Si més no, "El cuervo" (1963) permet gaudir de les desenfadades interpretacions de Vincent Price, Peter Lorre i Boris Karloff, acompanyats d'un molt jove i eixerit Jack Nicholson.
dimecres, 29 de juny del 2022
EL CUERVO
En les seves adaptacions de Poe, Roger Corman es va permetre algunes llicències. La més escandalosa, convertir el cèlebre poema The Raven en una comèdia més aviat poca-solta sobre l'enfrontament entre dos mags (o tres, si afegim el personatge transformat en corb).
dijous, 23 de juny del 2022
LE CAPORAL ÉPINGLÉ
La darrera pel·lícula de Jean Renoir estrenada en sales (després, ja només treballaria a la televisió) fou "Le Caporal épinglé", del 1962, títol que pertany al subgènere "soldats presoners en camps alemanys de la Segona Guerra Mundial que fan el que poden per fugir-ne".
No té el prestigi de films com "La gran evasión" o, fins i tot, "Evasión o victoria"; i no té la consideració del clar precedent que constitueix "La gran ilusión" (1937) en la carrera del mateix Renoir. Però és un film senzill i realista que també parla de l'amistat i de les classes socials, que combina sense problemes humor i tragèdia i demostra el profund coneixement de la naturalesa humana i l'amor del realitzador cap als seus personatges, fins i tot alguns dels alemanys.
dilluns, 20 de juny del 2022
ARIANE
No fa gaire trobàvem Audrey Hepburn a Roma, a "Vacaciones en Roma", de William Wyler. Ara la trobem a París, de la mà de Billy Wilder, amb qui l'actriu ja havia treballat a "Sabrina".
"Ariane" (1957), amb guió d'I.A.L. Diamond, comparteix un argument habitual en els films del director, com vam destacar al bloc en un monogràfic que li vam dedicar fa més de deu anys: un personatge, en aquest cas la virginal filla d'un detectiu parisenc interpretat per Maurice Chevalier, es fa passar per allò que no és (una dona alliberada devoradora d'homes) per conquerir un conqueridor qui, al seu torn, acaba renunciant als seus principis a causa d'un atac de gelosia.
No és un dels films més celebrats de Wilder; és un pèl llarg i reiteratiu i Gary Cooper es veu molt gran per al paper de seductor. Però Audrey Hepburn aconsegueix emocionar, sobretot en el commovedor final a l'estació, i, a les escenes de l'hotel, que recorden "Ninotchka", Wilder treu molt partit de la intervenció d'uns zíngars que animen les trobades de la parella, o d'un carretó amb begudes que certifica el seu talent per convertir alguns objectes en protagonistes (també hi ha una sabata, una gravadora, un contrabaix).
dissabte, 18 de juny del 2022
TOP GUN: MAVERICK
No tinc gaire clar que "Top Gun: Maverick" (Joseph Kosinski, 2022) sigui -com el film del 86 segons la lectura d'en Tarantino- la història d'un paio en conflicte amb la seva homosexualitat. Ho podria ser, sí: els joves aviadors el fan fora del bar on beuen cervesa, juguen al billar i toquen el piano perquè és un vell i un antipàtic; però, per circumstàncies de la vida, Cruise tornarà a lluir muscle i bronzejat al costat dels seus ara deixebles, també musculosos i bronzejats, mentre fan veure que juguen a rugbi a la platja al capvespre. En qualsevol cas, l'operació nostàlgia és prou evident: l'argument és calcat del de la primera pel·lícula, hi ha homenatges a Val Kilmer (amb una impúdica referència al seu càncer de gola) i al malaguanyat Tony Scott, citat en els crèdits finals, i escenes idèntiques, des de les inicials al portaavions, l'esmentada seqüència a la platja o les anades i vingudes en moto per visitar la nòvia heterosexual (Jennifer Connelly substituint una Kelly McGillis que no porta tan bé l'edat com l'incombustible Cruise). Res de nou sota el sol i un retorn als anys vuitanta que comporta un gairebé incomprensible nou èxit de taquilla.
Si més no, i que Tony Scott em perdoni des del cel, les seqüències aèries estan més ben filmades i explicades.
divendres, 17 de juny del 2022
SUBURBICON
Quasi per casualitat topo amb aquest film dirigit per George Clooney el 2017, protagonitzat pel seu amic Matt Damon i per Julianne Moore.
