxias":



No tan ràpids com la nau de "Planeta prohibido", viatgem al 1971. Som a l'era post "2001" i la ciència-ficció de sèrie B ja no existeix; qualsevol proposta del gènere té l'obligació de ser seriosa, com ho seran "Naves misteriosas", títol amb missatge ecologista dirigit per Douglas Trumbull (responsable dels efectes especials del film de Kubrick) o "Solaris", del rus Andrei Tarkovsky. Però ens estem anticipant massa, aquests films són del 1972 i hem de tornar un any abans per parlar de "La amenaza de Andrómeda", un títol dirigit per Robert Wise que explica la lluita contra rellotge d'uns científics per aïllar i neutralitzar si és possible un virus que ha arribat de l'espai exterior ocult en un satèl·lit. De fet, el film se situa a mig camí entre la ciència-ficció i el cinema de catàstrofes: serien característics del gènere d'anticipació l'escenari principal, un laboratori subterrani esterilitzat descrit amb tot luxe de detalls, com també l'origen extraterrestre de l'amenaça, mentre que la lluita d'una colla d'individus gairebé anònims per salvar el planeta de la destrucció o el to documental que imposen els subtítols que assenyalen l'hora i l'indret en què transcorren les diverses seqüències, són recursos que esdevindran habituals en el gènere catastròfic, el qual assoliria una popularitat enorme durant la dècada, sobretot gràcies a títols com "La aventura del Poseidón" o "El coloso en llamas", mentre la ciència-ficció quedava relegada, almenys fins a "La guerra de las galaxias" (de fet, un retorn a l'accepció més infantilitzada del gènere).


En la seva voluntat de ser modern, el film de Wise, que adaptava una novel·la de Michael Crichton ("Almas de metal", "Parque Jurásico"), es veu ara una mica antiquat, tot i que cal reconèixer-li l'habilitat per generar suspens sense recórrer a gaires efectes especials i amb una única seqüència més o menys d'acció, per descomptat sense res a veure amb la parafernàlia de qualsevol producció actual.

Robert Wise és potser més conegut per les seves pel·lícules musicals, "West Side Story" i "Sonrisas y lágrimas", o per desgraciar la segona pel·lícula d'Orson Welles, "El cuarto mandamiento"; però ja havia dirigit, el 1951, un gran clàssic de la ciència-ficció, "Ultimátum a La Tierra"; i reincidiria en el gènere l'any 1979, amb la primera de les adaptacions cinematogràfiques de la famosa sèrie "Star Trek".

Acabarem el nostre recorregut amb un film del 2015, "Equals", dirigit per Drake Doremus i produït per Ridley Scott. És un típic drama distòpic en què els escassos supervivents d'una guerra apocalíptica han estat manipulats genèticament per no tenir sentiments. Qualsevol relació afectiva està prohibida, la gent es reprodueix per inseminació artificial i viuen només per treballar. Però hi ha una epidèmia que fa que els sentiments apareguin i si no es pot curar els malalts, directament se'ls mata.


Els protagonistes, interpretats per Nicholas Hoult i Kristen Stewart, contrauen la malaltia i s'enamoren. Són una mena de Romeu i Julieta del futur. La seva única possibilitat és escapar.

El film, doncs, pertany a un subgènere en què els protagonistes aspiren a fugir d'un món només aparentment perfecte, com passava a "Fahrenheit 451" (François Truffaut, 1966), "THX 1138" (George Lucas, 1971), "La fuga de Logan" (Michael Anderson, 1976) o "La isla" (Michael Bay, 2005). L'aportació de Doremus i Scott no és especialment destacable; Kristen Stewart surt tan guapa com sempre, la fotografia de tons blavosos és impecable i se'ns estalvia la part de la fugida pròpiament dita perquè tinguem prou clar que no és una pel·lícula d'aventures sinó una cosa de ciència-ficció seriosa. Sí, però és que els setanta ja queden lluny.

dimarts, 28 de novembre del 2017

KING KONG


El 1933, Merian C. Cooper i Ernest B. Shoedsack van dirigir la mítica "King Kong", una pel·lícula d'aventures i terror sobre una illa misteriosa i un goril·la gegant; una variant del mite de la bella i la bèstia que incorpora uns efectes especials espectaculars en l'època en què fou rodada i algunes de les icones més celebrades de la història del setè art, sobretot el final amb el gegant Kong emparrat dalt de l'Empire State Building (gratacel construït només un parell d'anys abans de l'estrena i llavors sostre del món).


Kong és un monstre terrorífic però capaç de mostrar-se tendre i protector amb la noia rossa que els nadius de l'illa li ofereixen com a present. Al final, apartat per la força del seu reialme selvàtic, esdevindrà una víctima de la civilització i la cobdícia dels homes.


El film va ser un gran èxit i va tenir una continuació el mateix any dirigida per Shoedsack, "Son of Kong", que no va funcionar. El remake va tardar quaranta-tres anys; sota la direcció de John Guillermin, repetia els elements de la fórmula original: una rossa atractiva en el paper de la noia que enamora el goril·la (la debutant Jessica Lange en el paper interpretat per Fay Wray en la primera versió), un protagonista masculí igualment atractiu (Jeff Bridges) i les Torres Bessones substituint l'Empire State Building. Es tracta d'un producte sense cap gràcia que havia envellit abans d'acabar la dècada en què es va estrenar; malgrat tot, també va tenir una continuació ("King Kong 2", 1986) que també va ser un fracàs.

Un altre cas d'assetjament?


