LOS SUEÑOS

El 1990, en la darrera etapa de la seva carrera, quan George Lucas i Steven Spielberg l'apadrinaven, Akira Kurosawa va realitzar el seu títol més personal, no endebades es tracta de la plasmació en imatges de vuit somnis (malsons, en més d'un cas) que havia tingut i que, en forma de contes, ens traslladen primer a la seva infantesa i el descobriment del món a través de llegendes japoneses per abordar després temes més universals com l'art (genial el fragment en què el protagonista entra en l'univers de Van Gogh, interpretat al film per Martin Scorsese), la mort, i visions apocalíptiques encerclades per un missatge clarament ecologista.

TRES PADRINOS

John Wayne, Ward Bond, Pedro Armendáriz, Hank Worden y Guy Kibbee també apareixen a "Tres padrinos", que John Ford va signar el mateix any 1948. Al film també intervé Harry Carey Jr., a qui retrobarem en altres títols de Ford, inclosos "La legión invencible" i "Centauros del desierto". Aquí, és el tercer "padrí", juntament amb Wayne i Armendáriz, i ja des del principi intuïm que el xicot no arribarà al final de la pel·lícula. 

"Tres padrinos" és un títol estrany, sobretot des d'una perspectiva actual. Té diversos moments de comèdia i el final, amb l'inefable Guy Kibbee exercint de jutge comprensiu, conté el moment icònic en què, finalitzat el judici, es declara novament obert el bar -que han fet servir per a l'ocasió- i tothom ho celebra bevent whisky. És habitual que Ford alterni l'humor amb la tragèdia més genuïna, com passa a "Centauros del desierto"; però és que aquí ens farà patir durant la major part del metratge fins a extrems de pur sadisme. 

Robert, William i Pedro semblen bona canalla, però assalten un banc i fugen al desert. El sheriff (Bond), preveient les seves intencions, envia destacaments a cada dipòsit d'aigua de la regió, de manera que els protagonistes comencen a passar-ho malament entre dunes, roques i tempestes de sorra. La set no és l'únic inconvenient: el jove William (Carey Jr.) va ferit; enmig d'una tempesta, perden els cavalls; finalment, a mig camí, troben un carro abandonat en què una dona moribunda té un fill en la seva presència, la qual cosa els converteix en padrins del nadó, a qui hauran de protegir mentre continuen la penosa marxa. 

L'escena en què Wayne empastifa l'esquena rosada del nadó amb el greix per a les rodes del carruatge devia divertir i emocionar el públic de l'època. Jo només patia i, per poder aguantar-ho, em fixava en la posició de l'horitzó en cada enquadrament (doneu-li a Spielberg la culpa!). Val a dir que totes les escenes al desert estan esplèndidament realitzades (la fotografia de Winton C. Hoch, en color, és excepcional) i la descripció d'una naturalesa inclement no té res a envejar a l'aportació de Lean anys després. 

L'horitzó és a dalt? És interessant.

FORT APACHE

Les referències de Spielberg en la seva darrera pel·lícula al "millor director de tots els temps", ens serviran d'excusa per recordar el primer títol de la Trilogia de la Cavalleria. 

A "Fort Apache" (1948), els militars que vigilen que els indis no surtin de les seves reserves viuen relativament tranquils. Amb les seves famílies, integren una comunitat ben avinguda, que alterna els balls amb uniforme de gala amb les partides de cartes i borratxeres a la cantina. Però les coses es compliquen quan: 

- Arriba un nou comandant molt seriós (Henry Fonda). 

- Uns indis rebels es dediquen a torturar i matar els blancs que tenen la desgràcia de trobar-se'ls. 

La filla del comandant (Shirley Temple) s'enamora d'un jove oficial arribat de West Point que coneix a la diligència, un irlandès fill del veterà sergent interpretat per Ward Bond. Però, tot i el currículum del nano, s'imposa el classisme. El personatge de Henry Fonda també és racista, i se li'n refot que John Wayne hagi compromès la seva paraula amb els pellroges. 

