divendres, 29 de novembre del 2019

GRACIAS A DIOS


El fenomen dels capellans pedòfils i el silenci còmplice de l'Església ja el coneixíem per "Spotlight" (Tom McCarthy, 2105) i pels casos que hem viscut arreu on hi ha capellans catòlics amb nens al seu càrrec.

Ara, de la mà de François Ozon, sabrem del cas del pare Preynat, qui va fer estralls entre els innocents joves scouts de Lyon. Res de nou, doncs; però, a déu gràcies, "Gracias a Dios" (2018) manté l'interès amb una sàvia estructura circular i coral i amb el retrat d'una societat còmplice que tem més l'escàndol que les violacions.

dilluns, 25 de novembre del 2019

LOS EXÁMENES


Si a "4 meses, 3 semanas, 2 días" (2007), Cristian Mungiu feia un retrat desolador de Romania durant els últims dies del comunisme, a "Los exámenes" (2016) trasllada l'acció a l'actualitat per mostrar un panorama no gaire millor, un país miserable en què l'única il·lusió d'uns pares és que la filla obtingui una beca per anar a estudiar a Londres i en què la corrupció encara és present en tots els àmbits. De fet, és aquesta corrupció -en l'antiga forma del clientelisme- que afecta el protagonista, un metge que vol ser honest però que es veu superat per les circumstàncies des d'un mal dia que comença amb una pedrada contra la finestra del seu pis i continua amb l'agressió que pateix la seva filla precisament el dia abans dels exàmens finals.

dissabte, 23 de novembre del 2019

LOS PIANOS MECÁNICOS


"Los pianos mecánicos", dirigida per Juan Antonio Bardem el 1965, és una pel·lícula fallida que separaria l'etapa més prestigiosa del director d'una segona més aviat lamentable. Tot i això, la van presentar a Cannes i aquest seria el primer dels misteris que envolten aquest film necessàriament enigmàtic que adaptava una novel·la pseudoexistencialista d'Henri-François Rey.

Els plans reiterats de la mànega introduint la gasolina al dipòsit d'un descapotable mentre el seu conductor, ros i amb pinta de guiri, observa atentament el gasoliner jove i morè ens podrien haver alertat sobre la condició d'homosexual del personatge, i això tal vegada hauria il·luminat alguns passatges foscos de la trama posterior. Però l'escena conclou amb una breu discussió quan l'estranger pensa que el volen estafar i, quan s'allunya en direcció a la Costa Brava, un gasoliner més veterà comenta que allà "homes i dones, uns amb els altres...", quin vici! Després, l'estranger (francès interpretat per l'alemany Hardy Krüger) es lliga la Melina Mercouri i -la censura franquista hi devia tenir alguna cosa a veure- ningú no esmenta la seva presumpta homosexualitat, tot i que és cert que ella li pregunta "¿Eres...?" -però no acaba la frase i ell tampoc no respon-, i que apareix un misteriós soci parisenc que exerceix una estranya influència sobre el xicot.

Però ens movem sempre en el terreny de les hipòtesis. Una altra, seria que Vincent és massa pijo per empatitzar amb uns personatges que estan una mica de tornada de tot. Però, sense haver llegit la novel·la, les motivacions resulten indesxifrables només amb el visionament del film d'en Bardem que, entre seqüències muntades matusserament i diàlegs que pretenen ser literaris i esdevenen surrealistes, tan sols aconsegueix suscitar preguntes:

- Per què han batejat Cadaqués amb l'improbable nom de Caldeya?

- Per què van amb jersei en ple estiu?

- Per què s'ha volgut suïcidar la japonesa? I per què tothom sembla tan desgraciat si es passen el dia banyant-se i bevent?

- Per què s'atabala tant en Vincent durant la visita al Barri Xinès de Barcelona?

- De què va exactament la Jenny?

- Els bohemis forasters que envaeixen Caldeya, si són intel·lectuals, perquè diuen i fan tantes bestieses?

- Per què els espanyols que apareixen semblen troglodites?

- Calia que el jove Serge morís tan tràgicament?

- Es van inspirar en el film els productors de "Verano azul"?

- Es van llegir el guió els actors? Què pretenia James Mason a part de passar uns dies de vacances a la Costa Brava?