La versió de Peter Jackson (2005) vol ser respectuosa amb l'original. Està ambientada als anys trenta i parteix de la mateixa excusa argumental (un director de cinema en hores baixes -Jack Black- pretén rodar la pel·lícula d'aventures definitiva); s'esplaia en les seqüències a l'illa, amb els enfrontaments entre Kong i els dinosaures i entre els mariners i els insectes gegants, i dota de cert relleu la relació ambigua entre la jove actriu -Naomi Watts- i el monstre. I l'Empire State Building recupera el protagonisme en l'escena culminant. Per raons òbvies, el producte no té l'originalitat de l'obra mestra de Cooper i Shoedsack, però es beneficia d'uns esplèndids efectes digitals que Jackson aprofita per convertir el film, tan llarg com entretingut, en una filigrana visual.


Kong té molts parents en la història del cinema, sobretot els monstres japonesos Godzilla i companyia, que mantenen una relació contradictòria amb els humans als quals tan aviat maten com salven d'amenaces pitjors, i que funcionen també com una al·legoria dels excessos de la civilització, ara amb la por nuclear com a teló de fons. A "El mundo perdido" (1997), Steven Spielberg homenatjava el mite de Kong canviant el goril·la per un tiranosaure rex.


Darrerament, hem vist una altra aproximació al mite, "Kong: La Isla Calavera", títol del 2017 dirigit per Jordan Vogt-Roberts. Hi ha una illa, un goril·la gegant i uns quants monstres; com en el film de Peter Jackson, la parella protagonista (en un repartiment molt coral) són dos bons actors que alternen el blockbuster i el cinema independent: Tom Hiddleston i la hipnòtica Brie Larson; la noia li cau simpàtica al gran Kong i aquest ajuda els sobrevivents després d'una relació inicial més tensa en què es carrega com si fossin mosquits els helicòpters del coronel Packard (Samuel L. Jackson), militar veterà que enyora la guerra del Vietnam quan tot just s'ha acabat, doncs l'acció ens situa al 1973; la qual cosa permet referències molt òbvies a "Apocalypse Now", tot i que la llista de cites cinèfiles és llarga i abasta des del film de John Boorman del 1968 "Infierno en el Pacífico" al "Depredador" de John McTiernan. És divertida i no té altra pretensió que la de distreure l'espectador; ho aconsegueix amb una banda sonora atractiva i eclèctica, escenes espectaculars molt ben filmades i, sobretot, un esperit juganer fidel als referents clàssics del gènere d'aventures a paradisos maleïts.

divendres, 24 de novembre del 2017

EL AUTOR


El darrer film de Manuel Martín Cuenca, basat en la novel·la "El móvil", de Javier Cercas, afegeix un nou personatge a la seva galeria de sociòpates. Entre el thriller i la comèdia negra, "El autor" ens presenta el gris Álvaro (Javier Gutiérrez), trist empleat d'una notaria i aspirant a novel·lista, el qual, davant la manca d'idees i esperonat pel professor del taller d'escriptura (el sempre genial Antonio de la Torre), es dedicarà a manipular els veïns del seu immoble per forjar una realitat digna de ser retratada.

El director, novament ajudat per Pau Esteve Birba a la fotografia, confirma el talent exhibit a "Caníbal" i ens ofereix hàbils metàfores visuals: l'apartament de l'escriptor és buit i intensament blanc, com les pàgines en blanc de l'obra total que ansia escriure a partir de les misèries quotidianes que sorgeixen en forma d'ombres al mur d'un celobert convertit en caverna platònica; en canvi, els pisos dels veïns que visita per ordir el seu pla són plens de figures d'animals o d'animals dissecats, que els atorguen un aire kitsch i alhora suggereixen la presència d'un observador mancat de vida i d'empatia.

diumenge, 19 de novembre del 2017

INCERTA GLÒRIA


Amb "Incerta glòria" (2017), Agustí Villaronga torna a adaptar, com va fer amb "Pa negre" (2010), un clàssic de la literatura catalana, en aquest cas la novel·la de Joan Sales ambientada al front de l'Aragó els dies de la Guerra Civil Espanyola i que narra el drama en forma de doble triangle que uneix els destins dels quatre protagonistes: la Carlana (Núria Prims), vídua d'un terratinent i poder fàctic al petit poble on està destinat en Lluís, jove oficial republicà, la seva parella la Trini, i en Juli, un altre soldat, indisciplinat i romàntic, millor amic del Lluís i enamorat de la seva xicota.

"Incerta glòria" és un film irregular que arrossega el llast de l'origen literari i, paradoxalment, de l'interès a ressaltar l'esforç de producció, i que sembla estar sempre una mica per sota de les evidents possibilitats dramàtiques, tot i que no podem obviar moments prou ben resolts, des del travelling inicial pels racons del castell fins a les imatges de la vídua encerclada pel foc símbol del seu poder i capacitat per fascinar els seus súbdits i per destruir els seus oponents.

dimecres, 15 de novembre del 2017

NOCHE DE VERANO


Primer llargmetratge del català Jorge Grau, "Noche de verano" (1962) narra les històries de desamor i crisi existencial d'uns burgesos i d'uns estudiants al llarg de dues Nits de Sant Joan.

El futur director de "No profanar el sueño de los muertos" i "La trastienda" era tot un cinèfil, si s'ha de jutjar per l'escena del cine-club on projecten "Viaggio in Italia", de Rossellini. Però, a més, el to de la pel·lícula recorda molt clarament el cinema d'Antonioni, director igualment citat en una escena. La similitud és encara més evident en tractar-se d'una coproducció en què intervenen actors italians com Umberto Orsini o Gian Maria Volontè, Marisa Solinas o Lidia Alfonsi (Francisco Rabal i María Cuadra encapçalen l'aportació espanyola). De tota manera, el més interessant del film és el seu component documental, el retrat d'una Barcelona que ja no existeix i dels seus escenaris més emblemàtics: La Bodega Bohemia, La Paloma, l'espectacle del Bombero Torero. Quins records!

diumenge, 12 de novembre del 2017

TWIN PEAKS


Després de "Corazón salvaje", David Lynch va col·laborar amb Mark Frost en la creació de la sèrie televisiva "Twin Peaks", que va durar dues temporades entre 1990 i 1991, i va dirigir-ne personalment sis episodis: el pilot i el tercer episodi de la primera temporada, que en tenia vuit, i el primer, el segon, el setè i el darrer de la segona, que en tenia vint-i-dos.