El comandant està inspirat en el general Custer, i el final ho deixa clar. Com sigui, Ford el mostra com un paio equivocat però, tanmateix, heroic, i l'epíleg inclou un comentari sobre l'origen de les llegendes que retrobarem més elaborat en la magistral "El hombre que mató a Liberty Valance". 

"Fort Apache" aglutina elements comuns a la majoria de westerns de John Ford, barreja hàbilment humor i èpica i reuneix una troupe actoral que acabaria resultant indispensable: Victor McLaglen, Pedro Armendáriz, Guy Kibbee, Hank Worden, a més dels ja esmentats Wayne i Bond. 

La festa i la ressaca posterior:

No menyspreïs els indis; després passa el que passa:

LOS FABELMAN

Sense ser estrictament autobiogràfica, és evident que "Los Fabelman" ens parla del nen Spielberg i del jove Spielberg, entestat a fer cinema d'ençà del seu descobriment quan assisteix, en la primera escena del film, a la projecció d'"El mayor espectáculo del mundo" (Cecil B. DeMille, 1952). Aquest inici demostra -com si calgués!- l'extraordinària sensibilitat i perícia narrativa del mestre Steven Spielberg: en el primer pla, només veiem el nen, amb els adults fora de quadre, com passava en la major part d'"E.T."; però el pare i la mare Fabelman (Paul Dano i Michelle Williams) s'inclinen cap a ell per tranquil·litzar-lo (algú li ha dit que la sala de cinema és fosca), i llavors comprenem que tindran un paper important en la història; acabada la projecció, amb el nen encara en estat de xoc, el pare comenta, quan arriben al seu barri, que costa de trobar la seva casa entre altres que són idèntiques, a la qual cosa replica el petit que és l'única que està fosca; perquè és Nadal i els jueus no celebren el Nadal i no adornen les cases amb llums de colors. De manera que aquest detall i el diàleg que l'acompanya, ens subministren còmodament una informació rellevant. Però, a més, serveix per establir la dicotomia llum i foscor, que és consubstancial al cinema.

A "Los Fabelman", el cinema pot servir per revelar una veritat oculta i també per manipular la realitat. Spielberg posa de manifest aquesta altra duplicitat mentre mostra com el seu jove alter ego construeix ficcions o fabrica mites quasi amb la mateixa facilitat amb què ell ens condueix per un camí ple d'emocions, ja transitat, fins i tot en títols molt menors (tota la part de la high school californiana), però que podem admirar com si fos la primera vegada. És la virtut dels clàssics.

EL AÑO QUE VIVIMOS PELIGROSAMENTE

L'única pega que hom pot objectar-li a "Bajo el fuego" és que sembla una rèplica d'un film de l'any anterior, dirigit per Peter Weir. 

"El año que vivimos peligrosamente" també tracta de reporters de guerra ficats en un conflicte en què rebels comunistes lluiten contra el dictador de torn. En aquest cas, es tracta de la rebel·lió contra Sukarno a Indonèsia, l'any 1965. També hi ha dilemes ètics i una relació triangular, molt peculiar, entre l'eixerit protagonista (Mel Gibson), una dona que treballa a l'ambaixada anglesa (Sigourney Weaver) i un fotògraf indonesi, individu físicament insignificant (el paper el va interpretar una dona, Linda Hunt, premiada amb l'Òscar a millor actriu), patètic i alhora entranyable, que aprofita el seu coneixement del terreny per exercir de demiürg.

BAJO EL FUEGO

Dirigida per l'avui oblidat Roger Spottiswoode, "Bajo el fuego" (1983) és una molt notable pel·lícula sobre reporters de guerra, ambientada en la revolució nicaragüenca. 

La trama exposa amb elegància la relació triangular entre el fotògraf Russell Price (Nick Nolte en el millor moment de la seva carrera), el seu mentor i amic Alex (Gene Hackman) i la ja exparella del segon, la també periodista Claire (Joanna Cassidy), i també la dificultat d'exercir d'observador neutral en un conflicte en què els rebels resulten més simpàtics que els homes de Somoza. A part dels tres protagonistes, trobem altres personatges interessants, com l'espia que troba en Jean-Louis Trintignant l'intèrpret ideal, o el no menys inquietant mercenari amb els trets d'Ed Harris. 

