dilluns, 29 de juliol del 2019

HUSBANDS


L'any 1970, John Cassavetes reincideix en l'estil assajat a "Faces": llargues escenes en temps real, molta improvisació i distància focal llarga per no molestar els actors, tot i que, paradoxalment, "Husbands" és en molts moments una simfonia de primers plans, que intenten captar allò que els personatges no saben expressar amb paraules.

Ell mateix intervé com a actor, secundat per Peter Falk i Ben Gazzara, que es convertiran en actors-fetitxe; i encarnen tres quarantins una mica desorientats, sobretot després de la mort d'un amic; tant és així que, sense tornar a les seves respectives llars amb les seves famílies, se'n van de festa i, després d'acabar amb les reserves d'alcohol de Manhattan, viatgen a Londres, on plou a bots i barrrals, juguen al casino i es lliguen unes britàniques. El film podria semblar una poca-soltada però en el fons és força dramàtic i, si més no, il·lustra de manera prou convincent allò que de vegades fem els homes quan ens deixen sols: emborratxar-nos, perdre el nord, tornar-nos nens per fugir de la por.

divendres, 26 de juliol del 2019

LA REPLICACIÓ: FENOMEN I CIRCUMSTÀNCIA


La replicació és un tema recurrent en el cinema fantàstic, potser des de la mítica "La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956). Apel·la, com tots els films d'horror, a una por atàvica: la por de no ser qui som, de mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos (té a veure amb la por a envellir?), o de no reconèixer els éssers que ens envolten, que semblen ser qui són però, en el fons, ens resulten uns estranys. Una por o unes pors inherents al nostre caràcter social, explicable per molts motius però que, al cinema, sol tenir a veure amb invasions extraterrestres. Com és el cas del títol esmentat; o de la francament divertida "I Married a Monster from Outer Space" (Gene Fowler, 1958): l'espectador ja sap que el marit és un alienígena camuflat però l'esposa, a pesar de l'aspecte de carallot que arrossega l'home des de la seva substitució, no manifesta cap preocupació fins al cap d'un any, quan escriu en una carta a la seva mare que el troba estrany.


Quan es tracta de nens, els exemples són igualment nombrosos, tot i que les possessions demoníaques prenen el relleu de les maquinacions extraterrestres.


A "Bosque maldito" (Lee Cronin, 2019), no queda gaire clar l'origen del problema, però un forat al bosc resulta francament sospitós. Tampoc no entenem per què la protagonista no ho denuncia a l'autoritat competent i que ho tapin d'una vegada.

Aquest film irlandès que sembla americà demostra que la replicació en els films d'horror s'estén als arguments: tot comença amb una dona que fuig d'una relació problemàtica i més d'un trauma i, en companyia del seu fill, va a viure en una casa enmig del bosc que fa cagar de por només veure-la; una veïna amb cara de bruixa els adverteix del perill; no sabem si passa alguna cosa rara de veritat o tot és fruit de la seva ment torturada i l'abús d'antidepressius...

I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. Té atmosfera i no abusa dels efectes. Però, en un gènere tan prolífic, ja costa ser original.


Jordan Peele, a qui devem la molt notable "Déjame salir" (2017), novament s'hi esforça a "Nosotros" (2019), un altre títol en què la replicació està en el centre de la història, tot i que, en aquest cas, no implica la desaparició de l'original (d'entrada, si més no). Aconsegueix, com en la seva primera pel·lícula, un clima tèrbol i seqüències molt ben resoltes (els assassinats a la casa dels amics, per exemple); però l'argument acaba resultant recaragolat i no el salva el gir de guió final, mentre que el conjunt no és gaire diferent de qualsevol pel·lícula de zombis. Costa escapar de la replicació.

dijous, 25 de juliol del 2019

VIUDAS


Després de títols tan seriosos com "Hunger" (2008), "Shame" (2011) o "12 años de esclavitud" (2013), sobta que el britànic Steve McQueen hagi signat aquesta improbable història sobre una colla de dones que decideixen perpetuar l'activitat delictiva dels seus marits, abatuts per la policia, per poder tornar els diners desapareguts en l'enfrontament a uns polítics que el film presenta com uns mafiosos d'allò més vulgar i salvatge.

