dijous, 23 de juny de 2022

LE CAPORAL ÉPINGLÉ

La darrera pel·lícula de Jean Renoir estrenada en sales (després, ja només treballaria a la televisió) fou "Le Caporal épinglé", del 1962, títol que pertany al subgènere "soldats presoners en camps alemanys de la Segona Guerra Mundial que fan el que poden per fugir-ne". 

No té el prestigi de films com "La gran evasión" o, fins i tot, "Evasión o victoria"; i no té la consideració del clar precedent que constitueix "La gran ilusión" (1937) en la carrera del mateix Renoir. Però és un film senzill i realista que també parla de l'amistat i de les classes socials, que combina sense problemes humor i tragèdia i demostra el profund coneixement de la naturalesa humana i l'amor del realitzador cap als seus personatges, fins i tot alguns dels alemanys.

dilluns, 20 de juny de 2022

ARIANE

No fa gaire trobàvem Audrey Hepburn a Roma, a "Vacaciones en Roma", de William Wyler. Ara la trobem a París, de la mà de Billy Wilder, amb qui l'actriu ja havia treballat a "Sabrina".

"Ariane" (1957), amb guió d'I.A.L. Diamond, comparteix un argumental habitual en els films del director, com vam destacar al bloc en un monogràfic que li vam dedicar fa més de deu anys: un personatge, en aquest cas la virginal filla d'un detectiu parisenc interpretat per Maurice Chevalier, es fa passar per allò que no és (una dona alliberada devoradora d'homes) per conquerir un conqueridor qui, al seu torn, acaba renunciant als seus principis a causa d'un atac de gelosia. 

No és un dels films més celebrats de Wilder; és un pèl llarg i reiteratiu i Gary Cooper es veu molt gran per al paper de seductor. Però Audrey Hepburn aconsegueix emocionar, sobretot en el commovedor final a l'estació, i, a les escenes de l'hotel, que recorden "Ninotchka", Wilder treu molt partit de la intervenció d'uns zíngars que animen les trobades de la parella, o d'un carretó amb begudes que certifica el seu talent per convertir alguns objectes en protagonistes (també hi ha una sabata, una gravadora, un contrabaix).

dissabte, 18 de juny de 2022

TOP GUN: MAVERICK

No tinc gaire clar que "Top Gun: Maverick" (Joseph Kosinski, 2022) sigui -com el film del 86 segons la lectura d'en Tarantino- la història d'un paio en conflicte amb la seva homosexualitat. Ho podria ser, sí: els joves aviadors el fan fora del bar on beuen cervesa, juguen al billar i toquen el piano perquè és un vell i un antipàtic; però, per circumstàncies de la vida, Cruise tornarà a lluir muscle i bronzejat al costat dels seus ara deixebles, també musculosos i bronzejats, mentre fan veure que juguen a rugbi a la platja al capvespre. En qualsevol cas, l'operació nostàlgia és prou evident: l'argument és calcat del de la primera pel·lícula, hi ha homenatges a Val Kilmer (amb una impúdica referència al seu càncer de gola) i al malaguanyat Tony Scott, citat en els crèdits finals, i escenes idèntiques, des de les inicials al portaavions, l'esmentada seqüència a la platja o les anades i vingudes en moto per visitar la nòvia heterosexual (Jennifer Connelly substituint una Kelly McGillis que no porta tan bé l'edat com l'incombustible Cruise). Res de nou sota el sol i un retorn als anys vuitanta que comporta un gairebé incomprensible nou èxit de taquilla. 

Si més no, i que Tony Scott em perdoni des del cel, les seqüències aèries estan més ben filmades i explicades.

divendres, 17 de juny de 2022

SUBURBICON

Quasi per casualitat topo amb aquest film dirigit per George Clooney el 2017, protagonitzat pel seu amic Matt Damon i per Julianne Moore. 

L'acció transcorre en una urbanització modèlica de les que abundaven als Estats Units als anys cinquants, fetes a la mida de la puixant classe mitjana. Els problemes apareixen quan una família d'afroamericans s'instal·la al barri. 

Els comentaris sobre el racisme de la societat americana són lapidaris; però la violència ultradretana només serà el reflex d'una violència més domèstica en el que resulta ser un thriller macabre, salvatge i divertit, que recorda "Fargo"; i no és casualitat perquè els guionistes són els germans Coen.

divendres, 10 de juny de 2022

VENECIAFRENIA

A "Veneciafrenia" (2021), Álex de la Iglesia ens trasllada al bressol del giallo, o sigui a Itàlia; més concretament a Venècia, rere les passes de Nicholas Roeg. El film, del tot intranscendent tot i el comentari prou àcid sobre el turisme de masses, és també un slasher amb noies guapes i xicots amb poques llums, amb molta sang i menys ensurts dels que potser caldria; però l'escenari, ple de carrerons ombrívols, palaus decadents, teatres abandonats i illes cobertes de cadàvers, esdevé fidel als gustos del director. 

Ens preguntem, però, on ha anat a parar l'habitual sentit de l'humor del director i del seu guionista Jorge Guerricaechevarría. S'ha perdut en l'aigua dels canals? La recuperació d'Armando de Razza, l'ocultista d'"El día de la bestia", aquí convertit en policia, només accentua la nostàlgia d'altres temps.

dilluns, 6 de juny de 2022

LA GRAN APUESTA (CRISI # 5)

Com passa a "No mires arriba" (2021), el film d'Adam McKay del 2015 "La gran apuesta" també mostra com tothom va mirar cap a una altra banda, mentre es popularitzaven les hipoteques subprime. Tothom tret de quatre espavilats que, advertits del desastre imminent, van decidir apostar contra els bancs i, com especifica el personatge interpretat per Brat Pitt, "contra l'economia americana". 

Atès l'any de la seva producció i de la presència notòriament publicitària de Margot Robbie donant lliçons d'economia des de la banyera, sembla evident que el film de McKay, que reprèn temes ja abordats per títols com "Inside Job" o "Margin Call", volia aprofitar l'èxit d"El lobo de Wall Street"; i tampoc no aportava grans novetats sobre la crisi especulativa del 2008. Si més no, com en altres films del realitzador, el retrat de personatges, amb l'ajuda d'un elenc espectacular (a part de Pitt i dels cameos de Robbie i Selena Gómez, trobem Christian Bale, Steve Carrell, Ryan Gosling i Hamish Linklater -l'impagable capellà de "Misa de medianoche"-), és brillant.

dissabte, 4 de juny de 2022

¡AGÁCHATE, MALDITO!