Atès que el protagonista és fotògraf, sembla obligat que la il·luminació del film vagi a càrrec d'un bon professional, i Spottiswoode recorre a John Alcott, amb qui ja havia col·laborat en la menys ambiciosa però també notable "El tren del terror" (1980). El responsable de la fotografia de "Barry Lyndon" lliura un treball impecable, sobri i atmosfèric.

LOS HIJOS DE OTROS

Virginie Efira, a qui recordem per "Benedetta", protagonitza aquest notable títol de Rebecca Zlotowski. Fa el paper d'una dona madura encara atractiva però conscient que el temps se li escapa si vol ser mare. I ser mare dels fills dels altres (com els passa a moltes segones parelles) també té la seva complicació.

"Los hijos de los otros" no descobreix la sopa d'all, però aborda un tema molt habitual en la societat contemporània amb delicadesa i amb solvència. És emotiva però no melodramàtica. És senzilla però és elegant. I Efira, guapíssima, il·lumina un film no excessivament alegre.

ALMAS EN PENA DE INISHERIN

"Almas en pena de Inisherin" comparteix amb altres títols de Martin McDonagh la voluntat de ser imprevisible, d'establir un cert distanciament amb derivacions surrealistes que no exclou l'empatia cap als personatges. 

Aquí ens submergeix en una comunitat illenca de la Irlanda profunda en plena guerra civil; l'indret més avorrit i endogàmic imaginable. I, entre pintes de cervesa i paisatges bucòlics, narra la història de Pádraic i Colm a partir del moment en què el segon li nega al primer l'amistat que han compartit quotidianament. I és veritat que Pádraic és una mica pobre d'esperit, però si l'excusa de Colm és una crisi existencial, no sembla que la seva actitud hagi de comportar avantatges o canvis substancials.

McDonagh recupera els dos protagonistes d'"Escondidos en Brujas" (Colin Farrell i Brendan Gleeson) i construeix una aventura que pot viatjar de la comèdia al drama amb la mateixa tossuderia que exhibeix el personatge de Gleeson, amb ecos de Ford i del Lean de "La hija de Ryan", sense perdre de vista un altre irlandès il·lustre, el dramaturg Samuel Beckett.

MODELO 77

Amb experiència en el thriller i la recreació històrica, Alberto Rodríguez aborda ara el gènere carcerari i ens condueix als primers dies de la Transició democràtica per mostrar-nos com n'eren de bèsties els funcionaris de la Model i lamentables les condicions dels presoners, polítics o comuns. 

Rodríguez, guanyador del Goya per "La isla mínima", s'ha hagut de conformar ara amb uns quants premis tècnics per "Modelo 77" (2022), film correcte i absorbent, però que no destaca especialment si el comparem amb altres títols d'un subgènere amb una tradició llarga, si més no d'un cinema, el nord-americà, en el qual sempre s'emmiralla el realitzador (el seu curt per a la minisèrie "Apagón" era un western), però sense perdre l'accent patri. 

I, ja que parlem dels Goya, deixeu-me dir que tots els premis atorgats a "As bestas" m'han semblat merescuts, tot i que també lamento les carabasses per a "Alcarràs" i "Pacifiction" (ni tan sols nominada). 

Tampoc no ha tingut premis "Girasoles silvestres" (Jaime Rosales, 2022), que em va recordar "Cinco lobitos" perquè també la protagonista té problemes per conciliar feina, estudis i maternitat. No discutiré que Laia Costa mereixés el premi d'interpretació, però Anna Castillo excel·leix en el paper d'una xoni que té relacions amb tres homes que representen diversos nivells de masclisme. 

Rosales aconsegueix moments de gran autenticitat sense haver d'excusar-se amb un argument convencional. L'estructura és coherent amb el seu plantejament, però també és una llàstima que l'impacte de tota la part en què Oriol Pla broda el paper de maltractador no es pugui estendre a la resta de la pel·lícula.

