Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MICHELANGELO ANTONIONI. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MICHELANGELO ANTONIONI. Mostrar tots els missatges

dissabte, 4 de novembre del 2023

EL REPORTERO

"El reportero" (1975) culmina l'etapa més viatgera de Michelangelo Antonioni, i també el seu discurs sobre la buidor existencial, que aquí deriva cap a un cert nihilisme. 

Un periodista anglès (Jack Nicholson) coneix, en un hotel inhòspit en un racó perdut del desert africà, un individu misteriós que se li assembla físicament, i aprofitarà la inesperada mort del seu nou amic per usurpar-li la identitat i, d'aquesta manera, trencar amb tot i, des de zero, començar un viatge cap a territori desconegut, amb parades a Múnic, Barcelona i la Costa del Sol. 

Es tracta d'un títol, com tots els del seu autor, elegant visualment, que tanca amb un moviment de càmera de complicadíssima execució. Però, al meu entendre, la buidor que retrata s'encomana a la mateixa pel·lícula, i la presència de Maria Schneider, novament a les ordres d'un italià després de la seva traumàtica experiència amb Bertolucci, sembla més aviat una concessió comercial, ja que no aporta gran cosa a una història sense història (i recita sense convicció els escassos diàlegs). Els apunts sobre les dictadures africanes i la interessada complicitat dels occidentals també resulten fragmentaris.

Si més no, ens permetrà viatjar a la Barcelona del 1975 per comprovar que era una ciutat molt mediterrània i molt bruta (atents a la façana de la Pedrera), sense gaires turistes i una oferta hotelera més aviat precària, tot i que sigui el mateix Joan Gaspart qui atén la recepció de l'Hotel Oriente.

dissabte, 6 de febrer del 2021

EL DESIERTO ROJO

Que aquest film dirigit per Antonioni l'any 1964 es refereixi des del seu títol al color vermell no és tan casual si tenim en compte que es tracta del seu primer treball en color, o que el vermell impera en algunes seqüències, com quan, a la cabana, els personatges es deixen endur per certa excitació que quasi acaba en orgia. Però també trobem el verd i el gris, que poden representar la sensibilitat d'una dona (esplèndida Monica Vitti) que pateix una crisi neuròtica, derivada aparentment d'un accident de trànsit però potser un reflex de la seva solitud, de la dificultat per comunicar-se amb el seu espòs o amb el seu fill; un problema que intenta superar amb la companyia del cap de l'empresa del seu home, tot i que aquest, interpretat per Richard Harris, tampoc no sigui especialment alegre ni efusiu. 

L'angoixa existencial dels personatges ve acompanyada d'un discurs, eminentment visual, sobre un paisatge devorat per una indústria que desprèn fum i porqueria en quantitats que avui farien enrogir a l'empresari menys preocupat pel medi ambient. 

La denúncia del model capitalista, ja implícita en títols com "La noche" o "El eclipse", centrarà el discurs de l'aventura americana del director: "Zabriskie Point" (1970) presenta uns joves universitaris que volen canviar el món però no saben com fer-ho; una fugida al desert (en aquest cas, un desert autèntic i no metafòric, filmat en tons daurats) acaba en tragèdia i -ara sí, metafòricament- una casa que conté l'essència del sistema esclata i escampa objectes de consum polvoritzats, amb la música de Pink Floyd de fons.


 

diumenge, 8 de maig del 2011

EL ECLIPSE

Després de "La aventura" y "La noche", Antonioni tanca amb "El eclipse" (1962) una etapa fonamental de la seva filmografia.

Trobem novament els burgesos amb problemes de comunicació que viuen als afores d'una gran ciutat italiana (Roma, en aquest cas). La protagonista (Monica Vitti), que acaba de partir peres amb Riccardo (Francisco Rabal), un home de bona posició, visita el centre, l'edifici de la Borsa per ser més precisos, on hi ha la seva mare, tan enganxada al tema de les accions com una altra ho estaria al bingo o les escurabutxaques si ja s'haguessin inventat. La mare perd un grapat de milions i la Vitti aprofita l'avinentesa per iniciar un festeig -que endevinem condemnat al fracàs- amb el corredor de borsa de sa mare (Alain Delon).

Més encara que en els films anteriors de la trilogia, l'essència de la pel·lícula es troba en la seva forma. En la contraposició del silenci de les àrees suburbanes amb el brogit del centre de Roma i, sobretot, de la Borsa: allà tothom crida i és difícil entendre res; és la mateixa incomunicació però amb soroll.

