SCARFACE, EL TERROR DEL HAMPA

L'inici d'"Scarface, el terror del hampa", dirigida el 1932 per Howard Hawks, resulta un prodigi d'elegància i concisió narrativa. És un pla-seqüència que comença amb un travelling amb la càmera superant els obstacles físics que s'interposen i que ens condueix a l'interior d'un night-club; sabem que ha estat una llarga nit de gresca perquè, al carrer, estan repartint la llet, i perquè el local està ple de serpentines, que un empleat prova de retirar sense gaire convicció (i recull uns sostenidors del terra -sic-). Dins, tres homes molt ben vestits, al voltant d'una taula; el qui seu enmig, un paio gras amb una mena de corona de paper sobre el cap, presumeix de la posició que ha assolit; no ho explicita, però, després dels advertiments en uns rètols que han precedit l'escena, i que avisen a l'espectador de l'auge del gangsterisme i de la ineficàcia del govern, imaginem que no ha fet els diners gaire honestament; a més, estem enmig de la Prohibició i la taula és plena de begudes alcohòliques. Aquest personatge central, que afirma estar "al cim del món", delata pel seu accent la procedència estrangera (italiana, per ser exactes). 

Un dels presents avisa de l'ambició d'un presumpte rival anomenat Johnny Lovo, però el personatge central, a qui anomenen Louie, no sembla patir-hi gaire. Finalment, dos dels homes diuen que se'n van a dormir mentre Louie resta al local i es disposa a fer una trucada telefònica. 

El pla s'amplia per mostrar una figura humana que accedeix al local per una porta al fons. La càmera de Hawks procura no mostrar el personatge que ha entrat subreptíciament, sense abandonar el pla-seqüència: es mou cap a Louie parlant per telèfon i, després, una ràpida panoràmica ens mostra l'ombra de l'intrús, qui acaba disparant sobre el primer. 

Veiem Louie caure mort, però els trets els hem vist a través del reflex en una finestra; l'ombra del pistoler sobre una ombra en forma de creu (*). 

Aviat sabrem que l'assassí, un sequaç d'en Johnny Lovo, també és italià i respon al nom de Tony Camonte. La seva ambició corre en paral·lel a la seva manca d'escrúpols. Es lligarà la dona del seu cap i acabarà controlant tota la ciutat. L'obsessió pel poder quedarà reflectida en un cartell lluminós que anuncia "The World Is Yours" ("el món és teu"). Caurà en desgràcia quan es deixi portar pels sentiments, una atàvica gelosia i una molt masclista i molt italiana preocupació per la virtut de la seva germana (**). 

"Scarface, el terror del hampa" és un film de gàngsters modèlic i extraordinàriament violent, farcit de les icòniques escenes de vehicles perseguint-se en la nit i ocupats per paios amb barret que disparen amb metralladores. Paul Muni ofereix una hiperbòlica interpretació d'en Tony Camonte, un individu salvatge i primitiu que oculta rere la seva ironia i fredor un profund terror, només revelat en la magnífica escena final, quan prova de resistir l'atac de la policia en la seva casa-fortalesa i la seva germana cau ferida de mort. 

(*) La influència expressionista, característica del gènere negre, inclou el detall de la melodia que xiula l'assassí (o l'ombra de l'assassí), que ens recorda l'inici de "M, el vampiro de Düsseldorf", dirigida només un any abans per Fritz Lang a Alemanya. D'altra banda, el motiu de la creu, serveix al llarg del film per anticipar els assassinats, tant el famós episodi de La Matança de Sant Valentí (el film remet a fets històrics, quasi contemporanis de la seva producció; el mateix personatge protagonista, amb la cicatriu a la galta, s'inspira en el tristament famós Al Capone), com la mort al bowling del gàngster interpretat per Boris Karloff, després que hagi marcat una creu a la fitxa amb les puntuacions. 

(**) Si l'argument us resulta familiar, recordeu que Brian de Palma va dirigir un notable remake del film de Howard Hawks: "El precio del poder", convertint Tony Camonte en Tony Montana, ara d'origen cubà.