EL CIRCO

Ubicada entre dues obres mestres com "La quimera del oro" i "Luces de la ciudad", "El circo" (1928) no és la pel·lícula més recordada de Charles Chaplin. Això no vol dir que no sigui una gran comèdia; els gags són molt elaborats i divertits, al nivell d'altres grans títols del seu autor; la trama és senzilla però té un punt de partida enginyós: el vagabund (Charlot), perseguit per la policia pel robatori d'una cartera del qual no n'és del tot culpable (situació recurrent en la seva filmografia), entra dins la carpa d'un circ en hores baixes i el públic, que el pren per un pallasso, aplaudeix amb tant entusiasme que el propietari decideix fitxar-lo... per descobrir ben aviat que l'home només fa gràcia quan no ho fa a propòsit. Completa la trama una història d'amor que no li funciona gaire bé a Charlot quan la noia, acròbata filla del propietari del circ, s'enamora d'un funambulista ben plantat; la vena masoquista de Chaplin condueix a un final en què el nostre heroi marxa vers l'horitzó, amb el seu caminar característic, tot sol però amb el cap ben alt. 

En la seva autobiografia, Chaplin relega aquest títol, però el cert és que va ser un gran èxit de crítica i públic. Tal vegada preferís oblidar un rodatge molt complicat, que es va allargar dos anys: primer, es va fer malbé el negatiu; després, es van cremar els decorats; d'altra banda, un divorci especialment complicat va forçar Chaplin a suspendre la filmació per por que embarguessin el material rodat. Va haver de pagar una fortuna a la seva ex i, quan va estar en situació d'acabar la pel·lícula, ja tenia tots els cabells blancs, la qual cosa l'obligaria a tenyir-se'ls (com en títols posteriors en què recuperava el personatge de Charlot). 

A més, el seu afany perfeccionista va portar-lo a repetir les escenes centenars de vegades, fins i tot aquelles en què arriscava la vida, com quan fa de funambulista sense cap xarxa ni truc, o quan comparteix gàbia amb un lleó.

LA QUIMERA DEL ORO

En el retorn de Chaplin a la comèdia, el tema dels diners (o la necessitat d'escapar de la misèria) continua centrant una trama que s'inspira en la relativament recent febre de l'or de Klondike (cap a Alaska, més o menys). 

Les fotografies dels buscadors d'or ascendint en comitiva les muntanyes nevades i del poble de Dawson, ple de tavernes, sorgit del no-res, inspiren un títol que, malgrat el to humorístic, també vol ser un retrat de la condició humana. 

"La quimera del oro" (1925) funciona en diversos registres: és un film d'aventures, una tendra història d'amor entre el pobre Charlot i una guapa cabaretera (Georgia Hale), i una comèdia genial que conté gags tan memorables com el de la sabata que es cruspeixen els expedicionaris famolencs com si es tractés d'un filet o la cabana que oscil·la sobre el penya-segat. 

Després de molts malentesos, el protagonista aconseguirà l'amor de la noia, però això passa quan ja és ric, tot i que ella el reconeix vestit de vagabund. A la posterior i també magistral "Luces de la ciudad", hi ha una confusió semblant però en sentit invers.

LA BALLENA

A "La ballena", Darren Aronofsky recupera un registre intimista en què sembla sentir-se còmode malgrat les vel·leïtats espectaculars que sovintegen en la seva filmografia ("Noé", per exemple). També ofereix una gran oportunitat a una estrella en hores baixes, com va fer amb Mickey Rourke a "El luchador"; aquí es tracta de Brendan Fraser, abans especialitzat en action movies infantilitzades, afectat després per una depressió, ara redimit en el paper molt oscaritzable d'un professor de literatura homosexual que té alguns problemes de sobrepès... no menors, en realitat; el doble sentit del títol pot semblar obvi, però també es refereix a una crítica de la novel·la Moby Dick que el protagonista llegeix com un mantra i que trobarà sentit en un final bastant memorable després de dues hores de confessions, traumes familiars i les referències religioses habituals en la filmografia del realitzador.