Bàsicament, la sèrie reprèn el tema del Bé i el Mal en la línia ja exposada a "Terciopelo azul". A Twin Peaks, una comunitat idíl·lica del nord dels Estats Units, apareix el cadàver d'una noia, la Laura Palmer, reina de les festes de l'institut; l'agent del FBI Dale Cooper (Kyle MacLachlan) arriba al poble per intentar descobrir l'assassí i el misteri que s'amaga als boscos del voltant. De dia, Twin Peaks sembla un lloc bastant normal, tot i que abunden els personatges pintorescos (uns ajudants del sheriff molt despistats, una dona que parla amb un tronc). Però la investigació revelarà que quan cau la nit passen coses més estranyes: ja sigui en un casino a l'altra banda de la frontera amb Canadà o en una cabana enmig del bosc, la perversió i la delinqüència s'alien amb el Mal Absolut per determinar el trist destí de la Laura.

"Twin Peaks" va revolucionar el món de les sèries televisives i va constituir un gran èxit, tot i que la seva fórmula és arriscada. És un thriller i també és una soap opera, però ambdós registres genèrics estan solcats per un humor esquiu, un surrealisme quasi omnipresent i molts elements fantàstics. La trama és summament alambinada i la resolució del misteri, que no volem revelar per si algú encara no ha vist la sèrie, un pèl gratuïta tot i que coherent amb un missatge que gira al voltant d'un dels altres temes predilectes del director: la dualitat.

"Twin Peaks" disposava de molts elements per captivar l'audiència. Uns joves protagonistes molt atractius (menció d'honor per a Sherilyn Fenn en el paper de l'Audrey Horne); la reiteració de situacions icòniques, bàsicament protagonitzades pel simpàtic agent Cooper, devot dels cafès i els pastissos de cirera del RR Diner; les passions amoroses i les conspiracions que relacionaven entre si tots els personatges d'una trama coral; i, finalment, el misteri de la mort violenta de Laura Palmer i les pistes -algunes força esotèriques- que anaven apareixent al llarg dels episodis. Tot això, acompanyat de la inoblidable i inspiradíssima banda sonora creada per Angelo Badalamenti.


En la segona temporada, però, tot s'esfondrava com un castell de cartes. Començava bé amb els episodis dirigits per Lynch en què el director incorporava un erotisme entre masoquista i pervers quan l'Audrey Horne es fa contractar com a prostituta al casino canadenc i rep com a client al seu pare, propietari del luxós Gran Hotel del Nord. Però, després, va passar allò que no havia d'haver passat, com reconeixen els mateixos creadors de la sèrie: es va revelar qui era l'assassí. A partir d'aquest moment, l'interès reposava únicament en unes subtrames cada vegada més insulses i delirants: el senyor Horne es tornava boig i es disfressava de general sudista; la Nadine patia una regressió i es comportava com si fos una adolescent alhora que exhibia una força sobrehumana; la secretària del sheriff estava embarassada i no sabia quin dels seus dos estrafolaris amants era el pare... El despropòsit culminava amb una patètica elecció de Miss Twin Peaks i només recuperava un interès relatiu en el darrer episodi en què Cooper, Laura i el nan que parla amb veu metàl·lica es retrobaven en la misteriosa sala de cortines vermelles que constitueix, si més no, el motiu surrealista més icònic i celebrat de la sèrie. Potser caldria afegir que la concurrència de molts directors i escriptors no va beneficiar gaire un invent que va néixer com una aposta d'autor.

Aquest problema l'ha corregit David Lynch amb la tercera temporada, un retorn al cap de vint-i-cinc anys que ja havia anunciat la mateixa Laura Palmer quan es trobava amb Cooper a la sala vermella i li xiuxiuejava a cau d'orella els misteris que recorrien el poble i que, com ara sabrem, s'estenien molt enllà en l'espai i en el temps.


La tercera temporada de "Twin Peaks", de divuit episodis, ha estat dirigida íntegrament per Lynch i no fa cap concessió, erigint-se en un compendi del seu univers surrealista que conté el millor -potser també el pitjor- de la seva filmografia.

El primer episodi és memorable. Un pla zenital ens trasllada des dels territoris de Twin Peaks a la ciutat de Nova York, a un magatzem on un home jove custodia una caixa buida amb parets de vidre esperant que passi alguna cosa en el seu interior. I sí, alguna cosa passarà. Un monstre sense rostre es menja les cares de la gent mentre Cooper torna de la seva reclusió a la cambra vermella per posar-se en la pell d'alguna de les seves còpies en la realitat presumpta i assolellada de Las Vegas i Dakota del Sud. La gent de Twin Peaks és més vella però no més sàvia i Cooper s'enfronta al seu revers tenebrós ja no des de la intel·ligència sinó des de la intuïció d'un agent d'assegurances catatònic casat amb Naomi Watts, ajudat finalment pels seus antics companys del FBI, el director Gordon Cole (el mateix Lynch), el càustic Rosenfield (Miguel Ferrer) i la secretària Diane, a qui per fi podem posar fesomia, que resulta ser la de la Laura Dern.

Mentre la trama principal (per entendre'ns, la protagonitzada per MacLachlan) avança amb una lentitud que pot arribar a ser exasperant, apareixen nous personatges i situacions que no condueixen enlloc però recorden el caràcter coral de les primeres temporades i propicien algunes imatges estranyament impactants (el pla picat sobre la cara extasiada d'Amanda Seyfried viatjant en un descapotable). La trama és encara més estrambòtica que la de les primeres temporades però, paradoxalment, acaba sent més reveladora.