LUNA NUEVA

El 1940, Howard Hawks signa, després de "La fiera de mi niña", un altre dels títols emblemàtics de la screwball comedy. 

"Luna nueva" adapta una obra de teatre de Ben Hecht i Charles MacArthur que ja havia portat al cinema Lewis Milestone el 1931, i que recuperaria Billy Wilder a "Primera plana", el 1974. A diferència, però, de les altres versions, el reporter que vol deixar la feina per casar-se és aquí una dona (Rosalind Russell) i, a més, ex-esposa de l'editor (Cary Grant, perfecte), un murri simpàtic que farà servir tota mena d'estratagemes per recuperar el professional i, de retruc, la muller. La imminent execució d'un revolucionari -que acabarà ocult en un escriptori de la sala de premsa del jutjat-, acusat de matar un policia, és l'esquer perfecte.

Amb Ralph Bellamy (el futur marit de la Hildy i a qui ningú no pren seriosament -en un gag genial, algú comenta que és "un que s'assembla a Ralph Bellamy"-) de tercer vèrtex del triangle, i el concurs d'una colla de secundaris impagables (periodistes, acusat -i una noia que se l'estima-, la sogra de la reportera, l'alcalde, el cap de policia), "Luna nueva" esdevé una comèdia trepidant, de diàlegs tan ràpids que resulta difícil retenir tots els matisos que contenen (atenció a les converses telefòniques en paral·lel); també és una lloança -no exempta d'ironia- a la professió de periodista, i a la conveniència de seguir els instints, i, de passada, una conya radical en què el revolucionari sembla molt bona persona mentre els poders fàctics són corruptes, ineptes i insensibles, només preocupats per satisfer l'electorat.

BOLA DE FUEGO

Una colla d'erudits viuen tancats en una casa mentre redacten una enciclopèdia. Quan s'adonen que han perdut el contacte amb la gent del carrer i que necessiten reeditar l'apartat dedicat al llenguatge col·loquial (l'slang), el més eixerit (Gary Cooper) surt a fer contactes que els puguin ajudar, entre els quals una guapa corista (Barbara Stanwyck), que anirà a passar uns dies amb els set professors més un, com si fossin Blancaneu, els nans i el príncep, tot i que el príncep no sap que ho és i s'enamora perdudament de la noia.

Ella té amistats perilloses i els espectadors sabem més que els personatges, entesos en moltes matèries, profans en la resta d'assumptes. I sospitem que la història d'amor pot acabar com el rosari de l'aurora.

Però "Bola de fuego" (Howard Hawks, 1941) és una pel·lícula intensament romàntica i també una comèdia, i ens farà patir però també gaudir d'un relat meravellós sorgit de la ploma de Billy Wilder i Charles Brackett (i fotografiat per Gregg Toland, mestre de la llum i la profunditat de camp). Com cal esperar del talent dels seus responsables, abunden les solucions narratives brillants: l'error propiciat per un número 9 que cau i es converteix en un 6 o l'anell intercanviat que fa bona la referència a Freud i possibilita el desenllaç; però la menció d'honor és per als llibres que la corista fa servir per arribar als llavis de Gary Cooper i que, en un esplèndid gag recurrent, ell col·loca a terra per convidar-la a una nova abraçada.

EL DORADO

Com sap molt bé el nostre amic ethan, els realitzadors clàssics americans no tenien cap problema a l'hora de fer remakes de pel·lícules pròpies. 

Howard Hawks va dirigir el 1966 "El Dorado", film que era pràcticament un remake de la famosa "Río Bravo" (del 59). Les diferències són mínimes. Hi ha un conflicte entre un paio poderós i una família d'honestos ramaders, que implica una colla de pistolers i quatre valents decidits a vigilar un presoner i a fer front als dolents, tot i la seva inferioritat en número i condicions, més incapacitants que en el film precedent: hi ha un borratxo, que ara és el sheriff i que té els trets de Robert Mitchum; John Wayne és aquí un pistoler, però també es posa al costat dels bons, i, tot i la seva habilitat amb el revòlver, una ferida de bala li causa greus problemes, de vegades en els moments més inoportuns; en la darrera escena del film, ambdós personatges aniran amb crosses al preceptiu tiroteig. 

