HITLER FA RIURE??

Amb el precedent de "Lo que hacemos en las sombras" i a la vista del tràiler, hom podia pensar que "Jojo Rabbit" (2019) seria una comèdia, amb l'inefable actor-director Taika Waititi fent el pallasso tot imitant Hitler.

Pot ser Adolf Hitler un personatge divertit? Bé, Waititi ja havia aconseguit fer gràcia exercint de vampir. I molts films han ridiculitzat el dictador. "Malditos bastardos" (Quentin Tarantino, 2009) seria un exemple recent. Però també ens podem remuntar al 1940, quan Estats Units encara no havia declarat la guerra als alemanys i l'esquerranós Charles Chaplin va decidir caricaturitzar el führer a "El gran dictador".

Chaplin treu molt partit de la semblança entre el bigoti de Hitler i el del seu personatge estrella Charlot, aquí convertit en un pobre barber jueu que també, curiosament, és clavat al dictador Adenoid (Astolfo en la versió espanyola) Hynkel. La paròdia del sinistre individu i la seva megalomania és genial, com la que també fa de Benito Mussolini (al film, Benzino Napaloni, interpretat per Jack Oakie); l'escena amb tots dos asseguts en cadires de barber que van alçant per empetitir l'altre o aquella en què Hynkel juga amb un globus terraqüi fins que li explota als morros, resumeixen amb rotunda simplicitat el deliri d'uns homes que havien de portar el món al desastre. Chaplin aconsegueix transmetre la tragèdia amb humor i fa parlar el seu Charlot, confós amb un barber jueu, confós finalment amb el mateix dictador, per primera vegada. La paraula li servirà per emetre un discurs final en favor de la democràcia certament memorable i que era rebut amb aplaudiments en cada projecció en l'estrena espanyola del film l'any 1976.

Chaplin juga hàbilment amb la duplicitat: hi ha dos dictadors (Hynkel i Napaloni); dos personatges que ell mateix interpreta, antitètics però físicament idèntics; una política envers els jueus que oscil·la segons els interessos del dictador; i un discurs inicial, en un idioma inventat com el de "Tiempos modernos", indiscernible per als no alemanys de l'emprat per Hitler en les seves arengues, inintel·ligible però explícit i contraposat a un discurs final que promou unes idees ben diferents de les que van legitimar el feixisme.

Aquest primer film parlat de Charles Chaplin no renuncia, però, als moments característics del Charlot de l'etapa muda, des dels enfrontaments als carrers del gueto amb les tropes d'assalt, als elaborats gags que funcionen amb certa autonomia: les escenes a la barberia o quan, per triar un voluntari per a una acció suïcida, hom oculta una moneda en uns pastissos i tots miren de dissimular quan la troben (com ho faria el Charlot murri i covard de tota la vida), sense saber que hi ha una peça en cada pastís.

"Ser o no ser" (Ernst Lubitsch, 1942) també fa conya al voltant dels nazis i també juga amb l'equívoc. De fet, els protagonistes són actors de teatre que es disfressen de traïdors, oficials de la Gestapo o, fins i tot, del mateix Hitler. El film és genial i podem observar les diferències entre l'humor de Lubitsch i el de Chaplin: sense desmerèixer la inventiva i precisió del segon, el primer (per cert, d'origen alemany i jueu) integra més hàbilment els gags en la narració, ja siguin verbals (algunes rèpliques amb doble sentit són antològiques, com quan la protagonista Maria Tura-Carole Lombard celebra que el seu jove pretendent -Robert Stack- piloti un bombarder i sigui capaç de llançar tres tones de dinamita en dos minuts) o visuals: la mort de Siletsky al teatre; el moment en què Josef Tura-Jack Benny i l'aviador surten del dormitori de Maria Tura i el marit recula per fer sortir primer al seu rival (moment que remet al partit que treu sempre el director de les entrades i sortides dels seus personatges; en el cas de "Ser o no ser", resultarà apoteòsic el gag de l'espectador que s'aixeca de les primeres files del teatre en sentir el monòleg hamletià de l'actor que -segons el coronel Ehrhardt- fa amb Shakespeare el mateix que els alemanys fan amb Polònia).

En fi, tornant a "Jojo Rabbit", i assumint que la presentació dels membres de les Joventuts Hitlerianes i del führer amic imaginari del nen protagonista són caricatures més o menys divertides, la resta esdevé més aviat dramàtica. El film no és tan rodó com els il·lustres precedents que hem esmentat però és sensible i eficaç en el seu missatge en favor de la tolerància a partir de la història d'aquest infant de pare absent, una mica maldestre, que vol ser nazi per sentir-se integrat i que dubta de les seves conviccions d'ençà que coneix una noia jueva oculta a la casa on viuen gràcies a l'ajuda d'una mare no gaire amiga del règim (Scarlett Johansson).

El resum seria que el mal personificat en Adolf Hitler i els seus acòlits pot ser parodiat; però no pot ser obviat ni infravalorat. No sigui que torni.

