diumenge, 2 d’octubre de 2022

FAUSTO

Abans de viatjar als Estats Units per rodar "Amanecer", Friedrich Wilhelm Murnau signava a Alemanya la producció més cara de l'UFA, almenys fins a aquell any 1926 (seria desbancada l'any següent per "Metrópolis", de Lang). Es tractava de "Fausto", adaptació de les llegendes -versionades per Goethe- sobre l'home que va signar el pacte mefistofèlic més famós de tots. 

Emil Jannings, l'actor més important del cinema alemany i uns dels més ben considerats mundialment, el primer a rebre un Òscar, caigut en desgràcia després de la Segona Guerra Mundial a causa de la seva relació amb el règim nazi, feia el paper del malvat Mefistòfil; però, a pesar del seu aspecte inquietant, protagonitzava els escassos moments de comèdia en una trama que, a partir del moment en què Faust coneix la bella Gretchen, deriva ràpidament cap a la tragèdia. 

Faust és un vell bondadós, però, com el pagès d'"Amanecer", està a punt de sucumbir a les temptacions que provenen del cantó fosc. El seu pacte amb el Diable s'origina en la seva frustració quan veu que la ciència no pot salvar el seu poble de la pesta. Finalment, però, s'imposaran desitjos menys nobles, sobretot el de retrobar la joventut perduda. Només el sacrifici per amor significarà la victòria definitiva del Bé contra el Mal. 

La bondat última de Faust, però, sembla més aviat un cas excepcional; si més no, la reacció dels vilatans davant la relliscada de la Gretchen no diu gaire en favor de la condició humana. 

Es tracta d'un plantejament complex que participa d'elements fantàstics i fulletonescs, però Murnau atrapa l'espectador gràcies a uns efectes especials molt notables en el moment de la producció i també gràcies a la qualitat d'arrel pictòrica d'unes imatges que beuen de la tradició expressionista i que assoleixen moments de gran bellesa i dramatisme.

divendres, 30 de setembre de 2022

BLONDE

A "Blonde", Andrew Dominik adapta la novel·la de Joyce Carol Oates sobre la vida de Marilyn Monroe (Norma Jean, si es vol), i això pot ser una manera d'homenatjar l'actriu en el seixantè aniversari de la seva mort prematura. 

La nostra confessada devoció per Ana de Armas afegia un atractiu especial a la proposta. I ella exhibeix nuesa i sentiments amb notable convicció, mentre el director mostra la tràgica peripècia vital, ja sigui en color o en blanc i negre i combinant formats, amb elegància i certa inventiva visual, una mica condicionada per la nombrosa iconografia al voltant de qui va ser una de les estrelles de Hollywood més fotografiades. El problema de "Blonde" és que se centra tant en les desgràcies de la pobra protagonista que acaba resultant depriment. Tanmateix, no descobreix res que el bon cinèfil desconegui i, quan no es mou en el terreny del tòpic i del drama, deriva cap al patetisme, com en l'escena en què l'actriu viatja a Nova York només per brindar-li una fel·lació a John F. Kennedy (que no dic que no fos ben bé com se'ns mostra un fet que no va tenir tanta publicitat com un cas similar protagonitzat per Bill Clinton). 

"Blonde" s'esforça a mostrar la persona rere el mite. Però Ana de Armas, tot i que ens l'estimem molt, no és Marilyn; Norma Jean, potser, però no és Marilyn. Marilyn és irrepetible i és inaprehensible, la celebració de la vida i del sexe, un cartell gegant a la paret d'un gratacel, una icona del segle XX. Que la realitat fos molt més trista és una llàstima però també resulta irrellevant si parlem d'il·lusions i de cinema. Potser era per això que ella -segons el film- no es reconeixia en la pantalla gran.

dimarts, 27 de setembre de 2022

NO VA MÁS

Encara una mica de cinema francès. 

Després de dos títols tan tràgics com "El infierno" i "La ceremonia", Claude Chabrol adopta un to més alegre a "No va más" (1997), tot i que la parella d'estafadors que encarnen Isabelle Huppert i Michel Serrault tindran algun ensurt quan gosen jugar amb diners d'origen dubtós -que guarda en una maleta un financer que es creu molt espavilat (François Cluzet novament a les ordres del director)-. 

Un títol menor però solvent i simpàtic que ens condueix dels Alps suïssos al Carib (on segur que el director va trobar bons restaurants; recordem que era un gormand, tot i que no sabem si li agradava el caviar tant com al protagonista).

dissabte, 24 de setembre de 2022

EL OFICIO MÁS VIEJO DEL MUNDO

Godard abordava el món de la prostitució per primera vegada en la seva magistral "Vivre sa vie" (1962). Amb una posada en escena icònica que resumeix l'esperit aparentment contradictori de la Nouvelle Vague (admiració pels clàssics i esperit innovador; senzillesa i sofisticació reunides a través d'imatges bellíssimes) i en dotze "quadres", narra la història de la Nana (Anna Karina, radiant), una noia que necessita diners i cau en la prostitució sense saber si es tracta d'un exercici de llibertat o d'una forma de submissió que acabarà com el rosari de l'aurora. 

La innocència i la traïció, la llibertat i la fatalitat conformen una història no gaire diferent de la que obria la filmografia del director francès ara desaparegut, "À bout de souffle"; els mateixos cafès, els juke-box, els carrers de París (en un cinema es projecta "Jules et Jim, d'en Truffaut), mirades a càmera, cotxes americans, delinqüència i trets. 

Anna Karina plorant mentre mira "La pasión de Juana de arco" de Dreyer, fumant al carrer, mesurant la seva alçada amb el palmell de la mà, ballant per a un jove que juga al billar... Sense la seva presència en aquest i altres films del director, la carrera de Godard no hauria estat la mateixa.
El darrer títol en què van treballar junts també abordava el tema de la prostitució, en aquest cas en clau de comèdia. "El oficio más viejo del mundo" és el títol prou explícit d'un film d'episodis dirigit el 1967 per una colla de directors en què cada un dels fragments ens situa en un moment de la Història: 

- La Prehistòria: Pop i irrellevant, dirigit per Franco Indovina. 

- Roma ("Nits romanes"): Episodi dirigit per Mauro Bolognini amb una estètica que prefigura el treball de Fellini al seu "Satyricon". Elsa Martinelli és la bella protagonista, emperadriu de dia i prostituta de nit. 

- La Revolució Francesa ("Mademoiselle Mimi"): Dirigit per Philippe de Broca és tan insubstancial com la resta, però el fan agradable la presència de Jeanne Moreau i de Jean-Claude Brialy. 

- Belle époque: Dirigit per Michael Pfleghar, contempla irònicament el període històric que va precedir la Primera Guerra Mundial. Raquel Welch aporta a l'episodi la seva bellesa escultural. 

- Claude Autant-Lara signa el fragment situat en l'actualitat, novament una conya simpàtica. 