A "¡Agáchate, maldito! (1971), Sergio Leone ens situa enmig de la Revolució Mexicana. Els protagonistes són un lladre obsessionat amb un banc de la ciutat de Mesa Verde (Rod Steiger) i un improbable excombatent de l'IRA amb molta traça amb els explosius (James Coburn). 

No és el film més popular del director. El seu proverbial domini del tempo es converteix aquí en morositat. Els primeríssims plans dels ulls esbatanats de Steiger contraposats als ulls blaus i ametllats de Coburn, que semblen evocar les fesomies d'Eli Wallach i Clint Eastwood a "El bueno, el feo y el malo", s'alternen fins a l'exasperació i, tot i que cal aplaudir la voluntat de narrar en imatges, falta tensió que justifiqui la durada de la majoria d'escenes; de fet, Leone cerca més aviat l'emoció, subratllar la maldat dels poderosos i la força de l'amistat, recuperar el to elegíac d'"Hasta que llegó su hora", després reiterat a "Érase una vez en América". Però tant subratllat i tanta música de Morricone acaben pesant massa en una història que es podia haver explicat en hora i mitja i que Leone allarga una hora més, a còpia d'acumular primeríssims plans dels privilegiats que viatgen en una diligència cuirassada, de Steiger i Coburn ara rient tot ensenyant les dents, ara rumiant, i de flash-backs irlandesos al ralentí. Això sí, hi ha trens, explosions i milers de soldats crivellats per les metralladores. 

Peckinpah se'n va sortir millor.

dilluns, 23 de maig de 2022

LAS APARIENCIAS

El cinema francès sempre reserva alguna sorpresa, i és el cas de "Las apariencias" (Marc Fitoussi, 2020). En un primer moment, sembla una d'aquestes comèdies descafeïnades sobre crisis i infidelitats matrimonials, amanides amb algun malentès. Però ben aviat la trama ens arrossega cap als terrenys relliscosos del thriller, i el retrat àcid de l'alta burgesia i la seva submissió a les aparences passa de ser decorat d'una aventura presumptament lleugera a l'epicentre d'un terratrèmol.

diumenge, 22 de maig de 2022

TIEMPO DE AMAR, TIEMPO DE MORIR

Tant Douglas Sirk com Erich Maria Remarque eren alemanys nacionalitzats estatunidencs, que van fugir del seu país natal a conseqüència del nazisme. L'escriptor ja no era gaire ben vist atès el caràcter pacifista de la seva obra cabdal, "Res de nou al front de l'oest", sobre la vida en les trinxeres durant la Gran Guerra. El 1954 va reincidir en una temàtica molt similar però ambientada en la Segona Guerra Mundial i Sirk va adaptar quatre anys després "Tiempo de amar, tiempo de morir". 

El rei del melodrama va captar sense problemes l'essència d'una obra que contraposa els horrors de la guerra i la il·lusió de l'amor a través de la peripècia d'un soldat (John Gavin) destinat al front rus que, durant un permís, descobrirà un país destrossat; però, entre les ruïnes i la misèria, també coneixerà la dona de la seva vida, i, al seu costat, un racó per a l'alegria, per a la bondat i la solidaritat (el mateix Remarque es reserva el paper del professor Pohlmann, un intel·lectual que ajuda un jueu a amagar-se).

dissabte, 21 de maig de 2022

ALCARRÀS

Després de sorprendre amb el seu debut "Estiu 1993", Carla Simón, sense abandonar la seva mirada naturalista, ja gairebé renoiriana, va un pas més enllà amb "Alcarràs" (2022), flamant Os d'Or a Berlín, en què aborda els problemes d'uns pagesos del poble que dóna títol al film, que veuen amb tristesa com el seu món desapareix engolit per plaques solars. La malenconia implícita en la història no impedeix que el millor títol en català que haurem vist en molt temps destaqui la felicitat dels petits moments en família (*), una família molt ben avinguda (tot i els conflictes quotidians) en què la distància entre l'avi que enyora el temps en què la paraula tenia la força d'un contracte i el net que salta a la discoteca quan no cull préssecs és només aparent. 

(*) Com en la també notable "Sis dies corrents", la directora aprofita el carisma d'actors no professionals. A Berlín es van quedar de pasta de moniato quan van saber que no eren família entre ells.

diumenge, 15 de maig de 2022

PLEASURE

El porno californià vist des de dins, a través de la peripècia d'una jove sueca que viatja a Los Angeles decidida a triomfar. La protagonista de "Pleasure" (Ninja Thyberg, 2021) cerca els diners, però el glamur està més aviat absent i la descripció d'aquest univers i dels seus mètodes esdevé prou realista per semblar abjecte.

diumenge, 8 de maig de 2022

WHAT'S NEW PUSSYCAT?

Quan ja tenia un prestigi com a humorista, a Woody Allen li van encarregar fer el guió d'una pel·lícula que fos divertida i sexi. "What's New Pussycat?" (Clive Donner, 1965) és un producte cent per cent sixties, amb música de Burt Bacharach -i la veu de Tom Jones per al tema principal-, noies guapíssimes en el repartiment (Romy Schneider, Capucine, Paula Prentiss, Ursula Andress), i una trama evanescent sobre el director d'una revista de moda a França (Peter O'Toole) que vol superar la seva condició de playboy per casar-se amb la Carole. 

El protagonista, assetjat per totes les dones, cerca l'ajuda d'un psiquiatre, interpretat per Peter Sellers, que encara és més addicte al sexe. Woody Allen es reserva el paper d'un amic que no té tanta sort amb les noies tot i que hi dedica molts esforços. 

Es nota la mà d'Allen en el dibuix del seu personatge -i el de l'insegur O'Toole, una mena d'àlter ego en guapo-, algunes rèpliques i, sobretot, en la conya al voltant de la psicoanàlisi. Però el guió està molt lluny de resultar convincent i tot esdevé precipitat i extravagant. Segons el mateix Allen, ningú no va entendre el llibret i, a més, tothom volia dir-hi la seva, començant per l'histriònic Peter Sellers. Sigui com sigui, el film va ser un èxit de públic i va permetre als actors divertir-se una temporada a París durant el rodatge.
Quan va protagonitzar, el 1972, "Sueños de seductor", amb guió basat en la seva obra de teatre "Play It Again, Sam" (el títol ha originat un famós equívoc sobre una frase que mai no es diu a "Casablanca"), Woody Allen ja s'havia convertit en cineasta i, des de "Toma el dinero y corre", dirigia tots els seus llibrets i així evitava més nyaps com el de "What's New Pussycat?". Així, doncs, "Sueños de seductor", que va dirigir Herbert Ross, resulta una excepció. Però la intervenció d'un altre realitzador, en aquella època més experimentat que el mateix Allen (*), no perjudica el material i aquesta història sobre un crític de cinema insegur amb les dones que voldria assemblar-se a un Humphrey Bogart que se li apareix per aconsellar-lo, i que, després d'un seguit de fracassos, s'enamora de l'esposa (Diane Keaton) del seu millor amic, resulta tan tendra com divertida. Seqüències com la de la cita que resulta un desastre o el final a l'aeroport, paròdia-homenatge al mateix moment de "Casablanca", són antológiques.