L'episodi vuitè és ja història de la televisió. Tots els episodis de la tercera temporada acaben amb una actuació musical al The Bang Bang Bar, mentre el jovent del poble xerra més o menys despreocupadament de les seves coses. En aquest episodi 8, que comença amb la resurrecció del Cooper dolent, l'actuació musical -del grup de rock industrial Nine Inch Nails, que ja sonava al final de "Carretera perdida"- està al principi; Lynch introdueix l'interludi sense cap prolegomen ni excusa argumental i, tot seguit, ens trasllada al blanc i negre i al desert de Nou Mèxic el dia 16 de juliol del 1945, data gens casual. Els efectes especials ens mostren una explosió atòmica enmig del paisatge lunar i un travelling tan lent com inexorable ens condueix al bell mig del bolet nuclear; segueixen quinze minuts d'imatges de foc i colors que poden recordar el viatge astral de "2001". La bomba crea un monstre amb forma d'insecte que viatja pel desert fins que desapareix dins la gola d'una adolescent; mentrestant, en una vella gasolinera que sembla amagar una de les moltes claus del misteri, uns homes amb aspecte de vagabunds sorgeixen de la foscor; un d'ells, assassina el locutor d'una emissora radiofònica. Encara en blanc i negre -o sigui, als anys quaranta o potser en algun lloc fora del temps- el gegant que se li apareixia a Cooper en somnis al Gran Hotel del Nord observa els esdeveniments en una pantalla situada en una cambra dins d'una torre enmig del no-res.


L'experiència és essencialment visual i suggereix que la invenció de la bomba atòmica és en l'origen del Mal i dels forats interdimensionals que apareixen al bosc entre els sicòmors però també en un pàrquing de caravanes (la imatge d'Amèrica en aquesta tercera temporada és força més descoratjadora), espais que són com les altres portes de les pel·lícules de Lynch i que serveixen perquè el mal penetri però també poden ser útils per canviar els esdeveniments, encara que sigui en una realitat paral·lela en la qual Laura Palmer seguiria viva, però a anys llum de la seva existència burgesa a Twin Peaks.

La tercera temporada de "Twin Peaks" és, com hem dit, a estones gratuïta i irritant; però en el seu conjunt és senzillament fascinant i única i, després de veure-la, totes les sèries de televisió ens semblaran tòpiques.

L'any 1992, David Lynch va dirigir "Fuego camina conmigo", una preqüela dels esdeveniments narrats en la sèrie, un repàs dels últims dies en la vida de Laura Palmer que no afegeix cap interès especial, més enllà d'insistir en el fet que el mal també habitava dins de l'asèptica mansió dels Palmer i de delectar-nos amb la contemplació del rostre i el cos de la Sheryl Lee, actriu de bellesa insòlita capaç d'alternar el somriure més angelical amb la mirada més terrorífica.

dilluns, 6 de novembre del 2017

BABYLON BERLIN


"Babylon Berlin" és una sèrie alemanya que acaba d'estrenar Movistar + i que ha disposat d'un pressupost inusual en una producció televisiva europea per explicar-nos una trama policíaca alambinada que té més d'un al·licient.

Tot i que la direcció col·legiada de Henk Handloegten, Tom Tykwer i Achim von Borries no excedeix els límits de la correcció, la forta inversió econòmica es tradueix en una molt plausible recreació del Berlín de l'any 1929. I és aquí on radica justament l'atractiu de la proposta: ficar-nos al bell mig de la República de Weimar i d'una època convulsa i estranya en què conviuen els clubs nocturns i els espectacles de cabaret, la pornografia, les màfies, espies de totes les nacionalitats, terroristes russos, comunistes exaltats i una policia que exerceix una repressió brutal en el marc d'una democràcia més teòrica que real, bressol de l'incipient nacionalsocialisme. Els títols de crèdit remeten explícitament a les avantguardes cinematogràfiques de l'època i les influències de la Bauhaus.

El protagonista (Volker Bruch) és un policia traumatitzat per la seva experiència a la Gran Guerra en conflicte permanent entre el deure i la consciència; però la reina de la funció i un gran descobriment en aquestes latituds és la Liv Lisa Fries en el paper de Charlotte Ritter, una noia espavilada que ajuda el protagonista en les seves investigacions i que també es prostitueix a les estones lliures.


dissabte, 4 de novembre del 2017

EL GENERAL DE LA ROVERE


Hem parlat del Vittorio de Sica director i puntal del neorealisme però cal recordar que la popularitat li ve sobretot per la seva faceta d'actor, especialitzat en papers de galant amb vis còmica.

De Sica va actuar en més de cent cinquanta pel·lícules, la majoria comèdies amables en la línia de "Pan, amor y fantasía" (Luigi Comencini, 1953). Però ara volem destacar un altre paper molt celebrat en un títol força més dramàtic, dirigit per un altre pare del moviment neorealista.

L'any 1959, a les ordres de Roberto Rossellini, De Sica va interpretar "El general de la Rovere".

L'acció ens situa a l'any 1943, a la Gènova controlada pels nazis, els quals fitxen un estafador simpàtic (De Sica) perquè es faci passar per un militar antifeixista (el general del títol) i els ajudi a desemmascarar els membres de la Resistència. Però l'home, que ha estat un miserable tota la seva vida, barrejat a la presó amb els rebels, acaba encomanat del seu heroisme i creient-se el personatge.

Ideal per reflexionar sobre assumptes com la injustícia, la traïció, el compromís o el sacrifici.

dimecres, 1 de novembre del 2017

VOLS I DOLS


Després de veure "Adiós, pequeña, adios", "The Town: Ciudad de ladrones" i "Argo", quasi estàvem convençuts que Ben Affleck era un director de cinema excel·lent.

