dissabte, 29 de febrer del 2020

ELS DIES QUE VINDRAN


Si la principal virtut dels films dirigits per Carlos Marqués-Marcet és la naturalitat de personatges i situacions, aquí porta la recepta a l'extrem narrant la història d'un embaràs i del trasbals que comporta per a una parella que dista d'estar consolidada amb la col·laboració de dos actors que també són parella embarassada a la vida real: l'inevitable David Verdaguer i María Rodríguez Soto (potser més compenetrats que els seus personatges). "Els dies que vindran" (2019) treu un partit notable d'una situació ben senzilla i quotidiana i conté moments impagables com la passejada -per prescripció facultativa- durant la Diada de Sant Jordi.

divendres, 28 de febrer del 2020

SÁBADO NOCHE, DOMINGO MAÑANA


"Sábado noche, domingo mañana" (Karel Reisz, 1960) és un títol fonamental del Free Cinema britànic, basat, com "La soledad del corredor de fondo", en un relat d'Alan Sillitoe. El seu protagonista és un jove obrer característicament rebel que distreu les estones fora la fàbrica allitant-se amb la dona d'un company de feina i bevent cervesa sense gaire mesura; una noia molt bufona el persegueix però ell sembla al·lèrgic al compromís (la seva afició a la pesca serveix com a metàfora: no vol ser com els peixos que mosseguen l'ham). El film no eludeix temes controvertits, sobretot en l'època de la seva producció (el retrat d'una classe obrera sense ideals, el masclisme, l'avortament), però no pretén ser dogmàtic, més atent a les contradiccions d'un personatge que Albert Finney, en el seu primer paper important, incorpora admirablement.

diumenge, 23 de febrer del 2020

VARDA POR AGNÈS


En realitat, no és una pel·lícula sinó un documental televisiu en dues parts en què Agnès Varda, el mateix any de la seva mort (2019), rememora la seva filmografia, llarga, eclèctica, experimental, revelada com un tresor a descobrir. Una guia per no perdre's i un apassionat adéu a una de les veus més rellevants i, alhora, desconegudes de la cinematografia mundial.

diumenge, 16 de febrer del 2020

HITLER FA RIURE??


Amb el precedent de "Lo que hacemos en las sombras" i a la vista del tràiler, hom podia pensar que "Jojo Rabbit" (2019) seria una comèdia, amb l'inefable actor-director Taika Waititi fent el pallasso tot imitant Hitler.

Pot ser Adolf Hitler un personatge divertit? Bé, Waititi ja havia aconseguit fer gràcia exercint de vampir. I molts films han ridiculitzat el dictador. "Malditos bastardos" (Quentin Tarantino, 2009) seria un exemple recent. Però també ens podem remuntar al 1940, quan Estats Units encara no havia declarat la guerra als alemanys i l'esquerranós Charles Chaplin va decidir caricaturitzar el führer a "El gran dictador".


Chaplin treu molt partit de la semblança entre el bigoti de Hitler i el del seu personatge estrella Charlot, aquí convertit en un pobre barber jueu que també, curiosament, és clavat al dictador Adenoid (Astolfo en la versió espanyola) Hynkel. La paròdia del sinistre individu i la seva megalomania és genial, com la que també fa de Benito Mussolini (al film, Benzino Napaloni, interpretat per Jack Oakie); l'escena amb tots dos asseguts en cadires de barber que van alçant per empetitir l'altre o aquella en què Hynkel juga amb un globus terraqüi fins que li explota als morros, resumeixen amb rotunda simplicitat el deliri d'uns homes que havien de portar el món al desastre. Chaplin aconsegueix transmetre la tragèdia amb humor i fa parlar el seu Charlot, confós amb un barber jueu, confós finalment amb el mateix dictador, per primera vegada. La paraula li servirà per emetre un discurs final en favor de la democràcia certament memorable i que era rebut amb aplaudiments en cada projecció en l'estrena espanyola del film l'any 1976.

