LOS AITAS

Borja Cobeaga és millor director quan rebaixa les seves pretensions. I "Los aitas" (2025), que podríem definir com una barreja entre "Pequeña Miss Sunshine" i "Los lunes al sol", n'és un bon exemple. 

La pel·lícula ens situa al Bilbao del 1989, quan la crisi industrial feia estralls. Els quatre protagonistes estan a l'atur; però no estava previst que fossin ells i no les seves esposes els qui haguessin d'acompanyar les filles respectives a un campionat de gimnàstica rítmica a Berlín, en companyia d'una més o menys rígida entrenadora d'origen alemany (paper ideal per a Laura Weissmahr, a qui vam descobrir a "Salve María"). 

Pel camí, no passa gran cosa (sí que passa quan arriben a Berlín, el mateix dia que cau el mur): anècdotes no especialment rellevants però que ens permetran empatitzar amb els protagonistes d'aquesta peculiar road-movie, immadurs però simpàtics, fins a atorgar a la lleu història la dosi suficient de realisme, immediatesa i sentit de l'humor i preparar-nos per a un final que sembla de pel·lícula americana, tot i que conscient de la modèstia de la proposta, que és, com anem dient, la seva principal virtut.

FE DE ETARRAS

Si a "Negociador" (2014), Borja Cobeaga abordaba des d'una perspectiva irònica les negociacions secretes entre el govern espanyol i ETA, a "Fe de etarras" (2017) se centra en la definitiva desintegració de l'organització terrorista a través de les figures de quatre irreductibles i dels seus intents patètics de recuperar protagonisme i tornar als dies en què "a ETA es menjava de collons". Com en aquell títol, el guionista i director, sense forçar el gag, porta la trama al terreny de la conya més absoluta fins al catàrtic final, i fa prevaler el retrat dels personatges (alguns caricaturescos, sempre entranyables) sobre una polèmica que el mateix argument considera superada.

NEGOCIADOR

Sabíem que Borja Cobeaga és un competent escriptor i realitzador. Forjat a la televisió, ha dirigit l'excel·lent comèdia "Pagafantas" i la fallida però molt digna "No controles" i ha col·laborat en els guions de l'exitosa "Ocho apellidos vascos" i la seva continuació -pendent d'estrena- "Ocho apellidos catalanes".

Però, francament, no sabia què podíem esperar de "Negociador" (2014), que s'anunciava com una reconstrucció de les negociacions entre el socialista basc Jesús Eguiguren i representants de l'ETA entre 2005 i 2006. El tema de partida semblava una mica àrid i planava sobre el dit argument el perill del maniqueisme.

Doncs bé, la pel·lícula eludeix els riscos esmentats i esdevé un títol sorprenent i memorable.

Borja Cobeaga prescindeix de tota grandiloqüència i, fins i tot, obvia qualsevol especulació política sobre una qüestió ja prou debatuda. "Negociador" no parla del conflicte basc; o, si ho fa, és molt indirectament. Parla sobretot dels conflictes quotidians entre uns homes solitaris en un hotel solitari d'algun lloc de França. Parla d'un home madur (el negociador) que necessita desesperadament que algú l'estimi, tant fa que sigui el seu oponent polític o la traductora que intervé en les reunions, moderades per un representant internacional que no parla espanyol. Els problemes de la traducció (com explicar a un estranger la diferència entre Euskadi i Euskalerria?) són una hàbil metàfora de la dificultat per entendre's dels protagonistes d'aquesta tragèdia explicada en clau de comèdia. La impotència del protagonista quan contracta una prostituta (una impotència que no es redueix al fet amorós sinó a la impossibilitat d'explicar-li la rellevància de la seva missió), és una altra bona metàfora. Però la intel·ligència del guió de Cobeaga no s'acaba aquí; cada situació obté la seva rèplica en una situació posterior, i l'escena de la prostituta anticipa un altre moment memorable (quan l'etarra interpretat per Carlos Areces la contracta al seu torn i el negociador els veu entrar a l'hotel tot contents). No és que passi gran cosa en aquest film minimalista i no gaire llarg, però tot allò que passa està narrat amb una saviesa i un sentit del detall que revelen Borja Cobeaga com una persona d'un talent enorme. Cal afegir que els actors estan esplèndids: Ramón Barea per descomptat, però també els secundaris Raúl Arévalo, Óscar Ladoire o Secun de la Rosa; i, sobretot, Carlos Areces en el paper d'un etarra clarament inspirat en Francisco Javier López Peña "Thierry"; el còmic de "Muchachada Nui" ja ha donat moltes mostres del seu talent en treballs per a Álex de la Iglesia, Almodóvar o Santiago Segura, i ja té experiència fent de dolent gràcies a "Anacleto: Agente secreto", però aquí es transforma literalment en un personatge monstruós i, alhora, estranyament proper, la personificació de l'arrogància més xulesca i de la intolerància més terrorífica.

NO CONTROLES

Després d'haver-nos brindat, amb el seu primer llargmetratge "Pagafantas" (2009), una de les millors comèdies dels darrers anys, Borja Cobeaga dirigeix "No controles" (2010).

No podem afirmar que hagi controlat tots els elements en joc en aquesta història sobre un xicot que vol recuperar la nòvia in extremis durant la nit de cap d'any que, per causes meteorològiques, passaran tots dos en un hotel proper a l'aeroport d'on han de sortir els avions que separin definitivament els seus destins. A Unax Ugalde se'l veu desubicat, el personatge de l'hostessa (Mariam Hernández, que -si se'm permet dir-ho- és molt més simpàtica que la protagonista, Alexandra Jiménez) està desaprofitat, i no sempre les situacions flueixen amb naturalitat. Però Cobeaga, que ja va demostrar el seu talent a "Pagafantas" o als seus curtmetratges, ha estat valent en no repetir-se i abordar un gènere tan difícil com el de la comèdia clàssica; aconsegueix algun moment, com l'escena de la piscina glaçada, que no sobraria en un títol de Wilder o de Lubitsch; i, per descomptat, l'inefable Julián López ("Muchachada Nui") broda el paper difícil -i importantíssim- de Juancarlitros, l'humorista patètic que només vol ajudar.

Cal esperar que el relatiu fracàs de la pel·lícula no desanimi el director, al qual podem recordar-li que també Fernando Trueba va ensopegar amb els seus primers intents d'emular els clàssics nord-americans, "Sal Gorda" (1983) i "Two Much" (1995), però que finalment va aconseguir una comèdia rodona: "La niña de tus ojos" (1998). Això sí, que no se li encomanin els seus fums.

Per acabar, penjaré el seu curtmetratge "Un novio de mierda", exemple extraordinari de sentit de l'humor i capacitat de síntesi: