JOHN WICK

John Wick (Keanu Reeves) és un personatge que constitueix un gènere en si mateix: un individu lacònic que, per amor, vol deixar enrere el seu passat d'assassí a sou; afegirem que és un assassí implacable i indestructible, un ésser gairebé mitològic ensinistrat per una associació de malfactors contra la qual es revoltarà després que el fill d'un mafiós rus tingui la mala idea de robar-li el cotxe i matar-li el gos. Com anirem veient, matar no és un problema, però les coses es poden fer seguint unes normes o saltant-se-les en el cas dels personatges més dolents, com el marquès que apareix al quart i sembla que darrer (o no?) episodi de la nissaga. 

Nissaga que va començar com una sèrie B caracteritzada per una violència expeditiva (atenció al tret al cap en què culminen tots els enfrontaments entre Wick i els adversaris, que es poden comptar per milers) i que, gràcies a l'èxit de taquilla i a la injecció de diners en les seqüeles, ha guanyat en sofisticació fins a convertir-se en un espectacle de primer ordre coreografiat amb audàcia per Chad Stahelski, un especialista en escenes d'acció que ha anat agafant confiança (excepte el primer, en col·laboració amb David Leitch, signa en solitari la resta d'episodis) i que, a la magnífica "John Wick 4", es permet homenatges cinèfils que van de "Lawrence de Arabia" a -per descomptat- tot el cinema oriental d'acció i arts marcials (incorpora Donnie Yen en el repartiment, lluitador cec en la tradició del "Zatoichi" de Kitano). Tots els episodis, però sobretot el darrer, són un plaer culpable que celebra la violència i ofereix, com si es tractés d'un videojoc però amb bon pols cinematogràfic, diverses set-pieces en què John Wick mata i remata en escenaris luxosos, exòtics o bé insòlits: centrant-nos novament en la quarta i definitivament millor entrega, trobem una escena brillant des d'un inici que millora les apostes de Sergio Leone i Tarantino en un enfrontament a quatre bandes i que transcorre en una discoteca de Berlín entre cascades d'aigua, i més moments memorables, com la lluita a París enmig del tràfic de la Place de l'Étoile, una cacera en una casa de Montmartre filmada en pla zenital, el difícil ascens pels esglaons que condueixen al Sacré-Coeur i, ja al davant de l'esmentat monument i sota la llum rogenca de l'albada, un duel a pistola que res no té a envejar al que cloïa "Barry Lyndon". Mentrestant, una disc-jockey anima des de la Tour Eiffel amb música dels Rolling Stones els caça-recompenses que volen matar Wick mentre augmenta el preu pel seu cap (*). 

(*) Com podreu observar, pel preu d'una pel·lícula d'acció teniu una visita panoràmica a París, que no oblida una breu escena al Louvre amb parada als quadres El rai de la Medusa (Géricault) i La Llibertat guiant el poble (Delacroix).

LA PEL·LÍCULA FAVORITA DE: VLADÍMIR PUTIN

NWR A LA TELEVISIÓ

Després de "The Neon Demon" (2016), l'estil radical de Nicolas Winding Refn (qui ara signa amb les inicials NWR) cerca refugi a la televisió. 

"Demasiado viejo para morir joven" (2019), protagonitzada per Miles Teller i rodada entre els Estats Units i Mèxic, desenvolupa al llarg de deu episodis d'hora i mitja cadascun (esgotador, ara vaig pel tercer) una trama de policies corruptes i narcotraficants venjatius que semblaria un thriller bastant convencional si no fos pel ritme parsimoniós que imprimeix el realitzador danès; el segon episodi, que presenta la família de mafiosos mexicans i la qüestió de la seva herència, és gairebé una successió de tableaux vivants. Els personatges són tan lacònics com ho era el protagonista de "Drive" i els coneixem pels seus actes; poden ser més o menys simpàtics, però capaços de la violència més expeditiva. S'agrairia una major celeritat però l'apartat visual, sobretot en la part mexicana, és impecable.

Les figures d'estil que apareixen en aquesta minisèrie les retrobem més extremades en el retorn del director a Europa. "Copenhagen Cowboy" (2022) és més assequible pel que fa a la durada (sis episodis d'una hora cadascun; potser, però, hi haurà més temporades si algú s'atreveix a produir-les). Novament, els tableaux vivants amb prostitutes i proxenetes, sota els colors primaris i mentre la càmera es desplaça amb solemne lentitud pels tristos decorats il·luminats pel neó. Enmig d'una xarxa de mafiosos lletjos i indesitjables que grunyen com els porcs, apareix una noia menuda i misteriosa, vestida sempre amb un xandall blau, que impartirà (la seva) justícia. Dels immigrants de l'Est passem als xinesos, també mafiosos, també violents, amos d'una granja de porcs (l'animal esdevé un símbol de la sèrie); la protagonista alleuja la migranya del mafiós, però això no evitarà que acabi la cosa a cops de karate.