- Jean-Luc Godard dirigeix el darrer capítol que, com els seus films "Lemmy contra Alphaville" i "El nou món" (episodi de "RoGoPaG"), ens condueix a un futur (l'any 2000!) en què els aeroports uneixen mons llunyans. 

Un nord-americà visita un país que sembla soviètic i contracta els serveis d'unes prostitutes: la segona és l'Anna Karina, que ofereix l'erotisme de les seves paraules i, finalment, la seva boca en un petó que genera certa distorsió, tant en la veu en off que prevé del nivell de radioactivitat com en un color que irromp sobtadament en l'únic episodi rodat en blanc i negre (i que ofereix nus femenins). Al final, Anna Karina (que havia refusat els intents de besar-la del seu primer client a "Vivre sa vie") mira a càmera i conclou un capítol inoblidable de la història del cinema.

dimarts, 20 de setembre de 2022

TODO HA IDO BIEN

A "Todo ha ido bien" (2021), el molt prolífic François Ozon aborda el tema de l'eutanàsia -o, més exactament, el suïcidi assistit-. 

Interpretacions impecables de Sophie Marceau, André Dussollier i (una vegada més) Charlotte Rampling no impedeixen que el film topi amb la dificultat de combinar un tema greu amb un to que confon el realisme amb l'apatia. No hi ha excessos melodramàtics i els moments més durs es combinen amb situacions lleugeres irrellevants que, en la part final, flirtegen amb la comèdia; però ja és massa tard per convocar emocions i la sensació que ens deixa el film és la d'una conferència tan didàctica (i útil arribat el cas) com mancada de passió. 

Per cert: Godard també ha mort a Suïssa gràcies al suïcidi assistit. Caldrà que li dediquem un post, potser el proper.

dissabte, 17 de setembre de 2022

CÓDIGO DESCONOCIDO

"Código desconocido", dirigida per Michael Haneke, està estructurada en plans-seqüència relativament breus separats per un fos a negre i que presenten episodis més o menys intensos dramàticament, la gran majoria escenes de la vida quotidiana d'una colla de personatges que podrien guardar escassa relació entre ells (una actriu pija, un fotògraf de guerra, un granger, una família d'africans que viuen a París, una dona romanesa que malviu als carrers de París fins que la deporten), si no fos per breus episodis que els interrelacionen i demostrarien un parell de coses, tan vàlides en l'any de realització del film (2000) com ara vint anys després: vivim en una aldea global i alhora aïllats, traïts per la malfiança i la indiferència; un món en què els burgesos se senten amenaçats (un tema present a molts films del director) sense prendre consciència dels seus propis abusos. 

El film pot semblar hermètic, i la primera escena amb els infants sord-muts o el mateix títol semblen corroborar-ho; en realitat, però, el director ens està oferint la clau per veure-hi una mica més que els protagonistes. I, si amb això no n'hi ha prou, recomano el monogràfic sobre el director -esplèndid com sempre- que li està dedicant el nostre company i amic Cinefília.

Necessitem ulleres els burgesos?

dilluns, 12 de setembre de 2022

EL ENIGMA SE LLAMA JUGGERNAUT

En ple auge del cinema de catàstrofes, el més aviat eclèctic Richard Lester feia la seva aportació al gènere amb "El enigma se llama Juggernaut" (1974). 

Tot i que no va tenir el ressò d'"El coloso en llamas", es tracta d'un títol magnífic que inclou les constants del gènere però amb notable habilitat i subtilesa. La cosa va d'un misteriós personatge que es fa anomenar Juggernaut i que avisa que ha col·locat uns quants bidons amb explosius en un transatlàntic que no és el Titanic però quasi (es diu Britannic i viatja cap a Nova York des del Regne Unit). No falten les subtrames que afecten els passatgers, però Lester les resol amb economia i sentit de l'humor, particularment la que afecta al capità (Omar Shariff) i una dona atractiva amb una vida sentimental complicada (Shirley Knight); quan s'acosta el perill d'haver-se de remullar en les aigües de l'Atlàntic Nord, el simpàtic oficial amb qui ella ha fet amistat li comenta que "almenys no hi ha icebergs", i ella replica "sí, n'hi ha un", mentre la càmera mostra el comandant del vaixell, massa ocupat amb l'assumpte de les bombes per a fer-li cas a la noia (o és una excusa?). 

La cursa contra rellotge per localitzar el dolent ve acompanyada de l'esforç d'una colla d'especialistes de l'Armada (amb Richard Harris i David Hemmings al capdavant) que intentaran desactivar els artefactes. Lester combina un estil quasi documental quan retrata la vida al vaixell, les perquisicions policials o les discussions entre els propietaris de la naviliera i membres del govern, amb un registre de thriller de suspens en les escenes de la desactivació de les bombes que funciona amb absoluta precisió.

diumenge, 11 de setembre de 2022

SUSPENSE

El 1961, Jack Clayton adaptava la novel·la de Henry James "Un altre pas de rosca". "Suspense" és un relat gòtic excel·lent que ha inspirat molts títols del gènere fantàstic ("Los otros", d'Amenábar, és un dels casos més evidents). 

Deborah Kerr és la institutriu que, substituint la seva predecessora, morta en estranyes circumstàncies, s'instal·la en una mansió misteriosa amb l'encàrrec de tenir cura de dos germans orfes que semblen simpàtics però tenen algunes rareses. La realització del britànic és tan elegant com magnífica la fotografia de Freddie Francis en blanc i negre; ambdós aconsegueixen dotar la pel·lícula de la subtilesa requerida per un argument en què la protagonista no haurà de lluitar només contra els fantasmes sinó contra una influència obscena que, a través d'uns nens que exerceixen de mèdiums, xocarà amb la seva sexualitat reprimida, amb conseqüències més aviat catastròfiques. 

El títol original "The Innocents" és igualment ambigu i relaciona aquest treball amb un film posterior de Clayton no menys notable, també protagonitzat per uns nens orfes que poden ser perversos: "A las nueve cada noche", del 1967, amb Dirk Bogarde.

dijous, 8 de setembre de 2022

PACIFICTION

A força de creure's un geni, potser Albert Serra acabi sent-ho. La qual cosa no impedirà que sigui una mica infantil. De la mateixa manera que la seva immodèstia, que el fa afirmar en els mitjans que el seu darrer film romandrà en la memòria cinèfila més que "El padrino", que considera una pel·lícula molt dolenta (literal), conviu amb una franquesa insòlita i certa timidesa, com vam poder observar en el col·loqui posterior a la presentació de "Pacifiction" (2022) a la Sala 1 dels Verdi. 

