diumenge, 27 de febrer del 2022

CUESTIÓN DE SANGRE

Matt Damon és un rude operari d'Oklahoma de visita a Marsella on la seva filla està a la presó acusada d'assassinat. 

Tom McCarthy, el realitzador de "Spotlight" s'inspira en el cas d'Amanda Knox a "Cuestión de sangre" (2021), tot i que el film no presenta una direcció definida: un americà com a element exòtic entre europeus del món de la faràndula?; un thriller d'acció en què el cowboy s'enfronta als immigrants que delinqueixen als suburbis marsellesos?; un thriller de suspens?; un drama familiar?; una història d'amor? 

Tampoc qualitativament "Cuestión de sangre" s'aproxima a l'anterior i millor treball del director, tot i que també parla de veritats incòmodes. Se segueix amb relativa apatia i el redimeix en certa mesura un desenllaç que parla d'ocasions perdudes o de l'infern de les bones intencions.

divendres, 25 de febrer del 2022

BELFAST

Després d'una dècada dedicat als productes d'encàrrec, Kenneth Branagh serveix un film sobre els seus records d'infantesa en un Ulster escenari de la lluita entre protestants i catòlics. 

Ajudat per una fotografia en blanc i negre excel·lent i uns actors magnífics (Jamie Dornan està més creïble fent de paleta irlandès que de multimilionari a "Cuarenta sombras de Grey"), Branagh aconsegueix, sense esforç aparent, un títol emotiu i simpàtic. Resulta fàcil sentir-nos identificats amb els personatges de "Belfast", potser tant com difícil havia de ser mantenir l'equidistància en un entorn radicalitzat on imperaven la violència i la coacció. La millor seqüència i el millor comentari al respecte, el robatori del paquet de detergent.

dimarts, 22 de febrer del 2022

MATRIMONIO A LA ITALIANA

L'any 1964, Vittorio de Sica reunia novament la parella protagonista d'"Ayer, hoy y mañana" en l'adaptació cinematogràfica de l'obra teatral "Filomena Marturano", d'Eduardo de Filippo. 

El to viatja de la comèdia italiana (potser caldria ser més específics i dir-ne napolitana), amb un component eròtic notable, cap al fulletó, sobretot en el tram final. Com sigui, la capacitat de retratar personatges i ambients està a l'altura dels millors títols del gènere, s'aprofita bé la trama per elaborar un fresc sobre la Itàlia de postguerra i, sobretrot, Mastroianni excel·leix en el seu paper de masclista simpàtic i Sophia Loren -inoblidable, guapísssima- en el de la prostituta enamorada que lluita per la seva dignitat.

diumenge, 20 de febrer del 2022

DRIVE MY CAR

"Burning", del coreà Lee Chang-Dong, aconseguia convertir un relat curt d'Haruki Murakami en una pel·lícula de dues hores i mitja. Ara, el japonès Ryusuke Hamaguchi eleva l'aposta i transforma el conte "Drive My Car" en un títol de tres hores de durada. 

No hi ha canvis gaire significatius, tot i que caldria objectar que el problema ocular del protagonista deixa de tenir sentit en l'adaptació cinematogràfica, o que el recurs de la conversa entre dos que surten de l'enterrament de la dona per explicar les causes de la seva mort sembla una mica primari. Dit això, el cert és que el ritme pausat no li queda malament a la història i les confessions del director teatral, el seu actor i la seva xofer preserven la intensitat que ja els conferia la ploma de l'escriptor (i els ambients malenconiosos). Els assaigs de l'Oncle Vànyia omplen molt metratge i segurament expliquen la durada, però no resulten superflus i l'aportació de l'actriu muda que fa servir el llenguatge de signes és tota una troballa, com també demostren la sensibilitat d'Hamaguchi moments com el de les mans amb les cigarretes que emergeixen del Saab de color vermell per abraçar la nit.

