EL HOMBRE DEL NORTE

Després de les insòlites "La bruja" (2015) i "El faro" (2019), Robert Eggers ens obsequia amb una pel·lícula de vikings, amb aventures, venjances i molta violència, no exempta de peculiaritats. 

Recupera la fotografia tenebrista de "La bruja" (i a la seva protagonista) i, com en "El faro", les referències iconogràfiques i argumentals són múltiples i diverses, i van de "Conan el bárbaro" (John Milius, 1982) a Shakespeare; i és que "El hombre del norte" es basa en la mateixa llegenda que va inspirar "Hamlet"; però el nostre Amleth no és de recitar versos tot observant una calavera sinó un nòrdic musculós, brut i brutal, capaç de trinxar-ho tot amb els seus punys i la seva espasa i de fer filigranes amb els cossos mutilats dels seus enemics. 

Entre una fidelitat històrica que presenta una societat primitiva i feréstega, basada en la llei del més fort i en el pillatge, i interludis màgics igualment inspirats en les creences dels habitants del nord d'Europa al segle X, Eggers ens atrapa amb un film en què l'horror no exclou la bellesa i una violència obscena no impedeix alguns moments quasi tendres (no gaires).

SANS TOIT NI LOI

El 1985, Agnès Varda va dirigir un títol excepcional i captivador malgrat la seva aparent senzillesa. 

"Sans toit ni loi" ("Sin techo ni ley") explora amb mirada naturalista els darrers dies d'una noia que recorre els camps del Sud de França amb una motxilla i cap més objectiu que gaudir d'una llibertat que també pot ser dolorosa, al marge d'una societat que -a jutjar pels comentaris a càmera- no la comprèn gens ni mica i sembla cercar la nostra complicitat, tot i que la càmera ens ha fet partíceps del drama i del misteri d'aquesta rodamón. 

Sandrine Bonnaire en fa una creació inoblidable.

CHACAL

Continuem a França i continuem parlant d'homes d'acció a una banda i altra de la llei, tot i que "Chacal" (Fred Zinnemann, 1973), adaptació del best-seller de Frederick Forsyth, és un títol de nacionalitat britànica dirigit per un nord-americà d'adopció. I l'assassí a sou que dóna títol a novel·la i pel·lícula està interpretat per un molt british Edward Fox, tot i que l'argument no aclareix la veritable nacionalitat d'un individu del qual no en sabem ni el nom real, que no expressa cap mena de sentiment però que executa la seva tasca amb freda professionalitat i que és capaç de seduir i de matar amb idèntica eficàcia. 

De fet, l'únic tret que defineix el nostre protagonista, fascinant i alhora terrorífic, és la seva passió per la feina ben feta (si acceptem que matar gent sigui una feina). 

L'organització terrorista d'extrema dreta coneguda com l'OAS el contracta per matar el president De Gaulle l'any 1963, després de la desfeta d'Algèria. Ell adverteix que si algú parla i la policia arriba a conèixer la seva existència es retirarà sense tornar-los els calés que li han avançat; no obstant, això succeeix i Chacal (el seu nom en clau) només dubta uns instants a la frontera entre França i Itàlia abans de decidir acabar la feina, per a la qual ha dissenyat un pla perfecte que no coneixerem del tot fins a l'emocionant seqüència final. 

L'assassí es vesteix com un gentleman i treballa com un artista en la més paorosa solitud. El seu antagonista és un veterà policia incorporat per en Michael Lonsdale (francès d'origen britànic), un home de família que dedica el temps lliure a tenir cura dels seus coloms; la seva tasca no és tan solitària i té tots els mitjans del país a la seva disposició per evitar el magnicidi però -com acostuma a passar en els thrillers- s'assembla a l'assassí per la seva meticulositat i perquè li agrada seguir el seu instint. 

"Chacal" pel·lícula és, com els seus personatges, terriblement eficaç; aliena a qualsevol digressió política o moral, sòbria en les formes i trepidant en el muntatge. 

Hi ha una nova versió del 1997 dirigida per Michael Caton-Jones i protagonitzada per Buce Willis i Richard Gere. No resisteix la comparació.

CRÓNICA NEGRA

Després de "Círculo rojo", Jean-Pierre Melville repetia amb poques variacions l'esquema a "Crónica negra" (1972), que esdevindria el seu darrer treball: un robatori en dues fases, uns homes definits per llurs accions metòdiques que, en el cas del policia interpretat per Alain Delon, no exclouen la tortura, una fatalitat de caire tràgic. 