Va parlar de la desconstrucció a què sotmet els seus treballs, reduint a "només" dues hores i quaranta-cinc minuts les més de 500 hores d'imatges gravades a la Polinèsia francesa; deixant que l'actor protagonista, Benoît Magimel (ja ha perdut la por a treballar amb professionals) prescindís del guió i repetís les frases que li xiuxiuejaven a través d'una orellera (pinganillo). 

Diu (repeteix) que no és un professor ni un predicador i no pretén explicar res amb les seves pel·lícules. Això no obstant, "Pacifiction" manté una tènue línia narrativa (la investigació duta a terme pel comissionat a causa d'uns militars que potser volen reprendre els assajos nuclears al Pacífic) i està molt dialogada; uns diàlegs que expressen preocupacions del cineasta ja presents en títols anteriors: el xoc entre la passió i la reflexió ("Història de la meva mort") o la incapacitat del poder per afrontar allò que és inexorable ("La mort de Louis XIV"). Però, com que el film és tan contradictori com el seu creador, el millor no són pas les paraules sinó els silencis entre elles, i unes imatges fantàstiques i una banda sonora molt elaborada. No sé si tot el mèrit és del director. Trobar unes onades gegants és un cop de sort i de la sort en surten grans pel·lícules. I, per ser més precisos, direm que el millor fragment del film, el més hipnòtic, és tota la part final al camp de futbol i a la discoteca, i quan els militars marxen amb la llanxa com han arribat a Tahití al començament de la pel·lícula; seria excel·lent si no fos pel discurs pueril de l'almirall als seus mariners. Serra també l'hauria d'haver desconstruït.

dilluns, 5 de setembre de 2022

BAJO LA ARENA

Continuem a França amb un altre títol en què la trama incorpora certa incertesa, tot i que "Bajo la arena", del 2000, primera col·laboració entre François Ozon i Charlotte Rampling, no és tant un títol de misteri com un drama sobre el dol difícil d'assumir per una dona que ha perdut el seu marit en una platja. 

Pot desorientar una mica l'espectador però mai enganyar-lo perquè és un film sobri i honest, esplèndidament interpretat.

dissabte, 3 de setembre de 2022

EL INFIERNO

Henri-Georges Clouzot va abordar l'any 1964 un dels seus projectes més ambiciosos, "L'enfer", un film sobre un marit que embogeix de gelosia. Els protagonistes eren Serge Reggiani i Romy Schneider. Però la malaltia de l'actor i l'infart patit pel realitzador van portar a l'abandonament d'un treball que, veient els fragments que se'n conserven, podria haver estat fascinant; Clouzot combinava el blanc i negre amb un ús experimental del color per mostrar el rostre de la presumpta dona infidel a través de la mirada pertorbada de l'espòs. 

Després de la mort del realitzador, la vídua va vendre els drets de la història a Claude Chabrol, qui semblava el director idoni per reprendre el projecte. 

En el primer post que vam dedicar al realitzador de la Nouvelle Vague, amb motiu de la seva mort el 2010, vam dir que parlava en les seves pel·lícules de "les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències". I l'assumpte de la infidelitat no li era pas aliè ("La mujer infiel"). 

La peculiaritat de la història radica en que la promiscuïtat de l'esposa pot existir només en la ment del seu marit, trasbalsat pels problemes de tirar endavant el negoci familiar (un hotel a la vora d'un llac), insomne i progressivament obsessionat per la idea que la dona li fot el salt. Chabrol juga amb aquesta incertesa, tot i que sembla evident que l'home no hi és tot. L'ambigüitat es manté fins a un final que temem tràgic, tot i el rètol "sans fin" (sense fi) que tanca el viatge a l'infern amb les imatges idíl·liques del camí que voreja el llac, després d'una nit de malson. 

"El infierno" (1994) resulta un film més sobri d'allò que anunciava el treball inacabat d'Henri-Georges Clouzot, però es tracta en qualsevol cas d'un títol pertorbador i angoixant, i François Cluzet i Emmanuelle Béart defensen molt bé els seus papers, tot i que l'ambigüitat inherent a la gran Romy Schneider la convertien en una aposta idònia; llàstima. 

Compareu els fragments:

 



divendres, 2 de setembre de 2022

HARRY PALMER

A l'ombra de l'èxit de les pel·lícules de James Bond van sorgir molts altres títols d'espies amb la Guerra Freda com a teló de fons. Un cas paradigmàtic és la sèrie sobre Harry Palmer, també un agent secret al servei de Sa Majestat, creació de Len Deighton que, al cinema, va adquirir els trets del molt british Michael Caine. 

Va protagonitzar fins a cinc títols fent de Harry Palmer, però ens centrarem en els tres primers, els de la dècada dels seixanta:
- "Ipcress" (Sidney J. Furie, 1965). 

Molt valorada pels crítics i amb èxit de públic, va ser premiada als BAFTA i nominada a la Palma d'Or de Cannes, i li va valer al seu director un bitllet d'avió als Estats Units, on va dirigir "Sierra prohibida" -que vam comentar al bloc- i va continuar la seva carrera, progressivament mediocre. 

Aquí em permetré portar una mica la contrària, ja que m'ha semblat la més fluixa de les tres pel·lícules. És curiosa, això sí: posa l'accent en la burocràcia dels serveis secrets britànics (cada acció ha d'anar acompanyada d'un informe amb una numeració específica), i el protagonista es caracteritza -segons ens diuen- per ser indisciplinat; però, més enllà del to burleta que manté davant els seus superiors, és un senyor bastant avorrit, amant de la música de Mozart, cuiner expert i, tot i que li agraden força les dones, és molt més auster que James Bond i es conforma amb una nòvia per pel·lícula. 

El contrapicat és la figura d'estil omnipresent i la trama no té gaire misteri, i tampoc no hi ha gaire acció (res a veure amb 007, tot i que a l'agent Palmer també li tocarà patir una sessió de tortura abans d'acabar amb els traïdors al servei dels enemics d'Occident).
- "Funeral en Berlín" (Guy Hamilton, 1966). 

Si la primera de la sèrie, malgrat el seu to paròdic, semblava voler marcar distàncies amb els films de James Bond, l'elecció de Guy Hamilton ("Goldfinger") per fer-se càrrec del segon film de Harry Palmer és tota una declaració d'intencions. 

Hi ha una mica més d'acció -no molta-; si més no, sortim del Regne Unit per viatjar al Berlín dividit pel Mur, ja que la trama s'inicia quan Palmer rep l'encàrrec d'ajudar a un coronel de la Unió Soviètica a fugir a Occident creuant el mur que ell mateix hauria de vigilar. L'escena dels crèdits, que contraposa el brogit i l'animació de la meitat occidental de la ciutat alemanya al silenci i la foscor de la meitat comunista, no pot ser més explícita, tot i que, al final, el coronel soviètic resultarà un paio simpàtic -que es fa molt amic del britànic- i el veritable malvat resultarà ser un ex-nazi, a qui també persegueixen uns jueus (la noia jueva també es farà amiga d'en Palmer). 