"Vivir de noche" (2016) és una pel·lícula de gàngsters ambientada als anys de la Llei Seca que comença a Boston (com els anteriors thrillers dirigits per Affleck) però ràpidament trasllada la seva acció a l'assolellada ciutat de Tampa (Florida), amb la qual cosa accentua la semblança amb la sèrie creada per Martin Scorsese "Boardwalk Empire"; per això i per la densitat d'una trama amb molts personatges centrada en la lluita entre clans mafiosos i la violència com a argument. Cal destacar que Dennis Lehane, autor del llibret de la magnífica "Adiós pequeña, adiós" i aquí signant del guió juntament amb Affleck, és qui va escriure "Boardwalk Empire" -i "Shutter Island", un altre títol de Scorsese-.

Però, volent semblar Scorsese, Affleck fa evidents les seves limitacions com a director -no diguem ja com a actor, doncs posa cara de lluç tota l'estona sense que el salvi un carisma al nivell de les escopinyes-. No és que la pel·lícula estigui mal feta: l'ambientació d'època és notable i les escenes de trets estan resoltes amb elegància; però en un registre, com hem dit, similar al de les epopeies mafioses de Scorsese, es fa evident l'absència del ritme trepidant dels títols del mestre italoamericà; en realitat, no hi trobem ritme de cap mena. Diguem-ho tot, el guió, malgrat la participació de Dennis Lehane a partir de la seva novel·la, tampoc no ajuda a salvar el film de l'ensopiment, enllaçant situacions que ja hem vist mil vegades: el gàngster intel·ligent i pacífic a la seva manera enfrontat als psicòpates; la dona fatal que enreda el protagonista i la bona noia que vol allunyar-lo del mal camí; la rivalitat entre malfactors d'ètnies diverses; el cap mafiós que traeix els seus acords a causa d'un fill malcriat; un epíleg de signe tràgic propiciat per un individu pertorbat.

Un altre cas d'ambició fallida el trobem a l'altra punta de món.

Yôji Yamada ja es va atrevir el 2013 a fer un remake de l'obra mestra de Yasujiro Ozu "Cuentos de Tokio", ara amb el títol d'"Una familia de Tokio". No li va sortir malament del tot, les coses com siguin, i, tres anys més tard, afegeix al títol un adjectiu i transforma el retrat familiar i generacional en una comèdia en què les notes d'humor consisteixen bàsicament en referències a les hemorroides d'alguns personatges i les ensopegades i caigudes a l'estil de la Visenteta del Filiprim; de manera que "Maravillosa familia de Tokio" s'erigeix en un insòlit encreuament entre l'obra d'Ozu (citada explícitament) i l'univers de Paco Martínez Soria, passant per Humor Amarillo. En fi, no ho sé, el públic del Cine-club va riure; i, com va dir algú molt sàviament, seria imperdonable si no fos perquè és japonesa.

dissabte, 28 d’octubre del 2017

LA COMUNIDAD


"La comunidad", dirigida l'any 2000 per Álex de la Iglesia, potser no té l'originalitat i el carisma d'"El día de la bestia" però resulta tanmateix el film més rodó d'una filmografia brillant -com sempre he defensat en aquest bloc- però amb certa tendència a la irregularitat.

Els veïns d'un immoble ranci del centre de Madrid han esperat durant anys la mort d'un ancià que ocultava sota una rajola del seu pis la fortuna guanyada gràcies a una travessa i que, terroritzat, mai no sortia de l'apartament. Però quan els arriba l'oportunitat, una decidida agent immobiliària s'interposarà entre ells i el tresor; tot i que no li serà gens fàcil a la Julia (Carmen Maura, excel·lent) treure els diners de l'edifici convertit en trampa mortal.

De la Iglesia domina el suspens d'una trama resolta amb gran habilitat, combinant com només ell ho sap fer l'humor i el terror més absolut; en aquest sentit, destaquem l'escena de la falsa festa d'aniversari: la lletjor i la mesquinesa dels veïns és tan patètica com paorosa. Han escrit les coses que faran amb els diners en un tros de paper que guarda amb zel l'administrador, un individu tan gris com maquiavèlic (Emilio Gutiérrez Caba, també excel·lent); somnis que han esdevingut deliri; pobres d'esperit convertits en monstres. I és que "La comunidad" recorda estranyament "Freaks", tot i que els referents més obvis siguin les claustrofòbiques "Repulsión" i "El quimérico inquilino", ambdues de Polanski. A diferència, però, del polonès, el film de De la Iglesia inclou el típic final vertiginós, potser l'aspecte més proper a l'univers hitchcockià. Amb tot, el comentari cinèfil més brillant remet a la nissaga de "La guerra de las galaxias": Darth Vader enmig de la caspa; i l'avarícia representada metafòricament pels bitllets del Monopoly.

Hem esmentat les prestacions de Carmen Maura i Emilio Gutiérrez Caba però la resta del repartiment és igualment notable, amb menció d'honor per a la immensa Terele Pávez.

dilluns, 23 d’octubre del 2017

LADRÓN DE BICICLETAS


Dirigida per Vittorio de Sica l'any 1948, "Ladrón de bicicletas" és probablement el títol més popular del neorealisme italià. El seu èxit i la seva eficàcia es basen en dos aspectes fonamentals:

- Protagonitzada per actors no professionals i filmada quasi íntegrament en exteriors, resulta un document extraordinari en el seu retrat de la Itàlia de postguerra, i més concretament de la seva capital, una ciutat antiga però alhora dinàmica en què la població lluita per tirar endavant malgrat la fam i la misèria regnants. El periple dels protagonistes per intentar recuperar la bicicleta robada constitueix un catàleg dels indrets més representatius d'una ciutat plena de gent en atur, treballadors que malden per alimentar llurs famílies i de rapinyaires de tota mena: la casa d'empenyoraments (corprenedora la imatge de l'empleat guardant la roba de la llar empenyorada entre tones d'altres llençols i cobrellits), el mercat d'articles de segona mà, la casa de caritat, la casa de la vident, la casa de putes i el camp de futbol on miren d'oblidar les penes els romans, animant els seus equips.