dissabte, 12 de febrer del 2022

EL SACRIFICIO DE UN CIERVO SAGRADO

Yorgos Lanthimos va dirigir "El sacrificio de un ciervo sagrado" el 2017, entre "Langosta" i "La favorita". A diferència dels altres treballs que coneixem del director, aquí no hi ha gaire sentit de l'humor. De fet, és una història terrorífica i estranya al voltant de la maledicció que un noi raret llança sobre una família aparentment perfecta: el pare (Colin Farrell) és cardiòleg i l'esposa (Nicole Kidman) oftalmòloga; tenen una filla adolescent i un fill més petit força simpàtics i espavilats; cal dir, però, que el pare, amb un passat d'addicció a l'alcohol, és una mica taciturn, fins i tot abans que les desgràcies se succeeixin; i l'esposa, més aviat altiva i amb un sentit de l'ordre lleugerament obsessiu. Fins aquí les peculiaritats d'una tragèdia grega no gaire agraïda en què el director ja aposta per l'ús dels objectius angulars en tots els plans de conjunt, com tornarà a fer a "La favorita".

dimarts, 8 de febrer del 2022

LA ABUELA

La decrepitud en la vellesa i els fenòmens paranormals eren ja temes centrals en els darrers films de Paco Plaza, respectivament "Quien a hierro mata" i "Verónica". Però el guionista de "La abuela" és Carlos Vermut, el director de "Magical Girl" (com el mateix film s'ocupa de recordar-nos amb una simpàtica aclucada d'ull), i la combinació de talents origina un títol desconcertant però també complex i fascinant.

Una model (Almudena Amor, descoberta a "El buen patrón") ha d'interrompre la seva feina en el moment més important de la seva carrera per tenir cura de la seva àvia, amb qui sempre ha estat molt unida, i que acaba de patir una embòlia que l'ha deixada totalment incapacitada (almenys en aparença).

La iaia és pell i os i les seves aparicions sobtades a mitjanit propicien els ensurts habituals als films de terror. Però tenim la sensació que "La abuela" vol ser quelcom diferent. Convoca abans el fàstic que la por, apel·la al nostre rebuig cap a la lletjor i la vellesa a través del patiment de l'abnegada protagonista i respon a una estructura circular molt del gust de Vermut en què el més interessant està en els detalls del puzzle. Allò que se suggereix és sempre més inquietant que allò que veiem (és com la sessió sado-masoquista de "Magical Girl"). I cal parar atenció a moltes metàfores visuals: la gàbia buida, els retrats, els miralls o les cortines de la dutxa que multipliquen el rostre de la protagonista...

diumenge, 6 de febrer del 2022

LA VERGONYA D'EUROPA: 1995-2015

Del genocidi de Srebrenica a la crisi dels refugiats a Lesbos (i els inicis d'Open Arms); successos vergonyants per a la unió Europea recollits en dues pel·lícules necessàries. 

"Quo Vadis, Aida?" (Jasmila Zbanic, 2020) és excel·lent. Transmet amb terrorífica precisió la tensió i el drama viscuts durant els fatídics dies de juliol del 1995, a través de la història d'una traductora bosniana que, tot i treballar per als cascos blaus, no pot fer res per ajudar la seva família. Si la descripció d'uns fets només comparables a les atrocitats comeses pels nazis durant la Segona Guerra Mundial ja ens glaça la sang, què dir d'un epíleg tristíssim que mostra la banalitat del mal i la impossibilitat de perdonar, almenys mentre no passi una generació? 

El film no parla només de la monstruositat d'uns fanàtics genocides, sinó també de la inoperància de la Unió Europea. Podien haver fet més els joves soldats holandesos que havien de protegir la població civil? Els soldats, no ho sé, però als seus superiors els hauria hagut de caure la cara de vergonya. 

Però aquí no es mulla ningú. Excepte, en el sentit més literal, quatre catalans que, el 1995, van viatjar a l'illa grega de Lesbos per rescatar els immigrants que naufragaven davant les seves costes, també enmig del desinterès de les autoritats i, una vegada més, d'una Unió Europea que, per protegir les seves fronteres, no dubta a propiciar la mort de milers de persones, ofegades al Mediterrani. 

"Mediterráneo" (Marcel Barrena, 2021) potser no té la precisió narrativa del film bosnià però és igualment rellevant i necessari i Eduard Fernández resulta prou creïble en el paper d'Òscar Camps, nàufrag existencial i heroi.