Hi ha un vell que hereta el personatge de Walter Brennan i un jove, que ara s'assembla a James Caan, i que té un personatge més elaborat que el de Ricky Nelson a "Río Bravo"; contràriament a aquell, el noi no sap disparar, tot i que és molt hàbil amb el ganivet; és més o menys simpàtic i propicia un to més proper a la comèdia, amb el qual el director equilibra el caràcter crepuscular del film, quasi inevitable atesa l'edat dels dos protagonistes (que no impedeix que a Wayne el persegueixi una mestressa de bon veure) i que emparentaria el film amb altres westerns molt més "moderns" estrenats en aquells anys.

RÍO BRAVO

Com dèiem, Walter Brennan va repetir amb Hawks a "Río Bravo" (1959). Però, en aquest cas, el paper d'alcohòlic li correspon a un excel·lent Dean Martin. Un vell i un borratxo que ajudaran al sheriff del poble (John Wayne) a enfrontar-se al cacic que vol alliberar son germà, a qui tenen al calabós sota l'acusació d'assassinat. També comptaran amb un jovenet prou hàbil amb el revòlver que fins i tot sap cantar (Ricky Nelson) i Angie Dickinson és la noia que fa posar nerviós al protagonista. Ja tenim el grup hawksià i un dels westerns més mítics de la història del gènere.

TENER Y NO TENER

En teoria, "Tener y no tener" (Howard Hawks, 1944) és una adaptació d'una novel·la d'Ernest Hemingway. A la pràctica, una reedició de "Casablanca" (Michael Curtiz, 1942): també passa durant la Segona Guerra Mundial, en una colònia sota el règim de Vichy (canviant el Marroc per la Martinica); també n'és el protagonista Humphrey Bogart, aventurer nord-americà; ara no porta un bar sinó que es dedica a passejar turistes rics en la seva barca, però passa les hores en un local calcat al de Casablanca, amb pianista inclòs, tot i que no és negre. Com en el film de Curtiz, uns patriotes de la França Lliure li complicaran la vida, però la trama d'aventures també és l'excusa d'una història d'amor, ara sí una mica diferent: Harry-Bogart no coneixia Marie-Lauren Bacall abans de trobar-la al bar i ella sembla més decidida que Ingrid Bergman; com a bona heroïna hawksiana, porta les regnes de la situació i podria valdre's per ella mateixa (robant la cartera als clients del bar) sense l'ajuda de l'aventurer protagonista, tot i que se n'enamora a primer cop d'ull i li diu allò de "si em necessites, xiula. Saps com es fa, oi? Has d'ajuntar els llavis i bufar". La parella va fer fira i la història d'amor va continuar fora de la pantalla fins a la mort de l'actor. Hawks els va fitxar un parell d'anys després per a "El sueño eterno". 

Com que els herois d'en Hawks no viatgen mai sols, a Harry l'acompanya, a part de la noia, un vell mariner alcoholitzat, un personatge entranyable que també apareix en la novel·la de Hemingway i que interpreta un il·lustre secundari, Walter Brennan, qui repetiria amb el director en els seus westerns "Río Rojo" i "Río Bravo".

CARY GRANT I KATHARINE HEPBURN EN DUES COMÈDIES PERFECTES

"La fiera de mi niña" (Howard Hawks, 1938) és el prototip de la screwball comedy: una allau de situacions que voregen l'absurd (amb el concurs de dos lleopards que donen títol al film, ja sigui l'original -"Bringing Up Baby"- o l'espanyol, més equívoc), diàlegs igualment delirants a velocitat de vertigen, i una filosofia vital en què la recerca de la felicitat s'imposa sobre les convencions. 

Cary Grant és un arqueòleg més aviat tímid que és a punt d'acabar de muntar l'esquelet d'un dinosaure i de contraure matrimoni amb una col·laboradora més interessada en la feina que en el viatge de noces. Topa casualment amb una esbojarrada Katharine Hepburn, qui s'enamora d'ell immediatament i el conquerirà amb l'improbable mètode de ficar-lo en tota mena de problemes i embolics. 