- L'esquema argumental és molt simple. Un pare i el seu fill. Una bicicleta robada que el pare necessita per poder treballar i alimentar la seva família. L'absència de justícia i la desesperació condueixen el pare a una situació límit de la qual serà rescatat in extremis per l'amor incondicional del nen. El pla final els mostra perdent-se entre la multitud: el seu drama és un més en un món en què només compta la supervivència.

Vittorio de Sica abordaria a "Umberto D." (1952) un altre drama, el de la vellesa i la solitud, substituint el pare i el nen per un vell i el seu gos. El film, també excel·lent, afegeix una reflexió encara més amarga al retrat d'una societat egoista, però trobo que li falla el final, un intent massa evident de cercar la llàgrima de l'espectador mitjançant una fórmula idèntica a la del final de "Ladrón de bicicletas"; ens quedem amb el nen Bruno eixugant-se les llàgrimes amb un mocador llardós tot agafant la mà d'un pare que acaba de perdre no només la bicicleta sinó també la dignitat.

divendres, 20 d’octubre del 2017

LAS INOCENTES


"Las inocentes" (Anne Fontaine, 2016) narra la història -real- d'unes monges prenyades després d'haver estat violades pels soldats soviètics al seu convent a Polònia, al final de la Segona Guerra Mundial. Una jove metgessa de la Creu Roja, la francesa Mathilde Beaulieu (bellíssima Lou de Laâge), procurarà ajudar-les en secret.

Les protagonistes d'aquesta pel·lícula sòbria i discreta pateixen i estimen, es pregunten sobre el sentit de tot plegat i, finalment, decideixen que la caritat és preferible a l'orgull i l'amor és preferible a la fe.

dijous, 19 d’octubre del 2017

MANUAL DE UN TACAÑO


Continuem enganxats a les pel·lícules del còmic francès Dany Boon. "Manual de un tacaño" (Fred Cavayé, 2016) té un final previsible i ensucrat; però la presentació del protagonista, un garrepa que converteix, per comparació, en simple aficionat l'avar de Molière, resulta molt divertida i conté apunts prou pertinents sobre els vicis i mancances de la nostra societat de consum.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

INLAND EMPIRE


La tendència apuntada a "Carretera perdida" i "Mulholland Drive" es radicalitza a "INLAND EMPIRE" (2006). Filmat en digital, amb una durada de tres horetes, el darrer llargmetratge de David Lynch estrenat fins avui comença amb certes similituds amb el precedent: una actriu de Hollywood (Laura Dern) vol un paper i l'obtindrà pels seus pecats. A partir d'aquí, es fa difícil explicar què passa en aquest títol críptic i eclèctic que juxtaposa seqüències sense relació aparent: Laura Dern duplicada (un tema recurrent, que apareix als altres títols esmentats i és cabdal a "Twin Peaks"), fragments extrets del migmetratge del director "Rabbits" (2002) -plantejat com una minisèrie en què una família de conills (sic), reclosa en un dels apartaments sinistres amb decoració vintage freqüents a les seves pel·lícules, manté diàlegs inversemblants mentre conflueixen sons estranys i les rialles enllaunades típiques de les sitcom-, o una trama sobre prostitutes de l'Est en un país de l'Est -en l'edició en devedè els diàlegs en polonès no estaven subtitulats, de manera que no puc explicar-ne gran cosa-. La protagonista i el seu personatge es confonen, ella se sent com una prostituta perquè interpreta una dona infidel (o és una dona infidel), apareix a Polònia i després a Hollywood Boulevard, tirada sobre la vorera.

David Lynch és un creador de mons i també un inventor d'imatges. Dels plans generals, entomològics, sobre l'apartament de Dorothy Vallens a "Terciopelo azul" (recuperats a "Rabbits"), fins als càlids primers plans de "Mulholland Drive", aconsegueix en els seus films textures primigènies. "INLAND EMPIRE", per la fotografia digital amb enfocament automàtic i el seu caràcter experimental, remet a molts dels seus curtmetratges i la lletjor s'imposa, solcada per alguns moments impactants.

En definitiva, és un film difícil però també absolutament personal. Per raons artístiques però també comercials, podria posar punt final a la seva carrera, si exceptuem els nombrosos curtmetratges. Tot i que la tercera temporada de "Twin Peaks", igualmente personal i possiblement el millor compendi del seu univers, podria veure's com un llargmetratge... de divuit hores de durada.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

LAS UVAS DE LA IRA


L'any 1940 John Ford adaptava la popular novel·la de John Steinbeck guardonada amb el Pulitzer "Las uvas de la ira", només un any després de la seva publicació.

Som als anys trenta. Amèrica pateix la Gran Depressió i els grangers d'Oklahoma, a més, els efectes de la llarga sequera que es va conèixer amb el nom de Dust Bowl. La família Joad, com tantes altres, és desposseïda de les terres que conreava i es veuen obligats a emigrar, en un vell camió que s'aguanta de miracle, cap a la llunyana Califòrnia, perseguint una promesa de prosperitat. Però l'excés de mà d'obra, com ben aviat descobriran, propicia la fam, l'explotació, la violència i la injustícia.

Tot i el temps transcorregut des de la seva estrena, les corprenedores imatges recollides per la càmera de Gregg Toland en un estil gairebé documental resulten absolutament vigents. Els campaments dels refugiats, el drama de l'emigració, la intolerància i els abusos, no semblen gaire allunyats del drama que viuen avui dia milers de persones que arriben a Europa com els personatges de Steinbeck arribaven a Califòrnia, impulsats per la mateixa desesperació. Així, doncs, "Las uvas de la ira" comença com una road movie i ens ofereix un retrat fascinant dels territoris de l'Oest dels Estats Units, continua com un film de denúncia sorprenentment sever i conclou amb una proclama de Tom Joad (Henry Fonda) quasi revolucionària, passant per una lloa del New Deal.