.  

(*) Curiosament, Ross també es va estrenar amb un film protagonitzat per Peter O'Toole: "Adiós, Mr. Chips" (1969).

dilluns, 2 de maig de 2022

LA TRILOGIA D'APU

El 1951, Jean Renoir dirigia a l'Índia "El río". 

El riu rega els camps i transcorre plàcidament per les valls d'un país fèrtil i enorme. L'aigua mai no és la mateixa però el riu sí que ho és; el riu és una metàfora de la vida. 

Jean Renoir no va voler mostrar caceres d'elefants en el seu primer títol en color, sinó el descobriment de l'amor i del dolor, i el pas a l'edat adulta, a través del personatge d'una adolescent britànica enamorada d'un militar coix. 

Sembla indubtable que el film del francès va inspirar el cineasta indi més reconegut internacionalment. La primera pel·lícula de Satyajit Ray inaugura la famosa Trilogia d'Apu, anomenada així perquè se centra en el personatge d'aquest nom, a qui coneixem des que és un nen fins que té un fill i assumeix el paper de pare. 

Pater Panchali/La canción del camino (1955), Aparajito/El invencible (1956) i Apur Sansar/El mundo de Apu (1959) ens situen a Bengala entre els anys vint i trenta del segle passat. Apu viu la seva infància al camp, al si d'una família molt pobra, amb un pare lletrat però sense ni cinc que s'absenta llargues temporades per guanyar algunes rúpies; després d'una desgràcia (primera de moltes altres que s'alternen amb les alegries), la família es trasllada a la ciutat, on el pare procurarà guanyar-se la vida llegint textos sagrats sobre les escales al costat del Ganges (símbol de la vida i de la mort) i l'Apu jugarà pels carrers, abans que un nou gir el porti a l'escola i decideixi estudiar i viure amb independència. 

La vida flueix com el riu i unes persones hauran de morir o quedar-se soles perquè altres puguin créixer o puguin néixer. Mentrestant, les imatges d'aquesta trilogia extraordinària ens parlen d'un país fascinant tot i la humitat i la misèria.

Les edats de l'Apu:

divendres, 29 d’abril de 2022

EL HOMBRE DEL NORTE

Després de les insòlites "La bruja" (2015) i "El faro" (2019), Robert Eggers ens obsequia amb una pel·lícula de vikings, amb aventures, venjances i molta violència, no exempta de peculiaritats. 

Recupera la fotografia tenebrista de "La bruja" (i a la seva protagonista) i, com en "El faro", les referències iconogràfiques i argumentals són múltiples i diverses, i van de "Conan el bárbaro" (John Milius, 1982) a Shakespeare; i és que "El hombre del norte" es basa en la mateixa llegenda que va inspirar "Hamlet"; però el nostre Amleth no és de recitar versos tot observant una calavera sinó un nòrdic musculós, brut i brutal, capaç de trinxar-ho tot amb els seus punys i la seva espasa i de fer filigranes amb els cossos mutilats dels seus enemics. 

Entre una fidelitat històrica que presenta una societat primitiva i feréstega, basada en la llei del més fort i en el pillatge, i interludis màgics igualment inspirats en les creences dels habitants del nord d'Europa al segle X, Eggers ens atrapa amb un film en què l'horror no exclou la bellesa i una violència obscena no impedeix alguns moments quasi tendres (no gaires).

dimarts, 26 d’abril de 2022

SANS TOIT NI LOI

El 1985, Agnès Varda va dirigir un títol excepcional i captivador malgrat la seva aparent senzillesa. 

"Sans toit ni loi" ("Sin techo ni ley") explora amb mirada naturalista els darrers dies d'una noia que recorre els camps del Sud de França amb una motxilla i cap més objectiu que gaudir d'una llibertat que també pot ser dolorosa, al marge d'una societat que -a jutjar pels comentaris a càmera- no la comprèn gens ni mica i sembla cercar la nostra complicitat, tot i que la càmera ens ha fet partíceps del drama i del misteri d'aquesta rodamón. 

Sandrine Bonnaire en fa una creació inoblidable.

dissabte, 23 d’abril de 2022

CHACAL

Continuem a França i continuem parlant d'homes d'acció a una banda i altra de la llei, tot i que "Chacal" (Fred Zinnemann, 1973), adaptació del best-seller de Frederick Forsyth, és un títol de nacionalitat britànica dirigit per un nord-americà d'adopció. I l'assassí a sou que dóna títol a novel·la i pel·lícula està interpretat per un molt british Edward Fox, tot i que l'argument no aclareix la veritable nacionalitat d'un individu del qual no en sabem ni el nom real, que no expressa cap mena de sentiment però que executa la seva tasca amb freda professionalitat i que és capaç de seduir i de matar amb idèntica eficàcia. 

De fet, l'únic tret que defineix el nostre protagonista, fascinant i alhora terrorífic, és la seva passió per la feina ben feta (si acceptem que matar gent sigui una feina). 

L'organització terrorista d'extrema dreta coneguda com l'OAS el contracta per matar el president De Gaulle l'any 1963, després de la desfeta d'Algèria. Ell adverteix que si algú parla i la policia arriba a conèixer la seva existència es retirarà sense tornar-los els calés que li han avançat; no obstant, això succeeix i Chacal (el seu nom en clau) només dubta uns instants a la frontera entre França i Itàlia abans de decidir acabar la feina, per a la qual ha dissenyat un pla perfecte que no coneixerem del tot fins a l'emocionant seqüència final. 

L'assassí es vesteix com un gentleman i treballa com un artista en la més paorosa solitud. El seu antagonista és un veterà policia incorporat per en Michael Lonsdale (francès d'origen britànic), un home de família que dedica el temps lliure a tenir cura dels seus coloms; la seva tasca no és tan solitària i té tots els mitjans del país a la seva disposició per evitar el magnicidi però -com acostuma a passar en els thrillers- s'assembla a l'assassí per la seva meticulositat i perquè li agrada seguir el seu instint. 

"Chacal" pel·lícula és, com els seus personatges, terriblement eficaç; aliena a qualsevol digressió política o moral, sòbria en les formes i trepidant en el muntatge. 