Si més no, està ben fotografiada.

divendres, 22 de novembre del 2019

MADAME DE...


A "Madame de..." (1953), Max Ophüls torna a situar l'acció l'any 1900 (com a "Carta de una desconocida" o "La ronda") i usa i abusa de l'estètica fin-de-siècle per narrar els problemes amorosos d'una dama (Danielle Darrieux), esposa d'un general (Charles Boyer), que dedica el seu temps a anar a festes o al teatre, flirtejant amb qualsevol que porti pantalons, i a gastar sense mesura, fins a l'extrem d'haver d'empenyorar unes arracades que faran la volta al món per tornar a les seves orelles de mans d'un pretendent aristòcrata (només faltaria), amb els trets de Vittorio de Sica i de qui ella s'enamora perdudament.

El fet que se'ns oculti el cognom de la protagonista, senyora de..., pretén recalcar la seva condició de dona casada, possessió del seu marit tot i que no la posseeix gaire en realitat. Es tracta d'un film estrany, que comença com una opereta per convertir-se cap al final en una tragèdia amb duel incorporat. Els sentiments s'imposen a la superficialitat d'ambients i actituds mentre l'acció avança a un ritme vertiginós enmig d'espectaculars moviments de càmera, com en les escenes de ball entre Louise i el baró. A més d'elegància, Ophüls dota a la posada en escena de poesia, com quan ella trenca una carta i els trossos de paper es converteixen en neu que cau sobre el paisatge; sense oblidar l'el·líptic final.

dimarts, 19 de novembre del 2019

MIDSOMMAR


Després de l'excel·lent "Hereditary", Ari Aster sembla confirmar el seu talent a "Midsommar" (2019). Com la primera, parteix de referències genèriques força òbvies: vindria a ser una barreja entre "El hombre de mimbre" i una pila de slashers sobre adolescents que no trien el millor lloc per passar les seves vacances (en aquest cas, una comunitat endogàmica oculta en un racó de Suècia, tan bell com inhòspit). Inusualment llarg, el film aconsegueix generar una gran tensió i es desmarca dels seus models més modestos gràcies a una fotografia impressionant, a la gran interpretació de la guapa Florence Pugh i a un subtext que ens parla de les relacions socials amb tanta lucidesa com sentit de l'humor (negre, en aquest cas).

diumenge, 17 de novembre del 2019

TODO EL DINERO DEL MUNDO


El film que Ridley Scott va realitzar el 2017 sobre el segrest, els anys setanta, d'un nét del multimilionari John Paul Getty (al noi li van tallar una orella perquè l'avi, malgrat ser l'home més ric del món, no volia pagar ni cinc pel rescat) passarà abans a la història per l'acomiadament de Kevin Spacey quan ja havia rodat les seves escenes, a causa d'un escàndol sexual dels que ara estan de moda a Hollywood, i la seva substitució per Christopher Plummer, el qual, de fet, està magnífic en el paper de l'home més garrepa del món, i s'acosta més a l'edat del personatge.

El retrat d'aquest individu, que gastava fortunes en obres d'art i que tenia una cabina telefònica instal·lada a la seva mansió d'Anglaterra perquè les visites que volien trucar per telèfon s'haguessin de rascar la butxaca, resulta prou curiós. Pel que fa a la resta, no té un interès especial; en qualsevol cas, "Todo el dinero del mundo" està filmada amb l'habitual elegància del senyor Scott, qui demostra novament la seva capacitat per retratar el luxe de determinats espais i contraposar-lo a la misèria (en aquest cas, els caus de la Ndragheta calabresa), tot plegat vorejant el tòpic.

dissabte, 16 de novembre del 2019

THE KING


La producció de Netflix "The King" (David Michôd, 2019), no farà oblidar altres versions cinematogràfiques de l'obra de Shakespeare sobre el rei Enric V i la batalla d'Agincourt; versions que van de la de Laurence Olivier al 1944 fins a la de Kenneth Branagh del 1989, passant per les "Campanadas a medianoche" d'Orson Welles (1965). Aquí, el destí de Falstaff és una mica diferent i el text del bard d'Avon pateix un procés de simplificació renyit amb l'ortodòxia del subgènere.

