dimarts, 23 d’abril del 2019

YUCATÁN


Després de l'èxit obtingut amb les seves incursions en el gènere negre ("Celda 211", "El Niño"), Daniel Monzón recupera la comèdia coral ja assajada a "El robo más grande jamás contado" (2002) i situa els seus personatges (uns estafadors rivals, un ancià milionari) en un creuer a través de l'Atlàntic, la qual cosa li permet abastar registres diversos que inclouen escenes musicals, escenaris exòtics, una mica de vodevil, comèdia romàntica, fins i tot referències hitchcockianes amb una cursa per les corbes de l'illa de Tenerife que, amb les peripècies dels malfactors simpàtics, remet a "Atrapa a un ladrón".

La pretensió de fer un títol elegant i dinàmic s'evidencia des de l'inici, amb Rodrigo de la Serna demostrant que sap moure's amb tanta agilitat com la mateixa càmera dins d'un escenari prou fotogènic que, per la seva singularitat, propicia la interacció constant entre els protagonistes. Però el còctel resulta descompensat i una referència a "Titanic" massa òbvia fa presagiar el naufragi de l'invent, potser interessant al principi, quan Tosar i Pera encara es creuen els seus papers; però les situacions presumptament còmiques són insuficients i patètiques -mal senyal quan cal recórrer als pets, encara que vinguin justificats per l'argument i amb música de Debussy-, i les gotes d'amargor que podrien equilibrar les rialles en cas que hi fossin, esdevenen un raig embafador, l'onada definitiva que enfonsa la pel·lícula en un tram final tan previsible com incongruent.

dissabte, 20 d’abril del 2019

TRES TÍTOLS ESPANYOLS (O QUASI) EN FEMENÍ

No sé si destacar el fet que un film hagi estat dirigit per una dona és un signe de masclisme o de feminisme o tot el contrari; qüestió delicada en els temps que corren.

Sóc conscient que la història del cinema està dominada per noms masculins. I sembla lògic que calgui normalitzar aquesta situació, com vol fer, per exemple, el Festival de Cannes d'enguany. En qualsevol cas, si he de ser sincer, no crec que sigui rellevant que qui dirigeixi sigui home o dona. O no hauria de ser rellevant si aspirem a l'anunciada normalització.

Continuant amb el meu atac de sinceritat, si em refereixo ara a tres títols dirigits per dones és simplement perqué els he vist seguits, tots m'han semblat interessants i buscava alguna excusa per agrupar-los i estalviar-me (i estalviar-vos) haver de fer tres posts en comptes d'un.

I tots tres són espanyols (o quasi). Comencem:


LES DISTÀNCIES (Elena Trapé, 2018)

La directora de "Blog" (2010) ofereix un nou retrat generacional, ara de gent més crescudeta (en edat i en alçada, mentalment semblen ancorats en l'adolescència), quatre amics catalans que viatgen a Berlín per visitar per sorpresa un company d'universitat que es busca la vida a la capital alemanya; allà passaran el pitjor cap de setmana de les seves vides i ni tan sols visitaran el Reichstag.

Tot i que les situacions resulten a estones una mica forçades, la directora sap controlar la trama i obté un bon resultat treballant amb actors amb més experiència que les noies de "Blog" (una de les quals, però, era la meravellosa Anna Castillo).


VIAJE AL CUARTO DE UNA MADRE (Celia Rico, 2018)

Una Anna Castillo que ofereix en aquest film la millor interpretació de la temporada, certificant la simpatia i el talent ja demostrats en la sèrie televisiva "Arde Madrid". Amb permís de Lola Dueñas, com sempre impecable, que fa de la mare del títol. Les dues comparteixen l'escalfor d'una manteta i una estufa de butà mentre miren sèries i intenten reconduir les seves vides després de la mort del marit/pare, mai explicitada però sempre present. La filla, com els de "Les distàncies", també viatja a l'estranger (Londres), on també té una amiga; però vol quedar-s'hi més temps, fer d'au pair, buscar-se la vida, aprendre l'idioma.

Un film senzill i sincer, precís, commovedor, petit però extraordinari.