UNA MUJER DE PARÍS

Quan Charles Chaplin va fundar la United Artists, amb Mary Pickford, Douglas Fairbanks i David Wark Griffith, el 1919, cercava més independència i llibertat creativa. Però no va ser fins al 1923 que, sota el seu segell, es va atrevir amb un llargmetratge que no protagonitzava i que, a més, era un drama absolut. 

"Una mujer de París", amb Edna Purviance, narra la peripècia de Marie St. Claire, una jove de poble enamorada d'un pintor que, a causa d'un malentès, acaba tota sola a París. A la capital, però, treu partit de la seva bellesa i remena diners mentre passeja del braç d'un seductor una mica cínic (gran Adolphe Menjou). Quan retroba el seu antic amor, se sent una mica desorientada. 

No hi ha humor en aquest film de Chaplin, però el tema dels diners és, una vegada més, central en una trama que esdevé tràgica i moralista, i que confirma la debilitat del director pel melodrama. 

Va ser un fracàs absolut (*), la qual cosa no vol dir que sigui una mala pel·lícula, i el realitzador demostra que sap ser subtil; per exemple, en l'escena en què la protagonista rep les amigues mentre li fan un massatge, i la càmera només enfoca la massatgista, que fa cara de circumstàncies davant la hipocresia i lleugeresa mostrada per les noies. Chaplin va recuperar Charlot i la comèdia a "La quimera del oro" (1925) però va veure complert el seu desig de dirigir menys pel·lícules i (en principi) millors. 

(*) Algú atribueix la punxada en taquilla al descrèdit patit per la protagonista després de veure's embolicada en un tiroteig la nit de Cap d'Any del 1924 (quines festes, les dels bojos anys vint!).

HOLY SPIDER

L'any 2001, un assassí de prostitutes terroritzava els carrers de la ciutat santa de Mashhad, a l'Iran. 

El director Ali Abbasi, resident a Dinamarca, reconstrueix els fets i la investigació al seu voltant a càrrec d'una intrèpida periodista, retratant una societat malalta en què els crims, mostrats amb tota cruesa, només semblen el reflex deformat de la violència exercida contra les dones sota el paraigua de la llei islàmica.

EL PEREGRINO

Si a "Vida de perro" Charlot aprofitava el furt d'una cartera per prosperar, a "El peregrino" (1923) el retrobem convertit en un presumpte criminal que fuig de la justícia. 

Es disfressa de capellà, la qual cosa propiciarà tots els gags del migmetratge (atenció a la seqüència impagable en què prenen el te mentre un nen entremaliat fa de les seves); però, finalment, es revela un individu noble en el fons, i el rànger de Texas que el descobreix opta per facilitar-li una fugida a Mèxic que culmina en un gag memorable en què Charlot, conscient que la violència és a ambdós costats de la frontera, escapa caminant sobre la línia divisòria. 

"El peregrino" és un títol eficaç i divertidíssim malgrat la seva senzillesa. I resulta curiós que un senyor que aspirava a dirigir sense actuar (com faria tot seguit a "Una mujer de París") i que es faria famós per la seva meticulositat, permetés aquí que els actors infantils miressin a la càmera o que la protagonista (novament, Edna Purviance) lluís unes taques de suor sota l'aixella pròpies d'un anunci de desodorant.

DECISION TO LEAVE

Si a "La doncella" (2016) una noia coreana intentava prosperar en un país dominat pels ocupants japonesos, a "Decision to Leave" (2022), és una immigrant xinesa que es busca la vida en la Corea del Sud actual. Sospitosa de l'assassinat d'un marit maltractador, té la sort (o no?) que el detectiu que investiga el cas se n'enamori perdudament. 

Park Chan-wook construeix un thriller romàntic elegant i estilitzat, de trama alambinada i maneres subtils, que recorda tan visualment com temàtica els clàssics del cinema noir nord-americans; de fet, recorda molt "Vértigo", de Hitchcock, amb la fascinació que sent el policia mentre segueix la noia de misteriosa personalitat pels carrers de Seül, o quan es troben a la muntanya o a la vora del mar, quasi sempre enmig de la boira; això sí, en una versió contemporània en què el mòbil juga un paper molt important i ambivalent: pot servir per descobrir secrets o ocultar-los, per confondre o per revelar passions.