El film comença amb una escena genial en què un automòbil s'apropa lentament, sota una pluja intensa, a una sucursal bancària que sembla un miratge enmig d'una urbanització deserta al costat de la platja. Després, l'estilització habitual en els polars signats pel director esdevé quasi abstracta i, en alguns moments, voreja l'autoparòdia, com en l'escena en què el triangle protagonista (Delon, Catehrine Deneuve, Richard Crenna) estan reunits en la barra del cabaret que el tercer regenta. Tampoc no ajuda el llarg fragment del robatori de la maleta amb la droga, amb un helicòpter i un tren de joguina movent-se sobre una maqueta (res a veure amb un moment similar de "Misión: imposible", de Brian De Palma). Com sigui, "Crónica negra" ("Un flic" és l'escuet títol original en francès), conté uns quants moments de gran cinema; i les escenes del policia vigilant des del seu cotxe la nit parisenca amb cara de pocs amics semblen anticipar el justicier urbà de "Taxi Driver".

PARÍS, DISTRITO 13

La darrera pel·lícula de l'imprevisible Jacques Audiard es basa en una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine, però la crítica la relaciona amb títols de Woody Allen ("Manhattan") o Eric Rohmer ("Ma nuit chez Maud"). 

Que sigui en blanc i negre, però, és més aviat un tribut al còmic de Tomine. I Audiard -això és inqüestionable- no filma París com ho hauria fet Woody Allen: la ciutat que veiem a "París, Distrito 13" (el títol és eloqüent) pot ser qualsevol urbs contemporània, freda i impersonal, habitada per persones que venen de fora o que pertanyen a famílies que venen de fora, que no tenen el futur resolt ni molt menys i que cerquen el seu lloc en una societat inhòspita. 

La semblança amb Rohmer pot ser més defensable. La importància d'un entorn urbà molt específic (el barri conegut com Les Olympiades) pot remetre a títols com "El amigo de mi amiga" (1987), i també hi ha altres elements comuns amb el cinema del mestre de la Nouvelle Vague per qui, a més, Audiard sempre ha expressat admiració: la rellevància de l'atzar; o les falses barreres que els personatges imposen amb unes paraules que, abans o després, es contradiuen amb els fets. 

Més enllà d'aquesta discussió sobre les influències, el film parla de gent que vol aprendre a relacionar-se i que tampoc no s'entén molt bé a si mateixa, gent que ha d'aparentar ser decidida i que és, en el fons, molt fràgil, gent que està sola i que vol deixar d'estar-ho. En definitiva, l'essència de la literatura i del cinema sobre els sentiments, captada per Audiard (i Tomine, i Céline Sciamma, coautora del guió) amb tanta modèstia com lucidesa, sense pretendre fer cap discurs però ubicant les diverses trames amoroses en la més estricta contemporaneïtat, en un món que és l'antítesi dels paisatges campestres de Jane Austen, un món en què tot va de pressa, en què cal follar abans de prendre qualsevol decisió i les xarxes socials poden jugar males passades però també proporcionar la solució a les nostres inseguretats.

UN TRANVÍA LLAMADO DESEO

La més famosa adaptació de Tennessee Williams, dirigida per Elia Kazan el 1951, té una estranya virtut: sense obviar en cap moment el seu origen teatral, esdevé un títol de culte essencialment cinematogràfic, ple d'icones que van de la samarreta suada de Marlon Brando a la mirada esquiva d'una fràgil i desequilibrada Vivien Leigh; l'actriu, que patia trastorn bipolar, es confon amb el personatge, la mítica Blanche Dubois, dama del Sud vinguda a menys que intenta aparentar respectabilitat i oculta una nimfomania i addicció a l'alcohol probablement originades en un passat traumàtic; al solitari Mitch (Karl Malden) quasi l'ensarrona, però la seva impostura no enganyarà el seu cunyat (Brando), violent i masclista però molt guapo, i possiblement el més assenyat de la funció.

VIDAS REBELDES

Els protagonistes de "Vidas rebeldes" (1961) cacen cavalls salvatges (mustangs) al desert de Nevada. La seva motivació aparent és vendre'n la carn per uns miserables dòlars. La realitat és que aquesta forma de vida aventurera i desarrelada els fa sentir vius. Eventualment, s'adonen que ells són com els animals que persegueixen amb el llaç: una espècie en extinció. 

Arthur Miller va escriure el guió per al lluïment de la seva encara esposa Marilyn Monroe. John Huston, especialista en pel·lícules sobre perdedors, la va dirigir. Tots els personatges són fràgils, a pesar de la rudesa d'alguns d'ells. Tots s'enfronten a un futur incert i a una pèrdua: Roslyn (Monroe) s'acaba de divorciar; el cowboy Gay Langland (Clark Gable) ha perdut l'amor dels seus fills a causa de la seva vida errant i certa addicció alcohòlica; Guido (Eli Wallach) va perdre tràgicament la seva esposa; el sensible Perce (Montgomery Clift) enyora la seva mare. Roslyn, a més de molt guapa, és tan tendra i innocent com vulnerable; la seva presència propicia una catarsi en els membres masculins de l'expedició. 