MOST BEAUTIFUL ISLAND (Ana Asensio, 2017)

En aquest cas, es tracta d'una producció nord-americana -molt independent, això sí-, però dirigida i interpretada per l'espanyola Ana Asensio, òpera prima d'una actriu que porta molts anys vivint als Estats Units i que en aquest film sorprenent (recomanat pel meu bon amic David Amorós), entre el cinema-verité i el terror, descriu les peripècies d'una noia com ella mateixa que intenta sobreviure a Nova York amb feines miserables o, fins i tot, perilloses. Retrata un món pervers i injust en què els diners poden comprar la vida i la dignitat de les persones. El cantó més fosc del drama de l'emigració, tema que també abordava una mica més tangencialment -però no gaire- el film de l'altra directora debutant, la sevillana Celia Rico.

Un aplaudiment a totes elles.

dijous, 18 d’abril del 2019

DOGMAN


El director de "Gomorra" torna a retratar la Itàlia més miserable a "Dogman" (2018), conte ple de violència protagonitzat per gossos i per homes febles (en alguns casos, la feblesa no és tan evident a primera vista).

dimarts, 16 d’abril del 2019

EL REVERENDO


Després d'uns quants anys de carrera més aviat erràtica, Paul Schrader troba novament la inspiració recorrent als seus mestres, Bresson i Bergman.

"El reverendo" (2017) és gairebé un remake de "Journal d'un curé de campagne" (Robert Bresson, 1951) amb elements de "Los comulgantes" (Ingmar Bergman, 1963).


El protagonista del film de Bresson és un capellà jove destinat a un poble petit de França habitat per gent mesquina que el menysprea, en part pels seus costums, consistents a alimentar-se exclusivament de pa, vi i sucre -causa o potser efecte de la seva mala salut-, però també per la seva innocència. Els seus esforços no sempre obtenen recompensa i els feligresos se li moren o se suïciden; tot plegat no contribueix a enfortir la seva fe i plasma en un diari els seus dubtes i sentiments més íntims.

Bresson adapta una novel·la de Georges Bernanos però recuperarà el recurs del diari del protagonista a "Pickpocket". I, posats a buscar coincidències entre aquests dos títols, potser cal parlar de la importància de les mans.

Tot i que hi ha força diàlegs a "Journal d'un curé de campagne", els gestos són tan importants com en qualsevol film de Robert Bresson. Les mans del carterista de "Pickpocket" li serveixen per robar sense que el client se n'adoni. El capellà rural fa servir les mans per beneir, tocant el front dels seus feligresos, fent el senyal de la creu. I se sorprèn que pugui atorgar la pau que a ell li manca amb el "miracle de les seves mans buides".

Canvieu la França rural per l'Amèrica profunda, el vi per whisky, el capellà per un pastor protestant, el comte per un industrial sense escrúpols, i ja tenim pel·lícula. Algunes variacions curioses: al títol de Bresson, la comtessa viu torturada pel record del seu fill mort; a "El reverendo", és el mateix protagonista -Ethan Hawke- qui va perdre un fill després d'enviar-lo a la guerra d'Iraq, i el seu retir pot ser explicat com una expiació de la seva culpa. La parella que li demana consell o el rebuig que manifesta cap a una beata amb qui s'havia entès són situacions extretes del film de Bergman.


Com veiem, Schrader no es mostra excessivament original. Però fer avui un film amb el rigor i la profunditat dels clàssics que l'inspiren, amb el mateix estil auster, fins i tot el mateix format quadrat, actualment en desús, ja concita la nostra simpatia cap al director i la seva obra. D'altra banda, no podem dir que Schrader no introdueixi variacions de collita pròpia: el valor metafòric de l'església que no acaba de rutllar, amb unes canonades que s'obstrueixen o un orgue que no funciona, i de les referències ecologistes a la destrucció del planeta, reflex del procés que afecta l'esperit i el cos del reverend Toller o de la seva incapacitat per guarir o guarir-se. Però la part més sorprenent es troba en el final del film, que el director assenyala com a metafòric però que resulta igualment plausible si el prenem al peu de la lletra, la constatació que la solitud existencial pot ser senzillament necessitat d'amor carnal. També el capellà de Bresson es lamentava del seu celibat quan la vida se li escapava i després d'haver conegut, si més no, algunes dones que li haurien portat tantes satisfaccions com maldecaps (la comtessa, la seva filla Chantal, o l'aplicada Seraphita, alumna de catequesi).