Caine es mostra còmode en el paper del circumspecte agent britànic i aconsegueix humanitzar el personatge malgrat la cara de pòquer que acostuma a exhibir.
- "Un cerebro de un billón de dólares" (Ken Russell, 1967). 

També aquí divergeixo de la crítica, sempre molt severa amb un director tan discutible com divertit. Uns crèdits obertament bondians i una trama que ens condueix de Finlàndia a Texas i que inclou un il·luminat que no vol dominar el món però sí acabar amb els comunistes ell solet amb l'ajuda d'un virus i del potentíssim l'ordinador a què el títol fa referència (descobrireu que les supercomputadores dels seixanta funcionaven amb uns cartronets foradats i necessitaven molts metres quadrats per fer la feina d'una calculadora de butxaca actual), remeten a les trames de 007, sovint més properes al cinema d'aventures i fantàstic que al thriller. A més, ja no es fa èmfasi en el caràcter ordenat i elitista de Palmer; ans al contrari: ha deixat el servei secret per fer de detectiu privat en un tuguri on s'alimenta a base de cereals. Encara més diferències amb els títols anteriors: els comunistes ja no són l'amenaça sinó tot el contrari, les víctimes de la conxorxa d'una colla de texans ultradretans. Tindran, però, el seu càstig quan vulguin envair Rússia a través del Bàltic glaçat: com els cavallers teutons en la batalla del Llac Peipus, recreada al cinema per Eisenstein al seu "Alexander Nevsky", un error de càlcul els portarà a morir ofegats. 

Una aclucada d'ull cinèfila que arrodoneix un títol d'argument forassenyat però molt entretingut, dotat d'una posada en escena sofisticada i elegant que ofereix moments brillants, com la trobada entre Palmer i Leo (Karl Malden) en una casa convertida en sauna finlandesa. Russell, en el seu primer llargmetratge, ja demostra que sap com filmar paisatges nevats (recordem "Women in Love") i també treu molt partit de la bellesa de Françoise Dorléac, en la que esdevindria la seva última pel·lícula (germana de Catherine Deneuve, va tenir una carrera fulgurant als anys seixanta interrompuda per la seva tràgica mort en accident automobilístic, el mateix any de l'estrena d'aquest film i quan només tenia vint-i-cinc anys). 

Bella i perillosa:

dimarts, 30 d’agost de 2022

CORREDOR SIN RETORNO

Dirigida per Samuel Fuller el 1963, "Corredor sin retorno" és un dels títols més famosos d'un realitzador a qui els americans menyspreaven i els crítics de Cahiers du Cinema veneraven. 

Un periodista decidit a guanyar el Pulitzer al preu que sigui assumeix el repte de fer-se passar per boig (amb l'assessorament d'un psiquiatre oriental anomenat Doctor Fong) i entrar en un manicomi per resoldre l'assassinat d'un intern. A contracor, col·labora en l'enganyifa la seva nòvia que és stripper. 

Les escenes a cal Doctor Fong i una bastant gratuïta demostració del talent de la nòvia ens avisen que ens trobem davant d'una sèrie B. Però, com dèiem, es tracta d'un títol de culte, i no sense motiu.

Les escenes al sanatori i el ¿previsible? procés d'alienació mental del protagonista aporten una considerable angoixa, subratllada per la fotografia expressionista del gran Stanley Cortez (en blanc i negre; curiosament, les imatges que pertorben els interns les veurem en color), i el resultat esdevé un híbrid prou eficaç entre el cinema d'horror i la denúncia: dels mètodes expeditius utilitzats al manicomi o dels problemes de la societat americana del moment, exposats a través dels traumes que han fet embogir un veterà de la Guerra de Corea, un jove únic estudiant negre en una universitat del Sud o un científic especialitzat en la fissió nuclear.

divendres, 26 d’agost de 2022

IVÁN EL TERRIBLE

"Iván el Terrible" és la pel·lícula més ambiciosa del gran Sergei Eisenstein i se centra en la vida i obres del primer tsar de Rússia, l'home que la va convertir en el gran país que encara és avui a força de conquerir territoris i, sobretot, d'enfrontar-se al poder de l'església i dels nobles (els boiars). 

La va concebre com una trilogia, però no la va poder completar. La primera part, estrenada el 1944, va agradar molt a Stalin, qui devia voler assemblar-se al protagonista. Però, a la segona part, acabada el 1946, Eisenstein no mostrava només el vessant heroic del tsar Ivan, que apareixia turmentat per les difícils decisions que havia de prendre; una opció segurament més propera a la realitat d'un personatge contradictori, anomenat el Terrible perquè no feia les coses a mitges i la seva guàrdia pretoriana, l'oprítxnina, executava les seves ordres amb fermesa i crueltat extremes. Stalin potser va pensar que el film criticava el seu propi autoritarisme; va prohibir l'exhibició d'aquesta segona part i tot plegat va propiciar la interrupció del rodatge de la tercera. Eisenstein va morir el 1948, amb només cinquanta anys, sense haver pogut completar la trilogia, i la segona part, també coneguda com La Conxorxa dels Boiars, no es va estrenar fins al 1958. 

Després de portar a la pràctica les seves idees sobre el muntatge en films tan revolucionaris -en tots els sentits- com "El acorazado Potemkin", "Octubre" o "Alexander Nevsky", Sergei Eisenstein explora a "Iván el Terrible" les possibilitats de l'expressionisme cinematogràfic; les interpretacions i la gestualitat recorden el teatre kabuki (prou conegut pel director, que era un gran admirador de la cultura japonesa), i les relacions entre els personatges s'expliquen a través de la composició dels plans i la utilització de les ombres. 

Disposaven de rotlles de pel·lícula en color que havien pispat als alemanys i, cap al final de la segona part de la trilogia (l'escena de la festa), Eisenstein experimenta amb el color, que hauria prevalgut en l'avortada tercera part d'aquesta obra fonamental del cinema soviètic.

dijous, 25 d’agost de 2022

¡NOP!

Després de la molt notable "Déjame salir" i de la potser més discutible "Nosotros", Jordan Peele s'aferma en la seva condició de renovador del gènere fantàstic, com un deixeble avantatjat de M. Night Shyamalan, l'autor de "Señales", títol amb més d'una similitud amb "¡Nop!", en què també hi ha un ranxo isolat (aquí crien cavalls) i uns germans que s'hauran d'enfrontar als extraterrestres. 