Chaplin juga hàbilment amb la duplicitat: hi ha dos dictadors (Hynkel i Napaloni); dos personatges que ell mateix interpreta, antitètics però físicament idèntics; una política envers els jueus que oscil·la segons els interessos del dictador; i un discurs inicial, en un idioma inventat com el de "Tiempos modernos", indiscernible per als no alemanys de l'emprat per Hitler en les seves arengues, inintel·ligible però explícit i contraposat a un discurs final que promou unes idees ben diferents de les que van legitimar el feixisme.

Aquest primer film parlat de Charles Chaplin no renuncia, però, als moments característics del Charlot de l'etapa muda, des dels enfrontaments als carrers del gueto amb les tropes d'assalt, als elaborats gags que funcionen amb certa autonomia: les escenes a la barberia o quan, per triar un voluntari per a una acció suïcida, hom oculta una moneda en uns pastissos i tots miren de dissimular quan la troben (com ho faria el Charlot murri i covard de tota la vida), sense saber que hi ha una peça en cada pastís.


"Ser o no ser" (Ernst Lubitsch, 1942) també fa conya al voltant dels nazis i també juga amb l'equívoc. De fet, els protagonistes són actors de teatre que es disfressen de traïdors, oficials de la Gestapo o, fins i tot, del mateix Hitler. El film és genial i podem observar les diferències entre l'humor de Lubitsch i el de Chaplin: sense desmerèixer la inventiva i precisió del segon, el primer (per cert, d'origen alemany i jueu) integra més hàbilment els gags en la narració, ja siguin verbals (algunes rèpliques amb doble sentit són antològiques, com quan la protagonista Maria Tura-Carole Lombard celebra que el seu jove pretendent -Robert Stack- piloti un bombarder i sigui capaç de llançar tres tones de dinamita en dos minuts) o visuals: la mort de Siletsky al teatre; el moment en què Josef Tura-Jack Benny i l'aviador surten del dormitori de Maria Tura i el marit recula per fer sortir primer al seu rival (moment que remet al partit que treu sempre el director de les entrades i sortides dels seus personatges; en el cas de "Ser o no ser", resultarà apoteòsic el gag de l'espectador que s'aixeca de les primeres files del teatre en sentir el monòleg hamletià de l'actor que -segons el coronel Ehrhardt- fa amb Shakespeare el mateix que els alemanys fan amb Polònia).

En fi, tornant a "Jojo Rabbit", i assumint que la presentació dels membres de les Joventuts Hitlerianes i del führer amic imaginari del nen protagonista són caricatures més o menys divertides, la resta esdevé més aviat dramàtica. El film no és tan rodó com els il·lustres precedents que hem esmentat però és sensible i eficaç en el seu missatge en favor de la tolerància a partir de la història d'aquest infant de pare absent, una mica maldestre, que vol ser nazi per sentir-se integrat i que dubta de les seves conviccions d'ençà que coneix una noia jueva oculta a la casa on viuen gràcies a l'ajuda d'una mare no gaire amiga del règim (Scarlett Johansson).

El resum seria que el mal personificat en Adolf Hitler i els seus acòlits pot ser parodiat; però no pot ser obviat ni infravalorat. No sigui que torni.

dissabte, 15 de febrer del 2020

EL LOCO DEL PELO ROJO


Molt recomanable per commemorar la mort de Kirk Douglas la revisió d'"El loco del pelo rojo" (1956), biopic de l'insigne Van Gogh en què l'actor es transforma de manera sorprenent en el desequilibrat i genial pintor holandès. Dirigeix Vincente Minnelli, un realitzador preocupat per l'aspecte cromàtic de les seves pel·lícules i amb experiència amb els impressionistes gràcies a "Un americano en París" (1951), que sap traslladar els colors característics de Van Gogh a les imatges en Cinemascop i mostrar amb eficàcia, ajudat per l'expeditiva creació de Douglas, el caràcter torrencial i turmentat del personatge.

diumenge, 9 de febrer del 2020

EL HOMBRE DEL OESTE


També del 58 és "El hombre del Oeste", d'Anthony Mann, un realitzador que havia dirigit al llarg de la dècada un seguit de westerns notables, molts d'ells protagonitzats per James Stewart ("Winchester 73", "Colorado Jim", "Tierras lejanas", "El hombre de Laramie"), actor a qui també volia per a aquest film però va haver de conformar-se amb Gary Cooper, en qualsevol cas perfecte en el paper d'individu honest que amaga un passat de delinqüent amb el qual es retroba a causa d'un atzar capriciós (en la línia d'"Una historia de violencia" -de Cronenberg-, per entendre'ns).