divendres, 12 d’abril del 2019

ÉRASE UNA VEZ EN AMÉRICA


Després dels seus westerns, de parlar de la Guerra Civil americana a "El bueno, el feo y el malo", del ferrocarril i el progrés a "Hasta que llegó su hora" o de la revolució mexicana a "¡Agáchate, maldito!" (1971), Leone va tardar tretze anys a tancar el seu fresc sobre la història de l'Amèrica del Nord.

El títol sembla obligat -"Érase una vez en América"-, i l'acció, estructurada en flash-backs, transcorre entre els inicis del segle XX i la dècada dels seixanta, centrant-se sobretot en els anys de la Llei Seca, per narrar les peripècies d'una colla de gàngsters d'origen jueu i la seva lluita per sobreviure i prevaler en un entorn violent que es troba en l'origen del capitalisme més genuí.

El discurs és tan pessimista i irònic com en els seus westerns. Tanmateix, però, Leone desenvolupa una vena romàntica ja apuntada a la melangiosa "Hasta que llegó su hora" i converteix aquest presumpte thriller de gàngsters en una història molt trista d'amors trencats i amistats traïdes. En definitiva, explica la pèrdua de la innocència del seu protagonista, en Noodles (interpretat per Robert De Niro en l'edat adulta), enamorat des de petit de l'etèria Deborah (Jennifer Connelly/Elisabeth McGovern) i lligat per un ferm vincle d'amistat al seu company de malifetes en Max (James Woods), tan atractiu com impredictible; l'ascensió de Noodles en el món del crim organitzat corre en paral·lel al seu desencís vital; en una de les millors escenes del film, després d'una llarga estada a la presó i quan ja li surten els diners per les orelles, convida a la seva estimada a sopar en una vetllada de conte de fades que hauria de preludiar el seu compromís i, en canvi, acaba amb una violació al seient del darrere d'un automòbil, moment que il·lustra el procés d'autodestrucció a què l'han conduït la violència i la manca d'uns ideals que novament saltaran pels aires en la dramàtica conclusió trenta anys (i quatre hores de pel·lícula) després.

"Érase una vez en América" no és un film perfecte i la seva llarga durada en perjudica el ritme, però sens dubte és ambiciós; la recreació de Nova York als anys vint és espectacular, conté molts moments de genuïna bellesa i, per damunt de tot, és una obra feta amb el cor (que va acusar l'esforç: Leone va morir quatre anys després de l'estrena, mentre preparava una altra epopeia, aquesta vegada centrada en la Segona Guerra Mundial i la batalla de Leningrad).

dilluns, 8 d’abril del 2019

CLINT EASTWOOD # 1: L'APRENENTATGE


Clint Eastwood va aprendre a dirigir mentre actuava, fixant-se en el treball dels seus directors.

Després de molts papers secundaris sense cap relleu i de fer de pistoler a la sèrie de televisió "Cuero crudo", l'any 1964 aprofita la proposta d'un italià anomenat Sergio Leone per anar de vacances a Espanya i, de passada, intervenir en el rodatge caòtic i un pèl surrealista d'un western que versionava el film d'Akira Kurosawa "Yojimbo" (1961). El personatge d'Eastwood no tenia ni nom; portava un ponxo que (amb el barret) havia de guardar perquè no li fotessin en els descansos del rodatge, no canviava d'expressió més enllà de serrar les dents amb què subjectava un cigar a les últimes (va haver d'acostumar-se a fumar), i no semblava tenir gaires sentiments. Bàsicament, era ràpid amb el revòlver i els seus parlaments eren escassos, sempre carregats d'humor negre i al llindar del cinisme. Kurosawa li va posar un plet a Leone perquè no havia pagat drets. Van arribar a un acord segons el qual el japonès tindria un percentatge del quinze per cent dels beneficis i va guanyar més diners que amb el film original, ja que "Por un puñado de dòlares" va ser un èxit inesperat i emblema d'un nou gènere batejat com spaghetti western, caracteritzat per un tractament excessiu i quasi paròdic de la violència i per convertir l'escassedat de mitjans en signe d'identitat en la recreació d'un Oest (al desert d'Almeria) salvatge i misèrrim, habitat només per facinerosos.