Si més no, "Viudas" (2018), que adapta una mini-sèrie anglesa traslladant-ne l'acció a Chicago, és un thriller solvent i eficaç i que no aposta tant per l'espectacularitat, tot i els girs de guió, com per la descripció precisa d'uns personatges que, cadascun a la seva manera, procuren sobreviure en la selva urbana.

dilluns, 22 de juliol del 2019

MARGUERITE DURAS. PARÍS 1944


La breu però intensa relació amb el cinema de l'escriptora francesa Marguerite Duras va del guió d'"Hiroshima Mon Amour" (Alain Resnais, 1959) a l'adaptació cinematogràfica de la seva novel·la més o menys autobiogràfica "El amante" (Jean-Jacques Annaud, 1992). En tots dos casos, la veu en off que recita la prosa obsessiva de l'autora és tan protagonista com les imatges. Però aquest recurs arriba al súmmum a "Marguerite Duras. París 1944" (Emmanuel Finkiel, 2017), a partir de la seva novel·la "Le douleur", en què parla dels dies de l'Ocupació, quan formava part de la Resistència, i dels posteriors a l'Alliberament, mentre espera el seu marit sense saber si és viu o mort i arriben notícies esglaiadores sobre els camps d'extermini.

El conjunt format pels primers plans de la protagonista i les paraules de Duras podria resultar embafador però se salva per la convicció de l'actriu protagonista i sorprèn pel to ambigu de la seva relació amb la resta de personatges, especialment un policia col·laboracionista.

I tots fumen com carreters.

divendres, 19 de juliol del 2019

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS


Una altra cortesia de Netflix, "La balada de Buster Scruggs" (2018), dirigida pels germans Coen, havia de ser originalment una mini-sèrie. Acaba convertida en una pel·lícula d'episodis (6) que presenta diversos escenaris i personatges característics del Far West: el pistoler, l'atracador de bancs, el firaire, el buscador d'or, els cowboys, els indis i les caravanes de colons, els viatges en diligència, els caçarecompenses. Episodis que tenen en comú una fotografia impressionant de Bruno Delbonnel ("A propósito de Llewyn Davis"), una galeria de personatges impagable i la peculiar barreja de paròdia i homenatge habitual en els films dels germans cineastes, tot i que el to varia sensiblement: del cartoon i el sentit de l'humor desfermat en els dos primers capítols (memorable Tim Blake Nelson fent del Buster Scruggs que dóna títol al film) a la bellíssima i molt trista epopeia dels dos cowboys i la jove de viatge cap a Oregon (Zoe Kazan, tot un descobriment), passant per dos episodis inquietants, quasi terrorífics: el del firaire, amb uns lacònics Liam Neeson o Harry Melling -excepte quan el seu personatge recita monòlegs il·lustres des de la cadira que suporta el seu cos mutilat-, i el de la diligència, amb un Jonjo O'Neill (un altre descobriment), exultant mentre canta i mentre narra traient foc pels ulls els seus mètodes per atrapar i matar fugitius de la justícia.

És un film tan fascinant i insòlit que potser no tindrà gaire èxit però això no ho sabrem perquè Netflix es reserva aquesta informació. Modestament, us la recomano.

dilluns, 15 de juliol del 2019

BURNING


Nova mostra de la bona salut del cinema coreà, tot i que adapta un autor japonès, "Burning" (Lee Chang-Dong, 2018) converteix un relat de Haruki Murakami que es llegeix en deu minuts en una pel·lícula de dues hores i mitja que, tret d'alguns canvis rellevants, especialment pel que fa al personatge protagonista i la mala jeia heretada de son pare, és força fidel als diàlegs i l'univers de l'escriptor. Ni tan sols no es nota el canvi de Tòquio als barris de Seül. La subtil introducció d'elements inquietants o fantàstics en una narració aparentment realista; el noi solitari que ha de canviar la seva rutina per un problema familiar; la noia misteriosa; el tercer en discòrdia; cervesa i cànnabis a ritme de jazz; són elements que podem trobar en qualsevol novel·la d'en Murakami. Lee Chang-Dong hi afegeix el retrat d'una societat en què impera certa fredor i tenir un pis de més de deu metres quadrats és símptoma d'opulència.

Tres són multitud:

divendres, 12 de juliol del 2019

CLINT EASTWOOD # 7: ENTRE LA FICCIÓ I LA REALITAT


A part dels seus westerns i thrillers, Clint Eastwood va dirigir altres títols d'aventures i pura evasió. Podem esmentar "Firefox, el arma definitiva" (1982), en què fa de pilot experimentat que roba un avió molt modern i molt letal als encara enemics de la Unió Soviètica. Moltes escenes de persecució al cel i escassa emoció en un dels films més oblidables del realitzador.


"Space Cowboys" (2000) és més divertida. Entre el film d'aventures i la ciència-ficció, narra l'odissea de quatre pilots molt veterans que tornen a la feina per efectuar una missió perillosa a l'espai: han de reparar i evitar que s'estavelli contra la Terra un satèl·lit de comunicacions rus; són els més indicats perquè el giny té tants anys com ells.