Hi ha una nova versió del 1997 dirigida per Michael Caton-Jones i protagonitzada per Buce Willis i Richard Gere. No resisteix la comparació.

divendres, 22 d’abril de 2022

CRÓNICA NEGRA

Després de "Círculo rojo", Jean-Pierre Melville repetia amb poques variacions l'esquema a "Crónica negra" (1972), que esdevindria el seu darrer treball: un robatori en dues fases, uns homes definits per llurs accions metòdiques que, en el cas del policia interpretat per Alain Delon, no exclouen la tortura, una fatalitat de caire tràgic. 

El film comença amb una escena genial en què un automòbil s'apropa lentament, sota una pluja intensa, a una sucursal bancària que sembla un miratge enmig d'una urbanització deserta al costat de la platja. Després, l'estilització habitual en els polars signats pel director esdevé quasi abstracta i, en alguns moments, voreja l'autoparòdia, com en l'escena en què el triangle protagonista (Delon, Catehrine Deneuve, Richard Crenna) estan reunits en la barra del cabaret que el tercer regenta. Tampoc no ajuda el llarg fragment del robatori de la maleta amb la droga, amb un helicòpter i un tren de joguina movent-se sobre una maqueta (res a veure amb un moment similar de "Misión: imposible", de Brian De Palma). Com sigui, "Crónica negra" ("Un flic" és l'escuet títol original en francès), conté uns quants moments de gran cinema; i les escenes del policia vigilant des del seu cotxe la nit parisenca amb cara de pocs amics semblen anticipar el justicier urbà de "Taxi Driver".

diumenge, 17 d’abril de 2022

PARÍS, DISTRITO 13

La darrera pel·lícula de l'imprevisible Jacques Audiard es basa en una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine, però la crítica la relaciona amb títols de Woody Allen ("Manhattan") o Eric Rohmer ("Ma nuit chez Maud"). 

Que sigui en blanc i negre, però, és més aviat un tribut al còmic de Tomine. I Audiard -això és inqüestionable- no filma París com ho hauria fet Woody Allen: la ciutat que veiem a "París, Distrito 13" (el títol és eloqüent) pot ser qualsevol urbs contemporània, freda i impersonal, habitada per persones que venen de fora o que pertanyen a famílies que venen de fora, que no tenen el futur resolt ni molt menys i que cerquen el seu lloc en una societat inhòspita. 

La semblança amb Rohmer pot ser més defensable. La importància d'un entorn urbà molt específic (el barri conegut com Les Olympiades) pot remetre a títols com "El amigo de mi amiga" (1987), i també hi ha altres elements comuns amb el cinema del mestre de la Nouvelle Vague per qui, a més, Audiard sempre ha expressat admiració: la rellevància de l'atzar; o les falses barreres que els personatges imposen amb unes paraules que, abans o després, es contradiuen amb els fets. 

Més enllà d'aquesta discussió sobre les influències, el film parla de gent que vol aprendre a relacionar-se i que tampoc no s'entén molt bé a si mateixa, gent que ha d'aparentar ser decidida i que és, en el fons, molt fràgil, gent que està sola i que vol deixar d'estar-ho. En definitiva, l'essència de la literatura i del cinema sobre els sentiments, captada per Audiard (i Tomine, i Céline Sciamma, coautora del guió) amb tanta modèstia com lucidesa, sense pretendre fer cap discurs però ubicant les diverses trames amoroses en la més estricta contemporaneïtat, en un món que és l'antítesi dels paisatges campestres de Jane Austen, un món en què tot va de pressa, en què cal follar abans de prendre qualsevol decisió i les xarxes socials poden jugar males passades però també proporcionar la solució a les nostres inseguretats.

divendres, 15 d’abril de 2022

UN TRANVÍA LLAMADO DESEO

La més famosa adaptació de Tennessee Williams, dirigida per Elia Kazan el 1951, té una estranya virtut: sense obviar en cap moment el seu origen teatral, esdevé un títol de culte essencialment cinematogràfic, ple d'icones que van de la samarreta suada de Marlon Brando a la mirada esquiva d'una fràgil i desequilibrada Vivien Leigh; l'actriu, que patia trastorn bipolar, es confon amb el personatge, la mítica Blanche Dubois, dama del Sud vinguda a menys que intenta aparentar respectabilitat i oculta una nimfomania i addicció a l'alcohol probablement originades en un passat traumàtic; al solitari Mitch (Karl Malden) quasi l'ensarrona, però la seva impostura no enganyarà el seu cunyat (Brando), violent i masclista però molt guapo, i possiblement el més assenyat de la funció.

dimecres, 13 d’abril de 2022

VIDAS REBELDES

Els protagonistes de "Vidas rebeldes" (1961) cacen cavalls salvatges (mustangs) al desert de Nevada. La seva motivació aparent és vendre'n la carn per uns miserables dòlars. La realitat és que aquesta forma de vida aventurera i desarrelada els fa sentir vius. Eventualment, s'adonen que ells són com els animals que persegueixen amb el llaç: una espècie en extinció. 

Arthur Miller va escriure el guió per al lluïment de la seva encara esposa Marilyn Monroe. John Huston, especialista en pel·lícules sobre perdedors, la va dirigir. Tots els personatges són fràgils, a pesar de la rudesa d'alguns d'ells. Tots s'enfronten a un futur incert i a una pèrdua: Roslyn (Monroe) s'acaba de divorciar; el cowboy Gay Langland (Clark Gable) ha perdut l'amor dels seus fills a causa de la seva vida errant i certa addicció alcohòlica; Guido (Eli Wallach) va perdre tràgicament la seva esposa; el sensible Perce (Montgomery Clift) enyora la seva mare. Roslyn, a més de molt guapa, és tan tendra i innocent com vulnerable; la seva presència propicia una catarsi en els membres masculins de l'expedició. 

"Vidas rebeldes" és un bellíssim títol crepuscular amb merescuda fama de culte, sobretot després que els seus intèrprets es revelessin tan fràgils com els mateixos personatges: Gable moria d'un infart pocs dies després d'acabar el rodatge, quan encara no havia complert seixanta anys; Monroe va oferir una interpretació memorable però això no va estalviar a l'equip un rodatge infernal, no només per la calor del desert sinó pel caràcter inestable de l'actriu, que va necessitar assistència psiquiàtrica i que, com és de tots sabut, va morir poc després, a trenta-sis anys, d'una sobredosi de barbitúrics; i Clift, amb el rostre petrificat per l'accident de cotxe que havia patit uns anys abans, era un home autodestructiu en conflicte amb la seva sexualitat, addicte a les drogues i l'alcohol, que el van portar a la mort quan tenia només quaranta-cinc anys.

diumenge, 10 d’abril de 2022

LA PEOR PERSONA DEL MUNDO

Continuem amb un altre retrat femení; ara es tracta d'un personatge de ficció, sense gaires problemes en aparença, tret de la seva inseguretat i al·lèrgia al compromís. 