El triomf a taquilla va propiciar que es fessin més western spaghetti fins a col·lapsar les cartelleres dels cinemes de barri. La majoria serien de qualitat discutible però els que va dirigir Leone mantenien un nivell per damunt de la mitjana; i la crítica, inicialment adversa, va acabar reconeixent la seva empremta autoral. El seu domini del tempo, la seva inventiva visual. I si els westerns nord-americans van inventar l'anomenat pla americà, en què el personatge és enfocat des d'una mica més avall de la cintura (perquè l'espectador pugui veure el revòlver que hi penja), Leone va donar el seu nom a un pla característic, un primeríssim pla en què només veiem, a l'ombra del barret, els ulls de l'actor aclucats a causa del sol, uns ulls de foc que preludien els trets i la mort. El duel a tres que tanca "El bueno, el feo y el malo", títol que, al seu torn, tanca la Trilogia del Dòlar, és l'exemple més paradigmàtic del seu estil, homenatjat per Tarantino en molts dels seus films però especialment en l'escena final de "Reservoir Dogs".

No hem d'oblidar la contribució del genial Ennio Morricone amb unes bandes sonores inoblidables, obertes a l'experimentació i ja indissociables d'aquests títols.

Com dèiem, tres van ser els films en què Eastwood, amb el mateix ponxo polsegós, i Leone van col·laborar: l'esmentada "Por un puñado de dòlares", "La muerte tenía un precio" (1965) i "El bueno, el feo y el malo" (1966). Aquest tercer títol és el més ambiciós i, si els anteriors situaven l'acció en un univers quasi abstracte, la referència a la Guerra Civil americana evidencia que Sergio Leone vol anar més enllà i fer un fresc de l'Amèrica del segle XIX, que hauria de completar amb la també magnífica "Hasta que llegó su hora", ja sense Eastwood i amb els actors amb què havia volgut treballar des del començament (Henry Fonda, Charles Bronson).

Clint Eastwood estava una mica tip de les excentricitats de l'italià, tot i que en reconeix la influència en la seva posterior carrera com a director. Si més no, s'havia fet famós, i als Estats Units esperaven el seu retorn per oferir-li papers protagonistes, ja fos en westerns ("Cometieron dos errores" -Ted Post, 1968-) o aventures de comandos a la Segona Guerra Mundial, gènere molt popular a l'època després de l'èxit de "Doce del patíbulo" ("El desafío de las águilas" -Brian G. Hutton, 1968-, "Los violentos de Kelly" -mateix director, 1970-). Tot i la seva escassa expressivitat (una limitació que, hàbilment, va convertir en un tret inherent a la seva forta personalitat cinematogràfica), va provar sort en la comèdia o el musical; però sense abandonar el western, en dos híbrids com van ser "La leyenda de la ciudad sin nombre" (Joshua Logan, 1969) o "Dos mulas y una mujer" (1970), títol deutor dels de Leone (fins i tot la música era d'Ennio Morricone) però signat per l'altre realitzador fonamental en l'aprenentatge del futur director: Don Siegel.