"El hombre del Oeste" és un precursor dels westerns crepusculars que sovintejarien uns anys més tard: a més d'un protagonista obligat a reviure el seu passat violent (com el William Munny de "Sin perdón"), trobem una colla de facinerosos, vells i pollosos, que ja no se'n surten d'assaltar els ferrocarrils i que somien a robar els estalvis dels miners d'un poble que resultarà ser un indret inhòspit abandonat i ple de pols, en el qual tindrà lloc el desenllaç d'aquesta història fantasmagòrica, d'odis i d'amors impossibles (el que senten cap al protagonista el cap de la banda, que li havia fet de pare, o la noia, que només pot estimar-lo platònicament atesa la condició d'ell d'home casat).

Un film al seu dia ignorat per la seva fesomia de sèrie B (incloïa un interessant strip-tease de la protagonista) convertit en títol de culte gràcies a la reivindicació que en van fer els xicots de la Nouvelle Vague, amb Jean-Luc Godard al capdavant.

Dos anys més tard, Mann tornaria al gènere amb una superproducció ("Cimarrón") i s'afermaria en els projectes de gran pressupost que no li portarien, però, gaires alegries: el van fer fora del rodatge d'"Espartaco" i el fracàs de "La caída del imperio romano", de títol tristement premonitori, seria també la fi del l'imperi Samuel Bronston.

divendres, 7 de febrer del 2020

EL LARGO Y CÁLIDO VERANO


Continuem amb una altra adaptació literària. "El largo y cálido verano" (Martin Ritt, 1958) ens condueix a un poble del Mississippi imaginat per William Faulkner, on arriba un foraster ben plantat i una mica murri (Paul Newman) i es fa amic del terratinent (Orson Welles lluint un dels seus maquillatges impossibles) davant la consternació dels hereus, un jove anul·lat per la figura paterna (Tony Franciosa) i una noia casadora (Joanne Woodward).

No està gens clar si es tracta d'un drama o d'una comèdia però resulta entretinguda. No us revelaré el final en la ficció i em limitaré a explicar que, a la vida real, Newman i Woodward es van emparellar i van formar un dels matrimonis més ben avinguts de Hollywood.

dimarts, 4 de febrer del 2020

LA NOCHE DE LA IGUANA


A "La noche de la iguana" (John Huston, 1964), Ava Gardner recupera el personatge de la dona mestressa de si mateixa (ara en diríem empoderada) que desitja, però, caçar un protagonista tan solitari com ella i s'ha d'enfrontar a la intromissió d'una rossa una mica tibada, almenys en aparença (aquí, la mongívola Deborah Kerr).

Basat en una novel·la de Tennessee Williams, el film, que transcorre en un hotel de la costa de Mèxic miserable però amb bones vistes a la platja, conté la suor i l'alcohol que cal esperar d'aquest autor, i els habituals desitjos humits que, a diferència d'altres adaptacions cinematogràfiques, Huston sap situar en primer terme i obviant qualsevol metàfora, amb l'ajuda de la sempre captivadora Ava Gardner i de la llavors encara famosa Sue Lyon, qui torna a exercir de lolita que intentarà per tots els mitjans seduir un pastor protestant ara reconvertit en guia turístic, una mica dipsòman, oportunament incorporat per Richard Burton.