La força de l'original literari no impedeix que John Ford, un director forjat en el cinema mut, plantegi el film en termes estrictament cinematogràfics, aconseguint una obra mestra.

Una figura humana diminuta avança sobre un paisatge immens en l'escena que obre el film; la imatge es repeteix en el pla que el tanca, amb una subtil diferència: si, al començament, Tom Joad avançava cap a la càmera (venia de presidi i es dirigia a la granja de la seva família), a l'escena final fuig del nucli familiar per dedicar la seva vida a lluitar contra els poderosos, i la seva silueta es retalla en l'horitzó mentre camina cap a un destí incert, potser gloriós o potser tràgic. La saviesa en la composició dels plans, evidenciada en aquestes dues imatges que funcionen com un mirall -recurs que retrobarem en la també magistral "Centauros del desierto"-, es manté al llarg de tot el film, combinant els plans generals que mostren el viatge, el paisatge desèrtic, o les moltes escenes en grup, amb els primers plans que escruten els rostres indignats o compungits de Tom o de la seva abnegada mare (Jane Darwell, incommensurable). Alguns moments resulten insòlits, com el travelling en pla subjectiu de l'arribada al campament, quan els Joad descobreixen la fam i la misèria regnants; però també ofereixen un respir escenes característicament fordianes: quan emborratxen l'avi amb xarop perquè pugi al camió; la festa al campament del govern. Però si hem de destacar dos moments memorables ens quedem amb l'escena en què la mare obre la capsa de sabates amb els records de tota una vida per triar quins s'endú i quins llença al foc (una postal enviada des de Nova York, que va al foc, o un gosset de porcellana, que guarda), mentre sonen les notes de La Vall del Riu Vermell; i quan Tom Joad somriu per primera i última vegada en tota la pel·lícula i treu la seva mare a ballar, i ella l'acull entre els seus braços amb els ulls encesos d'amor i de tristesa.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

BLADE RUNNER 2049


Arriba un dels títols més esperats no ja de la temporada sinó de la dècada: la seqüela del clàssic de la ciència-ficció "Blade Runner", dirigit el 1982 per Ridley Scott quan encara no havia perdut la inspiració.

"Blade Runner 2049" no es desmarca del camí assenyalat per la seva predecessora. Incideix en la qüestió del medi ambient i mostra una vegada més la pluja àcida sobre Los Angeles, una ciutat superpoblada en què les grans corporacions s'inspiren en les piràmides en dissenyar les seves seus socials i on hologrames gegantins floten enmig dels carrers convidant els seus habitants a plaers prefabricats. Els blade runner continuen retirant replicants, però només els de les velles generacions, ja que els nous dissenys impedeixen -teòricament- la rebel·lió. A diferència de Deckard, se'ns aclaraeix des del primer moment que K (Ryan Gosling) és ell mateix un androide, tot i que dels nous, dels que ha perfeccionat el nou magnat planetari Niander Wallace (Jared Leto). Però és la possibilitat d'un nou pas evolutiu en la casta dels esclaus, que posaria en greu perill l'ordre establert, que condiciona una trama en forma de relat policíac que farà que els protagonistes tornin a interrogar-se sobre el sentit de l'existència (també aquí el film segueix les directrius del "Blade Runner" original).

Des d'aquest punt de vista, hi ha poques sorpreses i serà molt difícil que "Blade Runner 2049" assoleixi l'estatus de culte del títol de Scott. Potser ni tan sols seria una bona pel·lícula si no fos per la solvència -contrastada en tots els seus treballs- del director escollit, Denis Villeneuve. Ajudat per la fotografia impecable de Roger Deakins i una banda sonora atmosfèrica signada per Hans Zimmer però no gaire allunyada de les aportacions de Jóhann Jóhannsson, atorga al film una magnífica qualitat àudio-visual; però també grans dosis de sensibilitat que supleixen les insuficiències del llibret. Posaré un exemple: La relació entre K i l'holograma interpretat per Ana de Armas recorda la història d'amor de "Her" -de la qual fins i tot copia una situació- sense la seva profunditat conceptual; però l'escena en què ella surt per primera vegada a l'exterior i observa meravellada com les gotes de pluja llisquen damunt les seves mans de mentida és pura poesia.

La pluja o la neu que cau damunt dels personatges és un leit-motiv recurrent que enllaça amb el moment mític de la mort de Batty al film original. No hi ha una escena equiparable a "Blade Runner 2049" però sí uns quants moments remarcables: el ja esmentat amb K i Ana de Armas al terrat de l'edifici on viuen; el naixement de l'androide; la visita a la noia creadora de records.

divendres, 6 d’octubre del 2017

MULHOLLAND DRIVE


Una de les connexions entre "Carretera perdida", "Mulholland Drive" i "INLAND EMPIRE" és la rellevància del paisatge de la ciutat de Los Angeles, i especialment de les carreteres solitàries que solquen els seus turons, com és el cas de la sinuosa avinguda que dóna títol al film que segueix en la filmografia de David Lynch a "Una historia verdadera".

"Mulholland Drive" (2001) havia de ser una sèrie de televisió. Però els productors, que ja estaven escarmentats després del fracàs d'"Hotel Room" (1993), es van espantar en veure l'episodi pilot. Sortosament, uns productors francesos (StudioCanal) van proposar al director aprofitar allò que havia rodat i, afegint-hi noves escenes, convertir el pilot en un llargmetratge. Potser aquest procés insòlit té a veure amb un resultat final que cal qualificar de poc accessible, tot i que, com en el cas de "Carretera perdida", es poden aventurar diverses hipòtesis sobre el significat d'allò que estem veient.