"Vidas rebeldes" és un bellíssim títol crepuscular amb merescuda fama de culte, sobretot després que els seus intèrprets es revelessin tan fràgils com els mateixos personatges: Gable moria d'un infart pocs dies després d'acabar el rodatge, quan encara no havia complert seixanta anys; Monroe va oferir una interpretació memorable però això no va estalviar a l'equip un rodatge infernal, no només per la calor del desert sinó pel caràcter inestable de l'actriu, que va necessitar assistència psiquiàtrica i que, com és de tots sabut, va morir poc després, a trenta-sis anys, d'una sobredosi de barbitúrics; i Clift, amb el rostre petrificat per l'accident de cotxe que havia patit uns anys abans, era un home autodestructiu en conflicte amb la seva sexualitat, addicte a les drogues i l'alcohol, que el van portar a la mort quan tenia només quaranta-cinc anys.

LA PEOR PERSONA DEL MUNDO

Continuem amb un altre retrat femení; ara es tracta d'un personatge de ficció, sense gaires problemes en aparença, tret de la seva inseguretat i al·lèrgia al compromís. 

Narrada en capítols, "La peor persona del mundo" (Joachim Trier, 2021) no resulta gaire original d'entrada, fins i tot una mica tòpica. Sembla una rèplica d'altres històries sobre dones modernes que es debaten entre el seu afany d'independència i la por que se'ls passi l'arròs, entre la Leticia Dolera de "Requisitos para ser una persona normal" i la televisiva Valeria, passant per les noies de "Sexo en Nueva York" (aquestes amb calés). 

Però el film es redimeix aviat gràcies a la notable interpretació de Renate Reinsve, la fotogènia de la ciutat d'Oslo i, sobretot, a dos capítols que certifiquen la capacitat del director per fer comèdia romàntica amb gràcia (quan la Julie es cola en un casament i coneix el simpàtic Eivind) o drama amb convicció i sensibilitat (les visites de la protagonista al seu ex que agonitza en un hospital).

SPENCER

Ja dèiem fa uns dies en parlar de "Vacaciones en Roma" que ser princesa pot no ser una ganga. I, si no, vegeu el cas de la pobra Lady Di, que, a part d'haver de lluir el mateix collar de perles que el príncep de Gal·les (una mica despistat) li havia regalat a la Camil·la, havia d'aguantar que, per ser Nadal, la pesessin en una balança, li triessin la roba per a cada moment del dia i, a sobre, la vigilessin perquè no s'atipés de nit després de vomitar tot el menjar que li servien durant el dia. 

No he vist "Jackie", però intueixo que el fet que l'hagués dirigida el xilè Pablo Larraín ha propiciat que també sigui l'autor de "Spencer" (2021), crònica d'un cap de setmana en la vida de la princesa, incapaç d'encaixar en una família en què la submissió a l'ordre exclou qualsevol indici d'humanitat. Larraín filma amb elegància aprofitant els espais sumptuosos i destaca l'esforçada interpretació d'una Kristen Stewart que reprodueix amb exactitud tots els gestos de la malaurada Lady Diana.

SIS DIES CORRENTS

Tot i que "Sis dies corrents" (2021) sembla un retorn a la no-ficció de "La plaga" (2013), després de la freda recepció d'"El viatge de la Marta" (2019), veig un clar paral·lelisme entre els dos darrers films de la Neus Ballús: aquesta reflexió sobre la mirada, que aquí fins i tot evoca el pati de veïns que era un protagonista més a "La ventana indiscreta" de Hitchcock. 

Com explica en off el Mohamed, un dels tres lampistes que s'interpreten a ells mateixos al film, la seva nova feina li permet saber què hi ha rere les finestres, conviure durant una estona amb la gent diversa que requereix els seus serveis, a qui descobrim en la seva intimitat, gent que no té por de mostrar les seves manies i els seus prejudicis. El Pep, lampista que no es vol retirar, vol ser un nexe d'unió entre el Valero i el Mohamed, que es miren amb recel; el Valero s'ha integrat en la societat catalana però l'aprenent és un immigrant magrebí i això no facilitarà les coses. La directora aprofita el caràcter expansiu del primer i el més tímid del segon i, sense que hagin d'actuar en cap moment (que és la gràcia), el Valero i el Mohamed protagonitzen situacions divertides i moments tendres que els situen a l'altura dels grans duos còmics del cinema, amb permís de Pepe Gotera i Otilio.