El film de Peele barreja elements de western amb un acostament al període d'or del subgènere (els anys cinquanta), de manera que aconsegueix un títol amb l'aroma dels clàssics i que -contràriament a allò que caldria esperar d'un blockbuster estiuenc- dedica més temps a presentar els personatges i elaborar un discurs de certa complexitat que a l'acció i els ensurts, tot i que hi ha algun moment de terror antològic i que la utilització dels efectes especials és modèlica. És respectuós amb la tradició i alhora original (virtut ja apreciable en els seus anteriors treballs), i la trama està farcida d'avisos i metàfores que propicien una controvèrsia sobre el final que farà fortuna a Internet.

dimarts, 23 d’agost de 2022

VALHALLA RISING

Entre "Bronson" i "Drive", Nicolas Winding Refn va dirigir "Valhalla Rising" (2009), una epopeia vikinga en què un esclau guerrer borni i potser mut, interpretat per Mads Mikkelsen, viatja cap a Terra Santa en companyia d'un nen i d'uns aventurers que pretenen fer fortuna. Però una espessa boira els confon i acaben a un lloc que podria ser Terranova però també l'Infern. El minimalisme d'una trama que ben aviat deriva cap a l'abstracció no ens aclareix el dubte. Mentrestant, el director danès ofereix alguns moments d'ultraviolència i un treball fotogràfic francament creatiu. De fet, és un film que cal llegir a través de les imatges.

dilluns, 22 d’agost de 2022

MALIGNO

James Wan retorna al terror clàssic a "Maligno" (2021), però, al revés del que passava a "Insidious", no és fins a la sorpresa cap al final del metratge (relativament previsible però eficaç), que la pel·lícula adquireix un mínim interès més enllà de descobrir els qui no ho sabíem que existeix una ciutat soterrada sota la moderna Seattle. Fins llavors, tot es redueix a una successió d'ensurts que només convoquen la indiferència.

dimecres, 17 d’agost de 2022

GOLFUS DE ROMA

Richard Lester va dirigir "Golfus de Roma" el 1966, tres anys abans que Fellini signés el seu "Satyricon". No adaptava un clàssic sinó una comèdia musical, ambientada, això sí, en una decadent Roma imperial que el britànic retrata quasi amb tanta habilitat com ho faria posteriorment l'italià. El caràcter teatral de l'escenografia no exclou detalls realistes i els colors vius (la fotografia és del gran Nicolas Roeg) conviuen amb la brutícia als carrers en què transcorre aquesta farsa amb esclaves eixerides, soldats presumptuosos, patricis despistats i criats murris. 

Lester, com als seus films amb els Beatles i a "El knack... y cómo conseguirlo" (1965), recorre novament al slapstick, particularment en la persecució final. Però salvaguarda amb èxit el to vodevilesc i treu un gran profit de les intervencions d'un elenc especialitzat en comèdies: Zero Mostel, Phil Silvers, Jack Gilford, Buster Keaton en la seva darrera intervenció cinematogràfica o Michael Crawford, famós en aquestes contrades per la sèrie de televisió "N'hi ha que neixen estrellats" (que va salvar una carrera en declivi i va preludiar la seva exitosa intervenció al musical The Phantom of the Opera).

dimarts, 16 d’agost de 2022

LA TEMPTACIÓ DE LA DESMESURA

"Bullet Train" (2022) té en la seva desmesura el principal defecte i, alhora, la millor virtut. 

Una estructura alambinada amb molts flaixbacs, unes situacions surrealistes, un humor negre més aviat fàcil, i sang i lluites amb katana a dojo suggereixen una influència del cinema de Tarantino no gaire ben païda. La ubicació de la improbable trama al tren bala que uneix Tòquio i Kyoto també evoca l'episodi japonès a "Kill Bill Vol. 1". Tanmateix, tot plegat enllaça amb una tradició oriental de films d'acció en què la sang vessada i els caps tallats ocupen quasi la totalitat del metratge, un plaer culpable no exempt de certa elegància visual que ja fonamentava "John Wick" (2014), inici d'una nissaga de culte i primer treball de David Leitch, el director, també responsable de diversos lliuraments de "Deadpool" i algun de "Fast & Furious". 

Si més no, "Bullet Train" no oculta el seu caràcter paròdic. Els diàlegs presumptament humorístics estan lluny del virtuosisme tarantinià; però, si l'apartat literari no està gaire ben mesurat (gosa incloure acudits escatològics que provoquen vergonya aliena tot i provenir d'un intèrpret tan cool com Brad Pitt, en la que podria ser darrera intervenció davant la càmera), la concatenació de seqüències impactants fins a arribar a l'espectacular segment de l'entrada del tren a Kyoto aconsegueix un crescendo adrenalític que no sempre resulta fàcil quan es tracta d'un plantejament basat en la desmesura, en el "com més, millor".
Per això dèiem que la desmesura, en aquest i altres films d'acció contemporanis, pot ser un mèrit, com acaba passant en aquesta molt lleugera i entretinguda "Bullet Train", o bé una llosa. 

Com passa, per exemple, en la producció de Netflix més cara de la història, "El agente invisible". Protagonitzada per dos dels intèrprets més populars del moment -Ryan Gosling i Ana de Armas-, parteix d'un senzill esquema argumental que hem vist en mil pel·lícules (un assassí a sou d'una institució governamental a qui volen matar els mateixos que l'han entrenat). L'acció és bastant trepidant però s'ofega en l'excés; un excés que proposa més escenaris que en la més viatgera de les produccions de James Bond; a més, resulta que els personatges viuen en els indrets més emblemàtics de cada ciutat (sigui Praga o sigui Viena, on el cau dels dolents és en una de les modernistes Hundertwasserhaus). Un guió de tres línies mal escrites i uns moviments de càmera impossibles sense cap funció dramàtica, que només volen impressionar. Potser no és casualitat que els directors -Anthony i Joe Russo- provinguin d'unes mastodòntiques pel·lícules de Marvel que se'm fan insuportables. 

En aquesta línia de molta acció i arts marcials, he topat amb una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques: "Todo a la vez en todas partes" (2022). He intentat veure-la a Movistar i no he aconseguit passar de la primera mitja hora. Cops de puny i salts d'un univers a un altre de paral·lel, escatologia i algun apunt sentimental molt d'estar per casa han esgotat la meva paciència. O jo m'estic fent vell o la gent ja no distingeix entre l'originalitat i el mal gust.

diumenge, 14 d’agost de 2022

AMANECER

Aquest 2022 toca llista decennal de millors pel·lícules de la història a càrrec de la prestigiosa revista Sight and Sound. 

Vam comentar l'anterior ara fa deu anys. Aquesta vegada sembla que s'endarrereix la publicació fins al mes de novembre per problemes logístics. Mentrestant, augmenten les apostes: continuarà "Vértigo" en primera posició després d'arrabassar-li la corona a "Ciudadano Kane"? Milloraran posicions títols com "2001" o "Amanecer"? 

No sabem què passarà. Si més no, una recent revisió del primer film americà de Friedrich Wilhelm Murnau ens convenç de la seva rellevància i la seva importància en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. 