Narrada en capítols, "La peor persona del mundo" (Joachim Trier, 2021) no resulta gaire original d'entrada, fins i tot una mica tòpica. Sembla una rèplica d'altres històries sobre dones modernes que es debaten entre el seu afany d'independència i la por que se'ls passi l'arròs, entre la Leticia Dolera de "Requisitos para ser una persona normal" i la televisiva Valeria, passant per les noies de "Sexo en Nueva York" (aquestes amb calés). 

Però el film es redimeix aviat gràcies a la notable interpretació de Renate Reinsve, la fotogènia de la ciutat d'Oslo i, sobretot, a dos capítols que certifiquen la capacitat del director per fer comèdia romàntica amb gràcia (quan la Julie es cola en un casament i coneix el simpàtic Eivind) o drama amb convicció i sensibilitat (les visites de la protagonista al seu ex que agonitza en un hospital).

dissabte, 9 d’abril de 2022

SPENCER

Ja dèiem fa uns dies en parlar de "Vacaciones en Roma" que ser princesa pot no ser una ganga. I, si no, vegeu el cas de la pobra Lady Di, que, a part d'haver de lluir el mateix collar de perles que el príncep de Gal·les (una mica despistat) li havia regalat a la Camil·la, havia d'aguantar que, per ser Nadal, la pesessin en una balança, li triessin la roba per a cada moment del dia i, a sobre, la vigilessin perquè no s'atipés de nit després de vomitar tot el menjar que li servien durant el dia. 

No he vist "Jackie", però intueixo que el fet que l'hagués dirigida el xilè Pablo Larraín ha propiciat que també sigui l'autor de "Spencer" (2021), crònica d'un cap de setmana en la vida de la princesa, incapaç d'encaixar en una família en què la submissió a l'ordre exclou qualsevol indici d'humanitat. Larraín filma amb elegància aprofitant els espais sumptuosos i destaca l'esforçada interpretació d'una Kristen Stewart que reprodueix amb exactitud tots els gestos de la malaurada Lady Diana.

dissabte, 2 d’abril de 2022

SIS DIES CORRENTS

Tot i que "Sis dies corrents" (2021) sembla un retorn a la no-ficció de "La plaga" (2013), després de la freda recepció d'"El viatge de la Marta" (2019), veig un clar paral·lelisme entre els dos darrers films de la Neus Ballús: aquesta reflexió sobre la mirada, que aquí fins i tot evoca el pati de veïns que era un protagonista més a "La ventana indiscreta" de Hitchcock. 

Com explica en off el Mohamed, un dels tres lampistes que s'interpreten a ells mateixos al film, la seva nova feina li permet saber què hi ha rere les finestres, conviure durant una estona amb la gent diversa que requereix els seus serveis, a qui descobrim en la seva intimitat, gent que no té por de mostrar les seves manies i els seus prejudicis. El Pep, lampista que no es vol retirar, vol ser un nexe d'unió entre el Valero i el Mohamed, que es miren amb recel; el Valero s'ha integrat en la societat catalana però l'aprenent és un immigrant magrebí i això no facilitarà les coses. La directora aprofita el caràcter expansiu del primer i el més tímid del segon i, sense que hagin d'actuar en cap moment (que és la gràcia), el Valero i el Mohamed protagonitzen situacions divertides i moments tendres que els situen a l'altura dels grans duos còmics del cinema, amb permís de Pepe Gotera i Otilio.

dijous, 31 de març de 2022

THE BATMAN

Matt Reeves és un especialista en reciclar material aliè. Després de la seva versió molt personal dels kaiju eiga japonesos a "Monstruoso", del remake americà de "Déjame entrar" i d'ocupar-se de dos capítols de les preqüeles d'"El planeta de los simios", s'enfronta a una nissaga permanentment revisada. 

El seu "The Batman" és encara més fosc que els precedents; fins i tot recorda "Se7en". Però el més destacable és la sobrietat de la proposta (i de la interpretació de Pattinson). L'escassa acció (una persecució automobilística i para de comptar) es veu compensada per una posada en escena elegant, atenta al caràcter gòtic de personatges i decorats (i una referència a Edward Hopper i el seu "Nighthwaks"), i per una narració sense gaires alts i baixos. A anys llum de Marvel!

diumenge, 27 de març de 2022

EN UN LUGAR SOLITARIO

Un dels arguments d'"Aguas profundas" és la sospita sobre el personatge del marit. Un senyor aparentment tan dòcil, que conrea cargols, és un assassí? 

De Ben Affleck ja sospitaven a "Perdida", però l'assumpte del marit (o nòvio, o parent) que pot ser o no ser un criminal té una llarguíssima tradició en el cinema. 

Les aportacions de Hitchcock ("Rebeca", "Sospecha", "La sombra de una duda") són les més emblemàtiques. Però ara ens referirem a un excel·lent treball del sempre interessant Nicholas Ray. 

"En un lugar solitario" (1950) és una gran història d'amor camuflada sota l'aspecte d'un thriller de sospita. El guionista Dixon Steele (Humphrey Bogart) i una veïna molt guapa (Gloria Grahame) es coneixen arran d'una situació una mica tèrbola: després d'una escena en un restaurant en què Ray mostra les misèries de Hollywood, l'escriptor convida una cambrera a casa seva perquè li resumeixi un llibre que ella ja ha llegit i que ell, que intueix que no és material literari de primera qualitat, hauria de convertir en guió cinematogràfic; la mateixa nit, la cambrera mor misteriosament. En un primer moment, la veïna no sospita d'ell; de fet, el seu testimoni l'ha protegit davant la policia. I s'enamoren perdudament. I ell recupera la inspiració perduda. Però l'ombra de la sospita comença a planar sobre la felicitat de la parella, sobretot quan ell exhibeix un caràcter inestable i violent. 

A Ray, cineasta romàntic per excel·lència, no li interessa la trama policíaca. Vol parlar-nos de com n'és de fàcil que les circumstàncies malbaratin una promesa de felicitat; vol explicar-nos que és trist i que potser és injust però que no podem deixar de ser qui som, encara que això impliqui perdre-ho tot.

dissabte, 26 de març de 2022

AGUAS PROFUNDAS

Adrian Lyne va ser, amb Alan Parker i els germans Scott, un dels directors britànics bregats en el món de la publicitat que, els anys vuitanta, van aterrar a Hollywood per canviar la fesomia del cinema comercial nord-americà. 