EL VENTALL DE LADY WINDERMERE

Ernst Lubitsch, director alemany que molt aviat va anar a viure i treballar als Estats Units, va realitzar en aquest país, l'any 1925, "El ventall de Lady Windermere", adaptació de l'obra homònima d'Oscar Wilde que parla del joc de les aparences i de la hipocresia en l'ambient aristocràtic londinenc que tan bé va saber retratar l'autor britànic.

Lubitsch es desempallega ràpidament del caràcter teatral de l'original i, tot i que inclou els intertítols que calen, narra en termes estrictament cinematogràfics, confiat en què el primer pla d'un cigar en un cendrer serà més eloqüent que mil paraules. I, en les escenes de l'hipòdrom i la festa, ofereix tota una lliçó de de planificació i muntatge al servei de la història i els personatges.

EL BAZAR DE LAS SORPRESAS (CONCURS # 6)

"El bazar de las sorpresas", dirigida per Ernst Lubitsch el 1940, és una comèdia romàntica d'una perfecció aclaparadora. En el limitat escenari d'una botiga d'articles de marroquineria a Budapest, es produeixen un seguit d'embolics: l'encarregat Alfred Kralik (James Stewart) manté una relació per correspondència sense saber que la noia que rep i que respon les seves amables cartes és la nova venedora Klara Novak (Margaret Sullavan), amb qui sempre discuteix; d'altra banda, el cap de l'establiment, el senyor Matuschek, sospita que Kralik l'enganya amb la seva dona.

El missatge contingut en l'argument és molt clar: cal malfiar-se de les aparences i no prejutjar les persones. Mentre anem coneixent uns personatges entranyables i les seves il·lusions senzilles, les seves febleses que els fan més humans i també la seva generositat, un guió que és un prodigi de concisió i elegància conduirà tots aquests embolics cap a la seva resolució, en una nit de Nadal en què ningú no estarà sol (ni el pobre senyor Matuschek gràcies al nou aprenent) i que inclou un pla de les cames i els mitjons de James Stewart precedint el petó final.

Potser seria llarg d'explicar perquè "El bazar de las sorpresas" és una obra mestra. Podem destacar la importància dels objectes en la trama (una corbata, un vestit, una capsa de cigars que fa música quan se l'obre), l'ús del fora de camp o la delicadesa d'alguns enquadraments (tots els personatges ens donen l'esquena mentre contemplen desconcertats com Kralik deixa la botiga després d'haver estat acomiadat); són detalls de gran cinema, dels quals va prendre bona nota Billy Wilder, el deixeble més destacat de Lubitsch. Però la prova definitiva que ja no es fan comèdies romàntiques com aquesta és el seu mediocre remake, "Tienes un e-mail", que Nora Ephron va dirigir el 1998, amb Tom Hanks i Meg Ryan i substituint les cartes i els apartats de correus per internet.

I el concurs:

Pot semblar que entre un film com "El bazar de las sorpresas" i "El resplandor", de Kubrick, hi ha d'haver ben poques coincidències.

Doncs n'hi ha, almenys, una. I força curiosa. Però l'heu d'endevinar.

NINOTCHKA

Abans de dirigir, Billy Wilder tenia ja una llarga trajectòria com a guionista.

Un dels seus guions més celebrats va ser el que va escriure per a "Ninotchka" (1939), del gran Ernst Lubitsch.

L'escena en què Ninotchka arriba a París per controlar els seus camarades del Soviet, encarregats de vendre unes joies confiscades durant la revolució, és una bona mostra del talent de Wilder (i tal vegada dels co-guionistes Charles Brackett i Walter Reisch) per al diàleg de comèdia: quan un mosso de l'estació s'ofereix per portar-li l'equipatge, ella diu que és una feina esclava; el mosso replica: "Tot depèn de la propina". Després, posa al dia els seus camarades de les darreres novetats de Moscou: "Les darreres purgues han estat un èxit. Hi ha menys russos però millors".



Els tres delegats comercials soviètics s'han rendit als encants del capitalisme i de les parisenques. A "Un, dos, tres" (1961), Wilder recuperaria aquests personatges en una trama ubicada al Berlin dividit. A la següent escena de "Ninotchka" veurem com els camarades gaudeixen de la seva estada en un hotel molt luxós; en aquest cas, cal parlar de l'elegància mítica d'Ernst Lubitsch, que ens explica la situació sense necessitat de mostrar els russos, d'aquesta manera tan subtil:



Finalitzarem aquest repàs d'un títol mític de la comèdia nord-americana amb l'escena que va fer que la publicitat del film destaqués que "Garbo riu".



1. Una noia maca és millor que una de lletja.
2. Una cama és millor que un braç.
3. Un dormitori és millor que un saló.
4. Una arribada és millor que una sortida.
5. Un naixement és millor que una mort.
6. Una persecució és millor que una xerrada.
7. Un gos és millor que un paisatge.
8. Un gat és millor que un gos.
9. Un bebè és millor que un gatet.
10. Un petó és millor que un bebè.
11. El millor de tot és una caiguda.