I després d'una trobada amorosa i un llampec de felicitat, i quan els protagonistes retornen a la seva angoixa quotidiana, la càmera d'Antonioni, en un gir sense precedents, s'allunya dels personatges i filma edificis, cantonades, rostres anònims, la gent que torna a casa després de la jornada laboral i es tanca als seus cubículums mentre s'encenen els fanals i els carrers tornen a quedar deserts.

dimarts, 19 d’abril del 2011

LA NOCHE

"La noche" (1961), una altra obra mestra de Michelangelo Antonioni, és la pel·lícula definitiva sobre el pas -i el pes- del temps.

Paradoxalment, l'acció es concentra en menys de vint-i-quatre hores. El matrimoni format pel novel·lista Giovanni Pontano (Marcello Mastroianni) i Lidia (Jeanne Moreau) visiten a l'hospital un amic comú malalt en fase terminal (paper interpretat per l'actor-director Bernhard Wicki); després, ella passeja fins als afores de Milà mentre ell l'espera a l'apartament. Per avorriment o per apaivagar la seva angoixa existencial, surten de nit i van a espetegar a la festa d'un industrial multimilionari, que dura fins l'endemà al matí.

El pas de les hores està retratat de manera magistral, amb l'ajut de la fotografia de Gianni Di Venanzo (aquesta és una especialitat d'Antonioni i d'altres mestres del cinema italià, recuperada recentment per Abbas Kiarostami en un film que passa precisament a Itàlia, "Copia certificada").

El temps comporta el canvi, la degradació i la mort. Milà és una ciutat que veu com els seus edificis més antics són substituïts per gratacels de vidre i acer. L'industrial milionari reflexiona sobre els canvis que comporta el progrés i com adaptar-s'hi. Els protagonistes s'enfronten a la mort de l'amic, noten que envelleixen i senten la necessitat d'aferrar-se a la vida, encara que això impliqui alguna petita traïció, festeigs desesperats amb una nimfòmana que ronda per l'hospital, amb un milionari calavera, amb la Monica Vitti... A l'escena final, Giovanni i Lidia passegen de bon matí pels jardins de la mansió; ella li revela els seus sentiments més profunds i li llegeix una carta que evidencia com el pas del temps els ha fet oblidar qui eren i què esperaven; aquesta seqüència podria ser perfectament el millor que Antonioni hagi filmat mai, i això és dir molt.

diumenge, 28 de novembre del 2010

LA AVENTURA

L'any 1960, Michelangelo Antonioni va commocionar el món del cinema amb aquesta pel·lícula: esbroncada al Festival de Cannes, dos anys més tard figurava al segon lloc de la llista decennal de Sight and Sound amb les millors pel·lícules de la història.

El temps ha atenuat aquesta controvèrsia inicial. Al moment de la seva estrena a Cannes, a molts els va semblar una presa de pèl l'argument centrat en la desaparició misteriosa d'un dels personatges i una investigació posterior que acaba sense que s'aclareixi absolutament res. Bé, anys més tard Antonioni va realitzar "Blow Up", que també gira al voltant d'una investigació que només condueix a nous interrogants i a un final que simbolitza la impossibilitat de la certesa amb l'escena ja mítica dels mims que juguen un partit de tennis sense pilota.

El rebuig inicial de l'argument respon a un error d'apreciació: "La aventura" no se centra en la desaparició d'Ana (Lea Massari), sinó en els efectes de la seva absència sobre el seu amant Sandro (Gabriele Ferzetti) i la seva amiga Claudia (Monica Vitti); amant i amiga esdevenen amants al seu torn: Claudia passa de desitjar retrobar Ana a témer la seva reaparició; Sandro, un individu aparentment insensible, plorarà desconsolat en la darrera escena del film.

Però el veritable interès, com passa en la majoria de pel·lícules del director, radica en una posada en escena, molt trencadora en el seu moment, que presta una atenció especial als temps morts, en què afloren els estats d'ànim més íntims d'uns personatges amb problemes clars de comunicació i que es desplacen constantment (en aquest cas, amb l'excusa de les perquisicions) a través d'un paisatge que és tan protagonista com ells mateixos, si no més. En el cas de "La aventura", els burgesos romans recorren una Sicília que resulta tan agresta geogràficament com en l'àmbit humà. Aquest entorn, magníficament fotografiat, retratat de manera inquietant, té la mateixa importància narrativa que els suburbis industrials d'"El desierto rojo", el Londres del pop a "Blow Up", la Califòrnia contestatària i el desert a "Zabriskie Point" o la Barcelona de Gaudí a "El reportero".

Com són aquests sicilians!