No m'hi havia referit encara com sí que vaig fer amb els altres noms que he esmentat; i estava per incloure'l en un nou capítol de "los olvidados" quan ensopego amb una pel·lícula estrenada aquest 2022 a Amazon Prime, signada per ell i protagonitzada per Ben Affleck i Ana de Armas. Porta per títol "Aguas profundas" (enganyós, però no vull fer espòilers) i ve precedit de molt mala premsa, començant per la ressenya del nostre amic Travis Bickle

Sens dubte és una pel·lícula irregular, i un thriller poc competent tot i que adapta Patricia Highsmith, però, tanmateix, penso que és un dels treballs més personals (potser el més personal) del director, que porta aquí a l'extrem un tema recurrent en el seu cinema: les infidelitats conjugals i la gelosia.

Aprofitarem per fer un repàs a la seva carrera:
A falta de veure "Foxes", del 1980, cal referir-se al seu primer gran èxit comercial, "Flashdance" (1983). Sé que és la pel·lícula favorita de molta gent (Nanni Moretti entre ells) i que l'escena de la dutxa sobre l'escenari és justament icònica. Però, què voleu que us digui? La història d'amor entre una soldadora i el seu cap, que inclou sopars a base de llagosta i passejades amb un gos enorme, em sembla patètica i absurda. Ja està, ja ho he dit!
Tampoc no suporto, malgrat el carisma dels seus intèrprets, "Nueve semanas y media" (1986). L'ambigua relació de la parella protagonista em sembla impostada, com una versió mal digerida d'"El último tango en París"; i les escenes íntimes són absolutament mereixedores de la paròdia que en van dur a terme Charlie Sheen i Valeria Golino a "Hot Shots".
Tampoc "Atracción fatal" (1987) va ser ben rebuda per la crítica, mentre que el públic continuava creient en l'estil pompós de Lyne i el seu glamur d'arrel publicitària. Aquí, però, seré més benèvol: d'entrada, la pel·lícula resulta força entretinguda; i si Mickey Rourke i Kim Basinger només s'esforçaven a resultar atractius, Michael Douglas i Glenn Close (ella sobretot) decideixen actuar una mica. La major part de les crítiques a aquesta crònica d'una infidelitat -en aquest cas masculina- anaven referides al missatge conservador del film: el protagonista té una dona que no se la mereix i una filla absolutament adorable malgrat que la pentinin com si fos un xicot; i, a pesar d'això, un divendres després de la feina, té la barra de deixar-se arrossegar al llit per una rossa que, ben mirat, ni tan sols és guapa; el càstig arriba amb l'actitud obsessiva d'una amant pertorbada que no n'ha tingut prou amb una nit de festa, convertida finalment en serial killer, escena a la dutxa inclosa i amb l'esposa (Anne Archer) defensant a trets la seva família. 

Més enllà del missatge conservador -d'altra banda, habitual al cinema nord-americà, paradoxal en un país amb rècord de divorcis-, tenim aquí diversos elements que es repetiran en títols posteriors, i particularment a "Aguas profundas": infidelitat, gelosia, obsessió, crim.
Després d'aquests èxits de públic menyspreats per la crítica, Adrian Lyne sembla voler demostrar que pot ser un autor i tocar temes difícils, com ara els malsons d'un excombatent del Vietnam. "La escalera de Jacob" (1990) és un treball intens i barroc que també té els seus adeptes. Personalment, la trobo feixuga i pretensiosa. Però tot són gustos, i més tractant-se del cinema de Lyne, que, d'una manera o una altra, apel·la a les emocions de l'espectador.
El 1993 signa un altre dels seus títols emblemàtics, en què novament recorre a l'star-system per plantejar un dilema ¿interessant? sobre el matrimoni i les infidelitats. A "Una proposición indecente", una parella simpàtica (Demi Moore i Woody Harrelson), amb problemes per arribar a final de mes, coneix un milionari elegant i ben plantat (Robert Redford) que, encisat pels atributs de l'esposa, els ofereix un milió de dòlars a canvi de passar una nit amb ella. 

Recordo que, quan es va estrenar, totes les meves amigues consideraven que l'argument no tenia gaire suspens. I més tractant-se de Redford: "Per un milió de dòlars, fins i tot amb en Danny DeVito" (sic). 

Una altra dita afirma que "si els diners no entren per la porta, l'amor surt per la finestra"; però els diners del premi acaben causant més mal de caps que alegries a la jove parella. Les motivacions resulten una mica ambigües; sens dubte el marit està gelós, sobretot quan no queda clar si la dona està interessada més en l'atractiu que en la butxaca del personatge; i si a ell li costa perdonar la infidelitat, ella també es pot sentir ferida perquè ell ho hagi permès. 

La crítica va ser despietada però trobo que Lyne ha après a guarnir les seves històries i que "Una proposición indecente", més enllà d'un argument sense gaire suspens (dono la raó a les meves amigues) i una mica trampós, aconsegueix un peculiar clima romàntic; fins i tot el personatge de Redford, a priori pervers, acaba revelant-se sentimental i (quasi) entranyable.
Segur de si mateix, el director s'atreveix a adaptar la "Lolita" de Nabokov en el film del mateix títol del 1997. És més fidel a la novel·la però clarament inferior al treball de Stanley Kubrick. Si més no, tant Jeremy Irons com Dominique Swain s'adapten prou bé als seus personatges (no podem dir el mateix dels secundaris: Melanie Griffith en el paper de la senyora Haze o Frank Langella en el de Quilty), i no es pot negar que la història recull els temes que interessen a Lyne: obsessió, sexe, traïció, crim.
"Infiel" (2002) refà el film de Chabrol "La mujer infiel". No assoleix en cap moment el nivell de l'original però és un treball correcte i bastant ben interpretat, sobretot per Diane Lane en el paper de l'esposa. 

Un marit que combat les banyes amb l'assassinat. Haurà de fer el mateix Ben Affleck davant les contínues i ostentoses infidelitats de la seva jove esposa? Ho deixarem aquí per no revelar més del necessari, però "Aguas profundas", film que serà infamat per la crítica i tampoc no obtindrà l'èxit que va acompanyar Lyne el segle passat, ens ha semblat un treball conscienciós en el qual fins i tot els defectes revelen les intencions del director: un ritme pausat que detalla el complicat dia a dia del matrimoni Van Allen (també tenen una nena maquíssima) distreu d'una trama de suspens massa precipitada, però Lyne vol que dubtem sobre les motivacions dels personatges. Ana de Armas pot resultar més odiosa que els seus amants però potser és veritat allò que li diu al seu marit: que si ella no fos així, si fos normal i el seu un matrimoni avorrit, ell (que s'entreté conreant cargols) ja s'hauria suïcidat. 