Sembla ben bé que Refn repassi la seva carrera. De "Pusher" passem a "Sólo Dios perdona", i d'aquí a "The Neon Demon" quan la protagonista (és una extraterrestre?) s'enfronta a uns vampirs que, a diferència de la resta de dolents, que viuen de nit en caus infectes, habiten un palau il·luminat com si fos "Barry Lyndon". 

En resum, una estranya però fascinant barreja de thriller i elements sobrenaturals (el western que sembla suggerir el títol no l'acabem de veure, tret que hom consideri la protagonista una variant surrealista del Shane de "Raíces profundas") que conté magnificades les figures d'estil característiques del director: muntatge elemental que combina els plans estàtics i simètrics amb travellings (molts de circulars) i panoràmiques, ben acoblat a una excel·lent banda sonora que prioritza el so electrònic, aconseguint moments de gran bellesa, tant si ens trobem davant el neó i els colors estridents com quan la càmera recorre sota la llum de la tarda els escenaris elegants i decadents de la casa dels vampirs. 

I, com passa també en altres treballs del director, l'estilització de la posada en escena ve acompanyada de trames surrealistes que incorporen no només la violència extrema sinó algunes dosis d'escatologia i mal gust (de la bossa que recull la merda del narco afectat de càncer de còlon a "Demasiado viejo para morir joven" als porcs -en sentit literal i figurat- de "Copenhagen Cowboy"). 

El neó; la llei?:

El sol; la llei?; la mort:

Les flors:

CARRETERA AL INFIERNO

Més enllà del seu descobriment a "Delicias turcas", el paper que va catapultar Rutger Hauer va ser el replicant Roy Batty de "Blade Runner". 

Va fer més títols importants als vuitanta, com els herois medievals de "Los señores del acero" o "Lady Halcón", però em vull detenir en un thriller que, en la línia d'"El diablo sobre ruedas" de Spielberg, presentava un individu corrent (C. Thomas Howell) que, al volant d'un cotxe per les carreteres desèrtiques de l'Oest dels Estats Units, topava amb el Mal, ara personificat en un autoestopista psicòpata. El paper del dolent va ser per a Rutger Hauer, qui reprenia la sobreactuació de "Blade Runner" des d'un inici sota la pluja que recordava visualment el famós final del film de Scott.

"Carretera al infierno" (Robert Harmon, 1986) és un film d'horror que ha esdevingut de culte (amb seqüela i remake oblidables, ja entrat el nostre segle). No és perfecte. Sovint resulta poc versemblant i allarga el final més del compte. Però cal reconèixer la seva capacitat d'inquietar l'espectador, des de la terrorífica mitja hora inicial fins al moment en què la perspectiva d'una història d'amor entre els personatges més joves -Howell i la llavors molt guapa Jennifer Jason Leigh- es veu esquinçada, literalment. Queden per al record el moment en què el protagonista troba un regal inesperat entre les patates que acompanyen l'hamburguesa, o l'estranya relació simbiòtica que s'estableix entre els antagonistes (algun crític hi va voler veure una reflexió homòfoba o una metàfora perversa de la Sida, que feia estralls quan el film es va estrenar). 

No podem obviar una fotografia magnífica de John Seale, el responsable del darrer lliurament de Mad Max, una altra road-movie salvatge.

DELICIAS TURCAS

Paul Verhoeven va gaudir d'un èxit notable amb "Delicias turcas" (1973), protagonitzada pel després molt conegut Rutger Hauer i per la molt guapa Monique van de Ven. La qual cosa va propiciar l'estrena del seu primer llargmetratge, hàbilment batejat pels exhibidors espanyols amb el títol de "Delicias holandesas" (1971).

Però, tret de les dosis d'erotisme soft, ambdues pel·lícules tenen poc a veure. "Delicias holandesas" és una successió de gags no gaire afortunats al voltant de dues prostitutes, mentre que "Delicias turcas", tot i que manté el to informal i l'humor negre amanit amb una mica d'escatologia, acaba sent una dissecció de les relacions de parella que, pel caràcter desinhibit i contestatari dels personatges i el desenllaç tràgic, algú va voler veure com una versió realista de la llavors recent "Love Story" (Arthur Hiller, 1970). Potser sí que era això el que cercava el provocador Verhoeven. Els protagonistes no sempre troben la manera d'expressar el seu amor i s'estimen tant com s'agredeixen; depenen l'un de l'altre però no volen pagar el preu de perdre la llibertat. Els diners i la necessitat d'obtenir-ne, la hipocresia i el classisme també apareixen al film de Verhoeven, però el director evita (no sempre ho aconsegueix) un enfocament tradicional o a la manera de Hollywood d'una història d'amor que, malgrat tot, potser és més convencional d'allò que ens vol vendre.