Els comentaris sobre la vellesa, habituals en molts dels seus drames, els condueix ara Eastwood al terreny de la comèdia, sobretot en la primera meitat del film, en què els quatre dinosaures han d'entrenar-se i gaudiran d'allò més competint amb els astronautes més joves i lligant-se jovenetes. Fan els papers protagonistes el mateix Eastwood, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland i James Garner. Formen un gran equip i les conyes geriàtriques i la companyonia hawksiana eleven el nivell d'un títol que comença com un senzill entreteniment, s'enfosqueix una mica cap a la meitat i acaba amb una imatge agredolça sobre la superfície de la Lluna amb fons musical a càrrec de Frank Sinatra.

Però el director també ha conreat, sobretot en els darrers anys, un gènere tan ancorat en la realitat com és el biopic.


La primera vegada ho fa l'any 1988 amb "Bird", aproximació biogràfica a la figura del saxofonista de jazz Charlie "Bird" Parker (interpretat per Forest Whitaker). El film és un homenatge a la seva figura i a un gènere musical que Eastwood admira però també la descripció del descens als inferns d'un personatge autodestructiu, consumit per la seva addicció a l'alcohol i les drogues. El to nocturn i melancòlic no pot ser més adequat i aquest títol va significar la definitiva consagració d'un actor-director a qui els crítics havien contemplat amb certa condescendència en els seus inicis.

La resta de biopics que ha signat, i són molts, no han estat al mateix nivell.


A "Cazador blanco, corazón negro" (1990), Eastwood es fica en la pell del també director de cinema John Huston. Inspirant-se en el rodatge accidentat de la mítica "La reina de Africa" i en la llegenda segons la qual l'únic interès de Huston era viatjar al continent negre per caçar un elefant, analitza la figura contradictòria d'aquest senyor, bevedor, cínic i masclista, però també capaç de renunciar a la companyia d'una bella dama a causa dels seus principis (la noia resulta ser una mica antisemita). I, si vol caçar un elefant, no és perquè estigui permès (som als anys cinquanta) ni perquè vulgui demostrar la seva superioritat, sinó perquè "és un pecat".

El film es basa en la novel·la del mateix títol escrita per Peter Viertel, qui va col·laborar com a guionista en "La reina de Africa" i, al llibre, descriu John Huston com un individu egoista i despòtic. Eastwood endolceix una mica un personatge a qui sens dubte admira i amb qui comparteix interessos en el seu cinema, principalment el retrat dels perdedors tan habitual en les seves respectives filmografies.


"Cazador blanco, corazón negro" va ser un fracàs de taquilla rotund i potser no va ser casual que la següent aproximació biogràfica no arribés fins al 2009, amb "Invictus", en què, a partir de l'anècdota de la intervenció de la selecció sud-africana de rugbi en la lluita contra l'apartheid, s'apropa a la figura de Nelson Mandela. Com no podia ser d'una altra manera, Morgan Freeman és qui li dóna vida.

Si "Cazador blanco, corazón negro" era un film interessant però una mica irregular, "Invictus" no excedeix una avorrida correcció. I el mateix es pot dir dels treballs del director en la darrera dècada, dels quals ja hem vingut parlant al bloc, biografies i relats reals com la vida mateixa tan exemplars com irrellevants. Potser no és greu en una carrera amb alts i baixos i, en qualsevol cas, després de films com "Sin perdón" o "Million Dollar Baby", a Eastwood se li perdona tot. Com als seus antiherois.

dimarts, 9 de juliol del 2019

CLINT EASTWOOD # 6: PERDEDORS

Els personatges d'Eastwood, en gairebé tots els seus títols independentment del gènere, viuen en els marges de la societat, sigui per vocació o per obligació. Això els obliga a ser més ràpids amb el revòlver, més eficaços en la seva feina, siguin lladres o bé policies, però també els converteix en éssers torturats i solitaris. Conseqüentment, un títol del director que no s'adscrigui a un gènere més específic sempre tendirà al drama.


Seria el cas d'"El aventurero de medianoche" (1982), història d'un cantant de country tuberculós que, en els dies de la Gran Depressió americana, passeja la seva misèria per clubs de mala mort i ofega en alcohol els seus somnis de grandesa. En el seu viatge a l'infern, l'acompanya, prou sol·lícit, el seu nebot. Clint fa el paper protagonista i Kyle Eastwood, el seu fill a la vida real, el del nebot.