Amb Siegel, veterà realitzador tot-terreny, responsable tanmateix de títols avui considerats clàssics com "La invasión de los ladrones de cuerpos" (1956) o "Código del hampa" (1964), l'actor havia ja col·laborat a "La jungla humana" (1968), un altre híbrid en què un sheriff d'Arizona amb barret i cavall havia de perseguir un delinqüent pels carrers de Manhattan, i tornaria a fer-ho a "El seductor" (1971) i a "Harry el sucio" (1971), thriller que va gaudir d'un èxit comercial enorme en què Eastwood incorporava per primera vegada Harry Callahan, inspector de policia de mètodes poc ortodoxos però eficaços que li van valer al film la consideració per bona part del públic i la crítica d'al·legat feixista, tot i que Siegel era d'esquerres (Eastwood no tant). L'inici ja conté una escena icònica que adapta al gènere del thriller el violent cinisme dels westerns que havia interpretat a Espanya: tot cruspint-se un hot-dog, ja que estava esmorzant, es carrega a trets els atracadors d'un banc, menys un que queda ferit a terra; amb Callahan apuntant-lo amb la seva arma, el delinqüent dubta si agafar la seva; i el policia li diu: "Ja sé què estàs pensant. He disparat sis trets o només cinc? En realitat, amb tant d'enrenou també he perdut el compte. Però tractant-se d'una Magnum 44, l'arma més poderosa i que et volaria el cap, cal que et preguntis si has tingut sort"; el dolent desisteix però mentre Callahan s'allunya li diu: "Ho he de saber"; Callahan torna, apunta i dispara; però el carregador és buit i el nostre heroi somriu amb cara de malparit i se'n va tot content a matar més facinerosos.

Clint Eastwood se sent ja capaç de produir i dirigir les seves pel·lícules, tot i que no abandonarà la faceta d'actor, ja sigui a les ordres d'ell mateix com d'altres realitzadors, preferentment artesans capaços d'emular l'estil sobri i directe heretat de Don Siegel (amb algunes vel·leïtats potser apreses d'un Sergio Leone molt més manierista).

diumenge, 7 d’abril del 2019

DOLOR Y GLORIA


Almodóvar fa anys que busca redirigir la seva carrera. Amb "Dolor y gloria" troba la fórmula per a una pel·lícula gairebé perfecta prescindint (quasi) de coartades argumentals i cenyint-se a explorar la seva ànima, des d'un present torturat fins als records d'infantesa. Els drames d'ahir són en el germen de la malaltia física que preludia la vellesa però el destí pot ajudar-nos a retrobar un primer amor o un primer desig i la inspiració necessària per continuar treballant.

Novament, fa de mal dir què farà Almodòvar a partir d'ara, però amb el seu darrer film ha assolit la maduresa que altres grans cineastes van poder exhibir en el tram final de llurs carreres; amb els mateixos ingredients: sinceritat, sobrietat, essencialitat. No hi ha digressions ni exhibicionisme i l'acurat treball amb el color és tan precís que no es fa notar, de la mateixa manera que Banderas es transforma en Almodóvar, gairebé literalment, sense que se'ns faci estrany.

divendres, 5 d’abril del 2019

CIUTATS CORRUPTES


"El Cairo confidencial" (Tarik Saleh, 2017) és com el film de Curtis Hanson però en versió egípcia. Cantants assassinades, policies corruptes, dones fatals, i una trama negríssima basada en fets reals que serveix per retratar una societat malalta en un moment històric força concret: els inicis de la revolució del 2011. Un thriller impecable que ara m'adono que no és egipci sinó suec (vaja, quina llàstima, jo que pensava que eren capaços de fer autocrítica).


No marxem de l'any 2011 i aterrem a Roma, Itàlia, novament una ciutat plena de polítics corruptes, mafiosos, prostitutes, també capellans corruptes, no hi ha un pam de net. "Suburra" (Stefano Sollima, 2015) no ens descobreix res que no sapiguem i el guió aspira bàsicament a satisfer la set de sang de l'espectador, sobretot en un tram final contundent tot i que previsible; però el film és directe i eficaç i confirma que els europeus poden aconseguir que resulti modern i amb denominació d'origen un cinema negre similar en el fons al que conreaven els americans fa unes quantes dècades.

dimarts, 2 d’abril del 2019

ENTRE DOS AGUAS


A "Entre dos aguas" (2018), retrobem l'Isra de "La leyenda del tiempo" (2006), ara més crescudet però igualment desorientat, enfrontat a mil i una dificultats després de sortir de la presó.

Novament, Isaki Lacuesta juga a esborrar la frontera entre realitat i ficció i disposa d'un no-actor genial, l'Israel Gómez Romero potser fent de si mateix o potser no, en qualsevol cas superb. La resta és un retrat hiperrealista de gent que es busca la vida i que viu en els marges d'una societat illenca que no ofereix gaires oportunitats més enllà del tràfic de narcòtics.