No obstant això, es tracta d'un producte digne i entretingut, ben ambientat i ben fotografiat, i ben interpretat per l'omnipresent Timothée Chalamet, un Henry més introspectiu i menys loquaç que els seus precedents. Inclou un discurs sobre la manipulació del poder que resulta tan vigent ara com ho podia ser el segle XV.

Amb quin ens hem de quedar?




divendres, 15 de novembre del 2019

CEMENTERIO DE ANIMALES


En un post doble del 2010 vam fer un repàs necessàriament incomplet de les adaptacions cinematogràfiques i televisives de l'obra literària de Stephen King.

No vam incloure "Cementerio viviente" (Mary Lambert, 1989), potser perquè no l'he vista i també desconec l'original literari. Però ara he pogut veure el seu remake, titulat "Cementerio de animales" i dirigit el 2019 per Dennis Widmyer i Kevin Kolsch. Des d'un punt de vista cinematogràfic no té gaire interès; però l'argument -i, en definitiva, la idea de King- resulta força pertorbador.

El gènere de zombis ja juga amb la inquietud que provoca la resurrecció dels morts, una qüestió que, més enllà de referències bíbliques una mica superades, és desassossegadora en la mesura que implica el trencament d'una última frontera, la que separa vida i mort. A més, King no es talla un pèl quan mostra el dolor d'un pare que perd un fill (o filla, en aquest cas) de curta edat; i, com en el dilema al final de "La niebla", aquest dolor i, tal vegada, una perspectiva difuminada per l'horror, porten a una decisió finalment errònia perquè només convoca més horror afegit.

Estem, doncs, en el terreny del mal rotllo i dels finals terribles.

Per superar el mal tràngol, recomano un títol de culte realitzat a Nova Zelanda el 2014 per Taika Waititi i Jemaine Clement, i més recentment convertit en sèrie televisiva. "Lo que hacemos en las sombras" parteix d'una idea enginyosa: sota el format del reality televisiu, en la línia de "Jersey Shore" i similars, seguim el dia a dia d'uns companys de pis força simpàtics que són vampirs, amb les peculiaritats que això comporta. El film conté gags impagables, com la trobada amb els licantrops, o una sortida nocturna per Wellington durant la qual els no-morts no aconseguiran entrar en una discoteca de moda perquè només poden fer-ho si hom els convida, com mana la tradició.

dissabte, 9 de novembre del 2019

ADIÓS, MUCHACHOS


"Adiós, muchachos" (1987) és un dels grans títols de la diversa però sempre interessant filmografia de Louis Malle. Situa l'acció en un internat de França en els anys de l'ocupació alemanya i narra l'amistat entre el jove Julien i el misteriós Bonnet, units per l'afecció a la bona literatura.

El director sembla parlar dels seus records d'infantesa i, siguin o no exactes, el film aconsegueix reflectir, amb la naturalitat i senzillesa de les millors obres de maduresa, les inseguretats i els sentiments de vegades contradictoris de l'adolescència i el drama de viure amb por enmig d'un món dividit i assolat per la tragèdia.

divendres, 8 de novembre del 2019

EL DETECTIVE


A "El detective" (Gordon Douglas, 1968), Frank Sinatra fa el paper d'un detectiu de la policia, íntegre, més aviat conservador, que observa astorat els canvis en la societat que l'envolta. Separat d'una dona guapa (Lee Remick) que l'estima però no pot evitar ser una mica intel·lectual i una mica nimfòmana (tot plegat no ho porta gaire bé el protagonista), a la feina s'enfronta a crims entre homosexuals i trames de corrupció urbanística que condueixen a un carreró sense sortida i a la constatació última que ell mateix forma part d'un sistema imperfecte.

Un thriller molt ambigu, amb una direcció de Gordon Douglas eficaç però que manté alguns tics de les sèries B que integren la major part de la seva filmografia, com, per exemple, les matusseres transicions per mostrar els records del protagonista, resulta en qualsevol cas interessant com a reflex d'una societat enfrontada als seus prejudicis i a les seves contradiccions, que eren moltes a finals de la dècada dels seixanta.

diumenge, 3 de novembre del 2019

EL BUSCAVIDAS (CONCURS # 9)


"El buscavidas" (Robert Rossen, 1961) és el millor film sobre billar de la història. Constitueix això un gran mèrit? Que potser és gaire cinematogràfic, un esport com el billar?