L'acció transcorre en una urbanització modèlica de les que abundaven als Estats Units als anys cinquants, fetes a la mida de la puixant classe mitjana. Els problemes apareixen quan una família d'afroamericans s'instal·la al barri.
Els comentaris sobre el racisme de la societat americana són lapidaris; però la violència ultradretana només serà el reflex d'una violència més domèstica en el que resulta ser un thriller macabre, salvatge i divertit, que recorda "Fargo"; i no és casualitat perquè els guionistes són els germans Coen.
divendres, 10 de juny del 2022
VENECIAFRENIA
A "Veneciafrenia" (2021), Álex de la Iglesia ens trasllada al bressol del giallo, o sigui a Itàlia; més concretament a Venècia, rere les passes de Nicholas Roeg. El film, del tot intranscendent malgrat el comentari prou àcid sobre el turisme de masses, és també un slasher amb noies guapes i xicots amb poques llums, amb molta sang i menys ensurts dels que potser caldria; però l'escenari, ple de carrerons ombrívols, palaus decadents, teatres abandonats i illes cobertes de cadàvers, esdevé fidel als gustos del director.
Ens preguntem, però, on ha anat a parar l'habitual sentit de l'humor del director i del seu guionista Jorge Guerricaechevarría. S'ha perdut en l'aigua dels canals? La recuperació d'Armando de Razza, l'ocultista d'"El día de la bestia", aquí convertit en policia, només accentua la nostàlgia d'altres temps.
dilluns, 6 de juny del 2022
LA GRAN APUESTA (CRISI # 5)
Com passa a "No mires arriba" (2021), el film d'Adam McKay del 2015 "La gran apuesta" també mostra com tothom va mirar cap a una altra banda, mentre es popularitzaven les hipoteques subprime. Tothom tret de quatre espavilats que, advertits del desastre imminent, van decidir apostar contra els bancs i, com especifica el personatge interpretat per Brat Pitt, "contra l'economia americana".
Atès l'any de la seva producció i de la presència notòriament publicitària de Margot Robbie donant lliçons d'economia des de la banyera, sembla evident que el film de McKay, que reprèn temes ja abordats per títols com "Inside Job" o "Margin Call", volia aprofitar l'èxit d"El lobo de Wall Street"; i tampoc no aportava grans novetats sobre la crisi especulativa del 2008. Si més no, com en altres films del realitzador, el retrat de personatges, amb l'ajuda d'un elenc espectacular (a part de Pitt i dels cameos de Robbie i Selena Gómez, trobem Christian Bale, Steve Carrell, Ryan Gosling i Hamish Linklater -l'impagable capellà de "Misa de medianoche"-), és brillant.
dissabte, 4 de juny del 2022
¡AGÁCHATE, MALDITO!
A "¡Agáchate, maldito!" (1971), Sergio Leone ens situa enmig de la Revolució Mexicana. Els protagonistes són un lladre obsessionat amb un banc de la ciutat de Mesa Verde (Rod Steiger) i un improbable excombatent de l'IRA amb molta traça amb els explosius (James Coburn).
No és el film més popular del director. El seu proverbial domini del tempo es converteix aquí en morositat. Els primeríssims plans dels ulls esbatanats de Steiger contraposats als ulls blaus i ametllats de Coburn, que semblen evocar les fesomies d'Eli Wallach i Clint Eastwood a "El bueno, el feo y el malo", s'alternen fins a l'exasperació i, tot i que cal aplaudir la voluntat de narrar en imatges, falta tensió que justifiqui la durada de la majoria d'escenes; de fet, Leone cerca més aviat l'emoció, subratllar la maldat dels poderosos i la força de l'amistat, recuperar el to elegíac d'"Hasta que llegó su hora", després reiterat a "Érase una vez en América". Però tant subratllat i tanta música de Morricone acaben pesant massa en una història que es podia haver explicat en hora i mitja i que Leone allarga una hora més, a còpia d'acumular primeríssims plans dels privilegiats que viatgen en una diligència cuirassada, de Steiger i Coburn ara rient tot ensenyant les dents, ara rumiant, i de flash-backs irlandesos al ralentí. Això sí, hi ha trens, explosions i milers de soldats crivellats per les metralladores.
Peckinpah se'n va sortir millor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)