I si això no us convenç, afegirem que l'actriu hispana-cubana apareix en gairebé totes les escenes, sempre guapíssima.

LE TESTAMENT DU DOCTEUR CORDELIER

Continuem a França, continuem en el gènere fantàstic i continuem en el terreny de les propostes insòlites, tot i que viatjarem en el temps fins al 1959. 

Jean Renoir, autor d'obres mestres com "La regla del juego", "La gran ilusión" o "El río", estava més enllà del bé i del mal quan va dirigir per a la televisió "Le testament du Docteur Cordelier", modesta adaptació de l'obra de Robert Louis Stevenson sobre el Doctor Jekyll i el senyor Hyde, aquí convertits en el respectable psiquiatre Cordelier i l'impresentable Monsieur Opale, sorprenent creació de Jean-Louis Barrault, qui fa el doble paper. 

En l'inici del film, apareix el mateix Renoir arribant als estudis de televisió on presentarà la història com si es tractés d'un cas real. Una referència als informatius que, curiosament, enllaça amb la molt més ambiciosa "La regla del juego".

divendres, 25 de març de 2022

TITANE

Probablement la Palma d'Or a Cannes més insòlita de la història, "Titane" (Julia Ducournau, 2021) és un híbrid de cinema gore, fantàstic cronenbergià i paràbola sobre el masclisme, decididament original.

dimarts, 22 de març de 2022

LA MUJER EN LA LUNA

"La mujer en la Luna" (1929) va ser la darrera pel·lícula muda que va dirigir Fritz Lang i, com "Metrópolis", un títol clau dins el gènere de la ciència-ficció. 

Com el títol anuncia, narra un viatge al nostre satèl·lit amb un coet que s'assembla força als que van assolir la fita en la vida real quaranta anys després. El cert és que la similitud no és gens casual: Fritz Lang va demanar l'assessorament d'uns científics entre els quals es trobava Wernher von Braun (1). No és fàcil saber quines idees van precedir el film i quines altres s'hi van inspirar, tret del compte enrere que precedeix el llançament, una idea de Lang per generar suspens, recuperada pel cinema a "Con destino a la Luna" (del 1950) i pels científics de la NASA, com tots sabem. 

També Hergé, a "Objetivo: La Luna", àlbum del 1950, dissenya una nau que, per dins com per fora, s'assembla molt al coet que allotja els sis protagonistes: 

- Un científic que vivia en la pobresa perquè ningú no havia fet cas d'unes idees revolucionàries que, curiosament, no se centraven en com arribar a la Lluna sinó en la convicció que s'hi podia trobar or en abundància (2). 

- Un sicari al servei d'uns oligarques que sí que van creure que podia haver-hi or al satèl·lit i que volien controlar l'operació (i els mercats). 

- Un nen amic de l'heroi que s'esmuny dins la nau, no sabem ben bé com. 

- L'heroi, promotor del projecte. 

- La noia. 

- L'amic de l'heroi, que té la barra de voler casar-se amb la noia i que, a més, és un covard. 

El film arrenca amb unes escenes que mostren el domini de Lang de la posada en escena, amb plans contrapicats d'arrel expressionista en què l'ombra dels personatges es reflecteix al sostre, flash-backs i muntatges en paral·lel. Llàstima que, després, la trama perdi força i ritme mentre se centra en la relació triangular entre l'heroi, la noia i l'amic. El guió de Thea von Harbou destaca el càstig dels avariciosos, la victòria dels sentiments autèntics i, de passada, el valor de la noia, ària guapíssima que, en un evident missatge feminista, es considera tan vàlida per viatjar a la Lluna com els seus companys homes, sense por de la precarietat dels mitjans emprats. 

(1) Els científics alemanys havien avançat molt en l'estudi dels coets i això els va servir per fabricar els temibles míssils V-2 cap al final de la Segona Guerra Mundial. Els americans, amb el seu habitual pragmatisme, van ignorar la filiació nazi de Von Braun i companyia i els van fitxar per al Programa Apollo. 

(2) Tampoc l'objectiu principal dels nord-americans era arribar a la Lluna. O, més ben dit, el que volien era fer-ho abans que els soviètics i demostrar-los la seva superioritat.

diumenge, 20 de març de 2022

EL HOMBRE QUE PUDO REINAR

Com vam tenir ocasió d'esmentar en la ressenya que vam fer d'"El juez de la horca", els herois del cinema de John Huston eren, habitualment, aventurers, descreguts i perdedors amb dignitat. 

Una afirmació vàlida per als protagonistes d'"El hombre que pudo reinar" (1975), dos antics oficials de l'exèrcit britànic que es busquen la vida a l'Índia colonial i que, un bon dia, decideixen viatjar a un regne ocult rere les muntanyes per convertir-se en els seus amos. Al final, les coses es torcen i tot es perd menys l'amistat; però, com diu un dels personatges, pocs han vist les coses que ells han vist, pocs han viscut tantes aventures; i molt pocs han pogut ser reis. 

Sean Connery i Michael Caine són els actors perfectes (*) per a un dels millors films d'aventures mai realitzat, dotat d'ironia i sentit de l'humor però també d'una insòlita malenconia. Christopher Plummer fa de Rudyard Kipling (va ser l'autor de la novel·la en què es basa la pel·lícula), qui recull d'un dels amics el relat extraordinari i alhora terrible del seu viatge. 

(*) "El hombre que pudo reinar" era un vell projecte del director i havia pensat en altres parelles d'actors no menys il·lustres: Humphrey Bogart i Clark Gable, Kirk Douglas i Burt Lancaster, Robert Redford i Paul Newman.

divendres, 18 de març de 2022

LICORICE PIZZA

Com en films anteriors, Paul Thomas Anderson ens condueix a la ciutat de Los Angeles de fa algunes dècades. L'any 1973 va haver-hi la crisi del petroli (un bon/mal moment per recordar-ho) i Gary Valentine s'enamorava d'Alana Kane. Un altre tema habitual en les seves pel·lícules, la diferència d'edat entre els personatges protagonistes; Alana té vint-i-cinc anys i Gary només quinze, tot i que és molt emprenedor. La seva relació es manté a la friend zone i els seus alts i baixos remeten a l'adolescència de tots nosaltres, entre la il·lusió i l'eufòria, la tristesa i la frustració. Però preval l'optimisme a "Licorice Pizza", preval el somriure de la protagonista (bateria del grup que porta el seu nom) i la simpatia del noi (Connor Hoffman, fill del malaguanyat Philip Seymour, que va ser actor-fetitxe del director), preval l'alegria de viure i les notes d'humor, sobretot en el retrat una mica caricaturesc dels secundaris, exponents del món de Hollywood; i preval l'enyor d'una època que mostra amb els colors del cinema d'aquells anys, mentre omple el seu film d'homenatges que van d'Altman a "Taxi Driver", mentre combina el primeríssim pla amb els plans-seqüència que ja ens van enlluernar a "Boogie Nights", ara amenitzats per la música dels Doors, Suzi Quatro o David Bowie.

divendres, 11 de març de 2022

VACACIONES EN ROMA

"Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953) va fer d'Audrey Hepburn una estrella, va popularitzar el cinema turístic i va demostrar als escèptics que pertànyer a la noblesa no sempre és un avantatge; l'haurien de reposar ara que la monarquia ha perdut adeptes. També servia per demostrar que els americans eren alts, guapos i bones persones, mentre que els espanyols -corresponsals de La Vanguardia i l'ABC- eren menuts i insignificants, tot i que no consta que fossin mala gent (*). Tota la resta, una comèdia amb un final trist, només era una excusa. 