La trama, farcida de gags i rèpliques enginyoses, funciona com un mecanisme de rellotgeria en què personatges i situacions no s'acontenten a omplir una seqüència sinó que en propicien una de posterior, en un marc temporal molt reduït en què, paradoxalment, es multipliquen els esdeveniments i els escenaris. Al final, després d'un crescendo narratiu que no dóna treva a l'espectador, tots els personatges conflueixen en un mateix lloc (una comissaria) i tot se soluciona amb algun gir que marca un abans i un després, en aquest cas l'insospitat heroisme del protagonista masculí. El guió reserva encara un epíleg que resumirà el sentit de la història en un gag definitiu: la noia s'emparra al dinosaure per declarar el seu amor a la nova parella, que és dalt d'una bastida; l'esquelet s'ensorra mentre ell la salva de caure al buit. La metàfora és clara: el passat i les aficions del noi desapareixen i s'obre al seu davant un futur tan emocionant com incert. 

Perfectes en els seus papers, Grant i Hepburn coincideixen novament dos anys més tard a "Historias de Filadelfia", dirigits per George Cukor.

En aquest cas, es tracta igualment d'una comèdia superlativa que podríem qualificar de sofisticada, pels ambients de l'alta societat en què transcorre l'acció, però sobretot pels diàlegs brillantíssims. 

Curiosament, l'esquema argumental no és tan diferent del de "La fiera de mi niña". Aquí també hi ha un matrimoni imminent que preveiem que no es produirà, tot i que el suspens dura fins al moment mateix de la cerimònia, i la revelació (amb l'ajuda d'unes copes de xampany) de què una vida-relació incerta però emocionant és preferible a una vida-relació canònica i avorrida. 

Katharine Hepburn és Tracy Lord (res a veure amb l'actriu porno dels setanta que li va manllevar el nom), una noia de l'alta societat de Filadelfia que és a punt de casar-se amb un senyor molt ric. A la seva mansió, on s'ha de dur a terme el casament, hi arriben el seu primer marit (Cary Grant) i una parella de reporters interpretats per James Stewart i Ruth Hussey. En el transcurs de només unes hores, s'obrirà la possibilitat de més d'un canvi de parella. Però el veritable nucli d'un guió de complexitat i precisió admirables (signat per Donald Ogden Stewart i Waldo Salt a partir de l'obra teatral de Philip Barry) és la superació dels prejudicis i la caiguda de les màscares que duen tots els personatges: Tracy sembla molt estirada però amaga un costat sensible i pot ser molt divertida; C. K. Dexter Haven (Grant) sembla un poca-solta, un playboy que s'aprofita de les seves relacions amb l'alta societat, que fins i tot es mostra violent en la primera escena (avui seria infilmable); però resultarà que, en el fons, només és un romàntic. La parella de periodistes representen la classe treballadora; ella se l'estima a ell però no acaba de declarar-se-li; ell fa de reporter de la premsa del cor per poder menjar calent però la seva vocació és la d'escriptor; inicialment, es mostra cínic i desconfiat però, a partir de la seva trobada amb la Tracy i la seva estranya família, s'adonarà dels seus prejudicis i es mostrarà com una persona de bon cor, sensible i innocent (Stewart broda un paper que li va valdre un Òscar). La impostura s'estén al personatge del nuvi de la imminent cerimònia, un home fet a si mateix, ric però d'origen humil, que potser només vol assemblar-se als membres de la classe aristocràtica amb qui pretén emparentar-se. D'altra banda, la mateixa trama s'origina en un xantatge del director de la revista sensacionalista, que viu de revelar els draps bruts de la gent presumptament respectable sense que ell mateix pugui presumir d'una conducta exemplar. 