En aquest film, molt sorprenent en el moment de la seva estrena per com s'allunyava dels títols comercials que havia interpretat i dirigit fins llavors, Eastwood fixa el retrat dels perdedors que centrarà bona part de la seva filmografia i, alhora, manifesta el seu interès per la música tradicional nord-americana, com tornarà a fer en el documental televisiu "The Blues", sèrie produïda per Martin Scorsese. Recordem que també és un fanàtic del jazz.


"Million Dollar Baby" (2004) pot semblar en aparença un títol de boxa. Bé, de fet ho és. Però també és un drama amb totes les de la llei. Frankie Dunn (Eastwood) porta tota la vida entrenant púgils. Amb molts anys a l'esquena i més d'un disgust, regenta un gimnàs tronat. Com ja és costum en els seus personatges ("Poder absoluto"), no es parla amb la seva filla; ella li torna totes les cartes. Eddie (Morgan Freeman), un ex-boxejador borni, tan vell i cansat com el mateix protagonista, fa veure que l'ajuda al gimnàs, tot i que no se sap gaire bé qui ajuda a qui; en qualsevol cas, Eddie "Scrap-Iron" tolera l'etern mal humor de Frankie, l'aconsella, és el seu únic amic i testimoni-narrador del drama que s'esdevindrà d'ençà que la jove Maggie Fitzgerald (Hilary Swank) arribi disposada a fer-se un lloc en el món de la boxa femenina.

En principi, Frankie refusa entrenar-la però, finalment, accedeix després de constatar la determinació de la noia. Amb esforç i l'ajuda de Frankie, Maggie arriba a lluitar pel títol a Las Vegas. Però un accident durant el combat la deixa tetraplègica.

La família de la jove són uns imbècils interessats i el vell Frankie és l'únic que restarà al seu costat. Després d'haver-la ajudat a complir el somni de ser una boxejadora professional, també l'ajudarà quan ella li demani un favor més difícil de complir. Ell l'ha batejada amb el malnom de Mo Cuishle, paraules en gaèlic el significat de les quals es resisteix a revelar fins al final, quan li diu que volen dir "el meu amor, la meva sang".

El darrer pla mostra des d'una discreta distància un Frankie definitivament derrotat en un bar en què potser havia estat amb la Maggie, mentre Eddie explica en una carta a la filla de l'entrenador la seva història.

Com a al·legat en favor de l'eutanàsia, "Million Dollar Baby" és molt més eficaç que la discursiva "Mar adentro", del mateix any curiosament. Sense subratllats innecessaris i procurant no avorrir l'espectador, podria ser la darrera gran obra mestra del cinema d'arrel clàssica. Eastwood filma en plans mitjans traient molt profit dels diferents escenaris, del gimnàs ombrívol, ple de records, a l'hospital assolellat i impersonal de Las Vegas. Hilary Swank i Morgan Freeman estan esplèndids i van guanyar dos dels quatre Òscars que va rebre el film; els altres, millor director i pel·lícula, repetint-se la collita de "Sin perdón". Clint Eastwood no va ser premiat com a actor. Definitivament, no és un intèrpret gaire versàtil però cal reconèixer que, en la seva etapa de maduresa, s'ha inventat un personatge que ningú més no pot fer com ell: l'heroi cansat, amb cara de mala lluna, que actua amb el cos, amb moviments calmats, com si portés un gran pes a l'espatlla tot i que camina sempre dret, observant el món des de la distància de la seva alçada.


Eastwood recupera aquest personatge i aquesta manera d'actuar a "Gran Torino" (2008), possiblement la seva darrera pel·lícula rodona.

El film té molts punts en comú amb "Million Dollar Baby". Surt un capellà catòlic; el protagonista no s'entén amb la seva família i se'n busca una d'alternativa. Carrega amb un sentiment de culpa des de la seva intervenció a la guerra de Corea; ajudant un noi de l'ètnia hmong que té la mala sort de viure en un barri controlat per les bandes, troba l'oportunitat de redimir-se amb un acte de sacrifici suprem. Vol fer-ho amb classe; i, el darrer dia, s'afaita amb navalla, es compra un vestit i fuma una cigarreta a la banyera (no és que no fumi habitualment, però sempre al porxo, fora de la casa on viu amb l'única companyia d'un gos i del record de la seva esposa morta).

El film és ple de moments memorables com, per destacar-ne un, la conversa amb el capellà al bar del barri, que inspirarà la dedicatòria del segon en l'escena del funeral que tanca simètricament la funció.

És el mateix personatge que Eastwood recupera el 2018 a "Mula", i similar esquema narratiu. Però aquest títol empal·lideix si el comparem amb la magnífica pel·lícula que és "Gran Torino" o l'obra mestra que és "Million Dollar Baby".