En els primers minuts del film, ja podem apreciar un catàleg de recursos narratius insòlits en el moment de la seva estrena (1927): travellings de seguiment (en un mateix pla, la càmera segueix el personatge i acaba adoptant el seu punt de vista); composicions amb profunditat de camp; flash-backs; flash-forwards; sobreimpressions... 

Un argument melodramàtic ens podia portar a concloure que els mèrits del film eren només visuals, però el cert és que Murnau, assumint les convencions del gènere, explora a fons les seves possibilitats i aconsegueix moments commovedors i d'indubtable força poètica. Posem com a exemple quan els esposos arriben a la ciutat: després d'haver intentat matar la dona i penedir-se en el darrer moment, el marit no sap com fer-se perdonar; tots dos somiquen asseguts en una cafeteria; després, surten al carrer i contemplen l'arribada d'uns nuvis a una església; els segueixen fins a l'interior i, mentre se celebra la cerimònia oficial, la parella protagonista veu renéixer l'amor que un dia els va unir en una escena similar; finalment, surten junts de l'església, abans que els autèntics nuvis, dignes i enamorats davant la sorpresa dels convidats al casament. 

Males influències:
Cal saber perdonar.

dimecres, 10 d’agost de 2022

HITCHCOCK: DOS ÈXITS DE L'ETAPA ANGLESA

Tot i que sabem que Hitchcock acostumava a reiterar arguments i idees i que fins i tot va fer un remake del film de l'etapa anglesa "El hombre que sabía demasiado", sorprenen les nombroses similituds entre "39 escalones" (dirigida un any més tard, el 1935) i la molt posterior -i americana- "Con la muerte en los talones" (1959). 

El protagonista del film britànic és un xicot molt simpàtic a qui tothom persegueix: la policia perquè el creu culpable d'assassinat i uns agents secrets perquè no malmeti el seu pla de robar informació militar rellevant. Hi ha una escena en un míting polític amb una funció narrativa idèntica a la de l'escena de la subhasta de "Con la muerte en los talones". En un tren, coneix una rossa que l'ajudarà quan descobreix que és un fals culpable; Hitchcock no arriba a l'extrem de fer entrar el tren en un túnel per simbolitzar el coit entre la parella però ofega el crit d'una dona quan descobreix el cadàver amb el xiulet del tren -on viatja el presumpte assassí- quan surt de l'estació. I les complicacions derivades de treure's la rossa unes mitges mullades mentre continua emmanillada al protagonista, amb qui, a més, haurà de passar la nit, proporcionen el vessant eròtic d'un relat trepidant en què els esglaons del títol només són l'improbable mcguffin

Una melodia que obsessiona el protagonista l'ajudarà a resoldre la situació, de la mateixa manera que la cançó de Doris Day és determinant en la versió americana d'"El hombre que sabía demasiado". 

També unes notes musicals que intenta recordar el protagonista són rellevants en la trama d"Alarma en el expreso" (1938), un altre gran èxit de l'etapa anglesa del director. Basat en la novel·la "La dama desaparece" (que és també el títol original del film, "The Lady Vanishes"), és un film entretingudíssim, amb constants notes d'humor, una subtrama amorosa previsible però simpàtica, i que transcorre durant gairebé tot el metratge en un tren on una dona pot haver desaparegut, si és que existia, ja que ningú no la recorda tret de la protagonista (Margaret Lockwood, secundada per un elegant Michael Redgrave). Unes ditades en un vidre seran tan essencials en la resolució del conflicte com en la molt posterior "Plan de vuelo: Desaparecida" (protagonitzada per Jodie Foster i dirigida per Robert Schwentke l'any 2005, la seva única idea està copiada del treball de Hitchcock).

dissabte, 6 d’agost de 2022

CRIMS

La sèrie catalana "Crims", presentada per Carles Porta, ha gaudit d'un èxit enorme i ara l'ha comprada Movistar. No m'estranya. No tots els capítols són equilibrats, alguns estan allargats innecessàriament; però la majoria de les històries absolutament reals que narra, a part de demostrar la ineptitud de la nostra policia, superada només per la ineptitud dels criminals, resulten esgarrifoses; mostren els assassinats més gratuïts i surrealistes imaginables i ens ensenyen que el mal absolut és entre nosaltres, floreix en la banalitat, entre enveges i traumes i problemes per arribar a final de mes (com en la història de la parella que va matar i esquarterar el germà de l'home i la seva xicota embarassada només perquè els molestava que tinguessin més vida social en la trista urbanització en què vivien tots quatre). 

Però no volem només parlar de la sèrie televisiva, que ens servirà d'excusa per recordar tres pel·lícules (dues espanyoles i una britànica) que també narren crims que van succeir en la realitat (amb alguna llicència):
- "El crimen de la calle Bordadores" (Edgar Neville, 1946). 

S'inspira en un cas real i només va canviar el nom del carrer on van assassinar una dona de bona posició. La criada, un pretendent murri i una venedora de loteria eren els principals sospitosos. Neville, un dels realitzadors més notables del cinema espanyol de postguerra, va combinar amb eficàcia el relatiu suspens de la trama i la descripció del Madrid castís de finals del XIX on els pinxos feien de les seves quan no estaven ballant un xotis.
- "El extraño viaje" (Fernando Fernán Gómez, 1964). 

Tan maleïda com "El mundo sigue" i igualment genial és aquesta crònica negra no exempta d'un humor molt bèstia (només cal veure com es delata el criminal després de beure un got de vi amb molt cos) i, tanmateix, terrorífica: les aparicions de Tota Alba, la patètica vida dels germans interpretats per uns impagables Jesús Franco (sí, el director) i Rafaela Aparicio, la descripció d'una Espanya rural dominada pels prejudicis i les repressions sexuals.
- "El estrangulador de Rillington Place" (Richard Fleischer, 1971). 

Viatgem ara a Anglaterra però no ens movem dels ambients marginals. Excepcionalment interpretada per Richard Attenborough, John Hurt i Judy Geeson, se centra en la figura d'un psicòpata de manual que s'aprofita -en molts sentits- d'una parella de llogaters sense calés ni sentit comú. La descripció dels personatges i del claustrofòbic ambient de la pensió esdevé inapel·lable. En la carrera del director, aquest film forma un díptic amb la igualment notable "El estrangulador de Boston" (1968), que algun dia haurem de comentar.

dijous, 4 d’agost de 2022

LAS COSAS QUE DECIMOS, LAS COSAS QUE HACEMOS

Si una pel·lícula francesa porta per títol "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos", està molt dialogada i parla de relacions amoroses en què les intencions topen amb l'atzar (o, millor dit, amb el caos), la referència al mestre Rohmer resulta inevitable. 