Tot és una mentida, però la veritat s'imposa i els sentiments autèntics triomfen. El llibret no es descuida d'explicar que aquestes persones han hagut de renunciar a alguna cosa o rebre una lliçó perquè puguin imposar-se les seves veritables aspiracions: Haven ha hagut de deixar la beguda (tot i que acceptarà de bon grat un còctel abans del casament); Stewart, en contrapartida, s'emborratxa abans de decidir enfrontar-se al director de la revista; Tracy ha hagut d'aguantar una dura reprimenda del seu pare -un altre personatge a qui potser hem jutjat erròniament-. 

I potser el discurs d'"Historias de Filadelfia" sobre la superació de la lluita de classes resulta en el fons una mica radical; però igualment en resulta una pel·lícula extraordinària, densa i alhora lleugera, una veritable lliçó de cinema en què fins i tot els objectes tenen molt a dir: uns pals de golf, una càmera de fotos, unes copes de xampany, un rellotge i un anell abandonats sobre una taula, uns regals de casament que van des d'una vaixella molt luxosa a un vaixell en miniatura que acaba surant sobre la piscina de la mansió i que representa, en una imatge i un breu discurs de la Tracy, l'enyorament del primer matrimoni.

EL SUEÑO ETERNO

"El sueño eterno" (Howard Hawks, 1946) s'erigeix en obra cabdal i referència ineludible del cinema negre. Una trama plena de bifurcacions, una ciutat de Los Angeles nocturna, els vincles entre una classe alta moralment corrompuda i el crim organitzat, un detectiu de tornada de tot i una dona fatal, tots dos en el fons uns sentimentals, que expressen el seu desig a través d'unes rèpliques absolutament memorables, de fet el millor d'un film que reunia novament Humphrey Bogart i la seva ja esposa Lauren Bacall, ell incorporant el detectiu més famós de la història, el Philip Marlowe sorgit de la ploma de Raymond Chandler. Hawks hi va posar la seva direcció tan invisible com eficaç i els guionistes (entre ells, un William Faulkner lliurat als diners de Hollywood) els meravellosos diàlegs.

RÍO ROJO

Fa uns dies, al bloc Esculpiendo el tiempo, el nostre company Ricardo Pérez va publicar un post on relacionava els que eren, pel seu gust, els deu millors westerns de la història. I li vaig comentar que estava molt d'acord amb el seu criteri però que em faltaven dos títols de la llista: "Juntos hasta la muerte" (Raoul Walsh, 1949) i "Río Rojo" (Howard Hawks, 1948).

Ha volgut la casualitat que, pocs dies després, La Sexta 3 programés el títol de Hawks, el primer dels seus tres rius (éls altres són "Río Bravo", del 1959, i "Río Lobo", del 1970, que tanca la seva filmografia).

Certament, es tracta d'una pel·lícula magnífica, el títol definitiu sobre l'èpica dels cowboys. La història del ranxer Dunson (John Wayne), que mena nou mil caps de bestiar des de Texas fins al ferrocarril amb l'ajut del seu fillol Matthew Garth (un joveníssim Montgomery Clift), ho té tot: un greu conflicte moral entre els protagonistes; imatges d'una bellesa impressionant, com la dels cowboys esperant sobre els seus cavalls l'inici de la marxa, fotografiats a contrallum en trencar l'alba (cortesia de Russell Harlan); nits al ras al costat d'una foguera; nits al ras sota la pluja; nits al ras entre la boira; el bestiar en desbandada (en aquesta escena mor un cowboy jove que, la nit abans, havia manifestat innocentment el seu desig de lliurar el bestiar per poder comprar-li unes sabates vermelles a la seva esposa; una situació dramàtica després copiada i parodiada fins a l'extenuació); el bestiar i els vaquers travessant un riu (que inclou plans de càmera subjectiva presos des de dins del carro de les provisions conduït -com no podia ser menys- per Walter Brennan); un atac dels indis; trets i cops de puny. Hi ha una noia (Joanne Dru), però això no arriba a espatllar la història; de fet, la intervenció de la hawksiana heroïna resultarà decisiva en el desenllaç a Abilene, quan el bestiar ha estat lliurat al ferrocarril i pagat amb generositat però els protagonistes encara han de passar comptes entre ells.