L'inici del film és més o menys convencional i explica com la Betty Elms, una simpàtica noia de poble (Naomi Watts), arriba a Hollywood amb la il·lusió de convertir-se en estrella de cinema. Un dia, la noia rossa coneix una noia morena d'ulls foscos i profunds (una voluptuosa Laura Elena Harring) que ha patit un accident (a Mulholland Drive) i pateix amnèsia. Es fan amigues íntimes (novament, Lynch es mostra molt inspirat en les seqüències eròtiques) i juntes investiguen el misteri d'una capsa blava que la noia morena duia a la bossa de mà i que els conduirà, després de l'habitual immersió de la càmera al cantó fosc, al domicili d'una dona misteriosa que sembla que està morta i que s'assembla molt a la mateixa Betty i, finalment, a un club nocturn anomenat "Silencio" on "La llorona de Los Angeles" Rebekah del Río les delectarà amb una emotiva versió de "Crying/Llorando".

Podria ser que Betty i la noia morta fossin la mateixa persona. La noia amnèsica és morena i es diu Rita, però, en realitat, podria tractar-se de Camilla Rhodes, una rossa que li ha pres a la Betty el paper que tenia gairebé adjudicat en una producció del director interpretat per Justin Theroux, controlada per la màfia italiana. Si no, per què és la Rita qui apareix al costat del director en una de les escenes finals? La Camilla és rossa però la Rita també es tenyeix de ros a mitja funció. I apareix un assassí a sou, que no sabem ben bé què hi té a veure però podria ser que la Betty l'hagués contractat per matar l'amiga que l'ha traïda. I apareixen uns avis diminuts enmig de la paranoia d'una protagonista que potser ha embogit de tristesa o potser ja està morta però encara pot sentir la passió, el despit, el penediment tal vegada.

Una estructura circular i en forma de puzzle que permet al director juxtaposar a plaer les seves escenes predilectes, ja siguin eròtiques -sexe lèsbic en aquest cas-, de violència surrealista (el tiroteig en un edifici d'apartaments) o els característics interludis musicals, com l'esmentada visita al Club Silencio o el rodatge d'una escena musical en què la Camilla Rhodes rossa ("ella és la noia") canta "I've Told Every Little Star".




"Mulholland Drive", film que molts crítics consideren el millor del que portem de segle, és tan misteriós com fascinant, és terrorífic però és també intensament romàntic, una història d'amor més enllà de la mort explicada només amb la força de les seves imatges, d'una expressivitat insòlita.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

TONI ERDMANN


Ara que el gènere de la comèdia està en hores baixes i hem de recórrer a títols arribats de França no necessàriament il·lustres, ens arriba aquesta mostra des d'Alemanya; tot i que "Toni Erdmann" (Maren Ade, 2016) no és una comèdia gaire ortodoxa. De fet, comença com una tragèdia neorealista: Winfried Conradi té molt sentit de l'humor -potser una mica peculiar- però està més sol que la una i, quan se li mor el gos que li feia companyia, viatja a Romania per fer-li una visita sorpresa a la seva filla Agnès, una executiva malcarada i tan despietada com en el fons insegura.

Amb una sobrietat formal típicament centre-europea (enquadraments aparentment descurats, càmera en mà, absència de fons musical), i amb el surrealisme que aporta el personatge del pare, "Toni Erdmann" no podia ser una comèdia convencional, tot i que compleix amb el gènere pel que fa a l'estructura, orientada a un gag catàrtic -la festa d'aniversari nudista- i un epíleg que resumeix el viatge interior dels protagonistes. Pel camí, retrata l'Europa del capitalisme salvatge i fa una crida a la necessitat de recuperar la nostra part més humana, la que Agnès sembla haver perdut i que el pare conserva fins i tot quan es disfressa de bèstia peluda.

divendres, 29 de setembre del 2017

MANCHESTER FRENTE AL MAR


Un dels títols importants de la darrera temporada cinematogràfica és aquest sensible drama dirigit per Kenneth Lonergan el 2016 en què un conserge solitari de Boston, arran de la mort del seu germà, torna al seu poble natal (un bellíssim indret de Nova Anglaterra) on haurà d'enfrontar-se a un passat tràgic que coneixerem a través de breus flash-backs que creuen una narració singularment sòbria, quasi tant com la mesurada interpretació de Casey Affleck que li va valer un Òscar merescudíssim.

dimarts, 26 de setembre del 2017

UNA HISTORIA VERDADERA


Abans, però, de continuar amb "Mulholland Drive" el camí iniciat amb "Carretera perdida", David Lynch dirigeix un títol no ja realista sinó directament inspirat en una història real, tot i que més aviat excèntrica. Així, doncs, "Una historia verdadera" (1999) narra l'epopeia de l'ancià Alvin Straight (Richard Farnsworth), qui va recórrer 400 quilòmetres en un tallagespa (ja que no tenia cotxe ni llicència) per poder visitar el seu germà moribund (el recentment desaparegut Harry Dean Stanton, un habitual del cinema del director), amb qui no es parlava d'ençà que eren joves.

Tant "Corazón salvaje" com, des del seu mateix títol, "Carretera perdida", tenen elements de road movie; però només "Una historia verdadera" pertany en sentit estricte a aquest gènere. Atès que el mitjà de transport del senyor Straight no destaca per la seva velocitat, el film s'encomana de la placidesa d'aquest viatge que pot ser el darrer abans d'una mort que el protagonista contempla amb la mirada tranquil·la, com quan mira les tempestes al costat de la seva filla, que pateix un retard mental, o les estrelles que omplen la nit. Alvin Straight avança lentament però incansable enmig de les planures del Midwest, impecablement fotografiades per Freddie Francis en el seu darrer treball; pel camí, troba gent amable i gent pintoresca, i troba una adolescent que ha fugit de casa seva i amb qui reflexiona sobre la importància de la família mentre tots dos reposen al costat d'una foguera.

David Lynch excerceix de director clàssic en aquest treball extraordinari en la seva sobrietat i senzillesa, una obra mestra tal vegada deutora d'altres obres mestres, de Ford o potser del primer Malick (la presència de Sissy Spaceck pot reforçar aquesta impressió).