Però el film, dirigit el 2020 per Emmanuel Mouret, és prou personal per evitar les comparacions. Hi ha un moment de lleure que inclou una ruta turística però que serveix bàsicament per enllaçar diverses històries narrades en flash-back i que mostren com les nostres vides es basen en eleccions no sempre ben fonamentades però que potser cal assumir per poder tirar endavant. Com sigui, la pel·lícula de Mouret és inusualment elegant (atenció a una esplèndida banda sonora de peces clàssiques) i profundament romàntica. No el romanticisme tòpic de títols com "Love Actually" sinó un de més profund i asimètric, que parla més de sentiments que no pas d'un amor que els personatges no saben com definir, que potser confonen amb el desig, que condueix al plaer però també a la gelosia i a la tristesa; Mouret sembla conèixer molt bé les nostres contradiccions i ha estat capaç de robar-nos el cor.

diumenge, 31 de juliol de 2022

DOS FINCHER DEL SEGLE XX AMB SORPRESA

Després de "Se7en" i la seva terrorífica seqüència final, David Fincher va reincidir fins a dues vegades en els títols amb final sorpresa. 

"The Game" (1997), ben interpretada per Michael Douglas, narra la peripècia d'un multimilionari molt seriós a qui el seu germà -ovella negra de la família- regala pel seu aniversari un joc que promet aventures i diversió. El Joc compleix el propòsit amb escreix; però no li havien explicat que podia ser angoixant. 

El film va rebre crítiques per la seva artificiositat; un treball impecable al servei de res, un guió amb trampa. Sí, és possible, però l'enèrgica realització de Fincher converteix "The Game" en un títol entretingudíssim. I no oblidem les prestacions de l'habitualment desaprofitada Deborah Kara Unger. 

"El club de la lucha" (1999) ha esdevingut un títol de culte, la qual cosa és una mica inquietant ja que presenta la revolució antisistema dels seus protagonistes sota les formes del masclisme i el feixisme. En qualsevol cas, més enllà del missatge ambigu, és un prodigi narratiu, una muntanya russa en què és fàcil descarrilar però que el director controla amb una recepta impecable a base d'energia, lluentor narrativa, una mica d'humor negre i -també- una mica de trampa. A més, Brad Pitt, Edward Norton i Helena Bonham Carter són el triangle perfecte. I no diré més. Ah, sí: que Meat Loaf i Jared Leto fan dos secundaris impagables.

dissabte, 30 de juliol de 2022

LA VIDA DE LOS DEMÁS

Continuem amb les pel·lícules de denúncia, ara en clau menys espectacular. "La vida de los demás" (Mohammad Rasoulof, 2020), guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín, se centra en la pena de mort, pel que sembla bastant habitual a l'Iran, i ho fa des del punt de vista dels botxins, a través de quatre episodis que presenten actituds diverses, en general més aviat disconformes. I és que estar fent la mili i que t'encarreguin penjar algú ha de ser per força desagradable. 

Està bastant bé, sobretot el primer episodi, però res no li pot fer ombra a la contribució de Berlanga.

dimecres, 27 de juliol de 2022

PAPILLON

Dues de les pel·lícules més populars estrenades el 1973 adaptaven best-sellers. Ja vam parlar de "Chacal" i ara ho farem de "Papillon", que, dirigida per l'habitualment eficaç Franklin J. Schaffner, portava a la pantalla l'obra presumptament autobiogràfica on Henri Charrière relatava la seva penosa reclusió a la Guaiana Francesa, els seus intents de fuga i els corresponents càstigs en una cel·la d'aïllament per períodes que oscil·laven entre els dos i els cinc anys. 

Més enllà de la denúncia d'un sistema inhumà, en la línia d'un subgènere en què també caben títols com "La leyenda del indomable", "El expreso de medianoche" o "Sleepers", el film de Schaffner conté elements del cinema d'aventures i és igualment el retrat d'una amistat -entre el nostre Papillon i el falsificador Louis Dega- que comença de manera interessada i acaba sent sincera. Dustin Hoffman, qui comptava amb l'experiència d'un personatge similar a "Cowboy de medianoche" (Dega té més diners però gastar-los a la Guaiana no resulta senzill), i Steve McQueen, un altre actor de moda els anys setanta i expert en fugues ("La gran evasión"), defensen bé els seus papers, mentre Dalton Trumbo aporta la seva experiència com a guionista. 

Com en el cas de "Chacal", hi ha un remake recent que no ens hem dignat freqüentar.

dilluns, 25 de juliol de 2022

UN VERANO CON MÓNICA

Ara que és estiu i que hem parlat d'amors d'estiu, sembla una bona ocasió per recordar un dels millors i més famosos títols dirigits per Ingmar Bergman (l'hem pogut veure al canal televisiu Verdi Classics -tot un descobriment- i també gràcies al nostre bon amic Cinefília, que ja porta uns dies parlant del mestre suec). 

"Un verano con Mónica" (1953) parla d'això, d'una parella d'adolescents que fugen amb una barca d'un món mediocre i miserable per viure el seu amor en llibertat, aprofitant el sol de l'estiu de Suècia que imaginem menys calorós que el d'aquí. Ella (Harriet Andersson, una de les actrius recurrents del director) passeja nua vora el mar en una escena mítica. Però la passió dels joves amants, que Bergman descriu combinant plans generals i de detall que mostren una naturalesa tan primigènia com els sentiments dels protagonistes, es refreda quan l'hivern -i la maternitat- els obliga a tancar-se entre quatre parets. La institució matrimonial, que el realitzador sempre ha contemplat amb pessimisme, és com una trampa que s'endú els somnis a través del mirall que obre i tanca simètricament la pel·lícula. Ells no ho acaben d'entendre i potser tampoc nosaltres mentre ens miren (interroguen?) des d'uns característics primers plans tan intensament com insondable.

dissabte, 23 de juliol de 2022

LOS EUROPEOS

A "Los europeos" (2020), el realitzador Víctor García León adapta una novel·la de Rafael Azcona sobre dos pijos de Madrid que, a finals dels anys cinquanta, viatgen a Eivissa per relacionar-se amb turistes estrangeres. 

Un d'ells (Juan Diego Botto) controla la situació a força de diners i de cinisme; el personatge de Raúl Arévalo exerceix de deixeble aparentment innocent i passa els primers dies de vacances despistat o borratxo (o les dues coses alhora), fins que inicia una relació sentimental amb una francesa de bon veure (Stéphane Caillard). 

El film pretén reflectir una època i ho fa subtilment, sense exagerar el to costumista; fins i tot pot semblar una bonica història d'amor d'estiu; però el final a l'estació de França de Barcelona obre els ulls als personatges i a l'espectador sobre la impossibilitat dels somnis en un territori dominat pel masclisme i els prejudicis.

divendres, 22 de juliol de 2022

EL VIENTO Y EL LEÓN

A "El viento y el león" (1975), Sean Connery fa de cabdill berber. Al començament del segle XX, està en lluita contra tothom i segresta una vídua nord-americana (Candice Bergen) i els seus dos fills. Tot i que, al principi, surt tallant caps a tort i a dret, a mesura que avança l'acció es revela un senyor amable, valent i amb sentit de la justícia a qui la segrestada i els nens només poden admirar. 