(*) És casual que l'estrena del film coincidís amb l'arribada a Espanya del Pla Marshall?

dimecres, 9 de març de 2022

TRES PISOS

A "Tres pisos" (2021), Nanni Moretti abandona el sentit de l'humor present en bona part de la seva filmografia per abordar un melodrama coral en què els personatges exemplifiquen les pors i els prejudicis de les actuals classes mitjanes (és per això que enquadra els personatges en pla mitjà?). Una pel·lícula prolixa i continguda -tot i la duresa d'alguns dels seus plantejaments- en què Moretti només es permet una fuga surrealista en l'escena final.

dilluns, 7 de març de 2022

EL TAMBOR DE HOJALATA

Un dels títols més coneguts -i millors- de Volker Schlöndorff fou l'adaptació de la novel·la més famosa del Nobel de Literatura Günter Grass. 

A "El tambor de hojalata" (1979), passa revista a la violenta història de l'Alemanya de la primera meitat del segle XX a través del relat en primera persona d'un personatge sorprenent, l'Oskar, un nen que no vol fer-se gran i només s'estima un tambor de llauna que l'acompanya arreu; la seva relació amb el món d'uns adults que es comporten com nens petits és, com a mínim, controvertida. 

La qualitat de l'original literari s'uneix a una realització eficient i ocasionalment inspirada. Schlöndorff requereix per als papers principals a Angela Winkler i Mario Adorf, amb els quals ja havia treballat a "El honor perdido de Katharina Blum", i fitxa Charles Aznavour per fer de l'infortunat jogueter jueu; però el film no existiria sense David Bennent (el petit Oskar), un nan d'ulls immensos, sense cap experiència prèvia en el cinema, encara adolescent quan el va protagonitzar; va ser el paper de la seva vida i, potser per les seves especials característiques físiques, no en va fer gaires més, tot i que els cinèfils el poden recordar en la fallida "Legend" de Ridley Scott.

diumenge, 27 de febrer de 2022

CUESTIÓN DE SANGRE

Matt Damon és un rude operari d'Oklahoma de visita a Marsella on la seva filla està a la presó acusada d'assassinat. 

Tom McCarthy, el realitzador de "Spotlight" s'inspira en el cas d'Amanda Knox a "Cuestión de sangre" (2021), tot i que el film no presenta una direcció definida: un americà com a element exòtic entre europeus del món de la faràndula?; un thriller d'acció en què el cowboy s'enfronta als immigrants que delinqueixen als suburbis marsellesos?; un thriller de suspens?; un drama familiar?; una història d'amor? 

Tampoc qualitativament "Cuestión de sangre" s'aproxima a l'anterior i millor treball del director, tot i que també parla de veritats incòmodes. Se segueix amb relativa apatia i el redimeix en certa mesura un desenllaç que parla d'ocasions perdudes o de l'infern de les bones intencions.

divendres, 25 de febrer de 2022

BELFAST

Després d'una dècada dedicat als productes d'encàrrec, Kenneth Branagh serveix un film sobre els seus records d'infantesa en un Ulster escenari de la lluita entre protestants i catòlics. 

Ajudat per una fotografia en blanc i negre excel·lent i uns actors magnífics (Jamie Dornan està més creïble fent de paleta irlandès que de multimilionari a "Cuarenta sombras de Grey"), Branagh aconsegueix, sense esforç aparent, un títol emotiu i simpàtic. Resulta fàcil sentir-nos identificats amb els personatges de "Belfast", potser tant com difícil havia de ser mantenir l'equidistància en un entorn radicalitzat on imperaven la violència i la coacció. La millor seqüència i el millor comentari al respecte, el robatori del paquet de detergent.

dimarts, 22 de febrer de 2022

MATRIMONIO A LA ITALIANA

L'any 1964, Vittorio de Sica reunia novament la parella protagonista d'"Ayer, hoy y mañana" en l'adaptació cinematogràfica de l'obra teatral "Filomena Marturano", d'Eduardo de Filippo. 

El to viatja de la comèdia italiana (potser caldria ser més específics i dir-ne napolitana), amb un component eròtic notable, cap al fulletó, sobretot en el tram final. Com sigui, la capacitat de retratar personatges i ambients està a l'altura dels millors títols del gènere, s'aprofita bé la trama per elaborar un fresc sobre la Itàlia de postguerra i, sobretrot, Mastroianni excel·leix en el seu paper de masclista simpàtic i Sophia Loren -inoblidable, guapísssima- en el de la prostituta enamorada que lluita per la seva dignitat.

diumenge, 20 de febrer de 2022

DRIVE MY CAR

"Burning", del coreà Lee Chang-Dong, aconseguia convertir un relat curt d'Haruki Murakami en una pel·lícula de dues hores i mitja. Ara, el japonès Ryusuke Hamaguchi eleva l'aposta i transforma el conte "Drive My Car" en un títol de tres hores de durada. 

No hi ha canvis gaire significatius, tot i que caldria objectar que el problema ocular del protagonista deixa de tenir sentit en l'adaptació cinematogràfica, o que el recurs de la conversa entre dos que surten de l'enterrament de la dona per explicar les causes de la seva mort sembla una mica primari. Dit això, el cert és que el ritme pausat no li queda malament a la història i les confessions del director teatral, el seu actor i la seva xofer preserven la intensitat que ja els conferia la ploma de l'escriptor (i els ambients malenconiosos). Els assaigs de l'Oncle Vànyia omplen molt metratge i segurament expliquen la durada, però no resulten superflus i l'aportació de l'actriu muda que fa servir el llenguatge de signes és tota una troballa, com també demostren la sensibilitat d'Hamaguchi moments com el de les mans amb les cigarretes que emergeixen del Saab de color vermell per abraçar la nit.