"Katty Tippel" (1975) reunia novament la carismàtica parella Hauer-Van de Ven. La qual cosa, en una nova mostra de manipulació publicitària, ha fet que el film, en plataformes, aparegui també amb el títol d'"Una novia llamada Katy Tippel". Però, aquí, Rutger Hauer és un personatge secundari -no gaire simpàtic- en l'adaptació d'un relat autobiogràfic que documenta les dificultats de la protagonista, a finals del segle XIX, per sobreviure enmig d'una societat classista i sense escrúpols. La noia pertany a una família que ha arribat a Àmsterdam per fugir de la misèria al camp i només hi troba més misèria; la prostitució (ja abordada a "Delicias holandesas") apareix com l'única manera de tirar endavant, amb el beneplàcit de la mare; però la Katty té la sort de conèixer uns joves revolucionaris que l'ajudaran a recuperar la dignitat.

EL SOSTRE GROC

No havia parlat d'aquest documental dirigit per la Isabel Coixet, no pas perquè no l'hagués trobat interessant sinó perquè he tardat a adonar-me de fins a quin punt és coherent amb la seva filmografia un treball que parla de vèncer les pors; en aquest cas, la por de les alumnes de l'Aula de Teatre de Lleida que van patir els abusos d'un dels seus professors quan eren menors d'edat i han tardat anys a denunciar-ho.

L'aparició de noves denúncies -sobretot a partir de l'estrena del documental-, no afectades per la prescripció, potser faran que sigui possible una mica de justícia. Com acostuma a passar, sorprèn l'absoluta impunitat de què va gaudir l'agressor, un individu atractiu que s'emparava en presumptes llibertats al voltant de l'ensenyament del teatre, la popularitat del centre que va acabar dirigint i l'amistat del paer Àngel Ros.

MODESTY BLAISE

Després de títols emblemàtics com "El sirviente" o "Rey y patria", Joseph Losey va sorprendre amb l'adaptació d'un còmic de l'època sobre una superagent que -si més no, en la versió cinematogràfica- apareixia com una paròdia en clau feminista dels films de James Bond.

"Modesty Blaise" (1966), que he pogut veure a Filmin després de confessar-li a l'amic Teo de Movie Movie la meva curiositat, prometia un exercici de cinema d'autor d'aires pop i formes estilitzades, ja sigui per la firma de Losey com per l'elecció per al paper protagonista de la musa d'Antonioni, Monica Vitti; la compareixença de Dirk Bogarde i Terence Stamp, noms indissociables del cinema d'autor europeu dels anys seixanta, també orientava en la mateixa direcció. 

Vist avui, però, el film no genera l'entusiasme previst. Queda molt per sota de qualsevol títol de l'agent 007 de la mateixa època i se salva per la bellesa i els vestits de la Vitti i alguns moments i trets curiosos: els dibuixos geomètrics del cau del dolent en una illa del Mediterrani, i més específicament la cel·la on fan veure que tanquen la Modesty, remeten a les txeques de la nostra Guerra Civil; Bogarde, en el paper del dolent megalòman, duu una perruca blanca que sembla precursora dels pentinats de Christopher Walken i Javier Bardem en les seves prestacions per a la sèrie Bond; finalment, sorprèn el sadisme imperant que contrasta amb el to de comèdia, i l'escena en què Gabriel/Bogarde es preocupa per la situació familiar de les seves víctimes (pilots d'un avió destruït per un míssil) anticipa un gag recurrent que jo creia patentat pels responsables d'"Austin Powers".

PETER VON KANT

Posats a criticar els alemanys, assenyalem que és trist que hagin hagut de ser els francesos els encarregats d'homenatjar el film de Fassbinder "Las amargas lágrimas de Petra von Kant" en el seu cinquantè aniversari. "Peter von Kant" (François Ozon, 2022) reprèn el mateix argument canviant el sexe dels personatges, igualment homosexuals, la qual cosa permet que el protagonista s'inspiri obertament en el director Rainer Werner Fassbinder. 

Ozon assimila amb elegància l'estructura teatral d'aquesta obra sobre el desamor, comptant amb una excel·lent interpretació de Denis Ménochet (en un registre molt diferent del dels seus personatges a "As bestas" o "Custodia compartida") i la nostàlgica compareixença d'Isabelle Adjani i de Hannah Schygulla, que era l'obscur objecte de desig en el títol original.