Passa, però, que aquest títol protagonitzat per Paul Newman (i per Piper Laurie, George C. Scott, Jackie Gleason) és també un retrat de la naturalesa humana lúcid i desesperat.

Eddie Felson (Newman) és un gran jugador de billar. Una sala de billar pot ser un espai sòrdid però per a ell i d'altres com ell és un temple. Però ser el millor no et converteix en un guanyador, com ben aviat descobrirà el protagonista, sobretot després de la seva maratoniana competició amb el Gras de Minnesota (àgilment filmada per Rossen). Bert Gordon (Scott) no estima ningú; només els diners. És un més dels éssers solitaris que habiten aquesta tragèdia, un triomfador en aparença que té èxit gràcies a la seva manca d'escrúpols i profund coneixement de les debilitats humanes, i qui li revela a Felson la seva vocació de perdedor, qui l'enfrontarà a si mateix fins que n'aprengui a base d'hòsties (els enfrontaments amb altres jugadors esdevenen metàfores d'aquesta lluita personal). I Felson sabrà que el pitjor no és que et trenquin els polzes; les ferides en l'ànima fan més mal.

Apartaments barats, alcohol, hotels impersonals. Rossen aconsegueix retratar la cruesa dels escenaris i les situacions amb una elegància i una delicadesa poques vegades vistes en una pel·lícula. Un magnífic exemple és la seqüència en què es coneixen Felson i la solitària Sarah Packard (Laurie, en millor paper de la seva carrera): insomnes i desesperats, coincideixen al bar de l'estació; ella resta asseguda; el convida a un cafè; ell s'adorm i, quan es desperta (el desperten les cambreres), la noia ja no hi és. Felson entra en un bar i demana un whisky per esmorzar. La noia també és al local, asseguda bevent. Seu amb ella i comparteixen la copa i algunes confessions, fins que ell li proposa que vagin a comprar una ampolla i a casa d'ella. En aixecar-se, la Sarah (fins ara, l'hem vista sempre asseguda) trontolla una mica. Però li diu que no pateixi, que encara no va tan borratxa; és que és coixa.

És amor o compassió allò que Felson sent? Aconseguirà vèncer al Gras de Minnesota? Només sap que quan té les boles al tauler i el tac entre els dits ell és el rei i que fora de les sales de billar no és ningú; no sap escriure, com la Sarah. Però ella li farà saber que no és un fracassat; un perdedor, potser sí, però no un fracassat; moltes persones viuen tota una vida sense sentir res semblant al que sent ell davant d'una taula de billar.

En fi, que és una obra mestra.

Quasi m'oblidava del concurs:

Com és sabut, Martin Scorsese va recuperar el personatge de Felson a "El color del dinero" (1986). Però hi ha una altra curiosa connexió entre el film de Rossen i la filmografia del director de "Taxi Driver". Algú em sabria dir quina és?

divendres, 1 de novembre del 2019

EL SÉPTIMO SELLO


"El séptimo sello" (1957) és, probablement, el film més conegut d'Ingmar Bergman, el títol que li va donar fama internacional, una obra que combina un retrat molt realista de l'Edat Mitjana amb elements fantàstics, entre l'assaig i el film d'aventures i d'horror.

El cavaller Antonius Block (Max von Sydow) i el seu escuder (Gunnar Björnstrand), després de passar deu anys a les Croades, tornen a una Europa assolada per la pesta. En la primera escena, al protagonista se li apareix la Mort, reclamant-lo; ell la desafia a una partida d'escacs i obté una pròrroga, durant la qual expressarà els seus dubtes a causa del silenci de Déu i trobarà una oportunitat de ser útil quan coneix una família de firaires que intenten ser feliços enmig d'un món devastat on regnen la maldat i la violència.

Com veiem, els temes habituals del director en un film que aconsegueix ser profund i alhora senzill i directe, que ens parla de la certesa de la mort però també de la intensitat de la vida.

Magníficament fotografiat per Gunnar Fischer, conté moments icònics de la història del cinema, ja siguin les escenes amb el cavaller i la Mort jugant als escacs, en l'albada i vora el mar, o la dansa de la mort amb els condemnats caminant en la llunyania, sota el crepuscle (Woody Allen, admirador declarat de la pel·lícula, va parodiar l'escena a "La última noche de Boris Grushenko").