El mateix any que va dirigir "Gran Torino", signava "El intercambio", protagonitzada per Angelina Jolie. La història, ambientada als anys vint, parla d'una mare que veu com el seu fill desapareix sense deixar rastre, fins que, mesos més tard, la policia anuncia que l'ha trobat. Una gran victòria per a les forces de l'ordre enterbolida per un petit detall: la dona s'adona que el nen no és el seu fill.

Un drama, sens dubte; amb elements de thriller. Però també una història basada en fets reals que podria formar part del següent i darrer capítol d'aquest monogràfic.

divendres, 5 de juliol del 2019

CLINT EASTWOOD # 5: BÈL·LIC


A "El sargento de hierro" (1986), Clint Eastwood interpreta un individu anacrònic, malparlat i esquerp però en el fons amb un cor enorme. Vaja, com la majoria de personatges que interpretarà en la seva etapa de maduresa.

Que sigui malparlat i dur en aparença ve en aquest cas justificat perquè és el sergent instructor d'uns marines una mica malcriats. Veterà de Corea i de Vietnam, no arriba als extrems del sergent de "La chaqueta metálica", que s'estrenaria un any més tard, però poc se'n falta. És divorciat, per descomptat, però té l'oportunitat de resoldre els problemes amb la seva ex-dona, que treballa de cambrera. Finalment, el seu esforç també es veurà recompensat quan els seus nois participin amb èxit en la invasió de l'illa de Granada.

En el moment en què es va estrenar aquest film, Eastwood encara tenia fama de fatxa i d'insensible, però alguns crítics van reconèixer un to malenconiós certament insòlit en un títol d'aquestes característiques.


Quan, l'any 2006, va estrenar el seu díptic sobre la Guerra del Pacífic (amb producció de Steven Spielberg, qui va rendibilitzar doblement la inversió gràcies a una sèrie televisiva titulada precisament "The Pacific"), ja ningú no dubtava de la seva capacitat per conferir profunditat dramàtica i certa ambigüitat als seus films, independentment del gènere abordat. I, en aquest cas, Eastwood fa més evident la seva voluntat de ser equànime explicant la batalla d'Iwo Jima primer des del punt de vista dels americans, a "Banderas de nuestros padres", després des de la perspectiva dels japonesos, a "Cartas desde Iwo Jima".

Aquesta va ser una de les batalles més cruentes de la Segona Guerra Mundial. Iwo Jima era un illot desèrtic però era territori japonès i els combatents nipons el defensarien fins a la mort.

L'ocupació de l'illa va ser molt difícil per als americans i, a "Banderas de nuestros padres", Eastwood la filma com va fer-ho Spielberg amb el desembarcament de Normandia a "Salvar al soldado Ryan". Fins i tot en copia la idea de fotografiar en un to esvaït, quasi monocrom. Però el film s'allunya aviat del camp de batalla i ens condueix a la rereguarda, on els soldats que presumptament van hissar la bandera dels Estats Units sobre el mont Suribatxi, moment que va esdevenir icònic gràcies a la fotografia de Joe Rosenthal, es dediquen a fer una gira per recaptar diners. La seva fama sobtada, les atencions i l'adulació que reben, el fet que tot va ser una mica un muntatge, així com el record dels companys morts en la contesa, els crea un sentiment de culpabilitat.


Els 22.000 japonesos que defensaven l'illa no devien tenir sentiment de culpa, ja que anaven a morir. El seu comandant, protagonista de la segona pel·lícula, era molt conscient de la capacitat militar dels americans, entre altres raons perquè havia viscut als Estats Units com a agregat de l'Ambaixada japonesa. Els atacants tenien 500 vaixells. Els defensors no tenien prou municions i amb prou feines aigua bruta i una mica de sake per entretenir la gana. De manera que el general Kuribayashi va fer l'únic que podia fer i no volem dir rendir-se. Va construir una xarxa de túnels i organitzar una defensa numantina, probablement la millor possible ateses les circumstàncies. No permetria els suïcidis heroics i inútils en camp obert. Els homes resistirien i moririen en els seus amagatalls sota terra, només després d'haver causat el nombre més gran possible de baixes en les files enemigues.

Kuribayashi, interpretat per Ken Watanabe, és presentat com un heroi noble i sensible que afronta el seu destí amb determinació, estoicament, en la millor tradició samurai, sense cap lamentació innecessària i l'única companyia del seu sabre, una ampolla de whisky i alguns records mostrats en flash-back. S'assembla força als herois eastwoodians, tot i que és molt educat i no renega.