SANGRE Y ORO (l'ombra d'en Tarantino és allargada)

El cinema alemany que ens arriba, fins i tot amb títols molt celebrats com el remake de "Sin novedad en el frente", presenta una alarmant falta d'originalitat. "Sangre y oro" (Peter Thorwarth, 2023) no és una excepció, en la mesura que adopta formes inequívocament tarantinianes, des de la tipografia en color groc dels crèdits a la banda sonora, passant per una violència espectacular. Paradoxalment, però, és en la manca de pretensions que troba la seva principal virtut. 

S'ambienta a Alemanya, els darrers dies de la Segona Guerra Mundial, i aquest context històric dramàtic i violent per se, ple de gent desesperada, que ja ha servit d'escenari a notables films bèl·lics ("Corazones de acero", per exemple), acull un western en què uns Waffen-SS assalten un poblet buscant el tresor ocult d'un jueu mentre un soldat íntegre i una pagesa s'hi enfronten per raons més nobles. 

La violència és l'argument d'un film salvatge però divertit, que conté moments tan brillants i surrealistes com el petó mortal entre la noia i el coronel nazi, i que certifica que els alemanys ja poden mirar al seu passat des d'una distància irònica que no exclou la constatació que el nazisme no va ser cosa de quatre grillats, tot i la presència d'un ari rebel decidit a impartir justícia.

BENEDICTION

"Benediction" (Terence Davies, 2021) té molts punts en comú amb els seus anteriors treballs, que vam abordar en un únic post del 2017. Com "Historia de una pasión", es tracta d'un biopic, en aquest cas del poeta anglès Siegfried Sasoon; també acompanya la narració amb els versos en veu en off. I també hi ha, com a "Sunset Song", el rerefons de la Primera Guerra Mundial, matèria primera de l'obra de l'escriptor.

No obstant això, no obstant l'acurada ambientació històrica i la interpretació excel·lent de Jack Lowden en el paper protagonista, aquest darrer film de Davies ens ha semblat irregular. La descripció dels ambients sofisticats de Londres al primer terç del segle XX i les amistats perilloses d'un personatge que sembla estar en conflicte amb la seva homosexualitat no aporten res que no hàgim vist ja en centenars de pel·lícules (o sèries) britàniques d'època. I el recurs a les imatges d'arxiu sobre la Gran Guerra, a part de delatar un pressupost no gaire folgat, acaben resultant reiteratives i la comparació entre el bestiar i els soldats enviats a la mort tampoc no destaca per la seva subtilesa.

HA NACIDO UNA ESTRELLA

Tot i que tothom (o els més joves) pensarà en la pel·lícula del 2018 protagonitzada per Lady Gaga i Bradley Cooper (també director), la història narrada a "Ha nacido una estrella" té diverses versions, totes amb el mateix títol: una del 1937, de William A. Wellman, amb Janet Gaynor i Fredric March; una altra del 1976, de Frank Pierson, amb Barbra Streisand i Kris Kristofferson; i, finalment, la que considerarem millor, que és la dirigida el 1954 per George Cukor, amb Judy Garland i James Mason.

"Ha nacido una estrella" (1954), a diferència de les versions més recents, centrades en el món de la música, tot i que es tracta també d'un musical, està ambientada a Hollywood. Mason és una estrella del cinema en decadència a causa de la seva addicció a l'alcohol que facilitarà l'ascens d'una prometedora cantant amb qui també es casarà. Paradoxalment, la Garland, que havia assolit un gran èxit al servei de la Metro Goldwyn Mayer gràcies a títols com "El Mago de Oz" o "Meet Me in St. Louis", estava, en la dècada dels cinquanta, apartada del cinema després de patir greus problemes psicològics, amb intents de suïcidi i addicció a la morfina inclosos. Però, tot i que l'estrella tornaria a apagar-se i el final arribaria en forma d'una sobredosi de barbitúrics a finals dels seixanta, al film de Cukor demostra estar en forma i excel·leix tant en els números musicals com en els moments dramàtics. El realitzador serveix una posada en escena molt elegant en format scope i resol a força de convicció una barreja de gèneres no sempre fàcil. Cal dir que Mason broda el seu patètic personatge i escenes com la del lliurament dels Òscars o la de la platja al capvespre han esdevingut mítiques. 

La versió remasteritzada que volta actualment inclou l'àudio d'escenes perdudes (sobretot, de la primera meitat de la pel·lícula), substituïdes per fotografies d'arxiu.