El director és en John Milius. En aquella època, abans que les seves idees ultradretanes es fessin evidents per culpa de títols com "Amanecer rojo", la crítica el reverenciava. I cal reconèixer que la pel·lícula juga amb els elements dels films clàssics d'aventures i és romàntica i divertida; però l'obsessió per mostrar el president Roosevelt com un home d'acció que gaudeix matant óssos i que admira el rebel marroquí, així com la presentació dels soldats americans com uns herois perquè imposen la seva llei a sang i foc en un país on ningú no els ha convidat, ja haurien hagut d'aixecar alguna sospita sobre la seva ambigüitat ideològica. 

Milius es permet copiar la millor escena de "Grupo salvaje" quan els americans van a salvar el berber dels alemanys que l'han fet presoner; per cert, el dolent d'aquesta nacionalitat és el mateix actor (un francès: Antoine Saint-John) que feia un paper idèntic a "¡Agáchate, maldito!"; fins i tot devia aprofitar el vestit. I una altra curiositat: apareix, fent de polític, John Huston, realitzador d'"El hombre que pudo reinar", que és l'altre film d'aventures que Sean Connery va protagonitzar aquell mateix any.

dimecres, 20 de juliol de 2022

EL AMOR EN SU LUGAR

Des de "Buried" (2010), sabem que a Rodrigo Cortés li agraden els tour de force narratius. A "El amor en su lugar" (2021), que comença amb un pla-seqüència prodigiós en què la protagonista recorre el gueto jueu de Varsòvia (és l'any 1942), l'acció transcorre en temps real i alterna la comèdia musical romàntica que uns actors aficionats ofereixen als veïns per alleujar-los i fer-los riure una estona, amb la descripció dels seus propis problemes, que intentaran resoldre entre bastidors. 

La proposta, que es basa en un espectacle real que es va representar al gueto pocs mesos abans de la deportació dels seus 400.000 habitants, és sense dubte original, i colpidora la temàtica. Llàstima que Cortés ho sotmeti tot a una estructura alambinada i només aparentment caòtica en detriment del ritme i de la tensió dramàtica. Si més no, el film ens ha permès descobrir l'actriu i cantant danesa Clara Rugaard, adorable, guapíssima.

dilluns, 18 de juliol de 2022

MALNAZIDOS

Per aparcar les diferències entre feixistes i republicans en el marc de la Guerra Civil Espanyola, res com una invasió de zombis, propiciada pels experiments d'un mad doctor de les SS. 

"Malnazidos" (Javier Ruiz Caldera, Alberto de Toro, 2020) s'apunta al cinema de zombis -ja emparentats amb els nazis en produccions europees recents- i el combina amb una aventura entre milicians i nacionals, tots simpàtics i finalment ben avinguts, amb l'excepció del comissari polític (no patiu, els zombis ho arreglaran). Més enllà d'un punt de partida que enllaçaria el film amb "La vaquilla" de Berlanga per la voluntat de dessacralitzar el trauma de la contesa i cercar una reconciliació possible en la ficció cinematogràfica, el film de Caldera i Toro no aporta grans novetats al gènere, però està proveït d'elegància i sentit de l'humor i es beneficia d'un elenc magnífic, amb Miki Esparbé, Aura Garrido, Luis Callejo i un sensacional Manel Llunell, entre d'altres.

divendres, 15 de juliol de 2022

ODESSA

Després de parlar de "La noche de los generales" i havent ja comentat l'altra adaptació més famosa d'una novel·la de Frederick Forsyth ("Chacal"), sucumbeixo a la temptació de parlar d'"Odessa" (Ronald Neame, 1974). En aquest cas, no penso que la pel·lícula sigui gaire millor que el llibre; el ritme és insegur i resulta poc versemblant la peripècia del periodista convertit en una mena de James Bond d'estar per casa rere la pista d'un exnazi (Eduard Roschmann) antic comandant d'un camp d'extermini, convertit en l'actualitat (l'acció se situa l'any 1963) en president d'una companyia d'electricitat (les dues, com podeu veure, feines abjectes). Però resulta entretinguda, és un dels primers films comercials que va abordar el tema de l'Holocaust i inaugurava un subgènere sobre la cacera d'exnazis que, durant la dècada dels setanta, propiciaria almenys altres dos títols destacables: "Marathon Man" (1976), magnífic film de John Schlesinger que ja vam comentar al bloc, i "Los niños de Brasil" (Franklin J. Schaffner, 1978).

Maximilian Schell, un especialista en papers d'alemanys fanàtics, fa de Roschmann, mentre la seva germana Maria Schell és la mare del periodista Peter Miller, interpretat per John Voight. En el segon títol de la llista ("Marathon Man"), el protagonista era Dustin Hoffman, qui havia actuat al costat de Voight a "Cowboy de medianoche", també dirigida per Schlesinger, un britànic afincat als Estats Units, com també ho era Neame, director d'"Odessa"; i el dolent, inspirat en Josef Mengele, era Laurence Olivier, curiosament convertit en jueu caçador de nazis a "Los niños del Brasil", ara enfrontat al mateix doctor Mengele, obsessionat a crear clons d'Adolf Hitler, i interpretat per Gregory Peck.

dijous, 14 de juliol de 2022

LA NOCHE DE LOS GENERALES

Després de "Lawrence de Arabia", Peter O'Toole i Omar Shariff van tornar a coincidir a "La noche de los generales" (Anatole Litvak, 1967). El sumptuós repartiment també incloïa Tom Courtenay ("Doctor Zhivago"), Donald Pleasance, Philippe Noiret i Christopher Plummer (el protagonista de "Sonrisas y lágrimas" oferia una breu aparició en el paper del mariscal Rommel). 

Es tracta d'un drama policíac a partir de l'assassinat d'una prostituta a la Varsòvia ocupada pels alemanys el 1942 i que serveix d'excusa per abordar dues qüestions que han centrat altres films posteriors: el complot per matar Adolf Hitler en l'anomenada Operació Valquíria, que originaria una pel·lícula amb aquest títol dirigida el 2008 per Bryan Singer, protagonitzada per Tom Cruise; i la pervivència d'associacions d'antics oficials nazis als anys seixanta, que seria el tema principal en una novel·la de Frederic Forsyth portada al cinema el 1974 per Ronald Neame ("Odessa"). 

"La noche de los generales" toca massa tecles i no és un prodigi de ritme cinematogràfic però cal destacar la interpretació d'O'Toole en el paper d'un general alemany que es mostra fred i eficaç mentre crema un barri sencer de Varsòvia però perdrà els papers davant d'un quadre "d'art degenerat" que descobreix a París, un autorretrat de Van Gogh en què veurà reflectit el cantó més fosc de la seva personalitat monstruosa.