És una pel·lícula que sempre m'ha agradat molt, amb una fotografia esplèndida de Gabriel Figueroa i una realització vigorosa que s'imposa al seu origen teatral, notablement divertida i irònica sense que això comprometi el seu to existencialista i el seu missatge rotund contra la hipocresia.

dilluns, 3 de febrer del 2020

MOGAMBO


No és "Mogambo" (1953) un dels millors films de John Ford. Una aventura que el va dur de vacances a l'Àfrica, un tràmit que semblava obligat en la carrera de molts directors clàssics americans: John Huston o Howard Hawks també hi van fer parada a "La reina de África" (1951) i "Hatari!" (1962), respectivament, amb resultats més satisfactoris.

En qualsevol cas, si les presumptament exòtiques escenes en exteriors resulten bastant patètiques (menció especial a les filmacions documentals d'uns goril·les que no hi tenien cap culpa), els diàlegs resulten més divertits, sobretot les rèpliques iròniques del personatge interpretat per Ava Gardner. Ella és Eloise Kelly, una noia simpàtica de costums libèrrimes que aterra al campament de Victor Marswell (Clark Gable), un caçador que viu de muntar safaris i no té gaires ganes de fundar una família, tot i que no és de la primera volada; l'opció d'una relació amorosa amb l'expeditiva Ava Gardner es complica amb l'arribada d'un matrimoni format per un senyor ric i una mica sonso i la seva esposa guapíssima (Grace Kelly), qui ben aviat preferirà les orelles de Gable a les dels elefants i la seva companyia a la del marit enganyat. Com que l'home és bona persona i no vol matar goril·les i només fotografiar-los, el suspens de saber si l'orellut acabarà trencant l'amable matrimoni es manté fins al final, en el fons bastant previsible. La censura espanyola de l'època, que no podia admetre un adulteri ni que vingués de Hollywood i fos de mentida, va desmuntar l'argument convertint els esposos Nordley en germans; curiosament, donant entrada a la probabilitat d'un incest.

diumenge, 2 de febrer del 2020

NETWORK


Podem discutir si "Network, un mundo implacable" (1976) és una bona pel·lícula. Té un bon repartiment i actuacions de molt nivell (William Holden, Faye Dunaway, Peter Finch, Robert Duvall, Ned Beatty) i la direcció de Sidney Lumet és sòbria i contundent, en la línia dels seus millors treballs i del millor cinema de denúncia dels anys setanta. D'altra banda, però, el guió de Paddy Chayefsky porta la sàtira tan al límit que acaba resultant poc versemblant; i la història d'amor tardorenc entre Holden i Dunaway sembla posada amb calçador, una pura concessió per aprofitar el bon moment de l'actriu ("Chinatown", "El coloso en llamas", "Los tres días del Cóndor", un èxit rere l'altre) i la nova imatge de Holden com a galant més que madur en la línia del seu paper a "Primavera en otoño (Clint Eastwood, 1973).

En qualsevol cas, es tracta d'un títol fonamental dels setanta i sorprenent per com anticipava la frivolització que s'ha apoderat dels informatius i de la televisió en general. Tot per l'audiència; no consta que les cadenes hagin arribat a contemplar els assassinats en directe però no us refieu gaire.

dissabte, 1 de febrer del 2020

EL VIATGE DE LA MARTA


"El viatge de la Marta" (Neus Ballús, 2019) recorda visualment altres pel·lícules d'altres joves directores catalanes: una posada en escena allunyada de qualsevol ornamentació, predilecció pels travellings de seguiment...

Però una cosa és la forma i l'altra la mirada, que es revela força singular. A partir d'un argument molt senzill sobre les vacances al Senegal d'una adolescent (Elena Andrada) que intenta esquivar un pare amb certa mala jeia (Sergi López) i escapar-se del resort cercant aventures i noves amistats, convoca una reflexió molt lúcida sobre com n'és de difícil entendre el món (i encara més el Tercer Món); serveix com a metàfora el leit-motiv d'una càmera de vídeo que capta el patetisme d'una realitat inventada per als turistes i que propicia el conflicte que posarà a prova les conviccions de la noia.